La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dissabte, 30 de juny de 2012

Les barraques de Montjuïc: Can Valero, Las Banderas, La Fosa, Tres Pins




Diumenge 25 d'octubre de 2015, a les 12h, s'inaugura la placa monument en homenatge als veïns dels barris de barraques de Montjuïc. Serà a la cruïlla del passeig Olímpic amb el carrer del Doctor Font i Quer, prop de l'entrada del Jardí Botànic de Barcelona, a Montjuïc.  L'acte comptarà amb la presència de l'alcaldessa de Barcelona i de moltes de les persones que van viure en aquests barris de barraques.


Bar El Refugio (Can Valero. Foto: Jacques Léonard, 1974)


Arran de la presentació del llibre Barraquisme, la ciutat (im)possible TV3 va emetre un reportatge on apareixen imatges de Can Valero, enregistrades per Jaume Clavero l'any 1965. No he sabut trobar on es podria veure sencera aquesta pel·lícula, però en tot cas val la pena fer-hi un cop d'ull perquè és un document històric de primer ordre. El llibre és la culminació de l'exposició Barraques. La ciutat informal, de la qual ja en vaig parlar extensament a l'apunt Les barraques de Barcelona, on també hi podeu trobar el documental d'Alonso Carnicer i Sara Grimal, Barraques. La ciutat oblidada.

Estem parlant de barraquisme i la majoria de la gent que no ha viscut de prop el fenomen de seguida s'imagina no només un barri desestructurat, sense les condicions sanitàries i sense els serveis indispensables, sinó que relaciona les barraques amb uns tipus humans concrets marcats per aspectes ètnics (com els gitanos) i per la marginació social i la misèria (amb la corresponent correlació moral que la gent aplica sense cap criteri). Res més lluny de la realitat. Sí que és cert que alguns barris marginals, com la Perona, absorbien classes socials marginades o automarginades, però la major part dels nuclis de barraques de Montjuïc (Las Banderas, La Fosa, Tres Pins, Can Valero... 30.000 habitants en 6.090 barraques, segons un cens de 1957) senzillament acollien treballadors que no tenien cap possibilitat d'aconseguir un habitatge "digne". Si mireu les imatges hi veureu una normalitat absoluta: gent passejant pels carrers no asfaltats, gent que va o ve de comprar, nens jugant i persones tan ben vestides com els privilegiats de la ciutat formal.




Can Valero era la barriada més concorreguda de Montjuïc. Es va formar al voltant d'un bar berenador que Valero Lecha va obrir darrere l'Estadi quan es va inaugurar. Era conegut pels exquisits entrepans de botifarra que servien, i el nom de l'amo (o del bar) va donar nom a l'assentament de barraques que es va anar estenent per la muntanya. Amb el temps, a prop del seu establiment se’n van obrir més: Bar Noche y Día, Bar Serrano o El Refugio, però cap d'ells va obtenir la fama del Bar Casa Valero [cliqueu sobre la imatge inferior per veure les imatges de Can Valero; TV3 no permet incrustar alguns dels seus vídeos fora del seu lloc web].




La proliferació de barris de barraques a Barcelona al llarg del segle XX fou un fenomen estès i general a tota la seva trama urbana, fins al punt que la ciutat va rebre l’apel·latiu de Barracòpolis. Tot i representar un model de creixement inacceptable per a l’ajuntament, la manca de polítiques d’habitatge va perpetuar aquesta situació, els barris es van consolidar i, malgrat que havien de conviure amb la desatenció, la por pel control i la repressió, van desenvolupar una vida social i veïnal activa.




El llibre és el resultat d’una recerca del grup Pas a Pas – Equip d’Estudi Barraques de Barcelona, duta a terme entre els anys 2004 i 2008 en el marc de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya. L’equip estava format per Xavi Camino, llicenciat en Antropologia Social i Cultural i diplomat en Estudis Avançats, Òscar Casasayas, llicenciat en Història, Pilar Díaz, llicenciada en Antropologia Social i Cultural i diplomada en Treball Social, Maximiliano Díaz, llicenciat en Història, i Flora Muñoz, llicenciada en Sociologia i Antropologia Social i Cultural. La coordinació de la recerca va córrer a càrrec de Cristina Larrea, doctora en Antropologia Social i Cultural, i Mercè Tatjer, doctora en Geografia i catedràtica de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona.

Entre altres resultats, la recerca també va originar l’exposició Barraques. La ciutat informal, que es va poder veure al Museu d’Història de Barcelona entre els anys 2008 i 2009.


