La reconstrucció de Barcelona i altres mons

divendres, 28 de febrer de 2014

Aventures del microbi de la tuberculosi


Auca de la tisis
(Aventures del microbi de la Tuberculosi)
Publicada per lo Patronato de Cataluña para la Lucha contra la Tuberculosis
Lletra dels Srs. Dr. Víctor Rahola y D. Joseph Herp
Dibuixos del Dr.  D. Corominas Prats
Imp. F. Badía, Dr. Dou, 14 - Barcelona
Sense data [1905]

L'auca que encapçala aquest apunt, que ja vam publicar a Galeria d'imatges, va ser publicada l'any 1905. Vol ser una darrera contribució a la història de la medicina i la ciència de la Barcelona antiga que hem mostrat en el Congress for Curious People durant la primera jornada d'aquest esdeveniment que per primer cop arriba a Barcelona des que es va posar en marxa, l'any 2010, a Coney Island (Nova York). Felipe Trigo ens ha passejat per les institucions hospitalàries dels segles XV-XIX; Laura Valls ha fet disseccions a l'amfiteatre anatòmic del segle XVIII, on abans hi va haver el Corralet de l'antic Hospital de la Santa Creu Barcelona; Pepe Pardo ens ha il·lustrant sobre el gabinet Salvador de ciències naturals; Alba del Pozo ens ha obert les portes del manicomi de Nova Betlem, i Bereshit ens ha mostrat les malalties venèries de les col·leccions anatòmiques, especialment la del Museu Roca (vegeu el reportatge realitzat per BTV a Àrtic, durant el seguiment d'aquesta jornada, al final de l'apunt).

La tuberculosis, juntament amb les malalties venèries que es van estendre pel contacte sexual amb la prostitució, va ser una de les plagues del darrer terç del segle XIX i principis del XX. D'una banda, causada per les males condicions de vida de les classes més desfavorides; de l'altra, provocada per l'aura elitista que es va instal·lar entre les classes acomodades durant el Romanticisme.

L'aspecte eteri del anomenat mal du siècle, pàl·lid, gairebé fantasmal, representa a la perfecció la el desencant d'una part de la societat burgesa que renúncia al món terrenal. Molts joves de bona posició coincidiran en els balnearis i avançaran una forma de vida ociosa i elitista que es mitificarà, i que convertirà aquest procés existencialista d'emmalaltir en una forma de model modern de malaltia: el de l'individu i el del seu rol social com a malalt, definit pel seu lloc en l'entramat cultural. Forjarà, a més, la creença en l'existència d'un impuls creatiu, l'spes phtisica, que allunya els artistes de tota responsabilitat moral i social, en una demostració pràctica del fuga mundi.

Entre les dones, l'ideal de bellesa romàntica les va dur a seguir dietes i a provocar-se anèmies hemolítiques per aconseguir l'aspecte pàl·lid i lànguid que era senyal de distinció. "Senyoreta de saló / Planta sense clorofila / Tu no'l veus y't fa un petó", resa una de les vinyetes de l'auca referint-se al bacil de Koch. Podem veure com de seriosa era la malaltia que ni tan sols el setmanari satíric Cu-Cut! gosava fer-ne burla (1):

"Minyons, els de la 'Lluita contra la Tuberculosis' ara han publicat una auca deliciosa, en la qual, per medi de dibuixos molt ben conjuminats per en Domingo Corominas, s'hi donan una pila d'ensenyansas pera evitar els terribles mals de tan dolenta malaltia. Valdria la pena que tothom la tingués la tal auca."

Meno, Cu-Cut!, núm. 197, 5 d'octubre de 1905

Els textos de l'auca són de Josep Herp i de Víctor Rahola, metge i escriptor, i germà de Frederic Rahola. Les il·lustracions són de Domènec Corominas Prats, metge, dibuixant i escriptor de comèdies i sainets, que es va mostrar durant tota la seva vida molt actiu en la lluita contra aquesta malaltia, col·laborant, a més de com a metge, dibuixant en moltes altres ocasions, com podem veure en la següent notícia de La Vanguardia:

