Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dijous, 13 de desembre del 2012

Rousseau i jo



És curiós que amb la velocitat i l’excés amb què a la xarxa es desenvolupen les commemoracions d’aniversaris del naixement i la mort de personatges més o menys importants de la història de la humanitat, en canvi el tercer centenari del naixement a Ginebra de Jean-Jacques Rousseau (28 de juny de 1712 – 2 de juliol de 1778) va passar de puntetes per tots el mitjans de comunicació.

Rousseau, que va alimentar el Segle de les Llums, que va influir en la Revolució francesa i que tanta “culpa” ha tingut en certs aspectes de la política liberal (la no intervenció de l’Estat) i de l’educació (la no intervenció en el desenvolupament natural dels nens), ha tingut tants seguidors com detractors, i ara es troba, precisament, a les catacumbes del pensament. La defensa de l’home en estat natural, en detriment de la cultura i de la raó, va trobar el rebuig dels il·lustrats, compromesos amb aquests valors, i de l’Església, que va incloure la seva obra l’Índex de llibres prohibits per llibertina.

El sistema pedagògic que defensava Rousseau pretenia que no s’havia d’exercir cap mena de pressió educativa sobre els infants perquè es desenvolupessin de forma natural sense la coerció dels adults. L’educació en contacte amb la natura està entre els seus dogmes. És una idea que en ella mateixa no és dolenta (les escoles de la República ho van fomentar amb èxit; però l’escoltisme i la seva fraternitat paramilitar i deista, també). Però si no va acompanyada de models d’aprenentatge que desenvolupin aspectes com la memòria, el coneixement i l’esperit crític endarrereix el creixement intel·lectual. Unes quantes generacions del nostre país han vist malmesa la seva educació per culpa de dur a l’extrem els postulats roussonians i han crescut enganxant gomets intentant fomentar una creativitat que substituïa les eines bàsiques intel·lectuals.

Però Rousseau és important per altres raons. Inaugura el que en podríem dir el temps de les experiències passives, que té molt a veure amb la manera contemporània com ens submergim en el record i en la memòria per extreure’n la realitat que ens fa ser el que creiem que som. Rousseau, entre els anys 1776 i 1778, escriu els passatges d’Els somieigs del passejant solitari (1) una obra en què des de la sensibilitat preromàntica descriu les seves vivències immediates. És la primera vegada a Occident que un autor deixa que sigui el jo qui percebi l’experiència dels sentits, tant del plaer com del dolor. Ho fa vinculant les sensacions als objectes de la mateixa manera que ara som capaços de fer-ho amb els records, que prenen un nou sentit subjectiu en ser portats al present. Rousseau expressa impressions de l’existència sense la interposició del pensament, en un moviment continu que sembla suspendre el temps.

Sense aquesta immersió del jo deslligat d’apriorismes, només subjecte a la nostra sensibilitat, no hauria estat possible bona part de la literatura del segle XIX, de Dostoievski a Proust. I anant més enllà, no seria possible aquesta consciència que ens fa sentir part de la Història, encara que les altes instàncies de l’Estat facin el possible per limitar-la, deslligant-nos d’aquest continu i percebent-nos com a massa fàcilment manipulable, contra la qual Rousseau també s’hi va enfrontar i a la qual va atribuir la causa del mal i de les desigualtats socials en l’obra Discurs sobre l’origen de la desigualtat entre els homes (1755). A més, com ja va assenyalar Claude Lévi-Strauss, la consideració que Rousseau fa de l'ésser humà com a individu cultural posa els fonaments de l'etnologia moderna.

Aquest bloc no seria possible sense Rousseau. Si alguna cosa pretenen els seus apunts, si se’m permet la gosadia, és lligar la realitat que ens acompanya, prenent Barcelona i la cultura de masses (l'alta cultura i la història ja en formen part inevitablement) com a centre neuràlgic comú, i l’acompanya de la memòria i del record com a experiència subjectiva que la modifica però que connecta amb la memòria col·lectiva.

Quan Proa va editar Somieigs, l’any 1996, vaig fer-ne la ressenya i la crítica al suplement “Cultura” del diari Avui (faig un parèntesi per lamentar la recent desaparició, aquest 2018, d'aquest suplement de cultura, l'únic de la premsa editada a Catalunya). Ara aprofito aquest tercer centenari per repescar-lo (assumint el risc de repetir-me), sense més vanitat que la de sentir-nos part de la literatura cada cop que ens submergim dins d’un text. Alguna cosa li devem a Rousseau.




