Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimecres, 17 d’abril del 2019

Del passatge Maymó a Illinois amb l'Alsina Graells

La Casa Ramon Julià (1919) a la confluència de la Ronda
de la Universitat amb el carrer de Pelai


No tota la toponímia urbana de Barcelona té cabuda en el nomenclàtor oficial, en alguns casos perquè el carrer o la plaça no ha tingut mai nom, en d’altres perquè, misteriosament, ha desaparegut. Amb aquest apunt iniciarem una sèrie que rescatarà aquest oblit i aprofitarem per recuperar un paisatge perdut, però que va ser viu fins fa res, els suficients pocs anys com perquè encara el tinguem ocult a la memòria.

Com en el cas de la plaça d'Urquinaona o el de la plaça de Catalunya, l’enderroc de les muralles que va començar l'any 1854 ha deixat aspectes a mig resoldre i curiositats urbanístiques que sovint passen desapercebudes a la vista del vianant. En el triangle format pels carrers de Pelai, Balmes i Ronda de la Universitat hi ha actualment un passatge sense nom que comunica Pelai amb la Ronda, en l’espai al costat dels edificis dels números 3 i 4 dels respectius carrers, a la part posterior de la Casa Ramon Julià (1919) i que havia estat un petit jardí interior. És on hi ha avui l’hotel Jazz, inaugurat l’any 2004.

El passatge sense nom, però, amaga molta més història que la del jardí desaparegut. L'any 1878, en el número 4 de la Ronda de la Universitat, Evarist Ullastres fundava la Tipografia La Academia (1878-1892), una empresa tipogràfica dirigida per Rafael Farga Pellicer que no només va tenir un paper cabdal en la renovació de les arts gràfiques catalanes, sinó que també va ser una precursora de l'anarcosindicalisme barceloní. De la seva impremta van sortir dues de les publicacions anarquistes més influents de finals del segle XIX: Acracia (1886-1888) i El Productor (1887-1893). Però també s'hi van imprimir importants publicacions catalanistes, lliurepensadores i republicanes, com la revista Avenç (1881) o La Ilustració Catalana (10 de juliol de 1880 - 31 de març de 1894). (1)


Despatx de bitllets de l'Alsina Graells, davant del jardí

Parada i entrada de la terminal de l'Alsina Graells,
a la Ronda Universitat


Però la imatge que tenim a la memòria és la de la terminal d’autobusos de l’Alsina Graells (1931-1993) i els jardins que donaven accés al local del despatx de bitllets. No ha estat fàcil trobar fotografies d’aquest indret; de fet, les fotografies que es poden veure a sobre d'aquest paràgraf han estat tretes de la pel·lícula El cerco (1955), de Miguel Iglesias, de la qual reprodueixo el fragment que, a més, evoca la persecució i la mort, el 19 de juliol de 1951, del maquis anarquista Cèsar Saborit, a la plaça de Tetuan de Barcelona.




També van envoltar els jardins d'aquest espai una fàbrica de barrets, el consultori oftalmològic del doctor Durand o l'Instituto de Electroterapia del doctor Galcerán, metge que com era costum en aquella època aplicava els "beneficis" de l'electricitat per "guarir" folls i dones histèriques (Xavier Theros ens en fa una semblança a "Histèria sota les palmeres"). A l’altre extrem, en el número 3 del carrer de Pelai, entre 1887 i 1936 hi va haver Aguas Azoadas Corminas, una mena de balneari que oferia inhalacions terapèutiques amb aigua nitrogenada com a remei per a les malalties dels sistemes respiratori i digestiu. Ens ho explica Barcelofília a l'enllaç anterior.


Pavelló d'Aguas Azoadas en el Parc de la Ciutadella
durant l'Exposició Universal de 1888


Més tard hi va haver l’escola Radio Maymó (paraula aguda que sempre vaig sentir i pronunciar com a plana), on es feien cursos d’electrònica a distància. L’entrada era per un pati al qual s’hi accedia per una gran porta enreixada, coronada per un gran rètol amb el nom de l’escola.




