Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Googie: l'arquitectura del futur

Holiday Motel, Las Vegas


El Googie és un estil arquitectònic que neix a finals de la dècada de 1940 i mor a principis de la de 1960, i que s’estén també als elements decoratius, al mobiliari i als electrodomèstics. El nom, que originalment era el d’una cafeteria de Sunset Boulevard de Los Angeles (Googies’s), va quedar establert quan Douglas Haskell (1899-1979), professor i crític d’arquitectura, li va donar carta de naturalesa en un article publicat l’any 1952 en la revista House and Home. També és conegut com Populuxe, Doo-Wop, Coffee Shop Modern, Jet Age, Space Age o Chinese Modern.


Nascut per influència de la cultura de l’automòbil i de la tecnologia espacial, es caracteritza per una visió futurista de l’arquitectura. El cinema nord-americà i la publicitat –sobretot a través de Selecciones del Reader’s Digest i de Life– ens han ofert múltiples testimonis d’edificis i espais interiors, que només ocasionalment van arribar a Europa, i que per a nosaltres eren la imatge viva de l’american life i del somni americà: cafeteries, restaurants, benzineres, boleres, motels, habitatges... Edificis que ens trobem, sobretot, a peu de carreteres transitades per mustangs, pontiacs, chevrolets, studebakers, plymouths, fords... i que s’anuncien amb magnífics rètols lluminosos. Salons de finestres gegantines mirant sobre la gran ciutat il·luminada, amb un aparell de televisió tan bell com un satèl·lit artificial; cuines immenses com una sala de ball, on Rod Hudson i Doris Day fan servir electrodomèstics de ciència-ficció.

Perquè la ciència-ficció, al cinema, a la televisió, als còmics, a les portades dels llibres i revistes, als cromos, també es bastia d’arquitectura i estil googie abans que l’home trepitgés la Lluna, i ens imaginàvem com serien els plats voladors extraterrestres, les naus i les estacions espacials -com en el cas d’Ultimàtum a la terra (1951), de Robert Wise; però sobretot a Planeta prohibit (1956), de Fred M. Wilcox) i com la tecnologia incidiria en les estructures i en l’aspecte de les grans ciutats.


Escena de Planeta prohibit (1956)


Els zepelins de
Montjuïc

A Barcelona, durant els 50 i els 60, hi va haver bars decorats amb l’estètica googie però no n’ha sobreviscut cap. Un dels locals emblemàtics va ser el bar-bolera Boliche (1953), en el 508 de la Diagonal, després convertit en cinema, i ara desaparegut; o la sala Bikini (1953-1990), de l'arquitecte Julio Chillida. Però, segurament, el també desaparegut Parc d’Atraccions de Montjuïc seria la instal·lació on més elements arquitectònics ens recordarien aquell estil: els rètols lluminosos, el pavelló de la Damm (que es conserva en els jardins Joan Brossa), l’atracció dels zepelins... I durant el boom turístic dels 50 i 60, a les poblacions del litoral es van construir bars, discoteques, hotels i apartaments amb elements googie. Si es vol anar a la cacera encara es pot trobar alguna cosa.


Bikini (Font: revista Vivir en Barcelona)


Els darrers anys, però, han aparegut a Barcelona diversos locals que imiten els diner americans amb una estètica totalment googie: neons, metalls lluents, tamborets i cadires d'skay, jukebox... Un és el Big J's Burger, amb dos locals, un al carrer Balmes i un altre al carrer Carme. Però sobretot destaca, per la decoració, el Peggy Sue's, un a Travessera de Gràcia amb Santaló i un altre al carrer Balmes tocant a Gran Via.


El Peggy Sue's de Travessera

Les obres de l’arquitecte Santiago Calatrava, el pont que va de la Ronda de Sant Martí al carrer del Clot i la torre de comunicacions de Montjuïc, d’aspecte aparentment tan modern, són de clara inspiració googie, amb perdó del seu autor, tot i que la utilització dels materials difereix.




Satellite
Shopland



El vidre, el plàstic, la fusta, els neons, el ciment, l’acer, l’skay eren els elements de construcció i decoració d’un estil que defugia el minimalisme compositiu i buscava la inclusió del major nombre d’elements; un estil que havia de semblar orgànic però havia de ser abstracte; que havia d’anar contra les lleis de la gravetat: sempre que fos possible, l’edifici havia de penjar del cel. Cúpules i sostres asimètrics; formes ameboides i de bumerang; superfícies brillants; dissenys imitant l’àtom i l’energia atòmica: estrelles, cèrcols entrellaçats, símbol de la ingenuïtat científica de l'home, que dissenyava el futur abans que arribés.

