La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 29 de novembre de 2010

La dona silenciada o Eva expulsada del Paradís

Príap


Hi ha moltes maneres d'exercir la violència. Des de què existeix la humanitat la força ha estat la forma més habitual de defensa i conquesta, de la tribu, del territori o de la pàtria; d'obtenció d'aliment, caçant o escorxant; d'imposició de la raó o de la no-raó, de les ideologies, de les creences. La violència forma part també de les competicions humanes, en el terreny de joc, en l'acadèmic, en el laboral... Hi és també en les relacions humanes quan es converteixen en relacions de poder, entre amics, en la relació de parella... Hi ha violència a la llar, al carrer, a la carretera... I aquesta violència es fa més evident quan hi ha, com a conseqüència, morts. Conflictes bèl·lics, revoltes socials, violència de gènere... Hi ha, però, altres maneres d'exercir la violència. Verbal, psicològica... Totes igual de doloroses. Hi és en totes les capes de la societat; és transversal. L'exerceix el poder. Polític, religiós, militar. Però també qualsevol forma de poder jeràrquic. L'amo, el cap, el patriarca...

I tot plegat té un component marcadament de gènere. Aquell mascle que es veia obligat, per pura distribució de tasques (la dona recol·lectava i criava), a abandonar la llar per caçar, per defensar el territori, i que de la seva força en va fer marca de gènere, aquell mascle continua habitant entre nosaltres. Ha construït una societat a la seva mida, i de la necessitat biològica en va fer conducta. Hem teixit una societat on totes les relacions humanes s'han convertit en relacions de poder, supeditades a aquella força física que primer fou necessària per subsistir i que ara són valor de comportament.

El nostre món és patriarcal. El descobriment de la inseminació instaurà el model patriarcal i propicià la fi de les deesses. El mascle fecunda, té la força, la veu i la raó i, en conseqüència, la dona viu subjugada a aquest poder. Els models i els rols són masculins, i, ja sigui per comoditat o per instint de supervivència, són moltes les dones que els perpetuen des del mateix moment del part. Allò que li va donar el poder, ara l'esclavitza.


Venus de Willendorf


No dic res nou. Només cal mirar al nostre voltant. Els optimistes diran que les coses han canviat molt en els darrers anys. Segur que sí. Algunes consciències, algunes actituds. Però quan em ve al cap la imatge d'aquelles monges traient la pols a l'altar de la Sagrada Família, retransmesa en directe a milions de persones... Ja sé que hi ha accions més colpidores i sagnants; ja ho sé. Però n'hi ha d'aparentment innocents que denoten quin és el pensament imperant i que, subliminalment, calen en els nostres cervells.

Hi ha moltes d'aquestes actituds masclistes que no es jutgen com a violentes perquè en el món masculí s'accepta que hi ha un alt grau de competitivitat, sobretot a l'esport, en l'àmbit laboral, en el món educatiu i en les relacions socials en general. Pensava en un cas que ha sortit a la llum darrerament.

James Watson i Francis Crick, de la Universitat de Cambridge, van rebre el 1962 el premi Nobel de Medicina gràcies al descobriment de la doble hèlix de l’ADN i al posterior article que a l’abril de 1953 van publicar a la revista Nature.

En aquest article es feia una breu referència a Rosalind Franklin, biofísica del King’s College de Londres, que conjuntament amb el biòleg Maurice Wilkins, amb qui tenia una tensa relació pel fet de ser dona, investigava l’estructura molecular de l’ADN. Wilkins va filtrar alguns dels resultats de Franklin als dos biòlegs que van acabar rebent tot el mèrit del descobriment, entre ells l’anomenada fotografia 51, on es podia veure l’estructura de doble hèlix.

Com que no es podia prescindir del seu treball acadèmic públic, Franklin, com deia, va ser esmentada a l’article. Però va tenir la mala sort de morir de càncer el 1958, degut, segurament, a l’exposició a les radiacions. A partir d’aquí, el silenci sobre el treball de Franklin va ser absolut, i s’ha sabut que intencionat perquè ha estat trobada la correspondència, que es creia perduda, entre Wilkins i els premiats amb el Nobel, on es parla de forma despectiva sobre ella.


La foto 51, signada per Rosalind Franflin


Al llarg de la història són moltes les dones que no han vist reconegut el seu talent i el seu treball. En uns casos, perquè se les ha ignorat o han estat a l'ombra dels seus marits, com Mileva Maric, la primera dona d'Einstein, i que segurament va tenir molt a veure en la teoria de la relativitat; en d'altres, perquè el seu treball ha estat signat pel seu marit, com és el cas de l'escriptora María Lejárraga, dona del dramaturg Gregorio Martínez Sierra, la major part de l'obra del qual va ser escrita per ella. O les primeres obres de Colette, signades pel seu marit. El mateix cas que Concha Méndez, esposa de Manuel Altolaguirre, o María Teresa León, sempre a l'ombra de Rafael Alberti. I el cas de Zenobia Camprubí, que va renunciar a tot a canvi del "benestar" de Juan Ramón Jiménez (vegeu "Zenobia Camprubí: una heroína en la sombra", de Manuel Vicent).

La història de la filosofia ha estat poc inclinada a parlar de les dones pensadores a la Grècia clàssica: Diòtima, Areté, Hipàrquia, Temistoclea, Aspàsia, Hipàtia.

En l'art hi ha el cas, entre molts d'altres similars, de la pintora renaixentista Sofonisba Anguissola, pintora de cambra de Felip II, les obres de la qual han estat atribuïdes a pintors com Ticià, El Greco o Rubens. O la pianista Cossima von Bulow, dona de Wagner i filla Liszt, que mai va poder tocar en públic.

La nòmina seria molt extensa. "Aviat ens sortirà dels ulls fum de bruixa", deia Wilkins referint-se a Rosalind Franklin. I ja sabem quantes bruixes van acabar a la foguera.

El silenci que la dona ha patit en el món de la cultura, de l'art i de la ciència és una forma més de violència. Una violència callada, sorda. La mateixa que les dones han patit dins les parets de la llar, sota els llençols o al banc de l'església.

Com deia l'altre dia a propòsit de l'òpera Lulú, el coneixement ens va arribar de la mà d'Eva: el fruit de l'arbre del Bé i del Mal (no hi va haver cap poma) era el fruit de l'arbre del coneixement. Eva tria saber, amb el dolor que això comporta, abans que la placidesa dels ignorants. Però amb la interpretació interessada del relat del Gènesi, i el preu que li hem fet pagar a Eva ha estat la seva expulsió terrenal. I amb la seva expulsió, el Paradís l'hem perdut tots.

Se senten, una i mil vegades, les mateixes consignes que demanen a la dona que segui forta i denunciï els maltractaments. I això no té cap sentit.  Evidentment, s'ha de construir un entorn de seguretat que permeti a la dona maltractada fer el pas i denunciar el maltractador, però no oblidem que si són les dones, i els nens, els qui pateixen aquesta violència, no se'ls pot demanar que siguin tan fortes, perquè si són víctimes és precisament perquè no poden reaccionar davant del poder i l'ascendent que els maltractadors exerceixen sobre elles.

