Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 9 de novembre del 2012

L'arquitectura de 13, rue del Percebe: de Vázquez a Ibáñez

Plantilla de 13, rue del Percebe



A Manuel Vázquez (Madrid, 24 de gener de 1930 - Barcelona, 21 d’octubre de 1995)
en el 20è aniversari del seu comiat sense dir adéu

A Francisco Ibáñez (Barcelona, 15 de març de 1936 - 15 de juliol de 2023)
en el trist dia del seu traspàs


Per alguna raó que va més enllà del joc i del coneixement, el primer que fem un cop identificada la tribu (la mare, el pare...) i el lloc que ocupem en ella és convertir-nos en arquitectes. Segurament és un comportament induït, però sigui com sigui, la primera activitat creativa és la construcció d’una casa: quatre línies rectes, una teulada, una porta, dues finestres i una xemeneia que treu fum. Un lloc on sentir-nos protegits, com en l’úter matern, i que ens permet a partir d’un esbós recrear la resta de l’univers.

L’arquitectura permet ordenar el món, fugir del caos, mentre ens recreem en el laberint. Ens resistim a creure que casa nostre és un lloc perfectament identificat i la fantasia ens fa imaginar que sempre hi ha algun racó secret a punt de ser descobert. Per aquesta raó la casa dels nostres somnis té sempre unes golfes. El mateix passa amb l’edifici, més misteriós a mida que pugem pisos. La necessitat de construir cap amunt és directament proporcional al vertigen que ens produeix ser més a prop del cel i dels déus. Els altars sempre són en un lloc més elevat que la resta del temple, que també haurà estat construït sobre una elevació.




Un dels primers jocs que va anar a les meves mans va ser un joc de construccions amb peces de fusta i li va seguir l’Exin Arquitectura, que després passaria a dir-se Exin Block quan el plàstic es va imposar a la fusta i la llauna.

Les habilitats manuals seguien amb els retallables, que demanaven una precisió més fina: pintar, retallar i enganxar fins aconseguir una bonica maqueta. I en el meu cas va culminar amb un llibre que t’ensenyava a fabricar els teus propis retallables: El pequeño constructor mecánico, de l’editorial Molino, ideat i il·lustrat per Ramon Sabatés.




I entre els jocs de taula el primer va ser uns Juegos Reunidos de Geyper. La gran majoria d’aquests jocs juguen amb la idea del laberint, i un d’ells, el Juego de las construcciones, és una lluita contra l’atzar per acabar fent el cim i completar l’edifici. Em pregunto si encara es continua anunciant amb una bandera que un edifici de veritat han arribat al punt àlgid de la construcció.




Desenvolupament manual i lúdic jugant a fer d’arquitectes. Fantasies laberíntiques i arquitectòniques que tenien el suport oral i lector en els contes: Els tres porquets, per posar-ne només un cas, que a més és prou exemplificant tant pel fet de valorar l’esforç i la constància com per la idea que casa nostra ha de ser prou sòlida com perquè ens protegeixi de tot mal extern.


13, rue del Percebe

I dels contes als tebeos. Feu un cop d’ull a l’apunt "Arquitectura i còmic" i veureu la relació intensa que existeix entre les dues arts. Al final d’aquell apunt parlava, i aquí volia arribar, de la que segurament és una de les grans referències entre totes les historietes il·lustrades, si més no dins del món Bruguera: 13, rue del Percebe. Agafant la idea inicial d’aquest apunt, i mirant de tancar el cercle, deia aleshores que Ibáñez “ens mostra de forma impúdica i còmica el que ja sabem: que les cases estan habitades. Segurament per això funciona tan bé l’arquitectura sense elements que l’expliquin; perquè més enllà de la seva funció urbanística, és a dir, d’element ordenador del caos exterior (sense aquest ordre –que també es dóna en els campaments de nòmades i de seminòmades– no hi hauria ciutat), cada edifici és en ell mateix un intent d’ordenació del caos interior (veïnal, familiar, individual...). Per aquesta raó són tan habituals les estructures arquitectòniques en els somnis: ordenen els microcosmos. Els ordena fins i tot quan l’edifici està habitat per fantasmes”.

Arribats a aquest punt, afegirem una mica de polèmica a aquesta idea tan original d'Ibáñez. La primera historieta de 13, rue del Percebe naixia en el Tío Vivo del 6 de març de 1961, un cop acabada l'aventura cooperativa que van emprendre els dibuixants procedents de Bruguera (Escobar, Peñarroya, Conti, Cifré y Giner, sota el nom de DER, Dibujantes Españoles Reunidos) van emprendre, i que Paco Roca va narrar a L'hivern del dibuixant (Bilbao: Astiberri, 2010).


