Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 22 d’agost del 2014

Les fonts de Montjuïc

Festa de l'Enterrament de la Sardina al voltant de la font
dels Tres Pins, a Montjuïc, el 6 de març de 1935
Carlos Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


En un dels capítols de Barcelona. Anatomia de la ciutat (Viena Edicions, 2018) explico quins eren els llocs d’esbarjo dels barcelonins. Abans de l’enderroc de les muralles (1854) la Muralla de Mar va ser el lloc habitual de passeig molt abans que la Rambla. El passeig de l’Esplanada (1802) i el Jardí del General (1816), entre el barri de Ribera i la ciutadella militar (que no seria parc fins el 1888), van ser els primers jardins de la ciutat. A mitjan segle XIX es començaven a construir els primers jardins al passeig de Gràcia. S’iniciava la urbanització del Tibidabo l’any 1889 de la mà del doctor Andreu, el 1912 s’inaugurava el Turó Park i fins l’Exposició Internacional de 1929 no es començava a urbanitzar el niu de pedreres en què des dels romans s’havia convertit Montjuïc, d’on sortia la pedra amb què s’alçà la ciutat segle rere segle. Aquesta urbanització va marcar el cant del cigne de les fonts de Montjuïc i de les fontades.


Les fontades


Pujant a Montjuïc (1910-1920)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


“[...] otras de las tradiciones de la verbena de San Juan era de acabar con la coca entre las frondas de Montjuich, mientras la ciudad parecía arder en medio de jubilosas hogueras, y se encendía bajo el fuego multicolor de la vistosa y espectacular pirotecnia. A finales de siglo, prosiguiéndose, entre otras, una vieja costumbre, los barceloneses castizos, los menestrales de gorra, blusa y alpargatas, de corazón limpio como el Julián de «La verbena de la Paloma», se concentraban en los merenderos de la montaña, los que recaían al final de la calle Conde del Asalto, y por el Pueblo Seco se encaramaban a la montaña. En las noches de San Juan y San Pedro los barceloneses comían la «coca de forner» tapizada de azúcar y salpicada de piñones tostados, en las «Font del Gat» de la «Satalia», «d'en Pessetes», del «Geperut», «d'en Conna» o en la «Font Trobada».”

Arturo Llopis, La Vanguardia, 24 de juny de 1965


El costum de fer fontades és una tradició que es remunta segles enrere quan la devoció popular va convertir les ermites de la muntanya (com les de Sant Julià, Sant Ferriol, Sant Beltran o Santa Madrona, documentada el 1403 i única que continua dempeus) en lloc de romiatge. Aquestes excursions solien acabar al voltant d’alguna de les fonts de Montjuïc, on s’aprofitava per menjar i passar el dia, motiu pel qual aviat es van convertir en menjadors a l’aire lliure. Les fonts es van anar complementant amb petites explotacions comercials on es venien aigua amb sucre, xarops i orxates, anissos i bolados. Amb el temps aquestes petites explotacions esdevingueren els famosos merenderos on els més grans encara recorden els balls i les revetlles que s’hi feien.

El públic d’aquestes fontades era eminentment popular. Els barcelonins de la segona meitat del segle XIX i del primer terç del XX treballaven en jornades inacabables i esgotadores, inclosos els dissabtes i molts diumenges. No existien mitjans de transport que permetessin fer grans desplaçaments d'anada i tornada en un sol dia, com sí ho podien fer les classes acomodades que gaudien de transport privat i de segones residències al camp i a la muntanya. Les famílies aprofitaven els pocs dies de festa per fer el que més desitjaven: gaudir d'una jornada de llum solar, bé tan escàs en una ciutat que portava des del segle XIII tancada dins del mateix recinte emmurallat i on la revolució industrial havia disparat la demografia, els problemes d’habitatge i la insalubritat.

El promontori de Montjuïc fa de partició entre dues zones deltaiques, la dels rius Besòs i Llobregat, la qual cosa no fa estrany que hi abundessin les fonts, tot i que la peculiar orografia ha provocat la seva aparició i desaparició al llarg dels temps fins arribar als temps actuals en que tota l’aigua de la muntanya és canalitzada i els records són testimonials.

