La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimecres, 29 de desembre de 2010

Opisso, un paisatge sentimental



Unes de les imatges que il·lustren el paisatge de la meva infantesa a casa de l'avi March són els dibuixos del seu amic Opisso. Després de la purga, acabada la Guerra Civil (per perdre-la), els dibuixos de Ricard Opisso (Tarragona, 20 de novembre de 1880 - Barcelona, 21 de maig de 1966)van ser alguns dels objectes preciosos que l'avi va poder salvar. El temps, però, i la mà destructiva d'alguns parents amb pocs escrúpols es van encarregar de fer-los desaparèixer a canvi d'uns diners que no van satisfer més que vicis temporals.




Els dibuixos no són més que una part minsa d'aquells objectes que articulen la memòria i la sensibilitat del record d'una família que va enterrar el seu passat material burgès. Em queda, només, el record immaterial, fruit d'una narració oral contínua que perdura entre uns pocs llibres, quadres, monedes i escrits esgrogueïts salvats del drapaire.




Dibuixant i caricaturista, membre dels Quatre Gats, contemporani de Pere Romeu, Picasso, Utrillo, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir o Isidre Nonell, Opisso és el gran cronista gràfic de la societat barcelonina del seu temps. La seva obra la trobem en bona part de les revistes il·lustrades de la ciutat: Luz, Pèl & Ploma, Quatre Gats, Joventut, Cu-Cut!, Garba, L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Patufet, Virolet, La Mainada, Pocholo, Papitu, KDT, Pakitu, Eva o El Caloyo; i, és clar, en el TBO aparadegut el 1917, i del qual en celebrem el centenari on l'hem conegut les darreres generacions, gràcies a la reedició dels seus dibuixos o a la publicació de l'almanac de 1974 dedicat exclusivament a la seva obra.


Almanac de 1974 dedicat a Opisso


Periòdicament es recupera Opisso i se'n fan exposicions, com la que el 2016 commemorava el cinquanta anys de la seva mort. Però pocs barcelonins saben que a la ciutat hi té una exposició permanent. Més de 250 peces, entre dibuixos, gravats i pintures, propietat de Jordi Clos, responsable també del Museu Egipci, són obertes al públic a la Sala Museu de l'Hotel Astòria del carrer de París, 209. Passant per davant de les vidrieres de l'hotel ningú s'imagina que aquelles portes que s'obren a un petit paradís ocult de l'Eixample.


La col·lecció Opisso de l'Hotel Astòria

diumenge, 26 de desembre de 2010

Sant Esteve: canelons i una nadala



Avui, dia 26 de desembre, Sant Esteve, protomàrtir de l'Església cristiana, ens asseurem a la taula per menjar canelons. L'anomenat segon dia de Nadal, celebrada als territoris de parla catalana però també en d'altres països centreeuropeus, permet compartir les festes amb la resta de família que no va poder ser a taula el dia de Nadal. La tradició ve d'antic. Diuen que del segle IX, quan els comtats catalans, lligats a l'imperi carolingi, depenien eclesiàsticament  de Narbona i no pas de Toledo com a la resta del cristians de la península. Els clans familiars eren extensos i per retrobar-se per celebrar el Nadal s'havien de desplaçar des de lluny, cosa que obligava que la tornada s'allargués al dia següent i s'acabà establint com a festiu. D'aquí vindria el refrany "Per Nadal, cada ovella al seu corral; per Sant Esteve, cadascú a casa seva". Per què dedicar-li el dia a Sant Esteve? Perquè diuen que les relíquies del protomàrtir, que va morir apedregat al voltant de l'any 35, van ser traslladades a Jerusalem un 26 de desembre de 415.

Aquest costum del segon dia de festa per afavorir la mobilitat familiar sembla que també és darrere dels dilluns de Pasqua (Florida i Granada), que se celebren aquí i a altres indrets d'Europa però no a la resta de l'Estat. Però com que no hi ha certesa d'aquestes explicacions llegendàries, introduiré una altra explicació possible.

Els jueus de la diàspora, és a dir, aquells que es van estendre pel món expulsats d'Israel després de la destrucció del segon Temple, l'any 70 de l'era comuna, també van establir el costum d'allargar un dia les festivitats importants perquè en uns temps en què no hi havia calendaris oficials i la Lluna obligava a comptatges peculiars, com passa amb la data mòbil de Setmana Santa, mai hi hagués el dubte de quan era la festa, tenint en compte, a més, la dispersió de les famílies jueves i la dificultat de la comunicació. Fos quin fos l'origen d'aquest segon dia festiu, el que sí és certa és la coincidència entre el costum jueu i el cristià en uns territoris on la cultura jueva ha estat determinant. Ho veiem, també, en l'origen jueu de les celebracions cristianes, com ja vam veure a l'article "El cicle de Nadal".

Pel que fa a costums gastronòmics, aquelles primícies agrícoles i ramaderes que s'oferien a les divinitats a la fi de les collites ja no tenen déus a qui ser ofertes ni altars on sacrificar-les, amb la qual cosa, asseguts la taula, ens mengem les ofrenes: no debades ens hem guanyat la fe a través de l'estómac menjant-nos Déu transsubstanciat. Si algunes cultures antigues tenien el costum de menjar-se el cor del guerrer vençut per obtenir-ne el seu valor, l'eucaristia, ritual de teofàgia, permet adquirir la fe que la raó és incapaç de pair.

