Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 9 de desembre del 2014

1959: la televisió i el control de les imatges

Estudis de Miramar, a principis de la dècada de 1960
Arxiu de Radio Televisión Española


El 2 d'octubre 1925, l'enginyer escocès John Logie Baird (1888-1946) va transmetre amb èxit, des del laboratori de les golfes de casa seva, la primera imatge de televisió. A la pantalla del monitor hi va aparèixer escanejat en escala de grisos, amb trenta línies verticals i cinc quadres per segon el cap d'Stooky Bill, un popular ninot de ventríloc. Baird, coneixedor de les fantasmagories del segle XIX, conscientment o no, va triar el personatge més adequat per a recrear la imatge transportada, entre la màgia i la ciència.


John Logie Baird amb el primer emissor-receptor d'imatges
i el cap de Stooky Bill (Foto: Rex Features)

Recreació de les primeres imatges de televisió amb Stooky Bill


Fent un salt en el temps, el 15 de febrer de 1959 arribava a Barcelona la primera retransmissió de Televisión Española (les emissions a Madrid havien començat tres anys abans), que, com no podia ser de cap altra manera, va ser un partit de futbol. Un Madrid-Barça que va acabar amb victòria madridista per un gol a zero. Als anys 30, Philips ja havia fet una primera demostració a la Fira de Mostres de Barcelona, però no va tenir continuïtat a causa de l'esclat de la Guerra Civil; i encara se'n va fer una altra als anys 50, amb l'emissió en circuit tancat d'imatges preses dins del mateix recinte de l'exposició.


Primera Carta de ajuste de Televisión Española (1956)


El centre de producció de Miramar, un pavelló de Montjuïc que va servir de restaurant durant l'Exposició Internacional de 1929, no seria inaugurat fins el 14 de juliol quan sota la direcció d’Enrique de las Casas s'emet Balcón del Mediterráneo, un programa de varietats presentat per José Luis Barcelona, que seria el precursor de Club Miramar, el primer programa fet a Barcelona amb abast estatal, estrenat el 4 d'agost de 1959 i en antena fins al febrer de 1960, i presentat pel torero, actor i poeta Mario Cabré juntament amb Federico Gallo. El programa, en format de magazine, incloïa entrevistes, concursos –entre ells La aguja en el pajar– i actuacions musicals. S'emetia els dimarts a les 22.30 hores de la nit, amb una hora de durada. El 1960, Jose Luís Barcelona pren el relleu de la presentació fins a la cancel·lació del programa.


X-O da dinero, concurs emès des dels estudis de Miramar,
amb Isabel Bauzà i Joan Viñas


Va ser l'època de programes com X-O da dinero, presentat per Joan Viñas, el primer concurs que premiava amb diners els guanyadors (d'agost de 1959 a febrer de 1960); Ésta es su vida (entre 1963 i 1968), amb l'esmentat Federico Gallo; Estilo, el primer programa dedicat a les dones, amb Maruja Fernández; o Siempre hay una canción, amb Jorge Arandes. I, és clar, Amigos del martes (va substituir Club Miramar i va estar en emissió fins al 27 de setembre de 1960), conduït per la companyia dels Vienesos, que havien triomfat al Paral·lel de la postguerra amb Franz Johan, Artur Kaps, Gustavo Re i Herta Frankel i els seus titelles, com la gosseta Marilín.




Un dels grans èxits produïts a Miramar va ser l'adaptació d'obres de teatre. L'espai Teatro Catalán (1964-1967) s'emetia els últims dimarts de cada mes de manera gairebé clandestina perquè no s'anunciava a la revista oficial Tele Radio. La ferida lluminosa, de Josep Maria de Segarra, el 27 d'octubre de 1964 a les 17:02 de la tarda, va ser la primera emissió en català. Interpretada per actors com Paquita Ferrándiz, Jordi Serrat i Carme Contreras, no va aparèixer anunciada en cap mitjà de comunicació.