La violència s'exerceix sobre les dones, els nens, els subordinats, els dèbils, els afamats, els marginats, els oblidats; a les llars, al carrer, a la feina, a les escoles, a l'esport, a la publicitat; s'exerceix de forma individual i col·lectiva; a la guerra, econòmicament, des dels governs, des de l'Església. Allà on hi ha una forma de poder, hi ha violència. I, sento molt dir-ho, allà on hi ha violència, hi ha un home, un mascle.

El problema de la violència és un problema de tots, i no hauríem de deixar que s'exerceixi en cap àmbit de la vida. Només cal que girem l'esquena davant d'un fet violent perquè el virus s'estengui com una plaga. I els homes... els homes hauríem de començar a reflexionar seriosament sobre quin tipus de societat volem i quin lloc hi volem ocupar. No crec que valgui la pena estar sempre sota sospita.

dissabte, 27 de novembre de 2010

Vázquez Montalbán des de la memòria



Manuel Vázquez Montalbán desde la memoria, així es titula el llibre que acaba d'aparèixer i que recull estudis de diferents autors, que tenen el seu origen en el congrés que es va celebrar el 2005 a la Universitat de Berna. Recull una sèrie d'assajos sobre la seva obra, la novel·lística, però també la que en podríem dir perifèrica; aquella que, com a periodista, va excavar en el seu pensament històric i polític i en la cultura de masses. Aquesta va ser una de les seves múltiples virtuts, la de saber analitzar la realitat a partir dels aspectes més "vulgars" de la societat: la gastronomia, el futbol, la cançó popular... I també recull treballs sobre la seva relació amb altres escriptors, com Juan Marsé.

Per a molts de nosaltres la relació amb Vázquez Montalbán va més enllà de qüestions professionals i de vivències com a lector. Ens hi uneix una relació emocional que no podem expressar del tot, però que segurament compartim bona part de la gent de la meva generació, tant els que apreciem la seva obra com els que ens sentim sentimentalment units a la seva persona i al seu pensament. Una relació que gairebé només som capaço de tenir amb ell i només amb ell. Podem sentir, per exemple, una gran admiració per l'obra de Juan Marsé i pel seu món literari, però no hi ha el lligam afectiu que es té amb Vázquez Montalbán. És una mica el que em passa amb Joan Manel Serrat. Amb aquest exemple potser s'entén millor què vull dir. Vázquez Montalbán i Serrat són com els germans grans; tenen (tenien) l'edat per ser-ho. Tots dos són un mirall que ens retorna aquella admiració que sentim per aquelles persones que marquen el teu camí i que donen forma als teus sentiments i a la manera com els vius i els analitzes.

Maruja Torres, Eduardo Mendoza, Vázquez Montalbán i Juan Marsé.
Casa Leopoldo, maig 1997 (foto: Artur Lleó)

Vázquez Montalbán va tenir la gran habilitat de convertir el món dels mortals, de la massa, amb les seves alegries i les seves misèries, en objecte d'anàlisi sense desmerèixer les eines que ens dóna la filosofia, la història i l'anàlisi política -i si va fer sociologia o psicoanàlisi o va fer sense convertir-nos en conill d'Índies-, transformant aquesta vulgaritat en una educació sentimental. I en un escenari, Barcelona, que encara ens ho fa més proper. Un cop més, la memòria com a eina i cultiu d'allò que acabem sent i que és indestriable del nostre ésser. Com Serrat, artesà i artífex amb la paraula que acaba donant nom al bateg irracional de l'ànima. Tots dos amb un llenguatge nou i personal que, tot i així, com no pot ser d'una altra manera, beuen tant de la tradició com de l'avantguarda.

Manuel Vázquez Montalbán desde la memoria: Ensayos sobre su obra.
Lopez de Abiada, José Manuel; López Bernasocchi, Augusta, i Oehrli, Michèle (eds.).
Madrid: Editorial Verbum, 2010.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Espanya negra: Goya, Solana, Buñuel

Los disciplinantes, Gutierrez Solana (ca. 1932)

 La Sala Palau Antiguitats presenta l'exposició La España negra: grabados de Goya a Solana, una magnífica mostra d'aiguaforts de Goya, Fortuny, Ricardo Baroja, Iturrino, Eugenio Lucas, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana. Més de 60 gravats dels segles XIX i XX, que tenen com a fil conductor l'endarreriment secular de la societat espanyola durant aquell període, un país, que tot i els esforços regeneracionistes, va estar ancorat en el fanatisme, la misèria i la ignorància durant dècades. Encara que no ens agradi, som fills d'aquella Espanya obscurantista i tancada, i moltes mostres del comportament social i polític d'aquest país són una conseqüència d'aquell passat del qual tots en guardem alguna referència a la nostra memòria. Fills d'aquella Espanya que retrata Machado a "Mañana efímero", de Campos de Castilla, "[...] Esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar la cabeza [...]".

Un país que se sumeix endefectiblement en la ruïna econòmica i cultural després de l'expulsió dels jueus i dels moriscos i un cop sobrepassat el Renaixement i l'època daurada del Barroc. Èpoques il·luminades per Quevedo, Lope i Calderón, però que no s'entendria sense la influència dels escriptors d'origen convers, que aportaven, conscientment o inconscietment, una mirada crítica (social) o una especial concepció espiritual (mística) dins el panorama cultural: Rojas, Góngora, Teresa d'Àvila, San Juan de la Cruz, Fray Luis de León, Cervantes, Mateo Alemán, Baltasar Gracián, Luis Vives, l'autor del Lazarillo...

Una societat que centra la seva essència i la seva existència en el concepte d'honor i en la puresa de sang com a garantia de pertinença i que posa com a límits de l'univers, material i mental, les parets de la sagristia, que portarà cap a la decadència cultural i la misèria moral, representada per la Santa Inquisició, més santa que la santa raó.

 
El segle XIX, des dels pressupòsits il·lustrats fins arribar al naturalisme i el realisme, proporcionarà una mirada crítica, però també satírica i irònica, de la mà dels seus artistes i dels seus escriptors, que es van dedicar a retratar aquella Espanya inculta, grotesca i miserable, com es pot veure en aquesta mostra. 17 gravats corresponen a les quatre sèries que va fer Goya: Caprichos, Desastres de la guerra, Tauromaquia i Disparates. Però cal posar la mirada i l'atenció en les tres peces de José Gutiérrez Solana (Madrid, 1886-1945): La beata, Mujeres de la vida i La perra del artista. És una bona oportunitat de contemplar l'obra d'aquest pintor, que veu de la tradició goyesca, però també del expressionisme. És potser un dels més importants i més poc coneguts del públic, degut a la contundència amb què Goya s'ha acabat imposant en l'imaginari pictòric.

 La beata, Solana

Però Gutiérrez Solana no només és un gran pintor, sinó que sobresurt també com a escriptor -vessant aquesta encara menys coneguda- per la seva capacitat descriptiva i l'anàlisi que fa de la societat en els seus relats. Val la pena recuperar-lo o descobrir-lo llegint, per exemple, La España negra, en la reedició que Trapiello va fer el 2000.


Mujeres de la vida, Solana

Res millor per acompanyar l'exposició de La España negra que  Las Hurdes, tierra sin pan,  de Luis Buñuel (1932). Avui l'han projectat a la Filmoteca, i d'allà vinc. Pagava la pena tornar-la a veure per arrodonir la tarda temàtica.