Primera publicació de 13, rue del Percebe, d'Ibáñez
Tío Vivo, 6 de març de 1961


Comenta Joan Navarro en el seu bloc Viñetas: “Vázquez siempre me dijo que el fue el creador de 13, rue del Percebe, o cuando menos de la idea. Nunca he encontrado la prueba de que fuera cierto. Sin embargo, a la vista de la página reproducida, del nº 1 de Super Pulgarcito, de 1949, al parecer la idea podría haber tenido antecedentes como en esta página titulada Alarma en el número 33, de la calle del congrio". Certament, aquesta historieta, signada per Cifré, Peñarroya y Cía. té molts paral·lelismes amb la d’Ibáñez, tant pel que fa a la idea com per alguns dels personatges: el lladre, el metge, la botiga de queviures...


Alarma en el número 33, de la calle del congrio,
Cifré, Peñarroya y Cía.
Super Pulgarcito, núm. 1 (1949)


I posats a buscar antecedents, a principis del XX Joaquim Xaudaró i Echauz (Vigan, Filipines, 1872 - Madrid, 1933) va dibuixar en un escenari similar la historieta "Una casa en Nochebuena", amb el mateix esperit costumista.


"Una casa en Nochebuena", de Joaquim Xauradó


Però tornant a Vázquez, en una entrevista per al número 9 (1993) del fanzine Amaníaco, podem llegir:

Cambio de tema. Se dice que el moroso de 13 Rúe del Percebe eres tú, ¿es cierto? Ibáñez nos ha dicho que no pero…

No, no, y puedo decirlo por una sencilla razón, 13 Rúe del Percebe es mío, y la idea de Mortadelo y Filemón es mía. La idea, pero la creación es totalmente de Ibáñez; yo solamente apunté que podía ser una pareja de detectives, y que uno se pudiera disfrazar... O sea, el esbozo. De 13 Rúe del Percebe, la caseta la hice yo, y me puse ahí pero no llegué a dibujar más que una página.

¿Y se publicó esa página?

Vete a saber, en esa época... Pero era todo, todo... Vamos, a Ibáñez de verdad que le aprecio; no somos amigos pero es un gran trabajador. Más que dibujante, un gran trabajador, muy laborioso. Todo lo que ha hecho se lo ha hecho él, de verdad.

Es va publicar aquesta pàgina? Sí, es va publicar. El mateix Vázquez em va ensenyar l'original que va ser publicat a l’Almanaque para 1959 de la revista Pulgarcito, amb el títol Un día en Villa Pulgarcito, amb la signatura “Interpretado por by Manuel Vázquez” perquè, a més d’aparèixer ell mateix, reinterpreta personatges de la resta de dibuixants de la revista. I vaig poder sentir de la seva veu una versió molt diferent de la publicada a l'entrevista a Amoníaco. Va ser durant el mateix any 1993 de l’entrevista que vaig tenir l’oportunitat d’anar un parell de cops a casa seva, en el barri de Sant Antoni, perquè va col·laborar a la revista Hora Putifa, que editàvem en aquella època. No destaparé aquí tot el que vam parlar (va ser una conversa privada i algunes persones continuen vives) ni quantes cerveses vam beure, però puc afirmar que el to i el contingut contradiuen l’entrevista anterior, tant pel que fa a la relació amb Ibáñez com pel que fa al personatge que viu en el terrat, que sí és una caricatura de Vázquez. La relació entre els dos dibuixants va ser sempre tibant, i així com Ibáñez ha estat sempre una persona discreta, a Vázquez era fàcil estirar-li la llengua.


Un día en Villa Pulgarcito, 
“Interpretado por by Manuel Vázquez”
Almanaque para 1959 de Pulgarcito


De petit vaig riure més amb Ibáñez, però a mida que vaig anar creixent vaig descobrir què s’amagava darrere d’aquelles historietes tan àcides de Vázquez: segurament la crítica més lúcida, juntament amb el Carpanta d’Escobar, de l’Espanya de la postguerra i de tota la dictadura, reflectida en un personatge que era fruit no només d’aquell moment històric, sinó d’una tradició que es trasllada fins la picaresca. I ell, Vázquez, era un supervivent. A la teva salut!


[Afegit del 15 de juliol de 2023]

I a la salut d'Ibáñez, que ens ha deixat aquest 15 de juliol de 2023. La nostra vida des de petits fins avui estarà per sempre lligada als seus personatges i les seves aventures. Llarga vida als tebeos!


