La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dijous, 29 d’agost de 2013

Temporal marítim a Barcelona

Recordatori de les víctimes del temporal, 
dibuixats per Xavier Dachs (Gabriel Vinyas)


Temporal a Barcelona (1911) és una filamació d'autor anònim que mostra els efectes que els dies 31 de gener i 1 de febrer de 1911 va produir una apocalíptica tormenta sobre la façana marítima de Barcelona, i que va afectar tota la costa del llevant mediterrani. 140 persones mortes.


Després del temporal
Frederic Ballell (1911)
Arxiu Històric de Barcelona


Malgrat la mala qualitat de la còpia, s'hi pot veure la gent que observa encuriosida i nens jugant. La còpia original està dipositada a la Filmoteca Espanyola de Madrid.




[+]

"1911, l'any de les desgràcies", El mar és el camí, de Joan Sol

divendres, 16 d’agost de 2013

Places de toros: Barcelona, Gràcia, Sant Martí, Sant Andreu, Sant Gervasi

Cartell de la plaça de toros del Torín
 o plaça antiga de la Barceloneta


La relació de Catalunya, i més concretament Barcelona, amb les corrides de toros sempre ha estat discutida. S’ha vist com un costum forà que ens arriba de la mà de la immigració, sobretot andalusa, i que és part eminent de la invasió cultural espanyola. Però la veritat és que això no és ben bé així, com ara veurem. Portugal i França (1), per exemple, mantenen places actives, i res tenen a veure amb aquesta influència, i per tot Catalunya s’estenen festes que tenen els bous com a part central de l’espectacle, amb tradicions que es remunten a l’Edat Mitjana: el segle XV, per exemple, es feien festes amb toros al Born de Barcelona improvisant un cós.

Els espectacles taurins s’han estès històricament per tota la mediterrània. Des de temps prehistòrics, passant per la cultura minoica de Creta (3000-1400 aec) i l’Edat Mitjana, el toro ha estat un símbol europeu i ha format part de manifestacions diverses de tipus ritual i cultural de la Mediterrània. La imatge que en tenim, però, és la de les corrides cruentes situades en el marc específic de les places de toros i la identificació de l’espectacle com a “fiesta nacional” de l’espanyolisme més ranci imposada durant el Franquisme, que ha solapat, i en alguns casos anul·lat, una tradició català ben antiga. El mateix que passa, en un altre context, amb el flamenc, que acaba sent assimilat al folklore andalús i desvirtuat.

No farem un repàs per la història de la tauromàquia, però sí que situarem l’espectacle en el context on pren forma. Deixant de banda les velles tradicions relacionades amb bous i vedells, les corrides de toros són l'evolució dels treballs ramaders de conducció, tancament i sacrifici del bestiar (que en aquells temps era tot brau) en els escorxadors urbans, que comencen a aparèixer durant el segle XVI.  Com que a ciutat tot acaba convertint-se en espectacle (ho eren les execucions dels condemnats a mort) perquè el treball i l’oci no segueixen els cicles agrícoles i estacionals, els ramaders i els escorxadors van començar a afegir creativitat i virtuosisme al treball i a la mort del toro.


El Torin de la Barceloneta


L’espectacle es feia a cavall a les places públiques, però a mida que evoluciona a toreig a peu i augmenta el públic, neix la necessitat de crear recintes tancats (la monarquia és la impulsora d’aquest control públic de la festa al carrer). Som a finals del segle XVII i principis del XVIII. A Barcelona, la primera plaça de toros estable és el Torín, també coneguda com plaça antiga de la Barceloneta. Inaugurada el 1834, tancada el 1923 i enderrocada el 8 d'abril de 1946, en el seu lloc la Catalana de Gas hi va construir un camp de futbol i avui encara hi continua l'espectacle perquè hi ha el camp del C. F. Barceloneta.

Va ser projectada, per encàrrec de la Casa de la Caritat, per Josep Fontserè i Domènech on hi va haver l’antic escorxador de la ciutat, i al mateix lloc on molt abans hi va haver un carner on es podrien els cossos dels animals morts i dels ajusticiats. Veurem que aquesta coincidència és recorrent. No ens ha d'estranyar que la promotora fos la Casa de la Caritat i que part dels beneficis del Torín anessin destinats a obres de beneficència (2); l'administració del primer teatre de la ciutat, el Teatre de la Santa Creu (avui el Teatre Principal de la Rambla), va ser concedida a l’Antic Hospital de la Santa Creu, una altra institució de beneficència: els espectacles estaven a les seves mans per concessió reial.