Segons explica Francesc Carreras Candi a la memòria llegida l’any 1902 a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1), de l'any 959 és la primera referència d’una font a Montjuïc, la Font d'Ocua, també coneguda com “La Cova”, i que possiblement fos la Font del Geperut, on consta que hi havia una cova. El 1263, els frares dominics del convent de Santa Caterina, en virtut d'una concessió reial, van iniciar els treballs per dur a terme la primera canalització pública de Barcelona amb aigua de Montjuïc. Probablement el cabal no era abundós, ja que es va prohibir utilitzar-la per a altres usos que no fossin estrictament els d’aigua de boca.

A començaments de segle XIV era molt popular visitar la capella de Sant Julià cada 9 de gener, diada dels sant. Els barcelonins eren atrets pel paisatge que l'envoltava i la font que brollava a la vora. Esmentada ja en el segle X, en el lloc de l’antiga església de Sant Julià de Montjuïc hi consta després l’existència d’una parròquia, al menys fins el 1323. Lluís Desplà la va reedificar el 1487 i se sap que més tard hi va acollir un ermità. Fou enderrocada al segle XVII, a l’època de la construcció del castell de Montjuïc (2).

També hi ha notícies el 1565 sobre la Font de Santa Madrona, propera a la capella del mateix nom. Uns anys abans s'hi havia instal·lat un grup de jesuïtes però tenien problemes d'abastiment d'aigua de la cisterna, que fallava molt sovint. Com a solució s'hi va conduir l'aigua de la Font de Sant Julià, que en aquells anys restava abandonada.

A finals del segle XVI i inicis del XVII, el rector de Vallfogona assenyalava la Font dels Tarongers com la més famosa d'aquell moment, en el recull de poesies La armonia del Parnás (Barcelona, 1703). Podria tractar-se de la Font Trobada o de la Font d'en Conna, que eren situades al torrent dels Tarongers.


Les fonts


La Font del Gat (1914), de Frederic Ballell
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


La Font del Gat és situada a la part baixa dels Jardins de Laribal, entrant pel passeig de Santa Madrona. Un conjunt de camins, terrasses i racons s'adapten al relleu del terreny amb pèrgoles, miradors, escales, rampes i una cascada monumental, des de l’avinguda de Miramar, al costat de la Fundació Joan Miró. Aquest jardins van ser propietat del periodista i polític republicà Josep Laribal fins que van ser comprats per l’Ajuntament l’any 1909, i oberts al públic el dia de la revetlla de Sant Joan de 1910.

Jardins de la Font del Gat (N. Coll Salieti)

Com ens explica Julio-Carlos García Castrillón, la primera menció de l'existència de la Font del Gat apareix en unes escriptures d'Antonio Nadal de Casanovas, adroguer, on amb data 8 de març de 1776 es deixa testimoni de la subhasta d'unes terres del monestir de Santa Madrona. Aquesta dada contradiu la llegenda popular que assegura que el nom s'explica perquè la va trobar un gat l'any 1855, i que per aquesta raó la font és coronada per l'escultura d'aquest felí.

Dins d’aquests mateixos jardins, però en els terrenys que acabarien sent l’Escola del Bosc, hi havia la Font de Laribal o del Parc de Baix. I entremig de totes dues hi va haver la Font d’en Pessetes, que rebia aquest nom perquè es diu que l’any 1848 s’hi va trobar una olla plena de monedes d’or, la qual cosa va atraure gent que hi anava a buscar fortuna i en van quedar uns versos populars:


Busca en la font d’en Pessetes
el que mai no has de trobar:
un home que amb les mans fredes
s’hagi sabut escalfar (3)


La Font Trobada, entre 1913-1917
Brangulí. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


La Font Trobada, també coneguda com de la Magnèsia pel seu contingut en sals d’aquest mineral, era situada al final d'un caminet costerut del Torrent dels Tarongers, entre la part alta del carrer Roser i del carrer Nou. L’any 1778, el Baró de Maldà en feia esment en el seu Calaix de Sastre:

“Cosa de poch temps hà se hà descubert una Font, á la que nomenan Trobada al peu de la montaya de Montjuich, que fá proba als que hán begut de la dita aigua, facilitant-los l'orina i purgació del ventrell. Yo no la hé probada per no tenirla menester.”

La font rajava en un pati que també s'utilitzava com a pista de ball, i on el 1817 es va inaugurar un quiosc de refrescos i s'hi va col·locar una placa. Un any després el general Castaños hi va fer construir un petit edifici que feia les funcions de berenador. El 17 de maig de 1819 la font va rebre la visita de la infanta Lluïsa Carlota. La placa deia:

“Año 1817. El teniente general don Andrés Pérez de Herrasti, gobernador de Barcelona, dedica a sus habitantes este delicioso y saludable sitio, descuidado por tantos siglos.”



