La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils




Amb la trampa de l’accés a la informació, de creure que ho tenim tot a l’abast amb un clic, hem perdut una certa capacitat de sorpresa. El món ha deixat de ser estrany per convertir-se en un aparador. El circ de la vida ha deixat de ser aquella pista on la raresa era mostrada com un fenomen curiós. Ja no passegem pels escenaris individus de cultures tribals ni paguem per veure fenòmens de fira. La recreació d’escenes històriques o quotidianes amb autòmats i figures de cera han quedat obsoletes davant de les noves formes de representació del cinema, la televisió o la realitat augmentada. Per aquesta raó han passat a ser objectes de museu i els titelles sobreviuen entre un públic majoritàriament infantil. La curiositat, avui, se satisfà anant a una agència de viatges.

La diferència entre autòmats, titelles i figures de cera és prou evident. Els primers són ginys mecànics; els titelles són moguts amb fils, pals o dits; i les figures de cera... no es mouen, la qual cosa no invalida la seva funció representativa. Malgrat l’absència de l’alè vital, la vitalitat els ve donada per la tridimensionalitat i allò que representen: els antics museus de cera escenificaven fets reals i servien de crònica social i política. Malgrat aquestes diferències, tots pretenen el mateix crear il·lusió de realitat.

Els titelles són ninots animats amb valor simbòlic. La psicoanàlisi els considera un element ritual, un ídol que representa la mala consciència, el malestar o els impulsos subconscients reprimits per la moral, als quals se’ls permeten transgressions que no se li permetrien a un ésser humà. Els titelles representen la llibertat d’expressió i la crítica política i social a través de la sàtira i la ironia. En aquest sentit, compliria una funció similar a la de l’art, que tindria en el surrealisme la forma més audaç de l’alliberament, convertint el propi ésser humà en un autòmat creador.

Un dels espectacles que causaven més expectació a les fires i a les barraques itinerants eren els autòmats i els ninots de ventríloc, que compartien protagonisme amb la màgia, el circ, els endevins i els monstres de fira: dones barbudes, siamesos, dones serp, nans, gegants i homes elefant que presentaven malformacions diverses. La representació de l’alteritat; la representació d’un món ocult, d’una dimensió diferent de la vida.


Museu d'Autòmats del Tibidabo


Els autòmats han acompanyat l'ésser humà des de temps remots i constitueix una forma d’expressió que s'ha desenvolupat en diferents àmbits de la societat: des del significat mític que posseeix en algunes religions fins a manifestacions de valor artístic, passant per diverses formes d’entreteniment. Totes les civilitzacions comparteixen l'art de dotar de vida objectes, generalment amb formes antropomorfes, en cerimònies rituals, i moltes cultures expliquen l'origen de la humanitat a partir de figuretes modelades per un ésser diví. Judaisme i cristianisme comparteixen, per exemple, l’origen mític de l’ésser humà a partir d’una figura de fang, Adam i Eva. En la mitologia nòrdica, Odín crea el primer home (Ask) i la primera dona (Embla) a partir de dos troncs. El Gòlem de la càbala jueva també és una figura de fang a la qual es dóna vida escrivint en el seu front la paraula emet, que en hebreu vol dir “vida”.

L’origen tant dels autòmats com dels titelles cal anar-los a buscar a Orient. Des del 2000 aec fins el segle XVII, a la Xina i el Japó es desenvolupen diverses tècniques de representació: titelles de pal, de fils, de dit, ombres, figures negres i autòmats. Durant l’expansió de l’islam, els àrabs van fer de pont entre Orient i Occident, i en el segle XIII trobarem documentats a Europa els primers autòmats i titelles. Però serà durant el Renaixement que aquest artefactes se sofisticaran de la mà dels grans artistes del període i sota el mecenatge dels reis i la noblesa, que decoraven els seus salons amb enginys de tota mena. Els rellotges, privats i públics, amb els seus sofisticats mecanismes teatrals per donar les hores, o les carasses de moros de les esglésies, que durant el cicle nadalenc escopien caramels per la boca, en són hereus.

Durant el Barroc, autòmats i titelles es van trobar en els corrals de comèdies en l’anomenada “màquina reial”, on els recursos escenogràfics i mecànics convertien l’escenari en un gran autòmat, un imago mundi, un univers tancat on feien vida els titelles, i que va ressorgir temporalment a principis del segle XX amb Valle-Inclán, García Lorca, Benavente, Unamuno o Alberti. La història és llarga fins arribar als nostres dies i no ens hi detindrem, malgrat que ens sap greu deixar Frankenstein pel camí. Com dèiem, els titelles han sobreviscut com a espectacle familiar, mentre els autòmats se sofisticaven buscant dotar-los de vida en forma de jugadors d’escacs, endevins i robots diversos, fins a convertir-se en una joguina que alhora ha estat substituïda per les computadores.


Cap de ventríloc (MAE)


Per intentar recuperar aquella màgia l’Arts Santa Mònica en presenta l’exposició “Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils”, una idea d'Anna Valls (Museu de les Arts Escèniques) i Toni Rumbau, que està dedicada, precisament, a l’alteritat a través del teatre de titelles, visual i d’objectes. El titella com a figura que representa anhels, lluites i realitats interiors de l’ésser humà, entès en sentit molt ampli: des de la seva representació de perfil realista elaborada amb fusta fins als desafiaments conceptuals dels robots de materials sintètics.


