Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dijous, 24 de gener del 2013

Post mortem: de morts, nines i fàbriques

Xemeneia i patí de la fàbrica Lehmann


Els apunts en què parlo de vestigis materials de Barcelona que no són a la vista del públic i que volen, alhora, rescatar vestigis de la memòria particular i col·lectiva acostumen a ser premeditats. Aquest Retrats postmortem d’avui, no. L’apunt ha estat bastit per la casualitat. És probable que l’atzar no existeixi i que siguem nosaltres qui, inconscientment, dirigim les passes per camins que la raó ignora però que existeixen prèviament en el nostre cervell.

Retrats postmortem és el títol d’una col·lecció fotogràfica de Daniel Amorós que es va exposar fa uns anys a la Casa Golferichs. Deu fotografies en què l’autor, des de la seva experiència personal amb la mort, ens presentava allò que queda en la nostra memòria després d’haver vist la mort de cara, la marca del moment final; la màscara. Amorós recreava la tradició dels retrats post mortem que tan habituals van ser a finals del segle XIX i a principis del XX. En un intent de retenir la darrera imatge de l’ésser estimat, se’l fotografiava com si fos viu entre els vius; i sorprenen especialment les imatges de nadons i infants abraçats per les seves mares com si fos una nina i que serà l'únic testimoni de l'existència d'aquella criatura. Des del primer moment, una de les funcions de la fotografia va ser retenir el temps, immortalitzar-lo per mantenir la vida; però sovint el resultat, amb el pas dels anys, acaba fossilitzant aquell instant, i el retrat d’un viu no s’acaba diferenciant gaire del retrat d’un mort. Daniel Amorós, però, ho va fer amb vius que recreaven la mort.

La sala Francesc Català-Roca on es va fer l'exposició era un petit espai, un lloc de mals endreços, on hi convivien una taula d’oficina, uns prestatges atapeïts de llibres, un laboratori de revelatge de fotografia, trastos diversos i una taula que es menjava literalment la zona de deambulació i que semblava esperar que hi disseccionin un cadàver.


Un dels retrats de Daniel Amorós


En poca estona va estar tot vist i l’indret, una mena de morgue improvisada, no convidava a quedar-s'hi. Fora, al carrer, ja es feia fosc i sobrava temps per passejar i pair les imatges. Just a sobre de Viladomat amb Gran Via, on hi ha la Casa Golferichs, on es feia l'exposició, s’hi emplaça el solar de l’antic convent les Germanetes de la Caritat; un espai entre jardí conquerit i erm on de nit hi pul·lulen ànimes conventuals i esperits que no tenen on caure morts. I ja a Consell de Cent, caminats escassos tres-cents metres de l’Eixample dels meus avis, s’hi obre un carreró encara empedrat amb velles llambordes, que s’endinsa en el cor de l'illa, entre Viladomat i Comte Borrell. Al voltant del pati central, les restes d’una antiga fàbrica fan d’alberg d'artesans,  dissenyadors, llibreters i tallers que li donen al recinte una nova vida. A l'horabaixa, el temps hi sembla aturat com en les antigues fotografies. Vells locals, escales i passadissos són vigilats per una vella xemeneia fabril.

No era el primer cop que passava per aquest indret, però la primera referència infantil se m'havia esborrat de la memòria i els anys de joventut no li van voler donar importància a la vella relíquia industrial. Aquest espai ha patit diversos usos al llarg de la història, amb la presència de tallers de tota mena, però en les darreries del segle XX se n'havia perdut la pista del passat.  L’any 1997 es va endegar el projecte “Ciutat i Fàbrica, un recorregut pel patrimoni industrial de Barcelona”, que va desembocar en una exposició organitzada l’any 1998 pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, i en un llibre: Barcelona, ciutat de fàbriques (Nau Ivanow, 2000), on per primer cop es rescatava de l'oblit la fàbrica que els Lehmann hi van fer construir per fabricar-hi nines de porcellana i joguines de llauna.




Ara, l'editorial Comanegra, que té la seu precisament en un dels locals de la fàbrica, ha editat el llibre La fàbrica Lehmann, escrit per Dory Sontheimer (Barcelona, 1946), néta dels antics propietaris, jueus que van haver de fugir de l'Alemanya nazi,  i autora de Les set caixes i La vuitena caixa; Mercè Tatjer (Barcelona, 1942), professora de la Universitat de Barcelona especialista en història industrial; Pere Capellà Simó (Palma, 1981), doctor en Història de l'Art; Susana Sánchez Suárez (Barcelona, 1950), historiadora; i María-Luisa Camarero Roca (Valls, 1951), bibliotecària i autora d'una base de dades sobre la història de la nina a Catalunya i a Espanya.


