La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dijous, 31 de març de 2011

Kilian Jornet: córrer o morir


Córrer o morir és un llibre escrit pel Kilian Jornet. No penso fer cap exposició de les qualitats esportives de Kilian Jornet ni de la seva capacitat per afrontar proves d'esquí i de muntanya tan extremadament dures com les que ell realitza. No penso magnificar l'esforç que l'ha dut a proclamar-se tres vegades campió del món d'esquí de muntanya i quatre de curses de muntanya en l'especialitat d'skyrunning. No penso valorar ni jutjar el que representa, físicament i mentalment,  fer centenars de quilòmetres corrent i estar al voltant de 40 hores competint sense parar.

El Kilian ho fa perquè està especialment dotat per aquests esforços (ser biològicament competent no té cap mèrit); ho fa perquè ho ha triat lliurement (no ha hagut de vèncer cap determinisme); entrena adequadament per mantenir i superar els límits naturals (no és un heroi vestit de cap força mítica).

Malgrat tot, no hi ha ningú que no l'admiri com s'admiren els herois. Però aquesta admiració no ha vingut de les seves "gestes", sinó que ha nascut del seu esperit. El Kilian Jornet de veritat s'ha fet carn quan ha obert la boca per deixar anar el seu alè en forma de paraules; quan aquestes paraules (parlades i escrites) han expressat quines són les seves emocions, els seus sentiments, i la seva vida ha pres una dimensió absolutament humana. El que sorprèn d'aquest atleta de només 23 anys és que expressa conceptualment la química i l'ànima del seu esforç. No m'interessen les experiències religioses i místiques si no es poden explicar amb la raó. Ho dic perquè és massa fàcil veure connotacions místiques en experiències en què se superen límits físics i mentals, com ho fa i ho afirma el mateix Kilian. Però una experiència religiosa en ella mateixa no té més valor que la vivència individual i, com la fe, no és transferible. La transcendència mística de Teresa d'Àvila o de sant Juan de la Cruz està en com a través de la literatura s'és capaç de crear una imatge i un sentiment universals. No gosaré fer un paral·lelisme entre els místics castellans i Kilian, però sí que vull que s'entengui que aquest esportista és un esperit salvatge capaç d'expressar amb la paraula l'estat d'ànim que prové d'unes experiències físiques que no viurem mai. Deixem-lo parlar.

 Kilian Jornet. Córrer o morir. Barcelona: Ara Llibres, 2011

["Córrer o morir. El llibre del Kilian Jornet", Xavi Alcalde, Lajornada.cat, 18 març 2011]

[La Contra: "Poner el cuerpo al límite me hace llegar a lo más hondo", Ima Sanchís, La Vanguardia, 30 març 2011]

[Article relacionat: Des del meu sofà [10], l'Eixam esportiu, blocs del diari Ara]

dimecres, 30 de març de 2011

Friang: no només els àngels no tenen sexe

Friang, reporter de guerre, replie son parachute (Batalla de Diên Biên Phu)
Daniel Camus, 1953. ECPAD. Référence: tonk-53-118-r7

Quan tot just havia complert els vint, Friang va rebre un tret al ventre de l'oficial de la Gestapo que va procedir a la seva detenció en el Trocadero de París, davant de la torre Eiffel. Serà la primera de les seves cites amb la mort. La darrera va ser el 6 de març, als 87 anys.

Però si Friang va morir havent rebut tots els honors: Gran Oficial de la Legió d'Honor, l'Ordre Nacional del Mèrit, Rosette de la Resistència, Creu de Guerra 1939-1945 i Creu de Guerra dels Théâtres d'opérations extérieures, els va pagar amb sang, suor i llàgrimes.


Un compromís polític que es va gestar ben aviat, als 19 anys, va dur Friang a rebutjar el confort burgès de la seva família parisenca i es va allistar a la Resistència durant un any. Amb el sobrenom de Galilée 2, es va dedicar a localitzar camps d'aterratge per als paracaigudistes aliats, i a traslladar documents i aparells de ràdio.


La traïció d'un company de la seva pròpia xarxa permet la detenció, però ni la tortura aconseguirà que parli i delati ningú. Després del seu silenci vindria la deportació al lager de Ravensbrück, camp destinat als experiments mèdics on, a més de les vexacions dels nazis, va haver d'afrontar la "marxa de la mort" dels famèlics presoners: 470 quilòmetres a peu sota la neu. Quan la Creu Roja els recull, és una ombra humana de tan sols 26 quilos de pes.

 
La seva vida civil comença el 1947, com a responsable de premsa d'André Malraux, qui en les seves Antimemorias convertirà la seva figura en símbol "d'aquest poble irrisori de caps rapats, cossos corsecats en un pijama de ratlles". El 1951 la història convoca novament Friang. Després d'una formació com a paracaigudista militar serà corresponsal de guerra per a la premsa escrita i més tard per l'ORTF, la televisió nacional francesa, a la Guerra d'Indoxina. Com a corresponsal de guerra exercirà un periodisme molt especial: salta en paracaigudes amb la infanteria, repta sota el foc dels morters i el 1954 acaba amb els seus ossos a l'infern de les presons del Vietcong, en la batalla de Dien Bien Phu.