Roadside America, de Lucinda Lewis


I aquest futur no va arribar. A principis dels 60 el somni americà va agafar altres camins i va topar amb realitats que havien d’inspirar revoltes, que també havien de canviar el món. Abans que aquella visió romàntica del futur es trenqués i se substituís per una realitat més pràctica i prosaica, va deixar en la cultura popular americana un parc d’atraccions, el Tomorrowland del Disneyland d’Anaheim, a Califòrnia, i una sèrie de dibuixos animats que va deixar empremta en l’imaginari popular europeu: The Jetsons (1962-1963), de Hanna-Barbera, que a Espanya van ser coneguts amb el nom de Los Supersónicos, 24 episodis que aquí van ser emesos a partir de 1967 (entre els anys 1985 i 1987 es va reprendre la sèrie amb nous episodis). La família Jetson viu en els apartaments Skypad d’Orbit City, en l’any 2062, on tots els edificis estan construït enlaire sobre llargues columnes i tenen un inconfusible estil googie.

Evidentment, els Jetson no eren els primers en fer-nos viatjar a una ciutat del futur. Des de finals del segle XIX dibuixants i il·lustradors s’entretenien a imaginar com seria el futur en revistes i cromos, com en el cas d’El futur imaginat: el segle XX vist des del XIX, o els magnífics dibuixos de Barcelona, de finals de la dècada de 1920: El futur imaginat: Barcelona 1929. D’aquestes il·lustracions futuristes antigues (però que arriben fins als anys 60 del segle XX) en diuen paleofutur, i tenim alguns blocs amb contingut molt interessant, com el Paleofuture de l’Smithsonian.com (Smithsonian Institution), o Paleo-Future: A look into the future that never was.


Motorola, Charles Schridde (1961-63)

Motorola, Charles Schridde (1961-63)

Motorola, de Charles Schridde (1962)


Però encara existeix una altra tendència, el retrofuturisme, que recrea en obres fetes en l’actualitat la visió del futur que es tenia en una època determinada, és a dir, situar l’acció en un futur que mai va ser, generant ucronies i ficció especulativa, que tindria en una altra sèrie també de dibuixos animats, Els Picapedra (The Flintstones, 1960-1966), que en un passat prehistòric hi col·locava avenços tecnològics del futur.

El retrofuturisme té dos subgèneres ben diferenciats, el dieselpunk, amb una estètica compresa entre els anys 1920-1950, l'anomenada "era dièsel", que beu de l'art déco, del pulp, del jazz i de la música swing: Dark City (1998), Alex Proyas, Batman, de Tim Burton (les dues primeres), Brazil (1985), de Terry Gilliam, El gran salto (1994), dels germans Coen, o la pel·lícula espanyola d’animació Planeta 51 (2009). I l’steampunk, que es mou durant l’època victoriana, amb una clara influència de l’obra d’H. G. Wells i de Jules Verne, amb pel·lícules com Wild wild west (1999) i La liga de los hombres extraordinarios (2003).

Des de la mort del googie com a estil la seva desaparició no ha estat absoluta perquè la cultura popular s’ha anat alimentant del seu record. L’any 1973 George Lucas ens presentava American Graffiti en uns escenaris totalment googie. I a la dècada de 1990 alguns directors nord-americanes com Quentin Tarantino o els germans Coen, amb una sensibilitat especial per la cultura popular, van utilitzar escenaris d’estil googie per ambientar pel·lícules com Pulp fiction (1994) o El gran Lebowski (1998).

Potser no ho sabíem o potser no li havíem posat nom, però el googie és dins de l’imaginari d’unes quantes generacions i d’altres l’estan descobrint ara. Hem vist alguns exemples de l’arquitectura googie, i se’n poden trobar més en els vincles del final de l’apunt. Però ara toca viatjar. Benvinguts a l’Orbit City dels Jetson, que ens van enamorar de petits, que ens van fer somniar i dibuixar, i que ens continuen traslladant al país de la imaginació.




















[+]


Arquicomics: architecture & comics, arquitectura y cómics, recopilación de Jaime Eizaguirre (blog).

Arquitectura i còmic, Bereshit (blog).

Ernst, Meret; Grand, Lucker. Barcelona: City in space. Webdesign & Shopping Database: Klang und Kleid, Publisher: Vice Versa Verlag Berlin, Copyright Photos: © 2001 - 2012, Tobias Madörin, Copyright: © 2001-2012, Lurker Grand.

Galeria de whflood: arquitectura, mobiliari i elements de decoració (Flickr).

Googie Architecture Online (pàgina web).

Googie Central, Roadside Peek (pàgina web).

