La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 12 de desembre de 2016

La medicina de les dones: ginecòlegs, llevadores i Venus anatòmiques

Figura d'una dona gestant del Museu Roca
Col·lecció Coolen


Fruit d’una immaculada concepció, pocs parts, llegendaris o no, han tingut unes conseqüències històriques tan importants com el de Jesús. Tant és així que any rere any mig món el celebra el 25 de desembre aprofitant el solstici d’hivern. De fet, això no és ben bé així: a l’hemisferi sud el Nadal escau en el solstici d’estiu (coses d’estar cap per avall) i per als cristians ortodoxes el Nadal del seu calendari (el julià) es correspon amb el nostre 7 de gener del calendari gregorià.

Les dones, però, porten parint des que l’espècie humana va adquirir el certificat de qualitat que li ha permès arribar fins avui. I tot i que de fer fills, gestar-los i parir-los sembla ser que tothom en sap (cadascú segons el seu grau de competència de gènere), la història del sexe des del punt de vista reproductiu no s’explica només en quatre línies. L’evolució social i científica ens parla d'un relat que va des de la mateixa idea de la concepció com a fenomen misteriós que va elevar les deesses mare als altars prehistòrics a la reproducció humana sense passar per una cosa tan vulgar com l’intercanvi de fluïts. Pel camí trobem la història del control de la gestació i el part, i els avenços científics que han facilitat una pràctica que sense deixar de ser natural sí que ha patit una sèrie de transformacions que tenen a veure amb la pròpia evolució humana: si més no a Occident, la selecció natural ha quedat aparcada per altres formes de perpetuació de l’espècie, que tenen a veure més amb els gustos (selecció sexual) que no pas amb la supervivència dels millors individus.

I pel que fa al control de la gestació i el part, que hem esmentat abans, la història ens parla de la pèrdua gradual per part de la dona del control sobre el seu propi cos. L’assistència al part va estar lligada al món de les dones fins que va passar a mans dels homes, el segle XV, i medicalitzada durant el segle XVII en el moment en què s’entén el part com a propi de la cirurgia i, per tant, competència dels homes, que eren els únics que, oficialment, podien ser cirurgians. La ginecologia –terme que apareix el segle XVIII– passava a ser l’especialitat mèdica que tractava el cos de la dona i les seves malalties com un objecte diferenciat del cos de l’home. Aquesta separació va portar la dona a ser observada com un individu subjecte a la seva condició sexual i a la seva variabilitat hormonal, i a atribuir-li malalties com la histèria, paraula que ve del grec (ὑστέρα, “úter”) a través del francès (hystérie), i que relaciona les afeccions del úter amb trastorns del comportament que duien sovint les dones a ser tancades en un manicomi.

Aquesta negació de la dona al control del seu cos va dur a una situació tan inversemblant que l’any 1936 el percentatge de ginecòlogues i tocòlogues a Barcelona era inferior al cinc per cent (cap a la resta de Catalunya), el 1975 inferior al quatre per cent. Amb el canvi polític posterior a la dictadura i l’accés majoritari de la dona a la universitat, el 2005 se superava el trenta-tres per cent, i actualment, a la província de Barcelona, ja supera la meitat de ginecòlegs practicants.

Les llevadores –que podríem lligar a aquelles dones sàvies que atresoraven el coneixement tradicional lligat al cos i els remeis, i que l’Església convertiria en bruixeria i a elles en carn de foguera–, van anar perden el seu paper preeminent per convertir-se en assistents de cirurgians i metges. Sense oblidar, però, que la tasca de les llevadores ha substituït durant molt de temps la dels ginecòlegs de manera no oficial, sobretot en aquells casos en què un embaràs no desitjat obligava a buscar solucions alternatives a les institucions oficials i a pràctiques clandestines, tant de seguiment com abortives.




L’evolució de la ginecologia supera la història de la medicina i es converteix en un relat que abasta tots els estaments de la societat. Sembla raonable, doncs, que aquesta història, la de la medicina en general i la dels avenços científics que hi estan relacionats tinguin un lloc des del qual explicar a la societat quin ha estat el camí recorregut, i que expliqui, sobretot, la relació que s’ha establert entre la medicina i els seus usuaris. Però malauradament, el Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, que existeix i custodia una col·lecció magnífica d’instruments, fotografies, gravats, llibres, documents i figures anatòmiques, no té una seu des d’on mostrar-se al públic. No és un cas únic. Són moltes les col·leccions (còmic, cinema, farmàcia, autòmats, publicitat, màgia, arts escèniques...), algunes entre les més importants d’Europa i del món, que esperen que els poders polítics apostin per posar-les a l’abast de tothom.

Puntualment, les col·leccions del Museu d’Història de la Medicina surten a la llum. És el cas de l’exposició “La medicina de les dones. Ginecologia històrica a Catalunya”, que fins el dia 5 de gener es pot veure en el Col·legi de Metges de Barcelona (passeig de la Bonanova, 47). Comissariada per Alfons Zarzoso, la mostra és una bona oportunitat per seguir aquesta història que he apuntat i de veure, entre d’altres objectes, instruments quirúrgics i una cadira de parts, que permet una reflexió que va més enllà de la transformació espacial de les persones que hi participen; figures anatòmiques en guix policromat i cera, sorgides dels tallers escultòrics de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona del segle XIX; un espectacular quadre de J. Sala, que ens permet assistir a una intervenció quirúrgica en una de les primeres sales d'operacions de la Barcelona de finals del segle XIX.