Catàleg de l'exposició, Comanegra, 2015


Del catàleg de l'exposició se n'ha fet càrrec l'editorial Comanegra, amb una magnífica edició, imprescindible per a tots els amants del món de la representació humana a través de titelles i autòmats. El llibre, a més de reflectir el contingut de la mostra, presenta set articles que aprofundeixen en la dimensió filosòfica, antropològica i vivencial de les figures animades i els titelles, sota el mestratge dels seus autors: Cesc Martínez, Albert Lladó, Maryse Badiou, Manuel Delgado, Pere Capellà-Simó, Roberto Fratini i Víctor Molina.




La mostra ocupa els dos pisos de l’Arts Santa Mònica. A la primera planta hi ha «Les 7 portes de l’alteritat», un recorregut temàtic per set espais que formen un itinerari amb la idea del desdoblament figuratiu. Al segon pis es troba «El rebost del titella», un desplegament dels diversos àmbits, tècniques i especificitats del teatre de titelles. Bona part de les peces que s’exposen provenen de creadors en actiu, artistes individuals, companyies i associacions. Com a patrimoni viu que són els titelles, una altra gran part de les peces ve de museus, molt especialment del MAE de l’Institut del Teatre i del TOPIC de Tolosa (Guipúscoa).


Fantoche 8


Deixant de banda el Marionetàrium de la Companyia de Marionetes d'Herta Frankel i Museu d'Autòmats, tots dos al Tibidabo, i el Teatro de Autómatas que Gustavo Cañas va restaurar l’any 1992 i que continua en actiu (va ser a Barcelona durant el Fòrum de les Cultures del 2004), l’últim espectacle d’autòmats va ser el de Francesc Roca, que també va ser el darrer a passejar com a espectacle un museu anatòmic. Des de Bereshit hem reconstruït la història d’aquest museu i d’altres que es van instal·lar a Barcelona entre 1849 i 1938. Però aprofitant l’exposició de l’Arts Santa Mònica us volem presentar la primera biografia de Francesc Roca, com a mag, ventríloc, titellaire i empresari, que ens va demanar Unima (Unión Internacional de Marionetas) per al número 8 de la revista Fantoche, on compartim sumari amb els titelles de Pepe Otal, els autòmats de Narbón i el Teatre de Titelles de Marc Chagall. Tot un luxe i un honor.


Si esteu interessats en la revista Fantoche, a Barcelona la podeu adquirir a Check! Aribau, del carrer d’Aribau 74.


divendres, 2 d’octubre de 2015

L'origen dels mercats medievals a Barcelona

El mercat de Santa Caterina l'any 1909
Arxiu Municipal de Barcelona


Durant l'any 2015 vam poder veure l'exposició "Mercats, constructors de la Barcelona contemporània". La mostra recollia l'evolució dels mercats barcelonins des que es va decidir posar ordre a la dispersió i el desordre en l'espai que ocupaven dins de la Barcelona murallada, aprofitant places i portes de la muralla de la ciutat, i com les noves instal·lacions han influït en l'ordenació de l'espai urbà alliberant-lo (com és el cas de la Rambla) o reordenant els carrers. Santa Caterina va ser el primer. Es va projectar el 1830 i va néixer amb el nom de Mercat d'Isabel II. Després vindrien la Boqueria, Sant Antoni, Barceloneta, Hostafrancs, i els mercats dels municipis annexionats el 1897 (el Clot de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu, Sants, els mercats de Gràcia, i més tard Horta i Sarrià), a més de centralitzar la venda i distribució, van permetre desenvolupar la funció reguladora de control públic de l'abastament d'aliments, protegint els interessos dels consumidors, establint horaris i normativa d'higiene, garantint el control de pesos i mesures, i el sistema de concessió de parades i permisos de venda.

Casualment, fa un temps parlàvem dels antics carrerons que havien servit per endreçar els estris de les parades dels mercats d’origen medieval, i vam descobrir-ne la seva existència o el seu rastre ocult en la trama moderna de la ciutat. Avui farem un pas enrere i recularem als temps en què van sorgir aquests mercats medievals que naixien fora de les velles muralles romanes.


Anem a plaça


Mercat a l'exterior de la muralla de Jaume I (s. XIII), davant
del Portal de Portaferrissa. Fragment del plafó de ceràmica
de la Font de Portaferrissa, que recrea l'antiga muralla
realitzat per Joan Baptista Guivernau el 1959


Què va ser primer, la plaça o el mercat? On anem a comprar, al mercat o a la plaça? A ciutat fem un ús indistint per referir-nos a l’edificació moderna (a partir de la segona meitat del segle XIX) on es fa mercat. Si n’hi diem “plaça” és perquè la memòria col·lectiva guarda el record de quan els mercats es feien a les places.

Però primer va ser el mercat, i al seu voltant es van configurar les places enteses com a espai urbà. Evidentment, no totes les places urbanes tenen aquest origen. Les que són al costat d’una església medieval són el resultat d’haver fet fora de la ciutat els cementiris parroquials (Pi, Santa Maria, Sant Pere, Sants Just i Pastor, entre d’altres) o són el resultat de l’urbanisme modern que ha convertit en espai públic el lloc on s’alçava alguna edificació (Reial, Antonio López o Duc de Medinacel·li).


