La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimecres, 30 de maig de 2012

Classificació moral i imaginació



La relació que existeix entre el cinema i la il·lusió és inseparable. Recordeu quan a Hollywood li deien "la fàbrica de somnis"? Més enllà de les valoracions estètiques i artístiques, en el cinema es busca complaure els desitjos deixant volar la imaginació. Fins i tot abans d'entrar a la sala i deixar-se absorbir per la pantalla. Com que en els cinemes de barri les sessions eren contínues, hi anàvem en qualsevol moment encara que la pel·lícula estigués començada. A mi m'agradava quedar-me una estona a la porta d'accés a la platea, darrere de les cortines de vellut gastat, escoltant les veus dels actors i imaginant-me les escenes.

Però la imaginació volava molt abans. La classificació moral de les pel·lícules ja proclamava un valor afegit. Valor que poques vegades tenia un reflex a la pantalla perquè la censura ens arrabassava el desig més preuat: el sexe; o convertia els arguments en històries delirants: tots recordem Mogambo, on per no mostrar un adulteri es va crear un incest al convertir els amants en germans.

Les pel·lícules estaven tan amputades com la realitat. No és estrany que amb l'arribada del cinema d'art i assaig, una classificació artística que moltes vegades servia per exhibir realitat no amputada més que cinema d'autor, anéssim a buscar el que la vida ens amagava. El salt qualitatiu era immens perquè passàvem de la realitat imaginada a la realitat psicoanalitzada. El sexe, abans que una experiència, se'ns convertia en un símbol. Molts adolescents vam conèixer Pasolini i Bergman abans de fotre el primer clau. A la generació dels 50-60 hi deu haver més fetitxistes que en cap d'altra!

La classificació moral, de control governamental i religiós, advertia del contingut de les pel·lícules (els històrics "dos rombos" de la televisió) i prohibia la seva exhibició a les persones que no complien amb el requisit de l'edat, en el cas del cinema.

Els cartellets que il·lustren aquest apunt són els que es feien servir en el cinema Versalles (1927-1986) del carrer de Mallorca, 463, de Barcelona. Només en falten dos: "Para mayores con reparos" i "Menores acompañados".

A casa no vam tenir mai cap problema amb aquestes classificacions. A casa se'm deixava veure de tot: érem de moral relaxada. I al cinema existia una certa connivència amb les taquilleres i els acomodadors del barri, sobretot si hi anaves a primera hora de la sessió de tarda, en què la sala era gairebé buida. Si anaves als cinemes de mala reputació, encara era més fàcil: quanta més canalla, més parroquians, més xaperos i més pajilleres. S'havia de fer caixa.



dilluns, 28 de maig de 2012

Montjuïc 1929


El canal de Filmoaragon de YouTube (bloc La memoria filmada) ha editat aquesta filmació de Montjuïc en 16mm. L'autor és desconegut, però sembla ser amateur. El motiu central de la pel·lícula és una boda, que està acompanyada de diverses imatges de les instal·lacions construïdes l'any 1929 per a l'Exposició Internacional, i que comença amb una presa de la plaça Espanya seguida d'uns breus segons d'una cursa de motos dins de l'estadi.

S'assegura que la filmació és de 1929, però sembla estrany que estant, suposadament, en plena exposició (20 de maig de 1929-15 de gener de 1930) no hi hagi visitants i s'hi estigui celebrant una boda. No acabo d'identificar de quin edifici surten la núvia i els convidats, però la comitiva està encapçalada per dos personatges femenins molt peculiars que porten el pit cobert d'insígnies, creus i escapularis.

La cursa de motos és de speedway, especialitat que es va córrer per primer cop a Catalunya l'agost de 1929, precisament a l'estadi de Montjuïc, i se'n van fer fins l'esclat de la Guerra Civil. La data ha d'estar, doncs, entre aquests dos esdeveniments.

Podem esbrinar amb aquests detalls la data exacta d'aquesta boda? Celebrar una boda a Montjuïc en aquestes dates no ho podia fer qualsevol. De qui es tracta? És realment una boda?

dissabte, 26 de maig de 2012

Premis i blocs


Lucille Ball (© I Love Lucy)

Administrar un bloc té moltes servituds. Una d’elles és que el contacte directe amb els lectors a través dels comentaris obliga a contestar-los i a establir una certa correspondència amb els blocs d’aquests lectors. Quants més comentaris i més lectors, més gran és la feina que se’ns gira. De tota manera, aquesta retroalimentació és del tot necessària si es vol arribar al nombre més gran possible de lectors, perquè, no ens enganyem, escrivim per ser llegits... i agradar.

Per augmentar el nombre de lectors (però també per premiar la fidelitat) van néixer els premis virals: cada premiat ha de correspondre amb un nombre determinat de premis que, a la vegada, i de forma piramidal, multiplicaran fins l’infinit el nombre de blocs premiats. En realitat, el que passa la majoria de vegades és que aquests premis retornen al seu origen perquè els blocs viuen en nínxols ecològics, de forma més o menys simbiòtica.

Fins ara no he seguit mai la cadena. Però arriba un moment que em sembla una descortesia no fer-ho. Enguany m’han regalat dos premis Liebster, un des del Mercat de Sant Antoni i l’altre des de Calamares en su tinta, reconeixement que em fa feliç com es pot veure a la foto que encapçala aquest apunt. Així que aprofitaré l’avinentesa per triar els cinc premiats que em toquen, tenint en compte que han de tenir menys de 200 lectors.

Com que sé que molts dels blocs que segueixo no acceptaran el premi, he mirat de buscar blocs especials, amb els que sento una certa empatia, en general per la forma com tracten els records o per la manera com s’expressen. Queda entès, però, que cap d’ells tenen cap obligació de seguir la cadena. Per ordre alfabètic:

Cal deixar un comentari en els blocs triats perquè s'assabentin del premi i continuïn la cadena triant cinc blocs més, si els bé de gust. Recordeu que no esteu obligats a res.

divendres, 25 de maig de 2012

Sigfrid: un pròleg i tres actes


Aquesta passada nit (de nit totes les ciutats s’assemblen), sortint del MET de veure Sigfrid de Wagner, dirigit per Robert Lepage, ho parlàvem amb la Lula (gràcies pel viatge: NY és esplèndid al maig): per bé o per mal, allò que ens passa durant la infantesa et marca per sempre.

