La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimarts, 23 de desembre de 2014

La llum del solstici d'hivern: Hanukkà, Nadal i l'arbre

Arbre de Nadal de Can Jorba
Foto: Francesc Català-Roca (1970)


Barcelona ha encès els llums de Nadal. Caminem pels dies més curts de l'any i la llum és un dels elements característics d'aquestes festes que celebren el final i el començament del cicle agrícola anual que marca tradicionalment el calendari. Arriba el solstici d'hivern. La vida es reclou al voltant de la llar, a l'escalfor del foc i el bestiar, com en un pessebre. La gent es reuneix en el silenci de la nit. El vi ja ha fermentat i servirà per celebrar que els dies s'allarguen i que el nou cicle comença. Any nou, vida vella.

Les festes religioses al voltant del solstici d'hivern se superposen sobre festivitats paganes molt més antigues i s'anuncien dies abans amb un ritual. L'Advent cristià, les quatre setmanes que donen pas al Nadal, recull la tradició de la llum, tot esperant el naixement de Jesús (nativitatis domini), encenent una espelma per cadascun dels quatre diumenges abans del dia 25. Igual que la Hanukkà jueva, la festa de les llums que comença el dia 25 del mes de Kislev (en el 2017 comença la nit del 12 de desembre, i acaba el 2 de Tevet, 20 de desembre), en què s'encenen les vuit espelmes de la hanukkià, una cada dia, per celebrar la recuperació i purificació del Temple de Jerusalem l'any 164 aec. L'arbre de Nadal, l'arbre de l'Univers de la mitologia nòrdica (Yggdrasil), és el símbol de la fertilitat i celebra el naixement de Frey, el déu del Sol, que tot ho il·lumina.

La tradició catalana, aragonesa, occitana i andorrana del Tió de Nadal té un origen mitològic ancestral també relacionat amb la vegetació i la fertilitat (renaixement de la natura), i segueix un calendari similar al d'Advent. S'ha perdut gairebé arreu el costum de cremar-lo després de Nadal i aprofitar-ne les cendres com a talismà i remei. El Tió és un tros de soca o branca gruixuda (que pot ser substituït per un simple tros de fusta) que es col·loca en algun racó de la llar amb una manta perquè no tingui fred i se l'alimenta diàriament fins que a la Nit de Nadal se'l fa cagar llaminadures, figues seques o torrons a cops de bastó, normalment al ritme d'una nadala.


Hanukkà. George Pickow (ca. 1955)
Getty Images


Farem un esforç i mirarem més enllà dels llums dels aparadors, de la fressa, del brogit de la gent pels carrers. Buscarem la pau idíl·lica de la infantesa, el silenci dels llums de l'arbre en la foscor de la sala, l'escalf i l'olor del braser crepitant, el compàs del rellotge de paret; buscarem la ingenuïtat i el regal sota l'arbre o sota el llit. Ensumarem l'olor de molsa, d'eucaliptus, d'encens, de fred. Ens perdrem en el silenci d'algun claustre, pels pessebres i els diorames de l'església de Betlem, per les notes d'una antiga nadala, pels estrets carrers del Call, entre les pedres de la vella sinagoga del carrer Marlet. O entre la geografia sentimental de les pàgines d'un tebeo, perquè fins i tot els records més lluminosos s'il·luminen amb tristes bombetes de 25 watts.




[+]

El cicle de Nadal i una nadala

26 comentaris :

  1. Fas venir ganes de celebrar totes les festes amb totes les seves litúrgies! Malgrat aquesta il·luminació vulgar i ordinària dels carrers de Barcelona -si més no la que patim a la Gran Via, que semblen braçalets del tot a cent-. La cosa és que, a partir de certa edat, les festes van de bracet amb els seus records -ara ens entendrim amb Can Jorba i el Portal de l'angel, però no era gaire diferent d'avui-; com bé dius, 25 watts fan llum amb penombres. Bones i lluminoses festes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Lior, les d'abans no eren gaire diferents de les d'ara. La percepció canvia. Però l'esperit també. La part més externa sempre té alguna cosa de comercial i promou la dispersió mental. Si tanco els ulls i imagino l'arbre il·luminat no veig res del que l'envolta. Ara costa tenir aquest poder de concentració i submergir-se en el que té de simbòlic.

