Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 3 d’octubre del 2014

L'Herbolari del Pi i el jardí botànic desaparegut

Auca de David Grió Garriga,
pel 110 aniversari de l'Herbolari del Pi (1950)


L'Herbolari del Pi

Després del supervivent Herbolari del Rei (1828) del carrer del Vidre, l’altre gran herbolari de la ciutat va ser l'Herbolari del Pi, fundat l’any 1840 i situat a la Riera del Pi número 19 (actual carrer del Cardenal Casañas, rep el nom de la riera que entrava pel Portal dels Orbs o de l'Àngel, i seguia per Cucurulla, carrer i plaça del Pi, i desguassava a la Rambla). La botiga estava davant de l’església del Pi i al costat de l’edifici de la Confraria de la Sang, als baixos del qual havia l’enyorada Estamperia del Pi. La Confraria de la Sang va gaudir de gran fama entre els barcelonins perquè, guarnits amb túniques i capirots negres, els seus membres van assistir a totes les execucions públiques des del segle XIV fins 1897, any de la darrera a mans del botxí titular de l’Audiència de Barcelona, Nicomedes Méndez.

La història de l’Herbolari del Pi és força peculiar. El negoci va ser fundat per Josep Villar o Villard, un botànic d’origen francès. Explica algun cronista que, gelós de les infidelitats de la seva dona, la va apallissar fins creure-la morta, i va fugir cap a França sense saber que la seva muller continuava viva i conduint el negoci.

Posteriorment, el negoci va passar a mans d’un altre botànic, Maurici Torras. Per no perdre els costums de la casa, el senyor Torras s’entenia amb la seva criada, Pilar Bruballa. Sense saber què n’opinava la família, la Pilar va tenir sort perquè al morir Maurici el botànic va llegar a la criada l’herbolari i d’altres instal·lacions relacionades amb l’ofici. Convertida en mestressa, Pilar Bruballa va dirigir el negoci fins poc abans de morir, moment en què, quina sorpresa, va decidir deixar en herència una part de les seves possessions a la seva criada, amb la qual no sabem quina mena de relació les unia.

La botiga, però, va passar a mans d’Agustí Garriga Bofill, que provenia d’una coneguda família d’apotecaris i herbolaris de Viladrau, de la qual també en són descendents l’escriptor Guerau de Liost (Jaume Bofill i Matas, 1878-1933) i el farmacèutic i escriptor Jaume Bofill i Ferro (1893-1968), company de lletres de Carles Riba, Carner, Manent i Obiols, que se havien reunit més d’un cop a Ca l’Herbolari, la casa senyorial dels Bofill, fundada per rebesavi, que havia estat herbolari de cambra de Carles III.

De l’Agustinet, com era conegut entre familiars i amistat properes, no en saben cap embolic de faldilles. Era un carlí que havia estat president d’honor dels requetès de Barcelona: a la rebotiga s’hi reunien els seus amics, presidits per un retrat dedicat de Carles VII.

El va succeir el seu nét David Griñó Garriga, que va ser el propietari del negoci fins que va tancar la botiga. Home polifacètic, va compaginar la botànica amb el dibuix de goigs, la poesia i, sobretot, amb la divulgació de la cultura d’arrel popular, de la qual va escriure llibres de remeis, herbes, receptes, oficis i bolets, entre d’altres. Seves són les poesies de les rajoles que adornen el carrer Comtal.

Va redecorar l’herbolari amb els mobles de la farmàcia que en Pompeu Gener, Peius, periodista i farmacèutic de formació, tenia en el número 2 de la plaça del Pi, just a l’esquerre de l’entrada del carrer de Petritxol. Heretada del pare, la farmàcia d’en Peius era coneguda pels seus xarops, i donava darrere per darrere amb l’Herbolari del Pi. Quan la farmàcia va tancar, David Griñó es va quedar el mobiliari, d’estil modernista i decorat amb dibuixos d’Apel·les Mestres, que feien companyia als tres figures que presidien la botiga: una estatueta de la deessa Flora, que ens recordava les arrels clàssiques i mítiques del coneixement; un retrat del científic Carl von Linné, pare de la taxonomia moderna; i una altra estàtua amb un personatge típic dels vells herbolaris, el “nen de les sangoneres”. Quan encara es feien sagnies, aquests animalets els criaven i el venien els herbolaris, dins d’unes peixeres i a la vista del públic.