"El Patronato de Cataluña para la lucha contra la Tuberculosis, en su anhelo de aumentar los recursos para atender en progresión á los dos dispensarios con que cuenta en esta cudad y para conseguir cuanto antes la habilitación de la Granja Sanatorio de Tarrasa, ha hecho una considerable tirada de sellos, que podrán adherirse á la correspondencia postal, á las facturas, a los cupones de localidades para espectáculos públicos, etc., etc. La interesante viñeta se debe al lápiz del doctor Corominas, quien una vez más ha puesto su arte al servicio de tan humanitaria obra, a la que dedicó las conocidas aleluyas 'Auca de la Tisis' y una colección de tarjetas postales destinadas á propagar los preceptos higiénicos. La idea no es nueva, pues se implantó hace tiempo con éxito altamente lisonjero en Suecia y en otros países que van á la cabeza de la lucha antituberculosa. Estos sellos, de los que se han hecho varias tiradas en colores distintos, se venderán al público á cinco céntimos, y á cuatro pesetas el ciento. Los revendedores disfrutarán de una comisión del veinte por ciento sobre el precio de cinco céntimos. La expendición al por mayor tendrá efecto:
Primer dispensario antituberculoso. Diputación,336, esquina paseo San Juan.
Segundo dispensario antituberculoso. Travesera, 41, Gracia."

La Vanguardia, 27 d'abril de 1909


Ramon Casas, 1922. © MNAC
Litografia en color sobre paper

*

Nota:

Aquesta nota del Cu-Cut! ha permès datar l'auca, que fins ara ha aparegut sempre catalogada sense data.

*

[Trobareu el reportatge de la periodista Laura Sangrà a Àrtic de BTV,
entre els minuts 1:45 i 9:45]

dissabte, 22 de febrer de 2014

La biblioteca d'Aby Warburg

Arxiu d'Aby Warurg, amb notes, cartes i retalls de premsa

Sabem com n'és de difícil classificar, físicament, els llibres d'una biblioteca d'una manera racional, que tingui en compte tots aquells aspectes que permetin el lligam conceptual entre les obres. Tots els mètodes són coixos perquè només poden atendre una relació. L'alfabètica allunya els autors que pertanyen a una mateixa època o a un mateix moviment. La de gènere té unes fronteres poc definides, i encara caldria fer una subclassificació per autors o per èpoques per fer-la completa. I, en tot cas, si atenem a l'evolució de la literatura, per exemple, no hi ha manera de posar en contacte les influències i les desavinences: per què no hauríem de poder posar Góngora al costat de Quevedo? A més, tota classificació ens obliga a tenir una memòria suficient: és fàcil anar a buscar un autor en un ordre alfabètic quan en saps el nom, però no sempre recordarem els autors que ens interessen. I si la classificació la fem per països o per llengües, un altre cop ens trobem amb les fronteres difuses. Hi ha una literatura belga? Allò que entenem per literatura francesa va més enllà de les fronteres de França? I la literatura en anglès? I en castellà? Amb la llengua catalana -fora de disputes estúpides entre català i valencià- potser no hi ha aquest problema: les fronteres no són les d'un estat. M'estalvio d'entrar en la polèmica dels autors catalans que escriuen en castellà. En una classificació lingüística la divisió és clara; culturalment, no.

Us imagineu una classificació que sigui purament conceptual? Una classificació que pretengui posar en relació ètica i estètica, i que a través de les influències i les relacions es pugui ordenar una biblioteca o confeccionar un mapa universal de l'art o de les idees, en permanent diàleg? Salvant totes les distàncies, la majoria d'articles d'aquest bloc pretenen una cosa semblant: posar en contacte notícies amb idees, i tot plegat amb algun aspecte de l'experiència, que permeti generar aquella ètica i aquella estètica que subjau en el pensament i en l'imaginari. D'altra banda, sense aquesta possibilitat de relacionar i contrastar no és possible el pensament crític.

 Aby Warburg

Una classificació d'aquest tipus la va intentar Aby Warburg (1866-1929), aquell jove fill de banquer hamburguès que va renunciar a la seva primogenitura -al més pur estil bíblic-, i a dirigir el banc familiar, a canvi d'una pensió que li permetés seguir els seus estudis i les seves investigacions, i construir la seva biblioteca.