      Elimina
  2. Aquest cop veig que se t'ha escolat la lírica dins dels text, i m'ha semblat fins i tot oportú. Fa molt de temps que procuro no celebrar absolutament res per nadal, i intento viure'l com un islàmic o com senzillament com un ateu. Els records em venen a incordiar, òbviament, i llavors no em queda altre remei que acollir-los i conviure-hi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que a vegades, Lluís, hi ha coses que es remouen per dins, sense cap base lògica, només emocional, i cal treure-les. Però com et vaig dir l'altre dia, costa crontrolar aquesta lírica.

      Elimina
  3. Què boniques eren les llums de bombetes incandescents. Molt antiecològiques, sí, però la llum era més natural i algunes es fomien i deixaven foraets..tant de led avui, Bcn sembla una disco ben hortera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. i eren més calides, ideals per oblidar el fred.

      Elimina
    2. Recordo quan l'avi m'explicava que el gegantí avet que guarnia la Plaça St.Jaume era un obsequi del govern andorrà. Ara, apart de saber que al principat d'avets més aviat pocs, no puc deixar d'imaginar la complexa logística per a fer arribar aquell arbre a destí; i més amb les carreteretes d'abans.

      Elimina
    3. kalamar, amb el moviment, endavant o enrere, sempre perdem alguna cosa pel camí. No em queixo ni me n'enyoro, però mentre tingui memòria i records viure l'excitació íntima de les emocions, que perviuen més enllà de les coses materials.

      Elimina
    4. Ho recordo, Girbén. I recordo haver vist l'avet transitant pels carers de Barcelona.

      Elimina
    5. Aquesta imatge que guardes a la memòria, la del trasllat d'aquells arbres gegantins... ¿No mereixeria ser el tema d'una pel·licula?
      Que no ens vinguin amb hòsties! Quin western de carretera no seria!
      (Enlloc del rude conductor Yves Montand del "Salaire de la peur", jo hi posaria a un ferreny i convincent Eduard Fernández.)

      Elimina
    6. Girbén, una barreja de road movie i western seria genial: un llenyataire del Pirineu i un camioner que es disputen els amors de la pubilla de Can Jorba.

      Elimina
  4. Enric, explica'ns el misteri. Com pot ser que sàpigues i t'interessin coses de fa tants anys de Barcelona, si tu encara ets un xaval com aquell que diu?

    L'enhorabona, una abraçada i Bon Nadal!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és cap misteri, Miquel. El que et diré també ho has viscut tu. La meva àvia materna i mon pare van alimentar la meva memòria des de ben petit. A casa, els relats orals i mantenir els ulls ben oberts per veure tot el que passa al teu voltant eren assignatures obligades. Després, la passió per la literatura m'ha ensenyat a construir la forma de relatar. A banda d'això, hi ha la sensibilitat personal que fa que sigui molt conscient de les meves emocions.

      Ara, per desgràcia, la Història ja no es construeix a casa.

      Elimina
  5. oh! El Pulgarcito Especial de Nadal! a mi m'encantaven els especials de Nadal...ara els quiosc ja no tenen tbos...

    ResponElimina
  6. Quan tenim una certa edat comencem a recordar a vegades amb nostàlgia com eren i es celebraven les festes abans. Però els temps canvien i poc hi podem fer. Personalment ja fa temps que procuro celebrar el menys possible aquestes festes ja que no m'agraden gens. Però això és una opció personal.
    Però malgrat passa unes bones festes i que tinguis un bon any Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Igualment, Ricard! Bon any!