[+]

Camino Vallhonrat, Xavi [et al.] (2011) Barraquisme, la ciutat (im)possible. Els barris de Can Valero, el Carmel i la Perona. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (Temes d’Etnologia de Catalunya; 21). 296 p.

dimecres, 27 de juny de 2012

Viatge a les estrelles




L'espai com a imaginari infantil i col·lectiu

Tots guardem algun record material de la infantesa: el més habitual són joguines, llibres, alguna llibreta escolar, àlbums de cromos... Són records que tenen a veure amb les nostres activitats habituals: l’escola i l’oci. Hi ha també els records que queden enregistrats en fotografia i pel·lícula. Són records puntuals de moments únics: naixements, batejos, comunions, bodes, festivitats familiars i religioses... L’excepció són les vacances d’estiu, que es repeteixen religiosament cada any. Però poques vegades tenim la sort de guardar algun record material d’aquells moments que van canviar puntualment la nostra vida.

L’any 1968 va ser, des del punt de vista d’un nen, un any molt especial i... espacial. S’estrenava 2001: una odisea del espacio, d’Stanley Kubrick, una pel·lícula que va marcar un abans i un després en la manera d’entendre la ciència-ficció i que, sense ser-ne gaire conscients aleshores, va deixar empremta en el nostre imaginari ple de naus i viatges a l’espai. El cromos, els tebeos i el cinema en blanc i negre de cop es tornava lluminós, en aquella època en què astronautes i cosmonautes lluitaven per la supremacia intergalàctica. D’aquest esdeveniment conservo el programa de mà original de la pel·lícula i el Madelman.



Programa de mà de l'estrena de 2001



Entre el 7 de novembre i el 9 de desembre de 1968 s’exhibia a Can Jorba, del Portal de l’Àngel de Barcelona, la càpsula espacial Gemini X que durant tres dies de juliol de 1966 va estar orbitant la Terra, amb els astronautes John W. Young i Michael Collins (el mateix que mesos després pilotaria la Columbia de la missió Apolo XI, que va dur Armstrong i Aldrin a ser els primers a trepitjar la Lluna, i a cerveses Damm a editar l'àlbum La conquista del espacio que encapçala aquest apunt. Jugàvem amb la càpsula de Montaplex, però tenir l’autèntica a tocar era com haver viatjat a l’espai, i durant molt de temps, cada nit abans de dormir, el meu llit va ser una nau espacial. I com a record, el cartell original i la joguina de Montaplex.



Cartell de la Gemini 10 a Can Jorba






50 anys de La conquista del espacio (Star Trek)

El Nadal era ben a prop i l’imponent avet de Can Jorba ja era davant dels grans magatzems. Però el que no sabíem era que els Reis ens deixarien un regal també especial i espacial, que havia de canviar l’ètica de les conquestes i de la percepció de l’extraterrestre (i per extensió, del que és diferent a nosaltres): l’UHF, la segona cadena de TVE, emetia a les 11 de la nit del dimarts 7 de gener de 1969 el primer capítol de Viaje a las estrellas (Adonde nungún hombre ha llegado), sèrie de ciència-ficció que durant el mes de març del mateix any canviaria el títol pel de La conquista del espacio, que és el nom com es va conèixer aquí la famosa Star Trek.

Fa 50 anys, Star Trek s'estrenava als Estat Units una nit del 8 de setembre de 1966 compartint horari amb una altra sèrie mítica: Embrujada. Aquí encara hauríem d'esperar dos anys i mig per conèixer els tripulants de la nau del capità Kirk, l'Enterprise, formada per una barreja sorprenent de personatges procedents de països diversos: blancs, negres, orientals, un rus (Pavel Chekov, en plena Guerra Freda!), dones que compartien càrrecs i poder amb els homes, i el senyor Spock, de pare vulcanià i mare humana, que ostentava el càrrec de primer oficial i oficial científic.

La conquista del espacio va ser un raig de llum que va il·luminar aquell passadís fosc que connectava la nit, les ombres del passat amb la lluminositat del present representat per la pantalla del televisor, encara en blanc i negre, on una veu en off amb l’accent del castellà neutre dels doblatges americans ens anunciava:


“La conquista del espacio, el gran reto. Estos son los viajes de la nave Enterprise. Su misión durante los próximos cinco años: explorar nuevos mundos, descubrir la vida y las civilizaciones que existan en el espacio extraterrestre. Debe llegar a donde jamás ha llegado el ser humano. ¡Viaje a las estrellas!”




De la mà del capità Kirk –un Quixot actualitzat que lluitava contra romulans i klíngons en lloc de molins– i del senyor Spock –un Sancho Panza meitat vulcà i meitat humà en permanent lluita entre la lògica i les emocions–, l’Univers es convertia en una Ínsula de Baratària governada per la raó.

En un temps en què la fe i l’espasa eren els únics arguments que l’autoritat esgrimia, era gratificant descobrir un món en el qual “el benestar de la majoria supera al benestar de la minoria, o el d’un sol”, en paraules del senyor Spock (Star Trek II: la ira de Khan).