Durant la corrida del 25 de juliol de l'any 1835, amb l'excusa de la presentació d'uns toros poc nobles, el públic es va exaltar i, dirigint-se cap a la Rambla, va començar la crema de convents que va acompanyar les revoltes lliberals conegudes com a bullangues. Arran d'aquests fets, el Torín va ser tancat fins l'any 1841, i els espectacles taurins van tornar al carrer en tancats habilitats. Sobre aquests fets són els següents versos populars:


El dia de Sant Jaume
de l’any trenta-cinc
hi va haver gran broma
dintre del Torín;
van sortir set toros
tots van ser dolents:
això va ser la causa
de cremar els convents.


Foto aèria amb el Torín, sota el Parc de la Ciutadella
i l'estació de França


L’any 1900 es va construir la plaça de Las Arenas, d’estil neomudèjar, obra de l'arquitecte August Font i Carreras. Aquest cop quina coincidència, al costat de l’Escorxador General i sobre el petit turó de La Vinyeta, que havia dut el nom de turó dels Forcats perquè allà, prop d'on havia la Creu Coberta (creu de terme del segle XIV), s’hi ajusticiava els condemnats a mort i també es feia servir de carner. Igual que el Torín, les dues places de toros seguien una vella tradició d’espectacle de la mort. I de l’espectacle no se’n surten perquè el lloc on havia el Torín ara és, com hem vist, el camp del Club de Futbol Barceloneta i Las Arenas és un centre comercial i d’oci.


Plaça de toros de Las Arenas. A la dreta es pot veure com l'edifici
és construït sobre les restes aplanades del turó de la Vinyeta


L’any 1900, doncs, Barcelona tenia dues places de toros. Cap altra ciutat de l’Estat en tenia dues, però diuen que el Torín s’havia fet petit. Qui omplia aquelles places? En aquells anys la immigració a Barcelona (800.000 habitants) procedent de fora de Catalunya no era gaire gran i la que hi havia no era precisament andalusa. Es fa difícil pensar que el públic dels toros era “no català”.

És cert que a Barcelona no hi havia una temporada taurina estable perquè l'espectacle no estava relacionat amb els períodes festius, com San Isidro a Madrid, o la Feria de Abril a Sevilla. Barcelona tenia una festa major diluïda per les festes dels barris, les revetlles i una gran oferta d’oci privat. I també és cert que a Barcelona les places eren molt utilitzades per a espectacles diversos: pantomimes, circ, globus aerostàtics amb acròbates (com el cas de François Arban, que sortint del Torín es va perdre en el mar) (3), funambulistes (com ens explica Xavier Theros a "¡El gran Blondin!"), cinema, òpera i atraccions de tota mena. El conflicte amb els toros hi era. Només cal consultar les hemeroteques per adonar-se tant del volum aficionats com de detractors dels toros.


Programa de l'espectacle taurí del 20 d'octubre de 1889,
a la plaça de la Barceloneta
(Font: La Vanguardia)


Malgrat que la base que nodria els espectacles taurins (tant les corrides serioses com les bufes) de la Barcelona del XIX era eminentment popular, sobretot en el Torín, és curiós veure com en el nou-cents, amb Las Arenas com a gran coliseu, el públic es decanta majoritàriament cap a la burgesia i les classes altes. Primer, perquè els preus de les entrades eren molt alts; i segon, perquè l’assistència a les corrides tenia molt d’aparador social i tradicionalista, com ho era el teatre, l’òpera al Liceu o l’hipòdrom de Can Tunis. Era la pròpia societat benestant barcelonina la que alimentava l’espectacle, sobretot quan coincidia amb actes benèfics, que és quan els senyors i les senyores es fan notar més, mostren la seva generositat i llueixen vestits i pells.

Els detractors estaven lligats a l’àmbit regeneracionista del canvi de segle; els republicans i els catalanistes (encara minoritaris) que proclamaven l’adveniment d’una societat nova després del desastre del 98, i s’enfrontaven als defensors de les tradicions i les aparences antic règim dels seguidors dels partits dinàstics.

