La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimarts, 28 d’octubre de 2014

Houdini, Holmes, Valle-Inclán i l'home amb raigs X als ulls



El 3 de juliol de 1878 arriba als Estats Units d’Amèrica Erik Weisz, procedent d’Hongria. Té quatre anys i va acompanyat de la seva mare i els seus quatre germans. Fill d’un rabí de Budapest, Erik acabarà convertint-se en un dels mags més famosos del món, sobretot per la seva habilitat com a escapista. Un mite que serà conegut amb el nom de Harry Houdini.

Però més enllà de les seves proeses, que van donar la volta al món, l’esforç més gran de Houdini es va dirigir a construir ell mateix aquest mite amb la tenacitat de qui escapant busca trobar-se. En ell s’hi van barrejar la lluita de l’home que es construeix a si mateix a l’Amèrica de les grans oportunitat i la de l’emigrant jueu que fa de l’adversitat l’arma amb què es construeixen els somnis.

Mag, pioner de l’aviació, escriptor, actor i director de cinema, Houdini va ser, a més, un estudiós de la història de la màgia i va dedicar bona part de les seves energies a desemmascarar els que utilitzaven la màgia fent creure que tenien poders sobrenaturals i a lluitar, sobretot, contra les pràctiques espiritistes i els entabanadors que s’aprofitaven de la bona fe de la gent.

La seva mort l’any 1926 està envoltada de llegendes. La primera i més estesa atribueix la causa de la mort a un error que no li va permetre escapar d’una cubeta plena d’aigua. La segona, que va morir enverinat pel seus enemics espiritistes. La veritat és, però, que va morir d’una peritonitis deguda als cops que va rebre al ventre quan uns estudiants universitaris, després d’una actuació del mag, van voler comprovar si la seva resistència als cops era certa o no. Houdini va acceptar, però va encaixar els cops de puny abans d’estar suficientment preparat, la qual cosa li va suposar la ruptura de l’apèndix. Si més no, aquesta és la versió mèdica.

És més que segur que Houdini va aconseguir el seu objectiu perquè el mite reviu periòdicament com la natura que es resisteix a sucumbir a les adversitats i les catàstrofes. I darrerament estem en plena efervescència Houdini.


En aquest sentit, i després de l’estrena de la minisèrie Houdini als Estats Units, interpretada per Adrien Brody, l’editorial Nórdica ha publicat aquest any una acurada edició de Traficantes de milagros y sus métodos, il·lustrada per Iban Barrenetxea, on Houdini fa un repàs gairebé antropològic d’alguns dels fenòmens presentats com a espectacle de màgia però que tenen les seves arrels en tradicions antigues.


El 2013 era l’editorial Capitán Swing que editava Cómo hacer bien el mal, on Houdini recull, a partir d'entrevistes a delinqüents i agents de policia, mètodes infalibles per cometre un crim i no ser enxampat, i revela alguns dels seus millors trucs d’escapisme amb la intenció de desacreditar els seus rivals. Amb aquests textos, Houdini és tan astut com bon il·lusionista i demostra que les coses no són sempre el que semblen.


També de 2013 és Sherlock Holmes contra Houdini, de La Felguera Editores. El llibre narra la relació entre Houdini i l'escriptor Arthur Conan Doyle, defensor a ultrança de la vida en el més enllà i de les forces paranormals. De l’admiració i l’amistat que tots dos van compartir es va passar a un ferotge enfrontament quan a la mort de la mare de Houdini, Doyle va organitzar una sessió d’espiritisme per contactar amb ella perquè l’il·lusionista hi pogués parlar. La sessió va ser, evidentment, un fracàs i des d’aleshores Houdini va lliurar una aferrissada lluitar contra Doyle i els espiritistes, als quals va desacreditar.