Venus anatòmica del Museu d'Història de la Medicina
Foto: Aleix Pons


Entre el passat mes de maig i novembre d’enguany vam poder gaudir d’algunes de les peces de la col·lecció del Museu d’Història de la Medicina a l’exposició “Objectes mèdics sorprenents” del Museu d’Història de la Ciència i la Tècnica de Terrassa, on vaig presentar la Venus Anatòmica. Aquesta figura anatòmica prové del Museu Anatòmic del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, incorporat a la Facultat de Medicina quan la Universitat de Barcelona va tornar de l’exili de Cervera a principis de la dècada de 1840 i es instal·lar a la seu de l’actual Reial Acadèmia de Medicina, al antic Hospital de la Santa Creu. Feta de cera, compartia els usos propis d’aquestes peces per a l’ensenyament de l’anatomia. El seu abdomen es pot desmuntar i permet l’observació dels òrgans, el procés de l’embaràs i l’estructura del fetus. El seu aspecte, lluny dels cadàvers que es feien servir per fer disseccions, és artístic i representa una dona nua amb l’aparença d’estar dormint.


Cartell d'una col·lecció anatòmica del segle XIX


Mitjan segle XIX, les col·leccions anatòmiques, a les quals es van afegir figures que mostraves els efectes de les malalties venèries, les drogues i l’alcohol, van sortir de les facultats i es van convertir en espectacles més o menys morbosos, que al llarg de cent anys van viatjar dels salons de la burgesia culta a les barraques de fira populars de la plaça de Catalunya, la Rambla i els carrers adjacents i el Paral·lel. En aquests context, el cos nu de les Venus servia d’esquer per atraure un públic que no tenia gaires alternatives per accedir al coneixem mèdic i científic, en uns temps en què la sífilis s’havia convertit en una plaga i l’assistència sanitària encara no era un dret universal (vegeu “Quan el cos i les malalties eren un espectacle”).

De les col·leccions que van passar per Barcelona n’hem parlat més d’un cop gràcies a Francesc Roca, un mag convertit en empresari que va passejar la seva barraca de fira en companyia dels seus fills per Catalunya, Espanya i França. Com explicàvem a “El redescobriment del Museu Roca”, aquesta col·lecció va anar a parar a mans d’un particular que la té exposada a Anvers (Bèlgica) perquè a la Barcelona de finals de la dècada de 1980, que és quan es va descobrir, ningú la va voler. Francesc Roca, a més, va aprofitar l’èxit popular del cinema als anys 30 per comercialitzar dues pel·lícules “científiques”: Los averiados (1933), que incidia de nou en les malalties venèries, i Como venimos al mundo (1934), que parlava de la gestació i el part, i que va aixecar la mateixa expectació morbosa que l’any 1968 va despertar Helga: el milagro de la vida quan es va estrenar a Barcelona.

La medicina tal i com la coneixem avui li deu molt a aquell món d’intercanvi de coneixement en mans d’agents diversos, de la mateixa manera que el coneixement tradicional adquirit per aquelles dones sàvies de què parlàvem més amunt ha estat assumit per la farmacologia i la medicina després de passar pels herbolaris. I avui, les col·leccions anatòmiques, a més d’explicar-nos com s’ensenyava anatomia a les facultats i com els públics populars van començar a tenir coneixement del seu cos a través d’espectacles de barraca de fira, ens posa en contacte també amb el món de l’art.




El cas de les Venus és paradigmàtic. El seu valor estètic és tan alt que ha portat a Joanna Ebenstein, fundadora del Morbid Anatomy Museum de Nova York (tancat provisionalment i en perill de mort si no troba finançament a través d'aquesta plataforma de microfunding) i assistent al Congress for Curious People que vam organitzar a Barcelona, a editar el volum The Anatomical Venus. El llibre, en el qual hi hem col·laborat amb notícies i il·lustracions de Venus que hi va haver a Barcelona, recull la fascinació misteriosa per aquestes figures escampades per tot el món. Bellesa, erotisme i mort es barregen en aquestes reproduccions de dones, la majoria de mida natural, que descansen sobre velluts i sedes ornamentades amb collarets de perles i diademes daurades, i ens fan reflexionar sobre les fronteres difuses que separen la vida de la mort, l'art de la ciència, la naturalesa i de la humanitat. Un espectacle entre sublim i sinistre, que prové d'un temps en què el llum de gas il·luminava una part de la realitat mentre la vida mirava de sortir de les penombres.


dilluns, 7 de novembre de 2016

Els banys públics de Barcelona

 
Vestíbul dels Baños Populares de la Ronda de Sant Pau
© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense l'autorització d'Agbar


Diumenge 6 de novembre de 2016 ens assabentàvem per un article de l’Helena López a El Periódico, que el Sant Pau Sport Club de la Ronda de Sant Pau, 46, corre el perill de ser tancat. Aquest establiment compleix des de fa més de 75 anys una funció social relacionada amb l’higienisme i avui és encara un centre que aplega els veïns dels barris del Raval i de Sant Antoni, molts d’ells amb un poder adquisitiu molt baix i fins i tot amb risc d’exclusió. Però raons socials a banda –sens dubte més importants que qualsevol d’altra–, aquest establiment té una història que cal explicar i preservar perquè la ironia del destí ha volgut que el que passa avui estigui íntimament lligat amb el seu origen. Començarem pel principi.

Urinaris

Malgrat que l’higienisme va començar a imposar-se a Barcelona a finals del segle XIX durant la construcció de l’Eixample, de la mà d’Ildefons Cerdà i Pere Garcia Fària, molts habitatges no van disposar de vàter, banyera o dutxa fins ben entrada la dècada de 1960. Les cases tenien una comuna, normalment a l’eixida, que en moltes finques havia de ser compartida pels veïns. Pel que fa a l’espai públic, els primers dissenys daten de l'any 1848. Eren construccions d'obra i estaven pensats per ser aixecats en llocs emblemàtics de la ciutat, i segons algunes notícies l'any 1874 n'hi havia quaranta repartits per la ciutat, d'ús exclusivament masculí.