Googie Art: California Diners & Coffee Shops of the 1950s & 60s (pàgina web).

Hess, Alan. Googie: Fifties Coffee Shop Architecture. San Francisco: Chronicle Books, 1986.

Hess, Alan. Googie Redux: Ultramodern Roadside Architecture. San Francisco: Chronicle Books, 2004.

Lucker, Grand. Berlin: City in space. Webdesign & Shopping Database: Klang und Kleid, Publisher: Vice Versa Verlag Berlin, Copyright Photos: © 2001-2012, Tobias Madörin, Copyright: © 2001 - 2012, Lurker Grand.

The American Sign Museum. Museu de rètols i elements decoratius googie. També es poden veure fotografies del museu aquí).


[++]

Selecció d'imatges d'arquitectura googie a Google (cliqueu sobre la il·lustració)



30 comentaris :

  1. Jo crec que els googies (no coneixia aquest mot) es van copiar del E. Mendelshon, molt anterior.
    http://kalamarlee.blogspot.com.es/2012/06/mi-otro-mendelshon.html
    I també molt a veure amb l'Streamline, als dissenys americans post-decó.
    http://es.wikipedia.org/wiki/Streamline_moderne

    Està clar que l'estil va arrelar fort i durant molt de temps. Encara té, per mi, un aspecte futurista i optimista.

    Demà et llegiré un altre cop, amb la calma que l'article necessita! molt xulo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ah, a Star Wars hi ha molt edifici googie, sobretot a l'Imperi Contraataca, oi?

      Elimina
    2. Espero els teus comentaris, Lula. Jo tinc uns coneixements limitats i segur que hi ha relacions i influències que se m'escapen. Em miraré els que comentes.

      Segur que hi ha un munt de pel·lícules amb arquitectura googie; no m'he estès en aquest sentit perquè no volia desviar-me gaire dels Jetsons.

      Elimina
    3. Enric, si Internet és una inversió en esforços malaguanyats, tu et mereixes la palma. Encara que sigui per tanta arquitectura inútil.

      Elimina
    4. Allau, què radical! Que no t'agraden els Jetson?

      Elimina
  2. M'encanta l'arquitectura Googie. Ara, així de memòria, intento trobar més exemples actuals a Barcelona i no en trobo tampoc (no sé què diria Calatrava si li parlen d'arquitectura goggie, ell sol citar com a referent més aviat a Gaudí... amb perdó del referent!) i només et sabria dir un parell de restaurants, que per fora res a veure amb les arquitectures espectaculars del googie, però sí amb l'interiorisme, han recuperat la decoració dels dinners, a la manera d'American Graffiti o de Pulp Fiction, no recordo els noms, els he vist passant pel davant, un està al carrer del Carme amb Joaquim Costa i l'altre a Balmes amb Gran via.
    No sé si coneixes aquesta web (que també és un llibre ara exhaurit): http://www.city-in-space.com/, crec que t'agradarà. La vaig trobar buscant informació sobre una arquitectura que encara m'agrada més que la googie, la tiki, però hi ha de tot, de fet és doble, dedicada a edificis i locals de Berlin en una, i l'altra a Barcelona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toronto, tenia pendent esmentar aquests restaurants, que els havia sentit anomenar però no sabia on eren. Avui m'hi he posat i ja estan afegits.

      La web que em cites és una meravella. No sé com s'anomena aquest estil; les reminiscències googie hi són, però jo diria que són una altra cosa, oi?

      I pel que fa al tiki, té coses esplèndides. Ara, m'agrada més l'arquitectura que agafa elements tiki que no pas l'original.

      Elimina
    2. Sí, no és ben bé googie, però tenen tot el que ara en diem vintage i sovint molt rook'n'roll! No acabariem mai de trobar referents i influències... Mira, aquest cap de setmana he tornat a veure Le Havre d'Aki Kaurismaki, que a gairebé totes les seves pel·lícules cuida fins a l'últim detall el mobiliari i objectes vintage amb reminiscències googie: molt skay grana, parets blaves, a cap bar hi falta una jukebox, ni a cap casa un tocadiscos pik-up o amb bafles integrats al moble-ràdio... seria googie a la finlandesa, i és total!

      Elimina
  3. molt bo, ei, et deixes la Kim possible http://www.youtube.com/watch?v=l7hIZss1b0Y
    i tots els dibuixos que segueixen, com Pheneas and Pherb

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, els dibuixos que esmentes s'escapen de l'estil googie. Hi ha elements en el traç que recorden els dels anys 60, però els elements arquitectònics googie no els he sabut trobar.

