La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 28 d’octubre de 2013

L'últim adéu al cinema de l'Avinguda de la Llum

Rètol de la sala de billars i futbolins de l'Avinguda de la Llum
© Bereshit - Enric H. March

El dia 1 de gener de 1943 va ser inaugurat el cinema Avenida de la Luz, ara fa 70 anys, i va fer la darrera sessió el 22 de novembre de 1992, després de vuit anys de reconversió en sala X. Fins aquest 2013, la sala del cinema a restat tancada en el vestíbul de l’entrada de Balmes i Bergara dels Ferrocarrils de la Generalitat. La platea, la pantalla, la cambra del projector (on Joan Kleber va fer de projeccionista durant 40 anys) i d’altres dependències del cinema han guardat silenci, intactes, fins que l’espai ha estat reformat com a sala d’exposicions del 150 aniversari del tren de Sarrià.

Joan Kleber amb el projector, l'any 1960

D’aquell somni de Ciutat de la Llum que havia d’ocupar tot el subsòl de la plaça Catalunya, Pelayo, Bergara, rambla Catalunya, Fontanella i Gran Via entre passeig de Gràcia i Balmes ja només en queda una part de l’avinguda central no ocupada per la perfumeria Sephora, alguns locals laterals, els lavabos i la sala de billars i futbolins, tot tancat a l’esmentat vestíbul de Balmes i Bergara.


Mariano Fernández Pellicer (a dalt)
i José Vázquez de Novoa (a baix),
acomodadors del cinema de
l'Avinguda de la Llum, l'any 1973
(Font: Joan Kleber)


El record va agafant el color sèpia de les fotografies i recupera l’olor de les neules del Pampers i del zotal dels lavabos. Tanquem els ulls i sentim les caramboles i el soroll dels futbolins; ressonen les veus dels actors rere la cortina de vellut.

Els lavabos de l'Avinguda de la Llum
© Carmen Secanella

[+]

La asombrosa historia del cine Avenida (2012), de Paula Pruna
Cine Avenida de la Luz (2012), de Paula Pruna [vídeo]

[++ En el cinema i la música]

Bilbao (1978), de Bigas Luna [pel·lícula]
Sinatra (1988), de Francesc Betriu [pel·lícula]
Avenida de la Luz (1998), de Loquillo y los Trogloditas [videoclip]

La platea del cinema fins el 2012
Fotomuntatge de © Paula Bruna

Des del 2013, sala d'exposicions

[+++]

Les ombres de l'Avinguda de la Llum
Roda el món i torna el BON


"Matinal", de Julio Vivas. Catalunya vista desde el exterior.
Catálogo 30 ilustradores 1982.
Barcelona: Banco Exterior de España

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Xarlatans i baladrers de Barcelona

Baladrers de Barcelona, d'Aurelio Capmany.
Barcelona: Albón, 1946
Amb auques i notació
musical de les veus


Auca dels Baladrers de Barcelona, impresa
a Barcelonaper Antoni Bosch el 1865
(Font: Biblioteca-Arxiu Joan Amades)


Fragment de La calle sin sol (1948), de Rafael Gil
 Localització: Portal de la Pau - Rambla


Anunci de sabons Tu-tú, creat pels Estudios Moro els anys 60,
parodiant l'escena del xarlatà de la pel·lícula
La calle sin sol (1948), de Rafael Gil



"Vendedores callejeros. El charlatán, comerciante de menor cuantía",
Félix Centeno. Exposición de Barcelona 1930.
Diario oficial, núm. 50, 15 de febrer de 1930
Localització: Portal de la Pau -  Rambla
(Font: gentilesa de Francisco Arauz)


