Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 15 de desembre del 2014

El refugi de Can Robacols i el mapa del tresor



El mes d'agost de 2014, el Pere Plana Panyart ens descrivia en el seu blog els temps en què, de petit, jugava en un refugi de Can Robacols, en el barri del Camp de l'Arpa del Clot, al qual s'hi podia accedir des de dins de la casa del seu oncle José en el carrer del Pistó. La porta gran donava a un pati al bell mig del qual s’obria la misteriosa porta del refugi, protegida per una volta de formigó (o de maó massís). El Pere no va poder-hi baixar mai perquè li deien que era "molt perillós". El refugi de Cal José havia acollit durant els bombardeigs de la guerra una bona part de la població del Camp de l'Arpa, però aleshores era un lloc on el tiet baixava, deixant-lo fora amb un pam de nas, i tornava a pujar amb una ampolla de vi o xampany a cada mà: el feia servir de bodega. Entrant al pati, a mà dreta hi havia la "barraqueta" (així en deia l'oncle), on vivia la família, i a mà esquerra, una cotxera on s'aixoplugava la Gambeta, un tricicle motoritzat i carrossat amb el qual feia transport de mercaderies.


Localització sobre un fragment d'un plànol de 1933 del refugi 173,
al carrer Ripollès, i el 279, al carrer Besalú, a Can Robacols,
probablement units sota el carrer del Pistó,
segons les referències actuals


Imatge aèria de Can Robacols. Les cases de mà esquerra són del carrer Mataplana;
el cul-de-sac de baix és el final del carrer Josepa Massanés; a la part superior,
el carrer que travessa és Pistó, i el tros més ample, continuació de
Mataplana, és el carrer de Ripollés


Del barri de Can Robacols ja no en queda gairebé res: un tram del carrer del Pistó i algunes cases que ens recorden l'antiga configuració d'un barri d'aspecte rural, d'on han desaparegut els carrers de Mataplana, Infante, Lluís Rigalt i totes les raconades i patis del carrer de Josepa Massanés (1811-1887), escriptora tarragonina que va viure a la casa que els avis paterns tenien a Can Robacols. Aquell espai avui és la plaça que du el nom de la barriada.


El carrer de Josepa Massanés (abans Sol), cap a 1965,
a la barriada de Can Robacols (AFB)


El Pere no recordava on se situaria actualment el refugi i el vam ajudar a localitzar-lo i el vam identificar com el refugi antiaeri 279, del qual es coneix l’existència pel llistat de refugis antiaeris del 16 de juliol de 1938 publicat a l’Atles dels Refugis de la Guerra Civil espanyola a Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona i CLABSA, i pels treballs de la historiadora Judit Pujadó (1). En no tenir més documentació de l’estructura defensiva, ja sigui de l’època o fruit d’intervencions posterior, no en podíem aportar més informació.

La casualitat va voler que el refugi de Can Robacols fos localitzat unes setmanes després durant unes obres del subsòl del carrer del Ripollès, en l'emplaçament que es pot veure en el plànol d'aquest apunt. I com es pot comprovar a les fotografies de més avall que vam fer amb els companys del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa, després de les escales d'entrada la resta del túnel està emplenat de terra i fa suposar que es troba en bones condicions. A la paret dreta es conserven les brides de la barana i els aïllants ceràmics de la xarxa elèctrica. Es tracta, però, del refugi número 173.

Dimecres 17 de desembre del mateix any es va fer la primera inspecció oficial, que va permetre comprovar que està força ben conservat, amb bancs d'obra, però sense latrines. A l'espera de les comprovacions oportunes, es preveu que s'estengui per sota de les restes que es conserven del carrer Pistó, inclòs el passatge a tocar de Coll i Vehí, com ens recordava el Pere: això voldria dir que els refugis 279 i 173 podrien estar units.

Sabem que el refugi es conservarà i serà cobert de moment amb una tapa provisional abatible perquè en un futur sigui possible visitar-lo. A causa de las filtracions és ple de fang a la part de l´entrada. De moment no es possible entrar-hi  ja que cal fer servir ampolles d'oxigen perquè l'aire és molt viciat i l´alarma salta constantment.

Jugar en els refugis era una activitat força comuna entre els nens de la postguerra, i va durar fins als anys 60, moment en què els pocs que quedaven accessibles van ser tapats per evitar perills. Els nens del meu carrer al Clot jugàvem en el que hi havia entre els horts i els patis del passatge d'Anglesola (avui desaparegut amb l'excepció d'un petit cul-de-sac), que anava des del carrer Independència fins al del Dos de Maig.