Houdini no va actuar mai a Espanya, però sí que va estar relacionat amb un estrany cas en el qual hi va estar implicat l’escriptor Valle-Inclán i el científic Ramón y Cajal. La història la narra un magnífic llibre, excepcionalment ben il·lustrat i editat, també, per La Felguera Editores: Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos x en los ojos. L’autor és l’escriptor Ramón Mayrata, que també ha fet d’antropòleg i és un estudiós de la màgia i els autòmats. En el text l’acompanya Grace Morales, amb un estudi sobre la relació de Valle-Inclán amb l’espiritisme. No oblidem que en el tombant dels segles XIX i XX l’espiritisme va tenir una influència transversal entre totes les capes de la població, tant pel seu component pseudocientífic com per la influència que va generar en el món intel·lectual, l’anarquisme i en certa part de l’esquerra vuitcentista.


Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos X en los ojos comença amb una notícia que l’any 1923 va generar una gran polèmica entre intel·lectuals, periodistes i científics. Argamasilla, un jove descendent d'una família d'aristòcrates, assegurava tenir visió de raigs X que li permetia veure a través dels cossos opacs. La polèmica entre  defensors i detractors va arribar fins a les més altes instàncies cercles més elevats. A l'abril, per iniciativa de la reina Maria Cristina, es va constituir una comissió per estudiar el cas, presidida per Ramón i Cajal i formada per oculistes, neuròlegs, psiquiatres i físics. Robert Richet, un prestigiós metge francès, va quedar completament convençut dels poder del jove aristòcrata, fins al punt d’afirmar: “Estem en dies de descobrir nous raigs. Ens trobem en presència d'un dels majors descobriments dels nostres dies”.

Houdini i Argamasilla

Valle-Inclán, defensor del psiquisme i l’esoterisme, va intervenir a favor d'Argamasilla, assegurant que no tot el que és real pot ser demostrat científicament. El nom i la fama d’Argamasilla es va estendre per tot el món i va arribar fins a Harry Houdini, que li va llançar el repte de demostrar-li personalment els seus poder. L’any 1924, mentre una joveneta Concha Piquer es passejava pels escenaris de Broadway i participava de la primera gravació de cinema sonor de la història, Argamasilla anava als Estats Units amb els diaris espanyols presentant-lo com a ambaixador de la hispanitat. Com si fos un fenomen de fira, va fer una gira pel país anunciat com “l'home amb raigs X als ulls”. Tot va anar bé fins que es va trobar cara a cara amb Houdini... La resta ho trobareu en el llibre.

A més de la magnífica història escrita per Ramón Mayrata i l’estudi de Grace Morales, el llibre inclou documentació diversa sobre la polèmica: els articles del psiquiatra més rellevant de l’època, el Dr. Gonzalo Lafora, en el diari El Sol; el fulletó de Harry Houdini, on explica el sistema que feia servir Argamasilla; y les enginyoses declaracions que Valle-Inclán va fer a diverses publicacions.

Argamasilla potser tenia alguna cosa més que aires de grandesa i deliris. És probable que participés del desig i les fantasies que l'invent dels raigs X va generar i que va contagiar-se de generació en generació, fins que el cinema ho va explotar els anys 60 i una joguina va fer caure els incauts. Vegeu si no Amb raigs X als ulls.


dissabte, 25 d’octubre de 2014

Passatge insòlit: barraques de fira a Santa Coloma de Gramenet




Dilluns passat, 15 d'octubre us vaig presentar en el Museu d'Història de Barcelona el món dels museus anatòmics de la Barcelona del segle XIX i principis del XX i vam rescatar el món de les barraques de fira finiseculars. Aquest cap de setmana, els dies 23, 24 i 25 farem d’espectadors en el Passatge insòlit de Santa Coloma de Gramenet, el tradicional festival dedicat a les arts del firaire.

