Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 28 de febrer del 2011

Rànquing de cites bíbliques


Biblegateway, la Bíblia en línia més usada en el món ha publicat  una anàlisi estadística amb els versets bíblics més  buscats en el seu motor de cerca. Joan  3,16 ha resultat ser el més  sol·licitat. Aquesta llista ha estat contrastada per Google, que conserva la informació dels vuit milions d'usuaris que visiten el lloc cada mes. Aquest és el rànquing:

1) Joan 3,16: "Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna."
2) Jeremies 29,11: "Jo sé quins són els meus designis sobre vosaltres, designis de pau i no de desgràcia: jo us donaré un futur i una esperança. Ho dic jo, el Senyor."
3) Romans 8,28: "Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha decidit cridar."
4) Filipencs 4,13: "Em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort."
5) Gènesi 1,1: "Al principi, Déu va crear el cel i la terra."
6) Proverbis 3,05: "Confia en el Senyor de tot cor, però malfia't del propi saber; [...]"
7) Proverbis 3,06: "[...] si tens present el Senyor en tot el que emprens, ell et guiarà pel camí dreturer."
8) Romans 12,2. "No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte."
9) Filipencs 4,6: "No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d'acció de gràcies."
10) Mateu 28,19: "Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant."

Es poden treure moltes conclusions sobre aquest resultat, però només en faré una aproximació. Primer, una de classificatòria. Dels 10 hits, 6 cites pertanyen al Nou Testament i 4, a l'Antic. De les neotestamentàries, 2 són dels evangelis (Joan i Mateu) i 4 són cartes (Romans i Filipencs). Les de l'Antic, 2 pertanyen als Escrits (Proverbis), 1 a Profetes (Jeremies) i només 1, Gènesi 1:1, és de la Torà (Pentateuc).

Tots ells, excepte Gènesi i Mateu, són marcadament catòlics i posen el seu accent en la seguretat que Déu dóna fortalesa als homes, subratllant l'esperança en una vida millor, el regne de Déu, que no és pas a la terra.

És evident que la major part dels usuaris que cercaven en el text bíblic sabien què buscaven i volien trobar, en la paraula divina, consol i esperança. No és gens agosarat deduir, doncs, que aquests individus necessitaven reafirmar la seva fe perquè la realitat no els deu ser massa favorable.

La cita de Mateu, per altra banda, és prou proselitista com per atribuir-la a faccions cristianes més donades a trocar a la porta dels descreguts per dur-los al bon camí. Però els proselitistes per antonomàsia, mormons i testimonis de Jehovà, poden citar la Bíblia de memòria, per tant, es fa difícil pensar que els cercadors d'aquesta cita puguin venir d'entre les seves files. En tot cas, és clar que amb la cita es pretén confirmar que cal convertir els infidels i convèncer els pagans del seu error. Algú es vol assegurar que està fent bé la seva feina.

La cita de Gènesi és la primera frase de la Bíblia. No crec, doncs, que qui la busqués tingués cap altra pretensió que la d'assegurar-se quin era l'enunciat correcte.

És simptomàtic comprovar que la necessitat o la curiositat dels usuaris deixa de banda el contingut més "històric" i literari de la Bíblia, fins i tot el teològic, per anar a buscar ajut i confirmació de les pròpies creences. Si en lloc d'estar davant les cites bíbliques més buscades es tractés de la llista de llibres més venuts, els d'autoajuda coparien el rànquing. Potser caldria comprovar que no sigui realment així. Tots sabem que les llistes de llibres més venuts són falses perquè només contemplen els resultats comercials de les grans llibreries, quan resulta que qui ven més llibres a tot l'estat és Carrefour.

Per acabar, només volia assenyalar que el públic general que consulta la Bíblia, segons les dades d'aquest rànquing, no està massa allunyat de la resta de mortals que necessiten trobar un pastor que els guiï, una paraula que els reconforti o una màxima que doni sentit a la seva vida. Capellans, gurús, premsa i programadors de televisió tenen la feina assegurada.

[Per a les cites he fet servir la Bíblia interconfessional de l'Associació Bíblica de Catalunya]

diumenge, 27 de febrer del 2011

Pista d'atletisme [02] i natura: Tussols-Basil


La pista d'atletisme de Tussols-Basil (1991-2002), als afores de la ciutat d'Olot, és un projecte realitzat pel despatx d'arquitectes, també olotí, RCR Aranda, Pigem i Vilalta arquitectes.