A dalt, la Font Trobada amb el rètol del governador de Barcelona
Andrés Pérez de Herrasti (Arxiu Nacional de Catalunya)
A baix, la inscripció del rètol

© Pedro Álvarez López

La Font Trobada sota la piscina de Montjuïc (1978)


Josep Fiter i Inglés, en un article publicat a La Ilustración de Barcelona l’any 1882, la descrivia com un dels llocs més pintorescos de la ciutat i parlava d’un pont rústic que se sustentava entre la frondositat dels arbres. La Font Trobada va subsistir durant anys fins que amb la construcció de la piscina descoberta del Club Natació Montjuïc la font va quedar a l'interior del bar de les instal·lacions. Quan el 1992 Antoni Moragas va construir la nova piscina olímpica sobre l'antiga, la font va desaparèixer definitivament.


Font de la Torre Forta, davant de l'actual plaça Dante (ca. 1913-1917)
Brangulí, fotògrafs (Arxiu Nacional de Catalunya)


Ben a prop de la Font Trobada, en un protocol (4) de 1843 s'esmenta la Font d'en Peretes en el Torrent dels Jueus, que no és més que un tram del Torrent dels Tarongers que convertit en cami menava antigament cap el cementiri jueu de Montjuïc. En aquest mateix indret també hi va haver el merendero i la Font de la Torre Forta, davant de l'actual plaça de Dante, i la Font de Vista Alegre.


La Font d'en Conna


La Font d'en Conna estava situada al cap de munt del carrer Nou, prop de la Font Trobada, en una raconada al costat d’on surt el funicular a l’aire lliure. Hi havia un restaurant especialitzat en menjar de cassola. Tenia pista de ball i molta mala fama, tant per les baralles com per les trobades sexuals. L’Esquella de la Torratxa en feia broma dient que per allà hi havia passat sis generacions veient “el cargol que treu banya” i fent créixer la població de Barcelona. La mateixa Esquella descrivia així l’indret:

“Té torrent sense aigua, però té torrent; té quatre acacies que semblen noves; té tres bardices amb poesía; té un pedregar mateix que a Suiça, i té font, que ni és termal, ni és sulfurosa, ni sòdica; lo qual vol dir que és saludable, a més d’un regust de pólvora que traspúa del castell, que és lo que la fa de més bon beure.” (5)

La Font dels Tres Pins


La Font dels Tres Pins és l’altra supervivent. Rep aquest nom pels tres pins que es destaquen en el bosquet on es troba. Davant de la Fundació Miró i els Jardins de Laribal, a l’altre costat de l’avinguda de Mirarmar, al capdamunt d’unes escales de pedra a mà dreta queda el pas barrat per una porta de ferro, però per l'esquerra passarem pel mig d'un viver i d'una escola s’arriba a una zona abandonada i feréstega, espai que durant molt de temps va ser ocupat pel barri de barraques de Tres Pins. Si entrem dins el recinte del viver, hi ha un camí que puja tot dret cap a la font. Antigament, l'aigua sortia entre les pedres “con chorrear cantarino y glugluteante", com descrivia Luis Baile Lisón l’any 1940 a Montjuich de Antaño. Era potser el lloc més popular de la muntanya. La gent hi pujava els diumenges a dinar, a fer música i a ballar, i eren atesos en un petit mostrador on es podien comprar begudes i llogar focs per cuinar. El Dimecres de Cendra era també un dels llocs preferits per anar-hi a enterrar la sardina que posava fi al Carnestoltes i encetava la Quaresma.

La Font de la Satalia, també molt popular pels seus balls, estava al capdamunt del carrer Margarit, que ens deixa, precisament, entre el barri de la Satalia i el camp de futbol. La història d’aquest barri està lligat a les seves fonts: la Font del Geperut era al final del carrer del Poeta Cabanyes, i la Font de la Mina, al final del carrer Radas, sempre a l’altre costat del passeig de l’Exposició. Malgrat que les fonts ja no hi són, l’abundància d’aigua del subsòl del barri fa que, encara avui, es puguin trobar construccions hidràuliques alimentades amb curs d’aigua natural que reguen els horts i jardins del barri que abans van ser molt abundants.