Creada l’any 1931 per Ferran Maymó Gomis, en un principal del carrer Sant Pere més Alt de Ciutat Vella, l’any 1933 es trasllada al número 8 de Pelai i el 1939 al seu emplaçament definitiu, on l’hem conegut. El més peculiar d’aquest lloc era, però, la publicitat dels diaris i revistes dels anys 60. Amb aquella expectació que generava el futur abans que les imatges fossin capaces de viatjar per l’espai fins al televisor de casa i abans de l’arribada de l’home a la Lluna, Maymó ens anunciava les meravelles de què podríem gaudir en pocs anys i com ens hi podíem implicar si estudiàvem a Ràdio Maymó perquè “El Futuro es de la Electrónica”. De tota manera, la millor publicitat la van fer l’any 1950 amb una sèrie anomenada “Vida futura”, dibuixada per Emili Boix (1908-1976), nascut a Barcelona i mort a Caracas, un dels grans dibuixants d’historietes infantils de l’editorial Marco, totalment oblidat i que va marxar a Veneçuela on va ser un important dissenyador gràfic.


Anunci de Radio Maymó


Il·luminats per aquestes expectatives de ciència-ficció (anticipaven la telefonia mòbil), no és estrany que ens féssim una imatge peculiar de l’escola Maymó i ens la imaginéssim com una sucursal de la NASA. No hi vaig posar mai els peus però m’ha quedat un record lluminós com un tub de raigs catòdics. El que poca gent sap, però, és que el senyor Maymó era també mag i va ser el president i fundador del Centro Español de Artes mágicas. Sense voler-ho (o potser sí) Maymó era hereu d'aquells il·lusionistes que en el segle XIX jugaven amb la força de l'electricitat per omplir teatres d'espectadors disposats a deixar-se dur per la màgia de la ciència. D'aquells mags se'n deia "físics" i, de fet, la física recreativa encara es fa servir per entretenir i captar futurs Newton.




No s’acaba aquí l’interès per aquest triangle urbà. L’espai de l’interior de l’illa de cases, habitual a l’Eixample, en aquest cas servia d’espai de comunicació entre els patis interiors de l’Alsina Graells, de l’escola Maymó i el de l’edifici del carrer Balmes, que malgrat l’especulació urbanística i immobiliària no ha estat enderrocat i edificat de nou.




Segur que tots tenim present la construcció d’una sola planta del número 3-5 del carrer Balmes, coronat per l’emblemàtic rètol de lletra cursiva de Bella Aurora. I els que vivíem amb la ràdio encesa tot el dia recordem la falca melòdica que anunciava que “Para juventud , belleza y lozanía, Bella Aurora cada día”.




Bella Aurora era, i és, una empresa de productes cosmètics especialitzada en l’eliminació, o ocultació, de les taques a la pell. És probable que tothom hagi relacionat aquest tractament amb el nom del producte i hagi pensat que la “bella aurora” té a veure amb el naixement d’una nova pell i una nova imatge. Però no. Aquesta Aurora és el nom d'una ciutat nord-americana d’Illinois, relativament a prop de Chicago, on l’any 1890 es va fundar aquesta empresa. A Barcelona hi va arribar durant els anys de la dècada de 1920, i d’aquí, potser, les reminiscències entre art déco i racionalista de l'edifici.

En aquest mateix número de Balmes hi va haver la segona botiga de Santiveri (encara hi és, però molt reformada), després de la fundacional del carrer del Call 22. Al costat, en el número 1, on primer hi va haver Old England (1889-1920), un dels pioners dels grans magatzems, hi havia la popular botiga dels calçats Minerva (1923-1938), ocupant tota la cantonada, on ara hi ha una caixa d’estalvis. Just davant hi ha la boca dels ferrocarrils que ens portava a l'Avinguda de la Llum, i segur que encara recordeu aquella parada de venda de premsa i revistes, a l’aire lliure i sense quiosc, que ocupava bona part de la vorera.


