La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dissabte, 28 de setembre de 2013

Portals i baluards de la muralla de Barcelona

Plan of the City of Barcelona (1744-1747), amb els
baluards construïts sobre la muralla medieval
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


Intentant reconstruir Barcelona a partir de vestigis que no sempre són a la vista ni sempre són evidents, a Bereshit hem parlat algun cop dels baluards que reforçaven els portals i la muralla medieval de la ciutat (1). D’aquestes construccions no se’n conserva cap, només algunes restes arqueològiques, però l’espai que ocupaven sí que és reconeixible en la majoria dels casos perquè són espais oberts entre el polígon irregular de Ciutat Vella i les rondes perimetrals i la retícula de l’Eixample.

El 7 d'agost de 1854 començaven les obres d'enderroc de la muralla medieval de Barcelona (la tercera). Avui potser (només potser) l'hauríem conservada, però aleshores va significar alliberar la ciutat del setge urbanístic i créixer cap el Pla (l'Eixample de Cerdà s'aprova el 1860), cosa que tenia prohibida fins aquell moment perquè Barcelona era considerada una plaça militar i no es podia construir fora muralles més a prop d'un tret de canó. Al crit de "Abajo las murallas", els mateixos barcelonins van col·laborar a fer-la desaparèixer, tasca que va durar fins 1881, quan s'acabà l'enderroc de la Muralla de Mar.

La muralla romana

La primera muralla de Barcelona és la romana. La d'època fundacional (cap al 14 aec) és reforçada cap a finals del segle III amb torres i murs de més alçada seguint el mateix perímetre i afegint-hi la zona del castellum marítim, per sota de la porta de Regomir. Fins al segle XIII aquesta muralla es reaprofita refortificant tres de les portes d'accés a la ciutat amb el Castell Vell, a la plaça del Mercadal, avui de l'Àngel); el Castell Nou, a la cruïlla dels actuals carrers del Call, Banys Nous, Boqueria i Avinyó; i el Castell de Regomir, al carrer del mateix nom, a l'alçada del Pati Llimona.

La construcció de viles noves al voltant de les esglésies de fora muralles va portar a l'habilitació dels portals del Pont d'en Campderà, de la Boqueria, del Pou d'en Moranta, de la Drassana, del Born, de la Portaferrissa, de Santa Anna i Jonqueres, a les vies d'entrada exteriors a les muralles, dels quals encara no se n'ha trobat cap evidència arqueològica, però tot fa pensar que s'alçaren aprofitant accidents geogràfics, com rieres i torrents, o obres públiques, com clavegueres o el Rec Comtal.

La muralla medieval

L'any 1285, durant una confrontació amb França, el rei Pere II el Gran ordenà fortificar urgentment Barcelona amb murs de tàpia i torres de fusta. Un cop acabat el conflicte, el Consell de Cent es va fer càrrec de la construcció de la que és coneguda com muralla de Jaume I. Aquest segon recinte protegirà definitivament les viles noves, com la dels Arcs (aprofitant l'estructura de l'aqüeducte romà, al voltant de l'actual plaça del Vuit de Maig), la de Mar, la del Mercadal o la de Sant Pere. Al llarg del costat dret de la Rambla es va bastir el primer tram de muralla, enderrocat entre 1768 i 1772. Des del portal de Framenors (a l'alçada de l'actual carrer d'Anselm Clavé, amb la Torre de les Puces a tocar del monument a Colom) passant pel de Trentaclaus (amb restes sota el pàrquing de la plaça del Teatre), Boqueria, Portaferrissa i Santa Anna, fins arribar al Portal Nou. Posteriorment, la muralla arribaria fins a mar protegint hortes, molins i convents.


Portal de Santa Anna o dels Bergants, a mig-enrunar
Aquarel·la de Francesc Soler Rovirosa, 1855 (AHCB)


A partir del segle XVI, l'evolució de les armes de foc determinà que les muralles s'hagin de reforçar. La solució serà la construcció dels baluards: terraplens avançats al llenç murat, de planta poligonal, construïts en els angles sortints del traçat de la muralla. El vall es va veure modificat, deixant de ser una rasa o un fossat més o menys ample per convertir-se en un gran espai completat amb una contraescarpa o talús previ al terreny inclinat (glacis) que ascendia vers la muralla, per permetre crear un angle favorable per a la defensa.