La Font del Tir estava dins del que avui són les instal·lacions del Tir Esportiu de Barcelona, sota el Castell de Montjuïc i al costat de les restes del cementiri jueu medieval.

La Font de la Guatlla es trobava als terrenys on anys més tard es va erigir la fàbrica de Can Butsems, per sobre del carrer de Sant Fructuós i fins al carrer Dàlia. Aquesta font va desaparèixer, tot i que amb el temps, després que tanqués Can Butsems i s'urbanitzés tota la zona, es va erigir un monument al carrer Chopin, a prop de la zona anomenada del Turó, que recorda aquella mítica font que ha donat nom al barri. Aquesta font no s'ha de confondre amb la Font de la Mina, situada al final del carrer de la Font Florida. Era propietat de la Cooperativa de Cases Barates d’Obrers i Funcionaris de l’Ajuntament. Aquesta font encara l’hem vist rajar, però a finals dels 80 va ser clausurada, com ens informa Lluís Payarols, veí del barri, argumentant les autoritats de l'època que l'aigua que manava ja no era potable. L'Associació de Veïns i Veïnes treballa des de fa un temps per tornar a obrir-la, sense èxit. Ara és tancada amb una reixa i fins fa poc hi havia un cartell que deia: “Se ruega a los usuarios guardar silencio, los vecinos que duermen se lo agradecerán, de lo contrario nos veremos obligados a cerrar la fuente.”

Pels camins que duien de Can Valero cap a la Zona Franca dos portaven cap a dues fonts que els vells habitants de les barraques de Montjuïc encara deuen recordar. El camí de la Font de la Mamella, avui desaparegut però que els registres arqueològics mantenen viu perquè a la cruïlla amb el Camí del Molí Antic, entre el Castell i el cementiri, hi ha un jaciment iber amb restes d’una cabana, una sitja i una llar de foc.


El Gurugú (ca. 1910)


Més avall, on es troben el carrer del Foc amb Mare de Déu del Port, hi ha el carrer de l’Esparver, relíquia del vell camí del mateix nom que arriba fins la part superior del Sot del Migdia, lloc on estava situat el Pla del Gurugú, una de les zones d’esbarjo preferides de les classes populars de principis del segle XX, amb un quiosc, bancs i zona de ball. Ramon Anglès, oriünd de la muntanya, li explicava al biòleg Sergi García (6) que ell era fill del mas de l’Esparver, desaparegut juntament amb la deu d’aigua cristal·lina, la Font de l’Esparver, que formava un rierol que veient avui el paisatge urbà resulta inversemblant.

La Musclera, situada al Morrot, sota Miramar (1920-1925)
Brangulí, ANC


Tenim notícies d'altres com les de l'Ecce-homo, la Pedrera, o Can Tunis i Mare de Déu del Port, aquestes a la banda de la Marina de Can Tunis on abundaven els merenderos i les cases de menjars com La Musclera (vegeu la foto). Podria ser que alguns d'aquests noms facin referència a balls i zones d'esbarjo com El Rosal, La Walkiria, El Bosque, El Recreo o l'esmentat Gurugú. No hem trobat més documentació però hi insistirem. Les fonts són només una part de la història de Montjuïc. Una part important perquè l’aigua acaba conformant la vida i aplega la gent. Avui Montjuïc ja no és aquella muntanya rural del passat. Les obres olímpiques van acabar d’esborrar els camins que ens indicaven l’activitat humana mil·lenària. Però si la mirem amb atenció, sota les pedres i els arbustos s’hi amaga el passat.


Localització d'algunes fonts de Montjuïc sobre
un plànol (fragment) de 1928 (ICC)

*

Notes:

(1) Carreras y Candi, Francesch. Lo Montjuich de Barcelona. Barcelona: Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1903.

(2) Baucells i Reig, Josep. Vivir en la Edad Media: Barcelona y su entorno en los siglos XIII y XIV (1200-1344). Vol. II. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2005.
Ramos, M. Lluïsa. Catalunya Romànica. Vol. XX. Barcelona. Enciclopèdia Catalana, 1992.

(3) Citat a Estanislau Roca, Montjuïc, la muntanya de la ciutat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1996, p. 385.

(4) AHPB. Sabater y Martínez P. Manuales 1843, 44, 45, ff. 42-43.

(5) L’Esquella de la Torratxa, 23 de juliol de 1914.