En aquest cas és un exemple d'arquitectura que s'acosta i s'integra a la natura, respectant-la i fent-la participar del nou ús de l'emplaçament. El conjunt està format per l'estadi d'atletisme (amb grades i pavelló d'accés), amb una zona boscosa en la zona central, que no impedeix la competició de concursos de llançaments, grades i pavelló d'accés; un camp de futbol, amb zona d'escalfament i zona complementària de llançaments; el Pavelló del Bany; Pavelló 2x1 (bar i magatzem) i aparcament.


La pista s'inscriu, de forma molt acurada, en la zona rural i de cultiu on és enclavada i la topografia, encaixant-la en el terreny de tal manera que els roures albars centenaris queden inscrits en la zona central, amb els carrers de tartan abraçant el bosc, i sense impedir-ne la visió. L'atleta i l'espectador tenen la impressió d'estar corrent entre els arbres.


Deia el crític d'arquitectura Josep Maria Montaner, en el seu article "Proteica esencia zen" del suplement Cultura|s de La Vanguardia (14 desembre 2005), que "es recrea l'atmosfera catàrtica i primigènia dels jocs en la planícia d'Olímpia. Com si fos un teatre grec, es revel·la l'origen de l'espai esportiu enmig d'un clar del bosc".



Però no és només l'aspecte més purament arquitectònic, la distribució de l'espai, encaix amb l'entorn el que fa particularment atractiu el disseny de les pistes de Tussols-Basil, sinó l'ús de materials com el vidre, la fusta, la runa volcànica i el ferro, que ja són marca de la casa d'aquest despatx d'arquitectes. Només cal fer un cop d'ull al restaurant i hotel Les Cols per adonar-se que els materials creen ambients allà on l'arquitectura tendiria a marcar els límits de l'espai, a banda de jugar amb la llum, que es desmaterialitza pels espais. En aquest sentit, com ja apuntava Montaner, hi ha una clara influència oriental que, en el cas de les pistes té un efecte contrari en integrar, en un espai normalment poc acollidor, la llum, les ombres, l'aire i l'esperit del bosc. La instal·lació atlètica creix nua i l'atleta se sent nu davant la natura, augmentant la plasticitat dels moviments. Com la natura nua de Lolo Jones, plàstica i harmònica sobre les tanques. Arquitectura eròtica.


divendres, 25 de febrer del 2011

dijous, 24 de febrer del 2011

El germen del Mal



Un cop més em torno a sumergir en la lectura d'una obra sobre l'Holocaust: Necrópolis, de Boris Pahor, un escriptor eslovè que va néixer el 1913 en el Trieste annexionat per Itàlia, i que hagué de lluitar per la seva llengua abans d'acabar internat al lager de Natzweiler-Struthof per haver lluitat a la Resistència contra el nazisme. L'any passat vaig llegir Si això és un home, de Primo Levi, lectura llargament ajornada per diversos motius. Difícilment res pot ser superable a Levi des del punt de vista literari i de reflexió, però cada obra, cada autor, és un nou descobriment i, sobretot, una nova manera d'explicar el drama i la tragèdia humans, que mai vol dir una possibilitat més d'entendre'ls.

Pot semblar que insistir en la literatura de l'Holocaust és un fet gratuït que no du enlloc, que no és més que recrear-se en la misèria i el dolor d'uns fets que formen part del passat i que no ens aporten  res més que patiment. Però no és així. Per sobre de totes les coses, i més enllà de l'experiència (el dolor més gran de tot supervivent dels camps d'extermini no és el provocat per la mort gratuïta, sinó per haver sobreviscut a ella), la literatura de l'Holocaust busca entendre l'origen del mal i la seva pràctica. Busca entendre per què l'home és capaç d'infringir un dolor tan gran. I per què el continua provocant. Després de la Segona Guerra Mundial els exterminis selectius s'han continuat produint: URSS, Cambotja, Uganda, Iugoslàvia... O l'assassinat sistemàtic de dones a Ciudad Juárez i a altres llocs de Mèxic. Què fa que la deshumanització sigui possible cada cop que es produeix un conflicte, sigui armat o no? I què fa que sigui possible a mans de la pròpia població civil enrolada en una voràgine de violència inexplicable, seguint les consignes d'il·luminats o per pura alienació mental?

