Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 7 de juliol del 2014

Los Autos Locos: víctimes i botxins




[Publicat originalment el juny de 2011]


Qui no recorda Los autos locos, de Hanna-Barbera, l'esbojarrada sèrie de dibuixos animats inspirada en La carrera del siglo, la pel·lícula estrenada l'any 1965 i dirigida per Blake Edwards amb Tony Curtis, Jack Lemmon, Natalie Wood i Peter Falk?




I dels cotxes de carreres i els seus pilots? El Súper Ferrari, conduït per Pierre Nodoyuna i Patán;el Rocomóvil, dels germans Macana, Piedro i Roco; l'Espantomóvil, amb Los Tenebrosos; l'Auto Súperconvertible, del professor Locovitch; l'Stuka Rakuda, pilotat pel baró Hans Fritz; el Compact Pussycat, de Penélope Glamour; el Súper Chatarra Special, conduït pel sergent Blast i el soldat Meekly; l'Antigualla, amb Mafio i la seva banda; l'Alambique Veloz d'Arkansas, conduït per Lucas el granger i l'Oso Miedoso; el Superheterodino, de Pedro Bello; i el Troncoswagen, de Brutus i Listus.




Però el que deu saber poca gent és el resultat de les curses. Entre 1968 i 1969 es van fer 34 episodis i 34 curses. En totes elles es va donar la classificació sencera i hi ha, per tant, un rànquing. Aquí el teniu:




Pierre Nodoyuna no només no aconsegueix guanyar mai una carrera, tampoc les acaba. És la imatge del malvat que és castigat per la seva maldat. Tot i així, el dolent de la pel·lícula és qui més simpatia genera entre els seguidors dels dibuixos animats. El mateix passa amb d'altres personatges de dibuixos animats i còmics que formen part del nostre imaginari infantil (i no tan infantil). Un exemple paradigmàtic és el Coyote del Correcaminos. I podem trobar més exemples: Silvestre i Piolín, el Gavilán i el Gallo Claudio, Tom i Jerry; o si busquem en els còmics, un que em té el cor robat: Iznogoud, el visir que vol ser "califa en lloc del califa", Haroun el Poussah, dibuixat per Tabary i textos de Goscinny.

Acceptaríem la victòria del Coyote sobre el Correcaminos? Mireu el següent vídeo. Ens farà riure perquè forma part del joc intel·lectual, però acabaríem amb la diversió.




En aquesta lluita entre víctima i botxí hi ha en joc, normalment, dos aspectes ben diferenciats. Un, aconseguir menjar; l'altre, aconseguir el poder. I, en darrera instància, aconseguir la supremacia és l'objectiu en tots dos casos. Que el "dolent" no aconsegueixi mai l'objectiu té molt de didàctic, però ens allunya de la faula, que tendeix a donar una lliçó després d'un drama. Drama i no tragèdia, perquè la lliçó moral pretén trencar el determinisme de la tragèdia ensenyant-nos que podem modificar el destí si actuem correctament.

Però els dibuixos animats fan encara un pas que va més enllà del drama i la tragèdia perquè la finalitat última és l'humor; un humor que se sustenta en la ironia. Fills com som del canvi de paradigma cultural després de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust, amb l'existencialisme i amb la irrupció abassegadora de la cultura popular, el drama ja no és possible, per això els dibuixos animats ens permeten aquesta visió bipolar d'un "jo" que és, a la vegada, víctima i botxí. Ens permet deixar anar la nostra violència atàvica contra una víctima que som nosaltres mateixos, i sortir-ne vencedors. Riem de la nostra debilitat i en sortim reforçats com si sortíssim de la consulta del psicoanalista.

És aquesta una possible explicació de per què tanta violència mai ha deixat petja en nosaltres: els dibuixos no estan en el pla del real, sinó del simbòlic. És per aquesta raó que podem veure una pel·lícula de Tarantino i riem en lloc de matar el veí només arribar a casa. Això és possible perquè formem part de la Història i de la Cultura: no som aliens a la història de les idees i les formes, les haguem après a l'escola o de la veu de l'àvia.

Ara hi ha una queixa generalitzada que atribueix la violència en la societat a la violència dels productes audiovisuals, quan el problema està en qui rep l'estímul. Hi ha una generació (com a mínim) sense referents històrics i sense models conductuals. Una generació que viu en un univers que comença el dia que van néixer, i que a manca d'altres referents beu d'una mitologia creada exprés, molt onírica: la cosmogonia sincrètica dels jocs de rol, dels jocs audiovisuals, del manga comercial i adolescent, de la literatura màgica, de vampirs, de l'astrologia.

En el millor dels casos, un bon dia cau a les seves mans Lovecraft, Mary Shelley, Stoker, Carroll, Tolkien, Poe... i el món comença a prendre sentit i es remunten a un temps molt llunyà, un temps on té les arrels tot el que ens envolta, tant si ho podem tocar amb les mans com si només té cabuda en la nostra ment.