Més tard participa en l'expedició de la Crisi de Suez (1956), també anomenada Guerra del Sinaí, en què Egipte és atacat per Gran Bretanya, França i Israel davant de la decisió de nacionalitzar el canal de Suez. El 1967 cobreix la Guerra dels Sis Dies entre Israel i tots els seus veïns àrabs, que acaba amb una ràpida victòria israeliana en una guerra d'estratègia sense precedents.


Entre 1958 i 1959 organitza el Ministeri de Cultura que dirigeix Malraux, i torna al combat, aquest cop per cobrir l'ofensiva del Vietcong sobre Saigon en la Guerra del Vietnam, moment en què donarà per acabada la seva carrera com a corresponsal.

Als anys 70 Friang es dedica de ple a escriure (el 1955 ja havia publicat Les fleurs du ciel). El 1976 publica La mousson de la liberté, la seva visió del Vietnam, del colonialisme a l'estalinisme. A Un autre Malraux (1977), descriu la relació entre l'escriptor, polític i aventurer i de Gaulle; els dos volums de Regarde-toi qui meurs (1978), relaten els seus anys en diversos fronts; i per acabar, el 2008, edita Petit tour autour de Malraux

Fins aquí el relat de la vida, apassionant, de Friang, que va morir dos dies abans del Dia Internacional de la dona treballadora, una celebració que no hauria d'existir si la història, la que s'escriu amb majúscula i la que s'escriu amb minúscula, no hagués silenciat sistemàticament les veus i els fets que duen nom de dona. Com sempre, ha estat necessari que una dona morís, que Friang morís per saber-ne alguna cosa d'ella. He omès el gènere femení durant tot l'article per referir-me a ella, a Brigitte Friang. Només he hagut d'esquivar el llibre que va escriure el 1972, Une femme dans la guerre (1972), per raons òbvies. I potser algú haurà recordat que Ravensbrück era un camp de concentració només per a dones. No puc deixar de pensar en la metàfora.

Versión en castellano

Cuando apenas había cumplido los veinte, Friang recibió un disparo en el vientre del oficial de la Gestapo que procedió a su detención en el Trocadero de París, frente a la torre Eiffel. Será la primera de sus citas con la muerte. La última fue el 6 de marzo, a los 87 años.

Pero si Friang murió habiendo recibido todos los honores: Gran Oficial de la Legión de Honor, la Orden Nacional del Mérito, Rosette de la Resistencia, Cruz de Guerra 1939-1945 y Cruz de Guerra de los Theatres de opérations extérieures, los pagó con sangre, sudor y lágrimas.

Un compromiso político que se gestó muy pronto, a los 19 años, llevó a Friang a rechazar el confort burgués de su familia parisina y se alistó en la Resistencia durante un año. Con el sobrenombre de Galilée 2, se dedicó a localizar campos de aterrizaje para los paracaidistas aliados, y a trasladar documentos y aparatos de radio.

La traición de un compañero de su propia red permite la detención, pero ni la tortura conseguirá que hable y delate a nadie. Tras su silencio vendría la deportación al lager de Ravensbrück, campo destinado a los experimentos médicos donde, además de las vejaciones de los nazis, tuvo que afrontar la "marcha de la muerte" de los famélicos prisioneros: 470 kilómetros a pie bajo la nieve. Cuando la Cruz Roja los recoge, es una sombra humana de tan sólo 26 kilos de peso.

Su vida civil comienza en 1947 como responsable de prensa de André Malraux, quien en sus Antimemorias convertirá su figura en símbolo "de este pueblo irrisorio de cabezas rapadas, cuerpos resecos en un pijama de rayas". En 1951 la historia convoca nuevamente a Friang. Después de su formación como paracaidista militar será corresponsal de guerra para la prensa escrita y más tarde para la ORTF, la televisión nacional francesa, en la Guerra de Indochina. Como corresponsal de guerra ejercerá un periodismo muy especial: salta en paracaídas con la infantería, repta bajo el fuego de los morteros y 1954 acaba con sus huesos en el infierno de las cárceles del Vietcong, en la batalla de Dien Bien Phu.

Más tarde participa en la expedición de la Crisis de Suez (1956), también llamada Guerra del Sinaí, donde Egipto es atacado por Gran Bretaña, Francia e Israel ante la decisión de nacionalizar el Canal de Suez. En 1967 cubre la Guerra de los Seis Días entre Israel y todos sus vecinos árabes, que termina con una rápida victoria israelí en una guerra de estrategia sin precedentes.

Entre 1958 y 1959 organiza el Ministerio de Cultura que dirige Malraux, y vuelve al combate, esta vez para cubrir la ofensiva del Vietcong sobre Saigón en la Guerra de Vietnam, momento en que dará por terminada su carrera como corresponsal.

En los años 70 Friang se dedica de lleno a escribir (en 1955 ya había publicado Les fleurs du ciel). En 1976 publica La mousson de la liberté, su visión de Vietnam, del colonialismo al estalinismo. En Un autre Malraux (1977), describe la relación entre el escritor, político y aventurero, y de Gaulle; los dos volúmenes de Regarde-toi qui meurs (1978) relatan sus años en varios frentes, y por último, en 2008, edita Petit tour autour de Malraux.