La casualitat (expressió retòrica de la intel·ligència emocional) ha volgut que comences a llegir Necrópolis el mateix dia que els diaris (veure El País) es feien ressò de l'agressió i la violació de la periodista de la CBSLara Logan, a mans de 200 persones mentre cobria el reportatge de la manifestació contra el president egipci Mubarak, a la plaça Tahrir d'El Caire, abans que pogués ser rescatada per un grup de dones i soldats de l'exèrcit egipci. Què fa que 200 persones es deixin dur col·lectivament per la violència i que, a més, s'hi afegeixin les agressions sexuals, que tenen un componen individual que respon a altres atavismes. Se'm fa tan difícil entendre aquesta violència gratuïta com entendre els milers de pàgines web que subratllen, gratuïtament, que Lara Logan era guapa.

He de pensar que el mal forma part de la condició humana, perquè tota explicació, per molt fonamentada que sigui (acceptar la malaltia mental és acceptar l'alienació mental de la humanitat), em fa més por que pensar que dins meu existeix el germen adormit del mal.

dimecres, 23 de febrer del 2011

Des del meu sofà [08]

Manicomi de Sant Boi (1926)

Una mirada irònica i escèptica sobre l'atletisme popular i del que serà el cap de setmana atlètic, a la secció Des del meu sofà, d'Enric H. March, al bloc L'Eixam esportiu (ara.cat) de corredors.cat

dilluns, 21 de febrer del 2011

Pista d'atletisme [01] en 3D: Elda

Cross country, Candido de Faria (ca. 1911)
© Swim Ink 2, LLC/CORBIS

Porto més de 25 anys practicant atletisme i movent-me en totes les distàncies i en tot tipus de superfície, ja sigui pista, ruta o cros. Tots els que practiquem aquest esport hem intercanviat més d'un cop comentaris sobre el traçat de les proves en ruta o de les proves de camp a través, superfícies totes elles amb recorreguts tan diferents com proves hi ha.

Però, si oblidem les velles pistes de cendra i terra, quan es tracta d'estadis d'atletisme tothom té assumit que, a banda de si és a l'aire lliure o indoor, o si hi ha més o menys carrers, l'estàndard oficial és sempre el mateix: un òval de 400 m de corda (a l'aire lliure) o de 200 m (indoor), en una superfíce plana de tartan.

Doncs bé, el taller d'arquitectes Subarquitectura (Andrés Silanes, Fernando Valderrama i Carlos Bañón), amb la colaboració de SyV Arquitectos, d'Alacant, han dissenyat les pistes d'atletisme d'Elda, que van ser inaugurades el 26 d'abril de 2010. La peculiaritat d'aquesta superfície és que, sense deixar de complir totes les normes d'homologació de la IAAF, han incorporat el que els mateixos arquitectes han anomenat "una fugida per la tangent". Una part accesòria de la pista allarga el seu recoregut per darrera de la zona de grades formant una elevació del terreny.


No és la primera vegada que veiem espais diferènciats al voltant de la pista, amb zones de terra i elavacions de terreny, ideals per rodar i entrenar fora del tartan: moltes pistes incorporen aquestes irregularitats aprofintant el seu emplaçament. Però sí que és la primera vegada que aquesta superfície adopta les mateixes característiques materials que les pistes pròpiament dites. Com a zona d'entrenament, se li pot treure profit, és evident, però resulta més interesant pensar, ni que sigui de forma lúdica, en la incorporació de noves disciplines o en l'adaptació de les velles a la nova superfície: si el 3.000 m obstacles és una idealització del cros, per què no afegir a la ria les pujades i les baixades del nou recorregut? O posat a imaginar, què tal les proves de tanques?


[Podeu descarregar la informació tècnica en aquest PDF]

divendres, 18 de febrer del 2011

La llengua sefardí avui


El Amaneser és un diari mensual turc publicat pel Sentro de investigasyones sovre la kultura sefardi otomana-turka (Ottoman-Turkish Sephardic Cultural Research Center) i escrit en llengua ladina, sefardí o judeocastellà, la llengua que parlaven el jueus de Sefarad (Regne de Castella) expulsats pels Reis Catòlics amb el Decret de l'Alhambra de 1492, i que conserven fins avui en petites comunitats del Magrib, Grècia i Turquia. És, de totes les llengües judeoromàniques, l'única que es conserva, si deixem de banda el judeoportugués, del qual només en queden algunes traces en el parlar dels jueus portuguesos de Belmonte i l'Algarve. En el cas del sefardí parlat al Marroc, llengua rep el nom de haquetia, una variant que és una barreja de castellà del segle XV amb hebreu i àrab.



