Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 7 de desembre del 2012

Vida de Jesús, l'any litúrgic i l'art


Palestina: gráfico de la vida de Jesús y año litúrgico
Barcelona: I. G. Seix Barral Hnos. S.A., 1943
(En alta resolució a l'ICGC)


Qui em coneix una mica i qui té per costum passar per aquest bloc ja sap que no desaprofito l’ocasió de parlar dels cicles festius del calendari posant en relació els aspectes religiosos amb els orígens agrícoles i pagans que s’amaguen sota les celebracions cristianes i jueves, que són les que ens toquen més directament per història i per formació.

L’interès literari i antropològic de la religió és personal, però l’empremta que la Bíblia i la formació religiosa ha deixat en la societat és col·lectiva. Tant si som descreguts, com un servidor, com si no, no som aliens a la religió. La llengua, sense anar més lluny, és plena d’expressions que en fan referència: ens rentem les mans, quan ens desentenem d’alguna cosa; si ens posem malalts, no estem gaire catòlics; la processó va per dins, quan dissimulem el malestar; si fem tard, arribem a misses dites; si no ens aparellem, ens quedem per vestir sants... Mengem pets de monja, ens encomanem als sants, blasfemem, blasmem i continuem atribuint els pecats capitals als jueus i als infidels. La llista és tan llarga com atapeïts són el cel, el purgatori i l’infern.

La literatura i l’art no s’entenen sense la mitologia, les creences i els símbols que arrosseguem des de la nit dels temps. De la mateixa manera que sent educats sota l’estricta observança de la instrucció catòlica generacions de ciutadans han crescut entre la ignorància i el tòpic –fills de la l’absència d’esperit crític–, la manca absoluta de coneixement religiós, com un aspecte més de la història des del pensament i de la humanitat, deixa orfes les generacions futures perquè trenquen amb el fil, amb el relat que ens lliga al camí i al viatge que ens du fins on som i que ens fa com som.

A l’altre extrem de la manca de coneixem hi trobem el pensament únic, la llengua imperial o la religió vertadera que la nova llei d’educació pretén imposar als nostres escolars (i que estic convençut que està feta sota la creença d'estar fent el que és correcte perquè qui la fa i la defensa ha estat educat sota aquest pensament únic). I dic “nostres” no només referint-me als catalans, que se senten ferits pel menyspreu al que forma part de la seva cultura, sinó també a la resta de ciutadans de l’estat. En el fons, els catalans són uns privilegiats perquè són conscients del que poden perdre, i deixar-ho de tenir o no continua sent una opció. Som aquí malgrat tot. Però als hereus del regne de Castella se’ls ha negat sistemàticament el coneixement de la realitat dels seus veïns. Cal fer les pregàries per als que no tenen tant o més que per als qui se senten amenaçats de perdre res.

Tot aquest llarg excurs només volia justificar, si cal, el mapa que encapçala aquest apunt. Editat per Seix y Barral l’any 1943, decorava les parets de les escoles de la nostra infantesa. Sobre les terres de l’Israel històric sota dominació romana es fa un relat historiat de la vida pública de Jesús, des del seu naixement fins a la seva aparició pública a l’edat de 30 anys.

Aquesta trajectòria és la que marca des del punt de vista teològic, però sobretot popular, l’Any litúrgic, cicle que celebra el relat evangèlic i que es distribueix en les festivitats i cicles d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua (el cicle segueix l’estructura de les festivitats jueves i en podeu veure una aproximació a El cicle de Nadal i una nadala) entre els quals s’intercala el que s’anomena Temps Ordinari, que és aquell en què no se celebra cap aspecte rellevant de la vida de Jesús. No es tracta de dates exactes, sinó d’una sacralització del curs anual de les estacions de l'any i una composició cíclica perquè en un període de temps s’hi pugui encabir el relat salvífic cristià.

15 comentaris :

  1. Enric, quanta raó... D'una banda en el que la religió ha marcat la nostra vida col.lectiva, artística, durant tant de temps. Apropar-se a la cultura d'una manera tan allunyada al dia a dia fa que es perdin molts significats; potser caldria recuperar una cultura que és viva perquè és propera i constant.