El baluard de Llevant es troba dins del Parc Zoològic, a tocar del Parlament. El de Santa Clara (Porta de Sant Daniel) coincideix en bona part amb la Cascada del Parc, i a les darreres obres del subsòl van ser descobertes algunes restes, documentades i tornades a tapar. Amb tot, l’indret actual no guarda cap similitud amb l’espai ocupat per tots dos baluards per les obres de construcció (1716) i enderrocament de la ciutadella militar (1869-1878), i la posterior construcció del Parc (1887).

Del baluard de la Reina de l’antiga ciutadella militar se'n poden veure restes a la piscina del Centre Esportiu Municipal construït dins del Parc de la Ciutadella, en el punt on es troben el passeig Picasso i el de Circumval·lació.


Aquarel·la del Portal Nou, durant la primera meitat del segle XIX
Joaquín Mosterín (AHCB)


El baluard i la porta del Portal Nou ocupaven l’esplanada de l’Arc de Triomf, cruïlla de camins, rieres i recs, i porta d’entrada a la ciutat ja en època romana (era un ramal de la Via Augusta), quan Carders, Corders i Bòria eren un camí que entrava a Barcino per la Porta Principalis Sinistra (porta septentrional) de l'antiga muralla, en el Cardo Maximus, on avui hi ha la plaça de l’Àngel (abans dita dels Corretgers, del Blat i dels Cabrits, i més antigament del Mercadal, nom que li ve del vell mercat establert en el segle IX); després va ser camí medieval i entrada i sortida de diligències i correus; i fins fa poc, de tramvies i trens, que avui circulen soterrats amb el metro aprofitant el buit que van deixar els fossats i els glacis de la muralla.

El baluard i portal de Jonqueres coincideixen amb la plaça d'Urquinaona, un altre espai obert, i en vam parlar descrivint la memòria i els fantasmes d’aquest indret i l’Hort d’en Favà, que fins a principis del segle XX encara sobrevivia entre els carrer d'Ortigosa i de Sant Pere més Alt, i del qual en queda una relíquia en forma de passatge, ocult a l'interior de l'illa de cases.


Gravat del baluard i la porta de l'Àngel o dels Orbs, amb el pont
sobre el fossat i la torre d'aigua de les fonts gòtiques

La muralla en ruïnes al costat del portal de l'Àngel o dels Orbs,
amb Santa Anna al fons, cap a 1860. Foto: Frank (AFB)


El del Portal de l’Àngel, al cap de munt de l’actual carrer del mateix nom, ocupava una part de la plaça de Catalunya. El portal s'anomenava, al segle XIII, dels Orbs, perquè s’hi reunien els cecs, esguerrats i pobres que vivien en barraques en aquesta zona des d’abans de bastir-hi la muralla, quan aquest indret era als afores de la ciutat. Entre el portal i el carrer de Santa Anna, aleshores un carrer més estret, també era anomenat dels Orbs i fora muralles empalmava amb el camí dels Ases, que després seria de Jesús per raval existent al mig de l'actual passeig de Gràcia, i que havia estat el camí romà que portava a Castrum Octavium, l'actual Sant Cugat del Vallès. L’àngel del topònim és aquell que se li aparegué a Vicenç Ferrer, martell de jueus. Una escultura d’aquest àngel va presidir la porta fins que va ser enderrocada la muralla (1859). Traslladat a l'església de l'Àngel Custodi d'Hostafrancs, va ser destruït durant la Guerra Civil.


Torres de Canaletes en el Portal de Sant Sever o dels Estudis
Aquarel·la de Francesc Soler Rovirosa, 1855 (AHCB)


La muralla que envolta el Raval es va començar a construir l'any 1368, seguint els carrers actuals de Pelai, rondes de Sant Antoni i Sant Pau, i el Paral·lel. D'aquest recinte, el primer baluard és el de Canaletes (o dels Estudis o de Sant Nicolau), que ocupava l’espai superior de la Rambla, aleshores tancada per dues torres i l’edifici de l’Estudi General (la universitat de Barcelona entre 1536 i 1717, any en què Felip V la va traslladar a Cervera). Abans, però, al barri que havia crescut al voltant del convent del Carme ja s'hi havien bastit alguns elements defensius, com el Portal d'en Godai, aprofitant accidents geogràfics com ja havia passat a l'altre costat de la Rambla abans de la construcció de la muralla de Jaume I.

Davant s’obre la plaça de Catalunya, que ja rebia aquest nom abans de l’enderroc de les muralles i que no havia de ser una plaça, sinó que el seu espai havia de ser ocupat per dues illes de l'Eixample. Els conflictes amb els propietaris del sòl i la indefinició de l'Ajuntament van convertir la plaça en un descampat ocupat per quatre edificis, circs i barraques de fira fins l'any 1895. Del Portal de Sant Sever, situat en aquest punt de la muralla, se'n poden veure restes de la base a l'ascensor del metro i els ferrocarrils de l'entrada del carrer Pelai tocant a la Rambla.