Tinc una fixació gairebé eròtica (o sense gairebé) amb els vestits de topos. Mentre l’austeritat i la grisor eren norma al carrer i en la forma de vestir de les mares dels meus amics (cap d’elles era Anne Bancroft), a ca la modista (quin bé de Déu, les valquíries dels Burda alemanys!) i a casa brillaven els colors dels anys 60: una mare jove que es resistia a abandonar l’adolescència (Lolita de dia, Eva de nit). La resta, un pare que hi era poc –i massa–, i un fill governat per la pubertat.

La de Sigfrid, tercera part de l’òpera L’anell dels nibelungs, és una cosmogonia semblant: quatre hores i mitja de drama familiar. Una posada en escena que podia haver estat més espectacular si es tragués més profit dels grans i costosos recursos tècnics de la Metropolitan Opera House. Si no s’és wagnerià de soca-rel, la música decep –malgrat el vibrant tercer acte– per l’estructura de melodia contínua sense cap sortida de to (són moltes hores a la butaca... i a l'escenari: la interpretació és homèrica!) com la Cavalcada de les valquíries, per fer pujar l'adrenalina (no deu ser del tot cert que escoltant Wagner –com deia Woody Allen a Misterioso asesinato en Manhattan– vinguin ganes d’envair Polònia). El llibret és repetitiu. Se’ns explica una i una altra vegada la mateixa història: la de Sigfrid, fill de l’amor incestuós de Siglinda i Sigmund, fills de Wotan. Una mena de Bildungroman (novel·la de formació), en què Sigfrid –que és presentat com un noi de 15 anys que no coneix la por– reconstrueix l’espasa Nothung, que li ha de servir per matar el drac Fafner, que custodia el poderós anell del nibelung. Convertit en un heroi, només li falta l'amor. En un bosc en flames, Sigfrid descobreix el cos dormit del que sembla ser un guerrer, però se sorprèn (massa) quan veu que és Brunilda, bella dorment que espera l’arribada d’un príncep que la tregui del són etern. Tota la vida envoltat de nans i gegants, Sigfrid descobreix què és la por quan s’adona que Brunilda és una dona. Després d’un estira i arronsa de romanticisme exacerbat, amb Eros i Tànatos lluitant per la victòria, Sigfrid es declara perdudament enamorat de la valquíria Brunilda, que a l’òpera de Wagner és la seva tia, però que a les sagues islandeses és la seva mare. Teló.


Les cases i les coses dels déus són estranyes. A ells no els marca tant la infantesa com la tragèdia posada al servei de les grans causes. La por de Sigfrid potser no és el fet de descobrir per primer cop el cos d’una dona, sinó descobrir que és capaç de sentir emocions. Fins aquest moment, havia conquerit el món a força de voluntat; ara, en mans dels sentiments, descobreix què és la debilitat. Presagi del que serà la quarta part de l’Anell, el Götterdämmerung (El crepuscle dels déus).

Entre els humans, les coses també són estranyes. Però sabent-nos mortals, ens hem rendit (megalomanies a banda) a la debilitat (com la dels vestits de topos, per exemple.) I sucumbim a la representació del símbol i a la seva interiorització; o a l'exteriorització en forma d'art. Una manera de no morir mai. Qualsevol altra cosa és exposar-se a morir abans no toca. I els germànics són molt donats a traspassar fronteres.

dimarts, 22 de maig de 2012

Burlesque: erotisme kitsch

Sizzling Burlesk!, a photo by Paul.Malon on Flickr


El burlesque és un espectacle teatral emparentat amb el vodevil, el cabaret, la pantomima, el music hall i totes les arts escèniques de tipus festiu i paròdic, en què es busca no només ridiculitzar temes d’actualitat, la moral i tot allò que és considerat seriós, sinó que busca la participació del públic tant per fer-lo còmplice com per incomodar-lo. En alguns casos, té fins i tot un component intel·lectual que l’allunya de gèneres populars com la revista.

El burlesque neix a Anglaterra a principis de l’època victoriana, com un gènere còmic que posa en escena comèdies d’un sol acte i que fa paròdies d’obres d’autors seriosos com Shakespeare, ridiculitzant les escenes romàntiques i tràgiques.

Uns anys més tard, cap a 1865, acabada la guerra secessió, serà als Estats Units on el burlesque, influenciat pel vodevil, començarà a adquirir l’estil que el defineix. En plena eclosió dels espectacles populars itinerants, el burlesca forma part de les troupes que passegen de ciutat en ciutat espectacles circenses, freaks shows, museus de cera i anatòmics, i atraccions diverses, a les quals s’hi acabaria afegint el cinema.

Una de les grans novetats, però, va ser la d’incloure escenes eròtiques per atraure el públic no cap els escenaris de burlesque, sinó al conjunt d’espectacles de les fires itinerants. És un format que als Estats Units continua vigent. Ara les fires ja no són itinerants, sinó que s’han convertit en macrociutats-espectacle, com ho va ser Coney Island, o com ho són Las Vegas o Atlantic City, on l’erotisme i el sexe serveixen, com la resta d’espectacles, per atraure la gent a les taules de joc.

Dels escenaris decadents (això els fa atractius ara) de les fires itinerants o estables, el burlesque va tornar als escenaris i es va sofisticar. Una sofisticació que va continuar girant al voltant de l'erotisme, mirant de ser més insinuant i provocador que no pas groller. Les coreografies i sobretot la indumentària jugava amb elements que formen part del fetitxisme més clàssic: roba interior, corpinyos, déshabillés, transparències, mitges, sabates de taló... La sofisticació que acompanyava aquests espectacles fascinava per igual homes i dones. Les representacions acostumaven a ser muntades (coreografia, vestuari, direcció...) per les pròpies actrius. El fetitxisme burlesque tenia dos components que es retroalimentaven: voieurisme i exhibicionisme.

En la seva vessant més teatral i independent, el burlesque es va anar apagant a mesura que augmentava la permissivitat i es relaxava la moral, i sobretot amb l’aparició de revistes com Play Boy, que permetia endur-se les noies a casa. Les hereves de les actrius del burlesque van ser les pin-up i les noies de calendari. I segurament, la icona pop Bettie Page seria l’última i la més gran representat d’aquell cant de cigne, sense oblidat Lili St. Cyr, que, una dècada abans, va gaudir de tanta o més popularitat que la Bettie.