Entrada de l'Herbolari del Pi, en el Poble Espanyol


L’Herbolari del Pi va sobreviure en el seu emplaçament original fins que als anys 50 va ser traslladat al Poble Espanyol de Montjuïc, convertit en una relíquia per a turistes i despistats (l’any 2008 encara hi era, però em temo que d'uns mesos ençà ha perdut part de la seva integritat). Va ser poc després que se celebrés el 110 aniversari del seu naixement, motiu pel qual el mateix David Griñó li va dedicar una auca (la que encapçala aquest apunt), coincidint amb la celebració de la diada de Sant Ponç de 1950.


Interior de l'Herbolari del Pi, en el Poble Espanyol


El jardí botànic de La Florida

Però aquí no s’acaba la història d’aquesta emblemàtica botiga. Com hem dit més amunt, la criada de Pilar Bruballa va heretar una part del negoci, tan espectacular com ho era l’herbolari: un jardí botànic. Una mansió que duia per nom La Florida i que alhora que jardí era un viver de sangoneres i herbes, magatzem de llavors i centre d'apicultura, recordant aquells temps en que els terreny de la Torre de Sant Joan (avui Escola Cases), de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, davant de Ca la Vila, a la plaça de Valentí Almirall, va ser una masia fortificada dedicada a l'explotació agropecuària, l'origen de la qual cal situar vers els segles XII-XIII, en un lloc on els documents de l'època anomenen "Clotum Melis" i que fa suposar que s'hi produïa mel i que va donar origen al nom del barri.


El jardí botànic de l'Herbolari del Pi, segon una publicitat de 1879


La magnífica finca, de dimensions considerables (més gran que una illa de l’Eixample), estava situada, com es pot llegir en un full publicitari, a la carretera del Clot (actual carrer de Ribes), prop del Fort Pius, just al darrere del Teatre Nacional de Catalunya, en el que aleshores era el terme municipal de Sant Martí de Provençals.


Fragment d'un plànol de 1890, amb el jardí botànic
situat entre la carretera de Ribes i el carrer Casp


De la mansió i del jardí botànic encara se’n conservaven restes destinades a altres usos a principis dels anys 50. Si deixem de banda el jardí botànic del monestir de Pedralbes, el de La Florida, va ser l’últim dedicat a subministrar plantes, llavors, sangoneres i mel als herbolaris i als apotecaris. Si en lloc del Clot aquest jardí botànic hagués estat situat en un indret més “noble” de la ciutat, potser hauria tingut més oportunitats de sobreviure. Però no ens lamentem: l’arqueologia només es pot fer sobre les ruïnes del passat.


 Factura de 1879 a nom de Mauricio Torras,
signada per la seva criada Pilar Bruballa

37 comentaris :

  1. Molt interessant, com sempre.

    ResponElimina
  2. Chico, me entusiasma esta página.
    No sólo pones la historia, sino que te haces con unas fotos de categoría.
    Muy bueno....como siempre.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel.
      Procuro que la història s'aguanti per ella mateixa. Però quan es tracta de coses que ja no existeixen les imatges ajuden molt. De fet, com que sovint toco temes desapareguts, primer parteixo de la troballa d'una dada o una imatge i després construeixo el relat. En aquest cas, tot va partir del dibuix del jardí botànic.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Mulțumesc, Jindřich. M'alegra que t'hagi agradat. Coneixes Barcelona?

      Elimina
    2. No, Enric, no la conec. Conec unes quantes ciutats, ara habito a Pilsen i treballo a Praga, molts anys he treballat a Bucarest, també conec altres ciutats, però no conec Barcelona.

      Elimina
    3. Llàstima no haver-te conegut abans perquè fa tres anys vaig estar una setmana a Praga i m'hauria agradat saludar-te. Si algun cop véns a Barcelona, avisa'm. Dobrou noc.

      Elimina
    4. Potser vens tu a Praga o a Pilsen? Bona nit.

      Elimina
  4. El món de les farmàcies sempre està envoltat d'una estètica especial. Desconeixia que en Peius fos farmaceutic i suposo que d'aquí li devia venir que anés fort d'armilla...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Galderich. Família acomodada i el pare crec que també era farmacèutic.

      El món de les farmàcies i el dels herbolaris. Tots dos hereus de les cambres de meravelles.

      Elimina
  5. Renoi la vida de l'apotecari, que n'és de rica amb històries!!! Molt interessant tot plegat. Memòria al detall i a l'engròs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eulàlia, rica la de l'herbolari, la criada de l'herbolari i la criada de la criada. Moltes sangoneres. L'últim només buscava bolets. Potser és una metàfora.