Passatge insòlit és una fira que es presenta per quart any consecutiu als Jardins de la Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet. La cita, única en aquest gènere en tot l'Estat, acull propostes de petit format: espectacles de fantasia, atraccions, xarlatans, titellaires, endevins i una llarga llista d’espècimens que fan una posada al dia de la màgia i l’estètica d’aquell univers que fascinava els nostres avis i rebesavis, i que ens continua fascinant a nosaltres com tantes vegades haureu pogut comprovar en aquest blog.

A la veu del clàssic “Passin i vegin!”, aquest itinerari de propostes, que tindran sessions contínues de 18 a 22 h, el recinte del festival s'omplirà de petites carpes, atraccions que funcionen amb energia humana, petits shows inspirats en les barraques de fira, jocs i artefactes, que conviden els espectadors i els transporta a un món màgic i converteix els jardins en un passatge d’atraccions fantàstiques i d’il·lusionisme. Però aquest any es vesteix més de gala que mai perquè celebra el desè aniversari del projecte artístic en el qual s’ubica una iniciativa que ha programat espectacles al voltant del món insòlit durant una dècada. Serà, doncs, una edició antològica que acollirà algunes de les companyies més aplaudides de la seva història.

Els fenòmens inexplicables, els xarlatans, els endevins, les cases encantades o els autòmats evoquen un espai aturat en el temps i en el qual res és el que sembla. Circusdrome, Cía. Manolo Alcántara, Lejo, Ymedioteatro, Ne me títere pas, Antingua & Barbuda i l’Avalot, són les propostes que podem trobar a la programació d’enguany.

Els holandesos Circusdome amb Bombardo: El hombre bala, faran viatjar a través del temps els espectadors, que aterraran a l’any 1815, quan va tenir lloc la Batalla de Waterloo. Al llarg de l’espectacle, els cavallers de Bombardo, que tenen a les seves mans un canó de la batalla, posaran a prova la capacitat de disparar de l’artefacte.

La Cía. Manolo Alcántara, a través d’un personatge anomenat Rudo, proposa a l’espectador una experiència empàtica amb les persones que han conviscut amb la rudesa, l’esforç físic i els reptes personals portats a l’extrem absurd. Un viatge emocional de la mà de la fragilitat de les construccions que realitza el protagonista fruit del desig i la il·lusió.

Amb tan sols dues mans, un fons blau i diversos complements de fusta, la companyia Lejo proposa un nou concepte de teatre de titelles amb Hands up! Un gran teatre blau serà l’escenari on els diversos personatges, acompanyats de molta música, exhibiran les seves habilitats.

La Cía. Ymedioteatro fusiona el teatre de carrer amb el de sala, i presenta Sie7e, un teatre sobre rodes. Els tres actors de Ymedio en tenen prou amb 20 minuts i 7 metres quadrats per fascinar tot tipus de públic, explicant històries entranyables a través d’objectes quotidians que prenen vida.

Ne me títere pas proposa un espectacle de titelles itinerant amb el circ Circumloqui, que munta la pista al capdamunt d’un tricicle motoritzat. Un músic i un pallasso seran els encarregats d’ensenyar números de màgia i equilibris, presentar als espectadors l’home forçut o el domador de feres. El número estrella arriba al final de l’espectacle amb la presentació del Nadó Bala, capaç de volar més de 50 metres.

Torna un clàssic. Antingua & Barbuda presenten Tyngalia. La primera atracció, una nòria, un engranatge que en fa moure d’altres. Una família de firaries molt singulars arriba al Passatge i entreté els espectadors amb aquest artefacte tant particular inspirat en l’univers de Jean Tingaly.

Finalment, la companyia l’Avalot presenta Dia de pesca, una atracció, un joc, un espectacle. Set participants han de demostrar la seva habilitat enganxant a les seves canyes peixos que corren per un circuit, i després penjar-los al lloc indicat. És un enginy mecànic, on el moviment dels peixos s’aconsegueix a través d’una maneta que acciona el pescador encarregat de l’atracció. A més, l’Avalot també és la companyia protagonista de l’exposició que acollirà el Museu de la Torre Balldovina. 30 anys de la companyia de carrer colomenca queden plasmats a la mostra que es podrà visitar durant els tres dies del festival.