Fotograma de la Ferida lluminosa, emesa a TVE el 27 de novembre de 1964


Durant els primers anys d’existència, la televisió no va arribar a totes les llars. En una Espanya que tot just acabava de sortir de l’autarquia, els receptors havien de competir amb les neveres, les rentadores i el 600, i era habitual veure la gent badant embadalits davant els aparadors de les botigues d’electrodomèstics, compartint espai en els bars o anant a casa d’algun veí d’economia més pròspera.

Acostumats a la ràdio, la reina i senyora de totes les cases, el televisor era un element estrany, dotat de vida pròpia (com els ninots de ventríloc). Podíem entendre que la veu viatgés per l’espai a través de les ones, però es feia difícil assumir que ho fessin les imatges en moviment i en temps real.

Però, a més, el receptor estava subjecte al poder de l’electricitat en un temps en què els talls de fluït elèctric eren habituals. Les instal·lacions domèstiques eren precàries, el voltatge era de 125, la potència contractada era molt baixa... Tot plegat feia que qualsevol augment del consum elèctric fongués els ploms. Divertit. L’expressió “fondre-se-li els ploms a algú” persisteix en l’ús de la llengua, però la major part de la gent no sap a què fa referència. Els ploms feien la funció dels magnetotèrmics d’avui: quan augmenta la potència del consum es talla automàticament el corrent elèctric per evitar que es malmeti la instal·lació i els aparells connectats. Abans eren els ploms els que “saltaven”: un filament de coure dins del comptador de la llum es fonia i tallava el corrent. Aleshores calia desendollar els aparells connectats i canviar aquest filament perquè el circuit elèctric tornés a estar tancat.

Però a vegades era el propi aparell domèstic el que feia de resistència i es cremaven els fusibles i les làmpades quan augmentava la intensitat. Si et quedaves sense llum, tant per causes externes com internes, una ràdio a piles podia suplir el silenci sepulcral en què se sumia la llar. Però si de cop i volta s’apagava la tele... Si s’havien fos els ploms, els canviaves. Si fallava el subministrament elèctric, havies d’esperar resignadament que tornés. I sí... Hi havia una tercera possibilitat: que fallés l’emissió de Televisión Española. Les ones viatjaven des de Madrid rebotant per diverses antenes fins arribar al seu destí lluny de la capital. En el cas de Barcelona, el senyal arribava a la ciutat a través dels centres emissors de Saragossa, Palau de Plegamans i de l’antena situada sobre la torre de les aigües del Tibidabo.

Si fallava una d’aquestes antenes, el senyal quedava interromput i la pantalla del receptor es quedava negre. Recordo aquelles ocasions amb angoixa. Fins que no sortia un rètol de continuïtat anunciant quina era la causa del tall, no sabies si aquell dia te n’aniries a dormir sense recarregar el cervell d’imatges robades. El rètol de la pantalla, i ocasionalment la veu de la locutora de continuïtat, avisava: “Rogamos disculpen esta interrupción. Permanezcan atentos a sus pantallas”, o es comunicava que s’havia produït un tall en el subministrament elèctric en el centre emissor corresponent. Però aquesta situació no era sempre dolenta. Quan l’apagada es produïa fora de Catalunya, Miramar omplia el buit de l’emissió amb uns minuts de cinema còmic o de dibuixos animats.

Però quan no era així calia fer una ràpida comprovació. Si la resta de la casa tenia llum, s’havia fos el receptor o era un problema extern. El mateix que passava quan la pantalla es distorsionava. Aquesta causa aliena al subministrament elèctric va crear una expressió, “són ells” o "és d'ells", que va fer fortuna i que alleujava, en primera instància, el neguit econòmic: reparar el receptor costava diners; i fins que no vingués un tècnic, podies estar dies sense tele. Que haguessin estat “ells” posava el problema en mans de Déu o de l’autoritat i confortava mínimament l’ànima i la butxaca davant del poder inescrutable.