Però el gènere, que ja havia saltat a la pantalla amb  Lady of Burlesque (1943), va ser recuperat pel cinema amb pel·lícules com Cabaret (1972), All that Jazz (1979) o Victor Victoria (1982), fins arribar  Burlesque (2010). Entremig, durant els anys 90, es produïa el ressorgiment de l’anomenat neoburlesque, que recupera tot el glamour del vell espectacle de la primera meitat del segle XX. Unes posades en escena que es mouen entre la sumptuositat i el kitsch, que sovint és volgut perquè la paròdia continua sent l’eix central de l’espectacle. Ha augmentat, això sí, el contingut sexual, però en la mateixa mesura que ho han fet les referències socials i polítiques.




Nova York, Chicago i Nova Orleans, amb estrelles com les nord-americanes Dita Von Teese i Catherine D'Lish, han escampat el fenomen per Europa, on destaquen, sens dubte, Vinila von Bismark, amb una estètica propera al cabaret alemany d'entre guerres. Però sota aquest nom no s'hi amaga una exuberant germànica sinó Irene López Mañas, una granadina nascuda en una localitat amb un nom prou significatiu: Peligros. El burlesque gaudeix a Barcelona d’un relatiu èxit en sales com l’Apolo, que un cop al més programa l’espectacle Taboo, i El Molino, que entre els dies 3 i 13 de juny de 2015 celebra el V Barcelona Burlesque Festival. que comptarà, precisament, amb la presència de Dita von Teese, Dirty Martini i Catherine D’Lish.

Per il·lustrar aquest ràpid recorregut per la història del burlesque he rescatat una delícia kitsch de la fantàstica Lili St. Cyr, reina del burlesque dels anys 40 i 50, i que va servir de model a molts dibuixants de pin-ups.




Es tracta del curtmetratge A bedroom fantasy (1953), dirigida per W. Merle Connell, una de les primeres pel·lícules del gènere filmades en color -juntament amb Cinderella's Love Lesson (1953) [1], dirigit per ella mateixa. Té tots els components del gènere, segons els gustos i les possibilitats de l’època. Però no ens equivoquem: el caràcter innocent i infantil de la posada en escena són característics del gènere, que busca recrear-se en una aparent sofisticació i que busca posar en marxa la imaginació. Tot i així, Lili St. Cyr va trepitjar diverses vegades els tribunals americans i canadencs acusada d’atemptar contra la moral, i se’n va sortir sempre argumentant el caràcter artístic dels seus espectacles.




[1] Cinderella's Love Lesson (1953) [IMDb], curt en 16mm de Lili St. Cyr, està comercialitzada com a material extra dins del DVD Sinderella and the Golden Bra / Goldilocks and the Three Bares (1963)  [Amazon]

[+]

Per saber més sobre tot el relacionat amb el burlesque i el cinema és imprescindible consultar el bloc Circo Méliès.

Un bon arxiu d'imatges a Burlesk: As You Like It!

diumenge, 20 de maig de 2012

Gabriel Ferrater: 90 - 40 = 50


Gabriel Ferrater (1922-1972)


CANÇÓ DEL GOSAR PODER

Gosa poder ser fort, i no t'aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d'anar testat per un món que s'espera.
Si et sobren fills, avia'ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l'opi dels rics
(d'opi, te'n ve d'Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta,
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d'Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t'hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i et diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t'hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.
Les dones i els dies





Gabriel Ferrater. I Festival de Poesia Catalana
Gran Price, Barcelona 1970


A 90 anys del naixement i 40 de la mort,
la resta fa els anys que tenia en morir

"Voler poder saber citar", de Jaume Subirana (F l u x)

"Cançó del gosar poder", d'Enric Blanes (Un fres de móres negres)

divendres, 18 de maig de 2012

60 discos dels 60


Els que vam viure la nostra infantesa entre finals de la dècada de 1950 i la de 1960 vam assistir, sense intervenir-hi com a agents, al canvi de decorat d’aquella Espanya de la dictadura que ens va tocar viure. Érem fills dels nens de la guerra i d’un discurs de postguerra, la que van viure els nostres pares i els nostres avis. Del discurs de la derrota i de l’explicació d’un estat de coses que no per habitual ens resultava comprensible. No en farem un drama, perquè com a nens vivíem una situació privilegiada, tot i que tampoc teníem res amb què comparar-la, i que explicada ara aquella situació podria semblar aberrant i salvatge: quan no rebies a l’escola, rebies a casa, i sovint a tots dos llocs.

La informació que teníem del món exterior era nul·la: se circumscrivia al nostre barri, i la finestra al món era la fantasia del cinema, dels tebeos i, per als més privilegiats, la d’alguna anada a la Costa Brava, on els turistes eren tan estranys per a nosaltres, com nosaltres érem curiosos per a ells.

Ens va tocar viure el final de l’autarquia i de la segona postguerra. Si la primera postguerra s’acabava amb les cartilles de racionament (1952) i els acords de Defensa amb Estats Units (1953), la segona posava fi a la seva existència i la de l’autarquia amb l’arribada dels ministres tecnòcrates (1957) i el Pla d’Estabilització Econòmica de 1959.

La fi del món antic tenia com a decorat les restes d’un país endarrerit, que encara passejava els seus mutilats de guerra pel carrer mentre rucs i cavalls rancis encara tiraven dels carros d’escombraries, la llet es comprava a les vaqueries i el peix es venia en galledes al carrer; s’apagaven els darrer fanals de gas i els trens treien fum i sutge per la xemeneia; la roba es rentava a mà en els safareigs públics, refredàvem les neveres amb trossos de gel que compràvem a 5 cèntims a la bodega, el carbó encenia les cuines econòmiques i els brasers de les taules camilla i escalfàvem el llit amb bosses d’aigua calenta; el sereno vetllava el nostre son i la tornada a casa del borratxos; les llaminadures eren un tros de regalèssia o de pega dolça, o les boletes de caramel de ca l’apotecari, que venia a posar-nos les injeccions de fetge de bacallà a casa; berenàvem pa amb xocolata o amb oli i sucre, i ens refrescàvem amb aigua de litines; corríem per agafar i penjar-nos del tramvia, dúiem els genolls sempre pelats i amb mercromina; els descampats i el carrer, tot el carrer, eren nostres, i la imatge de la sofisticació era una noia asseguda darrere d’una vespa, amb un mocador al cap i ulleres de sol.


I mentrestant, alguna cosa començava a canviar. Les joguines deixaven de ser de llauna i es convertien en plàstic, i la roba en nylon; la tele s’instal·lava en els menjadors; els biscúters, les isettes i els 600 competien per fer-se un lloc sobre les llambordes; la roba es rentava sola; apareixien els pick-ups i els discos de colors, les cançons sonaven en anglès i la joventut reia i ballava mentre les faldilles començaven a escurçar-se i els biquinis envaïen les platges. I la cel·lulosa substituïa en els vàters el paper de diari, que també servia per embolicar el llonguets, i el paper d'estrassa d'Elefante.