Com sol passar amb altres tradicions culinàries o no, la ingesta de canelons per Sant Esteve és un costum relativament recent (com l'escudella per Nadal). Van ser introduïts a finals del segle XIX pels cuiners d'origen italià que cuinaven per a les famílies de l'alta burgesia de Barcelona, amb tan d'èxit que és inimaginable una taula sense aquest plat el 26 de desembre. En en joc de virtuosisme culinari i recuperant el símil religiós, els canelons permeten guarnir la taula amb les restes de les menges de Nadal sense que els comensals se sentin menystinguts, farcint-los amb la carn d'olla i el rostit sobrers, trinxats i transsubstanciats.


Carol of the Drum, la nadala de Sant Esteve

Podem imaginar-nos els camins de Betlem, dos mil anys enrere, transitats per pagesos i pastors oferint els seus presents comestibles al nounat. Però algú s'imagina què tenen en comú cantants tan diversos com Neil Diamond, Whitney Houston, Johnny Cash, Ringo Starr, Bob Seger, John Denver, Bonnie M, Ray Conniff, Cranberries, The Supremes, Stevie Wonder, Bob Dylan, Jessica Simpson o la Família Trapp?


Coberta del disc original interpretat per
The Trapp Family Singers (1955)


Doncs tenen en comú haver cantat Carol of the Drum, també coneguda com The Little Drummer Boy, cançó que Katherine K. Davis va adaptar d'una cançó popular txeca, l'any 1941, i que va ser enregistrada per primer cop el 1955 per la The Trapp Family Singers, la famosa família Trapp de la pel·lícula Sonrisas y lágrimas (1965).


 Partitura original de 1941
Wellesley College Music Library


Qui hagi fet l'esforç de traduir de l'anglès ja se n'haurà adonat que estic parlant d'una nadala que molta gent associen a la veu de Raphael i als anys del franquisme: El tamborilero. Però la realitat i l'origen de la nadala són ben lluny d'aquesta realitat, com hem pogut comprovar.

N'he fet una selecció de les diferents versions que he anat trobant. Algunes per la seva qualitat; d'altres, per la seva peculiaritat. N'existeixen algunes versions catalanes, les enregistrades per la Coral de Cambra del Gran Teatre del Liceu (1966-1968) i un disc d'Els de la Torre (1967) amb quatre nadales, entre elles El petit timbaler, però no he trobat cap vídeo d'aquestes velles versions, però n'enllaço la de 2013 de Víctor Riera Gispert. Us deixo alguns vincles i penjo els dos millors vídeos.

Al Bano i Romina Power. Il piccolo tamburino (1987)
Nana Mouskouri. L'enfant au tambour (1965)
Plácido Domingo i Josep Carreras. Carol of the Drum (1999)
Marlene Dietrich. Der Trommelmann (1964)
Ray Charles. The Little Drummer Boy (1985)
The Jackson Five. The Little Drummer Boy (1979)




El 1965 Vince Guaraldi, l'autor de les bandes sonores de les pel·lícules de Charlie Brown, va fer una curiosa adaptació a ritme de jazz per l'àlbum A Charlie Brown Christmas, amb el títol de My little Drum.

El 1982, Joan Jett & The Blackhearts gravaven una versió punk rock amb el títol Little Drummer Boy, el mateix any que aconseguia l'èxit amb una cançó que tots recordareu: I Love Rock & Roll. No us deixeu enganyar pels primers minuts tradicionals de la nadala; escolteu-la fins el final.

Del petit timbaler se n'han fet més de 200 versions, però és en aquests darrers dos o tres anys que estan proliferant els cantants que l'afegeixen al seu repertori. Deixo per al final els dos vídeos de dues versions. La de Bing Crosby i David Bowie, que fan una deliciosa dramatització de The Little Drummer Boy i Peace on Earth cantades al mateix temps:




I la de Grace Jones, absolutament kitsch. La gravació pertany al show de Pee-wee's Playhouse (no us perdeu la pàgina web, perquè és per sucar-hi pa!), un programa que el còmic Paul Reubens tenia a la CBS als anys 80 i que va merèixer un Emy.



divendres, 24 de desembre de 2010

A Literary Christmas



A Literary Christmas és una nadala de l'il·lustrador nord-americà David Price, variant literària de l'arbre de la cançó The Twelve Days of Christmas, publicat abans-d'ahir [El cicle de Nadal i una nadala]. Cada estrat, cada divisió de l'arbre proposa un enigma literari il·lustrat, que pot correspondre a un escriptor, una obra literària, un lloc...

Us proposo on joc. Jo tinc les solucions de tots els enigmes. En algun cas hi ha més d'una solució, i podria ser que entre tots en trobem més. Envieu les 12 solucions al correu-e del bloc. Teniu de temps fins les 12 de la nit del 31 desembre d'aquest 2010.

Si l'enigma és un escriptor, n'hi haurà prou amb escriure el seu nom. Si l'enigma és una obra, caldrà donar el nom de l'obra i el nom de l'autor; i si és una part d'una obra (un poema, per exemple), caldrà especificar el títol d'aquesta part i en quina obra es troba, a més del nom de l'autor. Si l'enigma és un personatge, un concepte o un lloc, la solució ha d'anar acompanyada també de l'obra on es localitza i del seu autor.

Al final del joc, comptabilitzaré el nombre d'encerts per concursant, segons el varem establert [1 punt per dada: autor 1 punt, obra 1 punt, etc.]. El guanyador tindrà com a premi una novel·la, que podrà triar a la Llibreria Documenta, patrocinadora del joc. Aquests són els 12 enigmes amb els [punts] que es poden aconseguir a cadascun d'ells!