L’any 1963 l’angoixa i la incertesa davant de l’aparell quan es produïa aquesta distorsió va despertar la ment dels creadors de telefilms de l’ABC. La cadena nord-americana estrenava The Outer Limits (1963-1965), sèrie de televisió de ciència-ficció i terror, dirigida per Leslie Stevens, amb guions dels mateix Stevens i Joseph Stefano (Psicosis). Van ser dues temporades de 32 i 17 episodis respectivament, que van ser emesos per Televisión Española entre 1966 i 1967. Juntament amb Historias para no dormir, de Narciso Ibáñez Serrador, i el Fantasma del Louvre, de Claude Barma i protagonitzada per Juliette Gréco, totes dues emeses també el 1966, conformen una trilogia inquietant que van construir un imaginari de terror que, per primer cop se'ns presentava davant dels ulls i a casa. L'infern era dins del televisor.

The Outer Limits va ser estrenada a Espanya amb el títol de Rumbo a lo desconocido, que sovint es confon amb La dimensió desconeguda. A banda de l’argument dels episodis, que sovint jugaven amb les pors més elementals i més properes, la introducció dels capítols jugava amb les interferències sobre l’aparell receptor i amb la idea del “són ells”, del control extern de les nostres vides (una idea molt de postguerra). Mai estem sols. Cert que abans potser érem més ingenus, però si ho vau viure, ara recordareu aquelles sensacions. Us deixo amb Rumbo a lo desconocido.



"Nada le está sucediendo a su televisor. No intente ajustar la imagen. Ahora nosotros controlamos la transmisión. Controlamos el horizontal y el vertical. Podemos invadirle con mil canales, o hacer que una imagen llegue con la claridad del cristal, y aún más. Podemos hacer que usted vea cualquier cosa que nuestra imaginación conciba. Durante la próxima hora controlaremos todo lo que vea y escuche. Está a punto de experimentar el vértigo del misterio que se expande desde lo más profundo de su mente hasta más allá de la imaginación."

51 comentaris :

  1. Que bo! Recordo com si fos ara aquelles locutores de continuïtat de veu engolada, els "minutos musicales", el cinema mut... Més vagament, "Historias para no dormir" que, si podia, em mirava de cua d'ull. "Rumbo a lo desconocido" la vaig descobrir bastant més tard, però sé que a casa no se la perdien.
    Ara, el que tinc més present de tot és el descans que suposava quan algú pronunciava les paraules màgiques "són ells". Proposo que es declari frase-patrimoni de la humanitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Secundo la proposta de frase-patrimoni de la humanitat!

      Jo vaig tenir la sort que se'm permetia veure totes les sèries i les pel·lícules de la tele, fos l'hora que fos. En el cas de les pel·lícules, amb cinefòrum inclòs: vaig saber del valor de les cames de Cyd Charisse abans de tenir nocions "estètiques". La meva va ser una infantesa peculiar. Rebia per un costat i se'm donava per un altre sense gaire criteri.

      Elimina
  2. Deixa'm presumir d'haver vist, quan encara no teníem tele, als vienesos, a l'Herta i a la Marilín, gravant un programa a Miramar... Poca broma!

    No pas a la meva, però em consta que a les escoles modernes i actives de l'època -on pobre del pare que no hi participés- la "comissió antitele" era tot un clàssic. Sé d'un d'aquests "comissionats", anys més tard, orgullós veient que son fill entrava a treballar a TV3.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot un luxe, Girbén, haver vist els Vienesos!

      Jo no vaig conèixer directament ningú antitele, però sí que estava al cas d'aquestes ortodòxies que no porten enlloc.

      Elimina
  3. Quizá el que más me gustaba era el Dr Cilinder ¡¡¡ el malo de Felix El Gato ¡¡¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem d'acord, Miquel. Era magnífic, "Félix el Gato"!

      Elimina
  4. Encara avui, quan els ministres del PP ens sorprenen amb alguna nova atzagaiada, diem "són ells!" I no són exactament marcians, encara que alguns ho semblin...
    Gràcies pels teus excel·lents posts.
    Bones festes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada comprovar, Ramon, que el "són ells" gaudeix de bona salut, en la memòria i en la realitat.

      Gràcies a tu, Ramon, per la companyia, i que tinguis també unes bones festes.