      Elimina
  6. Fascinant! Aquí s'hi aplega tot: la història de la ciutat, l'apunt científic i la literatura de canya i cordill. I de retruc, el noucentisme de Guerau de Liost.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més d'un segle d'història de retalls embastats. Pedaços que per ells mateixos no són res però junts produeixen il·lusió de realitat.

      Elimina
  7. Que t'haig de dir Enric, que novament ens has fet gaudir amb aquests retalls d'història tan interessants. Com deia aquell "la ciutat és un mil-lió de coses" i tu ens acostes les que van ser, ens les fas viure; fins al punt de fer-nos desitjar haver vist aquelles coses i poder viure en aquella ciutat ni que fos per uns moments ....Novament, gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Àgata, si realment aconsegueixo despertar aquest desig de vivència a través del meu relat em puc donar per satisfet. Evidentment, m'agrada rescatar aquests retalls del que s'anomena intrahistòria, però el que m'agrada de veritat és construir la narració que permet que arribi al lector.

      Elimina
  8. Molt interessant i amè. La vida quotidiana i els seus afers són els que al capdavall formen l'argamassa on se sosté la gran història, la qual a dia d'avui, encara n'hi ha que s'entossudeixen a resumir-la en quatre dades i noms... però aquest no era el comentari!

    Desconeixia que al Monestir de Pedralbes hi hagués un jardí botànic. A finals dels 80, tot jovenet, vaig col·laborar en un grup de recerca sobre aspectes d'ornitologia i etologia, i la feina de camp era precisament als horts del Monestir, a on només hi podien accedir les monges (i nosaltres, només el matí dels diumenges). A mitja investigació, allò ens ho van "clausurar", per dir-ho soberanament (desconec els detalls). Bé, una anècdota.

    Bon article!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Luigi. Per sort, cada cop més hi ha historiadors que baixen al carrer i estudien de què està feta aquesta argamassa. De fet, des que hi ha testimonis "anònims" escrits que ens expliquen com es vivien els esdeveniments que marquen la història ja no és possible escriure-la sense aquestes dades. La Segona GM en va deixar molts, però tenim casos més antics, com és el cas del Baró de Maldà a Barcelona.

      Pel que fa al jardí botànic del Monestir de Pedralbes, potser he estat una mica exagerat. En el seu moment, en els horts que esmentes s'hi van cultivar plantes remeieres, i ara el que hi ha és un jardí medieval de plantes medicinals.

      Elimina
  9. Molt bo , com sempre a fas ,et un historiador de Barcelona com pocs,,,,,
    jo nomes esperu un llibre amb tots els teus reculls,que pot ser ja arrivin a la centena,,,per are segueixo el "rastre" dels llocs que anomenes ,per retratar
    els que no hi he estat , la farmacia Pedrell hem falta per dins hi anir-he,,,
    Souvenirs !! i endevan,,,,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jaume! La setmana que ve, dimarts, es presenta a la Biblioteca Jaume Fuster, a la plaça Lesseps, un projecte de llibres electrònics dins del qual m'han publicat un recull dels meus apunts. Es diu "Retalls de Barcelona". El que em publicarà l'Ajuntament continua en procés de redacció.

      La farmàcia Padrell t'encantarà, però hauries d'anar al Poble Espanyol a veure què se n'ha fet de l'Herbolari del Pi, que m'ensumo que se l'han carregat.

      Elimina
  10. Realment fascinant, és un món que desconeixia, encara que les farmàcies antigues i els herbolaris sempre m'han fascinat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són els últims testimonis d'un passat lligat a la ciència, la màgia i el saber popular. I l'estètica atrau, oi Javier?

      Elimina
  11. Molt interessant. Encara no deu fer un mes que vaig estar al Teatre Nacional, a dins no, pel devant. Llástima. Aviat hi tornaré a anar-hi (ara pel darrere).
    Sempre s'aprenen coses noves aquí. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quants llocs i quantes històries se'ns amaguen a la vista, oi, Emetor? M'alegra poder contribuir a posar una mica de llum als escenaris del passat.

      Elimina
  12. Les botigues dels herbolaris encara son les que millor olor fan. Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense cap mena de dubte, Àngel! Els herbolaris són un laberint de sensacions.

      Elimina
  13. Hola Enric. Gràcies per l'article, és molt interessant. M'agradaria posar-me en contacte amb tu per comentar-te alguns aspectes d'aquest. Estic estudiant Pompeu Gener i tinc interès, si ets tan amable, en aprofundir en les dades que aportes. Espero notícies teves. També he fet servir el facebook per contactar amb tu però no en sóc usuari habitual.