    De l'altra, el pensament únic és el que té: aporta mentides que un considera que són veritats. I són mentides perquè tanquen i trenquen, no pas per cap altra cosa. La gent intel.ligent té la més nefasta de les capacitats: la de perdre el món de vista gràcies a una intel.ligència que pot justificar les mentides més absolutes convertint´-les en veritats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Ramon; i qui no té accés a cap altra informació viu en una mentida que acaba convertint en realitat. Perquè a vegades no cal mentir: n'hi ha prou amb no explicar tota la veritat.

      Elimina
  2. Estic totalment d'acord amb el que dius: la llengua és plena d'expressions que provenen de la religió. A més de les que esmentes, hi ha també "ser un Judes", "ser caïnita", "passar un calvari", "fer Pasqua abans de Rams" (aquesta ja està en desús, però les àvies la feien servir molt...)

    En aquest país tenim tendència a la llei del pèndul: o tot està amarat de catolicisme recalcitrant i d'adoctrinament a les escoles, o hi ha un desconeixement total de qualsevol referència relativa a la religió. I totes dues coses em semblen penoses.

    Les creences pertanyen a la intimitat de cadascú, igual que l'ateisme i l'agnosticisme, però independentment d'això, cal admetre que el món occidental és ple d'al·lusions al Cristianisme: a l'art, a la literatura, a la llengua i, com bé remarques, a la nostra vida quotidiana regida pel calendari. Tot aquest pòsit de segles no es pot ignorar. És més: si volem ser crítics amb la religió (amb qualsevol), també necessitem saber exactament què estem criticant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Sícoris. Perdent el referents es perd l'esperit crític; la capacitat d'entendre el perquè de les coses, la capacitat d'anàlisi i la possibilitat de rebatre.

      Elimina
  3. Jo que treballo on saps, me n'adono que fins i tot els religiosos han renunciat explicar segons què i estan fent unes classes molt aigualides, no sigui que perdin clientela. I, és clar, els profes d'història de l'Art han de fer mans i mànigues per fer entendre una obra del Barroc, per exemple. És preocupant aquesta ruptura cultural, ara per ara inevitable.
    El mapa, es pot ampliar o trobar detallat? és extraordinari i útil!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí que estem bé, Lula! Aviat no hi haurà hòsties ni a missa!

      Quan tingui un moment et passo una còpia de la imatge amb més resolució.

      Elimina
  4. Estic molt d'acord amb tu, Enric. A les escoles hi hauria d'haver una assignatura que es digués Història de la religió i que ensenyés als nens, per exemple, a interpretar tantíssimes obres d'art que parteixen de relats bíblics. S'ha passat, com succeeix sovint en aquest país, d'un extrem a un altre.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. David, no t'ho creuràs, però a classe m'han arribat a preguntar qui era Jesús i que hi feia clavat en una creu. I el problema gros no és aquest, sinó que la ignorància sempre va acompanyada de més ignorància, i això només pot dur a la deshumanització.

      Elimina
  5. Tota la raó sobre els fonaments; apart que sense un mínim domini de l'hagiografia no t'assabentes del món que ens envolta. No hi ha com sovintejar ermites amb jovent: "Tu, molt de rock però no saps que si l'acompanya un gosset és Sant Roc!"

    També s'ha de dir com, de mica en mica, ens van interceptant els cicles del temps provinents d'altres cosmogonies. Al febrer faràs bé felicitant l'any nou a la important colònia xinesa del Passeig Maragall. Amb el ramadà ens arriba aquella joia de rebosteria. Per no dir del coi de Halloween, tergiversació d'una suggeridora celebració de la desaparició del temps (http://foravial.blogspot.com.es/2010/12/beth-luis-nion.html)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment bell el vídeo de l'enllaç, Girbén! L'any passat vaig ser a Praga i vaig poder veure un espectacle semblant, en què es projectava sobre la torre els plànols originals de la seva construcció.

      El pitjor de les celebracions foranes no és pas que se celebrin sinó que es faci sense cap mena de context ni coneixement. De Halloween, per exemple, se n'agafa només el seu vessant carnavalesc, i perd tot el seu interès.