      Elimina
  5. Excelente, Enric. A mí esa época me pilló recién ingresado en la ETSEIB. Los programas de Miramar estaban más o menos acaparados por el Clan Gallo-Arandes y compañía. En 1959-60, en casa no teníamos tele todavía pero me enteraba de lo que ponían, con pelos y señales y un fuerte espíritu crítico, a través de un entrañable compañero, Gabriel Robert, que además era de los poquísimos que tenía coche. Algunas de las cosas que comentas, recuerdo haberlas comentado con él cuando en casa ya tuvimos tele. En clases como la de Geología era un verdadero alivio pasar el tiempo poniendo a parir algunos de los programas, y a quienes los hacían, mientras el Sr. Callol dormía a las ovejas (más bien, los borregos, que eso éramos en muchos aspectos, los alumnos de entonces).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Eugenio!
      A mí me pilló muy niño, y no solo sin espíritu crítico, sino todo lo contrario: la novedad embargaba todos mis sentidos. A Jorge Arandes solo lo recuerdo com director de Radio Nacional, creo que en Barcelona; pero Federico Gallo es un personaje ligado por completo a esa primera televisión gracias al programa "Esta es su vida", y por supeuesto a la radio.

      Elimina
  6. Una "gaudida estratosfèrica" llegir el teu article Enric, de debò que em fas passar estones inoblidables amb relats com aquest.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es nota que som de la mateixa generació, Miquel. Sempre he pensat que som la frontissa entre la postguerra i l'aperturisme: som els últims que vam veure els llums de gas al carrer i els trens de fusta traient fum, i els primers a entrar en la modernitat. Això no només ens va marcar sinó que va generar un nou llenguatge. Sentir les expressions "canviar els ploms" o "són ells" fan la funció de la magdalena de Proust.

      Elimina
  7. Gràcies per descriure tan be una part de la meva infantessa. Al veure els comentaris m'agrada saber que els meus records son compartits per tanta gent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! Aquesta era la intenció, Núria, descobrir que hi ha records que tenen a veure amb moltes persones i poder-los compartir. Com que així ha estat, no puc demanar més.

      Elimina
  8. Fantàstic blog, Enric.
    Vinc de visitar Contradiarios i acabo de llegir els comentaris creuats amb JL.
    Molt bona la imatge de Hong, el torero xinès. No he pogut resistir fer una visita a Bereshit.
    Meravellós el vídeo que hi ha penjat de Calder.
    Salutacions!
    Pep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Pep! Havent-nos creuat amb el JL pel mig gairebé és garantia de sintonia. Me l'estimo molt i sé que ell també m'aprecia.

      Veient els teus treballs no m'estranya que t'agradi Calder. El vídeo del circ el tinc penjat permanentment per no oblidar que l'art i el joc tenen molt en comú des del punt de vista simbòlic (que li preguntin a Cirlot!).

      Salut!
      Enric

      Elimina
  9. …I és que ara es porta molt l’art que en diuen social, defensat, em consta, per veritables i influents talossos. Una moda. Per mi, sovint una estafa. Malgrat que sempre hi hagi excepcions, és clar

    Penso que això de l’art potser no ha d’aspirar a canviar el mon però si a les persones. Molt més senzill.

    L’Alexander Calder, amb els comissaris d’exposicions que xuten ara mateix, no es menjaria res. Seria un fracassat. I a mi em sembla un personatge fascinant quan el veig amb els seus petits i autòmatament humanitzats circs.

    Coses del sistema.

    Pep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem d'acord, Pep. Fins i tot diria que no cal canviar res. La relació que es produeix entre artista i receptor és molt personal: es posen en contacte el món personal de l'artista i el del receptor quan el missatge i llenguatge coincideixen en els dos extrems. Que després arribi més enllà té a veure amb moltes circumstàncies diferents que sovint tenen a veure amb qüestions socials. Per exemple, el "Gernika" va més enllà de Picasso i dels seus promotors. O l'obra de Goya que reflecteix l'Espanya negra.

