La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 30 de juliol de 2012

Per què corro?

Ovett amb la samarreta de l'URSS

Una hipòtesi

Al carrer, quan érem nens, sempre corríem. Pels descampats, per aquelles fractures que els barris, els antics municipis del Pla de Barcelona, conservaven encara com antigues fronteres després que la retícula de l’Eixample els atrapés com una teranyina. Corríem carrer amunt i carrer avall, fent voltes a la mançana, pujant i baixant les escales de les cases, per amagar-nos als terrats. No teníem gaire oportunitats de veure atletisme ni en directe ni a la televisió: l'esport, més enllà del futbol, era (és) residual i a les escoles només fèiem taules de gimnàstica. Sí que eren cita obligada els crossos d'hivern i el mític Mariano Haro, que representava la bandera esportiva d'aquella Espanya endarrerida de figures aïllades, com Manolo Santada o Ángel Nieto, que competien com lluitava Agustina d'Aragó. No oblidaré mai (sobretot pel que tenien d'aire fresc) aquelles matinals del diumenge compartides entre les curses camp a través i la pilota basca; o les tardes del dissabte amb el rugbi: una debilitat personal (compartida amb tots els aficionats) que va més enllà de l'esport.

Els jocs olímpics eren una altra cita ineludible. Sempre ha estat atractiu aquest aire ecumènic que desplega el colorit mosaic de països que hi participen. L'esport és una forma endolcida del combat i els jocs volen exemplificar aquesta voluntat no bèl·lica. A la canalla ens havien arribat els ressons dels Jocs de Tòquio, de 1964, sobretot perquè Abebe Bikila va guanyar la marató calçat i no a peu nu com ho va fer a Roma. Però van ser els de Mèxic de 1968 els que, a través de la tele, ens van deixar els primers noms mítics: Bob Beamon, fent 8,90 en el salt de longitud; Fosbury, que revolucionava l'alçada saltant d'esquena al llistó; Haynes, el primer atleta a baixar de 10" en els 100 m.ll.; Keino, Gammoudi... i el Black Power, representat pels atletes nord-americans Tommie Smith i John Carlos (primer i tercer en els 200 m.ll.; Peter Norman, l'australià que va fer segon, els va fer costat), que amb un guant negre al puny protestaven pels drets civils dels afroamericans.

Tot plegat, però, era marginal. Ni els nens fèiem atletisme quan corríem al carrer, ni l’atletisme era una cosa que formes part de les nostres vides. L’atletisme era dels atletes, personatges sorgits d’un Olimp que desconeixíem.

No va ser fins finals dels 70 que l'atletisme va prendre una dimensió que mai havia intuït fins aleshores. Un duel em va marcar per sempre: Steve Ovett vs Sebastian Coe. Però no era un duel només atlètic. En aquella època tots estàvem ficats en política i l'enfrontament entre aquest dos grans atletes era alguna cosa més que esport (si és que l’esport és només esport, cosa realment discutible): representava la lluita de classes. M'emocionava veure el vell Ovett lluint la seva samarreta vermella gastada i plena de forats, una samarreta soviètica, enfrontant-se a la pulcra imatge de sir Sebastian Coe. Dos britànics, dos atletes, dues maneres d’entendre la vida.

Amb un amic vam començar a anar al vell i decadent estadi de Montjuïc per córrer a la pista de cendra. Corríem, però de fet el que volíem era amarar-nos de l'esperit: estar entre aquelles ruïnoses pedres ja ens feia sentir bé. Aquella cendra estava impregnada de memòria. En cap moment se'ns va passar pel cap competir: l'atletisme era per als atletes, i si no tenies un cert nivell no podies plantejar-te la competició. Però tot es va conjurar perquè aquell ànim que ens empenyia a córrer sense cap ànim competitiu s'acabés transformant en un moviment que ens va dur a uns quant iniciats aficionats a envair l'asfalt, els parcs i la muntanya, mentre apareixien les primeres curses populars.


Josep Coll i Bonaventura Baldomà, a l´estadi de Montjuïc, als anys 50

Córrer es va convertir en un fet habitual, un hàbit que acompanyava la resta d'activitats. Vaig començar a competir. No em plantejava per què corria: era una activitat més que compartia amb d'altra gent: uns anaven a missa, d'altres rentaven el cotxe en un descampat, jo corria. Evidentment, l'activitat esportiva comportava un benefici físic, però el càlcul i la millora no formaven part de la racionalització existencial.

No va ser fins l'any 1985 que no em vaig plantejar de veritat per què corria. Va ser en el cros Antoni Amorós, a Santa Coloma de Gramenet. Fins aleshores jo només havia corregut curses urbanes en línia, en recorreguts d'una sola volta, que permeten dissimular les mancances en el grup. Però en un cros es fan voltes a un circuit, i si no corres prou, et doblen. I aquí la vam liar. A la darrera volta, José Manuel Abascal, bronze en 1500 m.ll. en els jocs olímpics de Los Angeles 1984, em doblava. I no em doblava un atleta qualsevol, em doblava un atleta que era capaç de disputar la victòria a Ovett, Coe i Cram.

Amb això en vaig tenir prou. No volia que em tornessin a doblar en un cros. Ara sabia per què corria. Corria perquè perseguia un lloc en el món. Esforçant-se el mateix, cadascú arriba on arriba, això ho tenia clar. Mai correria tant com els atletes professionals, però em deixaria dur per la seva estela i la meva cursa valdria el que valia el meu esforç: aquest era el meu capital. Faria que el circuit girés per a mi igual que per a ells.

La necessitat de saber em va dur a estudiar per ser monitor de d'atletisme. L'aparició del triatló mitjan anys 80 em va empènyer a provar noves emocions. Amb les categories per edats vaig trobar el meu nínxol ecològic i van arribar els èxits. Però la dedicació a l'esport de competició ha entrat sempre en conflicte amb l'activitat intel·lectual: no és gens difícil compaginar esport i activitat professional, però si amb les activitats creatives i literàries perquè totes dues demanen un alt grau de concentració i entrega personal.

He fet més d’un miler de competicions. He sentit la sang a la gola i el dolor a les cames i als braços. Corria per agafar aquella samarreta vermella. La samarreta d’Ovett. I mentre vas, vius. Més enllà d'una arribada n'hi ha una altra, i mentre no arriba el final, ets etern.

Un conte

Les cames van lleugeres. Sobre el cap, la línia del cel (Urà); sota els peus, la línia de la terra (Gea). Dues línies rectes. A l'infinit (ho deia Tales) cel i terra es trobaran: Urà i Gea. I de la unió dels dos déus, naixerà un tità: Cronos. Les cames van lleugeres, però mai prou lleugeres. Cronos acabarà devorant els seus fills.

Un epíleg

A la samarreta vermella d'Ovett hi ha una falç, com la que Cronos va fer servir per tallar els testicles al seu pare. I dels testicles d'Urà i l'escuma del mar, va néixer Afrodita.

dijous, 26 de juliol de 2012

Una guia de la Barcelona de 1805

Portada del suplement de La Vanguardia, "Barcelona 1805"


El 31 de desembre de 1904, La Vanguardia publicava un suplement dedicat a la Barcelona de 1805, la Ciutat Comtal de cent anys abans del nou any que estava a punt de començar. Entre els articles que s’hi van publicar, destaca “Las calles”, de Frederic Climent Terrer, escriptor, periodista i traductor, maçó i un dels introductors de la teosofia a Espanya.