La Biblioteca privada de Warburg, avui pública i instal·lada a l'Institut Warburg de la Universitat de Londres, va ser traslladada el 1929, amb els seus 60.000 volums, després de la seva mort, per l'historiador i conservador Fritz Saxl a causa del perill que podia patir la biblioteca amb l'ascensió al poder del nazisme: els Warburg eren jueus alemanys. Fins aleshores, va evolucionar seguint l'itinerari mental del seu propietari i el que Saxl en deia el principi de "bon veïnatge". Partint de la seva preocupació més gran, la pervivència del món antic i clàssic, Warburg va anar disposant els llibres de tal manera que d'una determinada seqüència d'obres en podien emergir imatges, temes i idees que permetessin enllaçar aquestes obres com si es tractés de l'evolució de les espècies. Però la classificació no era estàtica (com sí ho són l'alfabètica o la decimal), sinó que estava subjecta a l'evolució dels estudis acadèmics i del propi pensament de Warburg.



Aquesta passió classificatòria va desembocar en l'edició de l'Átlas Mnemosyne. Un fascinant mapa iconogràfic, al qual va dedicar els últims cinc anys de la seva vida. Originalment, aquest mapa (veieu aquí l'exposició original) estava format per unes 2.000 imatges disposades en 63 panells folrats de tela negra, que havien de convertir-se, mitjançant un delirant procés d'acumulació, en el símbol mnemotècnic de la civilització europea a través de l'art. (Heu pensat mai què difícil és classificar els llibres d'art a causa del seu format, tan desigual, que obliga a tenir-los fora dels prestatges tradicionals?) Fotografies, reproduccions de llibres i material gràfic pres de diaris i revistes eren situats per Warburg de manera que il·lustressin una o diverses àrees temàtiques com un collage.



Les imatges estaven disposades perquè l'ordre es pogués modificar segons fossin avançant els estudis de l'investigador. Warburg va idear, a més, un índex de colors per afavorir la trobada casual, aquell "bon veïnatge" que deia Saxl: aquella imatge, aquell llibre que ens descobria una informació vital, una relació mai intuïda abans.

Excentricitat, bogeria, geni... Warburg va acabar tancar en un psiquiàtric. Però no cal buscar-hi cap correlació perquè tots en sortiríem mal parats: de què està fet el nostre pensament sinó de neurosi! El fruit prohibit de l'arbre del coneixement del Gènesi ens ha dut fins aquí. El paradís perdut és el paradís dels innocents, dels ignorants. El coneixement comporta aquesta petita trampa: tota resposta ens du cap a una altra pregunta, i així fins l'infinit, que és l'eternitat, perquè la darrera resposta és la mort.

divendres, 14 de febrer de 2014

L'home mico de Barcelona: un cas per a Auguste Dupin


Edgar Rice Burroughs (1875-1950) començava a escriure la novel·la per entregues Tarzan dels micos l’any 1912 i va ser editada en llibre, per primer cop, el 1914. El gener de 1918 arribava a les pantalles americanes de cinema la primera versió muda de la pel·lícula, dirigida per Scott Sidney i interpretada per Elmo Lincoln. Els cinemes de Barcelona la projectaven l’any 1920.

Des que Charles Darwin va revolucionar el món de la ciència amb L’origen de les espècies (1859), la imaginació popular ha jugat amb la idea de la relació entre els micos i l’home. Primats intel·ligents, nens salvatges i suposades baules perdudes, meitat humà, meitat animal, portats de països exòtics i aprofitant-se de la ignorància i la curiositat de la gent han nodrit les atraccions circenses i han omplert les barraques de fira durant el segle XIX i les primeres dècades del XX.

Abans que Tarzan arribés a Barcelona, la nostra ciutat ja havia passejat els seus homes-mico pels escenaris. Entre els mesos de juny i agost de 1882, Hauka (o Jauka), “el hombre mono”, actuava en el Circo Ecuestre Barcelonés de Gil Vicente Alegría, en plena plaça Catalunya, en una funció encapçalada per l’habitual Compañía Ecuestre Gimnàstica, i compartint vetllada amb “los célebres Wilson”, germans saltimbanquis, “y los singulares Honrey”[1], també germans, acròbates i pallassos musicals i excèntrics.