22 comentaris :

  1. ha estat un plaer saber-ne la classificació després de tants anys....quins records d'infantesa

    ResponElimina
  2. Òndia! no sabia que existien les classificacions! Genial! :) Veig que la Penèlope no va fer un mal paper :)

    ResponElimina
  3. Encara fan capitols d'aquesta serie a 3xl crec que esta molt be aquestes series pero no tenen llogica, o sia eu representa que fan unes carreres cada cap de setmana o com va aixó es que no li trobo la llogica tot i aixó es una serie molt entretinguda que de ben segur fins al payo més serios li treu una rialla!
    Salutacions!!

    ResponElimina
  4. Molt bona reflexió a l'entorn de la nostra infància. Li has tret molta punta al tema a qüestions no balderes.

    Ep, i gràcies per fer-nos retornar als nostres mites d'infància... i sobretot per la classificació! Genial!

    ResponElimina
  5. bar.cel.ona.uta07 de juny, 2011

    Recordo perfectament els Autos Locos, i espsialment la parella Pierre Nodoyuna, Patán, el primer em recorda el Mourinho actual i el gos "pulgoso" tenia un somriure molt especial

    ResponElimina
  6. Garbí i Clidice, segur que quan els miràvem no pensàvem en la classificació. Sempre estàvem pendent de quin seria el moment que el Pierre Nodoyuna perdria la cursa.

    ResponElimina
  7. Bruno, els dibuixos estan basats en la pel·lícula La carrera del siglo, en què es fa el recorregut Nova York-París per etapes.

    Si que la fan en el TDT, però repeteixen els capítols. A no se que hi hagi una versió moderna...

    ResponElimina
  8. Galderich, ja saps que m'agrada afegir un plus als meus apunts: una suma d'actualitat + record + anàlisi.

    ResponElimina
  9. bar.cel.ona.uta, compte, que Lindo Pulgoso era el gos de la Dulce Abuelita, dibuixos que surtien en el show de La Hormiga Atómica, amb els dibuixos de Los osos montañeses.

    ResponElimina
  10. Eo Enric, una bona recuperació històrica ;-).
    M'ha interessat especialment quan parles de bona part de la generació que ara surt de l'adolescència (si és que realment en surten). Quan els sens parlar, els seus referents són els que comentes: les pelis (superproduccions) dels últims anys, jocs de rol, videojocs, alguns anuncis, les ultimes cançons (només de l'estil que els agrada), manga d'aventures, superherois, zombis... tot molt implicat en la fantasia. Em pregunto si a l'escola o a les famílies, els hem sabut explicar que la cultura comença abans que el Sr. Lucas fes pel·lícules i que aquesta no és tan avorrida, seriosa i pesada com els hi deu semblar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Jordi. No és del tot culpa d'ells; el trencament de la tradició hi fa molt. Com que impera l'esperit comercial, importa més el consum que el descobriment de l'univers de la cultura popular de masses.

      Elimina
  11. Segur, Enric, que amb la vostra furgo anorreada hauríeu guanyat més d'una etapa dels "Autos Locos"; i, sobretot, això de deixar a la resta de la penya "estropellada"!!!
    Fina, molt fina, la teva reflexió d'avui...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què no podria guanyar una furgo plena d'experiències! Això ho saps molt bé tu, Girbén! La vida és en el camí no en el motor. El motor s'hi adapta.

      Elimina
  12. De fet, les vicissituds viàries són força anodines. L'altre dia un Nodoyuna desaprensiu em va birlar un catadiòptric de la furgo aparcada enmig d'un bosc... Mail al meu taller (oju: militant de la CUP), i tema resolt.

    ResponElimina
  13. Per uns minuts he tornat a la infantesa.
    Gracies!!!!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què més puc demanar, Javier? No sé si preguntar amb quin dels cotxes hi has anat.

      Elimina
    2. Era fan de Patàn!!!!!!!!

      Elimina
  14. Carai, Enric! Veig que també toques encertadament la psicología. Al capdavall, tot està íntimament relacionat: la historia, la filosofía, la técnica, la psicologia..... i al final, l'únic que importa es coneixer-nos a nosaltres mateixos i intentar educar en aquest coneixement. Només així aconseguirem no contagiar-nos dels estralls que estan passant per fora de nosaltres. Salut !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Santiago. Sigui quina sigui la disciplina, al final parlem de nosaltres. O aquesta hauria de ser la finalitat. El coneixement abstracte està molt bé perquè ens dóna eines (matemàtiques, lingüístiques, musicals...) i el gaudi del coneixement per ell mateix. Però baixar als detalls concrets és el que ens acosta al coneixement pràctic de la realitat i a veure'ns com a part d'un tot.

      Elimina
  15. Gran article. I visca el Espantomovil!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel! Estem d'acord; des del punt de vista estètic l'Espantomóvil és magnífic.

      Elimina
  16. Vi la película que buena

    ResponElimina