Aquesta pel·lícula reflecteix i denuncia l'abandonament i la misèria de la comarca extremenya de Las Hurdes. I dic pel·lícula i no documental amb tota la intenció perquè si és veritat el que les imatges mostren, en general, hi ha detalls que van ser provocats per Buñuel, no tant per manipular la realitat, sinó per buscar efectes que formen part de l'imaginari surrealista del director. És el cas de l'ase, que en realitat no és mort, i que ja apareix a Un perro andaluz, per l'obsessió que Buñuel té amb la carnassa.

Tot i que sí que hi ha detalls surrealistes, com el de l'ase i el del taüt, Tierra sin pan no és una pel·lícula surrealista. El que sí inicia és la tendència cap a la crítica social que veurem en les pel·lícules posteriors, i si escoltem atentament hi sabrem veure, també, un bon grau d'ironia i cinisme.

I si avui no has pogut anar a la Filmoteca, aquí la tens sencera.




[+]

L'Espanya Negra, una visió gravada en la memòria, & piscolabis librorum.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Librinos. Llibres i formats


Demà surten a la venda els primers sis Librinos, editats per Ediciones B. Un nou concepte de llibre de butxaca, que aquest cop sí que es podrà dur dins de la butxaca. Format horitzontal, tapa dura, paper semblant al paper bíblia i un llom articulat que afavorirà que el llibre s'obri enlloc de tancar-se. Les mides són de 12 x 8 cm, la meitat d'un llibre normal.

Els primers exemplars de la col·lecció no criden massa l'atenció, si no és perquè són títols que han estat èxit de vendes en les seves primeres versions i edicions: El círculo mágico, de Katherine Neville, El psicoanalista, de John Katzembach, Entrevista con el vampiro, d'Anne Rice, Invierno en Madrid, de C. J. Sansom, Postdata, te quiero, de Cecelia Ahern, i Africanus, de Santiago Posteguillo. Caldrà esperar a veure si l'editorial es decanta només per la literatura d'aparador o s'arrisca amb algun títol més compromès.


Els Librinos són un invent holandès sortit de la impremta Jongbloed, especialitzada en edicions de la Bíblia i en llibres de salms, amb el nom de Dwarsligger (atravessat). Als Països Baixos han estat un èxit.

A mi em recorden els llibrets de l'Enciclopedia Pulga, dels anys 50 i 60, que editava Ediciones G. P. de Barcelona, i que s'anunciaven amb els lemes "El saber no ocupa lugar" i "El mundo en su mano". Encara en conservo uns quants de les desenes i desenes d'exemplars que vaig arribar a llegir: literatura i biografies, sobretot. Les meves primeres lectures de Jules Verne van ser en aquestes edicions. Van arribar a editar el Quijote en aquest format!


El mercat està subjecte a l'oferta i la demanda. Subratllo aquesta obvietat per a aquells que veuen negre el futur del llibre imprès: sembla que és inevitable que sempre hi hagi una capa de la població, a tots els nivells, que vegin el futur de forma pessimista. El mercat del llibre s'alimenta de dues maneres. Hi ha una demanda permanent per part del públic lector, sempre àvid de novetats, i les editorials responen a aquesta demanda. O són les pròpies editorials que ofereixen novetats amb la intenció de motivar els lectors o captar-ne de nous. Amb la irrupció del llibre digital, les novetats editorials venen acompanyades de la novetat en el format. Però només és això, un canvi de format que respondrà als interessos d'aquells lectors que no tenen una relació especial amb el llibre-objecte, o per aquelles persones que necessiten consultar determinades obres puntualment, ja siguin lectors habituals que no conserven els llibres, ja sigui per curiositat, o per realitzar treballs d'investigació, i que no necessiten la presència física del llibre. El llibre-objecte continuarà tenint els seus lectors i el seu mercat.

En tot cas, aquelles editorials que vegin perillar el seu negoci o que vulguin ampliar-lo es veuran obligades a ser creatives i se les hauran d'enginyar a buscar una relació entre obra i format que faci suggerent el producte i que només el faci viable com a objecte físic.

Estic pensant en dos exemples prou clars. No és possible l'edició de llibres d'artista en un format que no sigui el de paper, tot i que això no treu que es puguin editar llibres d'artista en format digital, però jo diria que s'escapa del concepte que associa art amb un suport tradicional (paper, roba, pintura, guix...).

 Train Log, de Heidi Kyle

L'altra exemple és el dels llibres desplegables o pop-up, generalment contes, que presenten les il·lustracions de forma tridimensional. També hi haurà qui digui que aquest efecte es pot aconseguir digitalment. Sí, cert. Però no és el mateix. Ni en el cas dels llibres d'artista ni en els pop-ups estaríem parlant de la mateixa cosa. La lectura és possible en qualsevol format mentre hi hagi algun text a llegir, però quan l'objecte forma part inseparable del producte, no podem buscar alternatives sense crear una nova realitat.


Un format no haurà d'excloure mai l'altre mentre hi hagi paper i imaginació. Mireu, si no, l'exposició itinerant que les Biblioteques Públiques de Catalunya passegen per les seves diferents instal·lacions, que amb el títol de Tinc un llop a la tauleta de nit "plasma les diverses concepcions del llop com a personatge literari a través d'un muntatge on l'element expositiu és una tauleta de nit, dins i al voltant de la qual s'ofereix una selecció de textos, imatges, enregistraments sonors i objectes diversos que conviden a acostar-se al llop a través de llegir, escoltar, tocar, mirar i descobrir".


dissabte, 20 de novembre de 2010

Josep Maria Castellet: panegíric i epitafi



Josep Maria Castellet (Barcelona, 1926-2014)

Escrivia aquest apunt quan Josep Maria Castellet va rebre el Premi Nacional de les Lletres, que se li va concedir l'any 2010. Poques vegades un premi ha rebut aplaudiment tan unànime com aquest. Editors, escriptors, lectors, crítics, especialistes, tots tenim un deute immens amb aquest home que és un referent tant en la literatura catalana com en la castellana. Ara hi torno hores després de la seva mort.

No hi ha un espai dins la construcció literària i cultural de la postguerra espanyola que no estigui tocada per la mà de Castellet. La influència i el mecenatge que exercí sobre l’anomenada Escola de Barcelona (Riera, Carme. La Escuela de Barcelona: Barral, Gil de Biedma, Goytisolo: el núcleo poético de la generación de los 50. Barcelona: Anagrama, 1988), on per afinitat hi podem inscriure Gabriel Ferrater, que escrivia en català (potser el millor escriptor català després de la Guerra, víctima d’un excés d’intel·ligència), i que conformen el nucli poètic de la Generació dels 50: José Manuel Caballero Bonald, Rafael Sánchez Ferlosio, Ángel González, Ignacio Aldecoa, Antonio Gamoneda, Carmen Martín Gaite, Juan Marsé, José Ángel Valente, Claudio Rodríguez, Ana María Matute, Francisco Brines, entre d’altres.

 Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo,
Carlos Barral, Josep Maria Castellet

Com assessor literari de Seix Barral va viure el boom de la literatura hispanoamericana. En el seu llarg viatge entre autors i manuscrits va arribar a la direcció literària d’Edicions 62. I com a teòric, ja des dels seus articles a la revista Laie, o a L’hora del lector (1957), i tots els seus treballs posteriors, ha demostrat una capacitat especial per analitzar i per saber on era l’excel·lència.