      Elimina
  6. Tot just avui he llegit un article en què els actuals maies (es veu que han sobreviscut al genocidi) es queixen de la paranoia sobre la fi del món per al dia 21 de desembre, perquè segons diuen sorgeix d'una mala lectura del seu calendari religiós.
    D'altra banda, la laïcització de la cultura és un fet i és un fet inevitable, que ha passat en tantes d'altres cultures i religions. Possiblement quan desapareix una mitologia és perquè n'hi ha una altra que empeny, tot i que la nova ens sembli banal o estúpida. Segur que per als egipcis i els grecs el cristianisme era pobre i de valor inferior.

    (Nota apart: ens hem de proposar, algun dia, escriure alguna cosa sobre aquella època remota dels narradors i poetes joves).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, la laïcitat de la cultura és un fet, certament, i és una sort. Hi ha altres formes, altres mites, altres creences... però tot està emparentat amb el mateix: l'espiritualitat i la necessitat de transcendir de l'home. És exactament el mateix que passa amb la política. Si oblidem el que som i d'on venim ens acabarem convertint en esclaus de la ignorància, que és el que busca el poder.

      Hi hauria moltes coses a escriure d'aquella associació. Jo la vaig veure néixer perquè en sóc un dels cinc fundadors. A veure si és veritat que ens engresquem. Si se t'acut alguna cosa fes-m'ho saber, i jo faré el mateix: ens podem complementar i replicar.

      Elimina
  7. Hola, Enric! T'escric per dir-te que després d'un temps de PAUSA he tornat a reobrir el meu bloc. Espero veure't com abans. Una abraçada. Ana.

    ResponElimina
  8. Hi ha una expressió que ha fet una relativa fortuna que és la de “cristianisme cultural” o aquells, com jo, que es defineixen com a cristians agnòstics i que pretén no menystenir, tot el contrari, assumir-la joiós i orgullós, la llarga tradició de la que som fills, inclosa, naturalment, la pagana en la part que ens pugui tocar encara. Pel meu ofici pelleter, ja saps, he conegut a molts jueus i sempre he tingut per ells una estima, curiositat i interès, alhora que una gran admiració que mai amago. Tot plegat és un tresor.

    Avui en dia, ho coneixes tu millor que jo, als nens se’ls educa en la ignorància d’aquesta tradició en el supòsit estúpid que seran més lliures i podran triar, que no quedaran influenciats. Com jo, tu també deus haver vist veritables confusions entre Jesús, Zeus, Superman i Son Goku. Avui en dia pocs ja saben què significa veure en una pel•lícula, una pintura o una fotografia a una senyora sortir del mar.

    L’esser humà, en aquest devenir incontrolable i inevitable de la seva vida, procura constantment acotar el temps i l’espai buscant un ordre. Per sort les coses giren i el seu girar en cercles, el•lipses i espirals, és la millor forma, el millor ball per calmar l’angoixa de no saber ni d’on venim i a on anem.

    En fi, Serafí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Te'n faries creus de la ignorància que regna no només a les aules, sinó el fruit sortit de les aules durant les dues darreres generacions.

      El manga japonès ha fet mal igual que el va fer el còmic de superherois, però no en són responsables els seus continguts, sinó la ignorància dels lectors. Tots dos han creat unes cosmogonies pròpies que estant lligades a la tradició universal. Els superherois, a la grecollatina; el manga modern, a un sincretisme que recull la mitologia clàssica, l'astrologia i el cristianisme, i ho passa tot pel sedàs de la tradició japonesa. Els lectors de còmic es perden bona part de les referències culturals. Imaginem-nos que els nostres pares i avis no ens haguessin parlant mai de les seves experiències, de la guerra, la postguerra. Quina lectura hauríem fet dels tebeos de la nostra infantesa?

      Et deixo l'enllaç d'un article on parlo de les arrels del còmic americà de superherois:

      El Capità Amèrica i el Gólem

      Defenso de totes totes el vessant cultural de la religió, i ho exposo a l'aula, per evitar el que dius al final del teu comentari, aquest ball frenètic que, en el fons, té molt d'atàvic.

      Elimina