divendres, 18 d’octubre de 2013

Ungüent, bàlsams i liniments: xarlatans i ciència popular



Ressenya: Charlatanes, d'Irina Podgorny

Cinema: Domingo de carnaval, d'Edgar Neville


Segurament, molts barcelonins encara recorden les parades ambulants que venien Ungüent de la Serp i Bálsamo el Tigre, que s’instal·laven davant del Teatre Romea, a tocar de les reixes del pati de la capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu, un lloc adient on vendre pocions màgiques fetes d’olis essencials, plantes medicinals i alcohols; unes pastes llardoses que s’apliquen com emplastres i que suposadament curen tota mena d’afeccions: dolors musculars, cops, maldecap, migranyes, tos, picades d’insecte, ferides... Remeis miraculosos que venien els xarlatans al carrer i a les places atraient a cop de veu la gent, que se’ls escoltava encantats, com ens ho descriu Juli Vallmitjana a Sota Montjuïc (1908) parlant del Portal de Sant Antoni a Barcelona. Ara encara es venen, comercialitzats industrialment, a les fires ambulants i festives, com la de Sant Ponç, i en alguns herbolaris.

Els més vells potser recorden encara el xarlatà que durant la postguerra muntava la seva paradeta ambulant a la placeta de Sant Cugat, prop del mercat de Santa Caterina, per vendre un altre emplastre que es deia Serptuga. La gràcia del firaire era que per atraure la gent tenia una tortuga i una serp vius i una mona que saltava i corria al voltant de la parada i era l’atracció de grans i menuts.

Han estat segurament els darrers testimonis d’aquells xarlatans que aprofitaven els mercats i les fires per anunciar i vendre els seus productes a l’encant, o per arrencar queixals, envoltats d’atraccions, mags i fenòmens. Ara només ens queda el cinema per recuperar aquell món. Potser The Medicine Man (1930), de  Scott Pembroke, és la pel·lícula que millor retrata aquells escenaris: ambientada als anys 20, la filla d'un botiguer s’enamora d’un metge itinerant, que arriba a un poblet amb la seva caravana conduïda per indis americans. El show per vendre un tònic meravellós que ho cura tot va acompanyat d’espectacles de varietats amb actors amb la cara pintada de negre, ballarines hawaianes i còmics, en un escenari decorat amb làmines d'anatomia.

En la filmografia espanyola podem trobar exemples a La calle sin sol (1948), de Rafael Gil, rodada a Barcelona i amb Manolo Morán fent de xarlatà; Angelitos del trapecio (1959), d’Agustín P. Delgado; i Edgar Neville amb Verbena (1941) i Domingo de Carnaval (1945), on Neville fa un homenatge a dos pintors del Madrid popular: Goya i José Gutiérrez Solana. Prenent com a excusa argumental un crim en el barri de Lavapiés, en el Rastro i el Madrid de 1917, Neville pinta tipus i ambients d'aquells anys. Una xarlatana canta les virtuts de la seva medicina:

“Miren, ¿saben lo que voy a regalarles? Un artículo que sirve para este público que tiene que estar la mayoría del tiempo que en vez de pensar en otra cosa tiene que estar tocando la guitarra por los picores y las erupciones. ¿Quieren ver cómo se quita esto? Muy fácil. Escuchen, que escuchando se aprende y el saber no estorba. Aunque soy una charlatana en estos momentos, termino mi trabajo y soy una persona decente. Y si no supiera que esto era bueno para ustedes, me pondría a arrancar piedras con los dientes en un camino. Porque tengo amor a mi trabajo lo mismo que un hijo a una madre pueda tener. ¿Tiene usted niños con costras? ¿Con pupas? Público culto que me está escuchando…” (1)

Aquestes escenes costumistes exposen la persistència d'una pràctica que es manté des dels inicis de la modernitat. Però el xarlatà és una figura que malgrat les aparences no forma part del folklore popular, sinó que forma part d’una tradició més antiga que lliga la medicina i les curacions al viatge i al poder de la paraula. Irina Podgorny explica (2) que en els diccionaris de la llengua toscana de finals del segle XVI el xarlatà apareix com un practicant pobre de la medicina, un traficant ambulant d'ungüents i altres remeis, que treia dents i publicitava els seus productes a la plaça, apel·lant a l'acrobàcia, la recitació, els jocs de màgia, la retòrica, el cant i la comicitat. Els seus productes no feien créixer el pèl ni tornaven els morts a la vida; no proporcionaven la joventut eterna ni d’altres miracles que eren pregonats per atraure un públic ignorant però necessitat d’esperança en una mesura pel cap baix igual a la necessitat de guarir malalties reals, sense importar quantes vegades s'hagués denunciat que els venedors de secrets venien, en realitat, mentides.