El baluard de Tallers, amb el portal del mateix nom, ara és la plaça de la Universitat i els voltants, com la mançana del passatge Maymó i de la Bella Aurora vinguda d’Illinois (vegeu l'enllaç). Dues intervencions van permetre documentar part del tram de la muralla moderna. Les obres de remodelació de l'estació del metro de la plaça de la Universitat van posar al descobert les restes del baluard, i es va localitzar un mur a la planta baixa de l'edifici del carrer Tallers, 82, a la botiga Vicens de torrons d'Agramunt, que es correspon amb l'antiga rampa d'accés al terraplè de la muralla.


El baluard de Taller en ruïnes, l'any 1856. Foto: Frank (AFB)


El baluard de Sant Antoni és ocupat pel mercat del mateix nom, davant del vell portal. Juli Vallmitjana va retratar magníficament (vegeu-ne l'article) l’activitat comercial dels gitanos del portal, dels venedors i d’altres personatges de finals del XIX i principis del XX. Les restes d'aquest baluard i del ramal de la Via Augusta se n'han trobat restes durant les obres de remodelació del Mercat de Sant Antoni i seran visitables quan s'acabin els treballs de restauració. El ramal de la Via Augusta l'havíem esmentat parlant del Portal Nou. Seguint el camí romà, ens  havíem quedat a la plaça de l’Àngel, a l’entrada de Barcino. Seguint el Cardo Maximus passaríem per la Baixada de la Llibreteria (o de la Presó), carrer de la Llibreteria, plaça de Sant Jaume, carrer del Call, i sortiríem de Barcino per la Porta Principalis Dextra seguint per Boqueria, Hospital, plaça del Pedró, carrer de Sant Antoni Abat i sortiríem pel Portal de Sant Antoni, i encara podríem seguir el ramal de la Via Augusta pel traçat de l’avinguda Mistral, Creu Coberta i carretera de Sants.


Portal de Sant Antoni i carrer de Sant Antoni Abat (1869)
Font: Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya


Entre el Portal de Sant Antoni i el de Santa Madrona hi va haver el Portal de Sant Pau, del qual no en resta res. Més que un portal el de Sant Pau era un forat a la muralla, raó per la qual el lloc de pas era conegut com la Bretxa de Sant Pau, nom que encara fan servir els veïns per referir-se al tram del carrer de Sant Pau que va de la ronda a l'església del mateix nom. Però una mica més avall, a la sala Bagdad del carrer Nou de la Rambla 103, es conserva en el soterrani un petit tram de la muralla.


Porta de Santa Madrona i muralla
(Foto: Andrés Mauri)

Les Drassanes i el Baluard del Rei, des de l'actual Portal de la Pau
Foto: Joan Martí , 1870 (AFB)


El baluard del Rei o de Santa Madrona (enderrocat el 1890) estava situat a la plaça de les Drassanes, dita també de la Carbonera o del Carbó, recordant els antics dipòsit de mineral del port, davant de les hortes i la platja de Sant Bertran. El semibaluard i el Portal de Santa Madrona, amb tot el seu pany de muralla (sobre la qual es conserva un jardí que queda ocult a la mirada dels vianants, però que es pot visitar el primer, tercer i quart diumenge de cada mes, al matí), és l’únic tram de muralla que resta sencera, amb la porta, el fossat i bona part de l’estructura interior que amb l’edifici de les Drassanes conforma el Museu Marítim.


 El Pas Sota Muralla abans
d'enderrocar la Muralla de Mar


El baluard de Sant Francesc, que era vora mar, sobre els còdols i el turó dels Codals, davant de la plaça del Duc de Medinaceli, pren el nom de l’antic convent de Sant Francesc d’Assís o de Framenors. El de Sant Ramon (de Ponent o de la plaça del Vi) es perd davant de Correus. La Muralla de Mar (enderrocada entre 1873 i 1881) i el Portal de Mar (enderrocat el 1859), recer de barques i balcó de Barcelona sobre la Mediterrània, no va tenir mai baluard, i l’antic espai és ara el Pla de Palau, allà on es va fer la primera fotografia de Catalunya i de l’Estat. D'aquest indret només en queda el nom del carrer Sota Muralla, rere els Porxos d'en Xifré.