El 27 de febrer de 2015 moria Leonard Nimoy (1931-2015). Nascut a Boston fill d’immigrants jueus russos, va fer d’actor, director de cinema i escriptor, però sempre serà recordat per interpretar el senyor Spock a Star Trek. Comença a sonar repetitiu, però cada cop som més orfes de més gent. Ens fem vells. I semblarà una exageració, però jo no seria qui sóc sense ell. És de justícia reconèixer-ho. Com ens saludava el senyor Spock en vida: Llarga vida i prosperitat!

dilluns, 25 de juny de 2012

La vida de Brian, la vida d'en Toni


Hi ha moments en què és impossible estar a l'alçada de les circumstàncies senzillament perquè no s'està en igualtat de condicions. Sense presses, el bloc d'en Toni Mont, que signava Brian, s'ha quedat orfe. S'ha mort un company i un amic. S'ha mort algú amb qui era fàcil compartir la vida. Si ara pogués veure aquest vídeo, riuria. Riem, doncs, amb ell.

dijous, 21 de juny de 2012

Biblioteques per dins [21]: 100 anys de l'Escola de Bibliotecàries

Emblema de l'Agrupació Escola de Bibliotecàries aparegut
al primer número de la Publicació de l'Agrupació de Bibliotecàries
i de l'Agrupació Professional de Bibliotecàries de Catalunya (1937)
Font: Fototeca de la Gran Enciclopèdia Catalana (Ref. 89588)


Aquesta vegada ens endinsem a la biblioteca sense la ironia dels altres apunts de Biblioteques per dins, per oferir el fragment d'un reportatge (probablement de 1924) sobre l'Escola de Bibliotecàries fundada el 1915 per la Mancomunitat de Catalunya, motiu pel qual es presenta, fins el maig de 2015, l'exposició BiblioTec. Cent anys d’estudis i professió bibliotecària, a la Sala 4 de les Cotxeres del Palau Robert.


Antics directors i professor de l'Escola de Bibliotecàries


Aquest fragment, que va ser trobat per casualitat l'any 2005 durant les tasques d'agençament de l'arxiu de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, es va filmar sobre nitrat i té una durada d'1'32". Està en un molt bon estat de conservació i és dipositat a l'arxiu de la Filmoteca de Catalunya.

A la pel·lícula es veuen imatges de la secretaria, Petronel·la Tuca, i d'alumnes fent pràctiques de catalogació a la biblioteca de l'Escola, que era ubicada en aquell temps a l'edifici del Rellotge del recinte de la Universitat Industrial, al carrer Comtes d'Urgell, poc abans que el cop d'estat de Miguel Primo de Rivera trasbalsés el país i l'ensenyament, i l'Escola fos separada de la resta d'estudis professionals i vinculada a l'Escuela Superior de la Mujer i traslladada a la planta baixa del Palau de la Diputació, un lloc ombrívol i mig abandonat. Després vindria la Casa del Canonges, i no seria fins el 1931 que se li adjudicà a l'Escola l'edifici històric de l'antic Hospital de la Santa Creu, seu que ocuparia durant la Guerra Civil. Després de la llarga postguerra i la Transició vindria el reconeixement com a estudis universitaris (1982) i el trasllat a la Facultat actual del carrer Melcior de Palau.


Alumnes de la primera promoció. D’esquerra a dreta: 
Maria Roca, Anna Ribalta, Consol Pastor, Dolors Hostalrich, 
Montserrat Fàbregas i Maria Rossell (1915 o 1916)


Tot seguit es veuen les alumnes del curs preparatori (que calia seguir abans d'entrar a l'Escola), i imatges d'una classe de llatí de primer curs, amb el professor Lluís Segalà, que va ser director de l'Escola entre 1919 i 1930. Finalment es veuen imatges de la classe de Coneixement general de les ciències pures i aplicades i de la seva classificació, amb el professor Rafael Campalans, úniques imatges que es conserven del que va ser dirigent socialista i un dels redactors de l'Estatut de Núria (1932).

Només són 92 segons de pel·lícula, però com sempre que es recupera un document d'aquestes característiques, en ell s'hi concentra tota la història de la institució i de totes les persones vinculades a ella. I produeix aquella barreja d'emocions entre l'alegria per la recuperació i la malenconia de tota mirada al passat.


 


[+]

Biblioteca de Catalunya, Les primeres bibliotecàries de la Biblioteca de Catalunya

Assumpció Estivill Rius. "Una mirada retrospectiva: de l’Escola Superior de Bibliotecàries a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació (1915-2005)" [en línia], BiD Textos Universitaris de Biblioteconomia i Documentació, 16, juny 2006

De casa al club, "Oració de les bibliotecàries de Catalunya en encendre la llàntia del vespre"

dimarts, 19 de juny de 2012

Retallables POP


Des dels anys 30, però sobretot entre les dècades de 1950 i 1970 les nenes s'entretenien retallant nines i vestidets, i jugaven a vestir-les i despullar-les càndidament. Una maniobra que a més de desenvolupar certes habilitats pràctiques i manuals marcava, les més de les vegades, hàbits que cadascú a desenvolupat com millor ha pogut. Els nens feien el mateix procés, però amb la imaginació.