Arrencaqueixals ambulant

Però la mentida també forma part de l’espectacle, de la posada en escena. Els espectacles dels xarlatans tenen moltes semblances amb el teatre popular: els xarlatans i els actors portaven el mateix tipus de vida errant i el seu èxit es vinculava a la capacitat de parlar en públic, a l’escenificació, al gest, a l’astúcia i als jocs de paraules, i sobretot a fer versemblant una bona història.

Tampoc tenen una base científica els refranys i en canvi han gaudit d’un prestigi que arriba als nostres dies encara que sigui de forma fossilitzada en el llenguatge. I això és així perquè darrere d’allò que és pintoresc i popular s’hi amaga un fenomen perfectament imbricat amb la realitat des de fa segles. Els xarlatans, a vegades per atzar i a vegades per la capacitat per predir les expectatives dels pacients, van saber sobreviure en el temps i adaptar-se a les geografies humanes més diverses.

Els xarlatans, unint les innovacions tècniques de la seva època amb savieses d’un suposat origen ancestral, es van enfrontar a problemes de salut reals i van ajudar indirectament a l’evolució de la indústria farmacològica. Molts productes de farmàcia tenen un origen popular: bàlsams i ungüents com el liniment Sloan (que funcionava com el Reflex d'ara), els Parches Sor Virginia, Melisana, Agua del Carmen, les pastilles Juanola o el Vicks VapoRub tenen orígens semblants als de la Serp o el del Tigre, però amb un èxit comercial diferent. La farmàcia ha format part de l’espectacle com molts invents del segle XIX: l’electricitat, la fotografia, el cinema, els raigs X, les projeccions lluminoses o el gas hilarant, i han acompanyat exhibicions de tota mena de museus, figures de cera i anatòmiques, autòmats, fantasmagories, espiritisme o magnetisme animal, que es barregen a la plaça, al mercat i a la fira amb acròbates africans, indis del far west, faquirs “hindús” i mags “orientals”. I, en fer-ho, posaven la “ciència” al costat de la pietat cristiana, que col·locava l'esperança de salvació en els pobres. El xarlatà exerceix de profeta posant natura i ciència a l’abast dels desposseïts i busca, alhora, el benefici propi, com ho feia Francesc Roca a Barcelona amb el Museu Anatòmic Roca: en una època, les dues primeres dècades del segle XX, en que les malalties de transmissió sexual segaven vides a milers, Roca mostrava reproduccions de malalties mentre comercialitzava productes per combatre la sífilis i la blennorràgia.


Amb el pas del temps, però, l’espectacle és foragitat de l’espai públic i es tanca en un museu, en un teatre o en un hospital. I allò que l’evolució i el canvi de costums van rebutjar, va acabar oblidat.

No és fàcil rastrejar les notícies sobre xarlatans i exhibidors de rareses: la seva “vulgaritat” els va apartar de diaris i revistes i dels entorns il·lustrats. No hi ha tampoc al país gaires especialistes que s’hagin ocupat del tema, ni en llengua catalana ni castellana. Sí que cal esmentar, però, des de la història de la ciència investigadors com Alfons Zarzoso (Museu d’Història de la Medicina), en el cas de l’estudi de la ciència en espais públics; José Pardo (CSIC), amb treballs sobre la interferència de profans en les exhibicions científiques; Albert Domènech (historiador), especialista en història de la sexualitat i de la il·lustració eròtica i pornogràfica del XIX a Catalunya i Espanya; Alba del Pozo (filòloga), amb una tesi sobre gènere i malaltia a la literatura espanyola del XIX-XX; i l’autor d’aquest apunt, Enric H. March (filòleg), al voltant dels museus de cera i anatòmics del XIX-XX, la seva aparició i desaparició, en especial el cas del Museu Roca (3).