 Gabriel Ferrater

Pocs com ell van saber veure ben aviat, en les primeres dècades després de la Guerra Civil, com n'era d'anòmala la literatura catalana. Mentre la literatura castellana vivia una eclosió i una cohesió espectacular, la catalana navegava sense nord, sense cap model clar, fragmentada entre l’exili exterior i l’interior. Una literatura catalana que davant de la impossibilitat d’articular-se públicament degut a les prohibicions i la censura acaba enrocant-se en la recuperació de la llengua i de les institucions perdudes. I dic enrocar perquè d’aquella lluita, aleshores necessària, n’ha quedat una constant rància que gira més al voltant d’aspectes victimistes que en la consciència que una literatura es fa escrivint i que una cultura es desenvolupa vivint amb naturalitat en lloc de queixar-se. Els seus estudis sobre l’obra de Pla, Espriu o Rodoreda són un intent reeixit de col·locar la literatura catalana en el lloc que li corresponia, després del panorama desolador que va quedar a partir de 1939.

De la clarividència de Castellet, i després de la publicació de Veinte años de poesía española (1962), manifest de l’anomenada aleshores poesia social, va sorgir Ocho siglos de poesía catalana (Alianza, 1969), publicada conjuntament amb Joaquim Molas. Aquesta obra no va ser només una carta de presentació de la literatura catalana a la resta d’Espanya, sinó que va ser l’inici d’un pont que unia Barcelona i Madrid (ara el pont és en ruïnes i les aigües baixen tèrboles i llimoses) i que, de pas, obria camins cap a la literatura que es feia fora de les nostres fronteres.

Sense abandonar mai la seva capacitat visionària, el 1970 publicava a Barcelona Nueve novísimos poetas españoles, on antologava els poetes de la generació posterior a la dels 50: Manuel Vázquez Montalbán, Antonio Martínez Sarrión y José María Álvarez (els sènior) i Félix de Azúa, Pere Gimferrer, Vicente Molina Foix, Guillermo Carnero, Ana María Moix i Leopoldo María Panero (La coqueluche). Poetes tots ells que trencaven amb la tradició immediata (amb alguna excepció, com la influència de Gil de Biedma), i que sense abandonar influències culturalistes jugaven amb elements de la contracultura i del pop. Castellet no s’equivocava amb aquesta selecció perquè ha quedat ben clar la importància que tots ells han tingut en la literatura espanyola, i algun d’ells en la catalana.

 
Algun dia caldria parlar de la naturalitat com algun d’aquests autors han sabut moure’s entre les dues cultures i, fins i tot, com escriptors com Vázquez Moltalbán (i afegiria Marsé i Mendoza) va saber construir una veu catalana que s’expressava literàriament en castellà.

Als aspectes creatius que he mencionat fins ara caldria afegir la que denota l’aspecte més personal de Castellet: la dels seus llibres de memòries. Per un costat, perquè ens permet gaudir de la seva escriptura més personal. Ens permet descobrir la seva magnífica prosa, clara, exacta i profunda. I d’un altre, perquè de la seva memòria és possible reconstruir el testimoni d’una època i d’un grup de gent tan gran en nombre com en valor i qualitat. Textos i llibres com “Memòries poc formals d’un editor literari” (dins Edicions 62. Vint-i-cinc anys, 1962-1987 [1987]), Els escenaris de la memòria (1988), Seductors, il·lustrats i visionaris (2009) o Memòries confidencials d'un editor (2012) són memòria i són Literatura.

Més enllà de qüestions acadèmiques i professionals, Castellet s’erigeix, en la vida de molts de nosaltres en far. No saps ben bé com, hi ha persones que apareixen a la teva vida (com en el seu moment Vázquez Montalbán) i a més d’aportar-te coneixement i/o plaer intel·lectual es converteixen en una llum que il·lumina les vores del camí. Hi ha dos plaers. Un, el que proporcionen les coses i les persones per elles mateixes en el moment que entren a formar part de la teva vida, en el moment que s’estableix aquell lligam personal que et permet compartir algun tipus de coneixement. L’altre, el que proporcionen els camins, principals o secundaris, que uneixen el coneixement amb la xarxa intricada que anomenem saber o cultura.

Durant el batxillerat i COU, Castellet apareix sobtadament a l’institut de la mà d’un professor de Literatura Espanyola, Ignacio Prat (Saragossa, 1947 – Barcelona, 1982), que ens va ensenyar a llegir la literatura amb uns altres ulls.

 Ignacio Prat

Prat, poeta aragonès i especialista en poesia modernista, ens va ensenyar a entendre la literatura a través de dos poetes lluminosos: Machado i Juan Ramón Jiménez. I quan ens va tenir captivats, es va treure de la butxaca del seu gavany rebregat un exemplar de Nueve novísimos. Aquell professor, brillant, d’aspecte malaltís, només dotze anys més gran que nosaltres, i que moriria als 35 anys, va tenir la gosadia de portar-nos pels camins secundaris de la literatura acadèmica. Per explicar els Novísimos calia fer unes quantes voltes per entrar en paisatges poc visitats per nosaltres, lectors innocents.

 Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez

Castellet apareixia aleshores per primer cop i, atrapat per les ganes de conèixer, Castellet ha anat apareixent irremissiblement al llarg de la vida fins que aquell adolescent que feia batxillerat va acabar fent filologia.

No hi ha hagut oportunitat de parlar amb ell... Mentida, en vaig tenir una en la boda d’un amic: era oncle de la núvia, però no vaig gosar poder. Feia respecte, tot i que en aquell moment es dissimulava amb bones dosis de displicència i arrogància. Va passar una oportunitat, si és que hi ha cap necessitat d’establir contacte personal amb les persones que s'admiren. Però, ironies de la vida, des de fa vint anys ens hem anat creuant pel carrer. L’empresa familiar és al costat de casa. Ja està bé així. Compartíem una passió; compartíem el carrer, el món.



[+]

Jaume Subirana, "País de Castellets", a F l u x
Notícia de la seva mort a El País, amb un fragment d'entrevista
Jordi Amat, "Capità Castellet" (Núvol, 10-I-14)
Teresa Muñoz Lloret, "Josep M. Castellet, l'escepticisme combatiu" (L'Avenç, 300, març 2005)
Juan Cruz, "Autoretrato del editor bien educado" (El País, 4-VIII-12)
"La vida es un sinsentido", entrevista de Víctor Amela (La Vanguardia, 18-I-08)
Tina Vallès, "Castellet en versaletes"

Bernat Puigtobella, "L'últim director literari" (Núvol, 12-I-14)

divendres, 19 de novembre de 2010

Erotisme i política [01]: 28N


Sembla que s'han posat d'acord. L'eròtica del poder ha baixat al carrer com a reclam electoral. De moment, i encara ens queden vuit dies de campanya, han aparegut tres vídeos on el nu, l'orgasme i la insinuació ens volen atraure cap a les urnes decantant-nos per tres partits diferents.

El primer, el de Ciutadans, inverteix la proposta de les passades eleccions i Albert Rivera ens estalvia el seu nu a canvi d'oferir-nos el de la ciutadania anònima, això sí, tapant pits i genitals perquè es tracta només de mostrar la rebel·lia cap a la classe política catalana. Porta per títol Rebela't (sic). La falta de la ela geminada només és una de les diverses faltes d'ortografia, tant en castellà com en català, que apareixen a la seva propaganda. El caràcter del vídeo no és en absolut eròtic. No mostra aquesta voluntat, i més tenint en compte que no és Rivera qui es despulla. No sé si això el farà guanyar o perdre vots.