No veurem nans, gegants, dones barbudes, caps parlants ni d’altres fenòmens d’aquell món excèntric del passat, però segur que ens deixarem endur per la màgia de la posada en escena que ens portarà a un paisatge que perdura en el vell cinema i els cartells dels antics espectacles de fira i de barraca ambulant.

I no oblideu que a l'Arts Santa Mònica de la Rambla de Barcelona s'hi exposa, fins el 10 de gener de 2016, "Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils".




2014



2013

2012

diumenge, 19 d’octubre de 2014

La bôite del Trole

 La cantonada del Trole, amb el primer anunci de sabons Lagarto (1925)


Fa un temps ja vaig parlar a Bereshit, a l’article “Tramvies i llangardaixos”, del bar El Trole  del passeig de Lluís Companys, entre la ronda de Sant Pere i el carrer Trafalgar, davant de l’Arc de Triomf i al costat de l'estudi del fotògraf Alonso. Nascut l’any 1896 amb el nom de Trolley, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser castellanitzat per imperatiu legal. El Trole el recorden molts barcelonins per l’anunci de sabó Lagarto que coronava la façana.

Amb el nom original de Trolley durant la nevada de 1920.
Al'esquerra, el fotògraf Alonso
ANC. Fons Bert i Claret


En aquell article explicava la relació entre el nom del bar, els tramvies i la privilegiada situació del local. Construït on fins el seu enderroc hi va haver la muralla medieval i el baluard del Portal Nou, aquesta gran esplanada va ser des d’antic el punt on els camins, el d’Horta i el de Ribes, entraven a la ciutat de Barcelona; s’hi trobaven la riera d’en Malla i el Rec Comtal. Era, doncs, un punt neuràlgic de comunicació hi ho va ser durant molt de temps, sobretot en el moment en què es va instal·lar ben a prop el mercat del Born. Era el lloc de parada dels carruatges que havien d’entrar a la ciutat i on els carreters aprofitaven per esmorzar i les cavalleries per calmar la set en l’abeurador que el senyor Parera, l’avi del senyor Josep, l’actual propietari, va instal·lar davant del Trole.

El Trole a principis dels anys 70

Però el Trole, més enllà de la seva funció com a bar i lloc de reunió, amaga una història que poca gent sap exceptuant, és clar, els seus usuaris, que no la saben del tot.

Mitjans anys 60 els Parera van tenir una feliç idea: va convertir el Trole en una bôite juvenil per a noies i nois entre 15 i 18 anys, el diumenge a la tarda de quarts de sis a quarts de deu del vespre.

En aquella època no existia cap local d’aquestes característiques, on menors d’edat d’ambdós sexes poguessin escoltar música i ballar, i va caler un permís especial per posar en marxa la iniciativa. El permís l’havia de donar el Governador Civil de Barcelona, que en aquella època era Antonio Ibáñez Freire (1963-1966), un militar falangista que va lluitar amb la División Azul durant la Segona Guerra Mundial i que va ser condecorat amb la Creu de Ferro nazi. Però si per alguna cosa és recordat és perquè va ser l’encarregat de reprimir la caputxinada (març 1966), amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), i va allargar la seva glòria fins arribar a ser Ministre de l'Interior (1979) amb el Govern Suárez.

Gràcies a la corrupció que sempre ha guiat l’administració de l’Estat, es va poder obtenir l’autorització que va signar el propi governador. Però si la bôite del Trole va tenir èxit va ser gràcies a la música que hi sonava. Els Parera tenien un amic que treballava en uns estudis de gravació de Londres que els feia arribar les cintes de les darreres novetats del rock & roll i de la música pop britànica abans que els discos fossin editats a Espanya. Així, entre els vinils de Los Sírex i del Dúo Dinámico, era possible, per exemple, escoltar la música de The Beatles abans que ningú.