Santiveri, carrer Balmes 3-5


Dels anys en què Santiveri es va instal·lar en aquest indret, en la dècada de 1930, és l’anunci cinematogràfic que podem gaudir aquí. Una d’aquelles relíquies que ens fan somriure però que ens transporten en el temps, amb una manera de fer diferent i políticament i deliciosament incorrecte.




A l'altre extrem, en l'angulós xamfrà de Pelai i Ronda de la Universitat, on hi ha la Casa Ramon Julià (1919) encara recordem alguns comerços emblemàtics avui desaparegut. A Pelai, al costat de Ràdio Maymó, hi havia una benzinera que comunicava amb la Ronda, just al costat d'on perviu la botiga de rètols i gravat de plaques, Inglès; a continuació, la filatèlia Majó i Can Cadira, la sabateria on a tants nens i nenes els van comprar les sabates entre els anys 50-80, i en el xamfrà mateix, Discos Odeon.


Can Cadira, la filatèlia Majó i la benzinera
al carrer de Pelai, l'any 1965


La benzinera, que avui seria precisament el passatge sense nom, des de principis de la dècada de 1920 fins l'any 1931 va ser el Pati Blau, una popular cafeteria i xarcuteria, la barra i la terrassa de la qual era a l'aire lliure. Va desaparèixer, precisament, quan va ser ocupada per l'Alsina Graells.


El Patí Blau l'any 1923. Foto: Alessandro Merletti
La Ilustración Ibérica


Així tanquem el triangle d'aquesta volta a la mansana (nom que Cerdà defensava perquè deia que venia de "manso", mentre que Corominas deia que era un castellanisme) i aprofito per reivindicar el nom de Maymó per a aquest passatge sense nom, però que acull tanta història.


*

Notes:

(1) Manuel Vicente Izquierdo. Àcrates. Els tipògraf de La Academia. Forjadors de l'acratisme societari del segle XIX. Precursors de l'anarcosindicalisme del segle XIX. Lleida: Pagès Editors, 2017.

49 comentaris :

  1. Recolzo plenament l proposta d'anomenar "Maymó" al passatge esmentat. Posats a inventariar pèrdues, una mica més enllà va desaparèixer el magnífic Cinema Bergara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Jordi, el cas del cinema Bergara és un autèntic crim. Era un dels pocs exemples d'art déco a Barcelona.

      Elimina
  2. Bravo, Enric, m'has tocat la fibra per tots els costats i ho has rematat amb la delícia publicitària de Santiveri.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro, Allau. És un plaer connectar emocionalment.

      Elimina
  3. Jo sempre vaig sentir 'Maymó' agut, doncs. Recordo l'alta palmera i com als cinemes del barri passaven sempre anuncis fixs de l'escola.

    'Para juventud, belleza y lozanía, Bella Aurora cada día'.

    Interessants evocacions, quants paisatges perduts al llarg de la vida.


    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, la oalmera i els altres detalls els he deixat per la lectura del vincle a l'apunt de Barcelofília.

      Darrerament se me'n va la memòria cap els paisatges perduts, però procuro que sempre hi hagi algun rastre identificable.

      Elimina
  4. He esborrat un comentari en el qual et preguntava on podia veure El Cerco sencera ja que he vist que en el blog de Delgado que esmentes hi ha un enllaç a la peli sencera
    http://www.youtube.com/watch?v=mjZI87h_dnE

    La visió de la Barcelona de l'època,més enllà de l'argument, és molt interessant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, si es va al meu Youtube també hi ha la referència a la pel·lícula sencera. Precisament dels vídeos que penjo sempre busco la imatge de la Barcelona anterior als anys 60.