L’article de Climent simula una passejada narrativa i descriptiva pels carrers de la Barcelona intramuralles, que amb l'ajuda de la imaginació ens permet fer-nos una imatge de com era aquella Barcelona de principis del segle XIX. Encara no s’havien enderrocat les muralles medievals i la trama urbana es mantenia intacta sense les reformes que vindrien després, i es conservaven molts edificis, sobretot convents, que les amortitzacions farien desaparèixer, però que l’article d’Adolf Alegret, “Los templos”, d’aquesta mateixa edició de La Vanguardia, ens permet també recuperar.


Plano de la Ciudad y el Puerto de Barcelona (1806), ICGC


La literatura és plena de descripcions de carrers, barris i ciutats, i això vol dir alguna cosa; no és gratuït. Els carrers són les artèries de transit ciutadà, però també són les artèries que permeten mesurar el batec del seu cor. En la descripció dels carrers hi trobem alguna cosa més que el valor pràctic de l’orientació; en la descripció dels carrers hi ha el retrat de la ciutat i, per tant, la reproducció de la imatge que es projecte dins nostre i que nosaltres projectem cap a ella. En els carrers, en l’estructura urbana de la ciutat i en els elements que la componen hi ha una part del que som. És aquesta la raó per la qual ens revoltem quan veiem desaparèixer aquesta estructura: amb el territori desapareix una part de nosaltres. I quan recuperem part de la memòria dels carrers ens envaeix una emoció especial, d’aquí que tots aquells que ens sentim profundament units a la nostra ciutat busquem pels racons tot allò que ens permet recuperar la memòria ancestral de la ciutat i de nosaltres mateixos.

Aquest apunt coincideix en el temps amb "Petit assaig entorn de les primeres guies de Barcelona (s. XIX), una visió de com ens vèiem", que & Piscolabis Librorum ha publicat aquesta setmana.

L'article del Piscolabis és especialment important perquè ve a coincidir amb Bereshit en la importància que els carrers, els monuments, els serveis i els elements ciutadans tenen per als seus habitants. I malgrat aquesta importància, pràctica però també emotiva, l'article ens avisa que no hi ha cap estudi publicat sobre l'edició de guies de la ciutat de Barcelona. Podríem pensar que la vida caduca de les guies (la ciutat canvia) les buida d'un contingut d'interès històric i cultural. Però llegint l'article veureu que aquesta afirmació és ben lluny de la realitat: el contingut de les guies és ple, precisament a causa dels canvis que pateix la ciutat, de dades que, en molts casos, només podrem trobar en les guies. Llegiu l'article i així entendreu aquesta "visió de com ens veiem". I també de com ens veuen.

A continuació transcrivim literalment l’article “Las calles”, de la pàgina 2, amb la grafia original. La resta de pàgines, que podeu llegir en les miniatures reproduïdes més avall, també es poden veure directament a l'hemeroteca de La Vanguardia.

La resta del suplement conté informació de Barcelona de tota mena, com la que usualment contenen les guies urbanes. Es diferencia de les guies modernes en el caràcter descriptiu que sí tenien les primeres guies, com molt bé ens explica el Piscolabis Librorum. Però al valor del contingut s'hi afegeix que la data enllaça amb les dues primeres guies que ens comenta: Barcelona à la mano (1778), de Joseph Algava Márquez Bellón, i Diversión de ciudadanos, norte seguro de forasteros y estrella luciente de Barcelona (1802). Amb elles comparteix l'interès per la narració, l'interès pel retrat, per l'apunt viu fet del natural, amb tota la subjectivitat, com veureu, que això comporta, i que fa d'aquelles guies un llibre de lectura amena.




Las calles, por Federico Climent Terrer 

Con dos horas de retraso, agradablemente divertidas por el sabroso palique del teniente de walonas que mandaba la guardia, llegó al «Portal de Sant Antoni» el coche de Valencia en el que venía un sobrino mío, ya algo machucho, con muchas ganas de visitar la famosa capital de Cataluña. Divísele al punto, cubierto de polvo hasta las pestañas, en un asiento de delantera, y cuando el coche se detuvo para cumplir las formalidades de entrada, abracé á mi sobrino con la efusión que tan prolongada ausencia despertaba en mi alma y pude sentarme á su vera gracias á la amabilidad de los adláteres. Á una vigorosa interjección del mayoral, arrancó el coche puerta adentro y yo le dije á mi sobrino: Ya estamos en Barcelona. Si quieres hacerte cargo de cuanto veas, escúchame atentamente y no me interrumpas ni con un bostezo. Tiempo tendrás de soltar la lengua.

Esta calle por donde entramos es la de «Sant Antoni Abat» y ese edificio con que primero topas es el colegio del mismo título, fundado en 1157 por el comendador de Cervera don Berenguer de Biancha. Más arriba, esquina á la plaza, está el convento de las Jerónimas, que en 1418 fundó doña Brígida Terré. Ahora entramos en la «plaza del Padró»; esa calle de la derecha es la «d'en Botella» y las otras dos del frente las del «Carmen» y «Hospital», entre las cuales se alza, como ves, una grandiosa fábrica, llamada por el vulgo «cal Erasme».

Ya entramos en la calle del Hospital, cuyo nombre le viene de estar en ella el Hospital general. Esta calle de la derecha es de la «Cadena» y casi esquineando con ella se levanta el convento de Carmelitas Calzadas. Ahora pasamos por delante del Hospital. Aquí, á la derecha, tienes otro convento, el de San Agustín Calzado, que en el extremo de la ciudad, cerca de las Puellas, fundó el año 1309, un monje llamado Zaguala y fue trasladado aquí en 1750 por el señor rey Don Fernando VI. Mira esas copas de árbol. Son los de la Rambla. Ya estamos en ella. Parece la arteria aorta del cuerpo de la ciudad. Pronto embocaremos en la calle «dels Escudellers», donde está el mesón de la Fontana de Oro, que es el paradero del coche.

Llegamos al mesón y después de dos horas empleadas en dar aseo, reparo y descanso á nuestros cuerpos salimos mi sobrino y yo á recorrer la ciudad en el caballo de San Francisco, con el fin de mostrarle cuanto de notable encierra.

Esta de la derecha es la «Plasseta de Sant Francesc», de donde arranca la de «Escudellers Blanchs», que después de esquinear con la de «Tres Llits» y «Lleona», desemboca en la «Plassa de la Trinitat», donde está el convento de Trinitarios Calzados. Esta plaza da por un lado á las esquinas de «Escudellers Blanchs» y «Rauric», que frontera viene para salir en derechura á la de la «Bocaría»; y por el otro á la calle «d'en Avinyó», que procedente de la «Plassa de la Verónica» tiene la misma desembocadura. Sigamos adelante. Aquí hay otras dos calles: la de la derecha es la del «Vidre», que por detrás de los Capuchinos emboca en la de «Quintana», que sale también á la Bocaría; la de la izquierda es «Nou de Sant Francesc», donde están la famosa posada de «El Escudo de Francia» y la capilla de Sancti Spiritus. Desemboca en la del «Dormitori de Sant Francesc». Ya estamos otra vez en la Rambla.

