Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dijous, 6 de setembre del 2012

El corrido antimonàrquic de Guty Cárdenas




La proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 va traspassar les fronteres espanyoles. En un món políticament dividit, en què es consolidaven dictadures com les de Hitler, Mussolini, Portugal o la de l’Imperi japonès, la victòria de les esquerres i la caiguda de la monarquia espanyola van ser celebrades popularment en molts indrets del planeta. Aquest entusiasme va ser una de les raons que va motivar que quan es va produir l’alçament de Franco l’exèrcit republicà es nodrís dels voluntaris estrangers que van lluitar amb les Brigades Internacional contra el feixisme.

A Mèxic, que havia viscut la derrota de la revolució d’Emiliano Zapata i de Pancho Villa, encara faltaven tres anys perquè Lázaro Cárdenas, el propulsor de la reforma agrària i el president que va acollir els exiliats catalans i espanyols, arribés al poder, però l’entusiasme va ser recollit sobretot per artistes mexicans, com Diego Rivera, que més tard aclamaria l’arribada de Trotski a Mèxic gràcies a la intercisió d’Andreu Nin.

Però més enllà de grans noms com Diego Rivera, Frida Kahlo, José Clemente Orozco o David Alfaro Siqueiros, un jove i popular cantant i compositor, Guty Cárdenas (Augusto Alejandro Cárdenas Pinelo; Mérida, Mèxic, 1905 - Ciutat de Mèxic, 1932) va posar lletra i música a la caiguda de la monarquia i a l’adveniment de la República.

Guty Cárdenas, que de jove havia estat atleta, es va forma musicalment en l’anomenada trova yucateca entre sons mestissos, aquells ritmes que provinents de l’àrea caribenya van acabar envaint i animant les grans sales de festes nord-americanes. L’any 1928 comença una gira a Nova York que el durà a col·laborar amb grans orquestres de ritmes llatins i, sobretot, de jazz, després de ser contractat per la discogràfica Columbia Records.

La proclamació de la República l’enxampa a Nova York. Pocs dies després, el mateix mes d’abril, amb la col·laboració del músic colombià Jorge Áñez va compondre el corrido “La república en España”, que va ser enregistrat per Columbia. Una cançó, un document que tenen molt de crònica periodística i que val la pena escoltar perquè hi ha fets que no caduquen.

Malgrat que aquí Guty Cárdenas és un perfecte desconegut, a Mèxic conserva la fama que li va proporcionar el seu treball i una mort prematura als (fatídics) 27 anys. Corria el 5 d’abril de 1932; feia poc que havia tornat dels Estats Units després de casar-se amb Ann Patrick, una nord-americana d’origen irlandès. Estava en la cantina Salón Bach quan, enmig d’una baralla espontània, es produeix una balacera i Ángel Peláez Villa, un comerciant espanyol, dispara i mata Guty Cárdenas. L’assassí és detingut i jutjat però va aconseguir ser alliberat quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, moment en què marxa de Mèxic cap a Espanya per lluitar al costat de l’exèrcit feixista de Franco. Com va apuntar l’escriptor, periodista, locutor i publicista socialista mexicà Ricardo López Méndez, el Vate, Cárdenas va ser víctima del seu recolzament a la República espanyola. Però d’això no se’n recorda ningú.




[+]

Podeu llegir alguna cosa més sobre el ressò de Guty Cárdenas a Catalunya i sobre la República a La panxa del bou, de Júlia Costa.

22 comentaris :

  1. L'haurem de posar de moda un altre cop, a compartir! a veure si despertem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, el que no s'entén és que amb la imatge que ofereix la monarquia encara tingui el predicament que té. Potser és que estem molt acostumats a l'esperpent.

      Elimina
  2. És una llàstima que gent com Guty Cárdenas siguin uns perfectes desconeguts en aquest país... conseqüències dels fatídics 40 anys que sembla que no acaben de passar mai. Jo, ho confesso, és la primera vegada que tinc referència del seu nom,i també la primera que sento aquest corrido.

    Enric, com t'ho fas per oferir sempre temes tan interessants? Em quedo bocabadada amb la quantitat d'informació de què disposes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, a alguns materials hi arribo per casualitat. Com que tinc per costums documentar-me sobre els temes que formen part dels interessos de Bereshit sovint una informació em porta a una altra i de tant en tant apareixen perles com la de Guty Cárdenas.