Tot plegat va sorgir enmig de dos fenòmens musicals: el naixement d’un dels programes radiofònics insígnia de música moderna, Parada de éxitos de Radio Juventud, i l’actuació de The Beatles a La Monumental el 3 de juliol de 1965.

Parada de éxitos era dirigit i conduït per Agustín Rodríguez, sota el patrocini d’El Corte Inglés, que s’havia instal·lat a Barcelona el 1962. Agustín Rodríguez era conegut de la família Parera, la qual li feia arribar les novetats musicals en exclusiva i el presentador els tornava el favor tancant l’emissió de la nit del dissabte acomiadant el programa amb un “Hasta mañana en el Trole”.

L’entrada a aquella bôite improvisada costava 30 pessetes i donava dret a una consumició. El Trole disposava d’un altell d’aquells amb barana de fusta com el del cafè Zurich i de la instal·lació d’un equip d’altaveus i d’un reproductor de cintes magnetofòniques. Durant un temps, els dos espais, bar i altell, van compartir l’ambient musical amb el partit de futbol que televisava TVE el diumenge a les vuit del vespre, en uns anys en què encara eren poques les llars que tenien receptor de televisió. Més endavant, quan es va consolidar la iniciativa, la zona de ball es va traslladar a la sala que es va habilitar en el soterrani.

En Josep Parera explica l’enrenou que va provocar tot plegat. Primer, perquè els assistents eren menors i s’hi barrejaven noies i nois, sense mares ni adults que fessin d’espelma. Després, perquè abans de l’hora d’obertura s’aplegava una bona quantitat de gent davant del bar, cosa que no era ben vista per la policia, que dissolia qualsevol grup de més de tres persones per evitar “conspiracions”. Però l’autorització signada pel governador feia tancar les boques de l’autoritat subalterna.

En aquells anys, l’única possibilitat que hi havia de muntar un guateque en un local públic per a gent molt jove era fent veure que se celebrava una festa d’aniversari, una comunió o una boda. El Trole no només oferia l’espai per aquest jovent sinó la possibilitat d’escoltar música actual i de primera mà. L’èxit va durar fins que la permissivitat governamental es va estendre i altres locals més ben condicionats van oferir música en directe amb el conjunts del moment, com per exemple el San Carlos Club del carrer Gran de Gràcia.

Però com que la memòria a vegades juga males passades, un lector del blog ens aporta una versió diferent de com va anar tot plegat.  Segons el nostre informant, als anys 60 les festes del bar Trole no les organitzaven els propietaris d'aquell temps, en Ramon i en Josep, sinó dos nanos molt trempats que es deien Fernando i Joan Ramon. El Trole mai va tenir un permís del governador de Barcelona perquè pel sol fet de disposar d'autorització per a "bodas y comuniones" ja complia la normativa.

Va ser l'Agustín Rodríguez de Radio Juventud i no al revés qui assortia els guateques amb les últimes novetats musicals regalades per les discogràfiques. Però també hi va haver un altre locutor que va fer moltíssim per l'èxit del local, l'Eduardo Espinosa de los Monteros, de Radio Miramar, des del programa Club del sábado.

El mateix duet d'en Fernando i Joan Ramon van ser els organitzadors durant la mateixa època d'unes matinals musicals a la Sala de fiestas Novedades del carrer de Casp. Allí sí que van aconseguir setmana a setmana un permís "especial" del governador de Barcelona per a la seva celebració. A cada matinal dels diumenges d'hivern i primavera hi acudien unes 2.000 persones, i per allà van desfilar els millors conjunts d'aquell temps: Los Sírex, Los Mustang, Los Salvajes, Los Cheyenes...