      Elimina
  5. Alsina Graells, un lloc emblamàtic, de fet al voltant de la plaça universitat sortien diferentes línees d'autobusos, entre elles Barcelona- Frankfurt que vaig agafar un cop. Meravellós apunt, com sempre

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Aris. Em sembla que l'autocar de Francfurt s'agafava davant del restaurant alemany de la Ronda, oi?

      Elimina
  6. A casa meva sempre es va pronunciar 'Maymó'. Fins que vaig tenir uns 15 anys a casa meva totes les rpadios que vam tenir les havia fet el meu pare, que havia seguit els cursos per correspondència de Ràdio Maymó. Els 'fascicles dels cursos, que eren rectangulars, se'ls va fer enquadernar. M'agradava fullejar-los tot i que jo no hi entenia un borrall. I el record més recent que tinc del passatge abans que estigués com ara és el d'una gasolinera que si hi passaves pel mig a peu per anar de Pelai a la Ronda o al revés, s'enfadaven (em sembla que hi havia un senyal que indicava pas prohibit a vianants, però no posaria la mà al foc).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Mercè, quina sort tenir aquest material!

      Doncs jo no tinc present aquesta benzinera. Potser em falla la memòria...

      Elimina
    2. jo si. inclus haber posat gasolina alguna vegada

      Elimina
  7. Gran article Enric una "gaudida" en tota la línia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel. Aprofita per incorporar les fotos al teu apunt de la terminal.

      Elimina
  8. Per a molts, els que hi arribàvem amb feixugues motxilles, l'aventura començava a l'estació de l'Alzina Graells.
    Una aventura que podia ser de per vida: recordo una foto del meu pare amb 16 anys al peu d'un autocar, el dia que sortia a la descoberta del Pirineu. L'amor sorgit d'aquell encontre avui encara perdura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Terminals d'autobusos, estacions de tren... Principi i final de tants viatges, de tantes descobertes, de tantes aventures, oi Girbén?

      Elimina
    2. En comparació, el punt de partida automobilístic, el beneït forat on tenies aparcat el cotxe, és cosa del tot negligible.

      Elimina
  9. FANTASTIC POST, immillorable, quanta història, i me'n recordo de petita anar en els autobusos, i la Bella Aurora, que la usava la meva mare.
    Molt bo gràcies ...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Mª Trinidad. Algunes d'aquestes coses les menciones en el teu bloc, un pou sense fons que sempre serveix per refrescar la memòria.

      Elimina
  10. Lluis Felisart19 de desembre, 2012

    Quins records, jo fins i tot havia comprat algun component electrònic a Ràdio Maymo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina sort, Lluís; jo no vaig arribar a posar-hi mai els peus. No sé quin aspecte tenia per dins.

      Elimina
    2. lluís Felisart20 de desembre, 2012

      No recordo gaire pero crec que la tenda no era gaire destacable i a més venien uns components que es veien força antiquats, aleshores ja havia més tendes de components electronics, moltes a la zona de Compte Borrell - Sepulveda i també Muntaner - Diputació que tenien coses més actuals. Per cert , has vist aquest video ? http://www.lavanguardia.com/cultura/20121220/54356427677/barcelona-libro-fotoalbum-editorial-alma.html

      Elimina
    3. Ara me l'he mirat. La majoria ja les coneixia, sobretot les de Ballell, del qual ja es va publicar el llibre "La Rambla 1097-1908 ".
      Últimament s'estan editant moltes fotografies antigues de Barcelona.

      Elimina
  11. És impresionant això! Radio MAYMO poca broma! i l'angle màgic de l'Alsina Graells... un dels llocs inversemblants de la Barcelona de la meva infantesa, de quan un nen de comarques anava amb el seu avi a visitar la llunyana Barcelona (aquells 45' des de Premià amb rodalies per passar tardes màgiques per carrers i botigues). I ara, l'angle de Pelai transformat en el que marca el signe del temps: botigues de marca, negocis corporatius, coses que van i venen en funció de les turbulències del capital...quina estampa!
    Una abraçada, doncs, i a seguir amb aquest meravellós blog!

    posdatsa: el bogardisme reclama la nostra presència en el llibre d'honor de Tito Vilanova, t'esperem, ens trobem i que passem bones festes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'hi he passat, Àngel; i gràcies pels teus comentaris. Algún dia haurem de parlar dels viatges amb els cotxes d'en Casas!