 Gravat i plànol del projecte dels urinaris
dissenyats per Gaudí (1878)


El 1878, segons La Vanguardia, l'empresari Enric Girossi va guanyar un concurs municipal per a la instal·lació i explotació d'una vintena d'urinaris dissenyats per un jove Antoni Gaudí, que combinaven aquests serveis amb parades de flors, que alhora que els embellia en permetia la vigilància. Aquests urinaris, però no van arribar a construir-se i l'Ajuntament va anul·lar la concessió per incompliment de contracte.


Una vespasiana a la Rambla, l'any 1908


Arran de l'Exposició Universal de 1888, es van començar a instal·lar per la ciutat, seguint una moda parisenca, urinaris públics prefabricats a l’aire lliure, coneguts amb el nom de vespasianes en honor a l’emperador romà Vespasià, que va ordenar la instal·lació d'urinaris públics a Roma i establí un impost sobre els orins. Una notícia de La Vanguardia del 16 de febrer de 1892 anuncia la imminent arribada d'uns urinaris, que es troben a l'estació de Portbou i que anomena "water-closets", que seran instal·lats en llocs com l'Arc de Triomf, la Rambla de Santa Mònica i les places de Jonqueres, Pi i Sant Agustí; i acaba dient que se situaran "en donde existen las garitas de hierro actuales", fent referència a les vespasianes.


Urinaris de la plaça dels Josepets (Lesseps), l'any 1909
Foto: Frederic Ballell


Però no va ser fins l’any 1908 que l’Ajuntament, sota l’empenta del doctor Comenge, director del Servei d’Higiene Urbana, va fer un esforç perquè els establiments de concurrència pública com teatres, cafès, casinos i comerços disposessin de vàters per als clients.


Urinaris públics de l'any 1924


Va ser en aquestes dates que es van començar a construir els primers urinaris públics subterranis, de pagament, que al llarg dels anys es van anar estenent per tota la ciutat com es veu a la llista dels que hi havia l'any 1924, alguns dels quals han persistit fins a dates molt recents en llocs com les places del Teatre, Josepets (Lesseps), Espanya, Urquinaona, Catalunya (els grans amb entrada doble pel costat de mar i uns sanitaris a la banda de muntanya, al costat de la Guàrdia Urbana, avui Mossos d'Esquadra), Can Mantega (les Corts) o Sagrada Família, al carrer Salmerón (Gran de Gràcia, amb Sèneca), davant l’Arnau, al passeig de Sant Joan (entre travessera de Gràcia i Pare Claret, darrere del monument a Clavé), o a l’avinguda de la Llum, en unes condicions molt lamentables.



Urinaris de la plaça de Catalunya



Potser us preguntareu on feien les seves necessitats els vianants abans que s'instal·lessin les primeres vespasianes i els urinaris subterranis. A casa ens deien que al carrer s'hi havia de sortir pixat. Però en aquella Barcelona tancada dins muralles, atapeïda, sense il·luminació, plena de carrerons enfangats i solitaris, i amb un Raval on encara abundaven els horts, la gent pixava pels racons, com es torna a fer avui perquè només tenen urinaris públics les estacions de ferrocarril. El cul-de-sac del final de la Rambla, entre l'antiga foneria de canons i el carrer d'Anselm Clavé i avui tancat, diu la memòria popular que rebia el nom de carrer del Cagar-hi fent referència al seu ús com a latrina pública.

En tot cas, a la primera meitat del segle XIX i en temps més reculats, els vianants amb urgències podien alleugerir-se dins les porteries d'alguns edificis, que disposaven d'una latrina que habitualment se situava sota l'arc de l'escala i que es buidava en el pou negre que s'alimentava de les evacuacions de les llars de la finca i que calia buidar periòdicament. Una solució molt poc higiènica, i més tenint en compte que no es disposava d'aigua corrent. Els urinaris públic al carrer van acabar amb aquesta pràctica més aviat sinistra.

Banys públics, portàtils i balnearis

La higiene personal s’havia de fer, en el millor dels casos, a la pica de la cuina, en un cossi o al safareig. Si es volia fer una neteja més a fons, calia acudir als establiments de banys públics, tots ells privats i poc accessibles a les butxaques de les classes populars. L’any 1900 hi havia una dotzena d’aquests establiments, però arran del reglament de sanitat de 1929 el nombre es va ampliar considerablement, alhora que les cases benestants comencen a disposar de bany i vàter.

El Raval, pel seu caràcter obrer i deficitari en infraestructures de tota mena, és potser el barri que va tenir més banys públics. La situació era tan precària que el GATEPAC se’n va fer ressò en el número 7 de la revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea, del tercer trimestre de 1932, i el GATCPAC en el Pla de Sanejament de l’any 1937 fent instal·lar dutxes públiques en els llocs més deprimits de Ciutat Vella.


Els banys de Tras-Correos, del passatge de la Pau



Alguns banys van tenir molta fama gràcies a oferir serveis imitant els balnearis, com Can Casteliu del carrer de l'Arc del Teatre (1814), que passa per ser el més antic de la Península i l'edifici del qual encara subsisteix rere una porta enreixada;  o els banys de Tras-Correos, un impressionant edifici d'estil arabitzant (entre els anys de 1910 i 1956 va ser el prostíbul Xalet del Moro) que tenia entrada pel carrer Nou de Sant Francesc, Gínjol, pels passatges de la Pau i Escudellers, i pel Dormitori de Sant Francesc.

L'any 1846, el metge Antoni Pujadas (no va completar els estudis de medicina fins dos després) obre uns banys terapèutics a la Rambla de Sant Josep, però els trasllada, el 1850, al carrer de la Canuda, 31, cantonada amb Ventrallans, i els posa el nom de Neothermas. L'establiment acull, també, malalts mentals, que seran traslladats a Sant Boi l'any 1853 i el centre clausurat, davant les queixes dels veïns, que argumenten que els crits dels pacients els molesten dia i nit. Seran els inicis del manicomi de Sant Boi, inaugurat el 1854.

