Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 24 de juny del 2011

L'amor de Déu



Aquesta il·lustració encapçalada per l'enunciat "Encercla a qui més estima Déu" pertany a un llibre irlandès de doctrina catòlica. El sistema d'adoctrinament és altament sofisticat. Les imatges deixen ben clar quina és la jerarquia de l'amor de Déu. Però això és només un missatge. Perquè no es perdi la seva significació, es demana la complicitat del nen, que com que haurà estat ben adoctrinat, encerclarà el darrer graó de la jerarquia. Malèfic!

Però no s'acaba aquí. A més, hi ha una lliçó metafísica. Us heu fixat que en aquest darrer graó no hi apareix cap imatge d'un infant sent batejat? Per què? Doncs perquè la doctrina ve de la mà vicària del sacerdot. Ni tant sols hi és representat Déu. Estem parlant de jerarquia i, a la Terra, aquesta jerarquia està representada per l'Església i els seus sacerdots que, de fet, actuen com a xamans capaços de modificar la realitat i la seva percepció col·lectiva.

L'obscurantisme amb què els nens i nenes de la meva generació, i anteriors, vam viure la religió provenia, precisament, dels sacerdots i de la seva autoritat, avalada pel règim polític. Voluntats segrestades no per la teologia, sinó per l'imaginari que aquesta autoritat i els seus rituals escenificaven. I l'infern no era el pitjor dels càstigs, sinó el sentiment culpa.

A mi em van fer pervers. Veient com els agrada sentir els nostres pecats, vaig començar a inventar-me'ls. Cada cop més grossos, esperant la reacció del capellà. I en més d'una ocasió em demanaven detalls extres que encara excitaven més la meva imaginació i, pel que sembla, també la dels capellans.

8 comentaris :

  1. Interessant que déu prefereix els caniches a les patates, per dir alguna cosa. Subtil no ho és gaire.

    ResponElimina
  2. Queda clar que tota la parafernàlia del pecat estimula la creativitat i la literatura. Sense catòlics d'aquesta mena no tindríem Joyce. Proposo marcar la casella de l'església, perquè el nostre Rouco també fa molt en pro de la fantasia i la literatura ibèrica.

    ResponElimina
  3. Un dels llibres considerats més eròtics del s. XIX és el de Sant Antoni Maria Claret destinat als confessors, on se'ls assenyalava els detalls que calia donar.

    ResponElimina
  4. Quant de material que acumulaven aquests confessors! Què en feien? On el posaven?

    ResponElimina
  5. Allau, serveix perquè ens mengem les patates i no els caniches. Ha, ha, ha...

    ResponElimina
  6. Lluís, és la gran contradicció, oi? Fins i tot hi ha una part del pecat que forma part del nostre imaginari i que ens permet "estimular-nos".

    ResponElimina
  7. Galderich, aquest llibre l'he de trobar! Pot ser una mina!

    ResponElimina
  8. Marta, no sé on el deuen col·locar, però sigui on sigui, ha de ser una olla a pressió!

    ResponElimina