A la recerca del jo (2)

Els somieigs del passejant solitari va ser escrit en els darrers anys de la vida de Rousseau i van ser publicats pòstumament entre 1782 i 1789. Són uns anys en els que l’escriptor ginebrí viu retirat del món que l’ha traït; aïllat d’aquell home bo que va voler imaginar, però que no va saber trobar sinó en ell mateix. La darrera solitud el du a reflexionar sobre l’única cosa que li queda: Jean-Jacques.

En el centre de l’obra de Rousseau, de la mateixa manera que en la major part del pensament modern i molt especialment en el de la Il·lustració, hi ha el problema de l’home i de la naturalesa, en mútua relació i en relació amb la civilització. Més que en aquest bon salvatge que creu que és l’home, és en el si de la societat on hi veu la gènesi de tots els mals. En el Discurs sobre les ciències i les arts, Rousseau ja afirmava, endinsant-se en una de les seves múltiples paradoxes, que el progrés no havia contribuït a millorar els costums. El contracte social, fruit de la suma de les voluntats dels individus, ficció genial que volia explicar l’origen de la societat, fa aigües i topa amb la cruel realitat: les tesis i la violència dels seus contemporanis. En l’intent de voler superar aquestes contradiccions, tota la seva reflexió filosòfica de caire moral es va orientar, de manera progressiva, cap a la investigació d’aquelles condicions que poguessin permetre la reconciliació entre l’individu i la societat i, alhora, harmonitzar-los amb la naturalesa.

El projecte moral i polític de Rousseau tenia un caràcter totalitzador. Des de la reforma de la pedagogia, en la que se situa la seva novel·la Emili o de l’educació (1762), segons la qual cada individu pot arribar a configurar un jo unificat a través de la de la síntesi de la raó i de la sensibilitat, sense que intervingui cap instrucció exterior; fins El contracte social (1762), on reviu una vella doctrina anticipada per la sofística grega i oferta per Hobbes, però en la que hi introdueix noves idees democràtiques i l’idealisme sentimental roussonià. El seu ideal polític és el d’una democràcia radical i sobirana en què l’Estat sigui el propi poble, que actuarà sense intermediaris a través de referèndums amb sufragi universal.

No oblidem que falten més de trenta anys per la Revolució Francesa i que, per tant, l’ambient no és el més adient per a segons quines idees. Rousseau es veurà marginat i insultat per companys i amics. Però si examinem la seva vida íntima veurem que tampoc aquesta va ser un camí de roses. Segurament, la voluntat de ser conseqüent amb les seves idees el va dur a actituds ben radicals. De la seva relació amb les dones va tenir diversos fills i tots ells van ser abandonats a l’hospici.

L’aïllament de Rousseau es fa cada cop més patent. Serà a les Confessions (1770) –obra en la qual l’autobiografia es comença a configurar com a gènere literari–, on el nostre autor iniciarà un procés de reflexió personal, d’autoafirmació del seu jo i de proclamació de la seva innocència tenint, encara, el món i els homes com a referència. Als diàlegs reunits a Rousseau jutge de Jean-Jacques hi ha un darrer intent desesperat de demostrar a l’Europa il·lustrada que ell no és el monstre que tothom creu. Però a partir d’aquí, el seu aïllament serà total i ens trobarem amb l’ésser solitari dels Somieigs.

Sens dubte, l’obra que avui tenim davant nostre té, quan la llegim, un aire familiar. A un lector avisat no se li hauria d’escapar que tenim a les mans un text del segle XVIII i que és precisament Rousseau qui enceta dos temes fonamentals per a la literatura occidental posterior. Un és el paisatge interioritzat i l’altre la poesia del record. Per primera vegada es produeix una recerca del jo fora del temps, avançant, d’aquesta manera, la revolució romàntica, bàsicament en allò que toca a l’individualisme i a l’intimisme.

A través dels seus passeigs, l’experiència i la reflexió, Rousseau anirà retrobant els espais naturals on hi té cabuda els seu món més íntim. Aquest nou camí, ja iniciat a les Confessions, fou menyspreat per la crítica de l’època, que va restar estranyada que Rousseau s’aturés a narrar episodis tan insignificants i van subratllar la seva futilitat. Però el Rousseau dels Somieigs ja no cercava receptors. Feia un pas que anava més enllà de les llums enciclopedistes i, donant importància a allò que semblava no tenir-la –els sentiments–, obria un nou camí en la literatura. Però també evidenciava que, tot plegat, no era pas un nou camí cap a la certesa de les coses sinó que s’endinsava en el món de la follia dels romàntics. Ell i les seves contradiccions obrien la porta a l’home modern.


