La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 28 de juliol de 2014

Boilerplate, l'heroi de la Primera Guerra Mundial (1914-1918)


Un dia com avui, 28 de juliol de 1914, Àustria va declarar la guerra a Sèrbia. Ara que se celebra el centenari de la Gran Guerra (1914-1918) és el moment de recuperar Boilerplate, un soldat de fortuna i aventurer nascut en la segona meitat del segle XIX. Boilerplate va lluitar com a soldat al costat de Teddy Roosevelt a la Guerra de Cuba (1898); va participar a la rebel·lió bòxer (1900); va viatjar al Pol Sud; va participar en la Revolució Mexicana, on va fer amistat amb Pancho Villa (1911); va acompanyar Lawrence d'Aràbia durant la Rebel·lió Àrab (1916); va fer d'actor en els inicis del cinema, al costat del gran mag i escapista Houdini (The Master Mystery, 1918). Una llarga llista d'aventures que inclou el combat que va dispuitar contra el campió mundial dels pesos pesants, Jack Johnson; el gegant negre que l'any 1916 va lluitar a La Monumental de Barcelona amb Arthur Cravan, el poeta dadaista. Una vida agitada que acaba amb la seva desaparició al final de la Gran Guerra (1918) en el batalló perdut del major Whittlesey.

Boilerplate contra Jack Johnson

Amic de Mark Twain i Nikola Tesla, repassar la seva biografia ens permet veure'l al costat de les gran personalitats que van marcar l'esdevenir del món entre aquells dos segles, el XIX i el XX, que havien de canviar el panorama científic, geogràfic i polític del món. Un personatge que ens recorda el magistral Zelig, de Woody Allen.

Cartell de la pel·lícula The Master Mystery (1916), 
amb Harry Houdini

Però la vida de Boilerplate no hauria estat possible sense el científic i inventor Archibald Balthazar Campion, nascut a Chicago el 1862 i mort a la mateixa ciutat el 1938, deixant darrere seu desenes de patents que el van convertir en milionari i li van permetre tirar endavant el seu gran projecte, la creació d'un robot, un giny mecànic que havia d'esdevenir un soldat indestructible que evités les morts humanes en els conflictes bèl·lics. Naixia, d'alguna manera, el primer superheroi. Naixia Boilerplate.


De manera resumida, aquest és l'argument de Boilerplate: History's Mechanical Marvel (2009), de Paul Guinan i Anina Bennett, un híbrid de novel·la gràfica i àlbum de fotografies. Guinan va comprar els drets per fer el llibre a una pàgina web que havia creat el robot Boilerplate fent veure que era real.

Boilerplate a la Guerra hispanoamericana (1898)

La novel·la il·lustrada ens explica amb detall la vida de Boilerplate, acompanyant-la de fotografies i documents que permeten crear la il·lusió que el personatge realment va existir fins que va caure a mans de l'exèrcit alemany. Un divertiment del qual en tenen els drets cinematogràfic la Paramount i el prolífic J. J. Abrams.

dilluns, 14 de juliol de 2014

La Barcelona de Chomón




Segundo de Chomón (Terol, 1871 - París, 1929), tècnic fotogràfic, inventor d'efectes especials, càmera, pintor, productor i director, és un dels pioners del cinema i una figura fonamental dels primers anys de la seva història. Va començar la seva trajectòria a Barcelona, el 1902, pintant pel·lícules amb un sistema inventat per ell, ajudat per la seva dona, Julienne Mathieu, que havia treballat per a Méliès. Aquell mateix any fabrica la seva pròpia càmera de cine i roda la primera pel·lícula, Choque de trenes (1902). El 1905 viatja a París i en poc temps es converteix en un dels tècnics més importants de la Pathé Frères. Especialitzat en cinema de màgia i fantasia, les seves pel·lícules són plenes de fantasmagories, bruixots, diables, transformacions inversemblants i substitucions meravelloses, mons d'una imaginació desbocada, cosa que va fer que se'l conegués com el Méliès espanyol.

No m'estendré ni en la vida ni en l'obra de Chomón perquè no és l'objectiu d'aquest apunt. Abans d'anar a París i durant els dos anys posterior a la tornada a Barcelona (1910-1912), Chomón va filmar molts documentals, entre ells n'hi ha dos de Barcelona, molt breus, però que ens permeten veure, com és costum en aquest blog (l'enllaç BCN: plató de cinema us hi porta), aspectes urbans antics de la ciutat en imatges cinematogràfiques primitives, tant professionals com amateurs.

Barcelone, parc au crépuscle (1904) està rodat en 35mm i té una durada de 2'07". Està filmat des d'una barca que voreja el perímetre de l'estany del Parc de la Ciutadella.




Barcelone et son Parc (1911), rodat també en 35mm, i amb una durada de 2'05", té un títol enganyós perquè només el final de la pel·lícula és dins del Parc de la Ciutadella. La resta és un passeig pel port de Barcelona, el Portal de la Pau, amb un immens mercat a l'aire lliure, el monument a Colom, el principi de la Rambla, el Passeig de Colom i, finalment, el Parc, un altre cop filmat des d'una barca, ara al voltant de la rotonda que fa de terrassa sobre l'aigua. En alguns catàlegs es menciona el documental Barcelone, principale ville de la Catalogne (1912), que probablement sigui la mateixa pel·lícula amb un títol alternatiu, ja que en cap cas apareixen esmentats els dos títols en una mateixa llista.