La gran diferència entre el sefardí i les llengües que els expulsats es van trobar en els territoris d'acollida (grec i turc) és el que va permetre que conservessin la llengua materna. En canvi, els jueus catalans expulsats de la Corona d'Aragó i Catalunya es van dirigir, principalment, cap a Itàlia. La semblança entre llengües romàniques, judeocatalà (que més enllà d'alguns arcaismes i alguns calcs sintàctics de l'hebreu, poc es diferenciava del català vulgar), català pròpiament dit i italià, va fer que els jueus que tenien com a llengua materna el català fossin assimilats i acabessin adquirint la llengua judeoitaliana o les variants neollatines parlades a Roma i al Lazio [més informació sobre la diàspora a Itàlia a eSefarad].

A banda d'El Amaneser només existeix una altra publicació periòdica en judeocastellà, Aki Yerushalayim, editada entre Argentina i Israel, i altres publicacions no periòdiques d'associacions sefardites. A més de la pàgina web eSefarad. Noticias del mundo sefaradí, on s'hi publiquen ocasionalment articles en sefardí. Tot i el ressorgiment que aquesta llengua està vivint, el món editorial no és massa actiu, encara que de tant en tant es publica alguna joia com El princhipiko (Libros Certeza).



Podeu trobar un estudi recent sobre la història i la situació actual d'aquesta llengua a "Un viaje por Sefarad: la fortuna del judeoespañol", de Carmen Hernández González, publicat a l'Anuario 2001. El español en el mundo, de l'Instituto Cervantes. I "El ladino i su kultura en Israel en el anyo 2005", de Rosa Mª Moro de Andrés Moshe Shaul, també de l'Instituto Cervantes (Anuario 2006-07).

A l'aplicació que adjunto a sota podeu llegir l'exemplar número 60, d'aquest mes de febrer, del diari El Amaneser, a la pàgina 11 del qual hi apareix un reportatge sobre Barcelona i Girona.

El Amaneser 60

dimarts, 15 de febrer del 2011

Els jueus de l'Est d'Europa



Gràcies a Bloc de Lletres hem descobert el portal en línia de l’enciclopèdia The YIVO Encyclopedia of Jews in Eastern Europe [edició en paper: Yale UP: YIVO Institute for Jewish Research, 2008], que es presenta amb la voluntat de mostrar tots els aspectes de la vida jueva de l’Europa de l’Est. Una comunitat de milions d'individus, aniquilada en bona part pel nazisme i ara repartida bàsicament entre Estats Units i Israel, i de la qual en tenim un coneixement molt parcial i folklòric a través de pel·lícules com El violinista a la taulada o Yentl.

 Rabbi Avraham Mordechai, acompanyat d'altres hasidim

Paga la pena perdre's a la seva pàgina web. Com se'ns explica allà mateix, aquesta enciclopèdia pretén reflectir tots els aspectes de la vida jueva en la seva varietat i multiplicitat: religiosos i seculars, de gènere, urbans i rurals; el món hasídic (ortodox i cabalístic) i el misnagdic (ortodoxes més rígids i oposats als hasidim), que junts s'acabarien oposant-se al judaisme il·lustrat;  la llengua jiddisch i l'hebrea; sionistes i assimilacionistes; els russos i els polonesos, romanesos i ucraïnesos, lituans i procedents de la Galitza; els caraïtes i els rabbinites. Un món complex que va lluitar entre la tradició i la modernitat fins que la realitat els va dur a un camp d'extermini. Llegiu La familia Moskat (Barcelona: RBA, 2009), del premi Nobel d'Isaac Bashevis Singer.

