Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

diumenge, 11 de març del 2012

La cultura popular: una escala de veïns


Article publicat a

El 15 de febrer moria Lina Romay, aquesta setmana ho feia Miguel Iglesias Bonns i ahir dissabte ens deixava Jean Giraud, Moebius. Què tenen en comú aquests personatges? Formen part d’aquest concepte tan ampli que anomenem cultura popular, que neix en oposició a l’art i la cultura elitista i academicista, però que en molts aspectes n’ha acabat formant part.

Lina Romay (Rosa Maria Almirall, Barcelona 1954 – Màlaga 2012) era actriu i la dona i la musa de Jesús Franco, el més prolífic director espanyol i el màxim representant del cinema de terror europeu de sèrie B i del cine eròtic. Lina va ser també una de les muses eròtiques per a una generació adolescent (i no tan adolescent) que despertava al sexe que se’ns havia ocultat en aquest país des de la postguerra. Una musa que passava millor que les reines del destape perquè les vampires tenien una pàtina intel·lectual que no tenien les sueques de Torremolinos.

Lina Romay

Miguel Iglesias Bonns (Barcelona 1915-2012) potser no està tan en la ment del públic poc informat com sí ho està Jesús Franco, que gaudeix del reconeixement de la professió amb el Goya honorífic concedit el 2009. Iglesias estarà per sempre associat a Paul Naschy, icona també del cinema de terror de sèrie B, amb una pel·lícula clau com La maldición de la bestia (1975). Director tot terreny, la seva filmografia abasta el documental, el cinema policíac, de terror i eròtic, que acaba amb Barcelona connection (1988).


Jean Giraud i el seu alter ego Moebius (Nogent-sur-Marne 1938 – París 2012) ha estat una de les grans figures del còmic i de la il·lustració. És el pare d’El Teniente Blueberry, un western que defuig l’estil tradicional malgrat ser una història de gènere. Com a Moebius va fer un pas més experimentant amb el grafisme, la narrativitat i la representació (Arzach, El garage hermético). Va formar part de Les Humanoïdes Associés, que van editar la mítica revista Métal Hurlant, el material de la qual aquí va ser editat per primer cop a Totem. La ciència-ficció va ser el rerefons que va permetre a Moebius i a tota una generació de dibuixants, com Richard Corben, expressar i construir un món que ja forma part de l’imaginari modern. També va col·laborar amb Alejandro Jodorowsky, del grup Pánico, per a qui va dibuixar els guions dels àlbums El Incal i El corazón coronado. La seva producció va arribar també al cinema i són nombroses les pel·lícules que són referents en la història del cinema i en les quals ell hi va participar en el disseny: Dune, Tron, Alien o Star Wars Episodio V: El Imperio Contraataca en són un exemple, sense oblidar que Blade Runner li deu molt a Moebius.

El Teniente Blueberry

A finals del anys 1980 va començar a rebre inflències del manga japonès a partir de l’aparició d’Akira, una pel·lícula que ha acabat sent una referència dins del món del còmic i de l’anime, i que lliga perfectament el concepte de cultura popular com a fenomen que no té fronteres i que viu de la permanent interacció de les creacions artístiques de mons aparentment tan separats com l’asiàtic i l’occidental.

Autoretrat de Moebius

Precisament al voltant d’això, la retroalimentació de la cultura popular, anava la taula rodona "Retroalimentació i apropiacions en l’anime. De Metropolis al post Matrix. Disney, Max Fleisher, Metall Hurlant, Moebius i un llarg etcètera de referències creuades", que dijous passat dia 8 de març es va fer a l’Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona, dins dels actes programats per a l’exposició Proto Anime Cut, visions i espais d’anime: Orient-Occident.


Els ponents van ser Domingo López (realitzador, escriptor cinematogràfic especialitzat en cinema asiàtic), Àngel Sala (crític de cinema, director del Festival de Sitges) i Ricardo Reparaz (periodista i editor, especialista en cinematografies asiàtiques), i la taula rodona va ser moderada per Daniel Ausente.