 Restes del baluard del Migdia al costat de l'Estació de França
Foto: Pere Vivas


El baluard del Migdia conserva restes que romanen convertides en plaça entre la ronda del Litoral i el carrer d’Ocata, on antigament hi havia l'estació de Rodalies al costat de l'Estació de França. Prop s'hi han descobert les barraques de mar, 24 barraques de pescadors dels segles XVI i XVII, el tram final del Rec Comtal, que coincideix precisament amb el carrer d'Ocata, i l’esquelet de fusta d’un vaixell nòrdic comercial del segle XIII, enfonsat a les aigües que a l'Edat Mitjana arribaven fins els murs de la muralla i que feien de port.


Les restes del vaixell nòrdic del segle XIII


Hem deixant expressament per al final el baluard de Sant Pere. Situat aproximadament on avui hi ha la ronda de Sant Pere i els carrers d'Alí Bei, Girona i Bailèn. Un espai que només té interès pel monument a Rafael de Casanova, però que l’any 1892 hi va ser construït el primer velòdrom de Barcelona (podeu veure tota la informació a Barcelofília: Velòdrom de la Ronda de Sant Pere). Sempre s’havia dit que el primer havia estat el de la Bonanova (1893), i així ho afirma fins hi tot Lluís Permanyer (La Vanguardia, 29 de novembre de 2004): “[...] se encontraba justo sobre el Turó Parc [...] hoy estaría delimitado por las calles Vallmajor, de la reina Victoria, Modolell y Valero”.  Però és també a La Vanguardia que el dia 5 d’octubre de 1892 s’anuncia que entre els actes del IV Centenari del Descobriment d’Amèrica es farien unes competicions amb velocípedos al nou velòdrom de la ronda de Sant Pere.


Plànol parcial de Barcelona, de 1893,
amb la situació del velòdrom de la ronda de Sant Pere


És així, doncs, que aquest és el primer velòdrom de Barcelona (2) i no pas el de la Bonanova, que de fet era terme municipal de Sant Gervasi de Cassoles. Però si va ser així va ser per la conjunció de diversos esdeveniments, com veurem. La idea de construir un velòdrom a Barcelona, segons Juli Pernas (3), neix el 1891:

“El 1891, i impulsada per Claudi Rialp, es creà la Societat de Velocipedistes de Barcelona, i surt al carrer el 16 de juliol el primer número de la revista El Ciclista. Com a conseqüència de tot això, i atesa la manca d’un equipament adient, un grup de persones impulsaren la construcció del primer velòdrom de la ciutat al carrer Ronda de Sant Pere cantonada carrer Girona, en un solar on inicialment s’havia previst construir un Institut Provincial.”

Però a La Vanguardia del 21 de maig de 1891 surt la següent notícia:

“El Club celocipedista de esta ciudad está ultimando los trabajos para la adquisición de unos extensos terrenos, situados en las cercanías del apeadero de Bonanova, para construir un Velódromo, en el cual se cree que en el próximo setiembre podrán ya darse las primeras carreras de velocípedos."

Ignorem si aquest Club és la Societat de Velocipedistes de Barcelona que esmenta Juli Pernas; però, en tot cas, les dificultats per adquirir els terrenys o per fer les obres i les urgències per celebrar les curses ciclistes durant les festes del IV Centenari van dur a la construcció del velòdrom de la ronda de Sant Pere que, d’altra banda, va tenir una existència efímera perquè el gener de 1893 es constituïa una societat per a la construcció del velòdrom de la Bonanova.

Reconstruir la ciutat és una manera de construir-nos nosaltres mateixos. La idea de Bereshit és sempre fer-ho a partir de vestigis. El recorregut pels baluards de les muralles de Barcelona ha estat l’excusa per poder parlar d’uns velòdrom dels quals no en queda cap rastre. Però de la mateixa manera que parlar de l’Hort d’en Favà ens va permetre treure a la llum un carrer ocult i lligar l’existència de qui escriu amb els fets de l’11 de Setembre perquè Casanova va ser ferit sota casa meva, ara, amb l’excusa dels velòdroms trauré un conill de la txistera. La casualitat ha volgut que visqui just a sota del velòdrom de la ronda de Sant Pere i que treballi just a sobre del de la Bonanova. No només els morts jeuen sota terra.