A Blind Bard in an Olive Tree [1]
Two Diverging Roads [2]
Three Frenchmen [3]
Four Calling Birds [2]
Five Golding Castaways [2]
Six Beasts a-Slaying [2]
Seven Swans a-Swimming [2]
Eight Bells Tolling for Thee [3]
Nine Infernal Circles Circling [2]
Ten Portraits of a Lady Dancing [2]
Eleven-Year-Old Wizards Flying [2]
Twelve Knights a-Prancing [2]

Fait vos jeux, Madames et Monsieurs!

 Joc patrocinat per Llibreria Documenta


English version

A Literary Christmas is a Christmas carol of the drawer David Price, literary variation of the tree of the song The Twelve Days of Christmas, published yesterday. Every level, every division of the tree proposes an illustrated literary quiz, that can be related to a writer, a literary work, a place ....
I want to propose you a game. I have all the solutions of the quizzes. In some case there are more than one solution, and it could be that, together, we found some more. I propose you to write in the e-mail the solution to the twelve quizzes before 12 pm of 31 desembre.
If the quiz is a writer, it  will be enough writing his name. If the quiz is a work, you will have to give the name of the work and the name of the author; and if it is part of a work (a poem, for example), you will have to specity the title of this part and in which work can be found, apart from the name of the author. If the quiz is a character, a concept or a place, the solution should come together with the work where it can be found and the name of the author [author 1 point, work 1 point, etc.] .
At the end of the game, I will count the number of correct answers for every participant, and there will be a winner. The prize for the winner is a novel of the bookstore
Documenta.

dijous, 23 de desembre de 2010

Nadal: Joan Salvat-Papasseit

 
Tot i que en els seus inicis com a poeta Joan Salvat-Papasseit (1896-1924) se submergeix en l'avantguarda, influenciat per Apollinaire i Marinetti, i per l'atracció que el futurisme i els avenços tecnològics van provocar en molts poetes de la seva generació, Papasseit és un poeta del poble. Pel seu origen humil, per formació (autodidacta), per ideologia (anarquista, tot i que es va moure dins de diversos moviments polítics d'esquerres) i per la seva precarietat laboral, la seva lírica acaba acostant-se a la poesia popular i a les formes clàssiques, molt més a prop del Noucentisme del que es podria pensar, si no fos per l'actitud davant els textos, centrats en la realitat quotidiana. Deia el mateix Salvat-Papasseit: "Sóc, com home de lletres, d'imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he viscut". I segurament és aquesta actitud que el fa tan proper; per això emociona i commou.

Des d'avui mateix, fins el 3 d'abril, el centre Arts Santa Mònica li dedica una exposició on es mostra tot el procés que conforma la biografia vital, intel·lectual i plàstica de la seva obra d'avantguarda.



Com que són les festes que són, res millor que el seu poema "Nadal", editat dins L'irradiador del Port i les gavines (1921), per cobrir aquesta atmosfera festiva de la boira de les estives del port, que només ens podem imaginar perquè, és ben cert, nosaltres "no sabem que és guardar fusta al moll".

    NADAL

    A Emili Badiella

    Sento el fred de la nit
    i la simbomba fosca.

    Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
    Sento el carro dels apis
    que l'empedrat recolza
    i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

    Els de casa, a la cuina,
    prop del braser que crema,
    amb el gas tot encès han enllestit el gall.
    Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
    i ells recullen les plomes,
    i ja enyoren demà.

    Demà posats a taula oblidarem els pobres
    -i tan pobres com som-.

    Jesús ja serà nat.

    Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
    i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Nadal, Ovidi Montllor

Un altre Nadal

Arbre de Nadal de Can Jorba
Foto: Francesc Català-Roca (1970)


Més burgès, més ben alimentat, més descregut, més lliure -potser gràcies a ell i tants com ell-, deixo uns versos rimats a la vora de la ironia més que no pas de la llar. Si la intel·ligència ens fa tan incrèduls com llestos, pressuposem, a la manera dels apòcrifs, dubtes i inquietuds a aquests dos personatges que a la nit de Nadal buscaran posada a la vora d'un camí, sota una nit estrellada.


         Sota una nit estrellada
   
       Sota una nit estrellada,
       un ase.
       Tirant del ruc,
       un banyut.
       Cap cot, trist i pensatiu,
       es diu:
       Algú me l’ha fotut.

       Fum, fum, fum.
       Fum, fum, fum.

       Ella, entre sotracs, gràvida,
       busca al cel
       l’angelet
       barrut.
       Insatisfeta, cada Nadal,
       es diu:
       Algú me l’ha fotut.

       Fum, fum, fum
       Fum, fum, fum

        E.H.M.

dimecres, 22 de desembre de 2010

El cicle de Nadal i una nadala

Pulgarcito
Almanaque para 1959


L’Advent es desenvolupa durant les quatre setmanes que donen pas al Nadal (vegeu La llum d’Advent, Hanukkà i Nadal), i seguint la periodicitat cíclica de les festivitats religioses, els cristians es disposen a renovar les esperances de la Parusia, la segona vinguda del Messies, i, per tant, del final dels temps i l’arribada del Regne de Déu. Els jueus encara n'esperen la primera arribada, així que caldrà posar-se d’acord sobre quan s’acaba el món.

L’any 350 l'Església va proclamar el 25 de desembre com a data oficial per commemorar el naixement de Jesús (ישוע, 'Ieshuà', en hebreu), fent-la coincidir amb les saturnals romanes (festa carnavalesca que coincideix amb el començament de l'hivern i la fi de les feines agrícoles) i amb el naixement de Mitra (el déu solar persa adoptat pels romans) per aconseguir, d’aquesta manera, que els pagans abracessin el cristianisme sense abandonar les celebracions en honor de Saturn. De fet, sota les festes religioses cristianes hi trobarem sempre una celebració pagana o l'adaptació d'una de jueva.