Hasta aquí el relato de la vida, apasionante, de Friang, que murió dos días antes del Día Internacional de la Mujer Trabajadora, una celebración que no debería existir si la historia, la que se escribe con mayúscula y la que se escribe con minúscula, no hubiera silenciado sistemáticamente las voces y los hechos que llevan nombre de mujer. Como siempre, ha sido necesario que una mujer muriera, que Friang muriera para saber algo de ella. He omitido el género femenino durante todo el artículo para referirme a ella, Brigitte Friang. Sólo he tenido que esquivar el libro que escribió en 1972, Une femme dans la guerre (1972), por razones obvias. Y quizá alguien habrá recordado que Ravensbrück era un campo de concentración sólo para mujeres. No puedo dejar de pensar en la metáfora.





[Llegiu també: El germen del mal i La dona silenciada: Eva expulsada del Paradís]

dimarts, 29 de març de 2011

Biblioteques per dins [11]


Si algú encara no sap com és una biblioteca per dins, ara té una oportunitat única de fer-ho.  Entreu a la Biblioteca Strahov de Praga, en el monestir del mateix nom, potser una de les més maques del món.

Només falten les bibliotecàries. Encara que la República Txeca i Praga són la capital europea del cinema... Res, callo, que més d'una deu estar maleint els meus ossos! Les presentaré el proper dia: ara s'estan canviant de roba a Brno.

Cartografia de Barcelona


Els dies 19 i 20 de maig de 2010 vaig assistir a les Jornades d'història de la cartografia de Barcelona, que es van celebrar a l'Arxiu Històric de la Ciutat. Va ser una experiència molt interessant perquè vam poder conèixer l'evolució de la creació de plànols de Barcelona des de diferents punts de vista i a través de totes les disciplines que hi intervenen.

Acabo de rebre a casa el llibre que recull totes les ponències: Aproximacions a la història de la cartografia de Barcelona [Carme Montaner i Francesc Nadal (ed.). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 2010]. Una acurada edició que per als amants dels mapes i dels plànols de la ciutat és tot un luxe perquè és plena d'il·lustracions cartogràfiques.

Es fa difícil d'explicar el plaer que s'experimenta davant d'un mapa. Només els qui ho viuen poden saber de què parlo. Com tants vicis, aquest ve de la infantesa, i els adquireixes sense adonar-te, sense voler-ho. A casa de l'avi March hi havia una petita col·lecció d'atles que havia dut d'Argentina i Veneçuela. Podia passar-me hores viatjant per les seves planes, per rius, muntanyes i ciutats que tenien ressons exòtics, mentre el rellotge de pared anava marcant els quarts i les hores al ritme del pèndol, deixant volar la imaginació.

Quan d'adolescent vaig descobrir la sala de plànols històrics de Barcelona, que antigament estava en un pis del Museu d'Història de la Ciutat, se'm va obrir un món nou. Resseguir l'evolució de la ciutat a través de la cartografia era/és com escoltar un relat sense paraules, que es vesteix signes topogràfics i convencionals, que és com la geometria s'imagina el món.

Plan of the city of Barcelona, for Mr. Tindal's continuation
of Mr. Rapin's History of England; I. Basire sculp. (1745)

Si algú sent curiositat, deixo l'enllaç a la Cartoteca Digital de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Els plànols de Barcelona estan en el primer arxiu: Mapes de Catalunya s. XVII-XX.

Què passa pel teu cap?


M'arriba a través d'Unemployed Philosophers Guild aquest esquema de la història de la filosofia. La gràcia és que està escrit en el revers (mireu el lateral esquerre de la imatge) d'un full publicitari amb el lema: Now you can say what's really on your mind. Buscant, he trobat que aquest és el reclam que fa servir l'empresa Cuss Mugs & Tourette Series per vendre unes divertides tasses que duen gravades les paraules: Ass, Bitch, Crap, cWord ("Cunt"), Damn, Dick, Fuck, Loser, Prick, Shit, Slut, Whore, amb la intenció que siguin elles les que expressin el teu estat d'ànim i allò que et passa pel cap sense haver-ho de verbalitzar.


Tot el pensament resumit en un esquema (amb esforç), en una tassa (sense esforç) o en una il·lustració (de natural) com la que encapçala aquest apunt: una postal nord-americana dels anys 40. Continuem fent camí!


dilluns, 28 de març de 2011

La família Wittgenstein



Alexander Waugh. La familia Wittgenstein. Barcelona: Lumen, 2009

Mapa Literari de Barcelona


Entre el dijous 24 i el dissabte 26 de març, el CCCB ha acollit el festival de literatura amplificada Kosmopolis. Aprofitant l'ocasió, l'organització va habilitar un espai a la xarxa dedicat a la Barcelona literària, un bloc creat per recollir cites literàries relacionades amb la ciutat de Barcelona.

Es tracta d’un complement al Mapa literari de Barcelona, un projecte impulsat per CCCB Educació, que pretén construir una cartografia literària de la ciutat de manera col·laborativa, enregistrant textos, amb les seves corresponents referències, i ubicant-los sobre el mapa de Barcelona.