Plànol dels portals de la muralla medieval i moderna de Barcelona
(Gentilesa d'Altres Barcelones)


*

Notes:

(1) Quasi dos-cents anys més tard de la finalització de la construcció de la muralla medieval, durant el segon quart del segle XVI, es va fer necessària la reconfiguració de llenç murat barceloní, per tal de suportar l'impacte de projectils molts més efectius i destructius. Per compensar l'increment d'aquesta potència dels trets es va haver d'incrementar notablement el gruix dels murs, i reduir-ne l'alçada per oferir una superfície d'impacte menor. Un problema a solucionar urgentment eren les torres, les quals oferien un objectiu molt llaminer pels canons. Inicialment es va optar per les torres circulars, que semblaven resistir millor els impactes, però aquesta solució resultà inefectiva. La resposta a aquest problema es va trobar en la construcció dels baluards: terraplens avançats al llenç murat, de planta poligonal, i que es construïen en els angles sortints del traçat de la muralla, i mai sense superar l'alçada d'aquesta. El vall es va veure modificat, deixant de ser una rasa més o menys ampla, convertint-se en un gran espai completat amb una contraescarpa o talús previ al terreny inclinat (glacis) que ascendia vers la muralla, per permetre crear un angle favorable per a la defensa.

(2) El primer velòdrom de Catalunya de què hem trobat notícia va ser instal·lat a Figueres, durant les festes de la Santa Creu:

"Carreras de velocípedos, con grandes premios en metálico i objetos de arte en el Velódromo construido as hoc.” (La Vanguardia, 30 d’abril de 1891)

(3) Juli Pernas, “El primer velòdrom i la primera festa de la bicicleta a Barcelona, barcelonaSportiva [blog]. <http://barcelonasportiva.blogspot.com.es/2013/05/el-primer-velodrom-i-la-primera-festa.html>.




Aquest article sobre els portals i els baluards de la muralla medieval de Barcelona el podeu trobar amb d'altres relats sobre restes de la ciutat al llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017)

divendres, 20 de setembre de 2013

La vida i la mort en un shtetl (1938)

Passaport de Chann Rachel Glucksman, descendent d'alguns
dels protagonistes d'aquesta història
© Yad Vashem


Shtetl era el nom que rebien a l'Europa de l’Est, abans de l’Holocaust (Shoà), les localitats on la comunitat jueva representava un alt percentatge de la població total. Aquest territori europeu comprenia una zona repartida entre l’Imperi rus, Polònia, Lituània i Romania, i es concentrava sobretot a la regió històrica de Galítsia, avui repartida entre Polònia i Ucraïna. Sense ser exactament el mateix, un shtetl seria semblant al nostre concepte de call.

La invasió romana de Jerusalem, l'any 70 de l'era comuna, i la derrota dels israelites va propiciar la diàspora: bona part dels jueus d’Israel es van dispersar per la Mediterrània; d'altres es va assentar a la zona del Rin, entre Alsàcia i Renània, lloc al qual van anomenar Ashkenaz, topònim d'on deriva el terme asquenazita amb què s’anomena els jueus procedents del centre i est d’Europa, i avui repartits per diversos països del món. A partir del segle X, aquestes comunitats van emigrar Europa de l’Est (vegeu Els jueus de l’est d’Europa) i cal diferenciar-los dels jueus alemanys que, més o menys assimilats, es van quedar a Alemanya fins l’arribada de Hitler al poder.

Els jueus de l’Est van desenvolupar durant la seva estada en terres del Rin una llengua pròpia, el jiddisch (alemany medieval amb influències eslaves i hebrees, escrit amb caràcter hebraics), que encara parlen més de 3 milions de persones i que té un premi Nobel de literatura: l’escriptor nord-americà d’origen polonès, Isaac Bashevis Singer.

Com a terme cultural, “shtetl” s'utilitza com a metàfora de la forma tradicional de vida del segle XIX entre els jueus d'Europa de l’Est. Els shtetls eren comunitats observants del judaisme ortodox, socialment estables al llarg dels segles malgrat la influència externa o els atacs que, com no podia ser de cap altra manera, de tant en tant rebien dels seus propis veïns. Aquesta situació es la que es veu reflectida a la pel·lícula El violinista a la teulada (1971), de Norman Jewison. L'Holocaust (Shoà) va donar lloc a la desaparició dels shtetls i de tota la seva cultura, tant a través de l'extermini massiu com de l'èxode, sobretot cap als Estats Units i l’estat d’Israel. Amb l’excepció de les comunitats sefardites de Grècia, la major part dels 6 milions de jueus exterminats pels nazis eren asquenazites (vegeu Tossa de Mar: Chagall i l’extinció del món i Quan l’Est End era la fi del món).

A vegades l’atzar, o aquesta meticulosa mania que tenen els jueus de preservar la memòria, fa que per art de màgia la vida torni allà on ni tan sols hi ha ningú que recordi els morts. Un petit documental familiar en color filmat a Polònia l’any 1938 produeix el miracle.