 La Pedra de la plaça del Blat, segons un document de l'any 1389


La Pedra de la plaça del Blat: fòrum i mercat

La secció de fogatges (manuscrits amb informació demogràfica) de l’Arxiu Històric de Barcelona conserva un document (1) que conté un cens militar de la ciutat datat l’any 1389. El primer dels 239 folis està il·lustrat amb un gràfic descriptiu que divideix la ciutat en quatre quarters. Està fet a partir de la que és coneguda com la Pedra de la plaça del Blat, una mena de roda de molí que estava situada en l’actual plaça de l’Àngel, que primer va dur el nom de Mercadal i més tard del Blat. Aquesta il·lustració, reproduïda en la pàgina 386 del volum “La ciutat de Barcelona” de la Geografia General de Catalunya, de Francesc Carreras i Candi, està considerada el primer plànol descriptiu de la ciutat de Barcelona.

La divisió de la pedra en quatre quarters pren la plaça del Blat com a centre, els anomena i els descriu com segueix (reconstruïm les abreviatures originals segons l’Onomástica barcelonesa del siglo XIV de Francesc Marsà, de 1977):

Quarter de la Mar

D’açi prenent per lo carrer de la Mar e anant dret tro a les grases de Santa Maria de la Mar e d’aqui prenent dret tro al puig de les Falsies lexant la Lotja a ma dreta.

Quarter de Frares Menors

D’açi prenent per les Sederes anant dret tro a Sent Jacme e d’aqui dret tro als Banys Nous e anant tro al portal de la Boqueria e d’aqui anant dret tro al portal de Sent Anthoni.

Quarter del Pi

D’açi prenent per lo carrer deius lo Palau anant dret tro al alberch d’en Simonet dez Puig e d’aqui dret tro a les Ermites e d’aqui girant e anant tro al portal de Jonqueres.

Quarter de la Salada, alies de Sanct Pere

D’açi prenent per casa d’en Johan Serra e anant dret tro al pont d’en Campdara e d’aqui anant dret tro al Portal Nou.

Llegint la descripció de la Pedra ens adonem que el creixement de la ciutat va lligat als grans centres religiosos. Però no és menys cert que els mercats que apareixen per cobrir les necessitats alimentàries dels barris que es formen al voltant de les esglésies conformen, en certa manera, el destí de l’urbanisme: la plaça és el mercat i el mercat és la plaça. És el mercat el que acaba atraient obradors i tallers, i configura el teixit social de cada barri. És el centre econòmic i el centre social. La plaça del Mercadal és l’exemple evident de la seva importància com vertebrador, com ho demostra la Pedra.

Abans d’aquesta expansió amb la plaça del Blat com a centre neuràlgic, la Barchinona medieval estava reclosa dins les muralles romanes. La ciutat del segle X, segons Banks, tenia uns 1.500 habitants, en un espai en què convivien edificacions i horts. Els segles de decadència durant la dominació visigòtica i musulmana, que acaba amb la conquesta franca de 801 amb Lluís el Pietós, va ser rematada per Almansor l’any 985 assolant-la. Els terrenys extramurs eren horts i camps de conreu parcel·lats però molt poc edificats. Serà durant el segle XI que la bonança econòmica comtal expandirà la ciutat fora de la fortificació i apareixeran vilanoves enfront dels portals (els Arcs, davant de la plaça Nova; el Mercadal, davant del Portal Major), al voltant de les esglésies (el burgs del Pi, de Sant Pere, de Santa Maria) o ravals com els Còdols o a la vora del Rec Comtal. Serà aquesta dispersió i la consegüent desprotecció la que portarà a bastir les muralles medievals del segle XIII per recloure tots els barcelonins.

Els grans mercats medievals

Com a conseqüència d’aquest creixement, els mercats, que fins aleshores ocupaven bàsicament els porxos dels habitatges i les portes d'entrada a la ciutat, es van instal·lar a l’entorn dels nous nuclis de població, tant davant dels portals com a la vora dels camins d’entrada a la ciutat. I va ser a l’exterior del Portal Major, la vella porta romana per on entrava la Via Augusta i que comunicava Barcino amb Roma, on es va instal·lar el primer mercat de la ciutat medieval. Era el portal on s’alçava el castell del Veguer i la presó i el més ben comunicat.

Abans de la consolidació dels mercats medievals a les portes de la ciutat, l’activitat econòmica havia de girar al voltant dels centres comercials heretats dels romans, sobretot a l’entorn del fòrum. Si ens fixem en la plaça de les Cols (antic mercat de verdures i hortalisses a l’actual carrer del Veguer) i el carrer dels Especiers (actual carrer de la Llibreteria i antic cardo), veurem que tots dos coincideixen en l’angle de 90º de la cantonada nord-est del fòrum romà, tant si acceptem la hipòtesi tradicional de l’orientació cap al Palau de la Generalitat com si acceptem la més nova que l’orienta cap a la catedral.