Galitzia (Europa 1919-1920)

Més enllà del tòpic de les barbes, els tirabuixons, les filactèries, les matrones amb perruca, el que se'ns escapa és que de la seva cultura n'ha sorgit bona part de l'art modern, de la literatura, del cinema, del teatre, de l'humor, la filosofia, la ciència, que tots nosaltres hem anat bevent al llarg de tot el segle XX i fins avui dia. No exposaré la nòmina d'artistes procedents de les comunitats jueves de l'Est d'Europa perquè ni l'art ni la ciència ha de dur etiquetes d'aquest tipus, encara que ajudi a entendre coses que ens passen desapercebudes i que ens permetrien aprofundir molt més en el seu i en el nostre coneixement. Només perquè serveixi d'exemple, l'humor: Chaplin, But Abbott, Lubitsch, germans Marx, Billy Wilder, Jerry Lewis, Mel Brooks, Woody Allen... Theodor Reik, psicoanalista austríac deixeble de Freud, ja el va estudiar en el seu assaig Psicoanálisis del humor judío (Jewish Wit, 1962). És un humor hiperbòlic, on el més gran enemic és el Jo. Allen ens fa riure perquè és tràgic i ens obliga a enfrontar-nos a la imatge que ens retorna el mirall. Allen s'horroritza. Groucho Marx el converteix en llenguatge surrealista: una forma de venjança, que trasllada l'horror als seus interlocutors.


Com molt bé suggereix Bloc de Lletres, podeu llegir el prefaci a l'edició impresa. És molt recomanable, també, la secció de mapes que enllacen amb la informació disponible a l’enciclopèdia i la galeria amb nombroses imatges i material audiovisual. Disposa també d’un glossari de termes usats i d’un índex dels autors col·laboradors de l’enciclopèdia.


[Veure també, Europeana i l'herència cultural d'Europa: avantguardes i teatre jueus]

dilluns, 14 de febrer del 2011

Biblioteques per dins [06]


Avui és Sant Valentí, dia d'abrazanenúfares, però podria ser qualsevol altre dia. En tot cas, qualsevol excusa és bona per adquirir un llibre i mai es fa prou per fomentar la lectura. Bibliotecari, posa't guapo!

El meu regal (que ve de la mà de Bloc de Lletres) a tan amorosa festivitat és la plataforma multilingüe Lyrikline, que inclou poemes d’autors de diferents països, tant en l’idioma original com traduïts a diverses llengües. A dia d'avui, 724 poetes, 6.534 poemes, 55 llengües originals i 8.088 traduccions. Els poemes es poden escoltar llegits en la llengua original i alguns d’ells traduïts. De cada poeta s’hi aporten dades biogràfiques i d’obres publicades.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Viatges en el temps



Qui em coneix sap que penso que viatjar és tornar a un lloc on ja s'hi ha estat; mentalment, és clar. La casualitat ha volgut que avui, regirant calaixos de revistes antigues, hagi anat a parar a París i a Hollywood. I estirant del record i el fil, he recordat un llibre que m'ha dut a Londres. Ha estat un viatge en el temps, al record, a una realitat nebulosa, suau com el cotó fluix.




Les revistes que han caigut a les meves mans són uns exemplars que guardo de Paris-Hollywood (o Folies de Paris et de Hollywood, que va ser el nom original) que venien de casa a través de canals clandestins. Publicada entre 1947 i 1973, en els seus 25 anys d'existència va derivar de magazine que es feia ressò de la imatge i la vida de les estrelles del cinema,  a revista de pin ups, amb més o menys glamour, quan va caure en mans del fotògraf Serge Jacques. Els editors se saltaven la censura de l'època evitant de mostrar allò que era la imatge paradigmàtica de la provocació: els genitals. Els pubis de les models apareixien difuminats com si de noies impúbers es tractés.




Per a uns ulls infantils, adolescents i ignorants, unes imatges així predisposaven a una sexualitat, pel cap baix, estranya, en què les dones sense sexe eren equiparables als àngels, si no fos perquè l'accés a la sexualitat era tan pecaminosa que la feia malaltissament desitjable. Sort que, educats al carrer com estàvem, la vida ens havia arribat d'una manera més real malgrat la nul·la educació sexual i la censura. A cadascú aquesta realitat se li apareixia d'una manera o una altra. L'escola de la vida ens du per camins no sospitats, sobretot quan les revistes s'amaguen a la calaixera de la llenceria de la mare, exemple clar que els àngels sí tenen sexe.