Ahí tienes la Administración de Correos y esa casona de enfrente con jardincillos delante es el Teatro, á cuyo lado se abre la calle de «Trentaclaus» con salida á la muralla de tierra. Vamos hacia arriba. Esa otra tan larga y recta de la izquierda se llama del «Conde del Asalto» y vulgarmente «Nou de la Rambla». ¿Ves ese edificio tan grande á la derecha? Son los Capuchinos. El frontero es el Colegio de Franciscanos y el de más allá el de San Ángel Mártir, de Carmelitas calzados, que tienen el convento en la calle del Carmen. Este otro gran edificio de la izquierda es el convento de Trinitarios descalzos, redentores de cautivos, y la calle que con él esquinea es la de «Sant Pau», así llamada porque al final está el antiquísimo colegio de este nombre. Esto es el renombrado «Pía de la Bocaría», en que, además de esta calle, desembocan la del Hospital, por donde hemos venido, la «Riera del Pi» y la calle de San Pablo. En esta se levanta la Real Casa Galera para reclusión de mujeres y el convento de Arrepentidas. ¿Ves la Bocaría? Parece que no tiene puertas por donde los vecinos entren en las casas. Todo son tiendas. Sale al «Call», y el Call á la «Plassa de Sant Jaume».

Aquí tienes el convento de Carmelitas Descalzos y luego dos calles, frente por frente, anchas y hermosas. La de la derecha es la «Porta Ferrisa». Hay en ella una capilla de la Virgen de Montserrat y la magnífica casa solariega de la familia Gralla. Tiempo habrá de verla otro día. La calle del frente izquierdo es la del Carmen que da á la plaza del Padró y el edificio á ella esquinado es el Colegio Tridentino, antes de Belén, y junto á él la Real Academia de Ciencias y Artes, donde antes estuvo el Seminario de Nobles. Dentro ya de la calle del Carmen, cerca de los Ángeles, está el Calzado, como antes te dije, y más abajo los conventos de Mínimas y Capuchinas. Ese cuartel de Artillería que ves más arriba de la Academia fue un tiempo la Universidad, trasladada á Cervera por el rey Felipe V, de funesta memoria.

Aquí en este paraje desaguan cuatro calles, dos á cada frente con las bocas casi juntas. Las de la derecha son «Santa Ana» y «Canuda»; las de la izquierda, «Bon Succés» y «Tallers» ó «del Seminari». La del Bon Succés sale á la plaza de este nombre, donde está el convento de Servitas y desembocan fronteras las de «Xuclá» y «Ramelleras» en cruce con la de «Elisabets» que sale á la «Plassa dels Angels», donde se alza el convento de Dominicas. La de Tallers acaba en la «Plasseta del Seminari». En la de Santa Ana verás la Colegiata de este título y en la Canuda, á mano derecha, las Carmelitas Descalzas. Ya llegamos á la muralla. Dejemos en paz á la calle de «Canaletas», que esquineando con el cuartel de Artillería sale á la muralla de tierra y vamos por la calle de Santa Ana á la plaza de este nombre. Se me había olvidado. Las calles de Santa Ana y Canuda forman una perfecta á mayúscula, cuyo travesaño es la de «Vertrellans».

Ya estamos en la«Plassa de Santa Ana». Es mucho más larga que anchurosa y sitio de tránsito menudo. ¿Ves cuanta casona? Son palacios de la nobleza catalana. Aquí desembocan nada menos que diez calles: Santa Ana, Canuda, «Capellans», «Tripó», «Portal del Ángel», «Montesión», «Cucurulla»,«Condal», «Archs» y «Gobernador» en cuyo extremo se abre la «Plasseta dels Peixos», donde tiene su tienda el famoso peluquero Antonio Cerda. Desde aquí vemos la Puerta del Ángel, que con las de San Antonio, Santa Madrona, Nueva y del Mar son las cinco de la ciudad. Aquel es el convento de San Cayetano, y el de más acá el de Montesión, de señoras del orden de Santo Domingo. Por la calle de la Cucurulla se sale á la plazuela del mismo nombre, de la que arranca la calle del «Pi» para ir á las plazas del Pi y del Beato Oriol. Por la de «Archs» iremos á la «Plassa Nova». Aquí desembocan además las calles de «Boters», «Bisbe», «Bou», «Corribia» y«Palla». Vamos por la del «Bisbe». Verás la Catedral, la obispalía y el Juzgado de provincia y saldremos en seguida á la plaza de San Jaime. Ya estamos. á ella afluyen también las calles de la «Llibreteria», «Sant Honorat», «Call», «Ciutat», «Paradís» y «Sant Miquel». Aquí está la iglesia de San Miguel, y en frente la Audiencia. En la esquina con la calle de la «Ciutat» verás el Ayuntamiento y frontera á él la «Taula dels Comuns Dipósits» donde los vecinos guardan sus ahorros.

La calle de San Miguel nos llevaría á la parroquia de este título, con su cementerio al lado. Detrás está el convento de la Enseñanza, y luego siguen la calle de «Gegants», que forma esquina con la calle de «Templaris» y la «Devallada del Eccehomo», la cual sale á la plaza de la Verónica. Vamos por la Llibreteria. Esta de la izquierda es la «Frenería», de donde la de la «Inquisición» va á parar á las «Escalas de la Seu». Aquí, á mano izquierda, esta la «Daguería», con salida á la «Plassa de San Just». Ahora viene la «Devallada de la Presó», llamada así porque aquí, esquina á la «Plassa del Rey», está la cárcel pública. Esa es la «Plassa de las Cols», de donde sale la calle de la «Llet». Ya estamos en la «Plassa del Ángel», antes del «Blat». Desembocan en ella las calles de la «Tapineriá», «Llet», «Basea», «Argentería», «Mill», «Devallada de la Presó» y «Boria». Pasemos por ésta y torzamos á la izquierda, por la de «Mercaders», para tomar la de la «Palma de Santa Catarina». ¿Qué te parece ese convento? Es el de Dominicos.

Por la calle de «Semoleras» saldremos á la «Plassa de la Llana», de donde arranca la calle de «Cardés» hasta la capilla de Marcus. Esa es la de «Moncada». Ahi está la «Fonda del Gran Comercio». Sale al «Born». Ahora empieza la calle de «Corders» hasta la «plaça de Sant Agustí Vell», donde afluyen las calles del «Portal Nou», «Serra Xic» «Corders», «Tantarantana» y «Tiradors». Por ésta y por la del «Portal Nou» se sale á la «Esplanada», hermoso paseo desde el que verás la Ciudadela. La de «Serra Xich» nos llevará á la «plaça de «Marquillas» y en la del «Portal Nou» encontraremos la de los «Molins de Sant Pere», que por las «Basas de Sant Pere» y el «Rech Condal» nos conducirá á la «plaça de Sant Pere», donde además de las dos últimas desembocan también las de «més Baix», «Mitjá», «més Alt», «Aucells» y «Sant Sadurní», que sale al cementerio de la parroquia, junto á la cual está el convento de las Puellas.

