Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimecres, 14 de març del 2012

L'home dels coloms

Carrer del Dos de Maig, entre el carrer
Freser i el passatge Anglesola,
on vivia l'home dels coloms
1966


Quan era petit, al Clot, com a tot arreu, la gent s'identificava per l'ofici o pel sobrenom. El nom es reservava per a la família, per a les persones amb qui es tenia un tracte més proper, o per a aquells individus que tenien un determinat estatus, i aleshores passaven a ser senyor o senyora seguit del nom de pila.

Els oficis més bruts tenien persones sense nom: el drapaire, el carboner, l'escombriaire. Igual que els passavolants: les peixateres que venien de la Barceloneta amb cubells i cridaven "Sardina fresca!"; o el terrissaire d'Albacete, que duia un ruc carregat de cassoles de fang i cantis. Els oficis de nit també perdien el nom; ocults entre les ombres de la nit o de la primera llum del dia, es convertien en espectres: el vigilant, el sereno, el fanaler. Els botiguers passaven a tenir nom, més que res perquè servia per diferenciar-los dels que tenien botigues iguals: l'Amparo, la pollaire; el Fèlix, del colmado; la Carmeta, de la lleteria (vaqueria amb vaques); la senyora Patro, de la verduleria; la merceria de la Fima; però el del colmado-de-sota-casa era el senyor Francisco: havia fet la guerra i l'havia perdut; com tots, però ell no callava i llegia La Codorniz.




D'altres tenien sobrenoms. Alguns molt evidents: el quiosc del Manco, perquè ho era de les dues mans. També havia fet la guerra, però no sé si l'havia guanyat o l'havia perdut. Segurament la va perdre i quan agafava el transport públic tenia la tarifa reduïda per mutilat de guerra. I seient reservat.

La lleteria de can Robacols també era evident perquè feia referència al barri del mateix nom; i can Penja i Despenja també: era una botiga de roba Loli, que omplia la façana i la vorera de gènero. Però d'altres sobrenoms perdien el seu origen en la nit dels temps, i com que eren botigues ateses per empleats, no anomenaves l'amo, però sí el malnom: El As del Calzado, per exemple, era can Poca-solta (nom que originalment era el de la drogueria del costat); però cal Guarro, el forn del carrer Mallorca amb Xifré, era el cognom de la família.

Les bodegues on compràvem el gel no tenien nom: "Vés a la bodega i compra 10 cèntims de gel". Els bars tenien el nom de l'amo: Leiro, Elies (l'ex jugador del Barça). I la ferreteria, on també hi venien petits electrodomèstics, cassoles, plats, gots i parament per a la llar, era La Moderna, perquè era allà on podies trobar coses tan modernes com un hule per a la taula del menjador o calcomanies per enganxar a les rajoles de la cuina.




Però de tots els personatges que poblaven el barri (n'he anomenat només una petita part), aquell tros de Clot (mai en vam dir Camp de l'Arpa) que aleshores estava tancat entre els horts del passatge d'Anglesola, el nucli rural de can Robacols i el carrer Freser (antiga carretera d'Horta), n'hi havia un que sobresortia per damunt de tots: en Pere, l'home dels coloms. Un individu sempre alegre, sense ofici ni benefici, que passejava un carro de color blau fet de gàbies i portetes laberíntiques on hi habitaven uns coloms que el seguien, dia i nit, allà on en Pere anés, voleiant o fent cabrioles en un aro mentre en Pere deia "Hop, hop, hop!", picant amb un pal a terra. Amb el seu barret de palla i el seu guardapolvo d'adroguer, gastat, passejava pel barri envoltat d'aquelles bestioles. Vivia al carrer Dos de Maig, entre Freser i el passatge d'Anglesola, en uns baixos que, si tenien sortida per la rebotiga, havien de donar als horts on anàvem a robar figues i morera.

En Pere tenia sota el seu guardapolvo capes i capes d'història i d'històries, que si no fossin veritat serien mentida. Manllevaré la memòria i els records del senyor Bartomeu Bonhora i jutgeu si la de Pedro Sampablo no és una realitat que supera tota ficció.

Pedro Sampablo va néixer a Zamora l'any 1881. Poc després de venir al món, va ser abandonat pels seus pares i va ser recollit en un hospici. Quan nomes tenia un parell d'anys el va adoptar una nodrissa de Villalcampo (Zamora), però quan la mare adoptiva va deixar de rebre la subvenció hospitalària el va tornar a la institució, amb nou anys acabats de fer.