Avui el Trole sobreviu saludablement només com a bar, amb una terrassa de vistes privilegiades cap a l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella, en aquell indret que va ser porta d’entrada a la Barcelona murallada, nus de comunicacions i una finestra d’acords i aire fresc.

divendres, 3 d’octubre de 2014

L'Herbolari del Pi i el jardí botànic desaparegut

Auca de David Grió Garriga,
pel 110 aniversari de l'Herbolari del Pi (1950)


Les botigues més antigues de Barcelona

Quan es parla de la botiga més antiga de Barcelona sempre surt el nom de la Cereria Subirà de la Baixada de la Llibreteria, que llueix un rètol en l’interior on es diu que va ser fundada l’any 1761. És cert que el comerç va obrir les portes en aquest any, però ho va fer en un local del carrer de l’Argenteria, i no es va instal·lar en la ubicació actual fins l’any 1909. Però encara que prenguéssim aquella data com a referència, aquesta cereria no seria la botiga més antiga de la ciutat.

Al carrer Sant Pere més Baix hi ha la Farmàcia Padrell (actualment, Fonoll), instal·lada en aquest indret poc després de 1714, quan Felip V va fer enderrocar part del barri de la Ribera per construir la ciutadella militar. Abans d’aquest trasllat, la Farmàcia Padrell tenia les portes obertes a la Ribera, prop de Santa Maria del Mar, des de 1561. És a dir, tant per l’any de fundació com per l’any de la instal·lació definitiva en el lloc actual, la Farmàcia Padrell és el comerç i la botiga més antiga de Barcelona.


La farmàcia Padrell del carrer Sant Pere més Baix,
fundada l'any 1561


Malgrat que podem trobar (encara) algunes botigues que remunten el seu origen a la primera meitat del segle XIX o fins i tot al XVIII (Can Ramonet, 1753, carrer de la Maquinista; Can Culleretes, 1786, carrer d'en Quintana; l’Herbolari del Rei, 1828, carrer del Vidre; Restaurant 7 Portes, 1836, passeig d'Isabel II; o la Farmàcia Nadal, antiga Doctor Masó, 1850, Rambla amb Bonsuccés), si les mirem des del punt de vista gremial les farmàcies i els herbolaris són les que preserven millor l’aroma de l’antiguitat. Malgrat l’evolució, no són poques les farmàcies que conserven estris i mobiliari originals; però són els herbolaris, sobretot, els que han aconseguit que el temps s’hagi aturat entre les seves parets. Tant pel que fa a l’estètica com al servei que ofereixen i que ens permet traslladar-nos a l’Edat Mitjana, com és el cas especial de l’Herbolari del Rei.

La relació entre apotecaris (els antics farmacèutics) i els herbolaris és molt directa. En les plantes tradicionals que s’han fet servir per guarir malalties s’hi ha descobert amb el temps els principis actius que la farmàcia moderna obté en els laboratoris per a la fabricació de medicaments. Els grans herbolaris del passat eren botànics i eren, per tant, coneixedors experts de les propietats de les plantes. L’especialització, però, va dur els apotecaris a separar-se no només dels herbolaris, sinó també d’altres oficis com la cereria, l’adrogueria o els confiters. A més, la medicina popular, amb remeieres, curanderos, xarlatans i frares (a l’Edat Mitjana als frares se’ls prohibí exercir la medicina), sempre ha buscat els seus propis espais fora dels coneixements acadèmics. Encara avui gaudeix de bona salut, i la Fira de Sant Ponç, patró dels herbolaris, que se celebra cada 11 de maig al carrer Hospital, n’és la mostra més viva i festiva.

Els Salvador (1626-1855), il·lustre família de naturalistes i apotecaris activa a la ciutat des del segle XVI, van tenir oberta la seva farmàcia del carrer Ample cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui ocupada per l’edifici de Correus) fins que el 1855 va tancar les portes després de la mort del darrer dels Salvador, Josep Salvador i Soler (1804-1855). Del llegat d’aquesta família se’n pot veure el gabinet d’història natural original, una de les col·leccions naturals i científiques més importants d’Europa i una de les poques que ha arribat gairebé íntegres fins als nostres dies, a l’exposició Salvadoriana: el gabinet de curiositats de Barcelona, instal·lada en el Jardí Botànic de Montjuïc.