Els escandinaus, que sempre han estat una societat més avançada i amb menys manies, com així ens ho demostraven a les platges amb els seus biquinis i amb una alimentació més sòlida, també tenien retallables. Però mentre les nenes d'aquí aspiraven a "modistillas casamenteras", les sueques vestien i despullaven artistes del pop i del rock.

Us deixo algunes mostres d'aquesta quincalla moderna; un ampli catàleg de moda psicodèlica, molt diferent d'aquelles faldilletes curtes que exposaven les calcetes de les nenes, caladetes i amb blondes. Tot molt càndid, això sí. Com la Laurita que ens diu: Tengo muchos vestiditos. ¿Quieres jugar conmigo?

Paul McCarney i Gerge Harrison

Brigitte Bardot


David Bowie


Cher

Donovan

Françoise Hardy

Rod Stewart

Jean Birkin

dissabte, 16 de juny de 2012

Centenari Manolo Prieto: una de cowboys


Fem una prova. Seieu en el sofà. Poseu-vos còmodes. Recolzeu el cap enrere. Tanqueu els ulls. Si podeu, viatgeu al passat entre quaranta i cinquanta anys. Esteu dins d’un cotxe i mireu per la finestra com passa el paisatge. La proximitat dels plàtans d’ombra en els marges augmenta la sensació de velocitat. També les possibilitats d’estavellar-s’hi; per això ja no n’hi ha. Els arbres passen un darrere l’altre. Si us heu pres una Biodramina, el moviment del cotxe us produirà un estat de somnolència. Si no heu pres res i sou propensos al mareig, us vindran arcades. Abans de vomitar sobre la tapisseria, aviseu. No sempre s’està a temps, però aquest cop vull que baixeu. El cotxe busca un entrant per on apartar-se de la carretera. El temps just de treure l’esmorzar i la bilis. Agafeu aire aguantant-vos amb una mà sobre la paret rocosa. Hi ha un anunci pintat. El veieu? És d’una aigua mineral. Ara sí, oi? Agua de Solares. Sólo sabe a agua. Augmenta l’agror a la gola i cal tornar al cotxe perquè això no s’ha acabat. Falta molt, per arribar? Sempre falta molt.

Continuem. Ara s’acaben els arbres i el paisatge s’eixampla. La profunditat de camp ens permet mirar cap a l’infinit, i quant més lluny, més lent sembla tot. Les muntanyes estan estàtiques. El món sembla que s’hagi aturat i l’estómac baixa cap a la seva posició natural. Hi ha camps segats, petites ondulacions del terreny, pals de telèfons, algun molí de vent, alguna masia, s’intueix algun poble al fons. L’aire fa olor.

Recordeu que estem amb els ulls tancats, però no us adormiu perquè hem d’estar al cas dels elements que ens criden l’atenció. Venim d’un medi urbà i estem acostumats als símbols, a les metàfores; és a dir, a la representació de la realitat. Per a nosaltres el món rural és qualsevol cosa menys simbòlic. És realista i... fa olor a camp. Què ens crida l’atenció, doncs? Els anuncis. Però no oblidem que som nens, o com a molt adolescents. Juguem amb soldats, indis i nines, i fa cinquanta anys la publicitat no anava dirigida a nosaltres.

Els veieu? Un cow-boy muntat a cavall, una misteriosa silueta que s’amaga sota una capa i un toro retallat sobre el cel. John Wayne, Jack Palance i el toro, símbol dels ranxos i els rodeos del far west. O si voleu: Nitrato de Chile, Sandeman i Osborne. El temps, la història, el context i la imaginació modifiquen el significat dels símbols, que són, per ells mateixos, neutres.




El toro d’Osborne naixia l’any 1957 per fer publicitat del brandi Veterano. El projecte –un logotip que fos visible en totes les carreteres de l’estat– va ser encarregat a l’agència Azor. Se’n va fer càrrec Manolo Prieto (1912-1991), un genial dissenyador gràfic, publicista, cartellista, dissenyador de medalles i pintor, que es va fer molt conegut gràcies a les portades de la col·lecció Novelas y cuentos (1942-1959). Abans, però, com a militant del Partit Comunista havia estat dibuixant de la Milícia Popular i de la Delegació de Propaganda i Premsa.

Aquest 16 de juny es compleix el centenari del seu naixement a El Puerto de Santa María (Cadis) i m’he volgut afegir, amb Bereshit, a la celebració amb els companys de & Piscolabis Librorum, Enceneu els llums!, Gabinet negre, Galeria d’Imatges i Galeria d’Imatges X, amb articles i imatges originals que podeu gaudir anant als vincles corresponents.Un reconeixement que se suma, ni que sigui de manera simbòlica, als actes de la Fundación Manolo Prieto.