 Saturnals romanes


No se sap en quina data va néixer Jesús. El còmput del calendari és erroni. Els evangelis diuen que Jesús va néixer en temps d’August, durant el regnat d’Herodes el Gran. Això fa que la data tradicional en que es compta l’any 1 de l’era comuna s’hagi d’avançar entre 4 i 6 anys. Un monjo escita de començament del segle VI ec va calcular que Jesús havia nascut l’any 753 de la fundació de Roma, i aquesta és la data que s’ha imposat per iniciar el compte. Ara hauríem de ser en un any entre 2021 i 2023.

Les poques dades que proporcionen els evangelis situarien l’esdeveniment cap a la primavera perquè es relata que els pastors dormien al ras i a la llum de les estrelles. Com que a la primavera no era possible situar la Nativitat perquè ja s’hi celebrava la Quaresma i la Pasqua (que coincideix amb Pésah –la Pasqua jueva– i l’equinocci de primavera), es va triar el solstici d’hivern (que coincideix amb la Hanukkà jueva i la festivitat pagana del culte al Sol), fent una analogia entre els dies que s’allarguen i la idea de Jesucrist com a llum del món. La Hanukkà, la festa de les llums, comença el dia 25 del mes de Kislev (en el 2017 serà la nit del 12 de desembre, i acabarà el 2 de Tevet, 20 de desembre), en què s'encenen les vuit espelmes de la hanukkià, una cada dia, per celebrar la recuperació i purificació del Temple de Jerusalem l'any 164 aec.

Els cristians ortodoxes celebren el Nadal també el dia 25 de desembre, però del calendari julià, que coincideix amb el 7 de gener del calendari gregorià (aprovat el 1582), establert pel papa Gregori XIII, i que els russos no van adoptar fins la revolució de 1917.

Pel que fa al lloc de naixement, la crítica textual dels Evangelis posa en dubte les creences establertes. Mateu (Mt 1,18-2,23) i Lluc (Lc 2,1-21), que difereixen entre ells en la narració, situen el naixement de Jesús a Betlem (Judea), mentre que Marc (Mc 1, 9) ho fa a Natzaret (l’existència d’aquesta localitat de Galilea és dubtosa; l’epítet “natzarè” aplicat a Jesús podria no procedir d’un gentilici). Si se’l fa néixer a Betlem és perquè cal que es compleixi la profecia anunciada per Isaïes (Is 7,14), que afirma que el messies jueu ha de ser descendent de la casa de David, rei que va néixer precisament a Betlem. Jesús és el rei legítim d’Israel en oposició a Herodes, rei il·legítim. No oblidem que ens movem amb paràmetres hebreus i israelites, i que Jesús és jueu: el cristianisme no neix fins mitjans segle I ec.


 Fugida a Egipte, Giotto (1305-1306)


El 28 se celebra el dia dels Sants Innocents, recordant la matança de nens que Herodes va ordenar per tal de poder matar també Jesús, a qui anomenaven rei dels jueus, pensant que venia a usurpar-li el poder. Ho relata Mateu (Mt 2, 1-16), però des del punt de vista històric no n'hi ha cap dada. No ho menciona ni tan sols Josep Flavi, historiador jueu, principal font de la història jueva de l’època. Que en aquesta data se celebri també una festa en què es fan bromes i es pengen llufes està relacionat amb les saturnals romanes i cristianitzat prenent com a excusa els suposats enganys que les famílies jueves van haver de fer per amagar els fills de la massacre.

El dia de Cap d’Any, l’1 de gener en el calendari gregorià, amaga darrere de la tradició antiga, pagana i religiosa, de celebrar l’arribada d’un nou any, un fet que també va lligat als d’esdeveniments que giren al voltant de la celebració del naixement de Jesús. Com a bona família jueva, observadora dels ritus jueus, Jesús va ser circumcidat el vuitè dia del seu naixement. Així, doncs, l’1 de gener se celebra la Circumcisió de Jesús, com explica Lluc (Lc 2, 21). I com no podia ser de cap altra manera, el prepuci de Jesús (com ho són els seus bolquers no rieu!) és una relíquia venerada i va ser objecte de culte fins 1983 a Calaca, Itàlia.

El 6 de gener va ser designat com el de l’Epifania: la presentació de Jesús al món coincidint amb la visita dels Reis d'Orient. Els Evangelis no diuen quants van ser aquests reis, només s’anomenen els tres regals, i diverses tradicions molt posteriors als textos bíblics, parlen de 3, 4 i, fins i tot, 12 mags (probablement, astrònoms caldeus: enlloc es diu que fossin reis).


 Reis d'Orient, Sant'Apollinare Nuovo (Ràvena, s. VI)


La representació artística popular de tots aquests esdeveniments es concreta en el pessebre. La primera representació data del segle II ec, quan a les catacumbes romanes de Priscil·la es representava a Maria sostenint als seus braços el nen Jesús. Els pessebres més antics que es coneixen daten del segle III, al monestir alemany de Füsen, i en un fragment de sarcòfag romà de l’any 343, on ja apareixen pastors, la mula i el bou. Es va trobar el 1877 a les catacumbes de Sant Sebastià (Roma). La primera representació catalana apareix a començaments del segle IV a la catedral de Barcelona. També hi ha representacions cristianes amb escenes del naixement, en forma de relleus, als sarcòfags romans del segle VI, amb els Reis, alguns animals i pastors, esculpits a la pedra. A finals del segle XIII els personatges adquireixen autonomia pròpia i passen a formar quadres dins dels temples. Va ser l'any 1223 que Sant Francesc d'Assís va fer una representació del naixement al voltant d'una menjadora d'animals –un estable semblant a aquell en què segons el cristianisme va néixer Jesús–, considerada per molts l'origen del pessebre.

