Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 6 d’agost del 2012

Art, bellesa i sentiment



Citant Hegel, afirmava Joaquim Coello a "L'excés de la bellesa", un article publicat a El Periódico fa un temps, que l'únic atribut de l'art és ser creació de l'home com a vehicle del que aquest vol, pensa, somia i imagina, i que a través de l'obra d'art es transmet als altres; és a dir, el defineix com la capacitat de generar sentiments, els sentiments millors que tot home porta dins.

Discrepo d'aquesta afirmació que pressuposa intencions en l'artista que van enfocades a obtenir una resposta o una complicitat amb el receptor, que supera l'obra i atribueix al crític un poder d'interpretació que no té. Parlem d'art, no de religió o de teràpia psicoanalítica.

Hem estat nosaltres, observador d'art, qui hem acabat classificant les emocions que l'art provoca col·locant etiquetes. La de la bellesa és una etiqueta fàcil, que no sabem ben bé què vol dir. Com si la bellesa fos res definible i mesurable, més enllà d'aquella sensació que tots, generalment, sentim davant de certes proporcions o combinacions que tenen a veure amb un concepte d'harmonia, que també resulta força difícil de definir, a no ser que fem ús de les matemàtiques.

En tot cas, si no bellesa, sí que hi ha una emoció que vesteix la natura (un paisatge o un rostre humà) i la cultura (un urinari, una llauna de sopa o una simfonia), que l'artista percep i reinterpreta. Reinterpreta, no elimina "aquelles parts de la realitat que són imperfectes", com afirma l'articulista. La imperfecció només existeix si posem pel mig prejudicis. Algú podria dir que l'artista grec buscava la perfecció a través de les proporcions. Potser sí. Però l'essència de tot plegat no està en la proporció, sinó en la mirada que fa creure que la proporció diu alguna cosa de la realitat i de l'artista. Entre l'hiperrealisme i l'abstracció hi ha una mateixa sensibilitat: la necessitat d'expressar allò que l'artista percep, una interpretació del món. La manera de fer-ho depèn de la lent, depèn de la capacitat, de la genialitat que l'artista desenvolupa i reprodueix i que ens permet a nosaltres, observadors, percebre l'objecte amb la mateixa mirada que ell. I si ens commou serà perquè artista i observador veiem el mateix.

Quan en l'objecte, l'obra, només hi ha la voluntat de reflectir "bellesa"; quan, a més, la mà de l'artista poleix la realitat com si fos un demiürg; o quan només es busca la utilitat com si fos un artesà, però amb la intenció de buscar l'afalag, ens preguntarem on és la sensibilitat de l'artista, el geni, allò que el fa diferent a la resta dels mortals. I no hi haurà art.

7 comentaris :

  1. Hauríem de separar el què és art i el què és bellesa. I tenir en compte que com tot el concepte d'art és mutable al llarg del temps. Tenint en compte aquests dos paramees tindrem més clar que se'ns fa difícil i relliscós poder definir l'art.

    I no per això hem de renunciar a gaudir-lo i nir-ne la nostra sobre el que veiem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Galderich: definir art i bellesa, i la funció de les dues coses. I és cert que no hem de renunciar a gaudir l'art i deixar-nos subjugar per la bellesa.

      Com apunt, crec que podem afirmar que l'art és intel·lectual i la bellesa emocional. Hi ha, sens dubte, un lloc on conflueixen intel·lecte i emoció, però no se'n deriva una de l'altre. En l'art (que prové d'un acte voluntari) hi ha comprensió, per tant, hi ha relació entre expressió i recepció, mentre que la bellesa queda sotmesa a l'experiència emotiva de l'observador: és un acte individual... i involuntari.

      Elimina
    2. Disculpa'm la dissonància. Quan dius: "La manera de fer-ho depèn de la lent, depèn de la capacitat, de la genialitat que l'artista desenvolupa i reprodueix i que ens permet a nosaltres, observadors, percebre l'objecte amb la mateixa mirada que ell. I si ens commou serà perquè artista i observador veiem el mateix."...

      penso que fas una conclusió massa generalista i precipitada. Potser, fins i tot, atribuint a qui no ho espera unes finalitats que no esperava.

      Em sembla que la història de l'art és plena d'exemples que poden commoure "l'observador" veient coses que l'artista no havia ni imaginat, entre altres coses perquè en aquell temps els conceptes de ment, pensament i societat fossin bàsicament diferents dels actuals. Penso en els volums i les formes i les diferents percepcions després dels segles.

      No diré que la meva interpretació sigui més elaborada que la teva, però penso que quan "l'artista" ven o fa pública la seva obra, deixa de ser seva. I totes les interpretacions que es facin a posteriori són, si ell no ha expressat la seva pròpia opinió, ganes de fer bullir l'olla o benintencionades interpretacions d'allò que no existeix. Com qui troba o interpreta qualitats humanes en els ulls o actituds d'un animaló.

      La bellesa, certament, és molt més individual.

      Elimina
  2. Gatot, no és que em precipiti, sinó que l'apunt està fet amb una certa intenció polemista. Assumeixo tot el que dius. L'obra d'art no és només el producte del treball de l'artista, sinó que en ella hi conflueix la història de l'art: tota obra és plena de referències (o així hauria de ser). Dependrà de la formació de l'observador veure-hi unes coses o unes altres.

    Jo volia posar l'èmfasi en la idea de bellesa aplicada a l'art: l'artista no busca la bellesa. I dir d'una obra que és bella és com no dir-ne res. En tot cas, defineix la percepció de l'observador.

    Jo diria que bàsicament estem d'acord.

    ResponElimina
  3. Enric, jo no m'hi trencaria massa el cap, crec que bellesa és una paraula, una més de tantes, que ens hem inventat i que, a diferencia, de no sé, de taula o cadira, no hauria d'existir perquè mai sabrem del cert què hi ha al darrera. És una de les paraules típiques preferides dels filòsofs (de l'estètica) i també dels crítics d'art, que aquests segons són els que es creuen amb la potestat de dir què és o no és art. Com cada societat crea i imposa el seu judici sobre què és o no és bell. Estic segur que cap artista dels de debò es preocupa massa de si el que fa és bell. I sort que va aparèixer un geni com Marcel Duchamp per deixar clar que tots podem ser artistes i tot pot ser art. Caldria parlar també del judici del gust i, potser del més important, allò que experimentem davant d'una obra d'art (la filosofia i la teoria de l'art en diuen experiència estètica), un sentiment intransferible que pot estar condicionat per tot el que l'observador porta dins (des de records de vivències i experiències a educació, cultura, caràcter, etc.) i que es creua amb una base irracional inexplicable, la nostra part més salvatge potser, la que et fa posar la pell de gallina o que se t'electritzi el cos quan gaudeixes davant d'una obra d'art.

    ResponElimina
  4. Enric, aquest apunt teu se m'havia passat. Me l'acabo de llegir i comparteixo el que hi dius. Si la funció de l'artista fos transformar en "bell" tot allò que a la realitat és "lleig", quin seria el lloc de Goya, George Grosz, Picasso, el Bosco, Joseph Beuys, Marcel Duchamp o Francis Bacon, per citar-ne només alguns?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Sícoris. A més, crec que hi ha una certa confusió entre bellesa i emoció; com si l'única emoció que es valorés fos aquella que té a veure amb determinats sentiments "positius".

      Elimina