Kosmopolis11 ha donat per tancades les jornades, però no queda clar si aquesta iniciativa se seguirà tirant endavant i ampliant-la. Des de Bereshit s'ha fet la proposta que el projecte tingui continuïtat fins a la propera edició de Kosmopolis, prenent el proper Sant Jordi com a fita immediata per aprofitar la inèrcia d'aquest cap de setmana, amb la col·laboració dels blocs barcelonins que ens dediquem a la literatura i a la cultura en general.

La resposta de Kosmopolis-CCCB ha estat positiva. El navegador interactiu continuarà obert!

En el Twitter del Mapa Literari de Barcelona van apareixent totes les actualitzacions del mapa. Us convido a prendre part activa en aquesta proposta: una bona manera de posar també en el mapa els nostres blocs. Aquest Sant Jordi omplim Barcelona de literatura des dels nostres blocs!

Suplement de Barcelona Metròpolis (2006)

Sergio Doria i Sergio Vila-Sanjuán. Passejades per la Barcelona literària.
Barcelona: Edicions 62, 2005

Carles Carreres i Verdaguer. La Barcelona literària.
Barcelona: Proa, 2003

Manuel Vázquez Montalbán. "Un imaginario literario", El País 15 març 2002 [En www.vespito.net, 28 març 2011]

Carles Carreres i Verdaguer. "La ciudad de Barcelona en la literatura catalana". Anales de geografía de la Universidad Complutense, 15, Servicio de publicaciones, Madrid 1995, pp. 221-233.

diumenge, 27 de març de 2011

Pista d'atletisme [06] de joguina: atletisme de taula


Aquestes pistes d'atletisme tenen l'avantatge que no els cal disseny arquitectònic ni permís d'obres ni una equipació especial perquè es posen sobre una taula, i no necessiten més entrenament que llegir les instruccions d'us. A més, es pot combinar el joc amb unes cerveses i un caliquenyo.

Monsieur Sport (MB, França, 1977) és un joc de taula senzill en què per coronar-se com a campió cal quedar el millor possible en cadascuna de les sis proves que el componen: 100, 400 i 800 m llisos, 110 m tanques, salt de longitud i salt d'alçada.


Hi ha una versió espanyola amb el nom Atletismo de mesa, sense més dades que les fotografies que adjunto. Això sí, són "100 x 100 competitivos". Està per estrenar i en venda per la xarxa. Són 20 € més despeses. Fins fa quatre dies era l'única alternativa que contemplava amb el coi de lesió que arrossego des de l'estiu passat. Però començo a veure la llum!


Són jocs descatalogats i, a més, la relació del joc amb l'atletisme és nul·la, però potser sí que es podria fer un joc de taula amb una cursa d'orientació, on l'estratègia, l'habilitat, la sort i l'enginy es comparteixen. Fins i tot seria factible un joc de rol. Mercat no crec que en faltés. Si algú vol fer la primera pela...

Els dibuixos de nockbcn

© nockbcn (Óscar Romero)

Un amic m'ha fet arribar el Flickr de nockbcn amb una col·lecció de 36 dibuixos, sembla que fets a tinta, d'una expressivitat poc usual; onírics però amb una càrrega realista que juga amb la innocència i la crueltat. L'autor es diu Óscar Romero.


dissabte, 26 de març de 2011

Los desastres de la guerra, de Goya


La col·lecció de gravats Los desastres de la guerra, que Francisco de Goya va fer per retratar la guerra de la Independència (1808-1814), s'exhibeix des d'aquest dijous 24 al Museu Diocesà de Barcelona. L'exposició també dedica un apartat a recordar com va afectar aquest conflicte a Catalunya amb documentació inèdita del Museu Diocesà relacionada amb aquest període, com per exemple els fets històrics del sacerdot Pere Coret, que va exercir d'espia doble, o del sergent de Ciudad Rodrigo (Salamanca), que amb ardor patriòtic va viatjar per França durant quatre anys fent-se passar per cardenal Borbó, oficiant misses, casant i confessant els feligresos, fins que va caure en mans de la Inquisició

La mostra recopila 80 gravats de la primera edició que la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando va fer el 1863. Goya va fer els dibuixos arran de la petició del general José de Palafox, defensor de Saragossa, que va enviar una missiva a l'artista demanant-li que viatgés a la capital aragonesa convertint-se no només en testimoni directe del conflicte, sinó que s'avançava al concepte de reporter gràfic retratant l'horror humà, que en els primers gravats plasma d'una forma directa en la primera part de la mostra.

La segona part de la col·lecció de gravats abraça el període entre 1848 i 1865, i deixa les escenes més sanguinàries per centrar-se en la fam i la misèria que vivia la població de Madrid.

Finalment, Goya va escenificar la seva decepció per l'arribada al poder del rei Ferran VII, que després d'abolir la Constitució del 1812 va trair el poble i va caure en el més dur absolutisme.

