Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

diumenge, 26 d’agost del 2012

Visite nuestro bar

Matas, anys 60


Abans de la invenció de la fotografia i del cinema, l’única possibilitat que tenien els ciutadans europeus i americans de gaudir visualment del món que s’estenia més enllà dels seus pobles i ciutats era a través de vistes reproduïdes amb aparells òptics. Zoòtrops, praxinoscopis, cinetoscopis, mundinovos, llanternes màgiques o càmeres fosques permetien animar o observar gravats i pintures de paisatges, ciutats i monuments il·luminats, o la projecció d'ombres xineses i fantasmagories.


Imatges de mundinovo


Un món de vistes estàtiques que eren animades per la narració dels firaires que recorrien els pobles amb l’artefacte carregat en un carro o sobre les seves espatlles, o que eren exhibits en cases particulars de la burgesia abans no es convertissin en joguines quan l'arribada del cinema els va fer obsolets.


Aparells de precinema


O el cas dels panorames, que es van convertir en espectacles ciutadans en les primeres exposicions internacionals del segle XIX. Els primers panorames documentats a Barcelona daten de l’Exposició Universal de 1888 i van tenir continuïtat fins a finals al tombant de segle: Waterloo (1888) a la plaça de Catalunya; Plewna (1888-1889) i Setge de París (1889-1890) a la Gran Via amb rambla de Catalunya; les Coves de Mallorca (1888-1889) a Fontanella amb plaça de Catalunya; el Panorama Universal (1897), que s'exhibia en el Salón Mágico del mag Joaquim Partagàs, a la Rambla del Centre, 30 (avui Rambla, 37); el Panorama Imperial (1891-1900) del passatge del Crèdit; o el diorama La Tierra Santa, que el desembre de 1900 s’exhibia al carrer de Rivadeneyra, enfront de l’església de Santa Anna.


El Panorama de Waterloo a la plaça de Catalunya, l'any 1888


Imatges estàtiques com les filmines que fins els anys de la dècada de 1970 es feien servir com elements publicitaris per anunciar els comerços propers als cinemes de barriada, abans que Movierecord omplís de so les pantalles. És, en el fons, una reminiscència de la prehistòria del cinema que va arribar fins a la generació que es mou al voltant dels 50 anys o més.


Publicitat d'Excelsior de la fàbrica d'insecticides
Caubet, del barri del Clot


Però aquesta llarga introducció no era per parlar del precinema ni dels anuncis estàtics dels cinemes de barri sinó de les filmines, a vegades artístiques (l'il·lustrador Matas n'era un dels habituals), que ens recordaven quina actitud havíem de mantenir a la sala –sempre sota la mirada vigilant de l'acomodador– o les que ens anunciaven com ens podíem entretenir durant el descans entre pel·lícula i pel·lícula en els anys en què ja no s'oferien espectacles de varietats com a solució de continuïtat. En els cinemes de barri era l'ocasió per anar al bar o comprar pipes, xufles, tramussos o caramels Darlins; bars que en els cinemes d'estrena es convertien en cafeteries acompanyades d'un luxós saló on esperaves amb comoditat el començament de la pel·lícula.

Ara sí, doncs, si no us ha seduït un company o companya de butaca o si no heu d'anar al lavabo amarat d'olor de Zotal, us recomanem que Visite nuestro bar.


































Casualitats de la vida, simultàniament a la publicació d'aquest apunt el bon amic Miquel Zueras, dibuixant, il·lustrador i administrador del blog Borgo, publicava un apunt, Aquellos cines con bar, que ens recorda aquells entranyables locals que venien begudes, però també pipes i tramussos, les úniques llaminadures fins els anys 60.

39 comentaris :

  1. Fantàstic! Que visqui la civilització occidental.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau, que visqui, perquè a aquestes alçades no sé pas com ens ho faríem en una altra.

      Et podries posar alguna d'aquestes filmines com a fons de pantalla.

      Elimina
    2. Sencillament genial Enric... ets un gran publicista del nostre passat... CAUBET el Rei del Insecticides !!

      Elimina
    3. Moltes gràcies, Àngel! Caubet, l'insecticida del Clot, a la plaça de les Glòries!

      Elimina
  2. Aquest "Descanso. Servicio de bar" diria que m'ha ressonat al fons de la memòria, i segurament per haver-lo vist al cine Maragall, tot i que al descans no anava al bar perquè un cop pagada l'entrada no quedaven més quartos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, segur que havies vist aquest i molts d'altres; però, és clar, si al bar no hi havies d'anar a fer res... Jo tampoc hi comprava, però m'hi passejava o hi anava a fumar.