En aquest sentit, escrivia Joan Maragall en el Diario de Barcelona, l’any 1900:

“El único afán [...] de aquellos hombres y de aquellas mujeres era ver y ser vistos. Mirarse unos a otros durante un par de horas formando una especie de caballitos del Tío Vivo [...] A estas señoras y señoritas no les gustan los toros; pero [...] creen de buen tono mostrarse madrileñas y sevillanas.” (4)

De tota manera, no hem d'oblidar que Olot, per exemple, gaudia d'un bon ambient taurí i a Barcelona hi havia nombroses penyes taurines, el gruix de les quals el formaven gent ben catalana. Per altra banda, l'andalusisme i el flamenc es vivien amb el mateix esperit exòtic que el japonisme o com avui es viuen manifestacions culturals vingudes d'arreu del món. En Rusiñol es disfressava de moro o de flamenc i en Casas té molts quadres de toros i retrats de la seva dona Júlia vestida de torera, sense complexos.


El Sport, l'any 1913 abans de ser inaugurat


Amb l’esclat de la Gran Guerra es disparà la bonança econòmica a Barcelona. La construcció del Gran Metro (1924) i l’Exposició Internacional (1929) fan augmentar un 50% la població de Barcelona  i els espectacles es magnifiquen i s’estenen entre totes les capes de la població. El 1914 es construeix la tercera plaça de toros: El Sport (obra noucentista de Joaquim Raspall), que el 1916 seria substituïda, en el mateix lloc, per La Monumental (d’Ignasi Mas i Morell, d’estil neomudèjar i bizantí). L’oci s’escampa pel Paral·lel i per tot Barcelona. I tot allò que té a veure amb l’alta cultura o amb la cultura de masses es converteix en instrument polític. Aviat vindran anys en què això s’accentuarà molt més. Deixant de banda el que l’espectacle taurí té de sanguinari i de regust d’uns altres temps en què la mort era espectacle habitual, arriba un moment en què es fa difícil esborrar l’ètica i l’estètica que acompanya els toros. Però no ens enganyem; no és res diferent de la connotació política que té qualsevol espectacle públic, des d’un partit de futbol a una ballada de sardanes. O aquest succedani de Feria de Abril que se celebra a Barcelona i que es visitada puntualment pels polítics de tots els colors.


La Monumental a principis de la dècada de 1970


Les places de toros de Gràcia

Abans d’acabar, ens queda pendent resoldre l'enunciat del títol d'aquest article, que esmenta places a Gràcia i al Turó Park. No només és cert, sinó que la nòmina és més extensa i des del dia que va ser escrit aquest text s'ha anat nodrint de més descobertes taurines esborrades del record. És una mostra de l'interès que els toros tenien a Barcelona, més enllà de les places estables i de les nombrosos penyes taurines.


Plànol del projecte de plaça de toros. Vila de Gràcia, 1887)
(Font: Arxiu Històric de Barcelona)


Entre els anys 1885 i 1887 les festes d’aleshores independent Vila de Gràcia no van ser gaire lluïdes. El 1885 hi va haver una epidèmia de còlera i entre el 86 i el 87 els greus problemes polítics que van enfrontar l’Ajuntament de Gràcia amb els veïns a causa de la conflictivitat laboral, les vagues i l’activitat anarquista, van reduir les festes a uns quants balls de societat (5). Malgrat la situació, entre els carrer de Còrsega i Cervantes (actualment, Milà i Fontanals) es va alçar una plaça de toros perquè s’hi celebressin dues novilladas els dies 14 i 15 d’agost de 1887.

Explica Gaziel a les seves memòries, Tots els camins duen a Roma. Història d'un destí (1893-1914), que l'ambient de l'escola de "minyons menestrals i burgesos de la Vila de Gràcia estava dominat, quan jo vaig entrar-hi, per dues passions: la tauromàquia i la guerra d'Àfrica", i continua dient que a l'hora d'esbarjo s'hi celebraven "grans simulacres de corrides".


Fragment del Plano General de Alineaciones de la Villa de Gracia,
Miguel Barrera, 1889, amb la situació de la plaça de toros
Font: Institut Cartogràfic de Catalunya


La cosa no acaba aquí. L'any 1892, Gràcia va ser a punt de tenir una plaça estable. L'arquitecte Villar i Carmona va rebre l'encàrrec de fer un projecte per instal·lar-ne una a l'illa Bailèn, Indústria, passeig de Sant Joan i Coello (Pare Claret). Els plànols es conserven a l'Arxiu Històric del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC).


Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Turó Park i l'Eixample

Era habitual la instal·lació d'aquestes places portàtils a les festes majors de barris i pobles, i és molt difícil trobar documentació al respecte, d'aquí l'interès del plànol que reproduïm. Tenim el cas, per exemple, de Sant Andreu de Palomar, on a finals del segle XIX es van fer corrides a la plaça del Mercadal i on probablement va haver una plaça estable (1897) on després s'hi van instal·lar els tallers de la Renfe i on avui hi ha els equipaments de Can Dragó. Ens ho explica Pau Vinyes a L'opinió andreuenca.

A Sant Martí de Provençals, tenim notícies que també s'hi van fer espectacles amb bous al Clot, al principi del carrer d'en Xifré, a la vora del Camí dels Enamorats; i al barri del Poblet, al carrer de Padilla amb València (antic carrer Major), on a més de corrides de vaquetes els aprenents de toreros hi van entrenar fins als anys de la dècada de 1960. A la Sagrera (a Sant Martí però més lligada a Sant Andreu) se sap que es van fer toros a la plaça de Massades, i en un altre indret del qual, segons ens explica l'historiador Joan Pallarès-Personat, se'n coneix el cartell, dates (1897) i preus, però de la seva situació només se'n té l'indici que era en un carreró fosc al final de Monlau-passatge de la Farinera, on va haver la Hispano Suiza, i que gent que eren infants abans de la Guerra anomenaven aquell racó 'la Plaça de Toros', tot i que no en sabien el perquè però ho havien sentit dir als grans.


La Vanguardia, 9 de juliol de 1913


Buscant a les hemeroteques és possible trobar alguna dada més, com és el cas de l'anunci d'una corrida al Turó Park, el 9 de juliol de 1913. Entre els espectacles habituals d'aquest parc d'atraccions s'hi anuncia un concurs de globus aerostàtics, sardanes i una corrida de toros. Tot plegat amanit amb l'exhibició d'una tribu oriental, que es mostrava al públic com una curiositat zoològica. Aquestes exhibicions s'havien posat de moda a Europa i als Estats Units en el segle XIX arran de les exposicions universals. I tant d'èxit tenien que el mateix dia s'anunciava l'exhibició d'una tribu senegalesa al Tibidabo (6). I sense abandonar l'espai de la Barcelona benestant, també sabem per les cròniques que s'havien fet espectacles taurins als Camps Elisis (1853-1881), els jardins que ocupaven l'actual espai delimitat pels carrers de Rosselló fins a Aragó i des del passeig de Gràcia fins al curs del Torrent de l'Olla que baixava de Gràcia; i també al parc d'atraccions del Saturno Park, a la Ciutadella, l'any 1921.


Plaça de toros portàtil al barri de La Florida de l'Hospitalet
de Llobregat, cap a l'any 1975
Centre d'Estudis de l'Hospitalet


Les places de toros portàtils permetien fer corrides a localitats diverses, sovint aprofitant les festes majors. A prop de Barcelona tenim el cas de La Florida de l'Hospitalet de Llobregat, barri en el qual l'estructura de fusta es muntava a la plaça de la Redemptora, a la dècada de 1970, on avui hi ha l'institut Pedraforca, entre el Torrent Gornal i el carrer de l'Enginyer Moncunill.

Tot plegat serveix d’evidència per demostrar que els gustos i les manies tenen sempre un context que sovint se’ns escapa quan els anys o la intenció n’esborren les raons. Està bé que els costums canviïn i s’adaptin a les noves sensibilitats. Però no ens enganyem: ni els toros han estat sempre la fiesta nacional, ni ha estat un espectacle aliè a la sensibilitat catalana. I hem vist, a més, l'estreta relació que existeix entre la mort i l'espectacle en comprovar com els llocs guarden memòria i ens porten, a través del temps per un camí on coincideixen fossars, forques, escorxadors, places de toros, espectacles diversos i centres comercials.


*

Notes:

(1) A França hi ha les següents places (només esmentarem les de 1a i 2a categoria): Nimes, Arlés (aquestes dues dins de dos amfiteatres romans), Baiona, Besiers, Dacs, Lo Mont de Marsan, Vic en Fesensac, Ceret i Hloriac (Floriac).