Taller de muntatge de la fàbrica de nines Lehmann
Josep Brangulí, 1914 (ANC)


Dory Sontheimer conserva una d'aquelles nines que l'antiga fàbrica de la seva família produïa per a Éden-Bébé. Els veïns més vells del barri encara recorden haver sentit parlar de les nines de porcellana i les joguines de llauna; i quan vaig visitar la fàbrica aquella nit d'ànimes post mortem, els records infantils es van tornar a fer clars i vaig recuperar de l'oblit, com en una fotografia, aquells dies en qué passejava amb la meva àvia per l'Eixample i cada cop que passàvem pel passatge que du a la fàbrica Lehmann em repetia que allà el meu avi que, quatre carrers més amunt, tenia la fàbrica de teixits on durant la guerra civil va fabricar roba per a l'exèrcit republicà mentre Lehmann fabricava plats i coberts per al mateix client hi havia comprat la nina de porcellana de la meva mare. Vaig fer còmplice la Dory d'aquesta connexió, i vam xerrar i rebuscar per si en el seu llegat hi sortia el meu avi. Però no en vam treure cap fruit.


El carreró d'entrada (o de sortida)

No crec en fantasmes ni em fan por els morts. Cal témer els vius, que deia en Sisa en el “Cabaret galàctic”. Però venia de veure retrats de morts i les nines de porcellana em miraven hieràtiques amb aquells ulls de vidre inquietants. Aquell passadís, com un forat de cuc, m’havia dut al passat més de cent anys enrere. Ja era negra nit. El pati, les escales i els passadissos eren foscos i no tinc gaire clar si les nines de porcellana dormen de dia o de nit. Vaig enfilar pel carreró pensant què fa més por, si anar cap a la foscor o deixar-la a la teva esquena.


Font: Lluís Bosch, Mil demonios



23 comentaris :

  1. els meus pares viuen al costat i jo hi havia tingut un client que era impressor...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què bé, Aris; hauràs viscut l'evolució d'aquest lloc. Els teus pares havien sentit parlar de la fàbrica de nines de porcellana?

      Elimina
  2. Fascinant, és clar. He recordat la millor idea que hi ha al film "Los otros", de l'Amenabar, on es mostra una col·lecció de fotografies post-mortem. Sembla que fins fa relativament poc temps els fotògrafs rebien l'encàrrec de fotografiar el difunt, però ara un nou tabú ho impedeix. Jo només he fet una foto post-mortem, i vaig ser recriminat per la família de la difunta (que era la meva).

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Lluís, la manera d'apropar-se a la mort evoluciona de forma curiosa, i ara s'ha convertit en un tabú fotografiar-los mentre es mostren impúdicament cadàvers a les notícies.

      Elimina
  3. Deu ser això, que l'atzar no existeix i la contemplació de les fotografies post mortem van dirigir els teus passos, enmig de la foscor hivernal, cap a una antiga fàbrica de nines de porcellana. Té la seva lògica.

    Jo sóc del mateix parer que tu i que el galàctic Sisa: els morts no em fan cap por. A més, sóc nocturna i m'encanten les nines antiguesde mirada fixa. Ara, si em topo amb segons quins vius a la llum del sol... cametes, ajudem-me!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha passat més d'un cop, Sícoris, que allò que acabo fent al llarg d'un dia acaba lligat per un fil conductor que no estava previst conscientment. I, és clar, vull creure que som nosaltres que deixem que la nostra conducta sigui guiada per l'inconscient. Això pretenien els surrealistes.

      Elimina
  4. Un recorregut de zombie per l'Eixample. Una caminada de divagació com l'apunt, d'un lloc a un altre, fantàstic!

    Jo no he fet fotografies post-mortem però si espais familiars abandonats, en plena decadència. No sé què és pitjor...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament és pitjor la teva experiència perquè en un sol escenari hi aplegues tots els fantasmes del passat, propis i aliena. Jo no ho he fet mai, però m'hauria agradat.

      Elimina
  5. Si retrato un solemne pi negre llampat, o la desfeta d'un bedollar per una allau..., no estic fent fotografies postmortem?