Si algun cop heu vist o heu sentit dir com era un hospici d'orfes, comprendreu que Pedro fugís tan aviat com li fou possible. Diuen que va ser escolanet sota la protecció d'un mossèn i que peregrinant per Castellà de població en població, passà per Corrales (Zamora) i Tordesillas (Valladolid), i va fer d'operari d'una impremta i de repartidor de La Gaceta Oficial, fins que arribat a Valladolid capital, on va fer mosso de quadra. Sent encara molt jove i empès per la necessita, va continuar fent camí per Medina del Campo (Valladolid), Ávila i Arévalo (Ávila), on es va perdre en un immens bosc d'on va tardar al voltant de vint dies a sortir i on es va alimentar de fulles i herbes.


L'home dels coloms a la plaça Francesc Macià,
cap als anys 60


Rondant els divuit anys i mentre vagava per una carretera, va coincidir amb un sergent de l'exèrcit, que anava a Madrid a cobrar les pagues que li devien de la guerra de Cuba. Aquella nit la van passar en una caserna de l'Escorial, on va sopar tant que, per falta de costum, es va posar malalt. La nit següent la van passar al ras a la Dehesa de Frascuelo, arribant a Madrid, però els vaquers els van fer fora.

Ja a la capital del Regne, es va dedicar al mon dels toros i va voler allistar-se a l'exèrcit però no el van admetre per no donar la talla obligatòria. Segurament, donades les facilitats que oferia una ciutat gran, va anar trampejant fins que va trobar dona, i als 25 anys es va casar (les cròniques diuen que el mateix dia que Alfons XIII o feia amb Victòria Eugènia de Battenberg: el 31 de maig de 1906) i va tenir sis fills.

Un dia va anar a Toledo a comprar una partida de vedells, però uns lladres el van drogar i li van prendre els diners. Sense saber com, Pedro es va despertar en una platja de Gijon. Amb l'orgull ferit, sense diners i avergonyit no va gosar tornar a casa i va pensar de fer les Amèriques, buscant la fortuna que el destí li havia negat fins aleshores. Mentrestant, a Madrid, la dona el feia mort.

A Cuba, va fer de peó en uns tallers; a Mèxic, de cambrer i, sense saber-ho, va fer d'avisador d'uns lladres especialitzats en diligencies que li havien pres el número. Després de treballar en la construcció del ferrocarril a Brasil, l'any 1926 va tornar a la Península.

Després de buscar infructuosament la família va venir a Barcelona, on va treballar a la construcció (d'un túnel no sabem on) i a la casa Cros, i va acabar fent d'acomodador en el cine Ramblas. Cansat d'anar fent tombs per la vida sense fortuna, es va fer un jurament: convertir-se en colomer fins el dia que trobés la seva família. Sis van ser els primers coloms, als quals va posar els noms dels seus sis fills.

S'havia fet famós a Barcelona, com se'n fan aquests personatges solitaris i excèntrics, com la Monyos, quan als anys 1960, gracies a un programa de televisió, la seva dona el va reconèixer. Però Pedro arribava tard, perquè la dona, que el feia mort, com he dit abans, ara era casada amb el seu cunyat (no sabem amb el cunyat de qui).

Pedro moria pocs anys després, amb els vuitanta ben fets, tan feliç com fracassat. Però qui li havia de dir que acabaria convertit, l'any 1988, en un dels gegants del barri de la Sagrada Família, que es va acabar apropiant del personatge. El carrer del Dos de Maig on vivia era la frontera dels dos barris, i segurament era la frontera del món, que és on només poden viure personatges com ell.

"Hop, hop, hop!"



Aspectes i personatges de Barcelona (1964), de Carles Barba
En el minut 6:10 surt l'Home dels Coloms


*

La història de l'Home dels Coloms i altres curiositats de la història de Barcelona les podeu trobar en el llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017), on podreu viatjar des de la prehistòria a Montjuïc fins al cel.




43 comentaris :

  1. Hola!! em pots ajudar? vull inscriure'm en una cursa amb chip i no recordo el número, i he vist que els trobes amb facilitat...m'ajudeS?

    ResponElimina
  2. Anna, m'hauries de donar els teus cognoms, si no m'és impossible trobar-lo.

    De tota manera, el número és escrit a sobre del xip. No el tens a mà?

    ResponElimina
  3. Una història fascinant, quants llibres de viatges fantàstics no escriuríem amb els Pedros del món?