El segon dels vídeos, Votar és un plaer, produït per les Joventuts Socialistes del PSC (n'hi ha un altre que es diu Hi ha moltes formes de fer-ho. Tu esculls la teva!), ens mostra una noia que té un orgasme quan va a votar. La veritat és que el vídeo és divertit i té ganxo. Esperem que no s'alci cap veu acusant-lo de masclista. Estarem d'acord que no hi havia massa alternatives: o sortia una noia, o si era un noi ens havíem d'empassar (perdó), en el millor dels casos, un noi posant-se bé el paquet (no m'imagino cap altre alternativa... bé, sí, me la imagino, però la deuen haver descartat després d'haver passat una bona estona rient). L'opció d'una parella copulant rere les cortines d'una cabina també hauria tingut ganxo.


El tercer reclam electoral és El vídeo porno de... Montse Nebrera, del partit Alternativa de Govern, interpretat per la mateixa Montserrat Nebrera. La pel·lícula ens porta per l'interior d'una casa mentre se senten els crits de plaer d'una dona i apareixen diversos missatges de denúncia sobre la pantalla. Al final del vídeo, Nebrera apareix nua, embolcallada amb una tovallola i dient que per fer un escàndol només hauria de treure's la tovallola.

Aquest vídeo també té ganxo. Primer, perquè el títol i els crits de plaer ens posen, no calents, però sí en una determinada predisposició. I segon, perquè sembla que les expectatives porten camí de complir-se quan apareix la candidata d'Alternativa en actitud no sé si de sortir o d'anar a la dutxa. No sé si Nebrera sap que "candidata" ve del llatí toga candida ("toga blanca brillant"), la que duien els aspirants a magistrats. Evidentment, Nebrera no es treu la toga, però no sé per què em fa l'efecte que, si se l'hagués tret (i ho dic sense cap ànim masclista: la "política" atrau dones i homes per igual...), el 29 de novembre tindríem un altre grup parlamentari al Parlament de Catalunya.



Postdata (19 de novembre)

Primer, tot i que estava cantat que els mitjans se'n farien ressò, em plau haver-me avançat a tots ells (si més no els editats en paper), encara que l'abast dels meus escrits sigui molt limitat.

Segon, com era de tema, algunes veus s'han alçat contra el vídeo de l'orgasme socialista, fins i tot entre companys ideològics, com la ministra Pajín. Del senyor Duran i de la senyora Alicia Sánchez-Camacho ja es podia esperar: hi ha coses que no es poden fer públicament si després no es passa pel confessionari. Per a Duran és groller; per a la candidata del PP, atempta contra la dignitat de les dones.

Senyores i senyors, és un orgasme, discret i un símil ben trobat. Una manifestació de plaer, neta; tant, que podria ser confosa amb l'èxtasi que deu suposar sentir-se alliberat dels pecats, genolls a terra i amb la penitència a l'ànima.

Postdata (22 de novembre)

No sé cap on mirar per no sentir vergonya aliena. A la nòmina de partits que han fet servir el nu, l'erotisme o el sexe per fer campanya electoral, amb més o menys fortuna, s'hi ha afegit Solidaritat Catalana, de Joan Laporta.

El nou vídeo, Laporta president, està protagonitzat per l'actriu porno, de Mollerussa, Maria Lapiedra, que canta una cançó on es demana el vot per l'expresident del F. C. Barcelona, mentre l'actriu es passeja per Madrid amb una bandera estelada i en roba interior.

Més enllà de la proposta publicitària i electoral i del seu contingut, a tot producte d'aquesta mena se li ha de demanar un mínim de qualitat i de professionalitat tècnica. I en el cas que ens ocupa no és així. És dolent amb ganes. Tècnicament nefast; la cançó és infame i està mal interpretada. A mi se'm cauria la cara de vergonya. I si no, jutgeu-ho vosaltres mateixos.


dijous, 18 de novembre de 2010

L'evolució de Barcelona: de Barcino a BCN

A la pàgina web De Barcino a BCN, sota la direcció de Jaume Sobrequés, catedràtic d'història de la Universitat Autònoma de Barcelona, l'Ajuntament de Barcelona, amb la col·laboració del Museu d'Història de la Ciutat ens ofereix un repàs sobre la història de Barcelona a través de textos, imatges i vídeos.

La presentació està molt cuidada, amb textos que no són massa extensos -la pàgina té voluntat divulgativa-, però ofereix bibliografia per a qui vulgui saber-ne més en un tema concret. La part multimèdia, a més de fotografies, incorpora alguns vídeos històrics, com el de les troballes de restes arqueològiques a les muralles romanes, de l'any 1965, que només són accessibles en els arxius històrics corresponents. O vídeos fets expressament, com el que hi ha en aquesta pàgina sobre l'evolució de la ciutat en el pla de Barcelona.

Video

L'evolució de la ciutat sobre el pla de Barcelona

Per cortesia del Museu d'Història de Barcelona
Música: Sota llicència de Creative Commons
Ludwig Thuille: Piano Sextet in B-flat major, op. 6. III Gavotte. OnClassical.

Temple d'August, al carrer Paradís
 
No sé vosaltres, però jo sento una emoció especial en la descoberta dels fets històrics de la meva ciutat. No és només aquest viatge al passat que ens permet saber d'on venim i què som; és també aquesta relació que s'estableix amb les restes materials. Passejar pel pas de muralla romana o contemplar les restes del temple d'August (a la seu del Centre Excursionista de Catalunya, al carrer Paradís) permet, en la memòria, fer un salt en el temps i imaginar-se aquells habitants de Barcino. És una relació semblant a la que es produeix llegint una novel·la i ficant-se en la vida dels protagonistes.

És el que em va passar aquest estiu visitant una de les darreres descobertes arqueològiques romanes a Barcelona, la domus (s. IV) del carrer de la Fruita, en ple call jueu. O ja posats, a l'antiga sinagoga major (s. X) del carrer Marlet, a pocs metres de la domus. Estar entre les seves parets permet sentir la remor de les veus de la família patrícia de la casa romana; o la veu del rabí durant una reunió a la sinagoga. No són només pedres; són pedres que parlen, que ens parlen.

Antiga sinagoga de Barcelona, al carrer Marlet

dimecres, 17 de novembre de 2010

Lulu: mite i realitat


He anat a veure Lulú al Liceu. Òpera en tres actes. Música i llibret d’Alban Berg, basat en Erdgeist i Die Büchse der Pandora, de Frank Wedekind. Direcció musical de Michael Boder i direcció escènica d'Olivier Py.

Sense entrar en detalls de l'argument, Lulú es mou en un món oníric i asfixiant. La seva bellesa i el seu atractiu subjuguen els homes que la coneixen, tots els quals moren tràgicament. Dins la tradició literària i lírica de personatges femenins immorals i ambiciosos, Lulú té uns trets propis que la diferencien: és un personatge més passiu i amoral, que acaba víctima d’una societat que l’ha reduïda a objecte eròtic, i que acabarà abocat a la prostitució i a una tràgica mort.

