Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Javier Cercas i la tardor... literària


El 8 d’octubre passat, a principis de la tardor, li va ser concedit el Premi Nacional de Literatura 2010 a l’escriptor Javier Cercas (Ibahernando, Cáceres, 1962), resident a Girona. Amb aquesta distinció, l’autor d’Anatomía de un instante (2009) ha vist reconegut el seu talent narratiu i el gran èxit de vendes d’aquesta darrera novel·la, que retrata la figura d’Adolfo Suárez a partir del cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Talent i èxit que ja van començar amb Soldados de Salamina (2001), novel·la que va merèixer el reconeixement i l’impuls del recent Nobel de Literatura (un altre premi de tardor), Mario Vargas Llosa, a l’article “El sueño de los héroes”, publicat al diari El País, el 3 de setembre 2001, i que va ser duta al cinema per David Trueba, l’any 2003.

Javier Cercas és en aquest moment la viva imatge del triomfador. Però jo no vull parlar de Cercas, ja ho fan els crítics i especialistes. O potser sí. Ell és l’excusa per parlar de mi (qui ho farà, sinó). Ens hem de remuntar 20 anys enrere, quan a la tardor (!) de 1989 vam coincidir a la final de la Biennal de Barcelona de Joves Creadors Europeus.



Cercas va guanyar i jo vaig quedar finalista. Ell se’n va endur el llorer i a la resta, amb ell, ens va quedar l’edició d’un llibre col·lectiu, Moll de sortida, com a record. Res a dir. Ell ja havia publicat la seva primera novel·la, El móvil (1987), i a mi m’acabaven d’editar el llibre de relats Històries venèries (1989), havia publicat contes a diaris i revistes i havia editat revistes marginals i experimentals de poc èxit i molt glamour que, tot i així, van merèixer la seva selecció a l’exposició Literatures submergides (Generalitat de Catalunya, 1991), comisariada pel Julià Guillamon i produïda pel KrTu, que va deixar com a testimoni un bonic catàleg i el record que una vegada vam ser joves.



Ell ja havia pres la decisió de ser escriptor i jo, que portava uns anys escrivint i fent de promotor de la literatura catalana entre els joves escriptors (entre un grup d’amics vam fundar l’AJELC, l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana, el 1980), no estava satisfet amb el que escrivia ni em veia capaç de dedicar la meva existència a la literatura.

Avui, que després seria substituïda per la docència com a filòleg, fent de professor de secundària, impartint classes de Llengua i Literatura castellana i catalana (els meus estudis d’hebreu i literatura bíblica van quedar per a altres usos). Vaig deixar d’escriure i vaig posar els meus esforços en l’esport, que fins aleshores havia mantingut de forma paral·lela amb l’escriptura, pensant que l’activitat esportiva demanava un cos jove i que la creació literària podia esperar fins el dia que comences la decrepitud física, la tardor. Ara estic lesionat. Esperem que no sigui un senyal del cel de tardor. O sí!

D’aquella tardor de fa 20 anys fins la tardor d’aquest 2010, ha plogut molt i la vida ha anat donant alegries i ensurts. Al Javier Cercas li ha anat bé. Jo sobrevisc en el meu nínxol ecològic esportiu, en part gràcies a ell. La tardor de fa 20 anys va ser estació de prendre decisions, i prendre decisions sempre està bé perquè ens col·loca al lloc on som, que és l’únic lloc on existim.

La tardor del 2010? De moment porta dolor, que el temps guarirà. Desil·lusió, buits que ompliran les fulles seques, que entapissn el bosc on jeu el llop, que es llepa les ferides que encara fan olor a Caputxeta. Però aquesta és una altra història que escriuré un altre dia. (Quina ironia, oi? No puc deixar d’escriure!). És un conte. I els contes ens sobreviuen, fins i tot més enllà de l’hivern.

6 comentaris :

  1. Érase una vez que se era .... así empiezan los cuentos. O así nos gusta empezarlos. Las fórmulas rituales sirven para transportarnos a esos lugares de sueño, de ensoñación, de caperucitas y lobos, de hojas y soles de verano, con olor a castañas y sabor a horchata.

    Los cuentos que nos dejan vivir. Los cuentos que nos hacen vivir y nos dan la vida. Historias que nos construyen como personas. Como personas también nos hacen nuestras decisiones, que a veces, nos apartan, como a Caperucita del camino.