(6) Sergi García, "Els valors naturals de Montjuïc", Carrer 101, març-abril de 2007.


*

Aquest article, ampliat, i d'altres sobre la ciutat el podeu trobar en el llibre
Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)



44 comentaris :

  1. Molt interessant. Encara no he pogut anar a veure les exposicions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, són unes exposicions petites, però interessant. De les fonts se'n parla sobretot del context històric i social. El meu apunt serveix per complementar-la.

      Elimina
  2. Ostras, hay alguna fuente que no me suena de nada ¡¡¡
    Que bueno que las nombras.
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, si recordes res que m'hagi deixat fes-m'ho saber.

      Elimina
  3. Hi ha alguna d'aquestes fonts que em sona el nom, a cas l'anomenaven. De fet només conec i estat a "La font del gat" i "els Tres Pins"

    Moltes gràcies com sempre per les teves lliçons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Josep. Però de lliçons res. Busco documentació i l'aplego. Però com que sovint toco temes que no estan estudiats del tot, vosaltres també hi podeu dir la vostra.

      Elimina
  4. Un paradís d'aigua la nostra muntanya de Montjuïc

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Eulàlia, però per desgràcia només queden les piscines. Els veïns diuen que l'aigua continua passant sota terra i qualsevol dia d'aquests apareix una deu.

      Elimina
  5. Quin estudi tan exhaustiu sobre les fonts de Montjuïch!
    El cert és que n'hi ha unes quantes de les que no en sabia res, i ni els noms em sonen...
    Et felicito per aquesta magnífica feina de reconstrucció de la ciutat. Bereshit es una referència obligada pels qui volem conèixer la Barcelona del passat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja semblo el notari de l'àngel exterminador, Sícoris! Entre ruïnes i vestigis no faig més que constatar que hi ha un paisatge de Barcelona que s'esvaeix davant dels nostres ulls. Espero, si més no, aconseguir fer un retrat del conjunt ara que ja no ho fan ni els pintors ni els poetes.

      Elimina
  6. La devoció per les fonts de Montjuïc s'ha mantingut ben viva fins no fa tant. A principis dels seixanta jo vivia al carrer del Parlament, a tocar del Poble Sec. A l'estiu, quan teníem vacances d'escola, la meva tieta se'ns enduia als meus cosins i a mi a la Font del Gat (a l'exposició, que en dèiem), a jugar, esmorzar (o berenar) i a aplegar capgrossos, que s'acabaven convertint en granotes al safareig del terrat de casa, abans que algun dels gats que corrien lliures pel veïnat se les crospís. Temps de pantaló curt i genolls pelats.
    Gran article!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però una passió gairebé sense fonts, Jordi. La Font del Gat és l'única que ha mantingut viu el referent, tot i l'estat d'abandonament en què va estar durant força temps. La dels Tres Pins també va aguantar un temps. En teoria, com explicava, encara hi és amagada dins del viver.

      Jo, com que sóc del Clot, feia el mateix que tu però a la Font del Quento, a la muntanya del Guinardó.

      M'has fet recordar que això d'anar a l'exposició ho havia sentit dir però ho tenia oblidat.

      Elimina
  7. Un excellent article qui tombe bien à point, un très curieux hasard! Hier j'ai eu l'occasion de découvrir, enfin, les jardins de Laribal et bien sûr la Font del Gat, et bien que ça soit dommage l'oubli dans lequel est tombé cet endroit, je n'ai pu qu'apprécier la solitude et la paix qui m'ont accompagnée tout au long de cette délicieuse promenade! En sortant de ce jardin et passant dans la rue sur le côté du Palais National, j'ai remarqué une petite chapelle dont j'ignorais l'existence, l'accès est fermé. Vous savez de quoi il s'agit? Elle est proche du palacete Albeniz, peut-être elle en fait partie?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Merci, lasudiste!
      Quelle coïncidence! Cette petite chapelle s'appelle de Santa Madrona, original de 1558, mais restauré le 1734 et le 1907. Selon la tradition, ici il y a les reliques de la sainte. Si la Font del Gat est la dernière fontaine, la chapelle est aussi la dernière chapelle. N'est pas une partie du palauet Albeniz.

      Elimina
    2. Moltes gracies pour cette indication, je n'avais trouvé nulle part le nom et l'origine de cette petite chapelle!