La música, dodecafònica, atonal, pot semblar, d'entrada, un obstacle per a oïdes poc educades. I les meves no hi estan pas, d'educades. Però no és així. N'hi ha prou amb tenir curiositat musical i haver escoltat autors com Erik Satie o Darius Milhaud, o entendre de quina manera es fa ús de la música a les bandes sonores a les pel·lícules quan es vol subratllar emocions, tensions o moviment. La partitura de Lulú és lírica, bella i suggerent, capaç  de reflectir els aspectes dramàtics irònics i sarcàstics de la trama.

La trama i els diàlegs tampoc són fàcils. Sense un coneixement previ de l'argument es fa difícil seguir el diàleg, plens d'el·lipsis, sincopats, més expressius que narratius.

La posada en escena i els decorats són magnífics. Són d'estètica expressionistes (dissenyats per Pierre-André Weitz, recorden a George Grosz), no pretenen descriure objectivament la realitat, sinó la mirada interior, l'expressió, de l'artista. En aquest sentit, crec que és un encert la presentació inicial de personatges i escenari com si d'un circ es tractés. I encertats els colors, les llums i els moviments permanents dels decorats, que li donen un aire decadent, com de cabaret d'entreguerres.



Poc puc dir dels intèrprets. No tinc prou coneixements musicals. Res m'ha semblat que desentonés. En tot cas, pel que fa a la interpretació teatral, sempre m'ha semblat que els cantants d'òpera no acaben de donar la talla com a actors. Potser tampoc se'ls demana això. Però a Lulú no és el cas. Tots fan un gran paper, sobretot la protagonista, Patricia Petibon, que està esplèndida, i més si tenim en compte el risc d'algunes escenes.


Precisament el risc d'aquestes escenes, de caràcter sexual, han portat a haver d'anunciar que "la temàtica de l’obra i la dramatúrgia d’Olivier Py poden ofendre la sensibilitat d’alguns espectadors". No n'hi ha per tant. Em semblen més escandaloses algunes adaptacions "modernes" que no pas el contingut sexual d'una obra. Però bé, ja se sap, la "sensibilitat" d'un determinat públic del Liceu és directament proporcional a la moralitat hipòcrita de determinades classes socials. Si les llotges parlessin!

També s'ha escrit i s'ha parlat, ara que som en temps en què s'ha de ser políticament correcte, de quina seria la imatge que aquesta nova adaptació oferiria del personatge Lulú. No oblidem que la protagonista és una dona que porta l'estigma de la femme fatale, que utilitza el sexe pel seu ascens social i que, per això, acabarà trobant la mort com un càstig afegit, com una penitència per la seva luxúria, no exempta d'innocència.

Aquesta és la lectura que sempre s'ha fet del mite de Lulú, la clàssica, la que veu la dona com a un ésser pervers que converteix l'home en víctima de la sexualitat desbordada d'aquella. La dona com a temptació.

Hi cabia, també, la possibilitat de mostrar una dona de sexualitat lliure, que decideix què fer amb el seu cos. Però no ens enganyem; gairebé sempre, aquesta imatge ve vestida per l'imaginari masculí, genital, i dóna com a resultat una dona que és una resposta al desig masculí. La societat és plena d'imatges d'aquest tipus, des del recurs vulgar de la dona com a reclam publicitari fins la construcció d'un model que viu i es vesteix per un món que continua sent masculí. Quina fal·làcia! La dona accedint "lliurement" a la submissió masclista!

Ens podem creure que la dona és l'ésser atractiu i subjugant que voldria ser? I ella la dona que els homes voldrien dominar? Compte! Com a joc pervers té sentit. Però aquests rols traslladats a la societat són molt perillosos. I d'aquí al "totes putes" només hi ha un pas.

Hi ha altres lectures. No deixa de ser curiós que totes les interpretacions que es fan sorgeixen sempre del mateix lloc, del Gènesi i de la seva lectura interessada. Ens hem quedat amb la idea judeocristiana d'Eva portadora de tots els mals de la humanitat, i d'Adam com a víctima indefensa de la perversa Eva. I hem construït una societat que, del neolític ençà, reprodueix la venjança i el càstig cap a la dona pels seus pecats de lesa humanitat. Sobretot des del moment que l'home descobreix el secret de la fecundació i les venus neolítiques deixen de ser deesses.

Quina altra lectura es pot fer de Gènesi, 3? La literal. Amb les seves metàfores i els seus recursos literaris i lingüístics, és clar: no deixa de ser literatura. De què parla aquest capítol? D'una dona i un home, de l'accés al coneixement i de la pèrdua de la innocència representada en el Paradís. L'expulsió no és més que la porta que du la humanitat a triar el seu propi camí. No és un càstig en sentit estricte. El mite, segons Lévi-Strauss, ens ofereix les claus que interpreten la realitat i, alhora, permeten entendre-la. És l'home qui relata el mite per donar explicació a la realitat que no entén. La lectura s'ha de fer enrere. El Gènesi no és un oracle.



I quin és el paper que la dona juga en aquest afer? Doncs és la portadora de coneixement. És qui arrisca el Paradís a canvi de fer-nos humans. Dóna la vida del seu ventre i del seu pensament. Menja del fruit prohibit? Parirà amb dolor? Ens guanyarem el pa amb la suor del nostre front? Sí. Sí a tot. Hem viscut mai en aquest hipotètic paradís perdut?

El problema és que les societats patriarcals que donen aquesta explicació mitològica (i d'altres de semblants a d'altres cultures) "culpabilitzen" la dona. No podia ser de cap altra manera. El problema ve quan al llarg de la història continuem fent la mateixa lectura (interessada?) quan ja no és necessari (o sí?).

I com que el Gènesi reflecteix el joc de rols que la societat ha imposat, no és estrany llegir una afirmació com: "El teu desig t'impulsarà cap al teu home, i ell et voldrà sotmetre". Compte, perquè estem perpetuant el mite i amb ell el rol! No podem fer explicacions més científiques, més adaptades als temps actuals? Hem de continuar prenent el mite i la Bíblia com a referència? Com deia un amic meu, no hi ha bibliografia més moderna?

Lulú comença amb l'escena del Gènesi. L'arbre del bé i del mal, l'arbre de la vida, l'arbre del coneixement. La pèrdua del Paradís. No hi ha, doncs, equívoc possible: la protagonista és un transsumpte d'Eva. El domador de feres, autèntic demiürg ordenador del món a partir de la matèria primigènia caòtica i eterna, en aquest cas representada pels humans, ens presenta l'escenari: un circ de feres que es devoraran les unes a les altres. I per si a la presentació no queda prou clar, uns rètols de neons ens recordaran durant tota l'obra quins són els lemes de la degradació de la nostra existència: "paradís perdut", "sexe", "odio el sexe", "pompes fúnebres"...

Som davant d'una tragèdia. Ningú pot escapar d'aquest circ. "El teu desig t'impulsarà cap al teu home, i ell et voldrà sotmetre": presa i ventre; caçador i fecundador. Pur comportament atàvic. Víctima ella i ell. Tragèdia.