 Plànol de les reformes de la plaça de l'Àngel durant el segle XIX
Francesc Carreras Candi, Geografia general de Catalunya (1908-1918)
La plaça de l'Àngel ocupa el lloc de l'antic Mercadal


El Mercadal

La primera menció d’aquest mercat fora del portal és de 989. L’activitat inicial va ser la venda de productes del camp, artesanals, bestiar i fins hi tot esclaus. L’aparició d’obradors, carnisseries i d’un escorxador va acabar donant forma de plaça a l’indret. A principis de segle XIV l’espai del mercat es va quedar petit i la venda es va especialitzar i dispersar per altres llocs propers que avui sobreviuen en la toponímia urbana: les places i els carrers de l’Oli, de la Llana o Semoleres, en part desapareguts per l’obertura de la Via Laietana (1908-1913).

El Mercadal es va especialitzar en la venda de cereals, moment en què va passar a anomenar-se plaça del Blat, mentre el barri del Mercadal o de la Bòria creixia, d’una banda, per la via de la Mar cap a Santa Maria; i de l’altra, seguint la Via Augusta romana que acabaria adoptant els noms de Bòria, Corders, Carders i Portal Nou. Pel camí, altres capelles, esglésies i convents afavorien la creació del teixit urbà: capella Marcús (1166), Sant Cugat del Rec (1023), convent de Santa Caterina (1243) i Santa Eulàlia del Camp (s. IX), o Sant Pere de les Puel·les (945) si seguim el traçat del Rec Comtal.

La plaça es va engrandir el 1351 enderrocant cases i envans i s’hi va construir una font (situada a la façana del Gremi de Mercers, al costat dret de la Baixada de la Llet, desapareguda quan es va obrir el carrer de Jaume I). Aquesta és la que es considera la primera reforma urbana de Barcelona (2), i es convertia en el centre de la ciutat, com s’extreu de la Pedra de la plaça del Blat, fins que a finals del segle XV va passar a ser-ho la plaça de Sant Jaume.

Segons Amades, a finals del segle XVIII encara s’hi feia mercat i detalla amb precisió que hi havia setze parades d’hortolans i revenedors de fruita al voltant del monument de l’Àngel, que aleshores presidia la plaça, i vuit entre els carrers del Mill i de la Bòria, sis taules de llet en aquest mateix carrer i tres floristes a la paret de la presó.


Carrer Sant Domènec del Call (abans de la Carnisseria)
amb el de la Fruita, on hi havia la peixateria
Xavier Miserachs (1962)


El Call

Tornem un moment a dins de les muralles. Malgrat que el barri dels barcelonins jueus estava segregat de la resta de la ciutat (el Call Major ocupa el quadrant sud-oest del vell recinte romà; el Menor, d’en Sanahuja o de n’Àngela, era fora muralles unit al major pel Castell Nou), els seus habitants no hi vivien aïllats.

A Montjuïc, a més del cementiri, posseïen terres de cultiu i algunes cases o torres. Al Pla de Barcelona tenien terres, principalment vinyes, horts, camps de conreu i arbres fruiters, sobretot a Magòria, Bederrida, Les Corts, al peu de Collserola, els voltants de Rec Comtal i en terres ocupades ara per l’Eixample. També tenien cases i obradors a la plaça de Sant Jaume, parades al mercat de la plaça del Blat on venien els productes de cultiu, i tenien permís per vendre carn fora de la jueria.

Malgrat que al Call no hi havia un mercat ni tampoc a la porta del carrer Major (també carrer dels Torners i avui carrer del Call), sí que disposava de magatzems de gra i d’alfòndecs, construccions que servien alhora com a hostal de mercaders, magatzem i lloc on fer transaccions comercials. Un d’aquests alfòndecs estaria situat al carrer de la Volta (actualment, Sant Sever) davant de l’entrada del carrer de la Font (avui, Sant Honorat), que rebia aquest nom perquè el segle XIV s’hi va construir una font perquè els jueus no prenguessin l’aigua de la font de la plaça de Sant Jaume.

Un altre estaria a l’edifici que fa cantonada als carrers de la Fruita (antigament carrer Scola de les Dones) i Sant Honorat (antic carrer de la Font), en el subsòl del qual es pot visitar una domus que conserva part del peristylum o jardí central porticat amb diversos laci, estanys amb aigua i plantes. La decoració de la casa, la situació i l’extensió (probablement ocupava la totalitat de l’illa) ens indiquen que va pertànyer a un personatge important de la ciutat. En el mateix jaciment hi ha sis sitges de quatre metres d’alçada, del segle XIII, que formaven part de l’alfòndec que Francesc Caballé i Eloi Castells (3), de Veclus, han identificat a través dels Censos de Robres (1393), i al qual s’entrava per una volta i un carreró amb accés per Sant Honorat.

