Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 15 de març del 2013

El Tibidabo: història d'una muntanya

Inauguració del funicular del Tibidabo (29 d'octubre de 1901)
Brangulí (fotògrafs). Arxiu Nacional de Catalunya


“[...] in parrochia sancti vincentii de serriano in termine sancti geruasii [...] uersus occassum de manso stephani usque sursum in petram de agila [...]”

Petram de agila és la menció toponímica més antiga per anomenar la muntanya del Tibidabo. Apareix en un document de l’any 1182 (1), on parlant de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià i del terme de Sant Gervasi de Cassoles, situa la Pedra de l’Àguila (dita també Puig de l’Àguila en altres documents medievals) a l’oest d’aquesta població, exactament on hi ha el Tibidabo. Segons les derives etimològiques, el terme podria estar relacionat amb “aquila”, que no fa referència a àguila, sinó a un puig de cim agut, acabat en punta. La relació semàntica entre un terme i l’altre és fàcil si tenim en compte que les àguiles habiten llocs elevats des d’on és possible tenir una bona vista.


Vista general del Tibidabo
Alfredo Zerkowitz


El Tibidabo, amb 516,2 metres d’alçada, és el cim més alt de la serra de Collserola. Fins mitjan segle XIX, el vessant barceloní de la muntanya va ser terra verge conreada per pagesos i transitada per pastors que feien servir camins tradicionals oberts per ibers i romans, i habitada per ermitans (motiu pel qual l'indret era conegut amb el nom bíblic de Vall d'Hebron), fins que el segle XIV s'hi va construir el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, desaparegut durant el segle XIX i del qual queden restes de la capella de Santa Magdalena, amagada entre la vegetació, per la carretera de Sant Cugat, prop de la benzinera.


El monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron.
Dibuix de Pau Rigalt i Fargas (1778-1845),
publicat a Las casas de religiosos durante
el primer tercio dels siglo XIX


Sant Jeroni de la Vall d'Hebron. Litografia de Thomas Boys,
publicada a Scenery of Spain, 1838
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona


Restes de la capella de Santa Magdalena del monestir de Sant Jeroni


La carretera de Gràcia a Sant Cugat, construïda entre 1868 i 1874, va permetre l’inici de la urbanització del Tibidabo, que fins aleshores només era conegut pel manicomi de Nova Betlem, construït en el lloc on els jesuïtes van fundar l’ermita de Betlem (1553, entre la carretera de Vallvidrera al Tibidabo i la de les Aigües).


Gravat de 1874 del manicomi de Nova Betlem
La Ilustración Española y Americana


El 1888, es va obrir un camí entre la Rabassada i el cim quan Maria Cristina, la reina regent, hi va accedir durant l’Exposició Universal. A prop de la capella del Sagrat Cor, construïda el 1886 durant la visita de Joan Bosco (encara subsisteix al costat del temple expiatori projectat per Enric Sagnier i construït entre 1902 i 1961), s’hi va alçar un templet d’estil moresc, obra també de Sagnier i avui desaparegut, perquè la règia senyora pogués gaudir, a cobert, del paisatge i la ciutat dels seus súbdits rendida als seus peus.


Pavelló de la Reina. Frederic Bordas
AFCEC


El 1899 es construeix el Parc d'Atraccions, el mateix any en què Salvador Andreu, el doctor de les famoses pastilles contra la tos i propietari de mitja Barcelona, feia el cop de gràcia obrint l’avinguda que havia de permetre urbanitzar la falda de la muntanya per a esplai de la burgesia. Per arribar al cim, el 29 d'octubre de 1901 s'inauguraven el tramvia blau (1.276 metres) i el funicular (1.152 metres), el primer d'aquest estil que es construïa a l'Estat espanyol, i s'inaugurava oficialment el Parc d'Atraccions, tot i que no seria fins a 1905 que s'hi vam començar a instal·lar atraccions. Aquell mateix 1905, el tramvia va allargar la línia fins a Vallvidrera, però els anys 30 va tornar a l'extensió actual.