      Malgrat tot, m'agrada reviure el record fictici d'aquell espai de la infantesa on tot era creïble. Com en els tebeos.

      Elimina
  7. Jo i el meu germanet, allá per els anys 30, amb el nas tocan las vidreiras de can Jorba, amb tots aquells jugets tan aprop de la má, i que la majoria no els tindriam,
    "aquet any els Reis son pobres " deia la mare,,,i nos no ho enteniem,,, I de las nostres cartes als Reis varem tenir una cartulina amb soldats de plom , un cine Nic, un tren de corda que sempre donave voltas,no era com el que haviem vist que tenia estació ,tunels,desvios,,,
    Veus lo que fas Enric ,,,,tu i els comentaris hem porten llagrimas,,,,,,,
    Bon Nadal per tu i familia Enric !! tornare a "Can Jorba" ( El Corte in,,) ting de reviure, encare que sigui un moment, la meva infantesa,,,,

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'enyorança compartida està bé, permet compartir records, Jaume. Moltes vegades vaig sentir "aquest any els reis són pobres". Però érem de bon conformar.

      Jaume i Joana, bones festes i bon any!

      Elimina
  8. El solstici de hivern acostuma a ser un día grís antesala de les festes que ens porten al any nou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha anys de tot, no, Àngel? Ara, si et refereixes metafòricament, alguna cosa de cert hi ha en la grisor d'aquest dies que volen ser lluminosos. Hi ha gent a qui els deprimeix el Nadal.

      Elimina
  9. Un text descriptiu, però també líric i tenyit de nostàlgia. M'he sentit especialment identificada amb l'últm paràgraf, quan parles de les pàgines d'un tebeo com a part de la teva/nostra geografia sentimental il·luminada amb bombetes de 25 watts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps, Sícoris, moltes vegades he pensat a recuperar la sensació que em produïa el Nadal de petit: els llums (de bombetes incandescents), la música de fons de les nadales, les olors... Però és un desig impossible perquè falta el context: les bombetes de 25 watts. I la foscor; i el silenci, Sícoris. El silenci de les campanes o del tic-tac del rellotge.

      Elimina
  10. Hola Enric. No et conec personalment però si per les referències de la meva bessona Marisa. El teu article m'ha remarcat el fet conegut de que el nostre Nadal es la continuació de festes ancestrals. I l'advent, l' Hanukkaà, l'arbre, el tió... Seguirem els costums pels segles dels segles si a les ciutats la nit no es silenciosa? Si no podem sentir la olor del fred? Si les llums no ens deixen veure la vida reclosa al voltant de la llar? Doncs mira per on, jo crec que si, els costums van canviant però mentre quedem famílies q seguim trobant-nos amb il.lusió i que estem disposats a compartir amor i esperances, al menys durant uns dies a l'any, seguirem transmeten la pau de la infantesa a les següents generacions. Gràcies i una salutació cordial

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Malole! M'estimo molt la Marisa, així que estic encantat de poder-te saludar. Segur que podrem continuar trameten aquesta pau, aquest sentiment íntim, tant en família (si s'ha sabut trametre l'espiritualitat del silenci) com en alguns espais on sembla que el temps s'atura: un claustre, una llar de foc... Gràcies a tu i una forta abraçada!

      Elimina
  11. Excel.lent i emotiu article, Enric. Efectivament, la meva infantesa va estar també il.luminada amb bombetes de 25W. També hi habia alguna de 15W. Aquestes bombetes i el TBO son una bona sintesi d'una epoca. Gràcies, Enric. Bon Nadal!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Santiago! Com sempre, m'alegra molt veure que hi ha aquests sentiments compartits. Sembla mentida com en el brogit de la vida moderna el record d'una bombeta de 15 o 25W pot despertar tantes emocions. Serà que l'excés no ens permet veure els límits de la realitat, mentre que una bombeta la concentra tota al seu voltant. Bon Nadal, Santiago!

      Elimina