Rare Color Footage Depicting Jewish Life
in the Shtetl Before the Holocaust
Copyright © 2013 Yad Vashem


L’any 1921, 550 jueus vivien a la ciutat polonesa de Wielopole Skrzyńskie i constituïen aproximadament la meitat de la població local. Vint petites fàbriques i negocis de famílies jueves estaven en funcionament.

David Teitelbaum (1891-1972), un fotògraf aficionat que va néixer a Wielopole Skrzyńskie, va emigrar als Estats Units l'any 1900 i es va convertir en un pròsper home de negocis. Tornaria a la seva ciutat natal gairebé tots els anys per visitar la seva família. El 1938 va filmar el seu viatge. El juny o el juliol de 1939 va viatjar a Wielopole Skrzyńskie de nou, però només hi va romandre un curt període de temps perquè la guerra era imminent: el nazis són a punt d’envair Polònia. És possible que algunes seqüències de la pel·lícula fossin filmades en aquesta l'última visita. A la pel·lícula hi apareixen membres de les famílies Teitelbaum, Rappaport i Sartoria, els seus veïns i coneguts.

Aquestes persones han estat identificades pels seus familiars, en particular Channa Rachel (Helen) Glucksman, la neboda de David, que viu als Estats Units.

L'ocupació alemanya de Wielopole Skrzyńskie el setembre de 1939 va comportar un període de decrets antisemites, persecucions, treballs forçats, robatoris i assassinats. A la primavera de 1942, als jueus se'ls va prohibir viure en certes zones de la ciutat i es van veure obligats a desplaçar-se a una zona de carrers estrets on poder ser controlats. No era exactament un gueto tancat, però els residents van ser objecte de severes restriccions de moviment. El 26 de juny de 1942 els jueus de Wielopole Skrzyńskie van ser desallotjats i enviats al gueto de Ropczyce. Uns cinquanta jueus malalts i vells van ser assassinats abans de la sortida forçada. Algunes de les persones que apareixen a la pel·lícula estaven entre els assassinats aquell dia.

Les persones que apareixen a la pel·lícula reconegudes per Channa, són:

Oizer Teitelbaum, avi de Channa i un dels líders de la comunitat, assassinat el juny de 1942, i la seva dona Leah (nascuda Blattberg), àvia de Channa, que o va morir malalta abans dels assassinats i les deportacions en massa, o va ser assassinada el mateix juny de 1942. Els seus noms estan inscrits en el memorial dels jueus assassinats a Wielopole Skrzyńskie.

Oizer i Leah van tenir nou fills: Raizel, Chiel (nascut el 1882, va emigrar als Estat Units), Sheindel (nascuda el 1889), David (nascut el 1891, va emigrar als Estat Units), Chaya Klara (nascuda el 1895, va emigrar als Estat Units), Shaya Sam (nascuda el 1896 o 1897, va emigrar als Estat Units), Gusi (nascut en 1904), Yankel (va emigrar als Estat Units), i Eliezer.

David, l’autor de la pel·lícula, també hi apareix. Igual que els seus germans: Chiel; Raizel, que va morir, i el seu marit, Moshe Sartoria (destí desconegut); Sheindel i el seu marit Moshe Aaron Rappaport (1887- ?), que presumiblement van morir, però no se sap on ni com.

Els fills de Sheindel i Moshe Aaron també estan identificats: Simcha (1914- ?), Chiel (1915 o 16- ?) i Shlomo (1917- ?), tots tres de destí desconegut; Channa Rachel (1919) va marxar als Estats Units mitjançant els tràmits de David durant la darrera visita, i va deixar Wielopole Skrzyńskie el setembre o l’octubre de 1938; Chaim (1921- ?), de destí desconegut; i Etla (1929- ?), que va desaparèixer sense deixar rastre. També s’identifiquen els fills de Raizel i Moshe, Shaya (destí desconegut), Chiel, i Sara i el seu marit (nom desconegut).

També apareixen, entre d’altres personatges anònims que passegen per la plaça del shtetl ignorant que l’horror era a punt d'arribar a Polònia, Juda Redel, veí d’Oizer i Leah, assassinat el juny de 1942, i la seva dona Eidel, que era la germanastra de Moshe Aaron Rappaport. I també Nathan Lipschitz (1918-2011), un supervivent, que era el fill del rabí de la ciutat, Yehuda Zindel Lipschitz, i nét del rabí hassídic Yitzhak Lipschitz.