Després resulta que la vida, portes del teatre enfora, és una altra cosa. Civilitzats com som, hem ordenat el món mentre intentem adaptar els nostres rols a les circumstàncies, sempre canviants. Fins que la follia, que a tots ens ataca en un moment o un altre, ens trasbalsa. I aleshores ens cal una explicació als nostres instints (o als dels altres). Podem buscar la salvació en el mite, en la religió, en la literatura, en l'art, en el psicoanàlisi.

dilluns, 15 de novembre de 2010

Bienvenido, Mister Marshall



Nascut el 12 de juny de 1921 a València, Luis García Berlanga moria el 13 de novembre de 2010. Però no ens deixava un director de cinema qualsevol. Els amants del cinema d'aquest país tenim un deute amb ell. O més d'un. A banda de la qualitat de les seves pel·lícules, per sempre més quedaran en el nostre imaginari unes històries, unes imatges i uns personatges que conformen la trama genètica que ens lliga a un món, el de la postguerra espanyola, sense els quals difícilment podríem explicar la nostra societat ni ens podríem explicar a nosaltres mateixos.

Corren mal temps per a la memòria. El present és de consum immediat i tot és d'abans de ahir com si el passat es perdés en una nebulosa. País de modernitat i de rentar cares i façanes, hem oblidat que fa quatre dies menjàvem pedres, executàvem a garrot, les dones duien mantellina i matàvem jueus amb matraques a les processons de Setmana Santa.

No voldria dir que les pel·lícules de Berlanga s'hagin convertit en un document del nostre passat perquè faríem un flac favor a l'art. Si tenen valor les seves pel·lícules és perquè Berlanga va saber dibuixar el mapa del codi genètic d'un país endarrerit, "de charanga y pandereta, cerrado y sacristía". Sense la memòria del que som, algun despistat podria pensar que Bienvenido, Mister Marshall, per exemple, és una història rància de paletos de poble quan, de fet, és un retrat fidel de la realitat, tan esperpèntic que es podria pensar que és fruit de la imaginació. Qui cregui això, li demanaria que fes un cop d'ull a la realitat més immediata i se n'adonarà que la picaresca i la reverència (lladres i prostitució mediàtica; subvencions, genuflexions i servilisme,  si voleu) formen part de la manera com poder i societat es relacionen. Berlanga feia humor realista, d'aquell que fa riure i posa els pèls de punta alhora perquè, d'una manera o una altra, retrata i colpeix; feia, com diu Manuel Vicent, "sátira risueña y sarcasmo negro".

Bienvenido, Mister Marshall (1953) amaga una curiositat política que poca gent deu saber i que justifica la trama de la pel·lícula. El Pla Marshall, que els americans feien públic el 5 de juny de 1947, va ser una iniciativa dels Estats Units per a la reconstrucció dels països europeus després de la Segona Guerra Mundial amb ajuts econòmics. Però Espanya, malgrat que tenia un valor estratègic per als americans com a mur davant del comunisme, va ser l'únic país europeu que es va quedar al marge del Pla (juntament amb els petits estats: Andorra, San Marino, Mònaco i Liechtenstein; i la Unió Soviètica, que ho va rebutjar). Algunes de les raons per marginat Espanya van ser la política autàrquica de Franco que posava fre a les relacions comercials amb l'estranger i la manca de llibertat religiosa: el Fuero de los españoles definia el país exclusivament com a catòlic. Les relacions amb els americans no s'establirien fins als Pactes de Madrid de 1953 i la instal·lació de les bases americanes a la Península.




Com a bon valencià, les "òperes" de Berlanga, tantes vegades compartides amb Rafael Azcona, són corals, caòtiques i barroques, i la càmera s'adequa a aquest format de l'escenari. Berlanga, no sé si us hi heu fixat, utilitza sovint el pla seqüència. Com diu David Trueba, això és una gamberrada. Ho és des del punt de vista cinematogràfic perquè obliga a filmar d'una sola tirada tota una escena, que pot durar molts minuts i que implica un desgast interpretatiu molt alt cada cop que s'ha de repetir.

Implica, també, una tensió important entre els actors (i això està fet expressament!), que els obliga a guanyar-se l'espai. La càmera no et busca, sinó que és la interpretació la que dóna importància a cadascun dels individus en un escenari coral; i això s'ha de fer sense desentonar, sense exagerar, coreogràficament, mentre es dóna vida a personatges "vulgars", gent del poble, gent normal.

S'ha de ser un gran director d'actors perquè aquesta coreografia no es converteixi en un esperpent, més enllà de la voluntat del director. En aquest sentit, és molt peculiar la nòmina d'actors que han treballat a les pel·lícules de Berlanga. Hi ha un tria molt conscient d'actors d'aquests que en podríem dir secundaris. Deixant de banda Fernado Fernán Gómez (Esa pareja feliz, Moros y cristianos) i José Luis López Vázquez (Pládico, ¡Vivan los novios!, La escopeta nacional...), que són actors de llarg recorregut i amb un pes específic reconegut per tothom, la resta no han obtingut el reconeixement que mereixien, ni a la industria ni popularment. Pepe Isbert (Bienvenido, Mister Marshall, Los jueves milagro, El verdugo), per exemple; potser un dels actors més grans que ha donat la cinematografia espanyola. Però també Cassen, que per algú que només hagi seguit la seva trajectòria com a humorista, quedaria impressionat amb el seu paper a Plácido. O Luis Ciges (Patrimonio nacional, Nacional III), un actor molt peculiar, fins i tot podríem dir poc ortodox, sempre irònic i cínic. Manuel Alexandre (Tamaño natural) o José Sazatornil (La escopeta nacional). Lali Soldevilla (¡Vivan los novios!), barcelonina com Sazatornil, actriu amb una veu peculiar que subratllava la seva vis còmica, però a qui pocs recorden a El espíritu de la colmena. Luis Escobar, marquès de Las Marismas del Guadalquivir (La escopeta nacional), sempre vinculat al món del teatre, primer com a a cap de la secció de teatre de la Jefatura de Propaganda del Ministerio del Interior, durant el primer govern de Franco, i després com a director de diferents teatres de Madrid. Berlanga el va cridar per fer un paper a La escopeta nacional, i així, als 70 anys, començava la seva carrera com a actor, gairebé sempre fent d'aristòcrata i autoparodiant-se. Agustín González (La vaquilla, Moros y cristianos...). Chus Lampreave (El verdugo, Moros y cristianos), actriu també amb una imatge molt característica, a qui va arribar l'èxit a partir dels anys 80 de la mà d'Almodóvar.




Berlanga era un gran conversador (qui hagués pogut!), però sobretot, com a bon amant de la literatura, era una persona a qui li agradava explicar històries. I això és el que va fer a la seves pel·lícules, explicar. Explicar allò que tothom sabia, però sempre cal recordar perquè som un país amb tendència a la pèrdua de memòria. No fora cas que amb l'oblid acabem alimentant un botxí.


divendres, 12 de novembre de 2010

Música de pel·lícules: Jerry Bock, in memoriam


Sembla una afició oblidada, com tantes que estan subjectes a modes i costums. Ja no s’escolten bandes sonores de pel·lícules, oi? Vull dir, no és un tipus de música que circuli comercialment pel mercat discogràfic com la resta de música. O potser m’equivoco i sóc jo qui no circula massa pels ambients musicals. No ho crec. Potser passa que la música que es fa expressament per a les bandes sonores no té prou transcendència, com la que tenia abans. Potser ara es tira de veta de músics prou coneguts a nivell popular i ja no els associem al cinema, sinó a la seva parcel·la comercial. Ara potser és més fàcil tenir al cap el nom d’uns compositors o d’uns intèrprets i només de forma accidental els associem a una pel·lícula on soni la seva música. O potser ha canviat la manera d'anar al cinema i el soroll de les crispetes ja no ens deixa sentir la banda sonora.