    ResponElimina
  4. És una història literariament molt bonica, atractiva i sensible.
    Però amb ulls de realitat el sentiment de posar el noms dels 6 fills als primers 6 coloms, és molt tendre però potser la gana que podien haver passat aquestes criatures els faria veure-ho amb un altre punt de vista.
    De vegades ho abandonariem tot per anar a buscar o que l'aventura ens trobi, però si la seva dona hagués fet alguna cosa similar, què hauria estat dels precursors dels 6 colomets ?
    No vull que sembli un apunt antimasclista, que no ho és, però pesen altres responsabilitats a les dones?
    Tot i que també n'hi ha personatges femenins amb històries semblants....

    Mira que m'ho acabaré plantejant i tot, eh !!!

    ResponElimina
  5. Recordo l'home dels coloms amb el seu carretó. Jo transitava sovint pels carrers de Dos de Maig i Independència, doncs sempre he viscut entre El Clot i El Camp de l'Arpa (per cert, a casa sí que s'havia conegut sempre aquests tros de barri amb aquest nom, que jo identificava amb el que ara és la conjunció de Còrsega amb Passeig de Maragall). L'altre dia encara em vaig comprar un parell de pantalons a can Penja i Despenja, reconvertida ara en botiga de roba d'estil més convencional.

    El que no sabia és que l'home dels coloms tingués una història tant documentada. Admirable la tasca que fas de recuperar i preservar la història del barri.

    ResponElimina
  6. Molt bona la història, no sabia que tenia gegant!
    He llegit de d'altres històries similars d'homes que han abandonat a dona i fills, abans era molt típic.
    De fet, tenim un parent, que ens sembla que està per algun lloc de sudamèrica o potser ja s'ha mort i tot.

    ResponElimina
  7. sempre n'havia sentit a parlar als meus pares de l'home dels coloms.. a la plaça sagrada família s'hi estava força i de ben segur que el retratista de la plaça li devia fer moltes fotos... sempre m'havien dit que quan va morir a casa seva hi van trobar ple de diners sota el matalàs o sota la rajola..i que en canvi feia la impressió que passés penúries..
    històries o llegendes.. mai ho sabrem..:)

    ResponElimina
  8. Sublim aquesta història Enric

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, m'he trobat aquest comentari teu entre el correu brossa, per això no t'havia contestat. Gràcies!

      Elimina
  9. Clidice, segur que sí. La vida és plena de vides anònimes excepcionals. I algunes de persones que potser creiem que coneixem.

    ResponElimina
  10. Carme, potser més que masclista és la història de tants homes que no saben afrontar la realitat i la defugen, mentre les dones no renuncien mai a l'esforç i lluiten contra les adversitats sense defallir.

    ResponElimina
  11. Brian, per a nosaltres el Camp de l'Arpa també era la zona que descrius, però a partir de Freser.

    Can Penja i Despenja és deia en realitat Almacenes Loli.

    Pel que fa a la història del Pedro, no et sabria dir que hi ha de cert i què de llegendari.

    ResponElimina
  12. Aris, qui no té un parent a Amèrica i no espera que algun dia li deixi una herència? :)

    ResponElimina
  13. lolita lagarto, doncs estaria bé trobar aquestes fotos si existeixen. No n'hi cap d'altra de coneguda a banda de la que he penjat.

    La història dels diners no la coneixia. I la resta... vés a saber que hi ha de cert. Sembla la vida del soldat Sveij, de Hasek.

    ResponElimina
  14. Una preciosa biografia, Enric. Al Sveij el tinc pendent, m'has fet venir ganes d'agafar-lo, encara que la teva història és 100% clotina. On para aquest gegant?

    ResponElimina
  15. Recordo molt bé l'home dels coloms, ara que me n'ha fet memòria l'Enric. Ja l'havia oblidat. Can Penja i despenja, si.. I la botiga de texans del carrer Rogent, al costat, encara té els mateixos propietaris.. els fills de la senyora que la va obrir. Venia texans Rok i Lois, i va ser molt innovador, la marca Wrangler.

    ResponElimina
  16. kalamar, gràcies. Sveij és una delícia, tant "El valerós soldat..." com el "Comissari roig". La literatura txeca, tant en llengua alemanya com en txec (anterior a Kundera) té un to molt especial.

    Aquest gegant forma part de la colla de la Sagrada Família, juntament amb la Peixatera.

    ResponElimina
  17. Bloody Maruja, recordo molt bé la botiga de texans. Estava al costat d'una papereria on hi anava a comprar i canviar cromos.

    ResponElimina
  18. Deliciosa història, Enric. I molt ben explicada. Et felicito, una vegada més. El que fas, per a que no se'ns rovelli la memòria als que tenim anys, i per a donar-les a conèixer als més joves, té molt valor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, gràcies a tu per passar pel bloc.