Vàlium: quan la negació és la millor alternativa


Twisted Vintage és un interessant bloc on se succeeixen, una darrera l'altra, una col·lecció d'imatges dels mèdia dels anys 40, 50, 60 i 70: literatura, publicitat (autèntica i falsa), còmics, revistes del cor, cinema sèrie B, erotisme soft, estètica pop, fotografies perdudes de particulars... Un món sense text ni context, fascinant, grotesc, divertit, repel·lent, però que és, sempre, el reflex d'una societat que neix durant els primers anys de la societat de consum. Amb els primers aparells electrodomèstics és posava a l'abast dels ciutadans una nova manera de viure en què el temps i l'oci eixamplaven la llibertat dels individus i, alhora, els convertia en esclaus d'aquest mercat: atrapats per la publicitat i el consum! I atrapats en la neurosi, l'angoixa, la frustració, la tristesa, convertides en un nou mercat: el de les malalties domèstiques que es podien tractar amb pastilles de colors. I amb una clientela molt específica: les mestresses de casa.

La imatge que encapçala aquest apunt l'he tret del bloc d'aquest company de Montclair (New Jersey). És, sens dubte, un anunci fals però que té la seva vesant real en la imatge de sota. Dones, mestresses de casa i mares enganxades a les drogues per combatre les seves frustracions personals, socials i de parella en un món que les convertia en falses protagonistes. Una alternativa a la realitat.


Poques dones del meu entorn adolescent se salvaven d'aquesta realitat, a casa, amigues de la família, al carrer, a l'escala. Valium i Lindiol (una altra fórmula falsament alliberadora) es barrejaven en el tocador entre mitges de seda negra. Primer i segon plat d'un àpat per combatre frustracions i sexualitats mal resoltes, i que permetien assistir a l'espectacle d'una festa de focs artificials en un territori delimitat per les parets de la llar i la natura generosa i explosiva d'Eva. I és clar, la negació d'una realitat proporciona una realitat nova... a tots els protagonistes. Com en els contes.

[Coincidència, o no: de Jaume Subirana, a Flux, "A fer trampes", 28 març 2011]

divendres, 25 de març de 2011

Portal de manuscrits àrabs i hebreus del CSIC


M'arriba via Bloc de Lletres, de la Biblioteca de Lletres de la UB, la creació d'un portal amb els manuscrits àrabs, hebreus i aljamiats, catalogats i digitalitzats, que es troben a les biblioteques del Centre Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). El portal es concep com un projecte obert, ja que ambiciona incorporar en etapes posteriors altres col·leccions rellevants de manuscrits en altres llengües, custodiats en les biblioteques del CSIC.

Manuscript@CSIC és una acció conjunta entre l'Instituto de Lenguas y Culturas del Mediterránea y Oriente Próximo, l'Escuela de Estudios Árabes de Granada i la Unidad de Coordinación de Bibliotecas del CSIC, realitzada amb la finalitat de donar a conèixer les col.leccions de manuscrits en llengües orientals conservats en les seves biblioteques: Biblioteca Tomás Navarro Tomás del Centro de Ciencies Humanas y Sociales y la Biblioteca de la Escuela de Estudios Árabes. Podeu veure la descripció completa del projecte a l'adreça del portal.


Abans que el temps ho esborri



La pel·lícula narra la història de la família Baladia, una de les nissagues que van impulsar la ciutat de Barcelona, i d'altres famílies de l'alta burgesia. Segons explica el mateix Xavier Baladia, "la màxima esplendor de la meva família coincideix amb la d'aquella Barcelona que emergia entre les dues exposicions universals, la de 1888 i la de 1929. Va ser una època fulgurant en què es va arribar al nivell de les grans capitals del món i va brillar com mai, amb una intensitat especial [...] i la meva família, con altres famílies d'aquella burgesia, ho van fer possible". La pel·lícula és, alhora, un passeig irònic per la Barcelona del segle XX, aquella Barcelona cosmopolita i culta, que va deixar un llegat cultural que encara avui és un referent.


La pel·lícula està basada en el el llibre de Xavier Baladia, Abans que el temps ho esborri. Records dels anys d'esplendor i bohèmia de la burgesia catalana (2010), publicat per La Magrana, traduït de la versió castellana de l’editorial Juventud (2003). Baladia, que és també el narrador del documental, se submergeix en vells documents, cartes, fotografies i filmacions, que li permeten reconstruir la història familiar des dels moments d’esplendor fins la decadència. La història comença amb el negoci tèxtil que la tia–rebesàvia, Ramona Soler, consolida a principis del segle XX a Mataró. El documental ha comptat amb l’aportació d’una trentena de famílies que guardaven fotografies i pel·lícules domèstiques anteriors a 1960 ["Las horas doradas de la burguesia catalana", Sergio Vila-Sanjuán, La Vanguardia, 25 gener 2011].

La història, que és sempre compartida, em porta a la mateixa ciutat, Mataró, on l'avi March, també industrial tèxtil, començava a tirar endavant la seva fàbrica (que durant la Guerra Civil havia de subministrar roba a l'exèrcit republicà), enmig d'unes turbulentes relacions entre la que havia de ser la meva àvia i un oficial alemany del servei de vigilància costera de l'exèrcit nazi. A les portes de la Guerra Civil, l'alta burgesia catalana ja havia pres partit. El meu avi també, amb totes les conseqüències que va implicar triar el bàndol dels perdedors. L'herència mai va ser econòmica perquè ja es van encarregar de purgar-lo. Però la lliçó ètica perdura perquè el temps no tot ho esborra.