Amb els Paris-Hollywood a la mà, he recordat que també conservo un llibre que, molt abans, m'havia fet pensar que Londres era una ciutat més exòtica que la Barcelona dels anys 60. L'oncle Miquel –el germà petit de la mare, que va deixar aquest món de la mà de l'alcohol, exiliat de la raó pels ravals de Caracas– havia heretat el talent artístic de la branca dels March. Dibuixava, pintava i va ser un interiorista d'èxit fins que la branca hongaresa de la família va decidir arruïnar-lo. L'oncle tenia, entre els seus estris professionals, l'Artist's Model de John Everard, publicat per The Bodley Head de Londres (ed. 1958). Dones de pubis també difuminats, però homes amb taparrabo perquè la difuminació els hauria castrat.
 



divendres, 11 de febrer del 2011

Toledo: voces de los moriscos



No em cansaré de repetir com de tràgica va ser l'expulsió de moriscos i jueus entre finals del segle XVI i principis del XVII, i les devastadores conseqüències culturals i econòmiques que el fet va suposar en tots els regnes peninsulars. Tota la tradició artística, literària i científica va venir de mans de jueus i musulmans, i la seva desaparició va representar un buit cultural que s'ha sustentat, i encara se sustenta, en la negació d'un passat que ens pertany, com ens pertany la tradició cristiana.

Un cop tancat el període de celebracions, exposicions i congressos al voltant del IV Centari de l'expulsió dels moriscos amb l'exposició virtual Memoria de los moriscos, que la Biblioteca Nacional presenta a la seva web després d'haver estat exposada físicament a la seva seu, el Museu Sefardí de Toledo dóna continuïtat i veu a les investigacions que ens han d'aportar el rescat i el coneixement d'escriptors com el Mancebo de Arévalo, o el sentit i el significat d'obres com La Celestina.


Després de la sessió inaugural que el professor Miguel Ángel Bunes va fer al desembre amb la conferència De Toledo a Estambul. Los moriscos españoles en el Mediterráneo del s. XVI, des d'aquest mes de febrer el cicle de conferències Voces de los moriscos presenta quatre treballs, entre els quals cal ressaltar, precisament, El Mancebo de Arébalo. Viajes y pensamiento de un escritor morisco. Els manuals de literatura castellana el segueixen ometent, tot i sent un dels principals escriptors en castellà de principis del segle XVI. De la mà de Luis Fernando Bernabé, un dels principals investigadors sobre literatura morisca, se seguirà aquest viatger morisc pels pobles i ciutats peninsulars entrevistant jueus ocults a Toledo, moros testimonis de la caiguda de Granada, fetilleres i parteres com Nuzayta Calderán i dones sàvies com la Mora d'Úbeda, aproximant-nos a aquest misteriós musulmà de formació cristiana i jueva, en un món molt diferent, tant pel que fa a territoris catalans com hispànics, d'aquella uniformitat cristiana que s'ha mostrat insistentment.

[Articles relacionats, cliqueu Moriscos]

La biblioteca de Lisa Simpson


The Lisa Simpson Book Club és un bloc que, amb l'ajuda de qui hi vulgui col·laborar, pretén construir la Biblioteca Personal de Lisa Simpson mitjançant imatges de la sèrie on hi apareixen els llibres que llegeix, o amb diàlegs on menciona les seves lectures o fa referències a llibres. Interessant idea que pot donar lloc a infinitat de rèpliques amb altres personatges de ficció.

Aquestes són les meves aportacions. A la il·lustració superior -escena que pertany al capítol Maridos y mujeres (Husbands and Knives, 7è episodi de la 19a temporada, 2007), Lisa llegeix la coberta de Tintín a París a la botiga de còmics Coolsville Comics & Toys, que s'acaba d'instal·lar a Springfield. Aquest àlbum no existeix a la sèrie de Tintín, sinó que es tracta d'una barreja de les portades de Tintín al país dels soviets, l'illa de L'illa negra i el coet de Objectiu: la Lluna. De fet, aquest Tintín fa referència al pastiche de Charles Callico, Tintin à Paris, editat el 1976. [Inclòs a la web 11feb2011]

 1976

1984

A la següent imatge del capítol La tapadera (The Front, 78è episodi de la 4a temporada, 1993), Lisa llegeix Com fer-se ric escrivint historietes, de John Swartzwelder, autor de bona part d'episodis de The Simpson. [Inclòs a la web 13feb2011]


A la tercera, Lisa, en el capítol Verano de un metro y medio (Summer 4th 2, 153è episodi de la 7a temporada, 1996), té entre les mans Retrospecticus. Springfiels Elementari School.