La tele era en blanc i negre, com els somnis (hi ha qui continua somiant en blanc i negre, com jo), però començava a desaparèixer el sèpia i el verd dels tebeos; transformàvem la llum de 125 a 250 volts i les bombetes passaven de 25 a 60 vats il·luminant racons desconeguts; les revistes mostraven els colors de la senyora d’Onassis -fins feia res vídua de Kennedy-, la fastuositat del palau persa de Farah Diva (i es vessava una llagrimeta per la repudiada Soraya), o els mocadors al cap de la Begum Salimah, nascuda Sarah Frances Croker-Poole, divorciada d’un lord i ara senyora de l’Aga Khan, príncep dels ismaïlites. Princeses en color per a les mares; blanc i negre i vermell bordeus per als herois del futbol. La il·lusòria realitat dels adults, mentre els nostres cromos, en color, eren un dibuix d’una realitat sovint igual de llunyana i exòtica.

A mida que avançava la dècada el poder adquisitiu dels espanyols augmentava, en la mesura que augmentava la capacitat d’endeutament; la societat de consum ens va mostrar un món a crèdit però en color, que es movia a ritme ie-ié; la cultura popular prenia forma en un mercat que mai havia estat tan gran (i havia de créixer tant que ha esclatat com una bombolla de sabó). Les parelles anaven de viatge de lluna de mel a Mallorca i nosaltres també fèiem el turista: quants més diners, més a prop de Cadaqués; i els més pobres, reculant des de Salou fins els càmpings La Ballena Alegre, El Toro Bravo o La Tortuga Ligera. Les cançons ens cantaven com n’érem, de feliços, mentre els joves romàntics es tornaven melosos a ritme de balada italiana i els rebels es deixaven serrell com els Beatles, i movien el cos en els guateques. La realitat tenia aspecte de calcomania i tacte d'estovalles d’hule.


Aquells nens, que no havíem tastat les farinetes, que menjàvem bistecs de 100 grams i que sabíem que el menjar no es tira, ens ho miràvem des de fora. I als tebeos, la nostra única propietat privada, hi començàvem a afegir els singles de 45 rpm. Les cançons –que ens les sabíem de memòria d’escoltar-les a la ràdio– i les portades –que ens informaven com era el món més enllà del nostre carrer. Amb la dictadura de la informació i de la imatge que impera ara, costa d’imaginar una tan minsa existència de finestres obertes al món, però era així per a aquella societat que s’informava amb el No-Do.

Portades amb nois amb ulleres de pasta, pantalons estrets i jerseis de coll de pic, i noies amb vestits estiuencs que s’escurçaven com els cabells de Jean Seberg,  creaven la il·lusió de viure la felicitat ajaguts a la gespa del campus d’una universitat americana, quan molts dels nostres companys no coneixerien mai una universitat per dins perquè es començava a treballar als catorze anys. Però l’optimisme i el color de la dècada de 1960 es reflectia a les portades dels discos de vinil. Alguns hem conservat aquells discos; en el meu cas heretats d’una cosina germana ie-ié enamorada del Dúo Dinámico, primer d’un, després, de l’altre.


Però qui hagi perdut la pista d’aquells records ara està d’enhorabona. L’Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya programa, des de l’11 de maig fins el 10 de juny, l’exposició + de 60 discos dels 60, que mostra, a través de la producció discogràfica espanyola d’aquells anys, aquests canvis socials i culturals que van remoure els nostres pares, van preparar la joventut per a canvis molt més transgressor que estaven per venir (sota les llambordes de París hi havia la platja) i que per als que encetàvem la pubertat ens empenyien per entrar directes a l’infern que la religió i la formación del espíritu nacional ens auguraven, mentre ens feien formar militarment en el pati de l’institut, presidit per la bandera espanyola guarnida amb l’àliga imperial, la bandera de la Falange i la del Movimiento, i sota l’atenta mirada del Caudillo de España por la Gracia de Dios i de José Antonio, que escoltaven la imatge dolorosa del gal·lileu, que fa més de 2.000 anys que penja de la creu sense entendre res.

[Extres]

Vídeo de l'exposició

Entre la nova i la vella cançó

Arxiu musical dels anys 60 i 70

Els 60 canten en català. Discografia de música moderna

dijous, 17 de maig de 2012

Shame: nu davant del sexe


La pel·lícula Shame (2011), del britànic Steve McQueen explica la història de Brandon (Michael Fassbender), addicte al sexe i amb una incapacitat afectiva gairebé absoluta. Una història impactant, molt ben narrada i ben interpretada; explicada des de dins, com si l’espectador fos un voyeur envaint la intimitat del protagonista; potser un pèl esteticista si no s’és prou atent: els espais, els decorats, els silencis, la música: el Bach de Glenn Gould o el New York, New York cadenciós cantat per la germana de Brandon, Sissy  (Carey Mulligan), té una alta càrrega eròtica: és, alhora, l’esllanguiment posterior a l’orgasme masculí i l’orgasme femení sostingut. Tots els elements compositius ajuden a perfilar la narració i a dibuixar Brandon sobre un tapís que el ressalta, per si la seva sola presència física no fos suficient. Perquè, Shame, per sobre de tot, és la història d'un cos [1].

Res és gratuït. McQueen sap de què parla i ho expressa perfectament. Busca el contrast. La visió abjecte que pot tenir el sexe descontrolat, la brutícia que se li atribueix, apareix sobre un decorat sovint asèptic i, a més, en un personatge que és atractiu, amb una bona feina i amb diners, però que necessita satisfer les seves necessitats i les seves pulsions diverses vegades al dia, ja sigui en companyia (sovint de prostitutes) o en solitari. Brandon viu atrapat en la presó del seu cos i de la seva ment amb una quotidianitat que resulta colpidora.

Aquesta quotidianitat es veu trencada per l’inici d’una relació amb Marianne (Nicole Beharie), que servirà per demostrar la impossibilitat de Brandon pel compromís afectiu, i per l’arribada de la seva germana Sissy, una noia fràgil, inestable, que arrossega fracassos sentimentals, mancada d’afecte, i que busca en el seu germà escalfor, comprensió i complicitat, però que destorba la llibertat de Brandon.