Durant la primera meitat del segle XIX es construiran altres banys escampats per la ciutat: els del carrer del Cid cantonada amb Mina; els de Sant Pau, davant de l'Arc de Sant Agustí; o els banys del carrer de Davant del Portal Nou, entre el Rec Comtal i el carrer d'en Cortines.

L'any 1869, el doctor Nunell obria les Termas de Cataluña a la plaça de Santa Anna, que van estar actius fins 1892, moment en què, davant de l'èxit, va decidir ampliar-los i traslladar-los al número 3 de la Rambla dels Estudis, just al costat dels grans magatzems El Siglo i l'església de Betlem. Les noves instal·lacions oferien als típics banys de pila i les dutxes un servei de tècniques de rehabilitació amb hidroteràpia, electroteràpia i gimnàstica mèdica; servei de sauna, que era anunciat a la romana: frigidarium, vaporarium i caldarium, i que funcionaven amb un sistema d'estufes graduades; i banys d'aigua i vapor a l'estil d'altres països: turc, rus, irlandès o egipci.




N'hi ha hagut molts des d'aquell llunyà 1814, i n'hi ha que van sobreviure fins la dècada de 1970, alguns en un estat força precari: els Baños Romanos i els Orientales de Nou de la Rambla; el Baños Higiénicos y Medicinales Riera de Sant Pau, 18, que oferia servei de perruqueia i manicura per a senyores; els Baños de Juan Badó de Santa Margarida, 4; els Baños Ledesma; els del carrer de Lancaster, les dutxes dels quals estaven al voltant d'un jardí; els de la plaça de Sant Agustí Vell; els del carrer de Carders cantonada amb Blanqueria (dels mateixos amos dels de Sant Agustí Vell); els de Marquès d'Argentera, al costat de l'Estació de França; els del carrer de Santa Anna, 21.


Anunci de la revista La Tuies (1926)


Fora de Ciutat Vella hi trobem, a banda dels Baños Populares els Turcos i les Termes Municipals que veurem més endavant: els del carrer de Sant Domènec (Gràcia); els serveis de dutxa, urinaris i perruqueria de la plaça de Salvador Anglada (plaça de Sants), per a homes i dones; els del carrer de l'Art, 12, al Guinardó (propietat de la família Soriano); al carrer Arizala (Les Corts, entre Pintor Pahissa i travessera de les Corts); al carrer Marquès de Sentmenat amb Equador (Les Corts), al costat del Bar Tomàs; al carrer Galileu al costat del cinema Alborada (Sants); o les dutxes i urinaris l'Avinguda de la Llum, que, en un estat molt decadent, van tancar definitivament el 1990.


Publicitat dels Baños Riera del carrer
de Sant Pau, l'any 1925


Però els banys de què guardem una memòria més recent eren els de la plaça Urquinaona, que disposaven de dutxes, lavabos, urinaris, perruqueria, servei de neteja de sabates i una centraleta de telèfons amb cabines. Van ser construïts a finals de la primera dècada del segle XX i es van tancar l’any 1999. Van romandre ocults sota la plaça fins que l'any 2012 van ser definitivament enderrocats i tapats, sense que cap signe exterior ens faci sospitar la seva antiga existència.


Sala de banys dels Serveis Municipals d'Higiene
de la plaça Urquinaona, els anys 20


Els banys de Manuel Solé del carrer de Fortuny (amb un local a Gràcia, amb entrada per la Riera de Sant Miquel i pel carrer de Salmerón, 15, avui carrer Gran de Gràcia) formaven part del gimnàs on el 29 de novembre de 1899 Joan Gamper, amb d'altres socis, va fundar el Futbol Club Barcelona, i on s'oferien servei de dutxes, banys de pila i banys portàtils o a domicili, que eren utilitzats per particulars que volien rentar-se a casa i s'ho podien pagar, o per malalts que no podien desplaçar-se. També hi va haver uns banys portàtils als jardins de la Casa Gibert de la plaça de Catalunya (1882).


El gimnàs i els banys de Manuel Soler, del carrer de Fortuny,
el 1909, abans que el carrer fos obert cap a la Rambla



D'altres, en canvi, es van guanyar la fama de la burgesia barcelonina que començava a habitar l'Eixample durant el darrer terç del segle XIX. En aquests casos no es feien servir els noms bany o dutxa, sinó que s'oferia als usuaris unes luxoses instal·lacions que oferien serveis que anaven més enllà de la higiene. La salut i la cura del cos va portar al bell mig de la ciutat la construcció de balnearis. A la dècada de 1870 s'obria l'Establecimiento Balneario Recreativo, situat a la cantonada dels carrer Bailèn i Casp. I més tard, el doctor Lluís de Castellarnau posava en marxa l'Instituto Hisdroteràpico Barcelonés, amb seu al passeig de Gràcia, 22 (1884-1895), tocant a la Diagonal i aleshores municipi de Gràcia;  i al carrer d'Aragó, 331 (1897-1929), avui 275, entre Passeig de Gràcia i Pau Claris.