      Elimina
    3. Enric, segons la wiqui el darrer emplaçament de les relíquies de Santa Madrona, va ser la parròquia del mateix nom, al carrer Tapioles del Poble Sec. Van desaparèixer durant la crema de la Setmana Tràgica (1909). Sembla que l'única resta, salvada per un veí, es troba encara a la mateixa parròquia.

      Elimina
    4. Tens raó. He confós la capella amb la parròquia.

      Elimina
  8. "...el notari de l'àngel exterminador.." Au, passa, home! hahaha! El teu blog és una meravella, amic Enric. M'hi perdria (m'hi perdré) durant hores i hores. Merci per aquest i tots els teus magnífics articles!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Josep! Amb amics i lectors com tu el plaer d'escriure és encara més gran.

      Elimina
  9. Enhorabona per aquesta entrada tan ben documentada. Sempre és un plaer visitar el teu bloc.

    Un dels millors records de la meva padrina (avia) és quan de petit me cantava Baixant de la font del Gat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jaume. Més que l'himne de Montjuïc, com diuen alguns, "Baixant de la Font del Gat" és probablement la cançó que uneix la infantesa de diverses generacions de barcelonins. I les àvies eren la veu que transmetia la tradició oral. Qui ho fa, ara?

      Elimina
    2. ep, jo ara soc àvia i li canto a la meva neta, i foçaque li agrada i la balla i tot!

      Elimina
    3. Ben fet, Griselda! És imprescindible que les veus dels avis relatin i cantin als seus néts perquè es mantingui el vincle de la història i compartim allò que ens és comú encara que no ho haguem viscut.

      Elimina
  10. Un article per treure's el barret... com ens tens habitualment acostumats Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel. He bastit l'esquelet, però ara et toca a tu documentar-les a Barcelofília.

      Elimina
  11. Ni de lluny pensava que haguessin tantes fonts a Montjuïc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi el que sempre m'ha semblat extraordinari és com l'aigua pot pujar les muntanyes fins formar fonts naturals.

      Llàstima, Javier, que s'hagin deixat malmetre. De surgència natural no en queda cap de coneguda, però com explico a l'article, l'aigua continua corrent sota la muntanya.

      Elimina
  12. Molt bon article. De petita recordo que a Montjuïc hi havia molts cursos d'aigua, encara que potser no permanents, la sensació és que l'aigua i la verdor eren presents arreu. De fonts clàssiques de fontades només recordo haver estat a la Font del Gat. Llavors Montjuïc tenia moltes parts boscoses força deixades i molts edificis supervivents de l'expo del 29 mig en runes o clarament enrunats. Amb el temps ha milorat, tot i que encara quedin racons força deixats, són molts menys que anys enrere. Però és clar també ha perdut frescor i vitalitat, en tots els sentits d'aquests termes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert. Tota la falda que recorre l'avinguda de l'exposició ha estat sempre la més humida, amb més fonts i plena d'horts. Al torrent dels Tarongers (el que en queda) és possible que encara hi corri l'aigua.
      És una pena que la part més boscosa hagi gairebé desaparegut o hagi estat civilitzada. S'han perdut els camins i les referències dels topònims de la muntanya. Una pena.

      Elimina
  13. Un cop més, al.lucino amb la teva feina. D'on treus el temps??? sempre que et llegeixo, em quedo amb la sensació de que de tot allò que em sonava una mica, tu n'ets una enciclopèdia :)

    Enhorabona Enric, a seguir així!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Jordi! Però que aquesta pregunta me la facis tu... No hi ha gaire diferència entre la feina que fas tu i la meva. Lectura, aplegar informació, contrastar-la i redactar.

      Lectors de Bereshit, si encara no heu entrat al blog a "La gran novel·la de Barcelona" ja va sent hora!

      http://www.barcelonallibres.cat

      Elimina
    2. Gràcies Enric!!!

      Una abraçada,

      Elimina
  14. Hi ha tot un debat sobre quina és l'autèntica font del gat, la de Montjuïc o la de sant Agustí vell (aquesta darrera té un recordatori a la marieta de l'ull viu), Sense cap prova per aportar, tot em fa pensar que l'original seria la del casc antic i que després amb la popularitat de l'altra s'adaptés el relat a Montjuïc.

    Gregor

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Gregor, però no he trobat cap documentació, a banda de la memòria oral, que avali la història de la font de la plaça de Sant Agustí Vell. La font original va desaparèixer quan la reforma de l'edifici que fa cantonada entre Tarantantana i Carders, i no hi ha cap fotografia que ens permeti veure si és cert que hi havia un gat.