També hi havia una sèrie de comerços que eren exclusius dels jueus. La carnisseria on es venia carn cósher (d’animals sacrificats segons el ritual jueu) estava situada a la porta d’entrada del carrer de Sant Domènec, que aleshores rebia el nom de carrer de la Carnisseria o de la Sinagoga Major. A més de local de venda tenia també dos obradors on s’especejava la carn, mentre que l’escorxador estaria fora muralles, prop del Pla de la Boqueria. La peixateria estava al carrer de la Fruita i només s’hi venia peix amb escata perquè les normes dietètiques prohibeixen el consum de la resta d’animals aquàtics (marisc, mol·luscs o peixos com el tauró, rajada, etcètera). El forn estava situat a la placeta que el carrer del Call formava al peu del Castell Nou d’època comtal, que ocupava l’espai entre els carrers del Call, Avinyó i Ferran, sobre la porta sud de la muralla romana. Les últimes restes d’aquest castell, conegut també amb els noms de Torre d’Hèrcules i Torre de Cató, van desaparèixer amb l’obertura del carrer de Ferran a mitjan segle XIX.


El mercat del Born en el segle XVIII


El Born

Del Portal Major sortia la via o carrer de la Mar, que portava a Santa Maria de les Arenes i la seva vilanova. Aquesta església, documentada des de l’any 998 i construïda sobre un temple paleocristià, va donar pas el 1329 a la Santa Maria del Mar gòtica actual. La denominació de “les Arenes” i uns estudis topogràfics han portat a l’arqueòloga Jordina Sales a defensar la hipòtesi de l’existència d’un antic amfiteatre romà en aquest mateix indret (també hi ha una altra teoria que el situa a Santa Maria del Pi.

Durant el segle XIII les muralles integraran la vilanova dins la ciutat i la construcció del carrer dels Montcada unirà el barri de comerciants de la Bòria i el Mercadal amb la barriada de pescadors de la Vilanova de Mar, que s’anirà estenent ràpidament en el segles següents cap el que acabarà sent la Ribera, afavorida per la presència del Rec Comtal que aplegarà al seu voltant els oficis que necessitaven aigua (el tèxtil i els seus derivats, l’escorxador, molins) fins a convertir-se en el centre comercial de la ciutat i el passeig en la plaça major de Barcelona, com molt bé explica Albert Garcia Espuche en els seus llibres sobre la Barcelona de 1700 i que tan bé representa el jaciment del Centre Cultural del Born.

El nom de “born” fa referència a l’espai on durant l’Edat Mitjana se celebraven les justes, torneigs a cavall entre cavallers. Aquesta és la raó de l’estructura allargada que ha acabat convertida en passeig. Una antiga teoria hi situava un circ romà, però tot i que no n’hi ha cap prova si que va servir per representar-hi espectacles taurins a partir del segle XV.


Justa de cavallers en el Born
Arxiu Mas


En el segle XIII ja hi ha documentada activitat mercantil en el Born en la franja marítima controlada pel comte rei, que estaria situada entre Santa Maria del Mar i la Llotja. Sabem que s’hi van construir tres alfòndecs que l’any 1203 disposaven de coberts amb voltes i el 1258 ja tenien forn, obradors, cases, places i porxos (4). Aquest mateix any, Jaume I dóna a la família dels Montcada l’explotació dels tres alfòndecs, però la documentació no és gens precisa a l’hora de precisar-ne l’emplaçament. De tota manera, ja en parlarem un altre dia d’aquesta qüestió.

És també en aquest segle que apareixen les primeres notícies d’un mercat constituït com a tal al passeig del Born durant el segle XV, però al segle XII ja hi havia un mercat del peix (Pescateria Vella) al costat del Fossar de les Moreres. Al segle XIV es va construir la Pescateria Nova entre el carrer de l’Esparteria i l’actual plaça del Palau, i un mercat de carn on avui hi ha la plaça de les Olles. La Pescateria seria traslladada el segle XVI al carrer gran de la Ribera, entre l’actual avinguda del Marquès de l’Argentera i el carrer de la Pescateria, que en fa referència, i a continuació, en el mateix passeig, s’instal·larà un assecador de bacallà i l’escorxador, aquest a tocar del Rec. Serà el moment en què prosperarà el comerç de les salaons i especialment del bacallà, un dels elements primordials de l’economia catalana juntament amb l’aiguardent i el tèxtil, i que teixiran les relacions comercials i polítiques del XVII i el XVII amb Anglaterra i els Països Baixos.

Serà però a partir del segle XVIII que el passeig del Born es convertirà en el mercat que ens ha arribat a través de les pintures vuitcentistes, fins que el 1876 no es basteixi el Mercat Central d’estil modernista, realitzat per Josep Fontseré i J. M. Cornet i Mas. Les parades i el barracons del fossar i de la paret de Santa Maria, que hi eren des de principis del segle XVIII, van ser suprimits l’any 1926, però tot el passeig i els carrers adjacents (fins i tot el passeig de la Indústria (després Martínez Anido i Picasso des de 1979)va continuar sent un mercat a l’aire lliure fins la dècada de 1970 malgrat el Mercat Central, que va acabar la seva activitat l’any 1971, any en què es posa en funcionament Mercabarna.


 Botigues i parades a Santa Maria del Mar, suprimides l'any 1926


La plaça del Palau s'originà com a pla del Palau en un eixamplament de l’antiga platja entre l’illa de Maians (aproximadament a l’actual plaça de Pau Vila) i del Puig de les Falzies (Llotja) i va ser també lloc de mercat entre importadors i revenedors (el que avui en diríem botiguers), cosa que va fer que el Consell de la ciutat hi construís el porxo del Forment l’any 1389. A mitjan segle XV va ser ampliat amb l’Hala dels Draps, una porxada de contractació de mercaderies que feia a la vegada de dipòsit i servia per bollar (controlar els impostos) els draps de llana. En aquest sentit, la Generalitat ja havia fet construir, l’any 1380, l’edifici de la Llotja per al cobrament d'impostos i un local per als canvistes.