La relació entre els dos germans és dels aspectes més ben aconseguits de la pel·lícula. Tot el en sabem d’ells dos es dibuixa a través de dues escenes, amb dos curts diàlegs, filmats magistralment d’esquena als protagonistes. McQueen ens roba la possibilitat de llegir les expressions de la cara i dels ulls, però ens ofereix la màxima intensitat possible de la duresa d’aquesta relació.


Una pel·lícula tan intensa i a la vegada tan desproveïda d’elements que ens permetin caminar sobre l’abisme que obra la història, dóna per a moltes interpretacions i especulacions. He llegit amb especial atenció i carinyo les cròniques de The daily avalanche, i de Calamares en su tinta. perquè en totes dues hi ha sensibilitats que aprecio. Però, sense voler discrepar, he volgut baixar uns graons més en l’infern.

Shame és una pel·lícula molt dura, no tant per l'addicció sinó por la forma brutal d'exposar-la. Les vegades que el cinema ha tractat el tema s'ha fet sempre des del punt de vista de la necessitat de buscar companys sexuals per satisfer la necessitat. A Shame aquesta addicció se'ns mostra despullada, i mai millor dit. La nuesa física de Brandon va més enllà de la nuesa física: és la nuesa psicològica i l'exposició de la feblesa. Se'ns mostra la part més privada d'aquesta addicció: la masturbació compulsiva. I és aquí on hi ha la duresa (no és un acudit fàcil) de la pel·lícula: en la solitud de Brandon hi som representat tots, sigui quina sigui la relació que cadascú de nosaltres té amb el sexe (amb el seu sexe): no hi ha graus d'addicció; el de cadascú és absolut, d'aquí que resulti fàcil l'empatia o el fàstic.

La relació entre els dos germans no té a veure amb l'addicció en si. L'incest hi és latent, malgrat que d'altres opinions volen defugir-lo situant la germana en un pol d'atracció simbòlic que pretén redreçar la conducta de Brandon. Són dues tesis que no s'exclouen. Però si no s'hi incideix de forma explícita és perquè no cal. Si l'addicció i la incapacitat de relacionar-se afectivament defineixen Brandon, a la germana la defineix la dependència afectiva. Si la història mostrés la relació incestuosa hauríem descobert que el resultat és el mateix de qualsevol de les altres relacions de Brandon: la incapacitat d'ell per cobrir les necessitats afectives de la parella, básicament per un problema d'empatia. Si aquesta parella és la germana o qualsevol altra dona no té més importància; per tant, el director se centra en els afectes que pot entendre la majoria dels espectadors. L'incest hauria afegit massa soroll als problemes personals dels dos germans. No hauríem vist l'addicció, sinó l´incest perquè socialment resulta molt més impactant. És probable que les mancances dels dos germans tinguin el mateix origen (familiar i afectiu) , d'aquí que la trobada sexual entre ells dos fos possible en el passat. L'incest, quan no és forçat, és sempre un refugi.

Brandon no suporta la presència de la seva germana, com no suporta una parella més o menys estable perquè l'addicció al sexe necessita alguna cosa més que la pura satisfacció. Necessita la novetat constant. I a manca de novetat, resulta molt més satisfactòria la masturbació (mentalment s'hi pot introduir qualsevol fantasia que la faci més atractiva). Sissy és allò conegut, massa conegut, que, a més, li demana una atenció que ell necessita ocupar per complaure la seva pulsió; mentre que les putes, el material porno o les fantasies no se’ls acabarà mai. L'escena del club gai és una mostra de tot plegat: sexe fàcil, immediat, sense transaccions de cap mena i variat. Que sigui amb homes no té cap mena d'importància: l'addicció al sexe només reconeix la satisfacció de la pulsió.

La pel·lícula és dura per la forma descarnada (encara que artística) d'exposar l’addicció. Però per a qui no tingui un mínim de comprensió o coneixement del que se'ns explica (addicció, incest, mancança afectiva), la pel·lícula haurà resultat inquietant.

Us deixo amb el vídeo de la versió de New York, New York cantada per Carey Mulligan. No perdeu cap detall del joc de mirades dels tres personatges. En el pla final, en els ulls de Brandon s'hi pot llegir el que ell sap que s'està perdent.


[1] Amb posterioritat a la publicació d'aquest apunt, he llegit la crònica d'Aarón Rodríguez Serrano, doctor de la Facultad de Artes y Comunicación de la Universidad Europea de Madrid, Shame: Lo real del cuerpo, en el bloc El séptimo sello.Un magnífic article que gira precisament sobre com és el cos el que articula com a protagonista absolut la pulsió, l'addicció i la narració.

dimarts, 15 de maig de 2012

Vil·la Urània no s'enderroca!

-Senyor Comas, l'ha errada de mitj á mitj. Pera obtenir 
subvencions, deixis d'Observatoris y cosas científiques. 
Fassi una Iglesia, y'n tindrá tantas com vulgui.

Informa un representant de la família de Josep Comas i Solà, en el bloc d'Una lectora corrent, que el dia 11 de maig la família es va reunir amb el regidor del districte de Sarrià-Sant Gervasi, on es troba Vil·la Urània, la finca de l'astrònom barceloní que hauria estat enderrocada fa uns dies si la família, els veïns i la xarxa no ens hagéssim mogut per evitar-ho. De la reunió en va sortir el següent compromís:

  • A la finca de Vil·la Urània no s'hi faran habitatges; es dedicarà exclusivament a equipaments públics. Caldrà requalificar el solar.
  • No s'enderrocarà Vil·la Urània i mentre no es dugui a terme el projecte definitiu, se'n farà el manteniment, tant de la casa com del jardí.
  • Es farà una visita a la finca amb personal tècnic per determinar-ne l'estat actual
  • El districte en farà un pla funcional que s'ajusti als termes del llegat. Es prepararà amb urgència i possiblement el juny d'enguany ja es podrà portar ja al Consell de Districte. El presentaran també a la família de Comas i Solà.

[Podeu seguir tots els esdeveniments a l'apunt Vil·la Urània: Barcelona en òrbita]

divendres, 11 de maig de 2012

Després del Saló del Còmic hi ha vida


Passat el Saló del Còmic, vaig a fer memòria, a veure què en queda. Són 30 edicions, des d’aquell llunyà 1981, i no me n’he perdut cap. Tinc la porta franca des que a principis dels noranta un grup d’amics hi vam presentar la revista Hora Putifa. A la Fira, a les Drassanes, al Born, a l’Estació de França, i un altre cop a la Fira. El Saló continua sent el mateix: un aparador d’autors, d’editorials, de botigues, de novetats i de saldos. Sí que ha canviat, però, el món del còmic (s’ha fet adult) i el mercat: el tebeo i la novel·la gràfica són un producte de consum consolidat.