Molts músics reconeguts han compost temes per a pel·lícules que formen part de la història del cinema. La nòmina seria llarga. Hi estem d'acord. Però segur que molts recordem, sense saber de qui són (gairebé tots són ja morts), cançons que formen part de la nostra educació sentimental, cançons per sempre més relacionades amb les nostres vides, com “Tema de Lara”, de la pel·lícula Doctor Zhivago, de Maurice Jarre (El día más largo, Grand Prix, Topaz, L'home que volia ser rei, El club dels poetes morts, Ghost); “Estrella errante”, de La leyenda de la ciudad sin nombre, de Frederick Loewe (My fair Lady, Gigi), cantada per Lee Marvin; “El hombre de la pistola de oro”, de la pel·lícula del mateix nom, de John Barry i cantada per Lulu (Ai, que se’m salten les llàgrimes! Permeteu-me la llicència només per sentir aquesta cançó de Lulu); “The Harry Lime Theme”, d’El tercer hombre, d’Anton Karas i la seva cítara; la banda sonora xiulada d’El puente sobre el río Kwai, de Malcolm Arnold; el tema principal de Mon oncle, de Franck Barcellini; “The Entertainer”, de la pel·lícula El golpe, meravellós ragtime d’Scott Joplin; “Cantando bajo la lluvia”, de Roger Edens; el dabadabada més famós, el d'Un hombre y una mujer, de Francis Lai; i una cançó que em té el cor robat des de molt petit quan la sentia a la ràdio en el consultori de Montserrat Fortuny, a Radio Fémina, el "Dites-moi", d'Ngana i Jorome, de la pel·lícula South Pacific

Cadascú podria seleccionar la seva llista, però hi ha temes que formen part de la memòria musical col·lectiva. I a no ser que se’n sigui especialista, els noms dels seus autors no ens sones a res. O si ens sonen, no en sabríem dir res d’ells, ni si en coneixem alguna obra més.

 Sheldon Harnick, Joseph Stein, Jerry Bock i Jerome Robbins

Qui coneix, per exemple, Jerrold Lewis "Jerry" Bock? Ningú. Doncs va morir el 3 de novembre. I ara el recordarem sempre perquè l’associarem a aquesta cançó amb la veu de Chaim Topol.

dijous, 11 de novembre de 2010

San Dominguito del Val


San Dominguito de Val. Barcelona: Editorial F.T.D., 1931
Text d'F. T. D., portada de J. Navas i il·lustracions d' F. C.

Dominguito de Val o del Val és un sant medieval llegendari de Saragossa. És el protagonista del primer libel de sang (calúmnies antisemites que es van estendre durant l'Edat Mitjana contra els jueus) de la història d'Espanya. Va ser un escolà de la Seo (la catedral de Saragossa), que va desaparèixer el 31 d'agost 1250. El cadàver va ser trobat mutilat a la vora del riu Ebre. Però la primera notícia del cas és de 1583, tres-cents trenta anys després de l'esdeveniment, i sembla demostrat que va ser l'església local la que va elaborar llavors les suposades actes del succés per donar suport a la petició al Papa perquè el nen màrtir fos santificat. Pel que sembla, qui va elaborar les actes va copiar el cas del nen Hugo de Lincoln, recollit per fra Alonso de Espina (1).

Conte publicat a Barcelona l'any 1931 per l'Editorial F.T.D., que l'any següent canviaria el seu nom per Luis Vives (actual Edelvives), destinat a l'adoctrinament infantil. Narra la vida exemplar, però breu, del màrtir Dominguito de Val, seguint les llegendes medievals que presentaven els jueus celebrant la Pasqua crucificant  nens, calúmnia que va justificar més d'un pogrom i matances fins a temps no gaire llunyans.













Nota:

Álvarez Chillida, Gonzalo. El Antisemitismo en España. La imagen del judío (1812-2002). Madrid: Marcial Pons, 2002, p. 47.

dimecres, 10 de novembre de 2010

L'expulsió dels moriscs

L'expulsió dels moriscs al port de Dénia (Alacant)
Vicent Mestre, segle XVII


L'any 2010 es va celebrar el quart centenari de l'expulsió dels moriscs. El decret va ser signat per Felip III de Castella el 1609, i l'expulsió es va dur a terme durant quinze anys. Durant aquella commemoració, la Universitat de Lleida va organitzar una trobada científica a propòsit de les aportacions de la filologia a l'estudi dels textos dels moriscs espanyols, amb el nom de "Las voces de lo sagrado".

La desgràcia dels moriscs, però, ja havia començat el 14 de febrer de 1502, quan els Reis Catòlics van promulgar la Pragmàtica que els forçava a batejar-se i convertir-se a la fe cristiana o patir l'expulsió i el desterrament perpetu del regne de Castella, ordre que més tard s'aplicarà també al Regne d'Aragó (1518) i al de València (1526). La Pragmàtica incomplia els compromisos signats pels Reis Catòlics amb el rei Boabdil en les Capitulacions per a l'entrega de Granada (1492), en les quals els vencedors castellans garantien als musulmans granadins la preservació de la llengua, la religió i els costums.


Embarcament de moriscos en el Grau de València
Pere Oromig, segle XVII


El decret final va permetre l'expulsió de prop de 500.000 persones, ciutadans de la Corona d'Aragó i del Regne de Castella, que cometeren el delicte de néixer musulmans. No parlem d'estrangers de costums "bàrbars", no parlem d'invasors, de conqueridors vinguts d'altres terres, sinó de ciutadans dels regnes peninsulars amb nou-cents anys d'història sobre les seves espatlles, tants o més que el cristians vells, que es van treure de sobre la incòmoda presència de qui pensa diferent. Una actitud que d'aleshores ençà hem vist repetida una i altra volta. Com ja havia passat el 1492 amb l'expulsió dels jueus (150.000) per ordre del Reis Catòlics, amb aquestes dues grans comunitats hispanes, conversos i no conversos, desapareixia un legat històric i cultural cabdal, que en el cas jueu i de la literatura castellana va quedar, d'amagat, en mans de conversos (Rojas, Góngora, Cervantes, Teresa d'Àvila, Joan de la Creu, fray Luis de León, Mateo Alemán...). Sota l'imperatiu de la neteja de sang res hi van poder fer "[...] la reivindicación del comercio, del trabajo y del mérito frente a la 'negra honra' de los cristianos viejos [...]" que "[...] apuntaba al objetivo de detener la ya perceptible decadencia española y las largas 'vacaciones históricas' que se prolongarían por espacio de dos siglos, hasta las Cortes de Cádiz [...]", com escrivia Juan Goytisolo a El País, a l'article "Moriscos, la historia incómoda". Quedava desmuntada tota l'estructura social, econòmica i cultural, sobretot de Castella. De aquellos polvos vinieron estos lodos.

Entre els mesos de juny i setembre de 2010, es va celebrar la commemoració d'aquest IV Centenari a Sant Carles de la Ràpita, amb participants d'aquesta localitat i de La Cava (Deltebre). Va ser al port dels Alfacs on del 15 de juny fins el 16 de setembre de 1610 es van embarcar 3.666 moriscos al port dels Alfacs procedents de les localitats de Lleida, Fraga, Seròs, Mequinensa i Aitana, per ser abandonats a les costes africanes de Tunis i Algèria.