Els banys de mar

Tot i que neixen amb finalitats terapèutiques i més tard lúdiques, els banys de mar o d'oleaje (a l'estiu) també oferien habitualment banys de pila i dutxes. Segons Mercè Tatjer, els més antics eren els de Can Soler (o Solé), coneguts també com de la Senyora Tona o de la Casa de la Caritat (a partir de 1827), oberts a finals del segle XVIII, situats al final del carrer de la Maquinista i desapareguts quan s'hi va construir La Maquinista Terrestre y Marítima. De 1829 són els banys de Benet Trulls, situats al peu de la muntanya de Montjuïc sobre el que havia estat un antic molí fariner, prop de la platja de Santa Madrona. A la premsa barcelonina, especialment a les pàgines del Diario de Barcelona durant la dècada de 1810-1820, apareixen les primeres notícies de barraques de banys de fusta al peu de la muntanya de Montjuïc i les primeres referències i consells sobre els banys i els banyistes. A l'estiu de 1848, el Diario de Barcelona descrivia una barraca destinada a ús exclusiu d'homes, que comptava amb servei de bany i d'higiene, situada a la platja de les Drassanes, a la Barceloneta.

Després vindrien els Baños Orientales (1872), que a més dels banys de mar oferia els de pila, servei que, de fet, també oferien els altres banys de la Barceloneta: la Deliciosa, Junta de Damas, Astillero (1856), Sant Miquel (1861, situats inicialment a Can Tunis), Sant Sebastià (1910), Neptuno, la Sirena, el Tritón o el Pabellón del Ejército. A aquestes instal·lacions de banys de pila i dutxes, i banys de mar a l'estiu, cal afegir els clubs de natació com el Barcelona (1907), l'Atlètic (1913) o el Barceloneta (1929).

El 1860, la platja de la Barceloneta era, segons el Diario de Barcelona, ​​"una especie de población de baños", que el 1864 ja comptava, com explica Tatjer, amb restaurants, venda de diaris, banys flotants, aparells gimnàstics i una secció per a senyores. I és a partir d'aquest mateix any que els banys de Sant Miquel i l'any següent els de l'Astillero afegeixen els banys de mar temporals a l'estiu.

També se'n van instal·lar a altres platges de la rodalia de Barcelona, com els banys de la Marina de Sants i Can Tunis: España, Colón, Cibeles o Zoraya, conegut popularment com el Balneari, que suplien La Perla del Mediterráneo, un agosarat complex balneari d'hidroteràpia i esportiu, de gust neoàrab, que l'arquitecte Enric Sagnier va projectar el 1884 però que no es va arribar a construir. Inaugurat el 13 de juliol de 1905 i tancats a principi dels anys 30, el balneari Zoraya oferia banys de pila i d'onades, piscines, gimnàs i restaurant, i a l'estiu s'hi organitzaven regates de vela. El públic del balneari era benestant, en uns anys en què la burgesia barcelonina freqüentava la Marina de Sants, com ho indica que va ser aquí on es va construir l'hipòdrom de Barcelona, anomenat de Can Tunis (1883-1934)

A Sant Martí de Provençals, els banys de Pere Serra (1875) i La Martinense (1881), que l'any 1912 s'unifiquen amb el nom de banys de la Mar Bella.

A partir de mitjan la dècada de 1910, Barcelona s'obre al món com a ciutat turística (vegeu Barcelona... de vacances) i els banys de mar es diferencien dels banys higiènics tot i que el seu caràcter popular sempre els va fer oberts a aquests usos fins a la seva desaparició.


Els Baños Orientales, l'any 1881


Termes i banys turcs

L’any 1929, arran de l’Exposició Internacional, l’Ajuntament crea els primers banys municipals en el subsòl de la plaça d’Espanya. Amb el nom de Termas Municipales, l’establiment tenia entrada per l’hotel de l’exposició del xamfrà de la Gran Via i Creu Coberta. Passat l’esdeveniment internacional, els banys van caure en desús a causa de l’elevat cost de manteniment. Malgrat tot, es va revifar quan va passar a mans del Club Femení i d’Esports. El dia 25 d’octubre de 1932 el president de la Generalitat, Francesc Macià, i l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, van inaugurar les noves instal·lacions. L’entitat, que va desaparèixer l’any 1936 després d’una intensa i important tasca esportiva i cultural, va ser el primer club esportiu exclusivament femení de l’Estat espanyol. Les termes, però, van continuar en funcionament, sobretot com a urinari públic i en un estat cada cop més decadent (era notòria la manca de llum i ventilació), fins la dècada de 1980. Actualment no se sap amb exactitud què va passar amb aquestes instal·lacions. Adaptades a altres usos, segurament subsisteixen en el subsòl.


 Dutxes de les Termas Municipales de la plaça d'Espanya

La piscina de les Termas Municipales de la plaça d'Espanya


De la dècada de 1930 són els Baños Turcos del carrer de Calàbria, 79, xamfrà amb Sepúlveda. Eren privats i  oferien, en un ambient orientalitzant, sales de vapor i piscina, amb tractaments específics contra l'obesitat amb una publicitat pedagògica que incorporava informació sobre com prendre un bany i quines eren les propietats sanadores de l'aigua calenta. També s'oferien banys convencionals amb departaments dotats de banyeres. Malgrat aquesta oferta tan específica, l'establiment també tenia com a clientela els veïns del barri que no tenien dutxa a casa i que hi anaven un o dos cops per setmana a tenir cura de la seva higiene personal. Van estar en funcionament fins la dècada de 1980 i van ser enderrocats quan es trobaven en plena decadència.


Publicitat dels Baños Turcos del carrer de Calàbria
Arxiu particular d'Enric H. March

Piscina dels Baños Turcos del carrer de Calàbria
Arxiu particular d'Enric H. March


Baños populares

Acabada la Guerra Civil i desmuntat tot l’aparell republicà que havia posat en marxa mesures tant higienistes com sanitàries, el problema va tornar a augmentar en una població que va haver de viure una postguerra plena de misèries i necessitats urgents.