Al Saló ja no hi anem a buscar novetats o a conèixer noms nous: ara tenim llibreries especialitzades i tot ens arriba abans del Saló, que ve a ser una mena de Fira de Mostres on hi pots recollir propaganda, autògrafs (estaven Joost Swarte, Gilbert Shelton però se’m van escapar!), dibuixos, caramels, et pots menjar un frankfurt i fer una cervesa, escoltar música i, com en tot mercat, comprar.

Curiosament, allò que és més interessant és el que crida menys l’atenció del públic en general: les conferències i les exposicions d’originals. En aquesta edició la mostra de dibuixos originals era més que interessant: Spiderman, Cavall Fort, Giraud/Moebius, Robots en su tinta, Little Nemo, Jordi Longarón (Hazañas Bélicas).

Fent de Sargento Gorila

Hi regna un esperit adolescent, i amb aquest ànim s’hi ha d’anar. Per això no vaig poder resistir la temptació de pujar-me al jeep del diorama d’Hazañas Gráficas per immortalitzar-me com a Sargento Gorila. Disfresses de tota mena: robots, princeses Leia i stormtroopers, soldats de campanya, gals i lolites, batmans i monstres diversos. Com la que feia de reclam de l’Escola Joso, centre de còmics i arts visuals. Una noia d’aquesta escola (que l’any passat dibuixava caricatures a l’estand) anava disfressada de monstre: un casc amb una mena d’àlien i... una calceta amb la resta del cos pintat. Divendres a la tarda, que és quan hi vaig anar, el de Joso era l’estand més visitat i la noia es va fer un fart de fotografiar-se al costat de pares i fills, que encara deuen estar intentant convèncer els seus progenitors que el seu objectiu a la vida és dedicar-se a dibuixar, a l’Escola Joso, per descomptat.


Com que fer-li una foto hauria quedat molt fetitxista, me la vaig fer al seu costat. D’aquesta manera, si se m’acut de mirar-li els pits (feia temps que no veia res semblant!), no em quedarà més remei que veure també la meva actitud adolescent, que és com s’ha d’anar al Saló del Còmic.


Si algú s’ha quedat amb ganes de còmic, l’Institut Francès celebra fins el 8 de juny la Festa del Còmic que, entre moltes altres coses interessants, projectarà les pel·lícules L’illusionniste, de Sylvain Chomet; Persépolis, de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud; i Le chat du rabbin, de Johann Sfar i d’Antoine Delesvaux.


I encara, una altra exposició imprescindible: Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912) que, comissariada per Jaume Capdevila (Kap), es pot veure a l’Arxiu Històric de Barcelona, Casa de l’Ardiaca, fins el 31 d’octubre. Un repàs al deu anys de vida (ara que en fa cent de la publicació del darrer número) d’una revista satírica que, a més de ser el bressol de grans dibuixants i caricaturistes com Cornet, Llaverias, Junceda, Opisso, Apa o Smith, va ser el testimoni d’una època convulsa: Espanya havia perdut les colònies, el catalanisme polític es feia fort, els obrers sortien als carrers i la Setmana Tràgica marcava un abans i un després en l’activisme polític. Un activisme i un humor radical que, a més de la qualitat artística, literària i gràfica, des de les pàgines de Cu-Cut! arribava a un públic massiu: fins a 40.000 exemplar sortien al carrer de cada número.

dimecres, 9 de maig de 2012

Digue'm pocavergonya!


Avui es fa la cloenda de la celebració dels 100 anys de la creació de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que emprengué la tasca de redactar el primer diccionari que esdevindria normatiu, després de segles de fer servir el català de forma intuïtiva, sense normes, sense escola, amb prohibicions, i encara li quedava per viure la llarga nit de postguerra i de la dictadura (una més). Aquesta efemèride té el seu ressò a la Catosfera, on  amb la iniciativa aParaula'm a través del projecte de Paraula viva, i l’empenta de l’infatigable Víctor Pàmies, se celebra amb l'apadrinament d’una paraula per cada bloc participant, fins a confeccionar un diccionari manual d’aquells mots que, per raons diverses, tenen un regust especial en l’imaginari de cadascú.


Per fer la tria primer he pensat recórrer a l’imaginari familiar exclusiu, però hauria demanat massa explicacions. M’he decantat, doncs, pel camp semàntic dels insults. Contra l’insult contundent de la llengua castellana, sempre m’ha semblat curiosa la manera atenuada d’adjectivar els individus i les actituds que s’escapaven del seny imperant a la Catalunya d’ambdós costats del taulell.

Sempre he pensat que darrere dels insults catalans hi havia l’esperança oculta d’esmenar les conductes esgarriades. Un cas és la llarga col·lecció d’eufemismes per anomenar les putes (“meuca, bagassa, marfanta, marcolfa, barjaula, bardaixa...”), que han perdut la sonoritat de la zorra castellana, que potser un dia van tenir per a qui s’omple la boca per qualificar els “pecats” aliens perquè ha convertit en virtuts les seves mancances. O l’habilitat eufemística de cagar-se en déu sense blasfemar, o de convertir el verb “fotre” en poca cosa més que un carquinyoli. Mots com “babau”, “enze” o “ruc”, tenen ressonàncies infantils; “ximple” i “poca-solta” són una categoria inferior a “idiota” o “imbècil” i sembla que es vulguin dir sense ofendre, no debades en aquest nostre país em tingut una Lliga del Bon Mot.

Davant de l'Hospital de Sant Pau (vist a Neus dibuixa)

Em quedo amb pocavergonya en honor a la meva àvia, que deia que, al contrari que el “sinvergüenza” castellà, els catalans als desvergonyits no els preníem tota la dignitat i n’hi deixàvem una mica perquè poguessin redreçar la seva conducta.

Coney Island: l'atractiu de la decadència


Una de les accepcions de decadència fa referència a aquell estat en què coses i idees són mortes o moribundes sense haver arribat a podrir-se. És la persistència testimonial del passat que el present es resisteix a fer desaparèixer. Flors seques, figures de cera, papers pintats i mobles de fòrmica, la decoració dels cementiris, els autòmats, les fotografies de primera comunió, les calcomanies, les casetes de fira, el circ, els parcs d’atraccions...