Des del meu sofà [07]



Una mirada irònica i escèptica sobre l'atletisme popular i del que serà el cap de setmana atlètic, a la secció Des del meu sofà, d'Enric H. March, al bloc L'Eixam esportiu (ara.cat) de corredors.cat

dijous, 10 de febrer del 2011

100 anys d'història

Proclamació de la República Catalana,1931
(Xocolates Guillén)

A mida que Catalunya va deixar d’escriure la seva Història amb majúscules i de ser senyora del seu destí, es va submergir, Decadència ençà, en el relat i la crònica d’una supervivència íntima, més aviat petita (adjectiu molt nostrat), casolana. Un relat més de costums que de cancelleria, que a Barcelona i a les ciutats grans queda reclòs dins de les muralles mentre, ravals enllà, una nova ciutadania creix impregnada d’altres costums.

Sempre m’ha semblat que aquest mirar endins era la manera com, els catalans, de la intimitat i la clandestinitat en feien virtut i, a la manera del poble hebreu, de la tradició en feien país, sempre amb sentit de present. A voltes, aquest esperit, aparentment provincià, s’ha despertat a cops de geni parint, de Port Lligat al Vendrell, figures rellevants de les arts, traspassant fronteres i plantant consolats per les ribes del món amb l’esperança que els peixos tornessin a vestir senyera en lloc d’escates, amb l’ajut de les musses.

La Renaixença, llengua i pàtria; el Modernisme, rauxa en mans de geòmetres; el Noucentisme, burgès i modelat a cops de metàfora. I després, sang i llàgrimes. Però entre nafres, els catalans han anat bastint el casal amb un pal de paller, la llengua; l’han guarnit de tradicions i han vetllat per ell instituts, agrupacions, ateneus, orfeons i corals.


Jo, que sóc escèptic perquè les cròniques i els profetes se m’han entravessat, i alhora sóc un sentimental (qui no du un rei David dins seu?) m’he mirat el país des dels turons. Però com que, de tant en tant, cal baixar a les valls, a voltes toca mirar el niu des de dins. Diumenge celebràvem, a la llibreria Beltran, els 100 anys de l’oncle Josep: Josep Maria Garcia Estragués. 100 anys són una història gran. Són un passeig llar per la vida, i compartir-los és fer-se partícip de l’experiència aliena, que ens construeix tant com la pròpia.

La història de l’oncle Josep va lligada a aquestes institucions que esmentava; a la de l’Orfeó Català, de la mà de Millet pare i Millet fill, com a cantaire, escriptor i arranjador. I va ser el Cor de l’Orfeó, sota la direcció de Josep Vila,  qui va regraciar a l’oncle els més de 45 anys de dedicació en forma de cançons, amb la insígnia d’or de l’entitat i amb una reproducció del primer document (una llista d’assistència als assaigs de 1931) on hi consta el nom de l’oncle.


La casualitat, o no, ha volgut que aquests 100 anys hagin coincidit amb el centenari de Les aventures extraordinàries d’en Massagran (1910), d’en Josep Maria Folch i Torres, i que en Ramon Folch i Camarasa, fill de l’autor, escriptor també i guionista de les aventures il·lustrades d’aquest personatge centenari, fos a la festa com amic que és de l’oncle Josep.

 J.M. Folch i Torres, per Picasso

Davant de la seva imatge de senyor de Barcelona, amb la Creu de Sant Jordi a la solapa, vaig pensar que la rica tradició de revistes il·lustrades d’humor i sàtira (En Patufet, ¡Cu-Cut!, L’Esquella de la Torratxa, El Be Negre) i dibuixats (Junceda, Opisso, Coll) alimenta poca cosa més que el record dels catalans, que cuidem tant el patrimoni que l’acabem convertint en material de museu, cosa ben diferent del que passa a l’estranger amb personatges com Tintín o Asterix, per posar un exemple, que tenen una gran projecció internacional. Continuo pensant que des de la victòria del Noucentisme (amb una burgesia catalana amb interessos molt particulars) alguna cosa hem anat perdent pel camí de la pulcritud.