[Extres]

Ombres de plata, de Marc Parrot. Espectacle musical basat en les pel·lícules de Chomón [tràiler].

dilluns, 7 de juliol de 2014

Los Autos Locos: víctimes i botxins



[Publicat originalment el juny de 2011]

Qui no recorda Los autos locos, de Hanna-Barbera, la sèrie de dibuixos animats inspirada en la pel·lícula La carrera del siglo (1965)? I dels cotxes de carreres i els seus pilots? El Súper Ferrari, conduït per Pierre Nodoyuna i Patán;el Rocomóvil, dels germans Macana, Piedro i Roco; l'Espantomóvil, amb Los Tenebrosos; l'Auto Súperconvertible, del professor Locovitch; l'Stuka Rakuda, pilotat pel baró Hans Fritz; el Compact Pussycat, de Penélope Glamour; el Súper Chatarra Special, conduït pel sergent Blast i el soldat Meekly; l'Antigualla, amb Mafio i la seva banda; l'Alambique Veloz d'Arkansas, conduït per Lucas el granger i l'Oso Miedoso; el Superheterodino, de Pedro Bello; i el Troncoswagen, de Brutus i Listus.


Però el que deu saber poca gent és el resultat de les curses. Entre 1968 i 1969 es van fer 34 episodis i 34 curses. En totes elles es va donar la classificació sencera i hi ha, per tant, un rànquing. Aquí el teniu:



Pierre Nodoyuna no només no aconsegueix guanyar mai una carrera, tampoc les acaba. És la imatge del malvat que és castigat per la seva maldat. Tot i així, el dolent de la pel·lícula és qui més simpatia genera entre els seguidors dels dibuixos animats. El mateix passa amb d'altres personatges de dibuixos animats i còmics que formen part del nostre imaginari infantil (i no tan infantil). Un exemple paradigmàtic és el Coyote del Correcaminos. I podem trobar més exemples: Silvestre i Piolín, el Gavilán i el Gallo Claudio, Tom i Jerry; o si busquem en els còmics, un que em té el cor robat: Iznogoud, el visir que vol ser "califa en lloc del califa", Haroun el Poussah.

Acceptaríem la victòria del Coyote sobre el Correcaminos? Mireu el següent vídeo. Ens farà riure perquè forma part del joc intel·lectual, però acabaríem amb la diversió.


En aquesta lluita entre víctima i botxí hi ha en joc, normalment, dos aspectes ben diferenciats. Un, aconseguir menjar; l'altre, aconseguir el poder. I, en darrera instància, aconseguir la supremacia és l'objectiu en tots dos casos. Que el "dolent" no aconsegueixi mai l'objectiu té molt de didàctic, però ens allunya de la faula, que tendeix a donar una lliçó després d'un drama. Drama i no tragèdia perquè la lliçó moral pretén trencar el determinisme de la tragèdia ensenyant-nos que podem modificar el destí si actuem correctament.

Però els dibuixos animats fan encara un pas que va més enllà del drama i la tragèdia perquè la finalitat última és l'humor; un humor que se sustenta en la ironia. Fills com som del canvi de paradigma cultural després de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust, amb l'existencialisme i amb la irrupció abassegadora de la cultura popular, el drama ja no és possible, per això els dibuixos animats ens permeten aquesta visió bipolar d'un "jo" que és, a la vegada, víctima i botxí. Ens permet deixar anar la nostra violència atàvica contra una víctima que som nosaltres mateixos, i sortir-ne vencedors. Riem de la nostra debilitat i en sortim reforçats com si sortíssim de la consulta del psicoanalista.

És aquesta una possible explicació de per què tanta violència mai ha deixat petja en nosaltres: els dibuixos no estan en el pla del real, sinó del simbòlic. És per aquesta raó que podem veure una pel·lícula de Tarantino i riem en lloc de matar el veí només arribar a casa. Això és possible perquè formem part de la Història i de la Cultura: no som aliens a la història de les idees i les formes, les haguem après a l'escola o de la veu de l'àvia.

Ara hi ha una queixa generalitzada que atribueix la violència en la societat a la violència dels productes audiovisuals, quan el problema està en qui rep l'estímul. Hi ha una generació (com a mínim) sense referents històrics i sense models conductuals. Una generació que viu en un univers que comença el dia que van néixer, i que a manca d'altres referents beu d'una mitologia creada exprés, molt onírica: la cosmogonia sincrètica dels jocs de rol, dels jocs audiovisuals, del manga de més consum, de la literatura màgica, de vampirs, de l'astrologia.

En el millor dels casos, un bon dia cau a les seves mans Lovecraft, Mary Shelley, Stoker, Carroll, Tolkien, Poe... i el món comença a prendre sentit i es remunten a un temps molt llunyà, un temps on hi té les arrels tot el que ens envolta, tant si ho podem tocar amb les mans com si només té cabuda en la nostra ment.