Si els records de Pere Plana i els nostres són suficients per narrar l'ús que els refugis van tenir després de la guerra, i que ens permet compartir experiències semblants lluny del terror que els nostres avis i pares van haver de viure quan l'aviació italiana bombardejava Barcelona, un nou relat ens permet remuntar-nos a 1937, que és l'any en què es van començar a construir els refugis.



 
En Raimon Pavia, nét de Can Riera, que era com anomenaven la casa i la botiga de teixits dels seus avis, en el xamfrà de Ripollès, 15 (abans 1 bis, com apareix en aquest plànol), amb Muntanya 82, comparteix amb nosaltres aquesta història que a ell li havia explicat la mare, Mercè Segura Riera (el Clot, 1928).

Deia l'avi del Raimon, Raimond Segura Bergadà (1902-1981), que amb altres veïns va col·laborar a construir el refugi, però que n'hi havia un que hi treballava molt menys que els altres, i els veïns n’estaven tips. Un dia se’ls va ocórrer amagar un missatge i enterrar-lo, i fer per manera que se’l trobés ell. El va trobar, efectivament, i hi deia que a una certa distància hi havia un tresor amagat. El veí no ho va dir a ningú, i a partir d’aquell moment anava sovint a cavar-hi, especialment quan els altres no hi eren. Al final li van acabar dient la veritat, fotent-se’n i a més avergonyint-lo per haver-se guardat el “secret” només per a ell.

Totes les parets amaguen secrets, morts i amors il·lícits. En èpoques amables i en èpoques de crisi. Fer-les parlar pot remoure alguna mala consciència i mai ens separen del tot d'oïdes malintencionades. Per això de petits ens feien callar quan es deia en veu alta allò que no s'havia de dir. Les parets ens preserven i alhora, aïllant-nos, ens identifiquen.






Fotos cedides per l'Ajuntament de Barcelona


El 9 juny de 1937, i després de 10 mesos de conflicte bèl·lic, el president Lluís Companys va constituir per decret la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC, DOGC 13-VI). A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l'Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d'un centenar de refugis. La resta, quasi 1.300, es van començar a excavar per iniciativa civil, tant pel que fa a l'organització com al finançament, configurant un autèntic moviment social sense precedents. El 16 de juliol de 1938 la JLDPB va confeccionar un atles, organitzat per districtes, amb la ubicació i el número d'identificació d'un total de 1293 refugis antiaeris. No es té garantia de l'existència ni estat de conservació de tots aquests refugis, ja que la llista de la Junta on només una relació de petició de permisos per a construcció o adaptació d'espais preexistents per a la seva defensa. Encara avui, les obres a la ciutat destapen refugis no documentats, com és el cas recent del descobert a la Torre de la Sagrera del carrer de Berenguer de Palou 52-62.


*

Nota: 


(1) Alguns dels llibres de Judit Pujadó en què es parla dels refugis antiaeris:

El llegat subterrani: els refugis antiaeris de la Guerra Civil. Barcelona: Ara llibres, 2008.
Oblits de rereguarda: els refugis antiaeris a Barcelona. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 1998.
Contra l'oblit: els refugis antiaeris poble a poble. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 2006.


*

[+]

La notícia a La Vanguardia, on la periodista Meritxell Pauné ens cita com a font d'informació.

El secret de Can Robacols al descobert, Escola Dovella.

34 comentaris :

  1. Muy , muy interesante ¡¡¡
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Miquel: un refugi que servia per protegir i que amaga històries curioses. I n'hi deuen haver moltes més!

      Elimina
  2. Has fet una bona feina, Enric. D'estar amatent a l'hora de vigilar obres, d'assabentar-te de les histories i d'explicar-les. Moltes gràcies. Efectivament hi ha hagut moments en els que els refugis han tingut altres aplicacions més útils, com la de servir de celler. Ja no se'ls podia veure amb l'horror dels dies dels bombardejos, però per a mi, el del meu oncle va ser sempre la porta del misteri més gran.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que no pot ser de cap altra manera, Pere. Se'm fa difícil imaginar-me un lloc més misteriós i atractiu que un refugi. I mira que de petits ens ficàvem en llocs estranys.

      Estaré atent per si apareix cap dada nova. M'encantaria poder trobar el celler del teu oncle!

