Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dijous, 28 de gener del 2010

Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust

Alliberament de presoners a Auschwitz-Birkenau
Getty Images


El 27 de gener de 1945, les tropes de l'exèrcit soviètic alliberen el camp de concentració d'Auschwitz-Bikernau, a la Polònia ocupada per l'Alemanya nazi. Hi troben 7.500 presoners vius. En cinc anys, més d'1,3 milions d'homes, dones i nens (el 90% jueus) hi van morir assassinats. Avui fa 78 anys d'aquella data.

Entre tots els Lager (camps de concentració) nazis, més de 15 milions de persones van ser exterminades a les cambres de gas i per altres procediments: gitanos, homosexuals, discapacitats, eslaus, dissidents, presoners soviètics... Més de 6 milions eren jueus. I també catalans i espanyols exiliats capturats per la Gestapo a la França ocupada. A Auschwitz hi van morir 9 dels 1.094 catalans i catalanes que van ser assassinats als camps d’extermini nazis.

L'1 de novembre de 2005, l'Assemblea General les Nacions Unides designa el 27 de gener per commemorar anualment el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust (cliqueu l'enllaç per saber els actes que enguany se celebren a Barcelona).


Jaime Vándor


Més que en les imatges i en els escrits, l'horror i la por, com tots els sentiments humans, es reflecteixen de forma més crua en els ulls i a la cara dels qui els han patit.

Dels llavis del meu professor d'hebreu i de literatura de l'Antic Testament, Jaime Vándor, vaig poder sentir el relat de la persecució, de la por, de l'angoixa, de la crueltat... Vándor va néixer a Viena el 1933 i va fugir amb la seva mare a Budapest (Hongria), el 1939. Amagat de les tropes nazis, va aconseguir no ser deportat, però bona part de la seva família va morir en els camps d'extermini.

I amb tot, la imatge que sempre més perdurarà en el meu cap és la serenitat. L'esperança de qui sap quin és el valor de la vida, perquè ha tornat d'entre els morts.

dissabte, 16 de gener del 2010

Dels rivals

Cap a Ítaca

[...] con la sorpresa de no entender por qué tengo que llegar antes que las que corren conmigo [...]

Els rivals, ells, no són l'objectiu. Són l'obstacle, aparent, més enllà del qual hi ha alguna cosa que no sabem ben bé què és. Per gaudir corrent només cal calçar-se les sabatilles i sortir a córrer sense cap altre objectiu que deixar que tot en el nostre cos es vagi posant a lloc.

Si ens fiquem en una cursa, amb ànim de competir, l'objectiu canvia: volem fer-ho bé. Aquest "bé", però, només es concreta al final, després de l'arribada: abans, només és l'abstracció d'un futurible. Cadascú sap si ho ha fet bé o no sense que hi hagi cap paràmetre extern que ens ho mesuri. Els rivals no són rivals en el sentit estricte; ho són s'hi t'hi jugues alguna cosa: diners, un campionat, un podi, la vanitat... Si no és això, els rivals són la referència que et du a preguntar què hi ha més enllà de cadascun d'ells. No són l'objectiu: l'objectiu ets tu. Els companys de cursa són les referències cronogràfiques que et permeten reconstruir la història de la cursa, perquè, si no, no seria una cursa.

Aquesta experiència només la podem tenir competint. Si ho intentéssim tot sols, l'objectiu estaria en un lloc que pertorba: l'infinit.

La mística que molts hi veuen en la marató està en la recreació de l'infinit, en el valor numèric 42,195. Un valor cronogràfic, no pas mètric: si només fos mètric no tindria interès perquè recórrer aquesta distància no té res d'excepcional en ella mateixa. L'objectiu es vesteix de mite perquè la història de cada marató vol explicar la història d'una superació individual i del camí que ha portat a aquesta superació. Tot plegat ens porta al tema del viatge. Carreguem les naus amb la intenció d'arribar a Ítaca, però tots volen ser Ulisses, i la recompensa final només té sentit si realment hem sabut ser Ulisses i vèncer tots els obstacles.