El mes de setembre del mateix any li va sortir, però, un competidor. El Teatro Circo Barcelonés anunciava “el debut de la célebre compañía americana de Mis. Zaea y Pongorila el verdadero hombre mono”[2], en el local del carrer Montserrat 18-20.


Si hem de fer cas dels cartells i la publicitat, l’espectacle estava format per una parella d’acròbates (una dona i un home) i un mico, al qual feien actuar com a una persona, cosa que deuria sorprendre els espectadors d’aquella època. Tant és així que Pongorila va viatjar per tot el món: Bilbao (1888)[3], Nova York (1893)[4], Mèxic (1894)[5] o Escòcia (1913)[6], últim cop que apareix als diaris. A Barcelona hi torna l’any 1901[7] durant les Festes de la Mercè, ara en el Tívoli-Circo Ecuestre, en el carrer Casp, on el circ de la família Alegría es va instal·lar durant un temps després que s’enderroqués el pavelló de la plaça Catalunya (1895)[8].

La dona apareix amb dos noms diferents segons les èpoques. A vegades com a Mis. Zaea i en d’altres com a Mantileni o Mantelini, com és el cas de l’anunci del New York Clipper (1883): “Miss Florence Mantalini and The Original Pongorila”[9].


Però Mr. Pongorila, que així és com se’l cita a vegades, no és el mico, sinó l’acròbata. És una dada que no s’explicita enlloc, però ho sabem per la crònica que l’any 1882 apareixia al Diario de San Sebastián, abans que arribés a Barcelona per primer cop:

“Anoche tuvo lugar en el Teatro Principal una función extraordinaria, en la cual se exhibió por primera vez la celebridad europea Mr. Pongorila, hombre mono [...]
El hombre mono, al final de los arriesgadísimos ejercicios que ejecutó, fué llamado repetidas veces á escena, entre los aplausos del público, viéndose obligado á quitarse la careta.
No dudamos que en las funciones en que tome parte esta notabilidad se verá lleno nuestro pequeño coliseo.”[10]

L’atracció de Mr. Pongorila pertanyia, segons el New York Clipper esmentat abans, al Gran Circo Pubillones, una companyia circense de l’Havana creada per Antonio Pubillones Castaño, natural de Cangas de Onís (Astúries), però establert a Guantànamo, a l’ílla de Cuba, aleshores possessió espanyola[11]. Un fill d’Antonio es va casar amb “La Bella Geraldine” (Geraldine Leopold), actriu, funàmbula, trapezista i ballarina, que a finals del segle XIX treballava en el Circo Ecuestre, i la ufanosa i generosa bellesa de la qual va inspirar un elixir miraculós amb el seu nom, que els xarlatans venien a crits en aquell primer Paral·lel de barraques de fira[12].

A mida que el públic es torna menys crèdul, la idea de l’home mico desapareix de les cartelleres i és substituït pel mico que entreté les criatures en els circs. Com Max, que el 1909 actuava al Tívoli, i el 1913[13] ho feia en el Salón Doré de la Rambla de Catalunya, ara amb el nom de Maxim. La Vanguardia l’anunciava com a “mono hombre”, alterant l’ordre dels termes:

“Debut del mono hombre, el Mono Max es el mono del universo. El mono con cerebro, fuma, bebe, come, se acuesta en su camita, juega á cartas, monta en bicicleta. Niñas y niños á ver al mono.”[14]

En altres casos, es recuperava la idea de Mr. Pongorila, com passava l’any 1919, i es recorria a una pantomima. A vegades, la màscara i la disfressa ofereixen un efecte més realista que l’engany, com és el cas de Nathal, que va actuar al Principal Palace (1919; actual Teatre Principal de la Rambla) i a Eldorado (1922):

“La Dirección Artística del Principal Palace, ha combinado para hoy viernes, un programa de atracciones notabilísimas. Últimamente acaba de obtener éxito en el Olimpia de París, Nathal, el hombre mono; se trata de una imitación tan perfecta y asombrosa que, en Barcelona, como acaba de ocurrir en París, el público la encontrará digna de los aplausos que ante todos los públicos de Europa ha obtenido.”[15]