Viatge a l'Orient Bíblic [1]

 Portada DVD del documental

Viatge a l’Orient Bíblic és un camí que segueix les petjades del poble d’Israel des dels orígens fins a l’època de Jesús de Natzaret. Un camí que comença a Ur dels Caldeus, pàtria d’Abraham, baixa al país d’Egipte i arriba finalment a la terra promesa.

Aquest itinerari recorre les quatre etapes del viatge: La prehistòria de la terra promesa, Mesopotàmia, Egipte, Palestina, i s’endinsa en els orígens literaris del text bíblic tot identificant el context històric i cultural de la seva formació.

Aquest recorregut és possible gràcies a la iniciativa de Bonaventura Ubach (1879-1960), que dedicà la seva vida a l’estudi de la Bíblia i que per aquest motiu va viatjar a Palestina on va adquirir nombrosos objectes amb la intenció d’il·lustrar el món bíblic. Va ser, a més l'artífex del Museu Bíblic de Montserrat (fundat el 1911), que se situa dins el marc de l'Scriptorium Biblicum et Orientale de Montserrat, espai dedicat a l’estudi de la Bíblia, a la investigació de la història i de la cultura de l’Orient Mitjà i la catalogació de les peces arqueològiques provinents de Mesopotàmia, d’Egipte i de Palestina contingudes en el Museu.

Israel en l'època dels Jutges i dels Reis

L’excepcional material que Ubach va portar es troba dividit en dos àmbits: el material arqueològic forma part del fons permanent del Museu de Montserrat, i el material botànic, zoològic i etnològic, que es troba a la reserva del gremi bíblic, un espai d’entrada restringida, però visitable ocasionalment.

Maqueta en l'exposició del Museu del Tabac (Andorra, 2009)

Les 150 peces (escultures, sarcòfags, ceràmiques, papirs, llibres religiosos, fotografies i altres materials arqueològics) ja van sortir del Museu Bíblic l'any 2009 per ser exposats en el Museu del Tabac de Sant Julià de Lòria (Andorra), i a partir del d'abril fins el 26 de juny, l'exposició es podrà veure a la Capella de Santa Àgada del Palau Reial de Barcelona,
Organitzada per l’IEMed (Institut Europeu de la Mediterrània), amb la col·laboració de l’Abadia de Montserrat, la Fundació Abadia de Montserrat 2025 i el Museu d’Història de Barcelona.

Capella de Santa Àgata

L’exposició permetrà acostar-se al redescobriment d’Orient que va fer Catalunya de la mà de Bonaventura Ubach; els orígens de l’establiment humà al Pròxim Orient; la creació de les primeres ciutats i estats, exemplificada en Mesopotàmia; la grandiositat imperial de l’Antic Egipte; el dinamisme comercial a la Mediterrània de Palestina i Xipre, des del segon mil·leni fins a la romanització i, finalment, la relació entre la narració bíblica i l’arqueologia.



[Font: Scriptorium Biblicum et Orientale de l'Abadia de Montserrat]

[Vist també a Diari d'un llibre vell]

dijous, 24 de març de 2011

Museïtzació de la bateria antiaèria del Turó de la Rovira


Quan era petit, a principis dels anys 60, al barri del Clot els nens teníem delimitat el nostre territori amb quatre accidents geogràfics i urbans: al nord, el nucli de cases i carrers estrets del Camp de l'Arpa, a Can Robacols, més enllà del carrer Rogent; al sud, els horts que separaven els carrers d'Independència i Dos de Maig, amb el castell de la fàbrica Damm com a paisatge de fons; a l'est, el Camp del Sidral, amb horts, barraques, barrancs i el temut refugi de la Guerra Civil, sota dels Encants Vells; i a l'oest, el Turó de la Rovira, amb el Parc del Guinardó, la Font del Conte, més barraques i les restes de la bateria antiaèria. A banda que la memòria era viva, no era possible defugir la Guerra perquè les restes materials formaven part de la nostra geografia. El Turó de la Rovira és un espai de memòria viva de la història de Barcelona on, a més de barraques i instal·lacions militars, hi conviuen vestigis d'un poblat iber.

Font del Conte (Parc del Guinardó)

La dignificació del Turó de la Rovira ha revaloritzat aquest espai de memòria històrica i, alhora, mirador privilegiat de la ciutat. Al llarg de deu mesos, s’hi ha millorat l’accessibilitat i la seguretat amb camins més adequats. A la vegada, s’han rehabilitat la bateria antiaèria i les traces de barraquisme que hi perduraven per crear un conjunt museístic, vinculat al Museu d’Història de Barcelona.


El proper 27 de març, a partir de les 10.30 h, el Turó de la Rovira celebrarà la rehabilitació i recuperació de la bateria antiaèria republicana construïda durant la Guerra Civil. Per celebrar-ho, el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) ha organitzat una jornada de portes obertes amb visites guiades, un seguit d’actuacions musicals i un vermut, al qual hi estem tots convidats.