Arxiu particular d'Enric H. March


Davant d’aquests problema, la política paternalista franquista va fer construir, entre l’any 1940 i 1941, els Baños populares, unes instal·lacions públiques de la Societat General d’Aigües de Barcelona, que disposaven de banyeres, dutxes, banys de vapor i piscina, en tres llocs estratègics de la ciutat. I és aquí on aquest repàs per la història de les mancances higièniques de la població de Barcelona. Els primers Baños Populares es van inaugurar el 21 de novembre de 1940 a la Ronda de Sant Pau, amb la presència de l’alcalde Miquel Mateu, i els assistents van ser obsequiats amb un inefable “vino español” i van brindar per l’èxit de la iniciativa que incloïa, a més de les qüestions higièniques, incrementar l’afició per la natació esportiva. Entre finals dels anys 50 i 1966, anys en què es va inaugurar la piscina coberta de la plaça de Floch i Torres, el CN Montjuïc va fer servir la piscina dels banys per fer-hi entrenaments i cursets de natació.



La piscina dels Baños Populares de la Ronda de
Sant Pau als anys 50 (a dalt) i el 2016 (a baix)



Els altres establiments es van construir un al carrer de la Sèquia Comtal, 4-6, en el barri del Clot, en el mateix indret on hi va haver el molí de Baix, que funcionava amb la força motriu de les aigües del Rec Comtal, més tard convertit en el Cinematógrafo el Recreo Martinense, conegut, precisament, com “el Molí”. Tancades i en desús, les instal·lacions encara perviuen a la planta baixa dels edificis d’habitatges que formaven part de la mateixa construcció.


Vestíbul dels Baños Populares de la Sèquia Comtal
© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense
l'autorització d'Agbar


El tercer establiment estava a la Travessera de Gràcia, 218-220. L’any 1943 li va ser concedida la gestió al C. N. Catalunya fins l’any 1970, en què l’establiment es va convertir en la discoteca Trocadero i actualment és un supermercat, però ja sense cap vestigi dels banys ni de la piscina. Només se'n conserva la façana porticada que ens recorda un passat ocult.


Porxos i vestíbul dels Baños Populares de Gràcia
© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense
l'autorització d'Agbar


En aquest context va néixer la instal·lació del Sant Pau Sport Club de la Ronda de Sant Pau, que conserva la piscina original de 1940. És cert que es pot qüestionar la necessitat de conservar aquests Baños Populares perquè el valor arquitectònic és relatiu. Però si per a alguna cosa serveix la història és per conservar i refrescar la memòria. Encara que fos una iniciativa de l’ajuntament franquista, va néixer per pal·liar unes necessitat socials importants en la postguerra més dura. La proliferació de centres esportius d’oci durant les darreres dècades ens pot fer pensar que allò que va ser una necessitat avui és un luxe o un entreteniment superflu. Però la realitat concreta que viu el Sant Pau Sport Club ens ha de fer pensar que l’accés als centres de salut física estan limitats al poder adquisitiu i que són molts els ciutadans que no gaudeixen de les mateixes oportunitats que més afortunats. En aquest sentit, el Sant Pau no només és necessari, sinó que ens explica una història que es repeteix i que hauria de ser explicada al vestíbul i a la façana per recordar-nos d’on venim i a on anem.




Agraïments: Jaume Almirall, Josep Azemà, Jorge Álvarez, Francisco Arauz, Miquel Barceló, Enric Comas, Carmen Giménez, María José González, Joan Ramon Rovira, Mercè Tatjer, Ramon Vilalta, Mercè Garay, Joan Carles Gil, Nuri Mestres, Miquel Solanas, Pepi Ruiz, Juan Gutiérrez.


 Abans del bany, 1895
Ramon Casas, Museu de Montserrat

dijous, 27 d’octubre de 2016

Barcelona: la ciutat dels prodigis científics (1888-1929)

L'avió del Parc d'Atraccions del Tibidabo


L’arquitectura, l’art, l'evolució social o el creixement urbanístic i demogràfic en les quatre dècades que transcorren entre l'Exposició Universal de 1888 i la Internacional de 1929 han estat objecte de nombroses recerques històriques. En canvi, el paper de la ciència, la tecnologia i la medicina, i fins i tot l'oci popular que hi va associat, en uns anys en què el seu desenvolupament és crucial, ens resulta encara força desconegut i sovint passa desapercebut per als ciutadans de Barcelona.




La ciutat dels prodigis científics (1888-1929) és un cicle de conferències, coordinat per Oliver Hochadel (CSIC) i Agustí Nieto-Galan (UAB) i que es farà a la Sala Martí l'Humà del Museu Història de Barcelona els dies 3, 17 i 24 de novembre i 1 i 15 de desembre, és el resultat d’una recerca sobre història urbana de la ciència que ja ha donat fruit amb el llibre publicat recentment Barcelona: An Urban History of Science and Technology (Routledge, 2016). Les deu històries urbanes que es presenten pretenen recuperar la riquesa i la complexitat de la cultura científica barcelonina del 1900. Es parlarà de temes, molts dels quals han estat llargament tractats en aquest blog, però ara tindrem l'oportunitat de sentir-ne parlar a alguns dels grans especialistes sobre matèries com parcs zoològics, museus d’història natural, parcs d’atraccions, noves especialitats mèdiques, pràctiques científiques alternatives, geografia mèdica de la marginalitat, els primers mitjans de comunicació, l’electricitat domèstica o els observatoris astronòmics.

La ciència estava sobretot vinculada a les elits urbanes (polítics, arquitectes, metges, urbanistes, empresaris), però també va ser forjada per actors històrics fins ara poc coneguts: usuàries de tecnologies elèctriques, radioaficionats, pacients de clíniques i dispensaris, col·leccionistes d’objectes, visitants de museus, dones espiritistes, etc. Com a la famosa novel·la d’Eduardo Mendoza, La ciudad de los prodigios (1986), tots van contribuir a la Barcelona dels “prodigis” científics, amb una ciència, tecnologia i medicina íntimament lligades al desenvolupament urbà, en tensió permanent entre el control i la crítica social.