Vamos por la calle de «Sant Pere més Alt» y verás el «Hort den Fabá», el convento de Mínimos, el Colegio del Arte Mayor de la Seda y la capillita de San Cristóbal. Paralelas á esta calle, van la Mediana, que muere en la del «Cuc», y la Baja, donde están los Agonizantes y la capilla de la Ayuda, que desemboca en la «Riera de Sant Joan». Estas son las «Voltas de Junqueras». Por aquí se sale á la «Plassa de Junqueras», donde está el convento de señoras nobles del hábito de Santiago. á la izquierda corre la Riera de San Juan, con las Magdalenas á la derecha y Santa Marta á la izquierda. Al extremo de la calle verás la esquina de las de la «Avellana» que sale á Mercaders; «Graciamat» á la «Plassa del Oli», con comunicación con la Boria por las «Filateras», y la del «Sant Cristo de la Riera», que afluye á la Tapineria. Ya, estamos otra vez en la plaza del Ángel.

Ahora verás la Platería, admiración de los forasteros por las sesenta tiendas de joyas que la embellecen. Nos llevará á la «Plassa de Santa María». ¿Ves qué iglesia tan hermosa? Ahí al lado está el cementerio de la parroquia, el «Fossar de las Moreras». Esa arcada comunica con el palacio del capitán general. Por la calle de la «Espasería» saldremos al «Pla de Palacio». Este es el del general; enfrente está la «Aduana», á la derecha la «Llotja» y más allá el «Portal de Mar». Aquí desembocan las calles de «Canvis Vells» y «Malcuinat» y comunican las plazas de las «Ollas» y de los «Encants», donde se venden á puja cosas viejas. Esa es la iglesia de San Sebastián, erigida por voto de la ciudad después de la peste padecida en 1512. Hoy es convento de Clérigos menores. Esta calle de la derecha es la de la «Fustería» y la junto á ella la de la «Mercè».

De aquélla á la calle «Ample» y ésta á la «Plassa de Sant Francesc». La calle «Ample» viene por la de Canvis Vells y también confluye con la de la Mercè en la plaza de Sant Francesc, donde están los Franciscanos. Desde esta plaza toma la calle el nombre de «Dormitori de San Francesc», ladeando el convento hasta la Rambla, en la, que ya estamos de vuelta. Ahí tienes la famosa «Atarazana» y más arriba los Agustinos Descalzos con la iglesia de Santa Mónica. Ese café de enfrente es el del «Napolitano». ¿Aquello? Son dos cuarteles que junto á la Atarazana han levantado; uno para infantería y otro para caballería. Esto otro de aquí delante es la «Fundición de cañones».

Ya tienes aquí otra vez el Teatro, la calle de Trentaclaus y la de Escudellers. Hemos dado la vuelta á Barcelona, pero sólo has visto de ella lo indispensable para que te sirva de entrada á una visita de mayor minuciosidad y provecho.

Nos hemos dejado tantas cosas y tantas calles por el camino que te prometo llevarte á recorrerlas una por una. Entonces podrás ver las de las Moscas y la de las Doncellas que son un oprobio para la ciudad por lo sucias y angostísimas. Pero ¡qué remedio! todas no han de ser Argenterías ó Bocarías. ¡Quien sabe si de aquí á cien años estarán las Moscas y las Doncellas peor que ahora!

La Vanguardia, 31 de diciembre de 1904


Sumari del suplement
Los templos, por Adolfo Alegret
Las calles, por Federico Climent Terrer
El Ayuntamiento, por Francisco E. Baget
Epístola política, por Juan Buscón
Médicos y boticarios, por Alfredo Opisso
De un tonadillero catalán á otro tonadillero, por Felipe Pedrell
Los Artistas - Carta un discípulo de David, por Manuel Rodríguez Codolá
El teatro, por Marcos Jesús Bertrán
El comercio y la industria, por Enrique García
Los obreros, por Miguel Sastre
Joviales filosofías, por Sebastián Farnés









Per a l'article "Los templos", por ser d'ajut el plànol següent, que situa tant els edificis dels convents actuals com els que van ser enderrocats amb les desamortitzatcions.

dimarts, 24 de juliol de 2012

Setmana Tràgica: sentència i execució de Ferrer i Guàrdia

Sessió del procés a Francesc Ferrer i Guàrdia a la Presó
Model de Barcelona, el 9 d'octubre de 1909
Colección Merletti / IEFC (Ref. ACP-1-3370)


Fa un temps vam publicar a Bereshit Nochebuena republicana, una gravació de 1931 de l'escriptor i autor teatral de sainets i revista Manuel Fernández Palomero  (?-1949), interpretat per l'actor còmic Francisco Gallego, Galleguito. Vam aprofitar per evidenciar que bona part dels enregistraments sonors d'obres teatrals i de programes de ràdio estaven totalment oblidats en les fonoteques; i encara gràcies que existeixen les gravacions, malgrat que poca gent ho sàpiga o les consulti.

Avui les notícies corren a la velocitat de la llum d'una punta a l'altra del planeta; ens arriben en tots els formats: orals, escrits o imatges, i sovint en directe mentre s'estan produint els fets. A finals del segle XIX i a principis del XX, l'actualitat es portava al públic popular a través de representacions. S'exposaven diorames, quadres escènics amb figures de cera que representaven esdeveniments històrics o s'escenificaven en els teatres per acostar els fets al públic amb el màxim realisme, més que no pas aportava la fotografia, la ràdio o el cinema, que en aquells anys començaven la seva singladura entre les masses expectants. De fet, res nou: els joglars i els romanços ja complien aquesta funció relatora i de guardians de la memòria.

Moltes d'aquestes representacions teatrals s'enregistraven en discos o, en el seu defecte, es feia una gravació d'estudi utilitzant la fórmula de les radionovel·les o del teatre radiat.

La paròdia política de Nochebuena republicana ens va fer somriure, però les gravacions que porto avui no són per riure. Totes dues històries tenen com a protagonista Francesc Ferrer i Guàrdia i estan, evidentment, dramatitzades segons els gustos d'una part del públic de l'època, i escoltades ara i aquí potser tenen un aire còmic en la posada en escena que no es pretenia. Acusat d'haver fomentat la revolta de la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909, Ferrer i Guardia, polític i pedagog creador de l'Escola Moderna, va morir afusellat el 13 d'octubre de 1909 en el castell de Montjuïc, i aquests són els fets que es narren.




El conflicte de la Setmana Tràgica s'origina l'11 de juliol de 1909 amb un moviment antimilitarista a Barcelona en protesta per l’embarcament de reclutes i reservistes catalans cap a la guerra del Marroc i per la negativa a reprendre l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif. El 9 de juliol de 1909 una operació de policia per protegir el ferrocarril miner prop de Melilla va encendre el conflicte bèl·lic, i el ministre de la Guerra del govern de Maura, general Linares, va decidir trametre a l'Àfrica un cos expedicionari de més de 40.000 homes, reservistes majoritàriament casats i amb fills, i potser com a "mesura punitiva"– reclutats en bona part a Catalunya. Aquests fets, sentits per la ciutat com una provocació, s'esdevenien en unes circumstàncies socials de feblesa organitzativa del moviment obrer, enduriment patronal, descontentament creixent de la petita burgesia i crisi de l'aparell d'un estat anacrònic i oligàrquic.