I per què a algunes persones els vestigis de la decadència ens semblen irresistibles? Per què ens produeixen aquesta malsana atracció fins i tot quan representen fenòmens que no hem conegut? Una taula de fòrmica ens pot transportar a la infantesa preconsumista dels anys 60 i els autos de xoc a la felicitat preadolescent; sí. Però... i el cinema anterior als anys 40? La música, els vestits, els cotxes, els costums, gairebé tot procedent de la societat nord-americana. Res pertany a la nostra experiència i, en canvi, forma part de la nostra vida.


A un arqueòleg no li preguntaríem mai per què sent passió per l’Antic Egipte, de la mateixa manera que no ens preguntem per què ens continua emocionant Homer, Shakespeare, Cervantes, Dickens o Kafka.

Ens emociona la decadència dels mons recentment desapareguts. Ens emociona la idea que un dia van ser vius, que van existir i que van complaure o van fer patir. Joguines de llauna amb el mecanisme trencat. Autòmats i figures de cera representant estàticament el que un dia va ser moviment. El circ: un món dins del món. El parc d’atraccions: una constel·lació de mons. Hi ha vida més enllà de la relíquia; per això els creients s’encomanen als sants.


L’altre dia parlava de Coney Island, potser la representació per excel·lència de la decadència, fins i tot quan estava en vida. Perquè això diferencia el parc d’atraccions i el circ clàssic d’altres mons decadents: el fet de ser un vestigi moribund. Em refereixo, evidentment als parcs d’atraccions i les fires ambulants, o parcs com el Tibidabo, que té la sang i l’ànima arrelades en un passat decimonònic que reviu en el Museu d’Autòmats i en l’Avió. I com enyorem les Atraccions Apolo i el Parc d’Atraccions de Montjuïc, les darreres mostres de decadència barcelonina popular!


La decadència són les restes materials d’aquells llocs que ja no podrem visitar. És el post mortem del passat, que continua viu en l’imaginari. I ens hi passegem amb el mateix plaer que de petits buscàvem l’aventura en les fàbriques abandonades.


Un dels blocs que visito assíduament és Circo Méliès, un meravellós aparador d’aquest món funambulesc desaparegut, que alimenta els nostres records a través de pel·lícules i documents que recuperen aquell circ, els antics parcs d’atraccions, el burlesque, els side show, les parades de monstres, les casetes de fira...


No hi ha gaires documents cinematogràfics que ens mostrin aquell Coney Island del magnífic Luna Park o del Steepechase Park. En total n’hi ha setze [1], dels quals n’he seleccionat tres, dels anys 1905, 1940 i 1952. La resta, si estan disponibles a internet, es pot seguir el vincle en el llistat de la nota a peu de pàgina. Sóc conscient que el lector de blocs busca el consum ràpid d’informació, però paga la pena dedicar uns minuts a visionar aquests documentals del que fa ser el primer gran espai dedicat als espectacles de masses: a principis de segle XX Coney Island reunia 1 milió de visitants diaris entre els parcs, els restaurants i a les platges.

El primer vídeo és un document excepcional, Coney Island at Night (1905), d’Edwin S. Porter (1870-1941), que està considerat el pare del muntatge cinematogràfic. Coney Island at Night és un documental de menys de tres minuts que ens mostra els tres grans parcs d’atraccions de nit.

La pel·lícula comença amb una vista panoràmica del Luna Park. El rètol lluminós del restaurant Feltman es pot veure a la part inferior (27”): aquí és on Charles Feltman, d’origen alemany, va començar a elaborar i vendre, l’any 1870, el menjar per excel·lència de Coney Island: els hot dogs.


A les imatges del Steeplechase (35”), el Great Grand Daddy dels parcs d'atraccions, segueixen primers plans del Luna Park en què es poden veure les ales de l'entrada del Dragon's Gorge (47”) i la Kaleidoscope Tower (1’20”). La pel·lícula acaba amb un pla vertical (2’07”) de la monumental torre de 115 metres del Dreamland Park.


La segona pel·lícula és un muntatge realitzat a partir de diverses filmacions fetes durant l’any 1940, d’autors desconeguts, i que es conserven a The Internet Archive [2], una associació sense ànim de lucre, amb vocació de Biblioteca d’Alexandria, que es dedica a l’emmagatzematge de documents amb drets d’autor vençuts i d’accés lliure per a tots els usuaris. La pel·lícula permet fer un recorregut psicològic entre la multitud que passeja i es diverteix entre les diferents atraccions i les platges.


El tercer documental, Coney Island USA (1952), del director Valentine Sherry, va guanyar un premi en el Festival de Venècia. És, potser, l’única pel·lícula sobre Coney Island feta sense intencions turístiques. El relat del documental es construeix a través de la mirada subjectiva del realitzador, que ens mostra de forma fragmentada un Coney Island que ja no és el que havia estat. En aquest sentit, el documental mostra la decadència. Després de la Segona Guerra Mundial el declivi va ser absolut; els hàbits de la gent van començar a canviar i es va posar de moda viatjar o quedar-se a casa mirant la tele (sense oblidar els grans espectacles esportius). Coney Island quedava massa a prop del centre de Nova York.

*

[Notes]

[1] A Congress of Curious Peoples: Coney Island, Londres i... ja vam esmentar pel·lícules argumentals que mostraven totalment o parcialment escenaris de Coney Island però també hi ha constància dels següents documentals:

LITTLE EGYPT (1897)
Edison Manufacturing Co. Director: Desconegut. 2’08”

THE AERIAL SLIDE AT CONEY ISLAND (1897)
Director: Desconegut

'KING' & 'QUEEN' THE GREAT DIVING HORSES (1899)
Director: Frederick S. Armitage

AROUND THE FLIP FLAP RAILROAD (1902)
Director: Frederick S. Armitage

ELECTROCUTING AN ELEPHANT (1903)
Edison Manufacturing Co. Director: Desconegut. 27”

SHOOTING THE CHUTES AT LUNA PARK (1903)
American Mutoscope and Biograph Co. Director: William Heise. Càmera: G.W. ''Billy'' Bitzer

A TOTAL ACCIDENT (1903)
Director: Wallace McCutcheon

ORPHANS IN THE SURF (1903)
American Mutoscope and Biograph Co. Director: G.W. ''Billy'' Bitzer. Càmera: Alfred C. Abadie

BABY CLASS AT LUNCH (1903)
Director: Alfred C. Abadie

GREAT FIRE RUINS CONEY ISLAND (1903)
Director: Alfred C. Abadie

RUBE & MANDY AT CONEY ISLAND (1903)
Edison Manufacturing Co. Director: Edwin S. Porter. 12’05”