Des del carrer de la Fusteria fins el Pla del Palau, passant per la plaça de Sant Sebastià (on avui hi ha Correus), hi havia, com a mínim des del segle XIV, les Voltes dels Encants, de les quals resten les del carrer del Consolat del Mar, darrere de la Llotja. Els Encants era un mercat d’objectes procedents de subhastes judicials o simplement d’andròmines, com el que tenien els jueus a la plaça de Sant Jaume. Els Encants Vells de la plaça de les Glòries són hereus d’aquells.


 Porxos de la plaça de Sant Agustí Vell. Dibuix del segle XIX


Plaça de Sant Agustí Vell

El burg de Sant Pere neix al voltant de l’església del mateix nom, construïda el segle X sobre el Turó del Cogoll en el lloc on anteriorment hi havia l’església de Sant Sadurní, de la qual se’n conserven algunes restes a l’esquerra de l’absis: unes columnes exemptes romàniques amb capitells corintis i algunes impostes d'arc amb relleus.

El burg de Sant Pere va créixer condicionat pel Rec Comtal, tant pel que fa al seu traçat com per l’activitat econòmica que depenia de les seves aigües. Al llarg del seu recorregut des que entrava pel Portal Nou fins que arribava al Born, horts, molins (fariners i de sal) i indústria tèxtil en van treure profit i van configurar l’entramat urbà. La toponímia relacionada amb la conducció d’aigua és extensa: Re Comtal (antigament, carrer dels Tints), Sèquia, Basses de Sant Pere o Rec. També amb els oficis: Assaonadors, Blanqueria, Carders o Corders.

A Sant Pere hi havia tres molins: el de Cordelles, al Portal Nou; els de Sant Pere (enderrocats el 1869), al carrer Cortines i al final de les Basses de Sant Pere; i el molí de la Sal, a la placeta de Pons i Clerch, al final del carrer d’en Tantarantana. A la plaça de Sant Agustí Vell hi va haver l’edifici del Pes de la Farina, que controlava la mòlta dels molins i, segons Amades, durant un temps va ser un escorxador de porcs.

Sant Pere, tot i la dependència del mercat del Blat i del Born, va tenir el seu propi mercat a la plaça de Sant Agustí Vell, que va durar fins que es va construir el de Santa Caterina, l’any 1847. En aquest mercat, situat sota les voltes, algunes de les quals encara es conserven, es venien les verdures, hortalisses i fruites cultivats als camps i a les veïnes hortes de davant del Portal Nou.


A principis del segle XX encara es feia mercat sota
els porxos de la plaça de Sant Agustí Vell
Josep-Salvany Blanch (1919)
Biblioteca de Catalunya


Quan es va tancar el clos de muralles (segle XIII) el Portal Nou, juntament amb el de l’Àngel, eren els únics per on podia entrar el bestiar per dur-lo a les fires o a l’escorxador, raó per la qual aquest portal ha estat sempre lloc de venda d’animals per al consum. Tant és així que el passeig de l’Esplanada (Saló de Sant Joan i després Lluís Companys) ha estat lloc de venda de capons, xais i galls dindi durant les festes de Nadal. Durant la postguerra les parades s’establien al passeig de Pujades, a la vorera del Parc de la Ciutadella, i la darrera va desaparèixer la primera dècada del 2000.


El Portal de Regomir en un dibuix
de Lluís Rigalt de 1861 (MUHBA)


Regomir: barri pescador

El Portal del Regomir, al final del carrer del mateix nom, havia estar la Porta de Mar de Barcino. Hi va créixer el primer barri mariner de Barcelona, la Vilanova del Regomir, o dels Sarraïns segons explica Amades, i cap el segle XI també es desenvolupà el raval dels Còdols (prop del carrer homònim), nom que fa referència als roquissars que feien poc practicable aquella part de la costa. Va ser aquí que es van construir les primeres drassanes de la ciutat, la Fusteria Vella, que ho van ser fins la construcció de les noves a finals del segle XIII al final de la Rambla. El nom del carrer de la Fusteria prové d’aquestes drassanes i no dels tallers de tractament de la fusta. Les aigües de la riera de Sant Joan, que baixaven aproximadament per l’actual Via Laietana (fins que entre els segles XI i XII van ser desviades cap el carrer d’Assaonadors per anar a buscar el Rec Comtal), deurien formar un estuari en la seva desembocadura que serviria de port per als pescadors i els vaixells fins que es va construir el port davant de l’actual plaça del Palau, entre el Turó de les Falzies i l’illa de Maians, ara ja unida a la costa.

Havia de ser, ja en època romana, no només l’entrada dels productes de la pesca sinó lloc de mercat, que s’acabaria desplaçant cap a Santa Maria del Mar i la Ribera, que es constituïa en el barri mariner de Barcelona (malmès per l’enderroc per construir la Ciutadella militar) fins la construcció de la Barceloneta (1753).