En aquest context, és bo de senyalar la publicació de Charlatanes. Crónicas de remedios incurables, d’Irina Podgorny, que ha editat l’editorial argentina Eterna Cadencia (Buenos Aires, 2012). El llibre és una antologia de relíquies literàries, observacions de naturalistes, relats de viatgers, ardits de col·leccionistes i comerciants; un recull de relats i notícies de la premsa periòdica argentina del segle XIX.

L’obra es llegeix gairebé com un llibre de relats que, per ser sud-americà, algú no iniciat podria pensar que es tracta d’històries de realisme màgic pel seu caràcter excèntric. Precisament, García Márquez, a Cien años de soledad, parla del retorn en dates concretes del calendari dels gitanos amb els últims invents de la ciència. Entre ells n’hi ha un que sap tornar de la mort i que visita llocs desconeguts i llunyans. García Márquez defineix el xarlatà clàssic, el personatge itinerant que fa viatges estacionals i que apel·la a un coneixement suposadament adquirit en llocs llunyans, i que comercia i fa circular objectes i sabers obtinguts en altres contextos. A Macondo, un poble on els seus habitants desconeixen els camins per sortir o arribar-hi, són els gitanos els qui porten les novetats de la ciència i de la tècnica, i fan servir els imans i les lupes com a atraccions per atraure l’atenció de la gent. I vist així, és curiós adonar-se que la “màgia” dels gitanos beu d’una tradició totalment europea, que als europeus no ens arriba com a tal perquè hem trencat la tradició que ens lliga als xarlatans: uns “farsants” que no poden competir amb la “veritat” de la ciència quan, en veritat, el seu relat enllaça amb la circulació del coneixement de què hem parlat abans quan esmentàvem la farmacologia. Curiosament, hem convertit en llegendaris o en personatges de conte uns individus a quals neguem l’estatus social (com als mateixos gitanos o als venedors ambulants).

Però que els textos seleccionats per Podgorny pertanyin a l’àmbit argentí no ens els fa gens llunyans ni estranys a la nostra cultura perquè els venedors de remeis, els fenòmens de la naturalesa, les fires i els museus de cera i anatòmics que descriu han passat per Europa i alguns per Barcelona. La majoria de relats són traslladables a aquest costat de l’Atlàntic. Però malgrat això, és necessari recuperar aquest món des d’aquí perquè potser hi sabrem reconèixer els venedors de fum que ens assetgen des del món de la política, de la televisió o de la publicitat.

¡Señores, pasen y vean en este libro al gran Doctor Meraulyock extrayendo una muela mientras, para distraer al paciente o tapar sus gritos, dispara con su pistola, el broche de la capa de Yocasta con que se sacó Edipo los ojos, una fotografía del alma humana tomada al microscopio! Descendientes de la bruja de Michelet, de los chamanes homeópatas de América, pioneros del médico trucho contemporáneo y de la sociedad del espectáculo, los charlatanes que han arrastrado sus gabinetes y museos por nuestras tierras son y no son culpables. Por eso aquí no hay una denuncia, mucho menos una sentencia: se registra cuánto hay en el charlatán viajero del saber laico y del empirismo triunfantes (claro que fundados a menudo en un tendal de cobayos humanos estafados, exhibidos o finados). Y se invita a sospechar cuánto de charlatana tiene la ciencia de un José Ingenieros o un José María Ramos Mejía: ¿acaso la revista dirigida por el primero, Archivos de Psiquiatría y Criminología, no contiene un artículo titulado ¿Cómo blanquear a un negro? y otro ¿Infanticidio entre los pájaros? Y al contrario, ¿no son los maestros charlatanes expertos en el uso de lo que los serios psicoanalistas contemporáneos llaman transferencia? (4)

*

Notes:

(1) Circo Méliès, Verbena (1941), en línia a i Domingo de Carnaval (1945), en línia a <http://www.circomelies.com/2011/10/charlatanes-del-17.html>.