      Elimina
  3. ...pipes, tramussos i caramels Dàrling, al menys al Condal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I caramels Darling, Júlia, tot i que jo no en comprava: era de pipes.

      Suposo que et refereixes al Condal del Paral·lel, oi? Jo tenia al costat de casa el Condal del carrer Xifré, al Clot.

      Elimina
    2. Lluís C. Pericó05 de maig, 2018

      Jo sí era de Darlins, que no "darling" :)

      Elimina
  4. Descanso con contrabajo y todo, lujazo!
    aii aquelles sessions dobles, el cine fins a la bandera i les cues per fer pipi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, kalamar, no havia caigut en el contrabaix!

      Als cinemes de repertori sí que estaven ben plens, però als de barri, quan jo hi anava, que era a la sessió de tarda fent campana al cole, érem quatre gats. Excepte els dimecres, que era "día fémina", més barat, i era ple de mestres de casa.

      Elimina
  5. Ja tenia moltes ganes de visitar aquest museu, Enric, però després d'aquesta entrada teva, encara més!
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. David, en sortiràs encantat! I una estona a la fresca del pati del centre Bonastruc ça Porta.

      Elimina
  6. Recordo el del botones que diu "fumadores al vestíbulo bar". Jo sabía el que eran fumadores y bar, pero lo del "vestíbulo" em tenía molt intrigada...A casa meva al rebedor li deiem pasillo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tenia una tieta que treballava en el cine Princesa i un tiet, al Cataluña; així que aviat vaig saber què era un vestíbul, una platea i un anfiteatre.

      Montse, això dels noms a les parts de la casa dóna per un article: rebedor, "ressibidor", l'entrada, passillo, el quarto de davant, el de darrere, el fosc, el dormitori, el quarto d'anar a dormir, l'alcova, el quarto de la porta corredora... Hi ha un món de portes endins i un de portes enfora.

      Elimina
  7. impagables imatges de bar de cinemes! pensa que només fa trenta anys...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, impacte trobar-se de cop i volta amb imatges que feia temps que no vèiem.

      Només 30 anys, dius! Però els que són de la nostra vida fa por veure'ls tan lluny!

      Elimina
  8. Quina entrada més agradable... Això de les caixes òptiques són un món en el que clarament em perdo. Què coi es veia si miraves per un dels forats? El cavall aquella que saltava???

    Com el Lluis, això de Descanso. Excelente servicio de bar m'ha sonat molt, i m'ha fet riure. També d'altres, com el que avisa d'atemptar "contra la moral y el decoro de toda persona decente". Es referia a fotre mà a una senyora? NO crec pas, que hi havia coses inimaginables. Ja se sap que això del decoro era una cosa molt ampla...

    ResponElimina
  9. Eastriver, pel forat s'hi veien vistes, imatges fixes, il·luminades, que en alguns casos es podien veure de dia o de nit. Les imatges en moviment fent rotar l'aparell s'aconseguien amb els praxinoscopi i el zoòtrop, posant dins del tambor giratori les bandes animades. En el primer cas, el moviment s'aconseguia al reflectir-se en uns miralls; en el segon, mirant per les ranures, que simulaven la persistència retiniana. El cavall a que et refereixes suposo que deu ser el de Muybridge; en aquest cas el moviment s'aconseguia al passar les instantànies una darrere de l'altre: http://ca.wikipedia.org/wiki/Eadweard_Muybridge

    La "moral y el decoro" feia referència a fotre mà, però sobre tot al comerç sexual de les "pajilleras" i els "xaperos".

    ResponElimina
  10. L'exposició del museu del cinema de GIrona em va agradar, sorprén força, ara que podem veure quasi tots els racons del planeta amb el google earth... aquells gravats et transporten a una visió entre ingènua i romàntica, com de conte. És curiós perquè poc després vaig veure una exposició de gravats de Piranesi (era al Caixafòrum de Madrid i a finals d'any la portaran a Barcelona) i en una de les sales comparaven els paisatges, monuments i edificis dibuixats de Roma per Piranesi, amb fotos dels mateixos emplaçaments que va fer després Gabriele Basilico, i quasi que m'agradaven més les imatges dels gravats.
    Per cert, crec que als cinemes d'Itàlia encara fan mitja part i tenen servei de bar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero en candeletes l'arribada de Piranesi! La comparació amb Basilico com a mínim és interessant; caldrà veure-ho.

      El nostre imaginari està fet de tantes coses que a vegades la realitat pot semblar buida. Quan mirem els gravats de l'exposició, i en general gravats i fotografies antigues, hi veiem tot el món que hem anat absorbint a través de l'art, del cinema, de la literatura...