      Elimina
  12. Magnific post que encara no havia llegit, gràcies per publicar i acreditar la foto "Bella Aurora" Per ampliar la informació de Pelai és pot llegir el meu primer post publicat:

    http://www.marcelalbet.com/2012/04/peu-de-carrer_10.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Marcel. M'he llegit teu post sobre la filatèlia Majó del carrer Pelai. La podia haver esmentat tranquil·lament perquè és a tocar del passatge, però al final vaig decidir esmentar només el tres indrets que es comunicaven.

      Elimina
  13. també hi habia can Cadira on vaig comprar les sabates de nuvia al any 1965

    ResponElimina
    Respostes
    1. Can Cadira estava a la cantonada de Pelai amb la Ronda, oi annamari? Recordo que als nens ens regalaven una pilota de plàstic per la compra d'unes sabates.

      Com li deia al Marcel, no he esmentat cap botiga d'aquesta illa; només els tres llocs que tenien contacte per l'interior.

      Elimina
  14. Bon dia Enric, Finalment he incorporat a Barcelofilia un apunt sobre Radio Maymó, procurant no repetir imatges del teu article i afegint un enllaç al final. Aquí ho trobaràs: http://barcelofilia.blogspot.com.es/2014/04/radio-maymo-escola-delectronica-pelai-3.html. D'altra banda, sobre aquesta illa de cases del triangle Pelai-Balmes-Rda Universitat pots afegir també un altre enllaç amb OLD ENGLAND els magatzems que abans dels anys 1920's eren on després hi hagué la botiga de CALZADOS MINERVA. Aquest és l'enllaç: http://barcelofilia.blogspot.com.es/2011/05/old-england-magatzems-pelai-balmes-1909.html Salut per tu i per tots els teus seguidors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel. Ja l'he afegit.

      Elimina
  15. A l'Alsina Graells, me n'Havia fet un tip d'esperar el "cotxe de línia" que en deiem, cap a Cervera 3 horetes de res

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, aquest és un tema del qual algun dia en parlarem. El temps de durada dels viatges. Els avis ja comentaven els viatges en carro, que podien durar més d'un dia, però tres hores per anar a Cervera o la volta que feia el tren per anar a Lleida i les carreteres infernals per anar a segons quins pobles ho hem vist en la nostra pròpia pell.

      Elimina
  16. Recuerdo que en la Escuela de radio Maymo habia una bombilla con un dispositivo dentro que giraba con energía solar.
    A los críos de la época nos dejaba entusiasmados.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, eren temps en què a la canalla encara ens fascinava l'electricitat, com a la gent del segle XIX. Avui poques coses els sorprenen, com si tot hagués existit de sempre. Salut!

      Elimina
  17. En el meu projecte final de carrera presentava una proposta per aquest indret. Projectava una plaça pública y a sota, una construcció per a una seu de una societat de col.leccionistes. En el projecte proposava també la connexió urbanística i peatonal des la plaça Castilla fins a la Ronda Universitat. Llavors encara hi havia el despatx de bitllets de l'Alsina Graells i no s'havia construit l'hotel actual.
    Salutacions
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carai, Francesc! Quina casualitat que et vingués al cap aquest petit racó de Barcelona. Com salvaves el carrer de Pelai per arribar a la Ronda?

      Elimina
  18. Precisament amb aquesta nova plaça que projectava, sota la qual hi posava una imaginada Seu per a una Societat de Col·leccionistes.
    Projectava una continuitat passant per la plaça.
    Aquest projecte meu, va estar seleccionat per a l'exposició que es va celebrar al MNAC per a conmemorar el bicentenari de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.
    http://francesccornado.blogspot.com/search?q=proyecto+final+de+carrera
    Salutacions

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Francesc! Molt interessant!