      Elimina
  3. Sempre he pensat que darrera la cosa més insignificant hi ha una història, doncs mira tu per on aquí tenim una gran història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Javier. I és gràcies a aquestes històries que ens podem fer nostra la Història.

      Elimina
  4. Javier Navarro19 de desembre, 2014

    Molt interessant, gracies per explicar-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu per llegir-ho i comentar-ho, Javier.

      Elimina
  5. Es molt interessant el tema dels refugis, pensar que Barcelona deuria esta farcida de refugis al subsòl!.
    Per altre banda, els franquistes mai han demanat perdó per bombardejos que varen fer...i la gent que varen matar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cert, Aris, és que la gran majoria encara hi són i van apareixent.

      En aquest país no em fet net mai, i així ens van les coses: hi ha gent instal·lada en aquelles mateixes idees.

      Elimina
  6. A l'estiu del 1977 recordo que desprès de tornar d'uns dies de vacances fora de Barcelona, el grupet d'amics del barri (jo tenia 10 anys) em van explicar que havien trobat un refugi a Can Robacols accedint des d'alguna de les cases de la zona (probablement abandonada) i hi havien estat a dins. No recordo el que va passar però jo vaig voler anar a veure'l amb ells encara que finalment no hi vam anar.
    Carles

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Carles. El 1977 Can Robacols tenia els dies comptats i devia haver moltes cases abandonades i deuria ser fàcil poder-hi accedir. Aleshores jo ja no era al barri però vaig fer fotos. Llàstima que no se'm va acudir mirar d'entrar en alguna d'elles.

      De petit si que hi anava sovint (jo vivia davant del Foment) perquè hi teníem uns amics però no em van comentar mai res sobre cap refugi. En canvi, sí que havia anat al que hi havia a Independència amb el passatge d'Anglesola.

      Elimina
  7. Agata del Mar02 de gener, 2015

    Les meves àvia i mare (filles de la Barceloneta) per la guerra hi van marxar, com quasi bé tothom perquè va patir molts bombardejos i van passar un temps al carrer Bassols a casa d'uns parents; explicaven que anaven a un refugi proper, però no se si seria aquest...... molt interessant, com sempre, Enric

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Àgata. No era aquest segur perquè queda massa lluny. El refugi més proper era el de Bassols amb Xifré. És el 621. Està documentat, però no s'hi ha entrat mai.

      Elimina
  8. Núria Gavaldà Cases26 de març, 2015

    Benvolguts, estic al.lucinant!! Refugis al subsol del meu barri, on he nascut i encara visc! Tota la vida trepitjant-los sense saber-ho!! Friso de ganes de poder-los visitar.
    He llegit el que heu anat eacrivint i jo quasi ni recordo com era la plaça de Can Robacols perquè als anys 70 era molt petita (sóc del 73). Nomes tinc algun record borrós de quan era tota de terra.
    En fi, que xulo descobrir nous misteris de la nostra història al bell mig del nostre barri. Gràcies. Ho anirem seguint de prop.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Núria. M'alegro d'haver despertat aquest interès i els records llunyans: és el millor que es pot demanar quan escrius.
      Abans de Sant Jordi presentarem el primer fascicle de "L'Abans del Clot-Camp de l'Arpa" que em fets els membres del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa i podràs veure fotografies de Can Robacols.

      Elimina
  9. Hola, en el Plenario del Ayuntamiento, el próximo día 8 hablaremos del refugio de Can Robacols. Como miembro de la A.V.V. del Clot…, publiqué un artículo del refugio de la calle Mallorca – Vizcaya. Acompañado por varios familiares visitamos dicho refugio, ninguno de ellos había bajado desde la Guerra

    Salud!

    Antonio Herrera

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perfecte, Antonio! Ens truquem i acabem de concretar.

      Elimina
  10. L'autor de la fotografia del refugi, de l'any 1958 és, realment, en Joaquim Plana Pañart (1935-2016). Remenant en el meu propi arxiu he trobat altres fotografies del mateix lloc, del mateix dia i amb la mateixa gent, on queda clar que és ell, qui les va fer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Pere. Si vols canviar-hi el nom, canviaré la fotografia amb molt de gust.
      Una abraçada i bon any!

      Elimina
  11. Enric,
    En el mapa creo que hayun error con la ubicación de la calle Llagostera. Dicha calle va de Dega Bahi hasta Coll y Vehí. En el mapa la ponen en varios sitios e incluso la misma calle Llagostera se cruza a ella misma. Creo que es un error.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és un error.En aquella època no existia el carrer Historiador Maians i tot era carrer Llagostera.