L’any 1924, el portuguès Néstor Lopes, “el hombre mono”, actuava en el Teatro Bosque (on ara hi ha el cinema):

“Deseoso la empresa del teatro del Bosque de dar una constante variedad a la temporada de circo, a más de los extraordinarios números que forman el programa diario, hoy, en la sesión de la tarde, debutará el artista Néstor López, «El hombre mono», cuyos arriesgados trabajos presenciaron miles de espectadores desde la plaza de Cataluña. «El hombre mono» ejecutará, en el Bosque, lo más arriesgado de su repertorio.”[16]

Però ara l’home mico ja no fa referència a una disfressa o a una imitació simiesca, sinó a l’actuació d’un gimnasta que realitza exercicis arriscats com els que esmenta de la plaça Catalunya, quan va escalar la Casa Segura:

“Turó Park. La dirección de estos espléndidos jardines, ha podido escriturar para dos únicas exhibiciones, al temerario atleta portugués Néstor Lopes. Es uno de los más fuertes acróbatas cinematográficos que hoy actúan en público, su serenidad, su audacia y su desprecio al peligro es verdaderamente admirable. Ejecuta sus temerarios trabajos con una simplicidad extraordinaria. Ha actuado en los principales centros de Europa, produciendo intensa emoción a todos los espectadores. El trabajo que ejecutará en la gran plaza de fiestas del Turó, es uno de los más sensacionales de su repertorio.
Para demostrar sus condiciones atléticas, igual que en Madrid, escalará el viernes próximo a la una de la tarde, la fachada del monumental edificio, que hay en la plaza de Cataluña chaflán a la Puerta del Ángel.”[17]

Però aquesta evolució no vol dir que el suposat engany hagi desaparegut com a espectacle. Les barraques i els espectacles ambulants, continuen oferint atraccions amb fenòmens. Hem passat per alt l’home salvatge que es va exhibir a la plaça Catalunya l’any 1895, poc abans que s’enderroquessin tots el barracots. És una història tragicòmica en què li va anar la vida, però que s’escapa a l’extensió d’aquest apunt. Guardarem els focs artificials per a altres ocasions.

Sí que esmentarem, per acabar, l’home mico que va ser una de les atraccions del Paral·lel a partir de l’any 1925. Pertanyia a l’espectacle de la barraca de Francesc Roca, el del Museu Anatòmic que d’exhibició precària va fer el salt a un local del carrer Nou de la Rambla, com ja hem esmentat fins l’avorriment a Bereshit.


Coneixíem aquest espectacle pel cartell on s’anuncia el museu anatòmic i “Los estragos del Barrio Chino”, i fenòmens de fira com “el hombre mono, la araña gigante del Japón, las hermanas siamesas, monstruos humanos, galería de curiosidades, fetos humanos auténticos...” Però encara tenim un full volant on s’anima el públic a anar a veure “El Hombre Mono” que s’exhibeix a la fira i s’augura un “gran éxito de risa”.


Deixant de banda que aquest home mico fos algú amb una tara genètica o un engany que s’amaga rere una disfressa, l’autèntic fenomen és l’espectador. Aquell individu que va a les barraques de fira a buscar diversió encarant-se a la raresa o a la malaltia per obtenir un gaudi, una reafirmació de la seva personalitat o la convicció que la seva desafortunada existència és un paradís comparada amb la de qui de l’exhibició de la diferència o la tara en treu un benefici que no podria obtenir de cap altra manera. Res diferent dels “fenòmens” que mostren les seves misèries a la televisió o a les revistes a canvi d’una almoina després de posar en venda la seva dignitat.