Entre els mesos d’abril i maig el centre MUHBA Turó de la Rovira organitza un seguit de visites comentades per aquest conjunt patrimonial. Les dels dies 3 i 10 d’abril aniran a càrrec de l’arqueòleg Jordi Ramos; les dels dies 8 i 22 de maig se centraran en la Barcelona de la guerra i la postguerra; i les dels dies 16 i 30 d’abril i 21 de maig, versaran sobre la defensa de la ciutat moderna.



[Informació detallada de la intervenció arqueològica (PDF)]

[Font: Barcelona Cultura i Museu d'Història de la Ciutat]

Des del meu sofà [10]



Una reflexió sobre córrer i llibertat, i una mirada, alhora, irònica i escèptica sobre l'atletisme popular i del que serà el cap de setmana atlètic, a la secció Des del meu sofà, d'Enric H. March, al bloc L'Eixam esportiu (ara.cat) de corredors.cat


dimecres, 23 de març de 2011

L'aurora boreal de Terje Sorgjerd


Gravat d'una aurora boreal sobre Nuremberg (1591).
Museu Nacional de Nuremberg


El fotògraf noruec Terje Sorgjerd es va passar una setmana en el Parc Nacional d'Øvre Pasvik, a prop de la ciutat noruega de Kirkenes, en els límits de la frontera amb Rússia, sota unes temperatures de -25º C. L'objectiu era fotografiar i seqüenciar una de les aurores boreals més grans dels darrers anys, esdeveniment que es va produir a principis de 2011.

Per aconseguir aquest vídeo, Sorgjerd va haver d'enregistrar 22.000 arxius TIFF de 16 bits i 22mpix, la qual cosa suma 1.300 GB de dades en 1 minut i 55 segons de pel·lícula, muntada en time-lapse, o seqüencia de vídeo accelerada. L'impressionant  resultat és el que veieu.


Les misterioses aurores boreals sembla ser que estan produïdes per l'acció de rajos procedents d'una turmenta solar que es converteixen en turmentes magnètiques quan arriben a l'atmosfera terrestre. Aquesta teoria, relativament recent, ja va ser intuïda pel físic noruec Kristian Birkeland (1867-1927), entre finals del segle XIX i principis del XX, i va arribar a reproduir fenòmens similars en el laboratori.
Birkeland en el seu laboratori


dimarts, 22 de març de 2011

Vinyetes al front: Picasso i la Guerra Civil


© Pedrero, "El Generalísimo" (detall), Madrid, 
Junta Delegada de Defensa de Madrid, Rivadeneyra, 1937
100 x 71 cm, © Col·lecció Postermil, Barcelona

El Museu Picasso presenta fins el 29 de maig l'exposició Vinyetes al Front, una mostra que se centra en els gravats de Sueño y mentira de Franco, de 1937, precursors conceptuals i formals del Guernica, que són símbols de la postura política compromesa que va assumir l'artista durant la Guerra Civil espanyola. A més de la lectura política d'aquesta obra, en la mostra ens presenta la relació iconogràfica existent entre aquesta obra i d'altres de Picasso, així com amb l'obra d'altres artistes europeus amb una producció conceptual, ideològica i estètica semblant, tant durant la Guerra Civil com la Segona Guerra Mundial.

Coberta de la primera edició d'Ubu Roi (1888; ed. 1955)

El desembre del 1896 es va estrenar al Téâtre de l'Oeuvre de París Ubu, Roi, d'Alfred Jarry, obre teatral que va tenir una gran influència en el desenvolupament de les avantguardes. Amb la creació del personatge d’Ubú, Jarry utilitzava l'absurd i l'humor despietat com a fórmula per acostar l’espectador a la realitat. Picasso no va conèixer personalment Jarry, però la seva fascinació, com la de tants altres artistes, per l'autor francès va ser absoluta.

[Els Joglars van estrenar el 1981 l'obra Operació Ubú, una sàtira del govern de Jordi Pujol]

Sueño y mentira de Franco (1937)

Ja en plena Guerra Civil espanyola, Picasso va crear l’obra Somni i Mentida de Franco, tot reencarnant Ubú en el general. Amb aquests dos gravats del 1937, el mateix any en què va pintar el Guernica (1937) per al pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París, Picasso s’integrava de ple en la producció artística bèl·lica que, en el bàndol republicà, no només se centrava en l’estampació de cartells, sinó també en la confecció d’auques, pasquins, il·lustracions i acudits per a la premsa [podeu veure l'exposició virtual de cartell del pavelló de la República de Barcelona].

Los nacionales (1936?)  
© Col.lecció Cartells del Pavelló de la República (UB); C-57; F-57

L’obra Somni i Mentida de Franco de Picasso s’insereix de ple en la intensa activitat productiva que durant els anys del conflicte va dur a terme un grup heterodox d’artistes -pintors, dibuixants, grafistes o il·lustradors- i comparteix bona part dels recursos gràfics i visuals que aquests van emprar a la recerca de l’impacte emocional. Aquest col·lectiu, que formava allò que el poeta Maiakovski va anomenar “l’exèrcit de l’art”, incloïa des de caricaturistes com Bagaría a grafistes renovadors com Renau i Amster, tot passant per la referència indiscutible que foren els autors alemanys Grosz i Heartfield o el mateix Goya, de qui la República va fer una edició de Los desastres de la Guerra, també l’any 1937.