La xerrada va servir per posar sobre la taula aspectes de la creació artística que sovint passen desapercebudes perquè la malaltissa adoració de l’originalitat renega dels vincles amb la tradició (l’art modern en va ple, d’aquesta originalitat vàcua; i si no, feu un cop d’ull a mercats insubstancials com Arco).

Aquest no és el lloc per analitzar les referències creuades dins la cultura popular, però la teranyina que es podria bastir confeccionaria una xarxa on s’hi veuria atrapat el cinema, el còmic, la televisió o la il·lustració, que conformen el panorama artístic que va des de la postguerra mundial fins avui: des de Godzilla i el terror nuclear fins a Matrix i Avatar i els mon virtuals, passant pel cinema de terror, el cinema eròtic, els spaghetti western, el cinema d’arts marcials, la literatura gòtica, la ciència ficció i tot el còmic, remuntant-nos també fins a Disney i Max Fleisher. I, és clar, el manga i l’anime. I ja que hi som, us heu preguntat mai d’on surten aquest ulls tan grossos i rodons dels personatges del manga japonès, tan diferents dels ull oblics asiàtics? Doncs vénen de la Betty Boop creada per Fleisher el 1930.

Betty Boop

Si alguna cosa té la cultura popular és el seu caràcter eminentment urbà. Sense la cultura de masses urbana segurament no existiria això tan genèric que anomenem cultura popular. La ciutat ha acabat generant la seves pròpies referències culturals en la mesura que les necessitats dels individus i les relacions socials han anat canviant. No fa tant que l’art va abandonar la cort i els salons privats, però la consolidació popular de l’art, com ja he dit abans, es produeix durant la postguerra mundial a les ciutats.

I és per aquesta raó que sempre m’he imaginat aquesta cultura popular com un gran edifici de veïns, que a vegades té l’aspecte urbà de Metròpolis, a vegades la d’una casa atrotinada, d'un edifici de Núñez y Navarro, d'un 13 Rue del Percebe o d'un xalet adossat, però que sempre és una escala de veïns més o menys avinguts on es creuen les alegries de la vida, les desgràcies o les paranoies que es couen dins de cada casa. La prova evident d'això que dic està en la manera com la nostra generació va anar creant el seu imaginari cultural, a força de barrejar la literatura amb els tebeos, la televisió, els cines de barri, la ràdio, la veïna cantant Machín, Raphael o coplas pel celobert, amb la religió i la "formación del espíritu nacional" fent de contrapès i augmentant les nostres ànsies de pecar.

Una prova d’aquest maremàgnum va ser la taula rodona sobre la retroalimentació cultural entre Orient i Occident, on a la sala de butaques s’hi va reunir un públic divers que va saber connectar amb les desenes d’idees que es van exposar. Fins i tot els despistats van poder comprovar que les seves tendències més friquis i extravagants tenien algun punt de contacte amb el món de la cultura. Cultura, ara sí. Perquè, deixem-nos de manies; al final, les etiquetes són només això, etiquetes, que no acaben definint res en la seva dèria classificadora. Cultura sense la llosa maniquea de “popular”, perquè si estires d’un fil i el que et surt al darrere són un conjunt de referències que s’acaben perdent en una cova mal il·luminada del neolític, el que tens a la mà és Cultura.

I per acabar, i com exemple de què t’hi pots trobar quan estires el fil correcte, a la taula rodona vam coincidir, a més d’un servidor amb el bloc Bereshit sota el braç, el moderador Daniel Ausente (entès i entusiasta), d’El Bloc Ausente, amb qui la casualitat ha volgut que compartim el projecte d’una nova revista, Tentacles, i Raúl Minchinela, el Doctor Repronto de Reflexiones de Repronto, i també Trash entre amigos i El Butano Popular, on també hi col·labora el Señor Ausente, entre molts altres heterodoxes (?) de la cultura.