Entre el 26 de juliol i el 2 d'agost de 1909, una revolta popular ocupa Barcelona amb més de 250 barricades, atacs contra la burgesia i crema de convents (en pocs casos esglésies), poders íntimament lligats a la repressió. Les dones hi van tenir un paper molt actiu, no només perquè els afectava el reclutament dels homes (les classes benestants podien pagar-ne l'exempció), sinó perquè les institucions religioses feien competència deslleial a les fàbriques fent servir nenes i recluses com a mà d'obra, cosa que feia minvar els sous de les dones treballadores.


Teresa Abelló i Güell et alii. L'època dels nous moviments socials:
1900-1930. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995


Vençuda la resistència popular, l'escola laica va ser acusada d'incitadora a l'odi polític i religiós, i Ferrer i Guàrdia va ser convertit en el cap de turc del conflicte, que va generar una repressió que va afectar les escoles i els moviments laics i obrers, i va portar a centenars de processos militars.

Els dos enregistraments esmentats tenen el mateix títol: Sentencia y ejecución de Francisco Ferrer y Guàrdia. La primera, representada en el Teatro Apolo de Madrid el desembre de 1909, pocs dies després de l'assassinat de Ferrer i Guàrdia, va seguida de Delirios anarquista. El guió i direcció són de l'escriptor i recitador argentí Eugenio G. López, i està interpretada pel mateix Eugenio G. López, per Juan Rovira i la Sra. Bandalisa, i va ser enregistrat per RCA Victor (1911).




La segona gravació és de 1931, i va ser interpretada i enregistrada per Fèlix de Pomés (1893-1969), actor i director de cinema d'origen aristòcrata, que va estudiar medicina i farmàcia però es va llicenciar en dret. Dedicat al periodisme, va col·laborarar a El Día Gráfico de Barcelona i a Fígaro de Madrid. Els anys 1918-20 va jugar en els primers equips del F. C. Barcelona i del C. E. Espanyol. Més tard va guanyar el campionat de Catalunya d'esgrima i va participar en els Jocs Olímpics de París (1924) i d'Amsterdam (1928). La seva veritable passió va ser la pintura i el dibuix (va exposar a Barcelona i Madrid), però va acabar dedicant-se de ple al cinema a Alemanya, França, Itàlia i els Estats Units. Torna a Catalunya un cop proclamada la República, moment en que participa en pel·lícules de marcat contingut polític i revolucionari, com Aurora de esperanza (1936) d'Antonio Sau. Els darrers anys de la Guerra Civil hi ha un buit en la seva biografia fins que torna la l’any 1941 i reprèn la seva carrera cinematogràfica.




[+]

"Sentencia de Francisco Ferrer Guardia" i "Ejecución de Francisco Ferrer Guardia", E. Lopez, Juan Rovira, Sra Bandalisa, dins Teatro y varietés: Cómicos y género chico, volumen 3. Barcelona: Blue Moon, 2002, Colección Cancionero de Oro [DVD].



dimecres, 18 de juliol de 2012

Rafel Tona: l'artista desconegut


Continuant amb la classificació dels pocs papers que van sobreviure l’avi March, m’he topat amb aquesta il·lustració que encapçala l'apunt, un delicat gravat de 1934 que Rafel Tona va fer pels joiers Fuset & Grau, del carrer Pelai 44 de Barcelona.

Ha estat un problema saber qui era Rafel Tona perquè el seu nom no apareix en cap de les obres generals de referència que he consultat. Tona, grafista, pintor i escultor nascut a Barcelona el 24 de juny de l’any 1903, no té una entrada en cap enciclopèdia.

Rafel Tona (1960), per J. Ruyer

Fill de Baldomer Tona i Xiberta (1864-1937), un advocat republicà federalista, diputat provincial i diputat a les Corts durant la Solidaritat Catalana (primer gran moviment polític unitari catalanista, sorgit l'any 1906 com a resposta als fets del Cu-Cut), va ingressar l’any 1917 a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, on va rebre classes de dibuix, pintura i escultura en el taller de l'escultor Josep Llimona. El 1920 va treballar en el taller de l'escultor Pau Gargallo i va començar a publicar dibuixos en els setmanaris satírics Papitu i L’Esquella de la Torratxa.

Després d’una primera estada a París (1923), on segueix un curs de pintura a l'Académie Charpentier, entra en contacte amb els mestres del cubisme (Picasso, Braque...) i se sent atret per l’art de l’Àfrica negra i precolombí, que en aquells anys estaven de moda a la capital francesa.

Torna a Barcelona influït per aquell bullir artístic de París, i serà entre 1925 i 1928 (fugint de la dictadura de Primo de Rivera) que en companyia del seu amic, el pintor Alfred Figueras, (artista també a redescobrir, de qui actualment se'n fa una exposició en el Museu Comarcal de Manresa: Alfred Figueras: entre l'exili i el retorn 1925-1930, i a la néta del qual agraïm els seus comentaris a aquest apunt) decideixen traslladar-se a l’Alger, on van fundar l'acadèmia Art per ensenyar pintura, escultura i dibuix, i estar en contacte amb l’art “primitiu” africà. De retorn a París (1928-1932), i sense deixar de pintar, Tona divideix el seu temps entre el disseny de teixits i la creació de decorats de cinema per als estudis Joinville, on col·laborarà en les pel·lícules Marius (1931), d’Alexander Korda i Marcel Pagnol, i L‘òpera dels quatre rals (1931), del director expressionista austríac George Wilhem Pabst.

Després de la proclamació de la Segona República Tona decideix tornar a Barcelona empès per l’eufòria artística i social que la llibertat i el nou procés polític comportaven. Va obrir una agència de publicitat a Barcelona, però l’esclat de la Guerra Civil el 1936 i la pèrdua de la guerra va tallar d’arrel tots el projectes polítics, socials i culturals, i ens va sumir en una nit que va durar quaranta anys. Tona, republicà i d’esquerres (era militant del PSUC), va col·laborar com a dibuixant amb el Comissariat de Propaganda, amb uns cartells que es caracteritzen per un grafisme de línies i formes simples a les quals dona un gran dinamisme mitjançant el trencament dels plans.



Cartells de la Guerra Civil (1936), per Rafel Tona 

Acabada la guerra, Tona s’exilia a França (1939-1940), però l’arribada del nazis el fan decidir a tornar a Algèria. Decidit a participar directament en la lluita contra el feixisme, entre 1940 i 1944 es posa al servei de la Resistència i contribueix a l'organització de desembarcament dels Aliats. L’any 1942, amb el pintor Louis Bernasconi, crea els Salons de la Resistència del nord d'Àfrica, amb l’objectiu de recaptar fons per al moviment. Col·labora en el diari Combat i en les campanyes de propaganda gràfica dels Aliats amb cartells i fulletons.

Acabada la Segona Guerra Mundial Tona reprèn la seva activitat com a pintor i exposa a Algèria, Marroc, Tunísia i París. Però és entre 1948 i 1960 que es produeix el reconeixement definitiu del seu art quan rep el Premi de la Crítica (1950) i el Premi del Saló de la França d'Ultramar (1952), i les seves pintures passen a formar part de la col·lecció del Museu de Belles Arts de l'Alger.

L’any 1960, amb una Algèria en ple procés de descolonització (la guerra d’independència es va allargar entre 1954 i 1962), Rafael Tona es va traslladar definitivament a París. Havia perdut l’esperança de tornar a una Catalunya immersa en una dictadura que encara havia de durar anys. Havia deixat de ser ciutadà del seu país mentre la França que l’acollia li permetia viure del seu art i les seves obres eren adquirides pel Museu de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc (1965) i el Fons Nacional d'Art Contemporani (1980).