Pàgina autobiogràfica de Vázquez (Can-Can, 1958)

32 comentaris :

  1. ostres, doncs no sabia que l'idea era de Vazquez. El que si sabia es que Vazquez era l'inquili moros del terrat, encara que ell ho negui. molt bo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Aris, Vázquez ho negava en públic i ho afirmava en privat. Ibáñez ens ho podria explicar.

      Elimina
  2. M'ha sorprès reveure l'Exín Block. Jo l'havia tingut i el Lego me l'havia fet oblidar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau, tinc pendent convidar-vos a berenar a casa i podrem jugar amb l'Exin Block, amb el "fuerte", els indis, els caw-boys, els cotxet d'EKO... Ho conservo gairebé tot!

      Elimina
    2. Ep! Aviseu i jo porto els Japos del Puente sobre el rio Kwai!! He, he....

      Elimina
    3. Seria una festassa, Toni!

      Elimina
  3. El gran Vazquez!! Crec que el nom "13, rue del Percebe" és una conya feta a partir de la pel.lícula del 1947 de Henry Hathaway "13, Rue Madeleine", referida a la suposada adreça del quarter general de la Gestapo a Le Havre (que no sé si és cert o no). Aquest estiu hi vaig pensar molt perquè vaig estar uns dies a París, i l'adreça on m'allotjava era "13, Rue de Buci".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Jordi, això afirmava un directiu de Bruguera; vés a saber. Amb una dreça així era impossible no pensar-hi, oi?

      Elimina
  4. De la casa de la rue del Percebe el que més m’agradava era la immensa vitalitat que emanava d’una estructura tan sòlida, estable. La tensió entre el dinamisme dels personatges que bullien d’acció i el marc fix em semblava un gran encert. A més de retratar les misèries del país en un moment en que s’havia de ser molt subtil, és clar.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Missatger, aquesta era la seva gràcia, la possibilitat d'espiar aquest bullir vital i la possibilitat de la lectura entre línies.

      Elimina
  5. Una de les coses que més m'agradava de "13, Rue del Percebe" era la façana transparent, mirall deformador que ens retornava la imatge de l'Espanya de l'època, tan familiar als nostres ulls tafaners.

    La casa (o l'edifici, el castell i la cova) són símbols de l'espai íntim i protector contra els mals de fora, i la gràcia del còmic d'Ibáñez (o de Vázquez, que seva va ser la idea) era subvertir aquest tòpic tan arrelat i mostrar, amb ironia, que el món és una gran finestra oberta on els conceptes "dins" i "fora" queden diluïts.

    L'Exin Bloc no el coneixia. Jo havia tingut l'Exin Castillos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Som uns voyeurs impenitents, oi Sícoris? "Mirar" i "veure'ns" no estan tan allunyats.

      L'Exin Castillos el vaig tenir més tard, i encara el conservo.

      Elimina
  6. Les historietes de l'Ibáñez eren un clàssic que et solien portar els amics quan estaves malalt amb grip i venien a casa fer-te una visita!
    El pintor Gino Rubert, famós per les portades de les edicions espanyoles d'Stieg Larsson, té alguns quadres que reprodueixen l'estructura del bloc de pisos de la 13 Rue del Percebe, però amb els pisos buits i cert mal rotllo... homenatge a Vázquez? No crec...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig anar a veure l'exposició del Gino Rubert a una galeria de la Rambla Catalunya. Buscaré aquests quadres.

      Hi ha moltes obres semblants a "13, rue del Percebe"; algunes són homenatges, d'altres, no. Qui ho sap!

      Elimina
  7. Interessant el joc Exin. I les peces amb els noms adequats.
    Jo no m'inquietaria per saber qui va ser el primer, perquè de fet, què són les cases de nines, (n'hi ha de ben antigues) sinó unes cases seccionades? I molta arquitectura s'expressa millor per la secció que per la planta, sobretot els blocs!:
    http://utopies.skynetblogs.be/archive/2008/12/11/le-corbusier-1887-1965-la-cite-radieuse.html

    com s'assemblen els personatges d'Ibáñez jove i Vázquez en aquestes vinyetes...m'encanten

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, sempre hi ha un punt de partida per a cada idea, però és cert que podem trobar referents en totes les èpoques i disciplines.

      Molt interessant aquest bloc que m'has passat!