      Elimina
  15. Lluís Payarols26 d’abril, 2015

    Bona nit, Enric. Et vull fer una puntualització sobre aquest article. La Font que anomenes "de la Guatlla" i que dóna nom al barri on he viscut tota la vida no és la que situes al carrer Fontflorida. Aquella era la Font de la Mina. De petit havia anat a omplir garrafes d'aigua, molt fresca i molt bona, primer amb el meu avi i més tard sol. Mentre esperava la cua, que de vegades era força gran, m'agradava pujar i baixar per la muntanyeta del costat, que tenia (i encara té) unes escales naturals que pugen fins al carrer de la Guatlla.
    La Font de la Mina la van tancar, si no recordo malament, a finals dels 80 argumentant les autoritats de l'època que l'aigua que manava ja no era potable. Sé que l'Associació de Veïns i Veïnes treballa des de fa un temps per tornar a obrir-la, sense èxit.
    La veritable Font de la Guatlla es trobava als terrenys on anys més tard es va erigir la fàbrica de Can Butsems, per sobre del carrer de Sant Fructuós i fins al carrer Dàlia. Aquesta font va desaparèixer, tot i que amb el temps, després que tanqués Ca'n Butsems i s'urbanitzés tota la zona, es va erigir un monument al carrer Chopin, a prop de la zona anomenada del Turó, que recorda aquella mítica font que ha donat nom al meu barri de sempre. Espero que aquesta aportació et pugui servir i aprofito per a felicitar-te per un blog que es motiu d'orgull pels qui som i ens sentim barcelonis i barcelonines.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per l'esmena, Lluís, i per les felicitacions. Aquest apunt va néixer quan es va fer l'exposició de les fonts de Montjuïc, que es va fer al castell. La intenció era completar i aplegar tota la informació sobre la relació de la muntanya amb l'aigua i les fonts. Evidentment, no hi és tota. Fins i tot, en moltes de les obres consultades hi he trobat contradiccions. Ni tan sols en el darrer llibre sobre la història de Montjuïc de Ferran Aisa hi surten totes perquè algunes d'elles s'han perdut en la memòria. Però és gràcies a les aportacions dels lectors, com tu, que es pot ampliar i ajustar. I com sempre, convido a tothom perquè aporti nova informació i entre tots anar omplint buits. Jo només faig de notari.

      Elimina
  16. Soy el propietario del blok monacodebacardi. En mi archivo tengo colocadas mas de 9000 escrituras de una parte de la burguesía barcelonesa entre los años 1650 hasta 1915. En la saga "Nadal" el apartado de Antonio Nadal de Casanovas, "adroguer", con fecha 8 de Marzo de 1776 aparece la escritura de subasta de muchas tierras del Monasterio de Santa Madrona, entre ellas la que tiene la "Font del Gat", por tanto, hasta que no aparezca un documento anterior, este es el primero que aparece dicha fuente.
    Julio-Carlos García Castrillón.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El meu inters son les hitories i anecdotes sobre totes les fonts fe Barceloa. Una mostra es de un apun en blanc i negre que acompanyo la meva historia de les fonts;( en una revista que surt semestral) i que e pogut informarmen en diferns publicasions mentre que encara no coneixa la funcio del urdenador.

      Elimina
    2. Moltes gràcies pel teu comentari, Antonio. Com es diu la revista que esmentes?

      Elimina
    3. Muchas gracias, Julio Carlos, por esta importante información, que permite situar el origen de la fuente mucho antes de la fecha que se le atribuye. He añadido la información al texto, citándote. Tu página web es muy interessante. ¿Existe alguna manera para buscar información concreta? Si hay un buscador, no he sabido encontrarlo. Si prefieres escribirme por correo, te mando este mismo texto a tu dirección. Saludos cordiales.

      Elimina
  17. Bona feina, Enric! Els teus articles, a part de deliciosos, ens fan estimar més la nostra ciutat! Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Santiago! Entre tots em de fer el possible per mantenir l'interès per la història de la ciutat que trepitgem cada dia.

      Elimina
  18. amb les noves tecnologies no crec que fos tan difícil tornar a configurar fer les fonts que encara portin aigua

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, es podria fer, però seria aigua canalitzada, no de surgència natural com era abans.

      Elimina