      Elimina
  4. Jo diria que l'antic Bikini també tenia aquest estil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Allau; no sé si l'arquitectura ho era del tot, però sí que tenia molts elements googie.

      Elimina
  5. genial apunt, com ens tens malacostumats. aquesta arquitectura, però, té un no se què d'inestable que em desassossega.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidice, no t'agradem les asimetries? Jo la trobo encantadora, suposo que perquè forma part de l'imaginari infantil.

      Elimina
  6. Fantàstic apunt!. Jo diria que a la sèrie original Star Trek també hi ha molt d'aquesta tendència (tant a nivell de disseny com filosofal). Als EUA es fan esforços per preservar els elements que en resten. Segurament un dels més emblemàtics, com tu dius és el resturant que centra American Grafitti, el Mel's, que manté l'skay i els cromats a les diferents seus que té. Pel que fa al cartell de benvinguda a Las Vegas, es manté justet, justet, en una illa enmig de l'autovia d'entrada a la ciutat. Al llarg de la ruta 66 també es van trobant alguns exemplars.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, cert; Star Trek entraria dins de la ciència-ficció que es va fer durant aquells anys. No he volgut estendre'm en el cinema perquè els exemples serien nombrosos.

      En els link que he posat al final n'hi ha un de l'American Sign Museum. Fes-li un cop d'ull.

      Elimina
  7. Mare meva quin plaer de post, de blog i de pantalla!

    salutacions des del bogardisme etern que us espera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Bogarde! Sé que no comento gaire sovint, però us llegeixo i us tinc en el pensament. No dono abast! :)

      Elimina
  8. Ostres, desconeixia totalment que aquesta arquitectura típicament ianqui es digués Googie! És lògic que a aquesta estètica, perquè passa de l'arquitectura a l'objecte quotidià, se li donés un nom.

    Una vegada més tot un descobriment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, tenim tan assumit que és una estètica ianqui que no se'ns acudia que fos un estil definit.

      Elimina
  9. M'ha recordat un dels dibuixants del Víbora que menys m'agradava (amb perdó), el Torres:
    http://www.lambiek.net/artists/t/torres_d.htm

    Tot i que d'altres dibuixants d'aquella revista també recorrien al retrofuturisme (fins i tot Mariscal) a mi em sembla una barreja impossible de barroc i de naïf. Diria que després va evolucionar cap a una visió més fosca i més interessant, una mica en la línia de Blade runner, que ja trobo més rica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Goncs sí, Lluís tens tota la raó. No havia pensat en Daniel Torres i en Mariscal (tot i que aquest és més abstracte). És evident que aquesta estètica ha influït molt en totes les arts.

      L'estètica de Blade runner, i de pel·lícules d'ambientació semblant, és més decadent. El googie ens presenta un futur lluminós, mentre que la foscor de Blade runner ens anuncia un futur on la societat i l'home han estat superats. No sé on hauríem d'anar a buscar els precedents, però no és una evolució estilística sinó existencial, que l'arquitectura reflecteix perfectament.

      Elimina
  10. Molts cops m'he preguntat QUÈ hi ha a sota de la minifaldilla de l'Anne Francis, i ara ja ho sé: googies

    Gràcies Enric

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, ha... Quina gran pregunta, Luigi! I tan extrapolable!

      Elimina
  11. Excel.lent apunt Enric! Molt agraïda, per haver-me resolt una curiositat que tenia envers aquest estil, desde el temps dels Jetsons!
    Et dec un cafè o fins i tot, dos! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Carme! Jo posaré les pastes.

      Elimina
  12. Retrofuturisme és un oxímoron amb una força evocadora grandiosa (el nom Googie m'agrada menys). És el món dels Jetsons, els Picapiedra, les pel·lis de Doris Day i Rock Hudson. I també és, vist ara, el que ens imaginàvem de l'aleshores llunyà any 2000.

    ResponElimina
  13. És veritat, Sícoris, "googie" no evocara res, però "retrofuturisme" només té sentit vist des d'avui. Com no ens inventem un nom...

    ResponElimina
  14. Excelente y bien documentado artículo, como de costumbre. Alguien debería dedicar un post a esas lámparas y esculturas "retro-futuristas" que el genial Manuel Vázquez incluía en los fondos de muchas de sus viñetas. Algunos de estos escenarios que figuran en los dibujos animados me han recordado por momentos aquellos diseños. Un cordial saludo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Flegetanis. Tienes toda la razón del mudo con lo de Vázquez, y merece ser mencionado. Pero Vázquez merece mucho más. Es el gran iconoclasta de la historieta ilustrada española. Tuve la oportunidad de tratarlo y me reservo para más adelante dedicarle un buen artículo. Un abrazo.

      Elimina