      Estic acabant un apunt sobre el Rec Comtal (bé, és més que un apunt: he hagut de fer un bloc només per a ell) i t'he citat. Quan estigui llest del tot, et faig arribar l'adreça per correu.

      Elimina
    2. gracies senyor enric

      Elimina
    3. Gràcies a vosté per passar per aquí.

      Elimina
  19. GRACIES PER RECORDARME EL HOME DELS COLOMS

    ResponElimina
  20. Entrañable y bien documentado,gracias Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias a ti, Judavi, por pasar por aquí. Me alegro que te haya gustado.

      Elimina
  21. Fascinant! Com dius a l'apunt, si no fos veritat, seria mentida... És igual: el que compta és el to llegendari, quasi mític, sobre el que es construeixen les biografies de gent que un dia va sortir a comprar tabac...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quantes històries anònimes ens haurem perdut, oi Sícoris!

      Elimina
  22. El veia cada día des de el cotxe del meu pare a la cantonada de Dos de Maig amb Roselló. El meu pare m'explicaba que era "el hombre de las palomas", així, en castellá. El que no sabíem era tota l'historia. Mercés per donar-la a coneixer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Emetorrr! Per allà és on ell vivia. Aleshores nosaltres tampoc en sabíem la història, però després d'investigar, fixa't tot el que va sortir. I és que no som només l'aparença: darrere de tota persona sempre hi ha una història.

      Elimina
  23. Enrich, don jo penso que el "manco" del quiosc era del bando guanyador, o si mes no, va fer la guerra en aquell bando, perquè els mutilats de guerra del bando perdedor no van poder cobrar res fins el 1978, si encara vivien!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament, Encantada. Per això jugo amb la idea que la va perdre tot i haver fet la guerra amb el bàndol franquista perquè el resultat d'aquell victòria va ser la pèrdua de les mans.

      Elimina
  24. En aquells anys 6o jo vivía al carrer Còrsega entre E. granados i Balmes i l'home dels coloms es posava just al carrer Còrsega, al costat d'una font i davant del Palau Robert. I és veritat que sempre estava alegre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per compartir els teus records, Imma!

      Elimina
  25. Aquest home va ser com un ídol per a mi... a principis dels 50's, i quan anava a dinar, els diumenges, a ca'ls avis, a Gracia i molt a prop dels "jardinets", i sortint de missa, ansiava d'anar-hi per badar, i gaudir, d'aquelles "actuacions" magistrals.. i si bé sempre era el mateix, no sempre es veia igual, doncs té l'atractiu d'aquell moment...i que mai, cap no és igual!!... la concentració de gent que s'hi aplegava era força important.. jo sempre al davant de tothom! recordo que feia diversos "passes", i en acabar de cadascun, es treia el barret i,un per un, demanava als assistents la voluntat.. uns centimets que eren els seus guanys.. i ben guanyats!!
    Fins que no m'estimaven per anar a casa, jo seguía embadalit sense pensar en res més.. gran record !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. .. no és que "m'estimaven".. he volgut dir "m'estiraven"!

      Elimina
    2. Jaume, a mi també m'embdalia. Però tenia l'avantatge que vivia al meu barri i els nens i nenes del Clot el vèiem sovint. Era la màgia d'aquells temps en què ens entreteníem amb ben poc.

      Elimina
  26. Al costat de la font del carrer Còrsega amb diagonal hi era molts dies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Imma. Sí, era un dels llocs habituals. Aquest, per la Sagrada Família, Diagonal, Francesc Macià, carrer Trafalgar... Feia la ruta i al vespre tornava al Clot.

      Elimina
  27. M, ha encantat llegir la història de l,home dels coloms. També recordo bé un drapaire que hi havia al carrer Dos de Maig entre Provença i Rosselló. També un petit colmado al carrer Rosselló (pujant el carrer Dos de Maig i girant per carrer Rosselló).
    També la lleteria! Una senyora grassoneta molt amable em servia la llet que la meva àvia m, encarregaba anar a comprar.
    Quins records!!! Jo sempre he viscut a la zona, en concret Rosselló/Dos de Maig.
    Moltes gràcies per fer recordar moments feliços, que ara tan bé ens fa en els tempa difícils que estem vivint. Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu per compartir el record d'aquests llocs, malauradament esborrats de la memòria i de la història.

      Elimina
    2. Jo tindria uns 8/9 anys i el vaig coneixa per la av Meridiana/ carrer de muntanya. Era un personatge entrañable sempre rodejat de crius que estavan maravillat del seus carisma amb els coloms

      Elimina
    3. Cert, era un personatge entranyable!

      Elimina