Tragicomèdia, deia abans. I perquè quedi clar, anem a tancar el cercle. Durant els dies que Hauka, el primer home mico que hem descrit, actuava en el Circo Ecuestre Barcelonés de la plaça Catalunya, a l’estiu de 1882, en un pis del Raval es perpetrava una paròdia del conte d’Edgar Allan Poe, Els crims de la Rue Morgue. Llegim la curiosa notícia que publicava La Vanguardia el juliol de l’any 1882:

“En las habitaciones donde hay realquilados ocurren desde algún tiempo á esta parte hechos de distinta índole, que dan pasto á la crónica periódica.
Ayer en la calle Poniente, mientras cenaba un inquilino que el parte oficial consigna con el nombre de “El hombre mono”, fuese la dueña á una de las estaciones de ferrocarriles de esta ciudad, y al regresar á su casa encontró la puerta abierta. Así que hubo penetrado en la habitación se le arrojó encima un joven tapándole la boca para que no pudiera gritar, y luego éste y una prójima que le acompañaba, tomaron las de Villadiego.
Repuesta la dueña del susto, examino la habitación y halló un bastón perteneciente, según parece, al jóven caco. El inquilino encontró luego á faltar unas 200 pesetas que tenía colocadas en un cesto.
No fué mala la perrada que le jugaron al “Hombre mono”.[18]

Si a la denuncia oficial es feia constar “El hombre mono” cal pensar que l’autoritat competent es va avenir a reflectir-ho perquè aquell individu era, efectivament, “El hombre mono”, com indica l’article determinat, i no un home mico qualsevol.

Si l’home mico del Circo Ecuestre i el desgraciat del carrer Ponent (actual Joaquín Costa) són el mateix individu o de la mateixa espècie no ho podem assegurar. És un cas per a Auguste Dupin.



[1] La Vanguardia, 12, de juny i 6 d’agost de 1882.
[2] La Vanguardia, 21 de setembre de 1882.
[3] El Guipuzcoano, 16 de desembre de 1888.
[4] New York Clipper, 20 de maig de 1893.
[5] Juan Felipe Leal, 1900: Tercera parte. El circo y el cinematógrafo. Colección “Anales del cine en México:1895-1911”, México: UNAM, 1985, p. 57.
[6] Grangemouth Advertiser, 4 de gener de 1913.
[7] La Publicidad, 24 de setembre de 1901.
[8] Vegeu la situació de la plaça Catalunya i les barraques de fira abans de la seva urbanització a “Ex-plaça de Catalunya”, Bereshit [blog]. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2014/01/ex-placa-de-catalunya.html>.
[9] New York Clipper, 20 de maig de 1893.
[10] Diario de San Sebastián, 16 de febrer de 1882.
[11] Asturian-American Migration Forum [Pàgina web], “Tras la huella de los Pubillones” [Consulta: 13/02/2014]. <http://dom.cat/a3s>.
[12] Luis Cabañas Guevara, Biografía del Paralelo 1894-1934. Barcelona: Ediciones Menphis, 1945, p. 19-21.
[13] La Publicidad, 25 de juliol de 1913.
[14] La Vanguardia, 4 de desembre de 1909.
[15] La Vanguardia, 14 de novembre de 1919.
[16] La Vanguardia, 3 de juliol, de 1924.
[17] La Vanguardia, 16 d’abril de 1924.
[18] La Vanguardia, 24 de juliol de 1882.

*

[Jukebox]

"Monkey Man" (1964), Baby Huey & The Baby Sitters

"Monkey Man" (1969), Toots and the Maytals

"Monkey Man" (1969), The Rolling Stones

"Monkey Man" (1979), Specials. Gentilesa de Toronto. Cançó original de Toots and the Maytals (1969), cantada per altres grups

"Tweeter and the Monkey Man" (1988), Travelling Wilburys (George Harrison, Jeff Lynne, Roy Orbison, Bob Dylan i Tom Petty)

*

Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "L'home mico de Barcelona: un cas per a Auguste Dupin" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com/2014/02/lhome-mico-de-barcelona-un-cas-per.html>.

dimecres, 5 de febrer de 2014

Congress for Curious People de Barcelona

Postal de Coney Island, 1938

Fa temps, en un article parlant de Coney Island, deia que els vells parcs d’atraccions i les barraques de fira d’aquests petita península de Long Island, situada al sud de Brooklyn, a Nova York, eren la representació per excel·lència de la decadència, fins i tot quan aquest món encara era viu. El circ clàssic, les atraccions ambulants, els fenòmens de fira han deixat una petja en la memòria que sobrepassa la nostra experiència. Són una persistència testimonial del passat que es resisteix a desaparèixer, com les velles pel·lícules dels anys 30 i 40. Era un món que vivia al marge del món, i que es va anar diluint amb la modernitat. La documentació gràfica li dóna vida: els cartells, les fotografies i les pel·lícules actuen com a post mortem del passat, que continua viu en l’imaginari.