El miracle del document que ens retorna els morts ens deixa un doble sentiment. D’una banda, recuperar per un instant la vida impossible als nostres ulls; però de l’altra, sabem que fora de la pantalla els mercats i les escoles són buits, que els músics ja no toquen pels carrers, que el sastre ja no fa vestits... Veiem com somriuen a la càmera, però tot s’ho va endur el fum de les xemeneies... Només ens queden les paraules d’Isaac Bashevis Singer, Der Nister, Sholem Aleijem, Joseph Buloff, la música klezmer, l’humor del Tren de la vida, els colors de Chagall... I això, malgrat tot, ens fa immortals.


Croquis del shtetl de Wielopole Skrzyńskie,
fet per Herman Lenger
© Yad Vashem

dilluns, 9 de setembre de 2013

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista (III): carrer d'en Carabassa

Fragment d'un plànol de Barcelona de 1855, amb la zona descrita
(Font: Institut Català de Cartografia, ref. RM 2577r)

El carrer d’en Carabassa va del carrer Ample, davant de l’església de la Mercè, fins el carrer dels Escudellers. Segons explica Miquel Ponseti Vives en els Fulls històrics (1), aquest carrer va ser un dels primers oberts a l’anomenat “lloc del còdols”, dit així perquè en aquell indret hi havia la línia de costa des d’època romana, i era format per fragments de roca arrodonits per l’acció del mar.

On ara hi ha la plaça del Duc de Medinaceli hi va haver el turó dels Codals o morro del Codolar (2), sobre el qual es va bastir el baluard de Sant Francesc adossat a la muralla de Mar. Entre el turó dels Codals i el de les Falzies, on al segle XIV es va construir la Llotja (tots dos afloraments geològics de la mateixa tipologia i edat que el mont Tàber i Montjuïc), hi havia la Platja de les Barques, sota les drassanes velles del segle XIV, que ocupaven l’espai dels actuals carrers de Fusteria, Avinyó, Ample i Mercè (3).

Més cap a la Rambla, encara hi ha el carrer dels Còdols, que fa referència al mateix indret descrit més amunt, tot i que el nom prové del topònim Codals, indret per on desguassava la riera de Collserola després de vorejar el Tàber (4). I per sobre del carrer d’en Carabassa, el tram que el continua entre el carrer dels Escudellers i el de n'Arai rep el nom de les Arenes. Un altre terme relacionat, en aquest cas provinent dels sorrals on es van construir les primeres cases d’aquest carrer a finals del segle XIV o principis del XV. Aquest sorral era conegut amb el nom d’Arenària, topònim medieval segurament supervivent de l’època romana (5).

El nom del carrer, segons la tradició popular, Amades inclòs, prové d’un prostíbul que ostentava una carabassa com a símbol identificatiu. Però la teoria que preval, com el nom oficial indica, és que es tracta del nom d’una persona. Segons Miquel Ponseti, en aquest indret hi tenien els obradors i els forns els guerrers, i probablement en Carabassa era un guerrer d’ofici (6).

Tot plegat ens serveix per situar-nos en un dels carrers més peculiars de la Barcelona vella; un indret que, com hem vist, està ple d’història malgrat els canvis soferts al llarg dels segles. En el número 8 bis, per exemple, en els treballs arqueològics realitzats l’any 2006 abans de construir-hi l’Escola Bressol Carabassa, s’hi van trobar restes tardoromanes (segles IV i VI dec), medievals (segles XIII i XV) i d’època moderna i contemporània (segles XVI-XIX) (7).

El carrer d’en Carabassa té una estructura peculiar. El costat dels números sanars està format per una filera de cases, moltes d’elles senyorials, datades entre els segles XVII i XIX i inclosos en el catàleg patrimonial, que en molts casos tenen doble façana, una d’elles al carrer d’Avinyó. A la banda dels números parells, les façanes pertanyen, entre els carrers Ample i de la Rosa, als edificis del carrer d’en Serra, però amb la peculiaritat que entre la calçada del carrer d’en Carabassa i aquestes edificacions hi ha un conjunt molt peculiar de patis i jardins que li donen a aquest espai un aspecte i una lluminositat especials, que ha estat inspiració de molts pintors i localització de pel·lícules com El embrujo de Shanghai, de Fernando Trueba, o La ciutat dels prodigis, de Mario Camus.

Un d’aquests patis és el del número 8 que hem esmentat anteriorment, on s’ha construït l’escola bressol, que està unida amb un pont a la façana del número 15 (que comunica amb el del número 52 d’Avinyó). Però el patí que és del nostre interès està situat en els números 6 i 8, jardí que durant molt temps va ser famós per la seva esvelta palmera, una de les més altes de la ciutat, i avui desapareguda.