La plaça Nova en un gravat d'Alexandre de Laborde
Voyage pittoresque et historique de l'Espagne (1806)


La plaça Nova

Els orígens de la urbanització davant de la Porta Praetoria, Decumana o del Bisbe s’han de buscar en un procés endegat per l’augment de la producció agrícola, per les últimes fases de les conquestes dels comtats catalans i per l’inici de l’expansió comercial mediterrània. Hem d’anar, doncs, a finals del segle X o principis del segle XI, poc després de la invasió d’Almansor (985), que ja hem comentat. El nucli poblacional que s’erigeix en aquest indret rep el nom de Vilanova dels Arcs o dels Arcs Antics perquè neix al voltant de les restes de l’aqüeducte romà, que portava temps fora de servei i del qual hi ha les restes de quatre arcades a la propera plaça del Vuit de Març.

Tenint en compte el caràcter rural de la zona, l’establiment del mercat davant de la Porta del Bisbe, en el que acabaria sent la plaça Nova, és anterior a la construcció de la vilanova. Reclòs el nou burg dins la muralla, l’any 1275, s’expandeix ràpidament i afavoreix l’aparició d’obradors i tallers. L’activitat comercial portarà al predomini de la petita burgesia menestral, que es mantindria durant els segles següents conjuntament amb oficis vinculats a càrrecs públics empesos per la presència del Palau Bisbal i el poder eclesiàstic i més tard per la proximitat del Palau de la Generalitat.

L’augment d’activitat va propiciar la urbanització dels voltants de la plaça del mercat i apareixerien els carrers del Bou de la plaça Nova i de la Corríbia. Aquest carrer, abans de ser-ho, apareix citat el segle XI com a Via Transcivitatem, que podria fer referència a un camí de ronda que uniria els quatre portals de les muralles romanes. La relació semàntica entre ambdós noms (“camí que transcorre més enllà de la ciutat”) sembla plausible tot i que no és segura. A la Geografia general de Catalunya, Carreras Candi explica sobre aquest camí que “era un lloch d’esbarjo; allí lo jovent, solia dedicar-se als jochs d’esplay: la fona y la ballesta, sovint hi feyan són paper, axis com los daus, jochs de gresca y rifes en determinades festivitats”.

A més del mercat de queviures, a la plaça Nova s’hi havia celebrat a la tarda un mercat de mobles i trastos vells que bé podria ser hereu dels encants que els jueus havien tingut a la plaça de Sant Jaume fins el segle XIV. És ben curiós que ara encara s’hi celebri un mercat d’antiguitats tots els dijous.

La plaça va ser el centre del que acabaria sent el barri de la Catedral durant segles, fins que l’any 1938, a causa dels bombardeigs de l’aviació italiana durant la Guerra Civil, el barri va quedar afectat i va ser l’excusa per reprendre el Pla Baixeras (1879; aprovat per l’Ajuntament el 1881 i per Madrid el 1889), que ja havia permès obrir la Via Laietana (1909) i que ara permetria obrir les avingudes de la Catedral i de Cambó. Entre 1940 i 1958 desapareixerien els carrers del Bou de la plaça Nova, Corríbia i Sallent, i es veurien afectats Boters, Arcs, Capellans i Ripoll. Pràcticament es feia fonedís el barri de la Catedral i canviava per sempre més la vida dels seus veïns. Malgrat tot, les festes de la plaça Nova, que giren al voltant de la diada de Sant Roc (16 d’agost), es mantenen vives ininterrompudament des de 1589 (5), i el 13 d’agost de 2015 presenten l’exposició “El barri perdut”. La plaça Nova i el barri de la Catedral.

El creixement i l’expansió del que acabaria sent el barri de la Catedral va empènyer l’activitat del mercat cap a altres indrets. El molt proper burg de Santa Anna també va tenir activitat comercial al voltant del monestir. El pes i la venda de la verema, per exemple, es feia a la plaça de Santa Anna (on avui es troben el carrer dels Arcs i l’avinguda del Portal de l’Àngel), i acabaria a la Rambla per sobre de la Portaferrissa. A través del carrer de la Palla (que du aquest nom pel mercat de palla de la plaça Nova), l'activitat s'expandí cap el burg de Santa Maria del Pi que es desenvolupa al voltant de l’església. La primera referència documental d’aquest temple és del 987, però probablement va ser alçada sobre una església anterior del segle V. Va ser construïda a prop del tram de la Via Augusta que sortia per la porta sud (el Castell Nou del Call), on es trobaven la Via Sepulcral romana –les restes de la qual es poden veure a la plaça Vila de Madrid–, i la riera del Pi, el tram final de la riera de Sant Miquel o de Collserola, que baixava pel passeig de Gràcia i entrava pel Portal dels Orbs (Portal de l’Àngel) a tocar de l’església de Santa Anna (1177) i desguassava a la Rambla per l’actual carrer del Cardenal Casañas (Riera del Pi).