Programa de conferències




Alguns dels temes tractats a Bereshit

Cambres de meravelles: Salvadoriana

La Ciutadella, el primer parc científic de Barcelona

El Zoològic de Barcelona. d'Horta a la Ciutadella

Moby Dick a Barcelona

El Tibidabo, la popular montaña barcelonesa

El Saturno Park: atraccions a la Ciutadella

En tren pels parcs de Barcelona a principis del segle XX

El Museu Darder de Barcelona

Museu Roca: l'espectacle de la sífilis


Vista aèria del Parc de la Ciutadella
Antonio Castelucho, 1882

dilluns, 17 d’octubre de 2016

Anècdotes de Barcelona: personatges que van viure als marges



La casualitat (o no) ha volgut que coincidissin aquest mes d'octubre a les llibreries dues obres de contingut ben diferent (o no) editades casualment (o no) per la mateixa editorial: Comanegra.

Anectotario de Barcelona, escrit per Roser Messa amiga i companya d'inquietuds barcelonines  i il·lustrat per Pep Brocal, i El barret prodigiós i la barraca de monstres, de Pere Calders i il·lustrat per Pep Boatella, són dos llibres que criden l'atenció d'aquest blog que tant d'interès té en els fenòmens relacionats amb la cultura i l'oci populars del segle XIX i principis del XX. Però a la vegada, també són especialment atractius per l'edició. Tots dos presenten una acurada estètica amb la qual, a banda de la bondat indiscutible dels textos, els il·lustradors ens transporten al món de la imatge, no com a suport de les històries, sinó com una manera més de caure en el relat i ser transportats a aquells temps en què contes, auques i romanços captivaven per igual adults i infants.


El Palacio de las Ejecuciones de Nicomedes Méndez, per Pep Brocal


De l'Anecdotario de Barcelona només cal fer un repàs al sumari per no deixar el llibre fins arribar al final i recrear-se una i altra vegada en la narració i la imatge que se'ns va escapar de la cultura oficial i que escriptores com la Roser es preocupen per recuperar i meravellar-nos amb aquell món estrany que sembla tret de la imaginació.

Des de la fundació mitològica de Barcelona i el seu estimat Hermes, Roser Messa ens porta a visitar històries i misteris recorren, entre d'altres, els cultes pagans de la basílica dels Sants Just i Pastor; la col·lecció d'animals exòtics del Palau Reial Menor; el gabinet de ciències naturals i curiositats de la família Salvador; el teatre anatòmic de l'Acadèmia de Medicina; la revolta del Torín i els espectacles circenses que s'hi van representar; les places de toros; les execucions que el botxí de Barcelona va voler convertir en espectacle; el museu de les bèsties de la plaça Reial; la inquietant fàbrica de nines que avui acull, entre d'altres locals, l'editorial que publica el llibre; el Raval dels museus anatòmics, la prostitució, les tavernes i els locals de music hall; personatges sinistres, museus de cera, titelles, trens fantasma, túnels, fars i moltes més curiositats que, com veieu, ens atrauen especialment.




D'altra banda, El barret prodigiós i la barraca de monstres de Pere Calders, a través d'un conte de ficció ens transporta a aquella món imaginari que alguns han volgut atribuir a la ment infantil però que en realitat, com en els vells contes centreeuropeus, són les pors dels adults les que acaben dibuixant els escenaris dels malsons. En aquest cas, les barraques de monstres i de fira prenen el protagonisme del mític bosc per convertir-se en l'escenari on un cavaller sense cames escapat d'una baralla de cartes s'enamorarà de dues siameses i viuran la dissort que comporta la diferència i viure al marge.

Calders fa servir l'imaginari circense en molts dels seus contes i probablement va conèixer les barraques de fira que durant tot el primer terç del segle XX es van passejar amb els circs ambulants o es van instal·lar al Paral·lel exhibint nans, gegants, dones barbudes o siameses com les d'aquest conte. Per a nosaltres és una alegria descobrir aquesta barraca de monstres en Calders, com ho va ser a La 'Niña Gorda' de Rusiñol.


divendres, 7 d’octubre de 2016

El Rec Comtal: 1.000 anys d'història



Després d'haver recorregut tot el territori per on passava el Rec Comtal presentant El Rec Comtal. 1.000 anys d'història, editat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona, només ens faltava fer-ho en el lloc més emblemàtic des del punt de vista arqueològic. El proper mes de març (un dissabte a concretar, a les 11h) farem la segona ruta pel traçat fòssil del Rec Comtal pels barris de Sant Pere, Santa Caterina i Born. Començarem a l'Arc de Triomf i acabarem al Born CCM i a la llibreria Bestiari, on podrem visitar el jaciment del Rec Comtal i on serem convidats a un refrigeri.

Esteu tots convidats a aquest esdeveniment que s'afegeix a l'esforç i la voluntat de voler rescatar de la memòria la que ha estat una de les infraestructures més importants de la història de Barcelona, tant pel que fa al seu creixement econòmic com urbà.

El Rec Comtal. 1.000 anys d'història viatja per la història d'aquesta canalització medieval tot repassant com s'ha proveït d'aigua la ciutat a través dels segles des de la seva fundació: l'aqüeducte romà, les fonts gòtiques, els pous, fins arribar a les modernes companyies d'aigua. Veurem quins han estat els usos: molins, regadiu, indústria, safareig, sanejament, oci... Descobrirem què en queda de viu, quines són les restes arqueològiques i urbanes, i quin és el seu futur. I per acabar, passejarem pel traçat del Rec Comtal a través de les imatges històriques cedides per institucions i particulars.

