La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimarts, 9 de novembre de 2010

La nit dels vidres trencats

Kristallnacht. La nit dels vidres trencats
Magdeburg, novembre de 1938
Bundesarchiv


9 de novembre, any rere any, soroll dels vidres trencats i crits de desesperació, l'olor a cremat, el gust de cendra a la boca i els ulls negats de llàgrimes. Què fràgils són les parets que envolten la llar, què fràgils els vidres que ens l'obren a l'exterior; sense ells tot és nuesa i foscor. Un cop més la metzuzà al farcell, sense casa que beneir; a la butxaca, la clau que no obre cap porta. Què fràgil és l'existència! I què ferma la persistència de la memòria que ens porta a tornar a alçar les parets i a obrir finestres tot i el risc d'haver de tornar a començar, lluny, sempre massa lluny, carregats només amb aquesta memòria que s'alimenta de l'oblit de la història. Perquè sempre hi ha vida més enllà de la desesperació, més enllà del lager, més enllà de la terra glaçada... I a la butxaca, la clau que no obre més porta que la memòria, el que som i que va sempre amb nosaltres.

La nit dels vidres trencats (Kristallnacht en alemany) va ser un pogrom organitzat per les SS a l'Alemanya nazi contra la població jueva. Durant la nit del 9 al 10 de novembre de 1938, es van incendiar i destruir unes 300 sinagogues, es van profanar cementiris, es van destruir indústries i comerços, i es van detenir entre vint-i-cinc i trenta mil persones, i se'n van assassinar més de 90. Va ser l’episodi amb què va culminar una sèrie de mesures antisemites en accedir Hitler al poder, i es considera l’inici de la Xoà (Holocaust).

El proper 9 de novembre, a les 19h, Dia Internacional contra l'Antisemitisme, a Barcelona se celebrarà un acte per la memòria d'aquells fets a la plaça del Rei.




4 comentaris :

  1. No me había dado cuenta que hoy era ese día. Había notado ya el gusto de ceniza en la boca y sentido los ojos llenos de lágrimas, pero no me había dado cuenta que en un día como hoy gente con problemas reales, realmente sufrió por cosas importantes. A veces, las miradas desde fuera nos construyen de una manera diferente.

    Aunque por otras razones, todos llevemos en el bolsillo alguna llave que no abre más que la memoria. Cuando la memoria es lo único que nos queda.

    ResponElimina
  2. La memòria de la barbàrie, de la nostra particular barbàrie europea contemporània. Un inici que ens va dur a tots a la foscor, perquè la cendra és gris i ens enfosqueix l'ànima. Mort, patiment, degradació per davant; fugida, supervivència i més supervivència: una supervivència tan amarga i pertinaç; i la memòria de cendra, que és tan gris i la culpa, molt sentiment de culpa. Tornar a alçar murs i vidrieres fràgils, reconstruir l'ànima d'un poble singular, com un au Fènix, perquè la seva també és la meva ànima, però oblidar, no podria.

    ResponElimina
  3. Un molt bon recordatori, ara que estem sentint tantes i tantes bestieses, paraules usades amb una lleugeresa que fan esgarrifar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Javier, tenim massa morts sota els nostres peus com perquè algunes coses es diguin amb tan poca consciència.

      Elimina