      Bé per Itàlia! Avui fan "Planeta prohibido" a la platja de la Barceloneta, gratuït i amb bar!

      Elimina
  11. A les sessions de Phenomena del cinema Urgell de BCN es projecten, abans de les pel.lícules, un recull d'anuncis de finals dels setanta i inicis dels vuitanta. Vist així sembla abans d'ahir, però quan els veus en directe t'esgarrifes de com es veuen d'antics...i nosaltres ja érem grans!! Anuncis de la "Caja Postal de Ahorros", de camises de Terlenka o de televisors Elbe... També hi ha mitja part i bar, això sí en un ambient friki de segle XXI.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, no he anat mai a les sessions de Phenomena i ara me'n penedeixo!

      Seria demanar massa que a sobre l'ambient fos d'època, però seria genial.

      Elimina
  12. Ostres, quina quantitat de material retro! És impressionant el munt de records que et vénen al cap només mirant algunes d'aquestes imatges.

    Fa temps que no visito el museu del cinema de Girona, però després de llegir el teu apunt m'han agafat ganes de tornar-hi... Et declaro formalment culpable d'incitació a la curiositat i al coneixement. Que ho sàpigues!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, acceptaré qualsevol sentència que sigui dictada per incitar a beure de l'esperit decadent d'occident.

      Elimina
  13. Una aportació sobre els cinemes que tenien "Servicio de bar" i van anar passant a millor vida.

    Un d'ells era el Liceo, de Sants.

    El Periodico va parlar de la crisi a finals de l’any 1988 en un article amb el títol “Cines de barrio, última sesión”, que deia: “De noche, en el cine Liceo, símbolo de Sants, el acomodador toca un timbre a media película. No es la alarma. Es que no queda nadie en la sala.”

    Anècdota trista, ho reconec, però testimoni d’una època en la qual els cinemes van desaparèixer, especialment els de barri. Aquells que anunciaven "Visite nuestro bar".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt trista, Miquel. Amb els cinemes de barri va desaparèixer tota una cultura de l'entreteniment; era el lloc i el fet social, però també, com en la lectura, la possibilitat de revisitar les pel·lícules una i altra vegada.

      Elimina
  14. Aquest estiu he anat a un cinema amb anuncis locals que m'han entusiasmat malgrat el toc de disseny que els hi volen donar. Per cert el Museu del cinema de Girona és dels millors que tenim a Catalunya, sense cap mena de dubte!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, doncs quina sort. No deus tenir material, oi?

      Totalment d'acord amb que el Museu del Cinema és dels millors; jo hi afegiria els tres de joguines.

      Elimina
    2. De joguines em quedo amb el de Figueres. El de Verdú prefereix l'espectacularitat al concepte museogràfic, el que el caotitza una mica, i el de Sant Feliu es queda curt.

      Elimina
  15. primer de tot, dir que aquest blog és una meravella total, no perdem detall, estem molt contents d'haver-lo descobert.


    I...hem guanyat la supercopa! mira...

    ResponElimina
  16. Enric els tramussos es diuen guixes, hi es poden coure, la marona els venia a un quiosc de la meva àvia Lluïssa a la Barceloneta, hi si el cinema era una festa abans, el meu pare va quedar dormit, hi li van guindar l'americana, un día el pare encara solter, s'havia endut les claus de casa, hi els meus avis no podien entrar, la meva àvia en va tenir una molt còmica i bona veu en dir dins de la sala-: Antòni......, les claus,..... les claus, el cinema senser és va petar de riure. El meu pare li agradava el cinema, el Barça, hi com no cantar hi ballar, però els cinemes encara que és quedès dormit, se'ls coneixia quasibé tots els que hi havíen en el centre de Barcelona.
    Ramona

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel teu testimoni, Ramona. Molt divertida l'anècdota de les claus! Els tramussos i les guixes no són la mateixa planta. Les guixes es feien servir per fer farinetes.

      Elimina
  17. Mi cerebro no entiende que se prohibirse estar en el cine en mangas de camisa !!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nacho, no sé qué edad tienes, pero hasta los años 60 no se podían mostrar ni brazos ni piernas (sobre todo en el caso de las mujeres) en los lugares públicos. Los baños de mar eran una excepción.

      Elimina
  18. Uns retolistes exquisits. Feina perduda totalment. Jo encara vaig retolar per a algun establiment i per tendals de camions. Gran recopilació. Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carai, Josep Oriol! No coneixia aquest vessant artístic.

      Elimina
  19. Movieeerecord! "contamos con un esmerado servicio de Bar", al Moderno de Barcelona

    ResponElimina