(2) Irina Podgorny, “Origen y apogeu del charlatán”, Revista de cultura, Clarín, 18 d’abril de 2013.

(3) Zarzoso Orellana, Alfons. “Una història evanescent vs el retorn del Museu Roca: Un espectacle d’anatomia humana a la Barcelona del primer terç del s. XX”, conferència pronunciada a l’Institut d’Estudis Catalans el 22 de gener de 2013 dins el cicle Objectes perduts: Explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics. Vídeo disponible en línia a la Videoteca de l’IEC. <http://videoteca.iec.cat/entrada.asp?v_id=350>.

Nieto-Galan, Agustí. Los públicos de la ciencia: Expertos y profanos a través de la historia. Madrid: Editorial Marcial Pons. Ediciones de Historia, 2011.

Domènech, Albert. “L’estètica eròtica del cos femení a finals del segle XIX a través dels dibuixos i litografies eròtics i pornogràfics d’Eusebi Planas (1835-1897) i el seu entorn”, dins Actes del Congrés El cos: objecte i subjecte de les ciències humanes i socials. Barcelona, Institució Milà i Fontanals, CSIC, 2009 (en prensa).

Domènech, Albert. Apuntes para la historia de la ilustración erótica y pornográfica en la España del siglo xix como contexto de los antecedentes de la historieta [en línia], en Tebeosfera 2ª época 9, Barcelona: Tebeosfera, 2011. <http://www.tebeosfera.com/documentos/textos/apuntes_para_la_historia_de_la_ilustracion_erotica_y_pornografica_en_la_espana_del_siglo_xix.html>.

Alba del Pozo, autora de la tesi Género y enfermedad en la literatura española del fin de siglo XIX-XX. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2013.

March, Enric H. Articles sobre museus de cera i anatòmics: atraccions de fira a la Barcelona del XIX-XX, el cas de Francesc Roca, a Bereshit [blog]. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/Museu%20Roca>.

També és molt interessant el segon capítol, “La Barcelona del canvi de segle”, de la tesi doctoral:

Suárez Carmona, Luisa. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 29-148.

(4) Text de la contraportada de Charlatanes, d'Irina Podgorny.


[+]

Ressenya a Encuentros de lectura, Santos Domínguez

[Bola extra]

divendres, 11 d’octubre de 2013

L'últim viatge a Icària (1987)

 L'avinguda Icària a principis del segle XX


Entre els anys 1774 i 1775, en un indret aleshores situat al nord dels baluards de la Ciutadella i el fortí de Don Carles, el bisbe Climent hi va fer construir un cementiri aprofitant uns terrenys que havien estat un carner de bèsties mortes. La intenció era donar descans als ossos escurats dels cementiris parroquials urbans, dels claustres i dels convents de Barcelona, necròpolis que que serien desamortitzades anys més tard (1787) per raons, sobretot, de salubritat pública i que avui identifiquem amb les places al costat de les esglésies de Ciutat Vella.

Aquest cementiri va ser enderrocat l’any 1813 per les tropes napoleòniques, que temien que des dels seus murs es pogués fer foc sobre la Ciutadella. Fins al 1816 no s’hi va construir el cementiri que avui coneixem com de l’Est, del Poblenou o cementiri Vell, per ser el més antic dels cementiris generals de Barcelona.

El 1818 es va començar a construir el camí que uniria el cementiri amb les muralles de la ciutat, tot i que són aturades les obres per manca de mitjans econòmics i no es reprendrà la construcció fins 1839. El cementiri i el camí es van fer en terrenys annexionats al municipi de Sant Martí de Provençal. Un lloc aïllat i solitari, del qual Carreras Candi comentava que “tal solitud regnava entorn del nou cementiri de la Ciutat, en l’arenal de la platja, que en 1822 se prengueren precaucions per preservar-lo dels llops”.


