Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dijous, 31 de març del 2016

La catedral dels pobres

La Sagrada Família a principis del segle XX, en un entorn rural
Foto del doctor Cèsar Comas Llaberia


El 31 de desembre de 1881, Josep Maria Bocabella, llibreter i filantrop pietós, va adquirir uns terrenys que acabarien delimitats pels carrers de Mallorca, Marina, Provença i Sardenya per 172.000 pessetes, amb diners obtinguts d'almoines, per aixecar un temple dedicat a la Sagrada Família i construir-hi unes escoles, que va començar l'arquitecte murcià Francisco de Paula del Villar després que el bisbe Urquinaona hi posés la primera pedra el dia de Sant Josep de 1882. El projecte es va aturar per desavinences professionals, i el 1883 Gaudí passava a encarregar-se de les obres. El desembre de 1884 signava el projecte, però la va deixar inacabada el 10 de juny de 1926, data en què va morir després de ser atropellat per un tramvia, tres dies abans.

Des de la mort de Gaudí el temple expiatori de la Sagrada Família ha prosseguit la seva construcció finançat a través d’almoines (d’aquí el concepte de “temple expiatori”: expiar els pecats pagant) i allargant-se en el temps seguint la tradició de les catedrals medievals, fins a convertir-se en una de les icones arquitectòniques de Barcelona, com ho confirmen el nombre ingent de fotografies i turistes que envaeixen cada any els carrers que l’envolten.

La nòmina dels detractors de la continuació de les obres és extensa, i la proposta que la vegetació s’enfilés torres amunt fins convertir el temple en un jardí romàntic i decadent no hauria estat forassenyada. L’arquitecte l’anava concebent dia a dia en el seu cap, cosa que va quedar definitivament demostrada quan –ironies del destí– el 10 de juny de 1986, el mateix dia i mes en què va morir Gaudí (en podeu veure l'expedient a De Santa Creu a Sant Pau), Josep Maria Subirachs signava el contracte per fer-se càrrec dels ninots que adornen el pastís. El 20 de juliol de 1936, dos dies després de l'alçament militar feixista que va originar la Guerra Civil, el temple va ser incendiat i el foc va destruir el taller on l’arquitecte guardava esbossos, maquetes i models, que també van sucumbir a les flames purificadores.

És cert que el mateix Gaudí va preveure que quan ell no hi fos les generacions futures anirien completant la construcció del temple adaptant-la als gustos dels temps. Però la Sagrada Família és filla d'una follia com ho van ser, per posar un exemple radical, la construcció de les piràmides d'Egipte. Si ara se'ns plantegés el cas d'acabar la catedral de Barcelona com sí va decidir de fer-ho Manel Girona a finals del segle XIX, ho faríem? No crec que ningú s'hi atrevís. Per què amb la Sagrada Família sí? Perquè hi ha molts interessos darrere que res tenen a veure amb l'esperit de Gaudí.


Els afores del Clot

Jo sóc fill del Clot i, com a tal, la Sagrada Família, on anàvem a patinar, era una de les curiositats dels afores del barri, que no superava per res el castell de la fàbrica de la Damm. Pel passatge d’Anglesola, travessant horts –amb moreres que alimentaven els nostres cucs de seda–, corrals –on els galls encara anunciaven la sortida del sol a mitjan anys 60– i petits tallers –que ens subministraven coixinets per fer les rodes dels carretons amb què corríem pel barri–, sortíem fora del nucli del Clot passant per la casa on vivia l’Home dels coloms. L’olor d’ordi alegrava els sentits i la planta embotelladora ens feia embadalir davant la vidriera, acompanyats del so monocord de les màquines, com una salmòdia.

En direcció a Barcelona, passat el vell camí d’Horta (ara carrer del Freser), fàbriques i magatzems s’escampaven encara entre casetes baixes nascudes a les vores dels antics torrents de Milans, del Notari o d’en Mariné, convertits en passatges, i les noves edificacions dissimulaven el territori despoblat on es va decidir construir la Sagrada Família i que havia estat del municipi de Sant Martí de Provençals fins l’any 1897, en què es va produir l’annexió forçada a Barcelona.


El Poblet

El temple, però, va ser construït prop d’un petit nucli habitat de Sant Martí anomenat el Poblet, l’any 1868, en un entorn rural d’agricultura bàsicament de secà (blat, ordi, oliveres i vinya) i ramaderia (la darrera granja amb cabres i venda de llet va estar fins els anys 60 a la part baixa de l'avinguda de Gaudí), que amb el temps va esdevenir industrial, sobretot amb la instal·lació de la fàbrica de la Sedeta (1899) o la fàbrica de cervesa de La Bohemia (1905; Damm a partir de 1910) i els límits del qual es consideren compresos entre les Saleses (ara passeig de Sant Joan amb València) i el temple de la Sagrada Família. El “carrer major” del Poblet era el tros del carrer València entre aquestes dues edificacions. Del nucli en queden alguns passatges amb construccions baixes originalment per a obrers, que guarden la trama de l’Eixample: Bofill, Font Maiol, Gaiolà o Mariné.