En el seu moment va ser notícia la beneiteria de Benet XVI afirmant que a la cova o a l'estable on Maria infantà no hi havia ni bou ni mula perquè res en diuen els evangelis. Quina novetat! La major part de la mitologia al voltant de la vida de Jesús no surt als evangelis. La reconstrucció dels detalls del naixement i de la seva infantesa fins que comença la vida pública després de ser batejat per Joan el Baptista és extret dels evangelis apòcrifs, és a dir, aquells escrits que no van entrar en el cànon, tancat en el segle V ec (vegeu La Bíblia, el llibre inacabat).

La representació del naixement és de base popular, raó per la qual els pessebres són plens d'anacronismes, d'elements que no es corresponen amb els temps que descriu l'escena i que s'han anat afegint i adaptant a les circumstàncies de cada època. Un pessebre és, per definició, heterodox, i té en el caganer la seva figura més emblemàtica a Catalunya i el País Valencià. Comença a aparèixer a finals del segle XVII, i és probable que que les seves deposicions simbolitzin la fertilitat de la terra i per extensió la prosperitat. També segueixen aquesta tradició escatològica a les Illes Canàries, Múrcia i Portugal.


 Jesús i Maria davant Isaïes 
catacumbes de Priscil·la (s. II ec)


Tot i que s'ha anat perdent perquè la gent té molta pressa, hi ha una data per desfer el pessebre i que tanca el cicle de Nadal: el 2 de febrer, dia de la Candelera (ofrena i benedicció de candeles de cera), en què se celebra, com prescrivia la religió jueva, la Presentació de Jesús al Temple de Jerusalem i la Purificació de Maria, 40 dies després de Nadal, quarantena  que és també una tradició d’origen jueu, i que ha perdurat fins avui com a període durant el qual se suggeria a les dones no mantenir relacions sexuals ni quedar-se prenyada per obra i gràcia de cap esperit, sant o no


The Twelve Days of Christmas, William Oellers


Els dotze dies de Nadal

L’any 567 el Concili de Tours va proclamar com a festius els dotze dies que van des de Nadal a la Nit de Reis: Els dotze dies de Nadal.

The Twelve Days of Christmas és una nadala molt popular en els països de parla anglesa, i que s’ha estès arreu del món. És una cançó acumulativa que enumera dotze regals que una persona diu que va rebre del seu amant durant els dotze dies consecutius que van de Nadal a la Nit de Reis. Després de l'anunci d'un nou regal, la llista precedent es repeteix a la inversa. Tot i que la melodia ja era coneguda en el segle XVI als països escandinaus, la trobem per primer cop com a joc memorístic a l’obra Mirth without Mischief (Divertir-se sense fer bestieses), un recull de jocs d’infants, de finals del segle XVIII.


© Xavier Romero-Frias


Tot i que no hi ha constància d’aquest fet, hi ha qui ha volgut veure en els regals descrits a la cançó referències simbòliques a elements de la fe catòlica, en una època en què estava prohibit l’ensenyament del Catecisme a Anglaterra. I per a qui no tingui present la cançó, en deixo un vídeo, interpretat per John Denver i The Muppets, i la lletra completa, com a senyal de bona voluntat: els descreguts també tenim ànima... quan ens disfressem de nens!


dimarts, 21 de desembre de 2010

L'infern o la vida en un còmic

 El jardí de les delícies [fragment de l'Infern]
El Bosco (Museo del Padro)

No recordo uns anys tan intensos en l'edició de novel·les il·lustrades com aquests darrers. Tinc la sensació -potser m'equivoco- que s'ha fet un pas endavant en la manera de narrar en el món del còmic. D'una banda, els guions tenen una qualitat literària molt alta i els relats estan a l'alçada de la bona literatura. D'una altra, el dibuix, sense perdre la seva essència, ha guanyat en expressivitat gràcies a un traç que, tot i ser divers i diferent en cada autor, beu tant de l'impressionisme com de l'expressionisme.

Després de força temps allunyat del món del còmic, l'any passat vaig recuperar-ne el gust de la lectura quan vaig descobrir una joia: El gato del rabino, de Joann Sfar, editat per Norma. És una sèrie (se n'han publicat cinc), la qual cosa afegeix a l'exel·lència de l'obra l'expectació, gairebé infantil, esperant la publicació del següent número, tan intensa com ho era en l'època de El Capitán Trueno o de El Jabato, el TBO, els tebeos de Bruguera o els de la Marvel; o més recentment, amb Astèrix, Iznogoud o Aquiles Talon.

Però d'aquest còmic ja en parlaré un altre dia. Ara que ja som a Nadal, volia comentar quatre històries il·lustrades que, per raons diverses i amb un tractament molt diferent, ens transporten a l'infern, interior o exterior, dels seus protagonistes. Regaleu-vos-los aquestes festes per compensar l'excés de llum del Nadal.