El barri d'Icària, sobre un plànol de 1933


El primer nom va ser passeig de Don Carles, pel fortí. Un primer tram amb un ample camí de quatre fileres d’arbres, passeig central i dues calçades laterals per als carruatges, que es convertia en un passeig de dues fileres arbrades en el tram final: “[...] un agradable paseo, en el que se goza de la vista del mar y de una campiña la más extensa, variada y amena”, en paraules de Pascual Madoz (Diccionario geográfico, 1846).

Immediatament, el vial va rebre el nom popular de passeig o camí del Cementiri, fins que l’any 1916 pren el nom oficial d’avinguda Icària en record de la Icària dels socialistes utòpics d’Étienne Cabet que suposadament van viure al Poblenou mitjan segle XIX. L’any 1949 s’imposa el nom de Capitán López Varela, un militar insurrecte de la guarnició de la caserna dels Docks situada en aquest mateix carrer, i mort durant la Guerra Civil. I no serà fins l’any 1978 que no recuperarà el nom d’avinguda Icària.


El pont de l'avinguda Icària, des de la Barceloneta
Foto: Martí Llorens, 1986


Amb les annexions dels municipis del Pla de Barcelona, l’any 1897, i el creixement industrial, la imatge idíl·lica descrita per Madoz es va anar transformant fins que el traçat del ferrocarril, les fàbriques, els dipòsits del gas de l’Arenal, els magatzems, els burots que controlaven l’entrada i el pagament d’impostos de mercaderies i ramats de bestiar (l’últim, actiu fins l’any 1962, a tocar del Bogatell, on poc després s’hi instal·là la coral La Moderna), els passos a nivell dels carrers del Gas i Don Carlos i l’Hospital d’Infecciosos van barrar la platja, que es convertiria en residència dels barris de barraques del Somorrostro i del Bogatell (a tocar de les barraques del Transcementiri, entre el cementiri i la platja), i en abocador de runa i escombraries. Al Somorrostro s’hi accedia pel carrer del Gas, que estava on ara hi ha les torres bessones del Port Olímpic.


Edifici d'habitatges a l'avinguda Icària,
davant de la boca de metro de Ribera


A la banda de mar hi havia la coral esmentada; a principis del segle XX, un centre artístic, i alguns habitatges que inicialment eren residència de treballadors de les fàbriques allà instal·lades. També hi havia alguns bars de cuina casolana i econòmica, com Los Maños, La Carolina, o cal Juanito, que va subsistir fins l’any 1989, quan van acabar els enderrocs, molt a prop de l’estació de metro de la Ribera de la línia 4, que és l’actual Ciutadella-Vila Olímpica. A la terrassa de cal Juanito vam acomiadar amb un esmorzar de forquilla les últimes hores d’aquell conjunt fabril i humà que conformava el barri d’Icària. El testimoni de Josep Avilés, que va viure de jove al carrer Sant Pol, recupera aquest perfil humà del barri recordant els comerços que donaven vida a l’indret més enllà de l’ambient fabril que es percebia des de fora:

“Recordo perfectament el barri. El bar La Carolina, que estava just a la cantonada de l’avinguda Icària amb carrer Ciervo, i tenia dues portes d'entrada una per cada carrer. També recordo a l'altra cantonada entre aquests dos carrers la fàbrica d'olis Basseda, just al costat d'un quiosc de premsa abandonat. Ja dins dels carrer Vallgorguina, molt a prop del carrer Ciervo, hi havia un bar del qual no més recordo el nom del propietari, que crec que es deia Julián, i un parell de botigues més al mateix carrer Vallgorguina. Una de queviures i un altre de productes de neteja (d'una veïna amb qui encara tinc contacte perquè viu a l’escala on actualment viu la meva mare).