      Elimina
  8. El historietista español que empezó a hacer comunidades de vecinos con paredes transparentes fue Joaquín Xaudaró a finales del siglo XIX.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Marcos. Conozco la historieta de Xaudaró. Quise centrarme en la polémica Vázquez/Ibáñez y por esta razón no lo incluí. Pero ya que lo mencionas, les voy a poner una referencia.

      Elimina
  9. El primer que miraba del tebeo era Rue del Percebe, el botiguer era una pasada amb aquella cara digna que posava amb els ulls mig tancats de no fer res mal fet. Al meu barri hi ha un botiguer que m'el recorda molt, te la balança a dalt i un ganivet al plat que no es veu i que pesa lo seu. Procuro no comprar coses que es pesin.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin morro, Montse! I no hi ha ningú que li digui res?

      De fet, no m'estranya: estem envoltats de pícars i tramposos, i 13, rue del Percebe reflecteix molt bé alguns tarannàs típics. Les que han desaparegut són les porteres, tot i que al costat de casa n'hi ha una que escombra i frega la vorera cada dia a les 5 del matí. Inaudit!

      Elimina
  10. ´No saps cóm m'has fet disfrutar, he fet un revival de la meva infancia. Assídua seguidora teva, no tan com voldria però.
    Jo tinc la mania d'atrapar paper vell. Sóc col.leccionista de retallables de nines i en tinc un munt, no per això deixo d'interessar-me pels TBO's, però a casa ja no en tinc, em treurien.
    Gràcies per ser-hi
    Maria

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Maria. M'alegro molt que l'article hagi servit per reviure vells records. Sempre és agradable recuperar el paradís de la infantesa. Jo també sóc dels que acapara paper vell, però sobretot joguines de plàstic i anuncis i ampolles de refrescos dels anys 50 i 60.

      Elimina
  11. Un record d'infància, quines bones estones vaig passar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moments inoblidables, Javier. La nostra infantesa està marcada pels tebeos.

      Elimina
  12. En Vázquez és un home que mereix passar a la història del nostre país en majúscules. El retrat que ell va fer de la societat catalana i espanyola és tot un monument a la veritat i escrit de la millor manera, amb la humilitat dels dibuixos dels tebeos.

    Ell forma part, com sabem, de tota una generació de dibuixants i narradors d’un món irrepetible com ho són també ells mateixos, persones i professionals únics. Diuen que no hi ha ningú insubstituïble, però no és cert, en Vázquez i tots els seus companys van ser les úniques claus d’uns panys que obrien unes portes que sense ells s’haguessin mantingut tancades als nostres ulls.

    Sempre, però, se’l compara amb l’Ibáñez i crec que és un error, tot i formar part de la mateixa escola, l’Ibáñez enseguida es va infantilitzar i va perdre la ironia mordaç de la seva primera època. Als anys 70 l’Ibáñez ja va escriure amb el format francès dels àlbums de la Dargaud i va intentar emular en bona manera una estètica acolorida similar a la dels herois francesos començant per l’Astèrix, oblidant aquells tebeos en “blanc i negre”, aparentment més innocents, però, paradoxalment alhora, més punyents i feridors perquè també eren més sincers a l’estar escrits amb la fam.

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense els tebeos no seríem el que som, Xavier. I autors com Vázquez ens van ensenyar que textos i imatges tenien una segona lectura. Certament, la comparació amb Ibáñez no té cap sentit perquè no ens parlen de les mateixes coses. Passa el mateix amb Escobar i el seu Carpanta, reflex de la postguerra i del món dels pícars.

      Elimina
  13. Molt bona la història, no la coneixia. Parlar amb en Vázquez deuria ser tota una experiència...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Salvador. Doncs sí, conèixer Vázquez va ser tota una experiència. Es feia difícil separar persona i personatge; a voltes semblava, fins i tot sortit d'una de les seves vinyetes. I em va explicar coses que no podré reproduir mai en públic.

      Elimina
  14. Tens tota la raó, Enric, quan parles de l'arquitectura, en realitat és el gran Art, amb majúscules, ni pintura ni literatura ni música arriben a la seva alçada, mai millor dit. És l'art conceptual i abstracte per excel·lència i l'únic on es fon l'art amb la vida. I la nostra Rue del Percebe, 13 és tot un monument. Jo vaig néixer en un 13, sempre m'ha semblat un número magnífic i que dona molta sort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no sé si diria tant, Xavier, però sí que estic d'acord que és l'art conceptual per excel·lència fins el punt de condicionar la nostra existència. És la representació del món i alhora una extensió del nostre ésser.

      Elimina
  15. M'agradat molt saber aquesta hisòria totalment desconeguda per a mi. Gràcies.

    ResponElimina