Tona moria a París el 12 de febrer de 1987 mentre a Catalunya i Espanya res se’n sabia d’aquest artista fins que no es van començar a classificar-se els cartells de la Guerra Civil i algú es va preguntar qui era Rafel Tona: aquest apunt s’ha hagut de fer amb bibliografia francesa.

La guerra ens va arrabassar un altre artista. La guerra ens va arrabassar els vius i els morts.

 Alger 1960, Rafel Tona

 Rafel Tona (1978)

[+]

Angeli, L. E. "Tona" [en línia a Cercle Algerianiste], a L'Algérianiste: Bulletin d'Idées et d'Information, núm 81, març 1998.

Cartells de la col·lecció Fornàs [en línia. Barcelona: Parlament de Catalunya, 2006 [PDF].

Perucha Eguren, Eukene. "Conclusions", a Art, mémoire et exil [bloc], 16 de febrer de 2010.

Rafel Tona. Pàgina web amb la biografia, l'obra i exposicions.

dissabte, 14 de juliol de 2012

El Cine Popular del Clot-Camp de l'Arpa



La postal que encapçala aquest apunt és una de les més de 1000 que Àngel Toldrà Viazo (Barcelona, 1867-1956), que signava A.T.V., va fer amb Barcelona com escenari (1905-1930). No era fotògraf. Tenia una botiga de calcomanies i cromos i va saber captar l’interès i el negoci que les postals podien representar. Ja en parlarem un altre dia.

Aquesta pertany a la sèrie dedicada als edificis religiosos cremats durant la Setmana Tràgica (25 de juliol i el 2 d'agost de 1909). Com a imatge no té més interès que ser testimoni d’aquells esdeveniments, concretament l’incendi que va patir el convent, i avui també escola, de les Escolàpies del Clot-Camp de l’Arpa. Les instal·lacions, que ocupen l’espai entre els carrers Rogent-Joan de Peguera-Eterna Memòria i Coll i Vehí, no tenen un especial valor arquitectònic. Com a molt, pot tenir interès pels habitants del barri, que poden veure, però poc, quin aspecte tenia aquell indret l’any 1909.

La nostra vista i el nostre cervell són selectius. Tenim una gran capacitat mental per percebre tot allò que passa al nostre voltant, però inconscientment seleccionem només allò que considerem rellevant. Veien només allò que, d’una manera o una altra, està relacionat amb els nostres centres d’interès. A tots ens ha passat que en el moment que un element, una idea o un concepte passen a formar part del nostre coneixement al nostre voltant s’il·luminen objectes i detalls que fins aleshores havien passat desapercebuts.

Aquest és el cas. No hi ha gaire a mirar, però a la dreta de la postal es veu un rètol: “Cine Popular”. I què té d’interessant aquest cinema? Doncs que no està catalogat. No apareix en el llibre Els cinemes de Barcelona, de Joan Munsó Cabús (Ajuntament de Barceloa – Proa, 1995); tampoc a Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923), de Palmira González López (Publicacions de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona – Edicions 62, 1987); i no és mencionat a la tesi El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel, de Luisa Suárez Carmona (Universitat de Girona, 2011). Totes elles obres de referència, que només recullen el Cine Popular del carrer de la Cera 51.


Fragment de la postal, amb el rètol del Cine Popular


Buscant per hemeroteques, a la de La Vanguardia, que recull tot allò que a Barcelona hi ha i hi ha hagut, no no surt a la caretellera. Només hem trobat una referència i no ha estat precisament per la seva funció com a cinema, sinó per una convocatòria electoral de la Lliga Regionalista. El 10 de desembre de 1909, La Veu de Catalunya (núm. 3807) publicava la següent nota:


Al Camp de l’Arpa
També serà avuy, divendres, a les deu
de la nit, el meeting d’aquesta barriada.
El local és el Cine Popular del carrer
de Sant Matíes.


El carrer de Sant Maties era el nom antic de l’actual Coll i Vehí del barri del Camp de l'Arpa. De fet, segons el Nomenclàtor de Barcelona, el nom era, a principis del segle XX carrer de Sant Miquel i Sant Maties. Sobre el cinema no en sabem res més, com passa amb molts cinemes de barri, però esteu convidats a col·laborar-hi aportant-hi més dades.

dimarts, 10 de juliol de 2012

Roda el món i torna en BON


Des que col·laboro a la Galeria d’Imatges m’he vist obligat a recuperar el material gràfic heretat de l’avi March i el que he anat acumulant al llarg dels anys, imbuït d’una síndrome de Diògenes que m’ha dut a col·leccionar i guardar joguines, cromos, cartells, auques, publicitat i il·lustracions diverses. Com que la vida no ens proporcionar l’espai suficient per exhibir allò que hauria de poder ser gaudit per tothom, les relíquies dormen en prestatges, carpetes i calaixos esperant que algú se’n recordi d’elles, no només pel valor que algunes puguin tenir, sinó perquè vivim en una cultura que conjuga a parts igual la memòria i els objectes. Ara que l’espai virtual ens promet l’infinit tenim la possibilitat de rescatar alguns d’aquests objectes. Ho fem a la Galeria d’Imatges i ho faig a Bereshit.

La setmana passada parlava de l’Avinguda de la Llum, de la seva decadència i del record que en tenim. Em vaig guardar per avui el record d’una de les botigues més entranyables: la d’en Romà Bonet Sintes (1886-1967), un dibuixant que feia caricatures i que signava com a BON.

BON en el local de l'Avinguda de la Llum

L’avi March tenia alguns dibuixos d’en BON i la targeta que encapçala aquest apunt i que il·lustra, també, la Galeria d’Imatges. Els dibuixos, igual que va passar amb els Opisso van desaparèixer. Però guardo a la memòria el record d’aquell curiós local subterrani que simulava el carro amb que Bonet Sintes va viatjar per tota la Península (1929-1936) fent caricatures i “conferències mudes”, divertits i instructius espectacles on il·lustrava qualsevol tema amb els seus dibuixos davant del públic que “escoltava” atent com es feia amb els joglars. Aquest carro es va fer famós durant l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 quan BON el va instal·lar a l’entrada del Poble Espanyol de Montjuïc.


Abans de començar a fer-se popular amb el seu carro, Bonet Sintes ja havia exercit una llarga trajectòria com a dibuixant. Abans dels catorze anys ja publicava els seus dibuixos i aviat la seva firma va començar a envair totes les publicacions del primer terç del segle XX: Papitu, L’esquella de la Torratxa, El Gall, La Rialla, Rialles, Follets, Metralla, En Patufet, L'Escolanet, La Campana de Gracia, Cu-Cut (segona época), La Piula, Teatralia, Satiricón; i durant deu anys (1920-1929) els seus cartells van il·lustrar llibres, revistes i esdeveniments de tot l’Estat.

Però abans de l’Exposició del 29 BON era un artista que ja havia triomfat internacionalment: va rebre la medalla d’or de l’Exposition Universelle des Arts Decoratives de París (1925) i als Estats Units, entre 1927 i 1929, va exposar i va publicar en diaris i revistes com Herald Tribune, Times, Evening Post, Cosmopolitan o Vanity Fair.