Kafka. Robert Crumb i David Zane Mairowitz. Barcelona: La Cúpula, 2010

Segurament, seria molt difícil trobar un joc de personalitats tan curiós en una edició editorial com el de Crumb i Kafka. Un Crumb catòlic, sarcàstic i lasciu recreant la vida i l'obra d'un Kafka jueu, paranoic i reprimit. Obsessions i fantasies en mans de dues personalitats oposades. Un infern, el de Kafka, que en el dibuix (en blanc i negre) i la interpretació de Crumb assoleix a vegades aires delirants. La visió delirant de l'infern íntim de Kafka és la visió lisèrgica d'un Crumb menys contracultural, però més cínic i mordaç.



NonNonBa. Shigeru Mizuki. Bilbao: Astiberri, 2010

Un relat autobiogràfic d'un dels mestres del manga, i una mirada entre crítica i costumista de la societat rural japonesa de la primera meitat del segle XX. Infantesa, adolescència i les primeres passes cap el món adult, on l'infern encara és prou amable. Les pors, les incerteses, els complexes, els fantasmes de la ment són representats amb yokais, éssers sobrenaturals d'origen medieval, que interfereixen en la vida dels humans i en les seves relacions. Com la vella NonNonBa li diu a Shige, és un error pensar que no existeix allò que no podem veure.



Stitches. Una infancia muda. David Small. Barcelona: Mondadori, 2010

Una altra història autobiogràfica. Un altre infern; el que ha de viure un nen a casa seva, amb els experiments clínics d'un pare sever i estricte; amb una mare amargada que gairebé no es comunica amb ell; amb un germà que viu ignorant el que passa al seu voltant. Una infantesa infeliç, hostil, silenciosa excepte quan el seu germà toca la bateria o la seva mare dóna cops de porta. Un nen que renuncia a parlar i troba en el dibuix, i en les malalties que pateix contínuament, l'única manera d'expressar-se. I si dir-se Small ja era una ironia, el destí macabre li tenia reservada una tragèdia. El dibuix, aquarel·la en blanc i negre, és magnífic.



Auschwitz. Pascal Croci. Barcelona: Norma Editorial, 2005 [3a ed. 2009]

En plena guerra de Iugoslàvia (1991), el matrimoni Cessia i Kazic, supervivents de l'extermini nazi, recorden el temps que van passar amb la seva filla Ann al camp de concentració d'Auschwitz-Bikernau. L'infern dels inferns, el de la solució final. Mancats de memòria, ara l'horror es desenvolupa en una Iugoslàvia que es descompon entre sang, extermini i foses comunes. Si bé durant la Segona Guerra Mundial els croats es posaven del costat dels alemanys, mentre els serbis estaven a la resistència, ara són els serbis els que no tenen cap pietat.  Recordant aquells dies en què el matrimoni va viure en lagers separats, Kazic descobrirà a través del relat de la seva dona que no coneixia tot l'horror.

Aquest és el primer còmic realista que es fa sobre la Shoah; un relat que s'inspira en testimonis supervivents, sense desenvolupar tesis històriques. Dibuix en blanc i negre, estilitzat, però potser més clàssic comparat amb els anterior còmics.



Inferns

Són tantes les definicions que s'han fet d'infern que ens acabem desorientant i no sabent quin és el camí que s'ha de prendre per anar-hi, o no el sabem reconèixer si ja ens hi trobem, així que m'arriscaré a fer-ne una. L'infern és el punt de trobada entre la neurosi i la barbàrie. No hi ha infern sense els dos conceptes. Podem il·lustrar-ho amb dues famoses cites. La neurosi, amb T. S. Eliot:

"Què és l'infern? L'infern és un mateix. L'infern és un de sol; les altres figures són simples projeccions. No hi ha res de què escapar ni cap lloc on escapar. Sempre estem sols." (The cocktail party, 1949)

Però la neurosi no ve mai sola. No és possible sense la mirada de l'altre, sense el violent judici de l'altre, convertit sempre en barbàrie perquè la destrucció d'un sol ésser humà és la destrucció de la humanitat. Ens falta, doncs, citant l'obra de Sartre, una afirmació que ha fet fortuna:

"L'infern són els altres." (Huis clos, 1945)

L'infern és una tragèdia, que ens ve imposada des de fora però que crema dins nostre. Estem fets de pecats, judicis i penitències. Som carn, ossos i moral. Allà, més enllà encara, hi ha un déu (o dos, o tres...) que redimeix. Jo em quedaré per aquí, més a prop, redimint-me amb l'art i la literatura... encara que em costi l'infern.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Blocs: Reflexiones de Repronto



Editar un bloc, si no s'és un egocèntric, implica dedicar un temps a buscar altres blocs per veure què es cou a la blocosfera; per veure què i com s'edita. En un bloc és tan important el contingut com l'edició: és un treball de meccano. En un món on es dóna tanta importància a la imatge, no n'hi ha prou amb escriure coses interessants i escriure-les bé: cal, també, que el bloc sigui atractiu. Però no n'hi ha prou amb penjar-lo a la xarxa, també cal publicitar-lo, fer-lo visible. Però aquesta és una tasca difícil perquè la xarxa és plena de blocs; la xarxa està inundada de desenes i desenes de milers de blocs.

Si es vol fer un bon bloc i que sigui conegut per quanta més gent millor, cal tenir en compte els companys de viatge d'aquest mar sense fons que és Internet (anava a escriure Internet amb minúscula, quan sé que la norma diu que ha de ser amb majúscula perquè s'entén com a nom propi, i ara he estat conscient per què: Internet és l'Univers, un concepte únic, com l'Infern).

La connexió entre blocs funciona com el boca-orella. Perquè un bloc arribi a ser conegut cal l'impuls d'altres blocs. L'usuari de la xarxa és, de natural, curiós: ofereix-li on lloc on anar i hi anirà (això ho saben molt bé les agències de publicitat).