Manolo Prieto no estava especialment content de la fama que el toro d’Osborne li havia proporcionat, després de tota una vida dedicada al disseny gràfic, amb una producció que sobrepassa en qualitat a la d’un logotip que, malgrat tot, ha demostrat la seva perdurabilitat. I és per aquesta raó que he volgut parlar del toro; per repescar del nostre imaginari una imatge plausible entre moltes altres, tan real o irreal com la resta.

I ara toca fer el viatge de tornada a casa. Refer el camí per les mateixes carreteres i l’autopista. Cansat. Sense esma per convertir el paratge del capvespre en un anunci de Marlboro, amb els ramats de vaques i toros convertits en una caravana de cotxes que avança lenta sobre l’asfalt, mentre la realitat s’imposa massa dolorosament sobre les espatlles cremades pel sol i amb restes de sal cristal·litzada. Els llums de posició i de frens substitueixen la llum del sol. Els ulls es tanquen mentre una salmòdia repeteix per la megafonia: Llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo señalizado, directo a Barcelona.

*

[Versión en castellano]

Hagamos una prueba. Sientate en el sofá. Ponte cómodo. Apoya la cabeza hacia atrás. Cierra los ojos. Si puedes, viaja al pasado entre cuarenta y cincuenta años. Estás dentro de un coche y miras por la ventana como pasa el paisaje. La proximidad de los plátanos de sombra en los márgenes de la carretera aumenta la sensación de velocidad. También las posibilidades de estrellarse, por eso ya no los hay. Los árboles pasan uno tras otro. Si te has tomado una Biodramina, el movimiento del coche te producirá un estado de somnolencia. Si no has tomado nada y eres propensos al mareo, tendrás arcadas. Antes de vomitar sobre la tapicería, avisa. No siempre se está a tiempo, pero esta vez quiero que bajes. El coche busca un recodo donde apartarse de la carretera. El tiempo justo de sacar el desayuno y la bilis. Toma aire aguantándote con una mano sobre la pared rocosa. Hay un anuncio pintado. Lo ves? Es de un agua mineral. Ahora sí, ¿verdad? Agua de Solares. Sólo sabe a agua. Aumenta el sabor agrio en la garganta, pero es preciso volver al coche porque esto no ha terminado. ¿Falta mucho, para llegar? Siempre falta mucho.

Continuamos. Ahora se acaban los árboles y el paisaje se ensancha. La profundidad de campo nos permite mirar hacia el infinito, y cuanto más lejos, más lento parece todo. Las montañas están estáticas. El mundo parece haberse detenido y el estómago baja hacia su posición natural. Hay campos segados, gavillas amontonadas, pequeñas ondulaciones del terreno, postes de teléfonos, algún molino de viento, alguna casa de labranza, se intuye algún pueblo en la lontananza. El aire huele.

Recuerda que estás con los ojos cerrados, pero no te duermas porque tenemos que estar ojo avizor para identificar los elementos que nos llaman la atención. Venimos de un medio urbano y estamos acostumbrados a los símbolos, a las metáforas, es decir, a la representación de la realidad. Para nosotros el mundo rural es cualquier cosa menos simbólico. Es realista y... huele a campo. ¿Qué nos llama la atención, pues? Los anuncios. Pero no olvidemos que somos niños, o como mucho adolescentes. Jugamos con soldados, indios y muñecas, y hace cincuenta años la publicidad no iba dirigida a nosotros.

¿Los ves? Un cowboy montado a caballo, una misteriosa silueta que se esconde bajo una capa y un toro recortado sobre el cielo. John Wayne, Jack Palance y el toro de los ranchos y los rodeos del far west. O si lo prefieres: Nitrato de Chile, Sandeman y Osborne. El tiempo, la historia, el contexto y la imaginación modifican el significado de los símbolos, que son, por sí mismos, neutros.

El toro de Osborne nacía en 1957 para anunciar el brandy Veterano. El proyecto -un logotipo que fuera visible en todas las carreteras del estado- fue encargado a la agencia Azor. Se hizo cargo Manolo Prieto (1912-1991), un genial diseñador gráfico, publicista, cartelista, diseñador de medallas y pintor, que se hizo muy conocido gracias a las portadas de la colección Novelas y cuentos (1942-1959). Antes, durante la Guerra Civil, como militante del Partido Comunista había sido dibujante de la Milicia Popular y de la Delegación de Propaganda y Prensa.

Este 16 de junio se ha cumplido el centenario de su nacimiento en El Puerto de Santa María (Cádiz), y Bereshita ha querido participar de la celebración en la red al lado de otros compañeros, como Crean, & Piscolabis Librorum, Galeria d'Imatges o Galeria d'Imatges X; artículos e imágenes originales, de los que podéis disfrutar si accedéis a sus blogs.Un reconocimiento que se suma, aunque sea de manera simbólica, a los actos de la Fundación Manolo Prieto.