Notes:

(1) Jean-Jacques Rousseau. Els somieigs del passejant solitari. Traducció i pròleg: Antoni Vicens. Barcelona: Proa, 1996.

(2) Diari Avui, suplement “Cultura”, de 28 de març de 1996.

20 comentaris :

  1. És estrany que hagi passat el centenari tan desapercebut, certament.

    Quan fa molts anys vaig saber això dels fills abandonats, per part d'un pedagog d'idees avançades, he de dir que em va caure l'ànima als peus.

    I és que una cosa és la teoria i l'altra la pràctica, en molts casos de pensadors importants, per desgràcia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Júlia, és fàcil descobrir força incoerències entre pensament i actitud. És evident que existeix un cert decalatge entre la raó i les pulsions.

      Elimina
  2. Es que no està de moda... Bé, he de dir que el conec poc, de quan feia la carrera. Em va interessar molt el seu paper en el preromanticisme, la seva influència. El seu pensament, en conjunt, és prou interessant però la realitat l'ha desmentit molt.

    A més del seu pensament té alguna novel.la que va ser molt llegida a la seva època i va prefigurar l'esperit de l'heroi i l'heroina romàntics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver, no es pot negar la seva influència en el pensament social modern, des del romanticisme fins ara, però sempre ha estat fora del seu temps, i quan se l'ha volgut repescar s'han aplicat malament les seves idees.

      Elimina
  3. Rousseau se'm fa un personatge més proper als postulats del Romanticisme que no pas a les idees del Segle de les Llums, i en certa manera, també el veig com un precursor de l'Anarquisme. Cal tenir present però, la ingenuïtat d'alguns punts de la seva filosofia i les limitacions a l'hora de dur-los a la pràctica (per no parlar de la seva vida personal i de l'absoluta manca de "coerció paterna" que van "gaudir" els seus fills hospicians).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, està molt bé aquesta relació amb l'anarquisme, però les seves idees han estat aprofitades pels liberals àcrates, que volen tota desvinculació de l'individu amb l'estat però no per a benefici social sinó individual.

      Elimina
  4. Sí, sorprèn el poc relleu del centenari, crec que he vist ben poca cosa per la xarxa (i en general).
    Com et pots imaginar, a Magisteri em va tocar llegir-lo i crec que encara avui és autor obligatori a Pedagogia perquè segueix sent el pare de la pedagogia actual (o l'avi), i el responsable del canvi de perspectiva respecte de la infantesa.
    Pel què fa als seus textos reconec que no he llegit el que comentes, però en canvi vaig gaudir molt amb les seves memòries, que em semblen extraordinàries.
    Respecte de la paternitat de l'anarquisme diria que alguna cosa hi ha. Al principi de les memòries explica que, als matins, sembre es calçava primer la sabata dreta i després l'esquerra fins que un dia li van dir: "molt bé, noi, ho fas tal com diu la norma". A partir d'aquell dia es va calçar primer la sabata esquerra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, els seua Somieigs són més radicals que les Memòries perquè estan del tot al marge de la seva esperança de trobar un lloc entre els seus coetanis.

      Jo no sé què opines sobre com s'han aplicat els seus postulats sobre l'educació infantil, però per a mi és de les coses que menys m'agraden.

      Elimina
  5. m'ha agradat molt llegir este post, enric, i la repesca.

    no conec prou (ni recordo, tot i haver-ho estudiat) la història de la pedagogia (ni altres històries) per saber de quines altres fonts podia haver begut rousseau (a més de les que va trobar en la mateixa naturalesa -la de de l'entorn, les persones i la que trobava en si mateix-), i sí que resulta curiós que algú "en aquella època" pogués confiar tant en la bondat natural dels homes, i més pensant que el seu entorn li era tan advers. potser era pura necessitat de creure-hi.

    m'han atret estos "somniegs" i m'agradaria llegir el llibre. molts dies me passa que voldria poder escriure "deslligada de tot" i alhora a partir de vivències concretes, d'alguna manera "sense la interposició del pensament" que expliques, potser, i vinc a buscar paraules en este intent, confiant que elles puguen ajudar-me, però no hi ha manera. per això m'ha despertat la curiositat veure com s'ho feia ell.

    també a mi me sobta això que expliquen de la seua paternitat i imaginar els seus fills en hospicis... precisament els seus. la sola dificultat de coherència entre la teoria i la pràctica ja podria en bona part explicar-ho, però per a comprendre'l millor me faltaria també conèixer les circumstàncies que van succeir. de tota manera, penso que la idea que el millor per a un fill és viure amb son pare i amb sa mare, la concepció que tenim de la paternitat, i de la maternitat, són "ideals" que no sempre ho són realment. interpretem que aquells fills van ser més infeliços per no haver estat amb ell, però ningú ho podrem saber.