El problema principal sorgeix quan es vol trobar res interessant. Hem de partir, d'entrada, del fet inqüestionable que la majoria de blocs són poca cosa més que un diari on abocar reflexions personals que només tenen interès per als seus creadors. D'altres, tot i que puguin tenir el seu valor, són massa especialitzats i només tenen interès per als agremiats. És difícil trobar-ne un que transcendeixi l'anècdota o la notícia. És difícil trobar reflexions potents escrites amb bona ploma (i més encara amb bona lletra).



Però, de tant en tant, apareix alguna meravella. Ha caigut a les meves mans el bloc Reflexiones de Repronto. Val la pena que us hi passeu, que llegiu amb atenció i que mireu els seus vídeos. Amb una estètica retro, amb molt bona prosa -que pot semblar decimonònica però que és subtil i molt precisa-, és capaç d'analitzar fets que, en principi, semblen banals, però d'ells en sap treure més del que hi ha aparentment, de forma divertida, irònica i sarcàstica.

La realització tant del bloc com dels vídeos és molt acurada. Raúl Minchinela, que és el nom autèntic del Doctor Repronto, sap posar-se davant de la càmera, d'una forma tan estudiada que delata el seu amor a la televisió vintage, amb una tendència al kitsch que resulta encantadora.

Hi col·loca una entrada cada dia 1 i 15 del mes. Deixo aquí la darrera, un vídeo, Especial: "Mensaje a la e-Nación", que és una paròdia dels missatges nadalencs del Rei, on parla dels grups de Facebook.


[Veure l'article relacionat "Una explicación de la realidad 'Las reflexiones de Repronto' de Raúl Minchinela", de l'antropòleg Manuel Delgado, en el bloc El cor de les aparences]

dissabte, 18 de desembre de 2010

Memorial democràtic



Llegia aquesta tarda a la web de BCNCultura.cat un article sobre l'exposició Hitler i els alemanys. Comunitat i crim, que des del mes d'octubre fins el 6 de febrer es fa al Museu d'història d'Alemanya. Com que aquesta web parla d'esdeveniments culturals que es fan a la ciutat, he fet un salt a la cadira pensant que es feia a Barcelona. Però no. No entenc massa bé la intenció de la notícia. En tot cas, és igual. És una magnifica exposició i venen ganes d'agafar l'avió cap a Berlín: feu un cop d'ull.

No puc imaginar-me com es deu sentir un alemany passejant per l'exposició. No és només una mirada cap enrere, a la història, sinó una visita a l'infern col·lectiu alemany. No sé si les generacions joves han superat el sentiment de culpa i són capaços de mirar la imatge de Hitler com si fos una pàgina d'un llibre de text. Fa tanta basarda pensar que només sigui una pàgina del passat, com que el sentiment de culpa perduri. En tot cas, l'exposició busca precisament que no hi hagi oblit, tot i que no sé quin és el grau de banalització que hi pot haver en l'exposició neta i ordenada del material i les idees que van vestir la barbàrie nazi. Només penso en veu alta. Sé com n'és d'important mantenir viva la memòria perquè el mal no torni a manifestar-se. Però, al llarg del temps, la memòria sempre ha buscat el recurs del relat, no de l'exposició. I el relat té molt de simbòlic. El conte de la Caputxeta no és "una nena és devorada per un llop, que coneix travessant un bosc, quan es dirigia a casa de la seva àvia". Mirant la vitrina dels uniformes dels diferents cossos de l'exèrcit alemany, qualsevol descervellat podria pensar "què guapo estaria amb un uniforme com aquest!" Fins i tot, mirant una fotografia de jueus alliberats d'un cap de concentració, la primera imatge que pot venir al cap és la de "quanta misèria!" En un museu, en una exposició, com es construeix la imatge del mal? I com es construeix un relat que, segurament, acabarà implicant el visitant? No ho sé. Sempre he estat a l'altra costat.

I tot plegat m'ha fet pensar que no hi ha a tot l'Estat res semblant, que posi noms i cognoms a la dictadura franquista. Potser és fruit de pertànyer a un poble que des del final de l'Edat Mitjana només ha conegut breus temporades de llibertat i que va ser lobotomitzat i castrat després de la Guerra Civil.

Ha calgut que passessin més de trenta anys des de la mort de Franco abans no es fes una llei de la Memòria Històrica, que dónes empara legal a remoure i treure a la superfície els crims del Franquisme. I tot i així, no està resultant fàcil. Mirem, si no, el Valle de los Caídos.



Algunes coses s'estan fet. Hi ha el Memorial Democràtic (Barcelona), els Espais de la Batalla de l'Ebre (Corbera d'Ebre, Pinell de Brai, Miravet, Gandesa, Villalba dels Arcs i la Fatarella), el Museu Memorial de l'Exili (la Junquera) i, puntualment, algun espai històric recuperat o algun centre d'interpretació, com els itineraris de la Guerra Civil a Vallbona de les Monges. S'ha fet, també, un Mapa de fosses i repressió i un Cens de la simbologia franquista a Catalunya. Podeu trobar més dades a Xarxa d'Espais de Memòria de Catalunya.