Manolo Prieto no estaba especialmente contento de la fama que el toro de Osborne le había proporcionado, después de toda una vida dedicada al diseño gráfico, con una producción que sobrepasa en calidad a la de un logotipo que, sin embargo, ha demostrado su perdurabilidad. Hemos querido repescar de nuestro imaginario una imagen plausible entre muchas otras, tan real o irreal como el resto.

Y ahora llega el momento de hacer el viaje de vuelta a casa. Rehacer el camino por las mismas carreteras y la autopista. Cansado. Sin ánimo para convertir el paraje del atardecer en un anuncio de Marlboro, con los rebaños de vacas y toros convertidos en una caravana de coches que avanza lenta sobre el asfalto, mientras la realidad se impone demasiado dolorosamente sobre los hombros quemados por el sol y con restos de sal cristalizada. Las luces de posición y de freno sustituyen a la luz del sol. Los ojos se cierran, pesados, mientras una salmodia repite por la megafonía: Llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo señalizado, directora en Barcelona. [1]


[1] Información de tránsito con que se anunciaba que se añadía un carril para acceder a Barcelona, a la altura de la fábrica de cemento Asland, en Montcada i Reixac.

*

[Col·laboració de Bereshit a Galeria d'imatges X]



dijous, 14 de juny de 2012

Arquitectura i còmic

Ciutat & còmic (CCCB)

Novaro va ser una editorial mexicana que va néixer l'any 1949 amb el nom d'Ediciones Recreativas (ER) i va arribar a Espanya el 1951 duent de la mà Superman, tot i que el gruix de la producció no arribaria fins a finals dels 50 i principis dels 60. Com a editora de tebeos tenia una diversitat considerable, que incloïa personatges de la Warner, Daniel el travieso, El pájaro loco, La pequeña Lulú, o la col·lecció Domingos alegres amb les sèries televisives que vèiem en aquells primers anys de televisió, com El llanero solitario, El agente de CIPOL, Perdidos en el espacio, Lassie, Mi marciano favorito, Daniel Boone, Jim West o Embrujada, que podeu trobar en el bloc Cómic Novaro. Però els que resultaven més interessants eren Vides ilustres, que ens presentava les biografies de personatges importants de tots els camps del saber, i sobretot, Vidas ejemplares, una col·lecció de vides de sants, religiosos i personatges diversos que havien destacat per la seva fe indestructible i per la seva abnegació cristiana. Potser no caldria afegir que les vides dels màrtirs eren les que despertaven més morbositat. Per a quan un còmic de santa Eulàlia?


A banda que els tebeos d’aquesta editorial mereixerien un llarg article per la seva incidència en la cultura popular del país, aquest apunt vol parlar de còmic i arquitectura. La raó és que l'any 2009 l’Associació d'Idees. Centre d'Investigacions Estètiques, una entitat cultural creada l’any 1990 que té com a activitat principal la generació de coneixement en el camp de l’arquitectura a través de cursos, investigacions i l'edició de material divers, va reeditar en facsímil un exemplar de Vidas ilustres. Com a associació vinculada a Annuaire Massilia d'études corbuséennes, aquest tebeo va ser el dedicat a Le Corbusier, com en el seu moment ens va informar Toronto a l’apunt Il·lustre Le Corbusier.


El passat any 2011 van reeditar Lloyd Wright, arquitecto del futuro, que correspon al número 121 de Novaro, publicat l’1 de setembre de 1965. El guió és de l’escriptor mexicà Fernando Macotela i dibuix de Luis Hernández (la portada és de Luis Vera). Lloyd Wright (1867-1959), segurament menys conegut a nivell popular, és un dels pares de l’arquitectura moderna però, en cert sentit, és el negatiu, fins i tot el complement, del racionalisme de Le Corbusier (veieu l’apunt El GATCPAC i la Casa Bloc). Lloyd Wright, fidel a l’individualisme dels pioners nord-americans, defensa la relació entre individu i arquitectura, i d’aquesta amb la natura, en un tot orgànic que conquereix l’espai natural, integrant-hi els elements artificials. El racionalisme, a nivell urbanístic, parteix d’un espai conquerit, la ciutat, al qual dotarà d’elements naturals que millorin les condicions de vida degradades.

Aquestes Vidas ilustres es poden trobar en algunes llibreries com Laie o La Central. Però Novaro va editar un altre Vidas ilustres dedicat a un arquitecte: Gaudí, el genial arquitecto español, el número 209, publicat l’any 1969. Però no se n’ha fet cap reedició. Li fem un toc a Massilia?