      Elimina
  10. Enric, en Sevilla por esas fechas, cuando se cortaba la emisión siempre se le achacaba a un fallo en el repetidor enclavado en un pueblo de la Sierra Norte sevillana, cuyo nombre evoca resonancias de batalla de la II Guerra Mundial: Guadalcanal. Ah y siempre eran "por causas ajenas a su voluntad"

    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. E. Glez, sería fantástico poder construir una especie de mapa peninsular que reflejara la terminología (¿se nota mi formación como lingüista?) usada para explicar esa nueva realidad que se instauraba en nuestras casas. Realmente, en esa época nombrar el Centro Emisor de Gualcanal le daba una dimensión casi mítica. ¿Teníais un equivalente al "son ellos" que usábamos aquí cuando el fallo procedía de Televión Española?

      Un saludo y gracias por tu comentario.

      Elimina
  11. Felicitats per la propera edició sobre els vestigis de Barcelona per part de l'Ajuntament de Barcelona i aquesta oculta, de moment, editorial.

    Bona galerada!!!

    ...també bones Festes !

    Salut!

    Pep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Pep! Bones festes i bon any!

      Elimina
  12. Vam anar als vespres, durant molts anys, a veure la tele a casa d'uns veïns del davant més 'ben situats', tot i que la senyora de la casa i la seva mare aprofitaven la vetlla televisiva per cosir camises i fer-se un sobresou. Recordo també una sèrie que aleshores em feia por, crec que es deia La sombra del destino i la presentació, amb una mena d'ombra, em recordava un anunci d'aquells que posaven a les carreteres, d'un licor. Si no ho recordo malament també crec que la presentava el gran Adolphe Menjou. Era molt inquietant. Era d'aquelles on al final passava alguna cosa inesperada que ho canviava tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Conec la sèrie que esmentes, Júlia, però al recordo vagament perquè diria que és anterior a les que comento. Era bastant habitual en aquells temps emetre telefilms inquietants com aquests. Suposo que hi havia una certa predisposició en el públic, a banda del que explico: que la televisió ja tenia alguna cosa d'inquietant pel sol fet d'introduir-se a les cases.

      Veig que t'he inspirat l'apunt d'avui:

      http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2014/12/lombra-del-desti-i-el-bigoti-de-menjou.html

      Elimina
  13. I rés d'emissió continua, coses que ara semblen d'allò més normal, no fa gaire no eren així. Jo soc de la generació dels Chiripitifláuticos, uffff, quant de temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Guanyem experiència, Javier. I com que venim d'uns temps on les coses eren tan diferents, també tenim més criteri i esperit crític.

      Elimina
    2. Quats records m han vingut en llegir el teu text, l estabilitzador, la frase " es d ells", noche del martes, jo era una fan de "reina por un dia" en fi quins temps aquells...Gràcies per fer nos memòria!!

      Elimina
    3. Moltes gràcies a tu, Victòria!

      Elimina
  14. En aquells temps hi havia uns estabilitzadors de tensió, per la televisió. Era fonamentalment un aparell que rep a l'entrada una tensió que pot variar entre un valor mínim i un valor màxim i donant a la sortida un tensió estabilitzada que teòricament era 125 volts, suposant que l'entrada fos entre 100 i 110 volts. Però gairebé mai no era així, almenys al meu barri (Poblenou) pel fet que les fàbriques feien caure la tensió en posar en funcionament algun motor gran. El que no recordo molt bé és si encara hi havia alguna zona de Barcelona que tenia Corrent Continua.

    Que passis unes bones Festes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara que ho dius, Josep, em sembla recordar uns aparells amb forma de maleta i amb nansa que segurament eren aquest estabilitzadors. Suposo que aquestes variacions de tensió no afectaven les bombetes, però en un receptor de televisió feia que es distorsionés la imatge o que s'apagués, oi?

      Bones festes, Josep!