El lloc més antic, anterior a la construcció del barri, és el camí dels Enamorats, encara existent, que unia els Molins Reials del Portal Nou amb els molins del Clot, i més enllà fins a Sant Andreu i Montcada. El nom recordava un vell casalot que estava prop de l'Arc de Sant Sever i del Molí de Dalt del Clot (Aragó-Meridiana, al costat de l'església), on l'any 1703 es va construir una fibla que prenia l'aigua del Rec Comtal per dur-la fins a Canaletes. Prop del Poblet, per sobre de la Sagrada Família i fent frontera amb Gràcia hi ha els barris de Can Peus (format pel supervivent passatge de Conradí, a Sicília amb Rosselló) i el del Camp d’en Grassot, comprès entre els carrers Pare Maria Claret, Torrent d’en Mariné , Còrsega i passeig de Sant Joan, i que també es pot reconèixer avui sobre la trama de l’Eixample pels passatges que travessen les illes, com el que du el nom del barri. I a la frontera del camí dels Enamorats hi havia el barri de la Sínia.


El Poblet i el Camp d'en Grassot, en els límits entre Barcelona i
Sant Martí, i el temple de la Sagrada Família en forma de creu
Fragment del plànol Barcelona y sus alrededores (1890)
Font: ICGC


La catedral dels pobres

Va ser Gaudí qui es va referir al temple expiatori de la Sagrada Família com “la catedral dels pobres” i aquest va ser el nom (potser suggerit per Torres i Bages) d’un oli sobre tela de Joaquim Mir (1873-1940), pintor de la Colla del safrà o Colla de Sant Martí amb Isidre Nonell, Ricard Canals, Ramon Pichot, Juli Vallmitjana i Adrià Gual, amb qui Mir pintava a l’aire lliure als afores de Sant Martí de Provençals donant als quadres el característic color ocre ensafranat que dóna nom a la colla.


La catedral dels pobres (1898), Joaquim Mir
Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza
Museu Nacional d'Art de Catalunya


La catedral dels pobres (1898), fent honor al sobrenom del temple, mostra una família de pobres captaires davant d’una Sagrada Família encara en els seus inicis, enmig de les pedres que treballen els picapedrers. Si la fotografia del temple envoltat de cabres que encapçala aquest apunt captiva pel seu valor rural, la pintura de Mir ens mostra un alt valor iconogràfic que contrasta la magnitud del projecte amb la pobresa humana representada per una família que immediatament ens fa pensar en el relat evangèlic.


Caballitos baratos (1901), Opisso
Diputació de Biscaia


Però si no en tenim prou amb aquesta mirada realista i crítica, encara tenim una altra mostra, poc coneguda, de la relació que s’estableix entre les obres humanes i divines. L’any 1901, Opisso (1880-1966) ens oferia un dibuix on contrasta l’expiació representada per la Sagrada Família a mig construir amb un grup divers de gent (obrers, menestrals, pagesos, soldats i canalla) que entretenen l’espera terrenal amb un carrusel, que Opisso titula irònicament com Caballitos baratos.

Si algú té cap dubte sobre el que representa la Sagrada Família, Mir i Opisso ens refreguen per la cara la realitat, que si en aquells anys era molt evident perquè els contrastos eren punyents, avui la dissimula la façana turística que emmascara aquest gran bolet.


Esbós de La catedral dels pobres, de Joaquim Mir
Museu Nacional d'Art de Catalunya

33 comentaris :

  1. Ara, la catedral dels turistes i de la frivolització, al llarg dels anys et sorprenen moltes coses, una d'elles els canvis d'opinió sobre la continuació de les obres quan el tema va començar a fer rajar calerons a tort i a dret, canvis d'opinió i silencis dels antics detractors, entre els quals havia estat Subirachs... així és el món.

    ResponElimina
  2. Una altra teoria de fa anys era que calia continuar-la però amb els nous estils constructius, a l'estil de les catedrals medievals que començaven romàniques i acabaven barroques, això si s'acabaven, d'això tampoc no n'he sentit a parlar més.

    Quan era una adolescent amb una amiga vam visitar el que hi havia i estàvem absolutament soles, no recordo ben bé què vam veure però sí que vam pujar per una escala de cargol molt divertides i una mica espantades, s'havia de pagar alguna cosa, poca, o potser ho he somniat, això, qui sap. Jo tenia uns oncles que vivien per aquell sector i els anàvem a veure en un autobús de dos pisos, era com anar a les antípodes urbanes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Júlia. Això dels gustos canvia tant com el lloc preeminent que ocupen els defensors i els detractors de les tendències estètiques.
      Per a mi era com el pati de casa. Una petita excursió que servia per a berenar i patinar a la plaça del costat del temple. Jo també havia pujat a una de les torres quan el barri de la Sagrada Família encara feia olor de barri i de turistes no en veies cap.