      Elimina
  3. Fascinant!! La història podria haver inspirat una novel.la de Roberto Bolaño! Una vegada més, la meva admiració per un bloc que difón històries com aquesta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi. La veritat és que Hispanoamèrica gaudeix d'una exuberància vital que trastorna el nostre concepte de realitat.

      Elimina
  4. El que és curiós és que el deixessin anar perquè havia esclatat la guerra...

    En fi, pel que sembla fou una disputa política el que acabà amb en Guty Cárdenas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, si la relació era realment política, algú deuria tenir connexions per fer-lo alliberar.

      Primer va córrer que la mort havia estat per un afer de faldilles, però l'escriptor Ricardo López Méndez afirma que no.

      Elimina
  5. Quina gràcia aquesta música política tan evident, España España, tu valentía la monarquía ya destruyó... Sin haber desorden, sin algarabía...

    Quan les cançons populars són tan directes mala cosa: vol dir que hi ha molta oposició i s'ennalteixen els anims. I sí, llavors les coses per desgràcia duren poc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver, jo trobo que a la cançó hi ha molta ironia.

      Aquí és fàcil que qualsevol esdeveniment polític durés poc; la inestabilitat va ser el nostre pa de cada dia durant tot el XIX fins la mort de Franco. I ara estem com estem!

      Elimina
  6. No se sap segur si va ser a causa d'una disputa política o d'un tema més terrenal, com unes faldilles, aquesta és la veritat o el poc que se sap, va ser un cas molt confús, com tants altres.

    Malauradament aquestes coses són encara freqüents per alguns indrets de Mèxic.

    El 'corrido' és força respectuós amb la monarquia i el rei, per cert, i sabent el que va passar després la idealització de l'arribada de la República fa esgarrifar encara.

    La meva mare cantava sovint aquesta cançó que tocaven els cecs amb els seus organets per Barcelona. Va ser molt popular, sobretot la primera part.

    http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2011/04/14-dabril-vuitanta-anys-despres.html

    ResponElimina
  7. No és tan poc conegut, més d'una vegada he llegit referències sobre Cárdenas a alguns blocs, per cert.

    ResponElimina
  8. que bo! aquests personatges son de pel·lícula!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, i venint del surrealista Mèxic, encara més!

      Elimina
  9. Se'm va passar per alt aquest apunt teu, Júlia. Si ho arribo a saber no en parlo perquè procuro no tocar temes de companys si no és per aportar alguna cosa nova.

    Sí que és cert que se'n parla en alguns blocs, però això no ens diu res de la seva popularitat: hi ha molts blocs que fan apunts buscant curiositats. Cárdenas no apareix gaire en altres fonts documentals. Fins i tot a Mèxic no se'n va començar a parlar amb atenció fins el centenari del seu naixement.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per cert, Júlia, he aprofitat per posar un enllaç cap el teu apunt.

      Elimina
  10. Una hitòria plenament mexicana, i que fa pensar en la literatura de Rulfo. Llàstima que Buñuel no n'hagués fet res, perquè també li encaixaria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, no és estrany que Buñuel anés a petar a Mèxic, oi? Has pensat algun cop com seríem sense el Buñuel mexicà?

      Elimina
  11. A los españoles (loejpañioleh) lo que les gusta aún es aquello del putrefacto Agustín Lara, de cuya boda española fue padrino el fascista Perico Chicote, lo de "en Madrid un agasajo postinero / con la crema de la intelectualidad". He visto verbenillas progres donde lo bailan con absoluto encantamiento. Imaginad qué intelectualidad iba a Chicote en los años 40 y 50 del siglo pasado (un libro excelente sobre aquellos años terribles: "Nos vemos en Chicote", de Juan A. Ríos Carratalá. Tremenda la historia de Manuel Martínez Margallo, periodista, humorista antes y durante la República, que luego devino en juez especial contra humoristas y periodistas, y al que no tembló la mano llegado el momento de condenar a muchos que fueran compañeros suyos en la prensa anterior al franquismo.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Yo no sé si en Madrid era posible o no, pero por suerte en Barcelona podías vivir ajeno a ese exhibicionismo público pseudointelectual, reservado a las élites adictas que vivían y gozaban por encima de la Diagonal, frontera de la llamada zona azul. En fin... Me alegro de no haberlo vivido perque la imagen sola ya produce náusea.

      Elimina