Al llarg de 2016 i 2017 s'han fet diverses presentacions, xerrades, congressos i rutes als barris dels antics pobles del Pla (Montcada, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals) per on circulaven el Rec Comtal i l'aqüeducte romà, del qual és hereu i continuació: Montcada i Reixac, Can Sant Joan, Vallbona, Trinitat Nova, Trinitat Vella, Sant Andreu, Sagrera, Navas, Clot, Fort Pienc, Eixample, Sant Pere, Santa Caterina, Born i Barri Gòtic.

I volem agrair l'interès que hi han posat les entitats i institucions que han acollit la història del Rec Comtal: Museu d'Història de Barcelona; Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa; Centre d'Estudis Ignasi Iglésias i Omnium Cultural de Sant Andreu de Palomar; Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella; Centre Cívic i Centre d'Estudis de Sant Martí de Provençals; Escola d'Humanitats Artkhé; Taller d'Història de Gràcia; Institució Cultural del CIC; Ajuntament i Museu de Montcada i Reixac, Centre Cultural Kursaal i l'Associació de Veïns de Can Sant Joan (Montcada i Reixac); Taula Oberta i Memòria Històrica de la Trinitat Nova; Born CCM; les llibreries Pebre Negre (Clot), Etcètera (Poblenou), Marial (Can Sant Joan), La Fosca (Trinitat Nova) i Bestiari-Born CCM; i les biblioteques del Clot-Josep Benet, Poblenou-Manuel Arranz, Ignasi Iglésias-Can Fabra (Sant Andreu) i Trinitat Vella-José Barbero.


Properes presentacions i xerrades


Maig-juny de 2017 (un dissabte a concretar, a les 11h). Ruta pel traçat fòssil del Rec Comtal pels barris de Sant Pere, Santa Caterina i Born. Començarem a l'Arc de Triomf i acabarem al Born CCM i a la llibreria Bestiari, on podrem visitar el jaciment del Rec Comtal i on serem convidats a un refrigeri.


27 de novembre de 2017. Conferència a l'Associació del Museu de la Ciencia i de la Técnica i Arqueologia Industrial de Catalunya (AMCTAI). Auditori Pompeu Fabra del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya, Via Laietana, 39, 5a planta.


Presentacions anteriors

19 d'octubre, a les 19h, a la Biblioteca del Clot - Josep Benet, a càrrec de la Carme Miró, responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, que ens parlarà de les espectaculars restes del jaciment del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Plaça de les Glòries Catalanes, 37.


20 d'octubre, a les 19h, a la Sala Martí l'Humà del Museu d'Història de Barcelona (plaça del Rei, entrant pel Tinell). L'acte serà a càrrec de Carme Miró, arqueòloga i responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, i Manel Martín, doctor en Història, especialista en història de l'abastament d'aigua i vicepresident del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias, i el presidirà Joan Roca, director del MUHBA.


26 d'octubre, a les 19h, a la Biblioteca del Poblenou - Manuel Arranz, a càrrec de Joan Carles Luque, catedràtic de Geografia i Història, i Jordi Fossas, president de l'Arxiu Històric del Poblenou. Carrer del Joncar, 35.


9 de novembre, a les 19h, a la Biblioteca de la Trinitat Vella - José Barbero, carrer de Galícia, 16, de Barcelona, a càrrec de María José Durán, geògrafa, doctora en Geografia Física per la Universitat de Barcelona, historiadora local i membre de l'Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella; i Amador Expósito Muñoz, president de l'Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella.


14 de novembre, a les 19h, Auditori de Can Fabra de Sant Andreu de Palomar, a càrrec de Manel Martín, doctor en Història, especialista en història de l'abastament d'aigua i vicepresident del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias (CEII), i l'historiador Pau Vinyes i Roig, que va fer de moderador. Carrer del Segre, 24-32.


18 de novembre, a les 12:30h, a l'Auditori de Sant Martí de Provençals, placeta Angeleta Ferrer, 2, organitzat pel Centre d'Estudis de Sant Martí de Provençals.


29 de novembre, a les 19h, a l'Escola Artkhé d'Humanitats, carrer del Consell de Cent, 295 1r 1a, de Barcelona, a càrrec de Carme Miró, arqueòloga responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona.


30 de novembre, a les 20h, a les Tertúlies de la Història que el Taller d'Història de Gràcia oferirà a la Fundació Festa Major de Gràcia, carrer Alzina, 9.


7 de desembre, a les 19h, a l'Auditori de la Institució Cultural del CIC, Via Augusta, 205, de Barcelona, a càrrec de Carme Miró, arqueòloga responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona.


15 de desembre, a les 19h, a l'Auditori Municipal, plaça de l'Església, 12, de Montcada i Reixac.


2 de febrer de 2017, a les 19h, conjuntament amb la taula rodona "Rec Comtal. Passat, present i reptes de futur", a càrrec de Roger Sansi, de l'Institut Català d'Antropologia; Antonio Alcántara, membre de l'AVV Montcada Can Sant Joan; i Enric H. March. Dinamitza i modera la taula Helena López, periodista de El Periódico de Catalunya.

Durant l'acte es van presentar el llibre El Rec Comtal. 1.000 anys d'història i el teaser del documental Rec Comtal. Una arqueologia social de Barcelona, de l'Institut Català d'Antropologia. Centre Cultural Kursaal, carrer Masia, 39, de Montcada i Reixac.



25 de febrer de2017, ruta pel traçat fòssil del Rec Comtal pels barris de Sant Pere, Santa Caterina i Born, de de l'Arc de Triomf fins al Born CCM i a la llibreria Bestiari, amb visita al jaciment del Rec Comtal.


19 d'abril de 2017, a les 19h, a la Casa de l'Aigua de la Trinitat Nova, carrer Garbí, 2, organitzat per Taula Oberta i Memòria Històrica de la Trinitat Nova, i la col·laboració de l'Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella i l'AVV Montcada Can Sant Joan.