Dibuix d'en Josep Coll

Junceda. Contraportada d'En Patufet 
[núm. 1060, 26 de juliol de 1924]

Continuant el camí, i sense sortir de la família, el germà de l’oncle Josep, en Francesc Garcia Estragués (Barcelona, 1914-1985), era un excel·lent dibuixant i pintor. Encara ara, quan miro els seus quadres, em meravella la vivesa del seu traç i la facilitat per captar l’ànima de la realitat del carrer, de la vida popular barcelonina, a la manera dels gravats de Gutiérrez Solana o de Ricardo Baroja, tant pel que fa a la forma com pel contingut que, tret de les alegries d’entreguerres, evidenciava un país pobre i inculte que marxava cap a una guerra que trencaria totes les il·lusions que naixeren de la República. L’obra d’en Francesc Garcia Estragués, conegut també pel nom de Xesc, es troba escampada entre familiars, amics, il·lustrant alguns llibres i en algunes galeries. Va col·laborar a les revistes Virolet, L'Esquitx i en el calendari d’En Patufet. La seva obra podria ser al costat d’artistes molt més reconeguts, però el seu nom descansa en una petita entrada de l’Enciclopèdia Catalana... que també és una institució.

Figures
Captaires
Casino del Masnou
Cases
De fet, aquesta proximitat del ciutadà a les institucions culturals i a les tradicions, acompanyada d’aquesta estreta relació romàntica entre llengua i sentiment de pertinença, és el que ha permès la subsistència d’una cultura com la catalana, sense estat, en èpoques difícils i sense eines polítiques. Ha estat la suma de moltes històries petites, individuals, allò que ha permès la construcció de la Història, amb tot el que això comporta d’estigma identitari i de caràcter. Perquè continuo pensant, però, que continuem mirant massa cap endins, posant molt d’èmfasi en el que som, més que no pas en allò que volem ser.
Amb tot, i malgrat les meves impostures, això vol ser un homenatge a l'oncle Josep i a la seva història, que forma part de les històries que fan la Història.

Fotos: d'Imma Lorés Otzet. Edició: Enric H. March
Música: El cant dels ocells, Pau Casals

dilluns, 7 de febrer del 2011

Els manuscrits de Qumran digitalitzats





Els Rotlles de Qumran o Manuscrits de la Mar Morta (Dead Sea Scrolls) van ser descoberts el 1947 de forma casual per un pastor al voltant de les ruïnes d’un antic centre religiós jueu, probablement esseni, prop de la mar Morta.

Aquests manuscrits, probablement la biblioteca de la comunitat, contenen no sols els manuscrits més antics de la Bíblia coneguts fins ara, sinó també les regles de la comunitat (Manual de disciplina), salms, comentaris bíblics, literatura apòcrifa i apocalíptica (Guerra dels fills de la Llum contra els fills de les Tenebres) i d’altres obres, no totes publicades encara. De caràcter sectari, esotèric i escatològic, aquesta literatura revela una mentalitat semblant a la de certs apòcrifs de l’Antic Testament i afinitats amb alguns llibres del Nou Testament. Escrits la majoria en hebreu, n’hi ha també en arameu i en grec.


L'Autoritat d'Antiguitats d'Israel (AAI) va posar en marxa, el 2007, un projecte de conservació i digitalització, i fer accessibles a través d'Internet, els 900 manuscrits de la mar Morta. Aquest és l’objectiu de la Biblioteca Digital Leon Levy dels Manuscrits de la Mar Morta, un ambiciós projecte que es preveu que estigui acabat d’aquí cinc anys.

El centre de Recerca i Investigació de Google a Israel carregarà les imatges digitalitzades a Internet i les metadades dels documents. Els rotlles, una de les troballes arqueològiques més importants del segle XX, es podran consultar en les seves llengües originals, i també en anglès.

Els manuscrits de la mar Morta (també anomenats Biblioteca de Qumran), estan constituïts per més de 30.000 fragments i han resultat de gran importància en els estudis bíblics i en la història del judaisme i del cristianisme primitiu.

Maria alletant Jesús (s. III. Catacumbes de Priscil·la, Roma)
 
El Museu d’Israel ha posat en línia, fins ara, l’anomenat el Rotlle d'Isaies i el del Temple; el primer, un dels manuscrits més llargs i més ben conservats. Des de la pantalla de l'ordinador es pot llegir (en el nostre cas, contemplar) el text sencer dels dos manuscrits tal i com ho faríem amb l'original (que mai tindrem a l'abast).

Per ampliar el coneixement sobre aquest tema, es pot consultar (si hi teniu accés) el fons bibliogràfic sobre els Manuscrits de la mar Morta a la secció d’hebreu de la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona. A la wikipedia s'hi pot trobar un bon sumari dels manuscrits i del seu contingut.