(2) Barcelona no és l’única població de Catalunya amb places de toros. Quatre d’elles continuen dempeus malgrat no tenir l’ús original:

Plaça Clarà d’Olot (1859)
La Monumental de Tarragona (1883)
Plaça de Toros de Figueres (1894)
La Monumental de Barcelona (1916)

D’altres places edificades en poblacions catalanes, algunes gens sospitoses, han estat enderrocades:

Cós de Remolins o de les Diversions Públiques, de Tortosa (1878-1943)
Plaça del Torín de Camprodon (1890-1936)
Plaça de toros de Mataró (1894-1905)
Cós de Santa Eugènia de Girona (1897-2006)
Plaça de toros de Vic (1917-1963)
Plaça España Brava de Sant Feliu de Guíxols (1956-1998)
Plaça José Luis Andrés de Lloret de Mar (1962-2006)

(3) Rosa Sala explica alguns casos més a “Charlie Rivel y el globo de Milá”, Blog de Rosa Sala Rose, 3 de juliol de 2009.

(4) Joan Maragall, “Gacetilla”, Diario de Barcelona, 11 de juliol de 1900 (edició del matí), pàg. 8155-8156. Reproduïda a Obres completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1981, vol. II: obra castellana, p. 605-605.

(5) Jordi Pablo, Arxiu Festiu Gràcia Festa Major, 1817-1943. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 1998, p. 34.

(6) Vegeu més sobre el tema dels zoos humans a Museu Roca: l'espectacle de la sífilis i el sexe.


Bibliografia:

Fàbregas, Xavier. “La xerinola a la Barcelona d’entre segles”, L’Avenç, núm. 9 (octubre de 1978), p. 42-47.

Fàbregas, Xavier. Les formes de diversió en la societat catalana romàntica. Barcelona: Curial, 1975.

Gabriel, Pere. “Espacio urbano y articulación política popular en Barcelona, 1890-1920”, dins García Delgado (coord.). Las ciudades en la modernización de España. Los decenios interseculares. Madrid: Siglo XXI, 1992, p. 61-94.

Generalitat de Catalunya, Culturcat, “Les festes de bous a Catalunya, s. XV dC - s. XXI dC”.

Suárez Carmona, Luisa. “La Barcelona del canvi de segle”, dins El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. [Tesi doctoral] Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 29-148.


Agraïments:

Joan Pallarès-Personat, Antoni Pladevila i Pau Vinyes.

divendres, 9 d’agost de 2013

Biblioteques per dins (26): una geografia sentimental


Moltes han estat les definicions, comparacions i símils que s'han fet per definir la biblioteca. La majoria d'elles fan referència al concepte d'univers, d'infinitud, de caos. Deia Borges que la biblioteca es "una esfera cuyo centro cabal es cualquier hexágono, cuya circunferencia es inaccesible".

És evident que, en termes més relatius, una biblioteca és, com a molt, una geografia sentimental particular que pren sentit pel seu contingut, la seva ordenació i els seus límits, i el concepte d'univers infinit ve donat per la variabilitat d'aquests paràmetres i la relació que s'estableix amb les mans creadores, demiúrgiques, que han conformat cadascuna d'aquestes geografies particulars. Cadascú de nosaltres ha dibuixat, involuntàriament, un mapa limitat per un espai, on els accidents físics i la composició política depenen de les rutes traçades entre cadascun dels llibres que el componen. Com que aquestes rutes tenen relació natural amb els llibres continguts en altres mapes, podríem unir un mapa amb un altre fins conformar l'esfera infinita que Borges anomena univers: la Biblioteca.

Però baixant a cercles més terrenals, el que ens interessa és aquest petit caos que és la nostra biblioteca. Caos en el sentit de conjunt no estàtic d'elements subjectes als paràmetres que he mencionat anteriorment: el contingut (nombre de llibres), el límit (l'espai disponible) i l'ordre (el sentit últim del conjunt). Res de tot això ens és aliè. Deia Enis Batur, l'escriptor turc: "Mostradme vuestra biblioteca. Os diré, si no quiénes sois, sí cómo sois. [...] las previsiones que se hagan serán un punto más razonables que si consultamos las líneas de la mano, los posos del café, la arena o las cartas" (Las bibliotecas de Dédalo. Madrid: Errata naturae, 2009).

Aquesta és, però, una visió estàtica de la biblioteca. Des de la mirada del seu propietari, la biblioteca és un ésser viu, farcit de conflictes naturals com si es tractes d'un niu biològic en permanent estat d'adaptació. A la relació particular que aquest propietari manté amb cadascuna de les entitats que conformen el conjunt s'hi afegeix la manera com cada un d'aquests elements entren en relació entre ells; és a dir: l'ordenació.