Còmic i arquitectura

Quien afronte hoy tratar de la ciudad de finales 
del siglo XX deberá recurrir también a aquellas visiones
que han aportado el cine y el tebeo [1]


Ja que hem parlat d’arquitectes biografiats en còmic, ens podem allargar parlant de la relació que existeix entre l’arquitectura i el còmic, tan important que sovint passa desapercebuda per òbvia. Però a ningú se li escapa que els protagonistes dels tebeos i de les novel·les gràfiques viuen en un espai que és una projecció directe del nostre concepte de ciutat. En molts casos, aquesta ciutat i la seva arquitectura són la reproducció fidel de ciutats concretes, a vegades és una representació ideal, d’altres és necessàriament inventada i finalment pot ser també caricatura, paròdia o crítica de la realitat. Des de Gotham fins a 13 Rue del Percebe, passant per la ciutat de Masereel, l’arquitectura en dues dimensions forma part de la nostra realitat urbana d’una forma tan intensa com l’espai que habitem físicament.

L’any 1998 el CCCB va fet l’exposició Ciutat i còmic [2], on es mostrava, en paraules de Josep Ramoneda [3], una ciutat que no és un rerefons ni un paisatge del còmic sinó el lloc que l’acció demana. I aquesta capacitat de transformar allò que explica fa que el còmic tingui, a vegades, virtualitats premonitòries: la ciutat s’assembla a ciutats somiades o a ciutats viscudes, però mai ho és d’una manera manifesta i concreta; sempre hi ha aquella distància entre l’experiència i la representació, o la il·lusió. Al darrere s’hi amaga la idea que el còmic beu tant de l’arquitectura i l’urbanisme, com aquests s’inspiren en el còmic.

El 2010, a París, es va fer l’exposició Archi & BD: la ville déssinée, una mostra que abastava tots els aspectes de la representació de la ciutat en el còmic: la ciutat com a teló de fons, però també de vegades com a personatge principal, i aspectes com arquitectura, utopia, política, societat , història o disseny, sota la dimensió gràfica i artística dels còmics.

Aquesta necessària i productiva relació entre arquitectura i còmic va ser, l’any 2004, l’eix del 21è Festival international de la bande dessinée de Sierre (Suïssa), arran del qual en Jordi Górriz va escriure De arquitectura y viñetas, una anàlisi exhaustiva del tema i punt de partida de qualsevol estudi posterior per la bibliografia que aporta.

Jaime Eizaguirre, arquitecte i il·lustrador, administra Arquicomics, un magnífic bloc alimentat de vinyetes i d’il·lustracions que ens permeten navegar, sense direcció fixa, per una món oníric d’arquitectures. Eizaguirre ens convida a un viatge que, després de tot el que s’ha dit, ens demostra un aspecte més d’aquesta relació simbiòtica: l’arquitectura funciona per ella mateixa sense context. Ibáñez ens descobreix a 13 Rue del Percebe les interioritats d’una casa de veïns afaitant la façana de l’edifici. Ens mostra de forma impúdica i còmica el que ja sabem: que les cases estan habitades. Segurament per això funciona tan bé l’arquitectura sense elements que l’expliquin; perquè més enllà de la seva funció urbanística, és a dir, d’element ordenador del caos exterior (sense aquest ordre –que també es dóna en els campaments de nòmades i seminòmades– no hi hauria ciutat), cada edifici és en ell mateix un intent d’ordenació del caos interior (veïnal, familiar, individual...). Per aquesta raó són tan habituals les estructures arquitectòniques en els somnis: ordenen els microcosmos. Els ordena fins i tot quan l’edifici està habitat per fantasmes.

*

[1] Montaner, Josep-Maria. “Sueños de arquitectos en los tebeos”, El País, 10 maig 1991 [Extra], p. VI. També a Montaner, J-M. “La ciudad, protagonista: Arquitecturas del cómic”, Arquitectura Viva, 20, setembre-octubre 1991, p. 56-57.

[2] VV. AA. Ciutat i còmic [catàleg de l’exposició]. Barcelona: CCCB, 1998.

[3] Josep Ramoneda en el “Pròleg” de Ciutat i còmic [catàleg de l’exposició]. Barcelona: CCCB, 1998.

dimarts, 12 de juny de 2012

Cravan a la Virreina (1992)





Programa de mà de l'exposició "Arthur Cravan, poeta i boxador"
La Virreina: exposicions. Barcelona
21 d'octubre - 13 de desembre de 1992
Full plegat en quatre

[+]

Arthur Cravan i Mina Loy

diumenge, 10 de juny de 2012

23 d'abril de 1916: Cravan a Barcelona



El 23 d'abril de 1916, Arthur Cravan (Fabian Avenarius Lloyd; 1887-1918), poeta dadaista i boxejador, nebot d'Oscar Wilde, boxejava contra el mític Jack Johnson (el primer negre que va ser campió mundial dels pesos pesats) a la plaça de toros de La Monumental de Barcelona, ciutat on va venir a viure fugint de la Gran Guerra (1914-1918). De la relació de Cravan i Barcelona i de la relació entre els dos púgils ens en parla Enric Comas a La Barcelona oblidada. Sobre el personatge, l'any 1986 el número 38 de la revista Poesía li dedicava un monogràfic d'una edició exquisida, que anava acompanyada d'un llibret de 4 x 7 cm, amb escenes de la pel·lícula Cravan se entrena (1916), que simula el moviment dels fotogrames fent passar els fulls, i una reproducció facsímil del cartell del combat (160 x 60 cm).