      Elimina
    2. Dolors Mallafré15 de juliol, 2020

      Josep,a casa nostre teníem dos contadors, el de la llum que anava a 125v. i el de la força a 220v on s'endollava la nevera, l'aspirador, la T.V...i també van comprar un un estabilitzador de corrent pel televisor Philips, que per cert tenia una fondaria i...ncreible

      Elimina
  15. Exactament, Enric, era això mateix. Mestres l'entrada de tensió era de 100 o 110 volts, la sortida a la televisió era els 125volts, però si baixava a 90 o 95, a causa del que dic dels motors de les fàbriques, o que els finals de línia havien caigudes de tensió, aquí estava el drama, perquè la Companyia la feia pujar, i per altra banda les empreses engegaven els alternadors (la gent els hi deien burres) llavors la tensió era més o menys 130 vols, i es feia malbé la tele. Dispensa la extensió del comentari, i encara em deixo el problema que tenien alguns sectors de Barcelona amb el corrent continua. Com si fos una gran "pila"

    Gràcies per tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot el contrari, Josep! Gràcies per l'explicació perquè, a més, ens ajuda a situar-nos en el context històric i social. Estem parlant dels anys 60 i en canvi en molts aspectes estàvem encara en plena postguerra.

      Elimina
    2. Josep, una mica és com el que comentes en el teu blog recuperant el "la calle es mía" de Fraga. Som en un país en el qual les rèmores del passat són una constant.

      Elimina
  16. Molt bo recordar els primers anys de la TV, m'has fet passar una bona estona. Certament els meus fills no entenien quand la meva mare deia " a aquest se li han fos els ploms" ells ja van néixer amb la tele en colors. He rigut molt Enric recordant que quand la pantalla es posava negra, algú s'aixecava per comprovar si hi havia llum, i un munt de vegades sortia la típica frase " es d'ells" Tot plegat ha sigut fantàstic llegir-te!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Roser! El millor d'escriure és saber que pots despertar records i emocions. És un luxe que agraeixo.

      Elimina
  17. Muchas Gracias, como siempre articulos, interesantisimos. Yo hice de extra en Miramar, en el Programa Reina por un Dia, era niño, e hice de Enanito, grandes recuerdos, de Pili-Mili, Jose Luis Barcelona. Tambien hice una aparicion en una corto de pelicula, grabado en Miramar, lo emitieron en la "segunda cadena", pero no recuerdo el nombre. en fin que me e retrotransportado al pasado. Gracias, he pasado un rato feliz, y muy agradable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias a ti por tus comentarios. M'alegra que mi artículo te haya permitido recuperar viejos y agradables recuerdos.

      Elimina
    2. Doncs jo recordo amb nostàlgia la TV d'aquella època. Tenia 15 anys i en feia un que treballava havent hagut de deixar els estudis per motiu econòmic i d'malaltia a casa. Recordo l'any geofísic internacional malgrat sentir pel celobert als qui a poc a poc aconsseguiren portar-nos al "Sálvame"dir "Nena tanca la tele que surten els paparres! També m'agradava molt i molt sentir a escriptors com a Pérez Ruano, series com "El investigador submarino", i els inefables vienesos als quals veia pel barri perquè vivien a dos passes de casa fer el "Don Pacón Traria" Bons temps, com hi ha Déu! Viva el Sacatrón!!!!

      Elimina
    3. És inevitable, Román, tenir uns records especials d'aquells anys en què la televisió envaïa per primer cop les nostres llars: va ser tot un fenomen. L'Any Físic Internacional no va ser entre 1957 i 1958, abans que arribés la tele a Barcelona?

      Elimina
    4. Perdó: l'Any Geofísic Internacional.

      Elimina
  18. Perdó. M'ha traït la memòria. em referia a César González Ruano (no Pérez Ruano) També el llegia a la barberia mentre em tallaven el cabell.