No fa gaire, va caure a les meves mans el llibre de Jacques Bonnet Bibliotecas llenas de fantasmas (Barcelona: Anagrama, 2010). Bonnet planteja de forma divertida tots els conflictes que s'originen de la necessitat d'ordenar els llibres en una biblioteca particular: temes, idiomes, autors, dates, períodes, gèneres... Però també qüestions com la necessitat de posseir llibres, la necessitat de llegir-los o no; parla de la conservació i de la destrucció; de les diferents maneres de llegir-los; del seu origen. I d'un tema que considero extremadament interessant: Bonnet afirma que els personatges de ficció són més reals que els propis autors. Tot llibre conté la vida dels seus personatges. Limitada per la voluntat de l'autor, però tot és entre les planes del llibre. Sabem més d'Ulises que d'Homer; sabem més de don Quijote que de Cervantes.


I com no, un altre dels temes cabdals de tota biblioteca és l'espai disponible. Explicava Enrique de Hériz a "Decisió aterridora", el problema que se li havia presentat en haver de traslladar el seu despatx i la seva biblioteca a un espai més petit. No disposava d'espai material per ordenar els seus llibres i es va veure en l'obligació d'haver de desprendre's de part de la seva biblioteca. Però, quins llibres són prescindibles? Abans parlava d'aquesta geografia sentimental que conformen els llibres. Com fer desaparèixer una part del mapa i aconseguir, alhora, que aquesta geografia no quedi coixa? "Si acceptes que un sol llibre és prescindible, estàs obrint la porta a un abisme insondable. I és que, reconeguem-ho, cap és per si mateix tan valuós perquè en depengui una vida. La seva possessió únicament té sentit si s'insereix en un conjunt, una suma de morals i estètiques diferents i a vegades fins i tot contraposades". Una geografia sentimental.

Conservar només els que no s'han llegit? O els que ens van apassionar en el seu moment? O els que vam odiar? O cremar-los tots?

Ai...! Resulta divertit com a joc intel·lectual. Però per a tots aquells que estem enverinats pels llibres com a objectes, la destrucció d'un llibre és una cosa que, d'entrada, colpeix. Ara em ve al cap un llibre interessant que parla de la destrucció de llibres: Historia universal de la destrucción de libros. De las tablillas sumerias a la guerra de Irak, de Fernando Báez (Barcelona: Destino, 2004). Deia Heinrich Heine que allà on cremen llibres, acaben cremant homes. Quina premonició la d'aquest poeta judeoalemany, que va morir 77 anys abans que Hitler arribés al poder. Però bé, aquest tipus de destrucció no és el tema d'aquest article.

No ens espantem. Tots acabem fent desaparèixer llibres de la nostra biblioteca, ja sigui per raons d'espai o perquè hi ha moments a la nostra vida que prenem decisions d'higiene mental que ens porten a condicionar el nostre espai vital i els dels llibres, part important de la nostra biografia. Senyal, doncs, que les biblioteques particulars són entitats vives i, per tant, subjectes a catàstrofes i extincions.

També les gran biblioteques, tant privades com públiques, fomenten aquesta neteja. S'expurguen. Necessari, sobretot, a les biblioteques públiques de consulta massiva, subjectes a una dinàmica particular que ve marcada per l'ús que en fan els seus usuaris. Omple una biblioteca de llibres obsolets i la convertiràs en un cementiri.

Cert és, però, que hi ha espècies que no han de morir per molt obsoletes que siguin perquè el seu valor és incalculable: edicions príncep, incunables, exemplar únics. La biblioteca també té aquesta funció de cementiri de notables, de valor més museístic que d'ús.

En aquest sentit, la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, quan el 2010 va celebrar el 150 aniversari, va posar en marxa una iniciativa peculiar: apadrinar llibres incunables que necessiten una restauració urgent. L'entitat no disposa dels diners suficients per realitzar aquesta tasca de preservació i amb aquesta iniciativa volia obrir-se a tota la ciutadania.

Si no quedava clara aquella concepció global de la biblioteca com a univers, per un mòdic preu es pot lligar la nostra geografia sentimental, per petit que sigui el mapa, a la xarxa d'autopistes de les grans biblioteques.

"El Universo (que otros llaman Biblioteca) se compone de un número indefinido, y tal vez infinito, de galerías hexagonales, con vastos pozos de ventilación en medio, cercados por barandas bajísimas. Desde cualquier hexágono se ven los pisos inferiores  y superiores: interminablemente."