El mercat de la plaça del Pi va ser una prolongació del mercat de la plaça Nova per cobrir les necessitats del nou burg, fins que va acabar depenent del mercat del Pla de la Boqueria. Malgrat tot, a la plaça del Pi hi va haver parades fins 1827, que foren traslladades a la Rambla. L’activitat comercial del barri sempre va girar al voltant de les botigues de queviures (tenien des del segle XV el gremi a la plaça del Pi, en l’edifici que encara sobreviu en el número 3) i botigues de cadiraires, algunes de les quals encara hi són.


Pla de la Boqueria (1873), d'Achille Battistuzzi
Google Art Project


La Boqueria

L’origen del mercat de la Boqueria és incert però, en tot cas, neix com una extensió del mercat de la plaça Nova. El primer esment es fa en un document de l'any 1217, en què es confirma que un representant del rei ha concedit a un particular la propietat d'una taula per trinxar carn.

A finals del segle XIII es va construir la segona muralla de la ciutat (la primera és la romana i la tercera la que envolta el Raval) que resseguia l'actual Rambla pel costat dret. Davant del Portal de Santa Eulàlia es formava el pla de la Boqueria, on desembocava el carrer del mateix nom, continuació per la porta sud de la Via Augusta romana que més enllà de la Rambla anava cap el sud d’Hispania pels que després serien els carrers de l’Hospital i Sant Antoni Abat.

Un de les possibles etimologies del nom ens porta al mot “boc”, el mascle de la cabra, tant per la referència als corrals de bestiar que abundaven en aquella Rambla despoblada com a les parades de carn de xai dels carnissers jueus.

En tot cas, durant tota l’Edat Mitjana la Rambla, des de la part alta (el nom del carrer dels Tallers possiblement fa referència a les parades d’especejament i venda de carn) fins el Pla de la Boqueria va ser lloc de comerç de carnisser i més tard peixaters, als quals s’afegia la venda ambulant de pagesos i hortolans dels voltants, que s’estalviaven el pagament dels impostos i les taxes a què estaven obligats si entraven a la ciutat pels portals.

L’any 1470, els pagesos i ramaders del Raval i dels camps de la part baixa del Llobregat van demanar i els va ser concedit de fer a la Rambla la fira de porcs que tradicionalment es feia el desembre, també aconseguiren que s'hi portés el Pes de la Palla, que va tornar a canviar de lloc, el 1793, quan va ser traslladat al carrer de Santa Madrona en els anys en que es van iniciar les accions per convertir la Rambla en un veritable passeig.

Passada l'Edat Mitjana, la concentració de mercats diversos i de parades de venda ambulant fins a finals del segle XVIII van convertir aquella mena d’areny terrós que encara no era el passeig central de Barcelona (els barcelonins passejaven per la Muralla de Mar) en un conjunt anàrquic (en el plànol podem veure la disposició de les parades), popular i bulliciós, que aplegava gent de tota mena i de tot ofici, inclosos els bordells. Segons el personal que hi feia vida, el Pla va rebre un munt de noms d’origen popular: de l’Os (és a dir, de la mandra: tenir un os a l’esquena és ser un gandul), de la Calma, dels Comediants, de les Mestresses de Casa, de la Sopa o l’Olla (pel menjar que es repartia als pobres), de la Pipa, Cap de Creus (cruïlla de camins, usat ja en el segle XIV), de les Forques, dels Bergants...

Per posar fi a aquell desordre, l’Ajuntament va decidir agrupar tota l’activitat mercantil en un sol lloc. Primer va anar a parar al convent del Carme (1823) i després es va triar un espai al costat de l’hort de l’antic convent de Sant Josep dels Carmelites Descalços, que havia estat afectat per la crema de convents del 25 de juliol de 1835 i posteriorment desamortitzat. Enderrocat definitivament el 1837, s’hi va construir una plaça porticada d’estil neoclàssic amb grans columnes jòniques, que havia de ser la més gran de Barcelona. Però com que l’espai del mercat va ser aviat insuficient, es va decidir traslladar-lo de manera temporal al seu interior, però finalment en va ser l'emplaçament definitiu. Les obres de cobriment es van iniciar el dia de Sant Josep de 1840, i entre una cosa i l’altra, Sant Josep és el nom oficial. Inicialment, les seixanta-vuit parades i la plaça van ser cobertes amb tendals de roba, i no va ser fins 1914 que es construir l’estructura metàl·lica que el recobreix actualment.


Plànol de la Rambla de 1750, on es pot apreciar
la distribució de les parades ambulants del mercat
Arxiu Històric de Barcelona (reg-02818-codi-C02.03)


*

Notes

(1) Arxiu Històric de Barcelona, signatura XIX-5.

(2) Cabestany i Fort, Joan Ferran. “Una primera reforma urbana a Barcelona: la placa del Blat (1351)”, dins Cuadernos de arqueología e historia de la Ciudad, vol. 17 (1977), p. 141-154.

(3) Caballè, Francesc; Castells, Eloi. L’estructura urbana del Call de Barcelona. Barcelona: Museu d’Història de Barcelona, 2015.

(4) Bisson, Thomas N. (ed.). Fiscal Accounts of Catalonia under the Early Count-Kings (1151–1213). Related Records, and Indices. Berkeley, Los Angeles, and London: University of California Press, 1984, vol. II, p. 201-202, doc. 107.

(5) Cordomí, Xavier. 4 ¼. 425 anys de Festes de Sant Roc a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014.