El jardí botànic dels Salvador estava situat entre la muralla i el Portal
de Sant Antoni (40) per sota del carrer de Sant Antoni Abat (39)
Fragment d'un plànol de 1806 (ICC, RM19425)


El carrer dels Salvador, situat al Raval, prop del portal de Sant Antoni, fa honor a aquesta família en un lloc no gens gratuït perquè va ser en aquest indret on aquests apotecaris tenien el jardí botànic que els subministrava les plantes necessàries per a molt dels remeis que elaboraven en la seva oficina. El Raval va ser durant molt de temps un espai situat als afores de la ciutat (d’aquí el seu nom), que va créixer als marges dels camins principals que menaven més enllà de la Rambla. Abans de la industrialització, va ser terra d’hortes, esglésies, monestirs i hospitals, i de jardins botànics cuidats dins dels claustres monacals.

Si bé la venda ambulant d’herbes recollides per velles a la muntanya va existir fins els anys 60, els herbolaris de Barcelona també han gaudit dels jardins botànics com a font de subministrament fins a principis del segle XX. On era aquest jardí botànic? Ara hi anem.

L'Herbolari del Pi

Després del supervivent Herbolari del Rei (1828) del carrer del Vidre, l’altre gran herbolari de la ciutat va ser l'Herbolari del Pi, fundat l’any 1840 i situat a la Riera del Pi número 19 (actual carrer del Cardenal Casañas, rep el nom de la riera que entrava pel Portal dels Orbs o de l'Àngel, i seguia per Cucurulla, carrer i plaça del Pi, i desguassava a la Rambla). La botiga estava davant de l’església del Pi i al costat de l’edifici de la Confraria de la Sang, als baixos del qual havia l’enyorada Estamperia del Pi. La Confraria de la Sang va gaudir de gran fama entre els barcelonins perquè, guarnits amb túniques i capirots negres, els seus membres van assistir a totes les execucions públiques des del segle XIV fins 1897, any de la darrera a mans del botxí titular de l’Audiència de Barcelona, Nicomedes Méndez.

La història de l’Herbolari del Pi és força peculiar. El negoci va ser fundat per Josep Villar o Villard, un botànic d’origen francès. Explica algun cronista que, gelós de les infidelitats de la seva dona, la va apallissar fins creure-la morta, i va fugir cap a França sense saber que la seva muller continuava viva i conduint el negoci.

Posteriorment, el negoci va passar a mans d’un altre botànic, Maurici Torras. Per no perdre els costums de la casa, el senyor Torras s’entenia amb la seva criada, Pilar Bruballa. Sense saber què n’opinava la família, la Pilar va tenir sort perquè al morir Maurici el botànic va llegar a la criada l’herbolari i d’altres instal·lacions relacionades amb l’ofici. Convertida en mestressa, Pilar Bruballa va dirigir el negoci fins poc abans de morir, moment en què, quina sorpresa, va decidir deixar en herència una part de les seves possessions a la seva criada, amb la qual no sabem quina mena de relació les unia.

La botiga, però, va passar a mans d’Agustí Garriga Bofill, que provenia d’una coneguda família d’apotecaris i herbolaris de Viladrau, de la qual també en són descendents l’escriptor Guerau de Liost (Jaume Bofill i Matas, 1878-1933) i el farmacèutic i escriptor Jaume Bofill i Ferro (1893-1968), company de lletres de Carles Riba, Carner, Manent i Obiols, que se havien reunit més d’un cop a Ca l’Herbolari, la casa senyorial dels Bofill, fundada per rebesavi, que havia estat herbolari de cambra de Carles III.