Els primers vehicles del funicular van ser fabricats pels tallers Estrada de Sarrià; eren de fusta amb 5 compartiments. Van ser substituïts el 1958 per 4 vehicles construïts per Macrosa d'un sol vagó que van estar en servei fins al 15 de setembre de 2019. Després de 21 mesos, el 12 de juny de 2021 el funicular tornava a obrir amb nous vehicles i era batejat amb el nom de Cuca de llum.


El funicular passant pel baixador de l'observatori
Postal Rovira S. A. (1910)


El Tramvia Blau i l'Estació Inferior del funicular
Fons Cuyàs (ICGC)


La muntanya era conquerida! Rendida a la monarquia, rendida al creixement urbanístic... i rendida un cop perduda la Guerra Civil, com podem veure en la grisor del vídeo adjunt, El Tibidabo, la popular montaña barcelonesa, editat per la revista Imágenes del NO-DO a finals dels 50, que s’inicia amb una dramatització de la inauguració del Tibidabo amb senyors amb barret de copa, noies vestides de pubilla i chulapos madrilenys (?), i que subratlla la “Barcelona laboriosa” amb els acords de Baixant de la Font del Gat. Volent enlluernar els espectadors amb la seva retòrica ampul·losa i paternalista, només aconsegueix fer més fosc el rerefons del missatge i de la ciutat, malgrat la lluminosa nostàlgia de les velles atraccions: conquerida per la burgesia, no li calia una fortalesa militar com a Montjuïc, sinó que el parc d’atraccions ja feia el fet perquè un poble entretingut no fa revolucions. Tant és així que el 1911 es construiria, no gaire lluny d’aquí, el casino i el parc d’atraccions de la Rabassada on els burgesos hi perdien les fortunes guanyades venent l’ànima al diable.


Revista Imágenes núm. 701 (NODO)


Com en una profecia, es feia bo el nom “Tibidabo”, que tothom es posa d’acord a dir que prové del llatí tibi dabo (“et donaré”), paraules mencionades a l’evangeli de Mateu (Mt 4, 9), quan Satanàs, des de dalt d’una muntanya, tempta Jesús oferint-li les riqueses del món a canvi d’adorar-lo: “Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me" (Et donaré tot això si et prosternes i m'adores) (2).

I amb el temps, entre les torres de la burgesia, allà on els ermitans s’apartaven del món i els astrònoms en buscaven de nous des de l’Observatori Fabra (1904), la muntanya acabaria sent reconquerida convertida en un formiguer poblat de merenderos amb olor de carn rostida i estovalles d’hule, i de construccions populars precàries amb aires de paradís de cap de setmana proletari.


L'Observatori Fabra en construcció, l'any 1904
Autor: Frederic Juandó Alegret
Diputació de Barcelona


Notes

(1) Arxiu Capitular de la Catedral Basílica de Barcelona. Antiquit Lib. I, núm.531, fol. 197.
(2) Traducció de la Bíblia Catalana Interconfessional. Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides, 1993.


Bibliografia

Ferran Aisa, Montjuïc, la muntanya del poble (Barcelona: Editorial Base, 2014)


Extres

A l'enllaç L'aviació italiana al Tibidabo (1939) hi trobareu el documental propagandístic de l’Instituto Luce Spagna. Barcellona, emès dins del noticiari el Giornale Luce (B1607), similar al NODO espanyol, que també s’emetia obligatòriament a tots els cinemes italians durant el període feixista. Està fet al Tibidabo el 25 d’octubre de 1939, només un any i set mesos després d'acabada la Guerra Civil.


Tibidabo: funicular, tren miniatura, aeri i parc d'atraccions (1965)
Pel·lícula de Julián de Elejoste (1916-1972)


*

Aquest article forma part del capítol dedicat als
orígens del Tibidabo, publicat a
Barcelona, anatomia de la ciutat
Viena Edicions (2018)




35 comentaris :

  1. M'ha agradat molt l'entrada i sobretot el Nodo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Aris. Els NO-DO, malgrat que posen els pèls de punta, són un retrat brutal del país i de la imatge que es volia donar.