Aquell Coney Island ja no existeix. Però aquells que el somnien el fan reviure cada any. El 2010 es creava el Congress for Curious Peoples precisament a Coney Island, de la mà d'Aaron Beebe i Dick Zigun, el Coney Island Museum i Joana Ebenstein, de Morbid Anatomy, com ho explicàvem a Bereshit. La segona i la tercera edició repetien escenari, i el 2013 viatjava a Londres. El congrés es mou entre l’espectacle i les conferències acadèmiques per mostrar el que ha estat aquest món i què en perdura d’allò que va fascinar els nostres avis i besavis, i que, més enllà de qüestions estètiques, continua fascinant avui perquè permet entendre la ment i l'ànima humana.

Barcelona, com a tota gran ciutat, també va viure un món semblant a les barraques, les atraccions, els panorames, els circs i els museus de cera i anatòmics que fins 1895 s’instal·laven a la plaça Catalunya i que posteriorment ho van fer en el Paral·lel. Tots aquests espectacles populars han desaparegut i gairebé no en queda cap rastre documental. D’aquella època ens queda el Parc d’Atraccions del Tibidabo (1899), del qual només en són testimoni l’avió i el museu d’autòmats, i hem vist com desapareixien el Caspolino (1942-1973), les Atraccions Apolo (1935-1990) i, recentment, el Parc d’Atraccions de Montjuïc (1966-1998).

Al final d’aquell article, entusiasmats per la troballa del Museu Roca, plantejàvem la possibilitat que algun dia aquest congrés es pogués fer a Barcelona. La investigació no només ens desentranyava els misteris d'aquest museu barceloní que està a Ambers (Bèlgica), sinó que ens permetia descobrir el context excèntric en què es movia i que des de mitjan segle XIX fins el primer terç del XX hi va haver, documentats fins ara, vint-i-sis museus anatòmics que atreien el públic, primer burgès i després popular, amb l'espectacle de les malalties venèries i del sexe, i dels fenòmens de fira, que el Museu Roca anomenava "La parada de los monstruos".


La casualitat, o no, ha volgut que una edició del Congress for Curious People se celebri a Barcelona aquest 2014, entre el 26 de febrer i el 2 de març, aprofitant el Carnaval. De la mà de Felipe Trigo, que és l'ànima del Congrés, VIA Barcelona i Kriminal Kabarett, i amb el suport de Morbid Anatomy Museum, de Joana Ebenstein (que vindrà expressament des de Nova York), s’han programat itineraris culturals; conferències, en les quals participa Bereshit, i diversos actes socials que serviran per mostrar el passat i el present d’una Barcelona insòlita i poc coneguda.

Medicina i ciència a la Barcelona antiga (26 de febrer)

Visita a l'antic hospital de la Santa Creu, la Reial Acadèmia de Medicina i l’amfiteatre anatòmic, amb les explicacions de Laura Valls (CSIC, Història de la Ciència).


A la Galeria d'Art aDa, del carrer dels Salvador, José Pardo, historiador i investigador del CSIC, i comissari de l'exposició Salvadoriana, parlarà del Gabinet Salvador d'Història Natural del segle XVIII, una de les col·leccions més importants d’Europa en el seu gènere, i que des del segle XIX no ha estat exhibida al públic.


Alba del Pozo, llicenciada en Filologia Hispànica i estudiosa de la condició femenina en la literatura del segle XIX i especialista en el Museo Antropológico de Madrid, parlarà sobre El manicomi de Nova Betlem de Barcelona: publicitat, bogeria i medicina.


Enric H. March, llicenciat en Filologia Hispànica i Semítiques, i autor del blog Bereshit, exposarà la història dels museus anatòmics de Barcelona en els segles XIX i XX, entre els quals destaca el cas del Museu Roca: ciència i espectacle.


Búnquers i mansions: secrets de la zona alta de Barcelona (27 de febrer)

Visita al palauet que va albergar l'ambaixada soviètica i al seu búnquer, la Torre dels Castanyers, el jardí iniciàtic de Ca n’Altimira i la casa orientalista de Muley Afid.