CONEY ISLAND AT NIGHT (1905)
Edison Manufacturing Co. Director: Edwin S. Porter. 2’55”


MEET ME DOWN AT CONEY ISLAND (1930)
FOX Movietone. Director: Louis de Rochemont. 3’42”

CONEY ISLAND (1939)
Director: William Castle


Director: Desconegut. 3’43”

CONEY ISLAND, USA (1952)
Director: Valentine Sherry. 19’54”

[2] The Internet Archive <http://archive.org>

diumenge, 6 de maig de 2012

Vil·la Urània: Barcelona en òrbita

L'Observatori Fabra en construcció, l'any 1904
Autor: Frederic Juandó Alegret
Diputació de Barcelona


El 1894 la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, fundada el 1764 com a societat literària i que actualment acompleix les funcions de l'estudi de les Ciències, posava en marxa el projecte d'un nou observatori astronòmic situat al Tibidabo. Pocs anys abans havia inaugurat el nou edifici central de l'Acadèmia, situat a la Rambla (on hi ha el Teatre Poliorama), al capdamunt del qual s'havien instal·lat dos observatoris dissenyats per Joaquim Lànderer. Aviat, però, es va fer evident que els observatoris eren obsolets gairebé des del primer moment, raó per la qual l'Acadèmia va proposar a la Diputació de Barcelona la creació de l'Observatori Fabra a la muntanya del Tibidabo. El projecte va ser rebutjat però es va poder tirar endavant gràcies a una campanya a la premsa per conscienciar els barcelonins de la necessitat d'una institució de recerca astronòmica de caràcter internacional.

L'Observatori Fabra va ser inaugurat el 7 d'abril de 1904 i en va ser el seu president l'astrònom barceloní Josep Comas i Solà, fundador i president de la Sociedad Astronómica de España y América. El Fabra continua encara avui en actiu i concerta visites, observacions i altres activitats, obertes a tothom.

El 3 de febrer de 1921 Barcelona es posava, literalment, en òrbita en aquest observatori. Comas i Solà (19 de desembre de 1868 - 2 de desembre de 1937), impulsor de l'astronomia moderna a Catalunya, anomenava Barcelona un dels onze asteroides que va descobrir en el Cinturó Principal, la regió del Sistema Solar que es troba aproximadament entre les òrbites dels planetes Mart i Júpiter.


Josep Comas i Solà


No va ser aquesta l'única aportació de Comas i Solà i de l'Observatori Fabra a la història de l'astronomia. Entre 1915 i 1930, Comas i Solà identificava els següents asteroides: (804) Hispània (el primer, el 20 de març de 1915), (925) Alphonsina, (945) Barcelona; (986) Amèlia, (1102) Pepita, (1117) Reginita, (1136) Mercedes, (1188) Gothlandia: la intenció del descobridor era donar-li el nom de Catalonia, però la situació política li ho va impedir i li posà Gotlàndia, que és com els francs van anomenar al segle VIII la zona conquerida als gots i que, amb el temps, esdevindria Catalunya; (1626) Sadeya, (1655) Comas Solà, i (1708) Polit.

Descobridor també de dos cometes, va ser pioner en l'ús de la fotografia i el cinema en l'astronomia. Malgrat la seva importància com a científic reconegut internacionalment, avui és gairebé un desconegut a la seva ciutat i al seu país, com ho demostra el fet que és a punt de desaparèixer part del seu llegat.


Corona de l'eclipsi total de Sol del 17 de abril de 1912
Barco de Valdeorras (Josep Comas i Solà)


Tot i que bona part de les observacions i els descobriment es van fer a l’Observatori Fabra, la majoria van ser efectuades des del seu propi observatori de Vil·la Urània, a la Via Augusta 102-104 de Barcelona. Compromès amb la divulgació científica entre els ciutadans, organitzava visites guiades al Fabra i a l'observatori de Vil·la Urània, la qual cosa el va fer tan popular entre els barcelonins que el seu enterrament va ser un dels mes multitudinaris vistos mai a Barcelona. En el seu testament va llegar la Vil·la Urània i els seus aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona.




I quan ningú se’n recordava de Josep Comas i Solà, el seu nom surt a la llum quan descobrim que la Vil·la Urània havia de ser enderrocada. Feia saltar la notícia l’historiador Dani Cortijo des del seu bloc Altres Barcelones, i ràpidament ens hi vam afegir mentre la pressió s'estenia per les xarxes socials.

Ens hem passat tota la nostra vida veien desaparèixer el patrimoni de Barcelona a mans de responsables polítics, constructors i interessos mercantilistes. Un dels mals que tenim els barcelonins és la memòria fràgil. Barcelona ha crescut i creix a base de destrucció i, un moment o altre, acabem lamentant aquest afany de fer net. Després, quan ja és tard, ens afanyarem a fer arqueologia dels records.


Placa a la Via Augusta que recorda el descobriment
del primer planeta menor, Hispània


Membres de la família de Comas i Solà van enviar una carta en què amenaçaven l’Ajuntament amb una denúncia per incompliment del llegat i es va convocar una concentració el 7 de maig per aturar l’enderroc, a més de diverses convocatòries a través de les xarxes socials. Sortosament, entre el 7 i el 12 de maig es va suspendre l'enderroc gràcies a la pressió popular, mentre el regidor del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, Joan Puigdollers, es comprometia a obrir un procés participatiu i a preservar un espai per destinar-lo a l'astronomia, com volia Comas i Solà, que va cedir l’edifici a la ciutat perquè s’hi fessin activitats culturals i de divulgació de la ciència, sobretot de la seva disciplina.


-Senyor Comas, l'ha errada de mitj á mitj. Pera obtenir
subvencions, deixis d'Observatoris y cosas científiques.
Fassi una Iglesia, y'n tindrá tantas com vulgui



A Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017) parlem de Josep Comas i Solà en el capítol dedicat als rastres de la ciència dispersos per la ciutat. Podeu trobar el llibre a les llibreries de La Central (Mallorca, 237; Elisabets, 6, Raval; MUHBA, Baixada de la Llibreteria), a la Laie (Pau Claris, 85), a la llibreria de la Diputació de Barcelona (Diagonal, 393), a la Sala Ciutat (carrer de la Ciutat, 2), o a la llibreria Bestiari del Born i del Museu d'Història de Catalunya.




[Ressons]

Altres Barcelones
La lectora corrent
Bereshit
Saragatona
L'home dibuixat
Fem xivarri
Criticart
Arquitectura, entre d'altres solucions