      Elimina
  2. La primera vegada que vaig anar al Tibidabo va ser amb l'escola, quan van posar el Sagrat Cor a l'església.

    ResponElimina
  3. Per cert, m'agrada la programació de la 2 dels dissabtes, els anys del NO-DO, el documental sobre cinema i La mitad invisible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Júlia; una de les poques programacions interessants que queden a la tele.

      Elimina
  4. Una història trista i poc explicada és la del desmantellament del parc d'atraccions de Montjuïc, que va arribar a ser molt més 'popular' durant anys, per reflotar un decadent Tibidabo, cosa que s'ha fet més d'una vegada, per cert, gairebé sempre amb resultats deficitaris.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, no sabia que darrere del final de les atraccions de Montjuïc s'hi amagués el reflotament del Tibidabo. Què trist!

      Elimina
    2. Em sembla que mai no sabrem la veritat però els propietaris i gent interessada van fer moltes propostes de renovació i modernització sense resultat, a darrera del Tibidabo hi havia gent com el de la Rosa. És clar que no tinc 'proves' però sí moltes opinions en aquest sentit i la sensació que tot va ser un joc d'interessos, és va deixar malmetre i rovellar de forma intencionada, la memòria dels pobres sempre és molt més fràgil que la dels altres. Hi ha un parell de webs molt interessants sobre el Parc.

      Elimina
    3. Quines són aquestes webs, Júlia? És molt interessant això que dius (i trist).

      Elimina
    4. Aquí les tens, Meritxell:

      http://atraccionesmontjuic.es.tl
      http://www.achus.biz/montjuic

      Elimina
  5. Per això crec que el Tibidabo mai no ha estat gaire proletari, la veritat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malgrat el tramvia blau i el funicular, el Tibidabo ha estat sempre molt meny accessible que Montjuïc. A més, Montjuïc gaudia d'una llarga tradició d'espai popular: dinars, berenars, fonts, balls...

      Elimina
  6. Sempre com a teló de fons, com si vigiles la ciutat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier, segurament deu ser l'efecte frontera del Collserola. Som una ciutat atrapada per la geografia, i durant molt de temps per una ciutadella militar i el castell de Montjuïc. Si hi afegim el Sagrat Cor amb els braços estesos...

      Elimina
  7. Suerte que tenéis de vivir en Barcelona... Os envidio desde que era yo pequeño.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Siempre he tenido la impresión, José Luis, de que no hemos valorado lo que tenemos y que somos de crítica fácil. También es cierto que desde dentro la realidad es difícil de abarcar y que nos falta perspectiva.

      Hay veces que huiría de la ciudad, pero no creo que fuera posible desprenderme de mi barcelonidad.

      Tenemos suerte de personas como tú que nos hacen recuperar la mirada y valorar lo que por obvio se nos escapa.

      Elimina
  8. L'avinguda del Tibidabo no s'havia anomenat durant la dictadura com la Avenida del Dr. Andreu?

    L'entrada, com sempre, perfecta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Galderich, es va dir així fins l'any 1979.

      Elimina
  9. Ara m'assabento, a través dels comentaris, que a la 2 fan un programa sobre el NO-DO. Tinc pendent de fer una entrada sobre aquests informatius (?) tan sui gèneris que em posen els pèls de punta i, alhora, em fan somriure.

    La passejada històrica i antropològica pel Tibidabo, com és costum a ca'n Bereshit, una delícia!

    ResponElimina
  10. És que, al final, Sícoris, no podem fer altra cosa que viure en la contradicció. Malgrat la falàcia, el NO-DO no deixa de ser una de les poques finestres on mirar les ombres i les llums de tota una època.