Estàvem fa unes ratlles amb l'exposició de Hitler. Quan he acabat l'article, he sentit la necessitat imperiosa de fer-me un bany de memòria, i com que estic acostumat al relat i a la veu, que em recorden qui sóc, qui som, he sortit a buscar el fred, a fer un cafè i he fet camí cap el Memorial Democràtic, on hi ha l'exposició Símbols de Franco. És poca cosa, però ens parla de com l'aparell repressor va envair l'espai públic de símbols que posessin límit a la llibertat a les façanes de les cases, a les escoles, a les plaques dels carres, a les entrades dels pobles: propaganda, iconografia, plaques de vivendes, monuments, grafits, retolació de carrers... Els càlculs donen més de 3.000 símbols envaint aquest espai públic, sense cap explicació que els contextualitzi. Ho dic perquè no tinc massa clar que s'hagi de fer desaparèixer aquesta simbologia. En tot cas, sí que s'hauria de contextualitzar.

 La creu de Bot

Però la pregunta és, a què és degut que aquests símbols perdurin encara avui? M'ha sorprès veure a l'entrada de l'exposició la creu amb el lema de "Caídos por Dios y por España" que fins aquest 2010 lluïa a la façana de l'església de Bot. En aquest poble de la Terra Alta hi he corregut diverses vegades les curses pedestres de Sant Blai, amunt i avall pel carrer de Caseres amb les parets encara amb imatges de Franco i José Antonio i l'inefable "Una, Grande y Libre". I allà deuen ser encara.

José Antonio Primo de Rivera, a Bot

divendres, 17 de desembre de 2010

Des del meu sofà [03]



Una mirada irònica i escèptica del que serà el cap de setmana atlètic, a la secció Des del meu sofà, d'Enric H. March, al bloc L'Eixam esportiu (ara.cat) de corredors.cat

IV Centenari de l'expulsió dels moriscos



S'acaba l'any 2010 i arribem al final de la celebració d'actes que recorden el IV Centenari del Decret d'Expulsió dels Moriscos del Regne de Castella i de la Corona d'Aragó.

A Catalunya no hi ha hagut massa ressò, tret de les terres de l'Ebre, potser degut a la poca influència que tingueren a la Catalunya Vella la dominació àrab i els moriscos, els musulmans que visqueren en terra cristiana un cop conquerida. A la Catalunya Nova la dominació musulmana va durar fins a finals de la primera meitat del segle XII. Però va ser a Aragó i, sobretot, al País Valencià on els moriscos van tenir més presència. En temps de Jaume I, al segle XII, els musulmans eren majoria al Regne de València. Els actes celebrats a Catalunya ja han estat mencionats a l'entrada La veu dels moriscos, i podem afegir els celebrats al País Valencià.









A la resta de l'Estat els actes han estat nombrosos, i s'ha subratllat l'herència musulmana i la dependència cultural que la Península té, tant en el camp de les lletres i les arts, com de les ciències. Potser és una mica tard. El mal va ser gran. I els aires que corren al voltant de la immigració no afavoreixen un discurs general positiu perquè allò que es valora del passat no es reflecteix en els nouvinguts. D'aquells se'n subratlla la cultura, d'aquests se'n critiquen els costums. Sigui com sigui, sempre serà positiu rescatar els valors materials i espirituals que viuen interessadament ocults, més que amagats, en la memòria d'aquella cultura i d'aquests costums. Veurem quina continuïtat té tot plegat.

De les publicacions, en ressenyem dues:

Mikel de Epalza. Los moriscos antes y después de la expulsión. Madrid: Mapfre, 1992 [edición digital en Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes]

Entre els mesos de juny i setembre d'aquest 2010, la Biblioteca Nacional, a Madrid, va exhibir l'exposició Memoria de los moriscos: escritos y relatos de una diáspora cultural, de la qual n'ha editat un magnífic catàleg.


També és accessible l'exposició virtual Memoria de los moriscos, a la pàgina web de la Biblioteca Nacional.

Algunes exposicions i congressos realitzats a la resta de l'Estat:
















Tanco jo també aquest IV Centenari amb cinc vídeos. El primer, Documental y debate: La expulsión de los moriscos, emès per RTVE el 28 de desembre de 2009, dirigit per Pablo López Leis, presentat per Elena Sánchez, i on hi intervenen Mansur Escudero, president de la Junta Islámica Española; Ildefonso Falcones, escriptor; José María Perceval, doctor en Periodisme i Ciències Socials; i Antonio Elorza, historiador i catedràtic de Ciències Polítiques.



El segon vídeo, Los moriscos: sublevación destierro y expulsión, va ser emès per RTVE el 4 de novembre de 2010. Després de fracassar l'assimilació, la Corona imposa la fe cristiana a la força. Aben Humeya se subleva però la revolta és avortada per Juan de Austria.



El tercer, Los moriscos en Túnez, va ser emès per RTVE el 5 de novembre de 2010, i relata com els moriscos expulsats van ser acollits del soldà de Tunis, com van ocupar càrrecs a la cort i a d'exèrcits i com van ser assimilats a la població autòctona.



El quart vídeo, La expulsión de los moríscos: la convivencia negada,  va ser emès a Canal Sur. Entrevista a Manuel Barrios Aguilera, doctor en Història per la Universitat de Granada, i professor d'Història Moderna.



El cinquè, Ricote: último reducto morisco en la Península, de la Regió de Múrcia, és una pel·lícula d'animació.

I per finalitzar, farem esment d'una mini-sèrie, Expulsats. 1609. La tragèdia dels moriscs,  dirigida per Miguel E. López Lorca, produïda per Televisió de Catalunya, Aragón TV i Radio Televisión Española, que narra la història d'una família morisca d'Almonacid de la Sierra (Aragó), a partir d'uns manuscrits aljamiats que són trobats en una casa de la localitat aragonesa. Està protagonitzada per Pablo Derqui, Fernando Guillén, Ana Alonso, Juli Fàbregas i Pablo Rivero.




[Entrades relacionades, cliqueu Moriscos]