    ResponElimina
  19. Grans records i com sempre, molt ben explicats. Els meus ninots de ventriloquia (i jo ��) tot i no ser els primers en emetre, com el ninot anglés o els Ninots de la gran ventrilocua Rosie Barón, que van actuar al primer programa de varietats de TVE, també vam actuar moltes vegades a Miramar, amb els estimats amics i presentadors José Luis Barcelona i Silvia Tortosa. Del que expliques, molta gent no sap, que La ferida lluminosa, va tenir tant d'èxit, que més endavant la va passar tve per tot Espanya, EN CATALÀ i subtitulada en castellà

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Selvin! No sabia que 'La ferida lluminosa' s'hagués emès subtitulada a tot l'estat. Molt bona dada. Pel que fa a la ventrilòquia, és una llàstima que ja no tingui la presència que havia tingut temps enrere, tant la infantil com l'adulta Era una bona eina per fer no només humor, sinó també crítica social.

      Elimina
  20. Jo m'enrecordo que eran uns capitols molt bons i em quedava extasiat. M'agradaria tenir algun capitol per enrecordarme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pepemari, a mi també m'agradaven molt. Malauradament, no hi ha manera de trobar episodis doblats. A YouTube en pots trobar algun en versió original.

      Elimina
  21. Gràcies pel resum! Recordo tant el "és d'ells", dit pels veins que tenien tele quan jo era petit (a vegades anava a casa d'algun dels dos veins de l'escala que tenien tele, despres de fer els deures d'escola)... Lo de "fondre els ploms", dons n'hi havia que erem amb un fil de plom (estany-plom? no en tinc cap tros, ara...), comprats a electricistes, anaven enroscats amb una rosca tipus bombeta. A casa, els "ploms" que tenien un fil prim de coure (el meu pare en deia aram) eren els que ell preparava quan es fonia algun dels de "fil de plom", segons el veí possava un fil dels mes prims o dos, o tres per qui tenia "força" (seria l'amperatge, el corrent que tenia cadescú segons la potència. "Força" en sentit més modern era tenir 220 V). El meu pare havia seguit els cursos de Radio Maymó, ocasionalment arreglava alguns aparells elèctrics i ràdios de veins, mai per diners (a canvi de favors?) era l'economia que jo en dic "pre-iva"...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pels teus comentaris. Els ploms de casa eren de coure o aram. Com que el meu pare havia tingut relació amb el món de l'electrònica, aviat vam tenir tele a casa i eren els veïns els qui venien a casa. Avui, als qui han viscut sempre amb tele i sense talls de llum, els deu semblar que parlem de la prehistòria.

      Elimina
  22. Renoi, quina ressenya més neta del que tenim -els que ho tenim- borrós. Per ser una família de classe mitja deu ni do l'aviat que ens vam adherir a la "caixa màgica"(1963). Les pantalles eren lleugerament ovalades dins un marc, no pas com ara, i feien una mica de "panxa". De moment una cadena, per bé que quan arribà la segona ens la van poder instal·lar al mateix aparell. I el primer que recordo, els dibuixos d'en "Bugs Bunny", que el pare assegurà que, en arribar, ens va trobar paralitzats als tres. Els dos menuts... i la mare. Moltes gràcies Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Josep Oriol. Sens dubte, aquell aparell intrús que se'ns va instal·lar a casa ens va canviar la vida.

      Elimina
  23. Enhorabona per l´article. He rememorat aquestes vivencies. Voldria aportar que Amigos del Martes es va emetre mes enlla del 1960 donç quan les riuades del Septembre de 1962 en Franz Joham va dir que com Barcelona (el pais) estava de dol, aquell dia el programa no seria de varietats sino de interpretacions musicals de caire solemne. Es van interpretar peces classiques de musica, solos de violi, piano i d´altres que van transmetre a l´audiencia afectada per les catastrofiques conseqüencies de les inundacions, serenor i consol dintre del possible.
    Recordo els interesantissims programes de divulgació cientifica del professor Miravitlles. Alli ens va mostrar, per exemple, filmacions amb les seqüencies de la divisió de les cel.lules, els entrenaments dels astronautes, les estructures dels átoms, etc, etc. Un programa impactant va ser quan va advertir de que la Humanitat estava abusant del recursos del nostre planeta i dels perills de la contaminació ambiental. Va ser un primer toc a la consciencia ecologica.


    ResponElimina