    ResponElimina
  11. Em sembla que hi he estat un parell de cops, tot i que, de casa estant, en veig el cim cada dia. M'has recordat la lectura d'algunes novel·les de primers del XX, on els obrers catalans anaven a dinar a la Font del Gat a Montjuic, però m'imaginava que el Tibidabo era més "feréstec" :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidice, doncs només ho has de traslladar a la postguera i canviar l'escenari. La diferència gran és que els llocs d'esbarjo es converteixen en poblacions estables molt populars. És cert, però, que la muntanya és molt gran i majoritàriament ferèstega.

      Elimina
  12. Enric, saps de quin any és i qui és l'arquitecte del Gran Cafè Restaurant Tibidabo?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Roger. El Gran Cafè Restaurant Tibidabo va ser construït el 1902, però no sé l'arquitecte. Ho hauré de buscar.

      Elimina
  13. Molt bons el del Tibidabo i el vasc. M'encanta trobar aquestes fimacions dela anys 60.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! Certament, aquests vídeos són una joia.

      Elimina
  14. Hola Enric.Avui si que he pogut gaudir del teu magnífic escrit sobre el Tibidabo...Molt interessant i les "imágenes" del NODO..ens hi traslladen...Ja sé perquè els altres dies no et veia... perquè sempre ho miro a la nit, després de sopar i ja no hi dec arribar de tantes coses com tinc.Avui com que estic fent-me uns anàlisis que he d'estar 4hores...tinc temps perm poder-m'ho mirar...al matí

    ResponElimina
  15. Hola Enric.Avui si que he pogut gaudir del teu magnífic escrit sobre el Tibidabo...Molt interessant i les "imágenes" del NODO..ens hi traslladen...Ja sé perquè els altres dies no et veia... perquè sempre ho miro a la nit, després de sopar i ja no hi dec arribar de tantes coses com tinc.Avui com que estic fent-me uns anàlisis que he d'estar 4hores...tinc temps perm poder-m'ho mirar...al matí

    ResponElimina
  16. Hola Enric.Avui si que he pogut gaudir del teu magnífic escrit sobre el Tibidabo...Molt interessant i les "imágenes" del NODO..ens hi traslladen...Ja sé perquè els altres dies no et veia... perquè sempre ho miro a la nit, després de sopar i ja no hi dec arribar de tantes coses com tinc.Avui com que estic fent-me uns anàlisis que he d'estar 4hores...tinc temps perm poder-m'ho mirar...al matí

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Elisabet. M'alegro molt que t'hagi agradat. Com ja et vaig dir l'altre dia, si en lloc d'anar als avisos que reps o a un grup (on s'acumulen els posts i és difícil trobar els del matí) vas directament al meu perfil de FB, allà hi trobaràs tot el que vaig publicant i ordenat cronològicament. Desitjo que les anàlisis no siguin per res greu. Una abraçada!

      Elimina
  17. Lluis Felisart29 d’octubre, 2022

    Hola Enric gràcies per l'article. Crec que van existir dos manicomis de Betlem, el més antic estava, on ara hi ha l'escola judicial, amb una ermita, encara son visibles alguns murs de pedra i una creu també de pedra: El segon estava on ara hi ha el Cosmocaixa, molt més avall.
    El funicular va tenir també una profunda renovació als anys 20 del segle XX. Sembla que la reforma del 1958 va consistir principalment a canviar les carrosseries dels cotxes mantenint els xassís dels anys 20.
    Salutacions !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, on es poden veure exactament aquestes restes i la creu?

      Elimina
    2. Lluis Felisart30 d’octubre, 2022

      https://goo.gl/maps/1CHVVJTKN77ZCwB27

      Al fons on s'acaba la part plana de gespa es veu la creu, i a la dreta hi ha uns murs de pedra que no es distingeixen gaire a la imatge

      Elimina
    3. Lluis Felisart07 de novembre, 2022

      La creu amb Ideal Pavillon al fons, lo fotut es que està dintre d'un recinte d'accés restringit
      http://tiny.cc/bxo0vz

      Elimina