    Gràcies per l'article i per la resposta!

    ResponElimina
  14. Una historia preciosa. Me hizo evocar aquel poema de Valle-Inclán, "La tienda del herbolario".
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Como las cámaras de maravillas: "Clave de aromas que en sí condensa / del universo la visión densa."

      Elimina
  15. Encara ahir 11/05 hem vaig trobar,com cada any, el Senyor Joan Anton que es el propietari, amb la seva dona Trinitat,de la "Herboristeria del Rei" diu fundade en 1823 ,ell es membre de l´Unio de Sant Ponç i de l´Agrupacio Fotografica de Catalunya ,Els conec desde que vaig entrar en el "Concurs Fotógrafic de Sant Ponç 2012 "3º premi,modestia aparte ".i de segur que moltes de les coses que ens expliques no las sap encare que sigui del Gremi. La Joana no es adicte al dolç pero fa una escecepció amb las fruitas confitades,,,,,Que caramba yo Tmbien !!! Salutacions ,que ets un tio molt ferm !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sant Ponç és un petit miracle al carrer en ple esclat primaveral, i m'alegra, Jaume, veure que no faltes mai a la cita. Podria ser que en Joan Anton no en sàpiga res de la història familiar de l'Herbolari del Pi perquè forma part d'aquests relats orals que s'acaben perdent quan els néts deixen d'escoltar les àvies. Però segur que sí que deu saber alguna cosa del destí dels estris que van ser traslladats al Poble Espanyol. Li hauríem de preguntar.

      Elimina
  16. Gràcies pel vostre article, coneixies molt bé al bon amic David.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Nitus! No coneixia personalment David Griñó, però me'n parlava un amic comú, veí del carrer Comtal.

      Elimina
    2. Nitus, tens el contacte d'algun descendent del David Griñó?

      Elimina
  17. Hola a tothom,
    Arran del comentari d'aquesta pàgina em vaig posar a investigar el destí dels mobles de l'"Herboristeria del Pi" que havia pertanyut suposadament a la "xaroperia" (així li deien) d'en Peius. Estic fent una tesi sobre el personatge i ja fa temps que l'estudio i em va sorprendre no saber-ne res. He investigat una mica i, com dius a l'article, la farmàcia ja no és al Poble Espanyol, vaig intentar recercar on havia anat a parar i resulta que actualment pertany al Col·legi de Farmacèutics de Barcelona que la va desmuntar i se la va endur. Em vaig dirigir a ells i molt amablement em van rebre. Em van comentar que aquesta farmàcia va ser feta a partir de donacions i que els pots d'apotecaris que s'hi exposaven eren de diverses procedències. Molts d'aquests pots encara són exposats a la recepció del Col·legi (Carrer de Girona, 64)on es poden contemplar i admirar ja que alguns d'ells són molt antics. No en sabien res que aquests haguessin estat il·lustrats per l'Apel·les Mestres i defensaven que provenien de diverses donacions. També em van comentar que la decoració de la farmàcia (que es va fer per a l'exposició del 29 al Poble Espanyol), era de cartró pedra i en tot cas s'havia perdut. Em van deixar visitar molt amablement el seu arxiu a l'Arxiu Nacional de Catalunya i vaig poder accedir al llistat de les donacions i entre els noms que hi vaig recollir no hi vaig trobar el de Griñó.
    La veritat és que no he pogut trobar molt més. Tant jo com altres companys tenim moltíssim interès per saber on van anar a parar els mobles i altres de la "Xaroperia" dels Gener. Segons sembla aquesta es va tancar pels voltants de 1920 (al 1918 encara era oberta encara que ja feia molts anys que no pertanyia a Pompeu Gener) i, a més, durant l'època en què en Peius es va fer càrrec de la xaroperia era molt amic de l'Apel·les Mestres, vull dir que la història és molt plausible. Ja veus que el tema m'apassiona, m'encantaria que em poguessis donar alguna pista sobre les fonts d'on has tret la informació, si ets tan amable, o qualsevol indici que em pugui permetre seguir la investigació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Marc. Ara he vist que ja m'havies escrit un comentari l'any passat. Per alguna raó que desconec no em va arribar la notificació i no el vaig veure. Escriu-me, siusplau, al correu i en parlem: bereshit.bloc@gmail.com

      Elimina