La palmera desapareguda del jardí elevat

Es tracta d’un jardí terraplenat, una terrassa sobreelevada formada per dos grans paquets de colmatació que, probablement la farcien en la seva totalitat. El més antic es tracta d’un gran estrat amb material del segle XVII-XVIII per poder construir i elevar el jardí. Sembla que aquesta intervenció urbanística estava directament relacionada amb la construcció de la casa senyorial que ocupava el número 7 d’en Carabassa i el 44 del carrer Avinyó, que data de 1775. El segon nivell de colmatació és d’època contemporània, resultat de l’adequació del solar i la instal·lació de serveis (aigua) (8). El jardí conserva una zona arbrada i antics safareigs.

Aspecte actual del carrer d'en Carabassa,
amb els dos ponts i l'arbre del jardí
(Font: Xavi)

Foto  © Jaume Almirall (2013)

La relació d’aquest jardí amb l’edifici del número 7 es fa evident a través del segon pont que sobrevola el carrer. Aquest edifici, construït bàsicament al segle XVII, les dues façanes han estat reformades posteriorment: la del carrer Carabassa al segle XVIII, amb la incorporació d'uns excel·lents esgrafiats, datats a l'entorn de 1775 (restaurats el 2004), amb escenes mitològiques, relacionades amb la verema i l’ornamentació floral; i la del carrer Avinyó, modificada al segle XIX, que té l'aspecte d'una casa típica d'aquell segle, amb un arrebossat que imita carreus. De tot el conjunt destaquen, a més dels esgrafiats, el portal d'accés de pedra, el vestíbul i el pati amb l'escala coberta per una galeria arquejada de voltes inclinades, amb l'artifici dels capitells penjants sense el sosteniment de cap columna (9).

Aspecte interior del jardí elevat
(Font: Descobrir. cat © Óscar Rodbag)

Una altra de les peculiaritats d’aquest edifici és la presència d’un rellotge de sol esgrafiat a la paret, que marca les hores de les vuit del matí a les sis de la tarda, encarat cap al sud. Segons Amades (10), aquest és l’únic rellotge de sol que resta a la Barcelona antiga.

El rellotge de sol del número 44 del carrer d'en Carabassa

L'edifici és la seu del Moviment Laic i Progressista i de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.


[+]

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista I

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista II


*

Notes:

(1) Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Unitat Operativa del Pla de la Ciutat [dins Jesús Portavella, Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1996.

(2) Oriol Riba i Arderiu; Ferran Colombo i Piñol, Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2009, p. 34-35.

(3) Miquel Sanz Parera, El Pla de Barcelona: Constitució i característiques físiques. Barcelona: Els llibres de la Frontera, 1988, p. 52-53.

(4) Miquel Ponseti Vives, Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Op. cit.

(5) Josep Roca i Ramon N. Comas, manuscrit B-138 al 1411, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 1922. I Pau Vila i L. Casassas, Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps. Barcelona: Aedos, 1974.

(6) Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Op. cit.

(7) Carta Arqueològica de Barcelona. Intervenció del carrer d’en Carabassa 8 bis. Memòria 034-06 [En línia]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/282>.

(8) Carta Arqueològica de Barcelona. Intervenció del carrer d’en Carabassa 6 [En línia]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/783>.

(9) Patrimoni Arquitectònic de Barcelona, fitxa 3051, Carabassa 7 / Avinyó 44 [en línia]. <http://w10.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=3051&id.districte=01&>.

(10) Joan Amades, Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, p. 554-555.

dimarts, 3 de setembre de 2013

Shanà tovà 5774


ראש השנה
Rosh ha-Shanà 5774
Shanà tovà umetukà
Anyada buena i dulse
Feliç i dolç Any Nou


El Rosh Ha-Shanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tishrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2013 amb els dies 5 i 6 de setembre.

Som a l'any 5774 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. Com totes les dades religioses aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall: alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5774 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers.



La festa comença la vigília de l'1 de Tishrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el shofar, un instrument fet de banya d'animal kósher (pur; com la cabra, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).

Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregaria, de reflexió, de penediment, de record i de bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i mangranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Yom Kippur (10 de Tishrí, és a dir, el 15 de setembre d'enguany), el Dia del Perdó.

L'Avinu Malkenu (Pare nostre) és un exemple de pregària, com la que interpreta Barbra Streisand.


[+]

Rosh ha-Shanà 5772
Rosh ha-Shanà 5773

[Les postals de felicitació del Rosh ha-Shanà han estat baixades de The Magnes Collection of Jewish Art and Life]