Mauricio Amster Cats. Esbós per a una baralla antifeixista (detall),
1938-1939. © IVAM. Institut Valencià d’Art Modern

[Informació extreta del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya]

[Vídeo de l'Agencia EFE informant sobre l'exposició]

dilluns, 21 de març de 2011

Barcelona, perla del Mediterráneo




Barcelona, perla del Mediterráneo (1912-1913) és un curt documental encarregat per promocionar Barcelona com a ciutat turística per la Societat d'Atracció de Foresters (fundada el 1908 per l'alcalde Domènec Sanllehy) a Cabot Films, productora d'Andreu Cabot, un dels promotors dels primers anys del cinema a Barcelona i Manresa, entre d'altres ciutats. La pel·lícula, que es creia perduda, va ser trobada en unes llaunes al mercat del Encants de Barcelona, i actualment és propietat de la Filmoteca d'Amsterdam.




A més d'aquesta pel·lícula, la Societat d'Atracció de Foresters va edità la revista Barcelona Atracción i una col·lecció de guies turístiques anomenades Select guide, dirigides i redactades per Joaquim M. i Josep Maria Folch i Torres, i a una de les quals pertany el plànol que il·lustra aquest apunt.




L'Albert Blasco Peris va fer la seva tesis sobre la revista i la societat, Barcelona Atracción (1910-1936). Una revista de la Sociedad de Atracción de Forasteros (2005), consultable en línia a la Universitat Pompeu Fabra.




I com que una cosa porta a l'altra, no me'n puc estar de referir-me a la cançó Qué bonita es Barcelona, composta per Manuel Moreno el 1948, i que van fer famosa, entre d'altres, Jorge Sepúlveda, Andy Rusell, Sisa (en el magnífic Barcelona postal de 1982) i Los Clippers, versió que us deixo amb la veu de Juan Torres i a ritme de foxtrot.



Qué bonita es Barcelona
(Autor: Manuel Moreno)

Qué bonita es Barcelona,
perla del Mediterráneo.
Qué bonito es el color
en su cielo tan azul
en invierno y en verano.

Qué bonita es Barcelona,
la ciudad de mis amores.
Qué delicia es contemplar
las mujeres pasear
por la Rambla de las Flores.

Rodeada de montañas
centinelas de su paz,
es la flor que se engalana
con la fe de Montserrat.

Qué bonita es Barcelona,
qué grandeza hay en su llano
donde juntos puso Dios
el trabajo y el amor
desde el mar al Tibidabo.

Rodeada de montañas
centinelas de su paz,
es la flor que se engalana
con la fe de Montserrat.

Qué bonita es Barcelona,
qué grandeza hay en su llano
donde juntos puso Dios
el trabajo y el amor
desde el mar al Tibidabo.
Donde juntos puso Dios
el trabajo y el amor
desde el mar al Tibidabo.

diumenge, 20 de març de 2011

Biblioteques per dins [10]


Com resa la publicitat de la Librarian Action Figure, podem tenir al nostre abast  tots els llibres, revistes, diaris, revistes, vídeos i CD-ROM del món, però sense un bibliotecari ens sentirem frustrats i aclaparats abans de poder dir "sistema decimal Dewey." Encara que la majoria dels bibliotecaris no poden viatjar més ràpid que una bala o saltar per sobre dels edificis més alts, ens pot proporcionar bibliografia sobre balística, un fullet d'instruccions per saltar o un llibre de fotografies dels edificis més alts del món.

Cadascuna de les 5" d'alçada de plàstic dur de la Librarian Action Figure es basa en una persona real: Nancy Pearl, una bibliotecària de Seattle. Aquesta joguina no té la mobilitat d'un Madelman, però d'una bibliotecària no esperàvem els atributs d'una nina, sinó l'actitud i la responsabilitat d'una bibliotecària. Els braços són articulats. Amb l'esquerre pot subjectar un llibre, mentre que l'aticulació dels dret permet dirigir la mà cap a la cara i acostar el dit índex estès cap els llavis. I prement el botó de l'esquena, la figura realitza un shushing action; és a dir, fa callar els qui trenquen el vot de silenci a què estan obligats els usuaris de les biblioteques. La figura ve en una capça de plàstic en forma de llibre i conté uns quants llibres miniatura, triats a l'atzar. També adjunta una tarja amb una breu història de les biblioteques.


Aquesta figura la comercialitza Archie McPhee, i la ven al preu de 8,95 dòlars. Però també existeix la versió de luxe al preu de 12,95 dòlars. En aquest cas, la figura porta un vestit de color vi (en lloc del blau marí de l'altra) i ve acompanyada d'un diorama de la biblioteca amb un servei de referència, un carro de rodes amb llibres apilats i uns quants llibres solts, i un ordinador.


No hi ha notícies d'una versió masculina. Potser aquesta joguina està pensada per un públic femení. Ara m'imaginava una versió per vendre-la en els sex shops, també amb braços articulats i un botó que al pitjar-lo digui...