D'Ítaca a Ítaca

I el mite d'Ulisses és un mite de nostoi, és un viatge de retorn, de retorn a la pàtria, que no és altra que la infantesa, el paradís perdut. Per mi, la competició té quelcom d'això. Hi ha quelcom d'essencial en el córrer i en el competir, que fa que hi hagi més d'una història darrere de cada corredor i, fins i tot, de cada competició. En el córrer hi ha el retorn a allò que és essencial en un mateix. L'objectiu no és només superar obstacles, és el recorregut i l'aprenentatge; és la superació, sovint més cerebral que altra cosa, però dins d'uns paràmetres assequibles, d'acord amb les pròpies possibilitats, que es van reconeixent en el decurs dels quilòmetres. La qüestió és tenir objectius i moltes Ítaques on retornar. Si una es fa massa comuna i no motiva les aventures, el recorregut, l'aprenentatge, se'n cerquen d'altres (el mar Egeu és ple d'illes).

Tot plegat és per dir que no m'agraden les quimeres. M'agraden els reptes, però no les quimeres. Ulisses no era quimèric, era astut, ple de recursos, però mai quimèric. A més, era un heroi més còmic que èpic. L'heroi èpic era Aquil·les, i aquest sí que no estava per brocs i anava per feina, sense pensar-hi gaire. S'ha de ser més burleta i enganyar el cervell quan el cap et vol portar a l'hort. I si no, un altre dia serà, que Ulisses es va passar 20 anys per fer-se una Ítaca.

Ítaca dins del mirall

Avui corrent, pensava en això que havíeu escrit, i tot i que hi estic d'acord, crec que en el córrer i en el competir a més de retorn a allò essencial de cadascú hi ha una bona quantitat de construcció d'identitat. Vull dir que ens fixem objectius i correm per arribar a l'ideal de nosaltres mateixos; i competim per la mateixa raó, i per la raó afegida de veure'ns a través del reflex que ens proporcionen els altres. Ítaca, de fet, som nosaltres mateixos, en futur.

dimecres, 13 de gener del 2010

El Gènesi, segons Robert Crumb



Bereshit... “Al començament...” Així comença en hebreu el Gènesi, el primer llibre de la Torà. I de l’Antic Testament, la seva versió cristiana passada pel llatí de sant Jeroni, el mateix que es va inventar la poma del Paradís.

Història sagrada, narració mitològica, literatura... Què importa! Els relats bíblics formen part de la història, de la literatura, de l’art... De l’ètica i l’estètica d’Occident. No ens en podem desempallegar. Seria com arrancar-li l’escorça al nostre cervell.

Sigui quina sigui la manera com aquests relats s’han configurat en el nostre imaginari, la literatura, el cinema, la pintura, l’escultura ens han predisposat. Tant és que en tinguem una visió simbòlica com literal: ens imaginem els personatges bíblics perfectament humanitzats i amb una estètica determinada; determinada per la representació que l’art ens ha mostrat durant dos mil anys.

Tota aquesta introducció ve al cas perquè Edicions La Cúpula acaba de publicar Génesis, una història il·lustrada per Robert Crumb.

«La meva intenció ha estat exorcitzar el poder de la Bíblia, il·luminar el text il·lustrant fins el més mínim detall, perquè la gent vegi el que veritablement hi ha al text: violència, abús de poder, incest... l’ésser humà en el seu estat més roí. Estudiant-lo, me n’he adonat que hem passat per alt el paper de tantes dones fortes que van ser les verdaderes impulsores dels llinatges del poble hebreu», diu Crumb. És a dir, ha volgut fer una representació literal del text.




Però Crumb és Crumb i el seu dibuix no està exempt d’una particular mirada sobre la vida i de la seva forma d’expressar-la. Ell mateix afirma en el pròleg que s’ha controlat, i tot i així, a la portada apareix l’etiqueta Només per a adults. La Bíblia no du aquest avís. No hi ha cap prevenció ni cap prejudici sobre el que es relata en el text. Què hi ha, doncs, en el dibuixos de Crumb que mereixen aquest advertiment? Doncs hi ha el que hi ha hagut sempre: la Bíblia té tantes interpretacions com lectors. Per què? Perquè la Bíblia és literatura. Poseu-li tots els adjectius que vulgueu, però és, literalment, literatura.

La mirada de Crumb és com el seu dibuix: enèrgica, violenta, transgressora, sensual, sexual, morbosa, vital... Si no heu llegit mai la Bíblia, l’Antic Testament, la Torà (Pentateuc), ara teniu l’oportunitat de llegir-ne el primer llibre, el Gènesi.

Al començament, Déu crea el Cel i la Terra... I després nosaltres vam crear Déu. I Crumb li ha donat forma amb el seu traç a tot plegat.