      Elimina
  19. "Radio Maymó (paraula aguda que sempre vaig sentir i pronunciar com a plana)". Doncs jo no he conegut ningú que ho pronunciés com dius. I al meu pare, que va fer alguns cursos per correspondència a Radio Maymó (a casa meva no es va comprar cap ràdio fins a l'època dels transistors), sempre vaig sentir-li pronunciar el cognom Maymó correctament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mercè, tu la vas sentir pronunciar sempre bé perquè hi vau tenir relació, però per a les persones per a les quals el nom era només un rètol o un anunci que sempre sortia sense accent la pronúncia natural era plana.

      Elimina
  20. Com és que aquesta entrada és del 17 d'abril de 2019 i hi tens comentaris de fa set anys? Has viatjat enrere en el temps?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha aquesta diferència d'anys perquè l'entrada original és de 2012, però com que ha estat molt ampliada l'he republicada canviant la data. D'aquesta manera el post surt en primer lloc una altra vegada i és més visible per als lectors que segueixen el blog.

      Elimina
  21. El meu pare va estudiar a Radio Maymo. Encara tinc ,ara barrejats i per localitzar entre el miles de llibres i revistes per classificar que tinc, uns quants llibres d´aquest lloc. Jo de petit els miraba per apendre alguna cosa, donç deia que volía ser inventor, pero d´això al final res de res. En uns mesos tinc previst fe una mudança a una casa inmensa, y allí podré organitzar tots els meus tresors i tenir-los a ma. En quant sortin aquests llibres o quaderns, escanejaré algúns i te´ls passaré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Juanjo, ara m'has fet recordar que de petit tenia la dèria d'agafar tota mena de materials en desús per ajuntar-los i construir artefactes que no servien per a res però que a mi em semblaven extraordinaris. Segurament pensava que algun dia d'aquella barreja en sortiria un gran invent.

      Elimina
    2. Donç ja erem dos amb les mateixes idees.I mira om som ara.Ja, ja, ja.

      Elimina
  22. Gràcies, Enric. Estic totalment a favor del nom de passatge Maymó o passatge Radio Maymó, no per nom comercial, sino perquè va acostar la "finestra a l'exterior" que era la ràdio, en el seu temps, i ho va divulgar. El meu pare havia seguit alguns cursos "per correspondència", hi havia a casa una radio feta per ell seguint els cursos. Quan jo era un nen petit, un estiu vaig estar malalt al llit moltes setmanes, vaig acabar llegint amb cura els documents de Radio Maymó, S'entenia!!! Quan em vaig recuperar, la meva afició a la ràdio i a l'electrónica havia començat. Recordo escoltar (malament) cadenes de ràdio en anglès (BBC), en francés, en d'altres llengues (en ona curta)... Vaig estudiar més... vaig fer carrera, ara soc Catedràtic a la Universitat...
    Tot i el pais on als trens deia "es peligroso asomarse al exterior", la ràdio ho permetia, recordem tots que sempre s'ha de mirar be a dins, i també a fora...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu per compartir aquests records. Jo no he estat mai una aficionat a l'electrònica, en canvi el pare sí; i com el teu, també s'havia construït el seu aparell. Però com a fill de l'època la ràdio va ser aquesta finestra que esmentes. Sonava a totes hores, i aquelles veus són la banda sonora dels nostres temps. I com tu, hi havia nits que d'amagat escoltava les emissores estrangeres. Em tenia hipnotitzat Ràdio Tirana, que emetia en castellà des de la capital d'Albània. Jo, seduït per les paraules (les de la ràdio, el cinema i els llibres), vaig acabar fent filologia, i en la mesura del possible, intento transmetre'n la màgia als alumnes.

      Elimina