També recordo al meu carrer, el carrer Sant Pol cantonada amb Ciervo, una empresa detergents; una altra d'envasar sucs, on abans va haver-hi una fusteria que es va calar foc una nit; una lleteria, la propietària de la qual era molt gran i tenia dificultats d'oïda; una mena de magatzem, on de tant en tant assajava un grup musical que miràvem des de les finestres; un garatge, on el meu pare aparcava el cotxe i que tenia el cap d'un cavall dalt de la porta; i tocant la paret de Sant Pol amb Pirineus, un col·lector d’aigües: des del balcó de casa meva veia com passava l'aigua per dins. Va ser construït per evitar les inundacions que patien l'avinguda Icària i els carrers on jo vivia.”

Bar Juanito, avigunda Icària, 1989


L’any 1987 van començar les obres de la Vila Olímpica, que transformarien el carrer en l’avinguda que coneixem ara i que del vell camí del Cementiri només conserva tres o quatre magatzems a la banda de muntanya, a tocar d’on hi reposen els morts. Amb els enderrocs i la reurbanització van desaparèixer catorze carrers: Gasòmetre, Don Carlos, Torrevieja, Drumen (nom d’una propietària de terrenys), Pirineus, Hortolans, Gas, Vallgorguina, Sant Pol i Ciervo (nom també d’un propietari), la plaça del Doctor Pont Freixas, i els passatges Gasòmetre, Sicília, Pirineus, Vieta i de l’Adoberia, més dues carreteres: la del Bisbe, que feia referència al bisbe Climent i que seguia un vell camí rural del segle XVIII, i la de l’Estació, que portava a l’estació de tren del Bogatell passant sobre les vies del tren i seguint la claveguera a cel obert en què s’havia convertit l’antiga riera d’en Malla. A les ruïnes del pont de la carretera del Bogatell, en el tram sobre la platja, als anys 80 envaïda de contenidors i gent que hi passejava el gos i l’ànima assedegada de plaers, hi vivia l’Antonio, un home que es passejava mig nu i que feia escultures amb les deixalles que s’abocaven a la platja, com anunciava un cartell fet a mà per l’artista: “Obra de arte”.


El Bogatell vist des de la platja
Foto: Martí Llorens, 1985


En una de les parets del camí lateral del Bogatell, que passava sota les vies del tren per un pas de poc més d’un metre d’alçada, s’hi conservaven diverses pintades de quan la Guerra Civil, fetes per soldats de les Brigades Internacionals. Una d’elles un filior rus; un “delator” que evidenciava clarament que aquell mur va ser l’últim lloc que va visitar el traïdor que hi va deixar la vida executat. Temps convulsos. I més a les clavegueres de tota guerra.

L’avinguda Icària, un erm els caps de setmana, l’hem coneguda com un lloc freqüentat per treballadors, pel trànsit de mercaderies rodat i ferroviari, i pel moviment funerari cap el cementiri o de l’Hospital d’Infecciosos, l’antic llatzaret situat on avui hi ha l’Hospital del Mar. Un lloc cada cop més degradat que guardava la fisonomia del Sant Martí de Provençals industrial, aquella Manchester catalana que es resistia a abandonar el món dels vius.

I ara que ens hem situat amb el record en aquell escenari desaparegut (resta la xemeneia de Can Folch, fàbrica de farines, gel i destil·leria, a Icària amb Ramon Trias Fargas) farem el darrer viatge, en cotxe, sortint des de la porta del cementiri i deixant enrere l’avinguda d’una Icària que només va ser un somni. Ho farem dins d’un turisme, com fugint després d’un atracament. Veurem per darrer cop els magatzems i les fàbriques hores abans de ser enderrocats, l’entrada del Bogatell, els vells carrers, la carretera del Bisbe, l’estació de metro i desapareixerem sota el pont de la Barceloneta per sempre més.




Aquesta història i altres relats sobre Barcelona els trobareu en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis, que serà presentat el proper dijous 16 de març a la Sala Ciutat. Hi esteu tots convidats!