De l’Agustinet, com era conegut entre familiars i amistat properes, no en saben cap embolic de faldilles. Era un carlí que havia estat president d’honor dels requetès de Barcelona: a la rebotiga s’hi reunien els seus amics, presidits per un retrat dedicat de Carles VII.

El va succeir el seu nét David Griñó Garriga, que va ser el propietari del negoci fins que va tancar la botiga. Home polifacètic, va compaginar la botànica amb el dibuix de goigs, la poesia i, sobretot, amb la divulgació de la cultura d’arrel popular, de la qual va escriure llibres de remeis, herbes, receptes, oficis i bolets, entre d’altres. Seves són les poesies de les rajoles que adornen el carrer Comtal.

Va redecorar l’herbolari amb els mobles de la farmàcia que en Pompeu Gener, Peius, periodista i farmacèutic de formació, tenia en el número 2 de la plaça del Pi, just a l’esquerre de l’entrada del carrer de Petritxol. Heretada del pare, la farmàcia d’en Peius era coneguda pels seus xarops, i donava darrere per darrere amb l’Herbolari del Pi. Quan la farmàcia va tancar, David Griñó es va quedar el mobiliari, d’estil modernista i decorat amb dibuixos d’Apel·les Mestres, que feien companyia als tres figures que presidien la botiga: una estatueta de la deessa Flora, que ens recordava les arrels clàssiques i mítiques del coneixement; un retrat del científic Carl von Linné, pare de la taxonomia moderna; i una altra estàtua amb un personatge típic dels vells herbolaris, el “nen de les sangoneres”. Quan encara es feien sagnies, aquests animalets els criaven i el venien els herbolaris, dins d’unes peixeres i a la vista del públic.


Entrada de l'Herbolari del Pi, en el Poble Espanyol


L’Herbolari del Pi va sobreviure en el seu emplaçament original fins que als anys 50 va ser traslladat al Poble Espanyol de Montjuïc, convertit en una relíquia per a turistes i despistats (l’any 2008 encara hi era, però em temo que d'uns mesos ençà ha perdut part de la seva integritat). Va ser poc després que se celebrés el 110 aniversari del seu naixement, motiu pel qual el mateix David Griñó li va dedicar una auca (la que encapçala aquest apunt), coincidint amb la celebració de la diada de Sant Ponç de 1950.


Interior de l'Herbolari del Pi, en el Poble Espanyol


El jardí botànic de La Florida

Però aquí no s’acaba la història d’aquesta emblemàtica botiga. Com hem dit més amunt, la criada de Pilar Bruballa va heretar una part del negoci, tan espectacular com ho era l’herbolari: un jardí botànic. Una mansió que duia per nom La Florida i que alhora que jardí era un viver de sangoneres i magatzem d’herbes i llavors.


El jardí botànic de l'Herbolari del Pi, segon una publicitat de 1879


La magnífica finca, de dimensions considerables (més gran que una illa de l’Eixample), estava situada, com es pot llegir en un full publicitari, a la carretera del Clot (actual carrer de Ribes), prop del Fort Pius, just al darrere del Teatre Nacional de Catalunya, en el que aleshores era el terme municipal de Sant Martí de Provençals.


Fragment d'un plànol de 1890, amb el jardí botànic
situat entre la carretera de Ribes i el carrer Casp


De la mansió i del jardí botànic encara se’n conservaven restes destinades a altres usos a principis dels anys 50. Si deixem de banda el jardí botànic del monestir de Pedralbes, el de La Florida, va ser l’últim dedicat a subministrar plantes, llavors i sangoneres als herbolaris i als apotecaris. Si en lloc del Clot aquest jardí botànic hagués estat situat en un indret més “noble” de la ciutat, potser hauria tingut més oportunitats de sobreviure. Però no ens lamentem: l’arqueologia només es pot fer sobre les ruïnes del passat.


 Factura de 1879 a nom de Mauricio Torras,
signada per la seva criada Pilar Bruballa