    (no et vaig contestar el comentari perquè a vegades me quedo sense paraules).

    una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé, iruna, potser a les Momòries, que no he llegit, ens explica què el fa prendre una actitud tan diferent i nova. El Lluís potser ens en podria dir alguna.

      Crec que quan llegim literatura ja fem l'exercici de deixar-nos dur sense la inflència externa i intel·lectual; i amb el record fem alguna cosa semblant. Més difícil deu ser fer-ho respecte la "realitat", respecte la manera com ens hi acostem. Fer-ho, però, deu comportar la dificultat d'expressió, de trobar paraules per definir-ho; entre d'altres coses perquè la paraula traeix les emocions immediates.

      Pel que fa a la seva paternitat i la incoherència, tens raó que caldria saber les raons que el van portar a fer-ho. Jo sempre he procurat deslligar pensament d'actitud: no crec que una mala actitud invalidi una bona idea. I tens raó quan dius que no sabem si els fills haurien estat més feliços vivint una altra vida: no podem pretenir que la nostra moral s'imposi sobre coses que no ens pertoquen o que desconeixem.

      Petons.

      Elimina
  6. Quin encert il·lustrar l'apunt amb la carta d'una baralla!
    Em sembla fenomenal per dues raons. La primera és de pes, el mateix Rousseau ens avisa que anotava els seus somiejos al dors de naips. L'altra és la baralla vigent que alguns "pensadors" amb audiència i poder sostenen a fi de desacreditar-lo. Sembla que culpar-lo de tots els mals que ens afecten sigui l'escapada perfecta. Així no és estrany que hagi passat desapercebut el seu aniversari.

    D'altra banda, un cop incorporada la lectura dels SOMIEIGS al canon que em defineix (-1986- ressenya la versió que remeno), vas i tires coets quan te'ls trobes comentats per la potentíssima Maria Zambrano al seu opuscle "LA CONFESIÓN genero literario".
    Una empremta del que dic la vaig deixar escrita a:
    http://empriu.blogspot.com.es/2008/09/91-boadella.html
    escrita damunt les aigües per màxima afinitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Era la il·lustració ideal, Girbén.

      Com en tantes d'altres coses, Rousseau només pot ser responsable de la seva persona, no de les interpretacions i de les actituds de qui ha pres les seves idees.

      Aprofito per recomanar una passejada pel teu Empriu, lloc de bona pastura alimentícia.

      Elimina
  7. Tot un plaer d'apunt (amb un colofó inesperat d'en Girbén) que commemora una data de la que ningú (que jo hagi sabut) se n'ha fet ressó.

    És curiós com, malgrat l'abandonament conscient dels seus fills, és un personatge que m'agrada perquè precisament és molt suggerent en un moment en el que les certeses (errònies) era el que imperava.

    ResponElimina
  8. Galderich, ja sabem que en Girbén té una paleta rica i suggerent.

    Rousseau, pel sol fet d'haver alterat les ments dels seus coetanis (tots) ja mereix una mica d'atenció. Però ja sabem que una bona part de la xarxa es mou per gragarisme.

    ResponElimina
  9. Què lluny estem encara de les democràcies radicals i els nens, de la natura. Un bonic homenatge per un solitari ben interessant i oblidat. Gràcies, Enric, un apunt important.

    (ja t'has vist a pessebre?)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt lluny, Lula. I quan ens havíem acostumat, crèduls, que la distància no era important correm el perill de perdreu tot de vista.

      Si que havia vist el pessebre. Moltes gràcies! :)

      Elimina
  10. imprescindible per a la reflexió, malgrat que els seus postulats, cada dia més, s'allunyen del meu pensament. un apunt excel·lent, com no pot ser d'altra manera. gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Clidice. És cert el que dius: fins i tot allò que s'allunya del nostre pensament és imprescindible per a la reflexió.

      Elimina