Però com va passar amb tota la cultura d’aquest país, BON va tenir la desgràcia de viure la Guerra Civil i perdre-la. Fidel a la República, Bonet va romandre a Barcelona col·laborant com a dibuixant en actiu en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, amb la missió especial de realitzar les seves conferències mudes en els refugis de guerra, les escoles i altres centres on hi hagués nens i nenes a qui alegrar amb el seu personal humor. Va pertànyer també al Sindicat d'Artistes, on tingué la missió de col·laborar en la realització de propaganda de guerra.

El 1937 van saquejar i destruir el seu carro, i amb ell gran quantitat de les seves obres. Els seus amics van iniciar la campanya "Pro Nou Carro" amb una subscripció popular encapçalada pel director del Comissariat de Propaganda, Jaume Miravitlles. Però el nou carro ja no es va poder construir mai, la guerra es va perdre i amb ella moltes il·lusions.

El carro d'en BON, ara convertit en camió 

L’any 1940 es va instal·lar en un dels locals de l’Avinguda de la Llum, acabada d’inaugurar. Malgrat que va viure els millors anys d’aquell món subterrani, el subsòl de Barcelona va ser el seu exili. BON no va  deixar de treballar, esperant temps millors. En el seu estudi dibuixa i espera el client que vol ser immortalitzat amb una caricatura. Allà rep els pocs amics que la guerra i la repressió li han deixat vius. I ell viu del seu art. Les publicacions humorístiques i catalanes anteriors a la Guerra Civil han estat censurades. I entre caricatura i caricatura, entre ex-libris i algun encàrrec per a firmes comercials, en les seves estones d'oci, crea i recrea els seus mons de fantasia, de color i llibertat. Reprèn l'art de l'escultura que havia iniciat dècades enrere. Assaja noves tècniques i modalitats. Dibuixos de tècnica mixta: pintures al tremp, aiguades, carbonet, tinta xinesa, llapis pastel, sanguina i pintura a l'oli. D’aquella postguerra brolla el BON més brillant, que veurà la llum en algunes exposicions esporàdiques a Catalunya i el País Basc.

D’aquesta darrera època són uns dels dibuixos que personalment trobo més exquisits: la sèrie de dotze làmines que l’any 1953 va editar amb el nom d’El pare pedaç, amb què il·lustro el final d’aquest apunt, que volent ser alegre deixa el mal gust de boca de les coses bones perdudes. Així s’expressa José Francés, crític d’art i novel·lista, en el pròleg a l’edició d’El pare pedaç:
"Y cuando pudo temerse que en los nidos de antaño no hubiese hogaño pájaros nuevos, he aquí las piadas y el batir de alas nacientes en torno de BON, el bueno, con sus cabellos cenicientos y sus canas, melancolías donde no se encenizan las brasas del optimismo dichosamente incurable.

He aquí el testimonio: las láminas de
El pare pedaç. Dramático derecho tenía a lugubrizar su arte, a crear sátiras ácidas, sombríos reproches gráficos en que devolviera a la vida lo que la vida madrastra le fue dando con demasiada crueldad. Todas y cada una de estas doce láminas con sabor y color jubilosamente populares, son en verdad una bella muestra de un recio temperamento, logrado en lo más cabal de su condición primigenia. Nada en ellas puede recusar el pedante aristarco ni el enfatuado colega.

Y, además, aquí está íntegro el hombre que gana su vida y la de sus hijos, con el sudor de su mano, la inteligencia de su cerebro y la alegría de su corazón
".






Algunes il·lustracions d'El pare pedaç

[+]

Artigas, Jordi. "Romà Bonet "Bon", el caricaturista rodamón", La memòria dels dibuixants [lloc web; publicat originalment a la revista El Còmic, núm. 35 i 36 de 2006].

Il·lustracions de BON a Galeria d'Imatges.

Leo. BON, Artista del Siglo XX [lloc web]

rsm. "BON (ROMÀ BONET SINTES, Barcelona 1886-1967)", Ninots tebeos i dibuixos [bloc].

[Bibliografia]

dissabte, 7 de juliol de 2012

Eduard Khil i el Trololo


L’any 2009 va començar a córrer com la pólvora per la xarxa un fenomen viral anomenat “Trololo”, que en les seves diferents versions aplega a Youtube uns deu milions de visites. Arribo tard. Tot i que acostumo a estar prou alerta, el Trololo m’havia passat desapercebut fins ara que l’intèrpret, Eduard Anatolievitx Khil, ha mort. Dec ser més sensible a la mort que a les epidèmies.

Un usuari de Youtube identificat com a RealPapaPit va penjar un vídeo de tres minuts, de l’actuació en playback d’un baríton rus en un programa de varietats de la televisió soviètica, l'any 1976. Khil (segurament una transcripció al rus del cognom Gil) canta, millor dit, vocalitza, la cançó “Estic content perquè, per fi, he tornat a casa”. La interpretació vocàlica, però sobretot l’estètica retro (roba i pentinat) que ens recorda els jugadors de futbol i de bàsquet russos dels anys 60 i 70 (ara només s’hi han apartat lleugerament) i uns trets facials divertits que fa que s’assembli a Mr. Bean o a Magoo, potencien la comicitat de la seva actuació.


El "Trololo" va ser creat pel compositor Arkadi Ostrovski l’any 1966 per a que fos interpretat pel mateix Khil. El tema original tenia lletra i parlava, com es percep en el ritme, d'un cowboy que torna al ranxo, on l'espera la seva estimada fent mitja. Diuen que el tema, molt americà, no va agradar al règim soviètic i l'autor va decidir cantar-lo sense lletra, només vocalitzant.

Khil, va ser nomenat pel govern soviètic Artista del Poble l’any 1976, per la gran popularitat que assolí, la qual cosa vol dir que se’l prenien seriosament quan a nosaltres ens resulta molt difícil contenir el riure. L’èxit viral el va fer sortir de l’oblit i fins que va morir el dia 4 de juny de 2012 ha pogut gaudir d’allò que se’n diu “reverdecer viejos laureles”.

Com acostuma a passar amb els fenòmens mediàtics, sobretot si s’originen a la xarxa, el Trololo ha tingut gairebé tants imitadors i parodiadors com seguidors: webs, blocs, diaris, ràdio, televisió, tots els mitjans s’han abocat a aprofitar-se d’aquest boom, en uns temps que estan marcats per una manca de creació i d’originalitat preocupants. Malgrat tot, ja que m’hi he posat, atret gairebé de forma exclusiva per l’estètica soviètica –l’enfonsament de la política de blocs ens ha deixat estèticament orfes: l’islamisme no acaba de crear una marca pròpia i només Bollywood hi posa ganes–, he volgut seleccionar una de les seqüeles pel seu protagonista: Christoph Waltz, el genial SS-Standartenführer Hans Landa de la pel·lícula Maleïts malparits de Quentin Tarantino (Inglourious Basterds)  i per l’excel·lent paròdia centreeuropea (no concreto: mireu el vídeo).