    Fa poc, passejant per l'anacrònic laberint dels Encants Nous, vaig imaginar-ne la seva revitalització com a espai de creació, amb tot de tallers i estudis a la berlinesa manera del Cent159. Res que pugui interessar al poder municipal, entestat en arrabassar el Port Vell als ciutadans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Girbén, també ho són, però la màscara de la mort té un altre aspecte, no?

      Els Encants Nous, que eren al costat d'on vivia de petit, són un paisatge absolutament oníric; i tens raó, seria un lloc ideal per a espais de creació, tot i que no hi ha gens de llum natural.

      Elimina
    2. Sí, Girbén, també ho són, però la màscara de la mort té un altre aspecte, no?

      Els Encants Nous, que eren al costat d'on vivia de petit, són un paisatge absolutament oníric; i tens raó, seria un lloc ideal per a espais de creació, tot i que no hi ha gens de llum natural.

      Elimina
    3. Ampli és el tema de les "natures mortes".

      A l'espera de l'apunt sobre els Encants Nous (que no dubto caurà), deixa'm comentar-te una experiència que dona fe d'una certa vida. Veig que d'una pila de cartells, mal apilats damunt una de les muntanyes de volums d'un dels llibreters de vell, en sobresurt la punta d'una joia: una de les fantàstiques litos fundacionals de l'aeri de Montserrat. Tot i el seu regular estat, me'n demana 400..
      Quatre dies més tard hi torno amb la intenció de retratar-lo. (Si bé el preu em resulta impossible sé d'un amic capaç de qualsevol sacrifici quan es tracta de Montserrat.) -Dissabte el vaig vendre... -em respon. 400 € per un parerot... Això és comerç!

      Elimina
    4. Molt ampli! Es fa difícil definir què és una natura morta, sobretot perquè la vida és tan persistent que no hi ha racó on no s'entossudeix a fer-hi niu. I si es tracta de comerç, sempre hi ha algú disposat a recuperar cadàvers de paper a preus que ens semblen forassenyats. Però, és clar: allò que té valor no té preu.

      Elimina
  6. Més que "espai" Francesc Català-Roca això que expliques sembla un "racó", a tot li diuen espai ara... Malgrat tot, que les fotos post-mortem no siguin mal averany i desaparegui! Serà una bona excusa per entrar a la casa Golferichs, per fora la trobo molt bonica, però no hi he estat mai a dins. Per cert, una descendent dels Golferichs escriu un bloc sobre art: http://camilayelarte.blogspot.com.es/ (i no parla de l'exposició... és un pèl elitista...).


    ResponElimina
    Respostes
    1. Toronto, segurament quedaràs decebut. Busca't amb que ocupar el dia per si de cas.

      La Casa Golferichs és una ombra del que va ser. Com han fet en tants edificis de l'Eixample, només es conserva intacte l'exterior.

      Elimina
  7. Las nines de porcellana sempre m'han donat mal rotllo, crec que no dormiría tranquila amb una a la meva habitació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oi que sí, Montse! Jo no puc deixar d'associat-les a la mort. Si m'imagino les nenes jugant amb elles em fa la sensació que els roben la vida. Ja sé que és una imatge molt cinematogràfica, de pel·lícula de por...

      Elimina
  8. Gràcies per difondre el video, Enric: trobo que li has trobat un lloc fantàstic, que li escau més que no pas el lloc que li vaig trobar jo. A títol informatiu: les fotografies estan fetes en diversos antiquaris francesos, del Capcir i el Rosselló (i això explica el títol en el seu idioma).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, quan el vaig veure en el teu apunt semblava que l'haguessis fet expressament per al meu. Casualitats de les que ja no sé què persar...

      Elimina
  9. Ting 5 fotos de Post-morten d´amics i familiars fetes d´amagat , no ils hi ensenyat mai o faré molt mes endevant,,,volia tindre un ultim record de les persones que estimava,,,,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fas bé, Jaume. És un tema delicat.

      Elimina
  10. A mi me agrada fer fotos als cementiris, pero las fotos de morts amb fan repelus !! Me agrada mes veure fotos de quan eren vius. Al fin de cuentas si haces fotos de un muerto solo es un cuerpo sin alma, seria chulo poder fotografiar el alma cuando sale del cuerpo en el ultimo suspiro.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alier, també existeixen col·leccions de fotografies de suposades animes sortint del cos.

      Elimina