La cara oculta de Gràcia (28 de febrer)

Descobrirem la història, les curiositats i les llegendes del barri. Un viatge en el temps que ens revelarà el paper dels seus il·lustres habitants, les malediccions de la plaça de la Virreina i la casa del Diable, la peculiar història dels rellotges de Gràcia, les revolucions i la maçoneria, i el cercle de dones espiritistes de finals del segle XIX, entre d'altres temes. La ruta passa per la casa Vicens de Gaudí, els propietaris de la qual ens obriran, en exclusiva, el seu jardí.

La Barcelona maçònica i l’Ateneu Minerva (1 de març)

Itinerari per la història de la maçoneria i la seva privilegiada relació amb Barcelona a través de la política, la societat, la cultura i les belles arts. L’Exposició Universal de 1888 i el primer congrés d’espiritisme; el llenguatge hermètic de les portes del convent de Sant Agustí; la invasió napoleònica i la maçoneria; l'esoterisme del segle XVIII i la visita del comte Cagliostro; i els arcans dels templers en el Palau Reial Menor dels comtes-reis d'Aragó. El recorregut acabarà a la Gran Lògia Simbòlica Espanyola, l’Ateneu Minerva, al cor de la ciutat medieval, que manté viu l'esperit de la maçoneria al segle XXI. Els seus membres obriran les portes per mostrar una autèntica lògia maçònica i per atendre totes les preguntes. La jornada acabarà amb un sopar surrealista i un espectacle de cabaret en el restaurant MariscCO, que ocupa el local on hi va haver el Taxidermista.

La Barcelona llibertina: itinerari eròtic pel segle XVIII (2 de març)

Passeig per la Barcelona posterior a 1714 -la ciutat del rococó- on el comte de Peralada i Diana, la seva cortesana, faran reviure les aventures eròtiques de Giacomo Casanova durant la seva visita a la nostra ciutat, el 1768; les mascarades del comte de Ricla; l’escàndol del virrei Amat; els espectacles i l'òpera a la Rambla; els misteris del comte Cagliostro; el cercle erudit dels Savis del Born, i el llibertinatge en temps de la invasió de Napoleó. Una ruta teatralitzada picant tancarà el Congrés en ple Carnaval. Per acabar, es visitarà l’interior del Palau Gomis (Museu Europeu d'Art Modern) i en el saló de ball neoclàssic se celebrarà una conferència sobre Erotisme i pornografia a la Catalunya del segle XIX, a càrrec de l’historiador Albert Domènech, autor del blog & Piscolabis Librorum.

Sens dubte, estem davant d’una oportunitat única per gaudir del coneixement d’una part molt peculiar de la història de Barcelona, tant pel que fa als itineraris, les visites com a les conferències que, a més, estaran amanides de festes, sopars i espectacles, que podeu consultar en la programació de la pàgina web del Congrés.



[PREMSA]

La Barcelona més insòlita, Cristina Savall, El Periódico, 8 de febrer de 2014

La Barcelona més curiosa, Cristina Savall, El Periódico, 26 de febrer de 2014

El museu dels horrors, Cristina Savall, El Periódico, 27 de febrer de 2014

Secrets de Barcelona, Cristina Savall, El Periódico, 4 de març de 2014

Congress for Curious People s'instal·la a Barcelona, Jordi Artigas, Núvol, 25 de febrer de 2014

El museu anatòmic de Francesc Roca, Enric H. March, Núvol, 26 de febrer de 2014

Programa Àrtic de BTV Telelevisió de Barcelona, Laura Sangrà, 27 de febrer de 2014

The Museo Roca, The Parade of Monsters, and Spanish Popular Anatomical Museums at The Barcelona Congress for Curious People!, Morbid Anatomy

Les aventures del microbi de la tuberculosi, Enric H. March, Bereshit

La Barcelona más freak e insólita, Barcelonès

Primer "Congress for Curious People" en Barcelona, Barcelona en horas de oficina

Congres for Curious People Barcelona 2014, Cosas de Absenta

Congreso para gente curiosa en Barcelona, Las crónicas de Thot

Medicina antigua en Barcelona, Las crónicas de Thot