[+] Tota la història del fenomen "Trololo", les seqüeles, les paròdies, les cròniques i les crítiques a El "Trololo": Tota la història d'un èxit viral, de Jordi Aguilera i Antonio Novella, a Espai Internet.

dimarts, 3 de juliol de 2012

Les ombres de l'Avinguda de la Llum



L’Avinguda de la Llum (1940-1990) és avui una relíquia urbana, que s'amaga sota terra fraccionada i modificada. Una part de l'avinguda s'ha reconvertit en una perfumeria, i l'altra, la que dóna a Balmes amb Bergara, està tancada; el cinema és ara una sala d'exposicions dels FGC, però fins el 2012 conservava l'entrada, la platea i la cambra del projector; els billars i els futbolins estan amagats rere una porta tapiada, igual que algunes de les botigues laterals que estaven al costat dels lavabos, baixant per l'accés de Balmes, a mà dreta.

La idea original era construir la Ciutat de la Llum, unes galeries comercials i lúdiques subterrànies (vegeu l'article "Galeries comercials de Barcelona, del segle XIX al XXI"), que havien d'anar des de la rambla de Catalunya fins a les places d'Urquinaona i Universitat, i la Gran Via, aprofitant les instal·lacions subterrànies de l'estació de Barcelona (plaça de Catalunya), inici i final dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que s'havia inaugurat amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.



Projecte Ciutat de la Llum, de Jaume Sabaté (Arxiu J. Susany)


Al final aquella galeria comercial es va quedar en només 175 metres de passadís, on al llarg dels temps els negocis (hi va haver seixanta-cinc locals) van anar canviant, però en la memòria popular hi ha quedat el cinema, els billars, la taverna de Montroy-Pedro Masana, la Granja Royal, el Colmado Fortuny, la Bomboneria Cataluñael local del dibuixant BON...


Va néixer com un espai brillant que contrastava amb la pobresa dels carrers. Però per molta llum que acompanyés el nom, ve al cap aquella imatge grisa de les parets i les columnes; els locals de maquinària de teixir, de màquines de cosir i d’escriure, de l’armeria Beristáin, de l’oficina de col·locació de noies per al servei domèstic... Amb els anys l’avinguda va agafar aspecte de cementiri (una de les botigues era de làpides); cinema, billars i lavabos eren les catacumbes on anar a buscar plaer sexual ràpid i anònim. Consigna de maletes, dutxes, bugaderia, perruqueria. Rodamóns. Les estacions antigues de tren tenien més aspecte de punt d’arribada que de sortida. La fi del món. I malgrat tot, ens envaeix un sentiment de nostàlgia (vegeu el llistat de botigues a Barcelofília).




Fa poc publicava a la Galeria d’Imatges la invitació a un concert que Augusto Algueró (el pare de l’Augusto que es va casar amb Carmen Sevilla) va oficiar l’any 1942 a l’Avinguda de la Llum amb l’Orquesta Bizarros. Un nom impagable, amb esperit de Reconquista, per una banda que alegrava l’aire de derrota de la primeríssima postguerra, i que il·lustra perfectament l’aire de “modernitat” d’una galeria subterrània que esdevingué decadent en poc temps i decadent va morir, malgrat que és l'olor de les neules Pamper el que marca el registre de la nostra memòria.

Ara, bona part de l’avinguda està sota l'edifici del centre comercial El Triangle, ignorant els milers de cadàvers sentimentals que són amagats entre les seves pedres, inclosos els de l’antic cafè Zúrich i el Bracafé, que ocupaven l'edifici que havia estat la cantina de l’estació quan els trens circulaven a l’aire lliure.


El Bracafé i el Zúrich (1964), amb l'entrada a l'Avinguda de la Llum


Que estranys que som! Alguns preferim el record de l’olor a ranci a la colònia perfumada; l’aire enrarit; aquells personatges ambigus, grisos i amb gavardina que semblen no venir d’enlloc ni anar enlloc. Potser tot tenia sentit, sota terra: era com l’espai tancat d’una novel·la. La identitat informe, irracional i marginal dels baixos fondos que defensava Jean Genet. L’altra ciutat.




L'últim adéu al cinema de l'Avinguda de la Llum


El cinema Avenida de la Luz, el 1943, l'any de la inauguració


El dia 1 de gener de 1943 va ser inaugurat el cinema Avenida de la Luz, el Palacio de la Risa, fa més de 70 anys, i va fer la darrera sessió el 22 de novembre de 1992, després de vuit anys de reconversió en sala X, projectant la pel·lícula El placer entre las nalgas. Fins el 2013, la sala del cinema va restar tancada en el vestíbul de l’entrada de Balmes i Bergara dels Ferrocarrils de la Generalitat. La platea, la pantalla, la cambra del projector (on Joan Kleber va fer de projeccionista durant 40 anys) i d’altres dependències del cinema van guardar silenci, intactes, fins que l’espai va ser reformat com a sala d’exposicions del 150 aniversari del tren de Sarrià, amb el nom d'Espai de la Llum. Des d'aleshores, aquest espai és utilitzat periòdicament per a esdeveniments diversos.


Joan Kleber amb el projector, l'any 1960


D’aquell somni de Ciutat de la Llum que havia d’ocupar tot el subsòl de la plaça Catalunya, Pelayo, Bergara, rambla Catalunya, Fontanella i Gran Via entre passeig de Gràcia i Balmes ja només en queda una part de l’avinguda central no ocupada per la perfumeria Sephora, alguns locals laterals, els lavabos i la sala de billars i futbolins, tot tancat a l’esmentat vestíbul de Balmes i Bergara.



Mariano Fernández Pellicer (a dalt)
i José Vázquez de Novoa (a baix),
acomodadors del cinema de
l'Avinguda de la Llum, l'any 1973
(Font: Joan Kleber)



El record va agafant el color sèpia de les fotografies i recupera l’olor diverses acumulades durant anys, de menjar (molta gent recorda les neules del Pampers), del zotal dels lavabos i d'humanitat. Tanquem els ulls i sentim les caramboles i el soroll dels futbolins; ressonen les veus dels actors abans de traspassar la cortina de vellut d'accés a la platea.


Rètol de la sala de billars i futbolins de l'Avinguda de la Llum
© Bereshit - Enric H. March


Antic local de la Sigma i posteriorment de fotografia
© Carmen Secanella

La platea del cinema fins el 2012
Fotomuntatge de © Paula Bruna

Des del 2013, sala d'exposicions


[+ Boles extres]

La asombrosa historia del cine Avenida (2012), de Paula Pruna
Cine Avenida de la Luz (2012), de Paula Pruna [vídeo]
Avinguda de la Llum (1940-1990), Barcelofília


[++ En el cinema i la música]

Bilbao (1978), de Bigas Luna [pel·lícula].
La rossa del bar (1986), de Ventura Pons pel·lícula].
Sinatra (1988), de Francesc Betriu [pel·lícula].
Avenida de la Luz (1998), de Loquillo y los Trogloditas [videoclip].
La virgen de la lujuria (2002), d'Arturo Ripstein [pel·lícula].
Cine Avenida de la Luz (2012), de SrtaGorra [documental amateur].


[++++ Publicacions]


Rafael Pradas. La Plaça de Catalunya i l'Avinguda de la Llum. Barcelona: FGC, 2009

Retrat de la desapareguda Avinguda de la Llum, un símbol, durant els anys 40 i 50, de la recuperació econòmica i anímica de la societat catalana en l’època de la postguerra.





"Matinal", de Julio Vivas. Catalunya vista desde el exterior.
Catálogo 30 ilustradores 1982.
Barcelona: Banco Exterior de España