      Elimina
  12. @Desconegut: Es tracta del barri de Can Robacols, un nucli semi-rural enderrocat farà algunes dècades.

    ResponElimina
  13. Molt bé, Enric. Per tot el que ens expliques sobre Barcelona mereixes la Medalla d'Or de la Ciutat o algun guardó semblant. No ho dic de broma. Tard o d’hora te l’atorgaran.

    ResponElimina
  14. Enric, els meus avis vivien a nació cantonada Coll i Vehí, números impars, des de dalt del terrat la meva mare em deia que al pati dels baixos, estava l'entrada d'un refugi, no sé si donava a Nacio o a l'altre carrer i desconec si ja es coneixeu

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme. Era el refugi R.179. Estava a la cantonada mar-Besòs de Coll i Vehí amb Nació.

      Elimina
  15. Molt interessant, Enric, com sempre. Un apunt: el meu pare, que vivia al carrer Xifré entre Provença i Rosselló, em deia que quan bombardejaven anaven a un refugi que hi havia a la cruïlla d' Independència amb Provença. No sé si aquest el tenim localitzat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Toni. Sí, el tenim localitzat. Jo vivia a Provença entre Independència i Xifré, i amb els amics del carrer encara havíem jugat dins del refugi. Estava en el descampat que tancava el carrer Provença. Després d'obrir el carrer i la construcció dels edificis de banda i banda, em sembla que ja no en queda res.

      Elimina
    2. Enric H. March. Estic fascinada per tota aquesta història. A la guerra, el meu avi treballaba a la Casa Elizalde i quan bombardejaven anava corrents exposant la seva vida i passava per la Sagrada Família, que també va resultar afectada, fins arribar a Còrsega-Indepèndecia on vivía la familia per veure si estaven sans i estalvis. Si els hi donava temps podien protegir-se al refugi antiaeri. Sinó a sota la cortina de la cuina. Tinc entès què també hi havia un a Còrsega entre Dos de Maig i Independència. On fa molts anys hi ha un Condis i edificis. M'ho pots verificar?
      També cada vegada que he passat per la caseta blanca i blava d'Historiador Maians 9, m'ha cridat molt l'atenció i mai he trobat a ningú per preguntar i saber de la seva història...
      Moltes gràcies per la teva tasca.

      Elimina
    3. Moltes gràcies! Efectivament, hi havia un refugi, el R. 0229, a la banda de muntanya just abans d'arribar a Independència en sentit Besòs. No s'hi ha entrat mai. La caseta del carrer Historiador Maians, 9, és una de les poques que queden del barri de Can Robacols, juntament amb les de Fontova, a tocar d'aquesta, les del carrer del Pistó i la de la raconada de Josepa Massanes.

      Elimina
  16. Enric, moltes gràcies per la informació tant interessant. És maco recordar la història del nostre barri i de Bcn en general.
    Jo era molt petita però també recordo com era el Clot, amb els tallerets i oficis, amb lambordas o sense asfaltar. Els abeuradors on bebian els cavalls i ases i la estació on ara hi és l'Ajuntament.

    ResponElimina
  17. Enric, H.March. El refugi 0229 ara està soterrat a el supermercat Condis, que va ser un super "1 2 3", després cadena "Tiburón" dels primers supers que van construir al barri. Va ser tot un aconteixement. És posible que no sàpiguen el que tenen a sota sinó miran els plànols. Va ser un descampat durant molt temps. Quina llàstima no haver conservat aquets refugis i protegir-los com a memòria històrica. I així poguer fer visites guiades de gran interès històric i cultural. Van ser uns refugis únics a tota Europa sense precedent. De construcció molt segura per l'època. Durant la segona guerra mundial a Londres van intentar construir-los i malhauradament no ho van dur a terma perquè ho van trobar car i en quina mala hora van recomanar a la població que és construís el seu propi refugi al jardí de casa. Què eren com conilleres i van causar milers de morts amb els bombarders.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res. Gràcies a tu. Segurament n'hi ha restes al subsòl, però si no es troben quan es fan obres, no es fan intervencions. Encara que sembli un contrasentit, la política municipal no permet buscar sense cap "raó" de força major. Per aquesta raó no s'han documentat la majoria de refugis. Se sap que existeixen perquè n'hi ha un llistat i es tenen els plànols, però estan sense intervenir ni documentar.

      Elimina
  18. Llàstima que no és pugui fer-ne més!
    Fins aviat!

    ResponElimina