Johnson i Cravan durant el combat de La Monumental
Foto: Brangulí (Arxiu Nacional de Catalunya)


L'interès de Cravan no és especialment literari, sinó que està relacionat amb la construcció del personatge. Cravan va saber utilitzar els recursos artístics i els del món de l'espectacle per inventar Cravan. Editor i autor de Maintenant, va unir en aquesta revista els seus poemes amb les crítiques literàries i artístiques, elaborant un paisatge d'excentricitats i provocacions de tota mena, que prefiguraven l'aparició imminent del moviment Dadà. Cravan mostra una concepció nova de la literatura i de l'art en què la figura de l'artista es converteix, alhora, en espectacle, i on la figura de lluitador ambulant o la de bufó de circ és la que acaba donant la imatge que ens és més coneguda.


Catàleg de l'exposició de la Virreina (1992)


L'any 1992, al Palau de la Virreina, vam poder gaudir de l'excel·lent exposició "Arthur Cravan, poeta i boxador", de la qual se'n va fer un magnífic catàleg, que seguia els àmbits geogràfics i vitals de Cravan, mitjançant fotografies, cartes, cartells, postals, documents -molts d'ells inèdits-, llibres, revistes, alguns quadres i dibuixos i fins i tot mobles. Els anys a Suïssa, l'estada a París, el pas per Barcelona, el famós combat de boxa, l'estada a Tossa amb Olga Sacharoff, el viatge a Nova York, la conferència amb escàndol inclòs en el Saló dels Independents, per encàrrec de Picabia, el casament amb Mina Loy, i el recorregut fins Mèxic, on va desaparèixer deixant Mina embarassada de la seva filla Fabienne.

L'exposició va ser comissariada per Maria Lluïsa Borràs, autora  d'Arthur Cravan: Une strategie du scandale (París, 1996), i que arran de la mostra va publicar Arthur Cravan: una biografía (Sirmio, 1993).



Cravan entrenant a Barcelona, el 1916, probablement a l'Iris Park


L'any 2002, Isaki Lacuesta realitzava el llargmetratge Cravan vs Cravan i el 2012 es publicaven les cartes de Cravan a Mina Loy: Cartas de amor a Mina Loy (Periférica, 2012). És un llibre important perquè ens ajuda a conèixer el Cravan sense disfresses. Rendit a l'amor d'aquesta dona, mostra sense caretes les seves emocions més íntimes. Les cartes d'aquest volum narren viatges i separacions, fantasies i desencontres. Cravan unes vegades es mostra depressiu; d'altres, exultant d'amor. Escriu sense parar a la seva estimada, de vegades fins i tot tres cartes al dia. Cartes completes, cartes interrompudes, targetes postals... Fins a la seva misteriosa desaparició en el Golf de Mèxic.


Mina Loy


Mina Loy (1882-1966) és una més de les moltes artistes que va donar el primer terç del segle XX i les avantguardes, i que han quedat amagades darrere de les figures masculines. Pintora i escriptora britànica d'origen jueu, nacionalitzada nord-americana, es trasllada a principis de segle a París on compartirà espai i amistat amb artistes com Apollinaire, Picasso, Gertrude Stein o Picabia. És una artista peculiar perquè la seva obra coincideix amb el final del modernisme i les primeres avantguardes. Inclinada cap el futurisme, entre 1906 i 1916 viu i exposa a Florència, però acaba abandonant aquest moviment artístic desil·lusionada pel masclisme dels futuristes. Marxa a Nova York, on col·labora amb Duchamp i comença a fer d'actriu. Coneix Cravan i marxen a viure a Ciutat de Mèxic, d'on decideixen fugir quan Mina es queda embarassada. Cravan va desaparèixer en el mar quan es va avançar per anar a Buenos Aires. Desaparegut Cravan, el 1923 Mina va a París un altre cop i es fa agent d'artistes com Braque, Chirico, Giacometti o Max Ernst. El 1936 torna a Nova York i ja no se'n mourà fins la seva mort, el 1966. Té dues filles: Joella (d'un primer matrimoni) i Fabienne (de Cravan), i apartada del món artístic continuara pintant i escrivint. En castellà estan editats Breve Baedeker lunar (Ediciones Torremozas, 2009) i Antología poética (Huerga y Fierro Editores, 2009).


Christ on a Clothesline, Mina Loy (ca. 1955-59)