    Ya veremos qué nos trae la vida. De momento, la decisión sangrante de no dejarla de vivir en ningún momento. Y de aprovechar todos los cuentos que la vida nos regala.

    ResponElimina
  2. Hi havia una vegada... La literatura és el que és, l'art de la lletra que a vegades ens fereix i ens arrossega pel pedregar; també és un espectacle que ens acompanya; a vegades, un desig inacomplert, del qual ens sentim culpables perquè no l'hem escoltat prou.

    En qualsevol cas, si decidim deixar-nos-hi portar, sempre ens reserva el millor de nosaltres i ens trascendeix, en l'espai i en el temps. La literatura no només és reconstrucció i reconeixement, com quan ens emmirallem en un altre ésser humà, per endinsar-nos encara més en el propi jo; també exerceix un moviment contrari de alteraritat, ens fa viure en universos paral•lels, 10, 20 100, 1000 vides que mai podríem acomplir.

    I ara, deixem-nos dur pels seus passos, com les fulles de la tardor vençudes per la decrepitud de l'edat madura, ens arrosseguem per terra i anem cobrint els espais buits de l'existència, deixem-nos-hi dur i, qui sap on ens durà el temps, els dies i les paraules:

    Cambra de tardor
    La persiana, no del tot tancada, / com un esglai que es reté de caure a terra,
    no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
    trenta-set horitzons rectes i prims,
    però el cor els oblida. Sense enyor
    se'ns va morint la llum, que era color
    de mel, i ara és color d'olor de poma.
    Que lent el món, que lent el món, que lenta/
    la pena per les hores que se'n van
    de pressa. Digues, te'n recordaràs
    d'aquesta cambra?
    "Me l'estimo molt.
    Aquelles veus d'obrers -Què son?"
    Paletes:
    manca una casa a la mançana.
    "Canten,/
    i avui no els sento. Criden, riuen,
    i avui que callen em fa estrany".
    Que lentes
    les fulles roges de les veus, que incertes
    quan vénen a colgar-nos. Adormides,
    les fulles dels meus besos van colgant
    els recers del teu cos, i mentre oblides
    les fulles altes de l'estiu, els dies
    oberts i sense besos, ben al fons
    el cos recorda: encara
    tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

    Del llibre Les dones i els dies , de Gabriel Ferrater

    ResponElimina
  3. Ves per on ! Ara li haurem d'agraïr al Javier Cercas, el fet d'haver-nos conegut per la selva atlètica per on ens movem?

    M'alegro doncs.

    ResponElimina
  4. Vès per on! Avui, buscant comentaris sobre el darrer llibre del Cercas m'he topat aquest antic post teu (antic no seria la paraula), que m'ha agradat molt. Espero que no et dolgui si et dic que aquests textos m'agraden més que la teva faceta erudita, però això només és una preferència personal (d'altra banda, de la teva erudició sempre n'aprenc coses interessants).
    Jo no he renunciat mi del tot a la literatura, però reconec que he anat abaixant molt les espectatives i desgraciadament l'ambició, sobretot. I en aquest procés hi tenen a veure alguns dels meus coetanis, naturalment, que he vist com anaven fent. Ara per ara m'impressiona trobar grans peces escrites per persones que tenen deu o quinze anys menys que jo. Crec que el blog actua com un bàlsam o un miratge, en aquest sentit, tot i que v´s a saber, potser algun dia se'ns reconeixerà com un gènere més de la literatura.

    ResponElimina
  5. No, Lluís; per què m'hauria de doldre? De fet, jo també em trobo més a gust furgant llagues i emocions, tot i la por que se m'escapi el lirisme.

    Penso el mateix que tu: el bloc fa tant de bàlsam com de miratge. En el meu cas és una manera d'entretenir la veritable necessitat d'escriure fins que...

    Jo penso que els blocs ja són un gènere: és literatura dispersa; amb escrits sensacionals perduts en el caos. Si algú volgués entretenir-s'hi trobaria escrits excepcionals. Però com que la literatura funciona per cànons, arriba el que arriba. Fixa't, si no, quanta literatura popular del primer terç del segle XX ha quedat marginada.

    ResponElimina
  6. Tens raó... jo vaig perdre la por a deixar escapar el lirisme, suposo que en la mateixa mesura en què perdo vergonyes.
    M'he plantejat diverses vegades el tema de la marginalitat, com es podria fer a rescatar els blogs d'aquest segment. Tampoc no sé si cal, però encara li dono voltes.

    ResponElimina