Va ser un autèntic plaer poder xerrar amb ells. Que no s’acabi la festa!


[+] Moebius: El Blog Ausente

12 comentaris :

  1. Confesso que m'he quedat de pedra. I no pel Moebius, ni per l'Iglesias Bonns (dels que ja en coneixia el trapàs)... sino per la Lina Romay. Tant de temps pensant que Jesús Franco, vellet, perjudicat i ja en cadira de rodes ens deixaria qualsevol dia d'aquests... i resulta que la seva adorable musa ha palmat abans. En veure el teu post m'han vingut a la memòria tantes tardes passades a començaments dels 80's en sòrdids cinemes de barri, únic lloc on podies veure la filmografia maleida de l'oncle Jess amb la Lina sempre present, amb la seva veu aflautada, el seu cos d'allò més massís, la seva llengua d'ofídi voraç i els seus personatges vampirics, perversos, desinhibits,... Quina llàstima... No fa gaire que encara sortia a fer papers secundaris en aquests darrers films de revifalla final del Jess on, malgrat la seva maduresa, la Romay continuava al peu del canó destil·lant vici amb la seva sempre inquietant presència. No som res.

    ResponElimina
  2. Doncs si, a l'únic lloc on no passa el temps es a les pel·lícules o els còmics, els autors envelleixen o emmalalteixen i desapareixen físicament. Sembla que fos ahir el primer saló del còmic on en moebius em va fer un dibuix...

    ResponElimina
  3. Ostres, un altre referent cultural de la meva adolescència que traspassa. La meva adolescència s'està allunyant molt, molt. :S

    ResponElimina
  4. Moebius i Akira els tinc a l'altar. Però amb el teu apunt me n'adono de quants lars em falten. Realment interessant!

    ResponElimina
  5. Ei, hola. Estic molt content de que la xerrada de l'altra dia t'agradés. I molt d'acord amb tot el que comentes sobre la cultura popular i el seu car+acter de pati de veines ple de referents que van d'un lloc a l'altra. És possible que al llarg de la setmana agafi algun petit extracte del que dius i el possi al bloc (traduït al castellà). Suposo que no tens inconvenient.

    ResponElimina
  6. Caramba! Me hubiera gustado ver esa taula redona. Debío de se de lo más interesante.

    Y la pena más grande la he sentido yo con la muerte de Gir. Ya se que la gente dice que se ha muerto Moebius, pero yo lo seguia desde los tiempos que ayudaba a Jijé a dibujar esas maravillosas historietas del Oeste. Para mi siempre será Jean Giraud, el artista total.

    ResponElimina
  7. Miquel, tu ho has dit tot. M'encanta la definició que fas de la llengua de la Lina: ofidi voraç. Perquè aquest no era el moment, però jo també era dels que feia la ruta lúgubre a la cacera d'un pam de pell.

    ResponElimina
  8. Aris, aquesta és la sort que tenim, que sempre ens queda l'obra.

    ResponElimina
  9. Alyebard, la teva i la de tots. Tot comença a estar molt llunyà, però el record cada cop més fresc!

    ResponElimina
  10. Clidice, la cosmogonia és gran, però tot està relacionat. Cada cop que posem una espelma el veí també es dóna per venerat.

    ResponElimina
  11. Daniel, va ser un plaer escoltar-te després de molt temps només llegint-te. Ara estarem més en contacte.

    Evidentment, pota agafar la ressenya i traduir-la. Tu mateix.

    ResponElimina
  12. Lorenzo, seguramente yo también me decanto un poco más por Gir, però para el apunte me venia mejor centrarme en Moebius. ¡Larga vida al teniente!

    La mesa redonda estuvo muy bien; por el tema, por los invitados y por el entusiasmo (y el conocimiento) que siempre pone el señor Ausente.

    ResponElimina