      Elimina
  3. "...la façana turística que emmascara aquest gran bolet..."
    Sabes que soy contrario a su continuación como obra.
    Las obras inacabadas también son bellas.
    Tengo un libro en mi poder (fui a su presentación) de Sergio-Albio González , titulado "Las dos Sagradas Familias". Le ha llevado casi diez años de investigación el poderlo terminar.
    "...El 31 de desembre de 1881, Josep Maria Bocabella, llibreter i filantrop pietós...", los terrenos los adquirió a nombre de Asociación Espiritual de Devotos de San José, y ocupaban catorce manzanas del Eixample.
    Las desavenencias a las que te refieres fueron entre Villar y Lozano (arquitecto) y Joan Martorell( constructor asesor de Bocabella). A partir de allí y a pesar de las objeciones de Joan Martorell, la continuación del proyecto se adjudicó a un joven de 31 años, Antoni Gaudí.

    La Barcelona Sagrada Disney Company Family Group en la que han convertido los adalides patrios y el Ay untamiento a la cabeza, comandado por todos (desde Maragall hasta la inefable Colau) es deleznable.
    Nada tiene que ver ni con la religión , ni con el espíritu primegenio del autor de las dos inacabadas torres.
    Todo es dinero y cash, a casi 14 euros por cabeza ya pueden ir entrando.
    De seguro que si Jesús levantara la cabeza y se paseara por allí, metía una patada a los mercaderes del Templo..de seguro.

    Y volviendo a lo actual, deberíamos leer los conceptos de Bohigas y sus argumentos en contra de la construcción de la S.F. , dado que no tiene nada que ver con la idea preconcebida por Gaudí.
    En la revista C.A.U. Construcción-Arquitectura-Urbanismo, Nº40, 1976, habla del tema y aclara la postura del Colegio de Arquitectos sobre la obra.
    Allí nos podremos dar cuenta de que si se ha de continuar el megalómano proyecto, se habrán de expropiar tres manzanas más, para convertirse en area verde, dado que la propuesta de A. Gaudí es que el Templo ha de verse desde la calle Aragó y la Avenida Diagonal sin que nada delante tape su visión.
    Como expropiar tres manzanas es imposible, hay una que si corre el peligro, la que da frente a la fachada de La Gloria, sin tocar la del Nacimiento y la de la Pasión, de ello sabe la AAVV Sagrada Familia...
    En fin , un desideratum de proporciones gigantes, igual que el Templo.
    Si te es menester el libro que es harto interesante, te lo acerco el día 7.
    Por cierto..¿sabes que la S.F. no tiene permiso de obras ,ni cuando empezó , ni en la actualidad ?
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per tota la informació, Miquel. Conec els detalls però no he volgut enfarfegar el text amb gaires dades.
      Jo havia anat amb el Buhigas i els acòlits a les manifestacions que s'havien fet davant del temple per defensar la no continuació de les obres. Tal com tu comentes, la destrossa urbanística que s'hauria de fer és descomunal.
      El que no sabia és que no tingués permís d'obres. Que divertit! Només això ja seria motiu per tirar-la a terra.

      Elimina
  4. Per un instant, només per un instant, he tremolat fins que he llegit que eres dels "meus". El testimoniatge, si ve avalat per tu, no és sobrer. Ara, la mona de Pasqua els la regalo. Mal any que el túnel no va fer la seva feina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus que no, Clidi! He de reconèixer que això del túnel també em va passar pel cap.

      Elimina
  5. Más preguntas: ¿ porqué no paga IBI la Sagrada Familia ?
    Porque al Ay untamiento le va de narices que los turistas vengan como moscas a ver una obra que no se acaba y que creen de Gaudí...porque piensan que hay planos que se siguen.

    ¿ Porqué no tributan cómo industria cuando cobran las entradas ?
    jejejejeje...La iglesia está exenta... jejejej...

    No se me haga la pregunta de que o quien paga las obras..qué fundaciones o quien está detrás...porque desgrava...
    Esto es de mercaderes..de mercaderes.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Con la Iglesia hemos topado, Miquel! I en aquest cas literalment i metafòricament.

      Elimina
  6. Molt bon article, enhorabona Enric

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Daniel. La teva feina és magnífica i el llibre és molt bo. Ens veiem aquest vespre i prometo comportar-me educadament, com mereixen les circumstàncies.

      Elimina
  7. Ja ho ha dit el Miquel, la Sagrada Familia no té llicència d'obra.
    És com una construcció suburbial, no té projecte original ni permís d'obres. Aquestes dues premises són motiu suficient per a posar-los un interdicte.
    El que s'està fent només serveix per a afavorir uns interesos turístics. Posats a buscar un sentit positiu diria que també serveix com a experiment d'estereotomia o resolució de alguns problemes de geometría descriptiva. Res a veure amb el sentit comú arquitectònic.
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha fet gràcia, Francesc, l'expressió "construcció suburbial" com si parléssim d'una barraca, en aquest cas amb pretensions però amb el mateix "sentit comú arquitectònic".

      Elimina
  8. Veig que som majoria els contraris al "caixa, cobri" en què s'ha convertit aquest serial de la Sagrada Família. M'assabento, a més, que ni tan sols té permís d'obres... En fi, sobren les paraules.

    Espero que hagi anat bé la presentació, el llibre té molt bona pinta. He gaudit del teu relat, del magnífic quadre de Mir i he descobert, a més, el dibuix d'Opisso, que no el coneixia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La presentació ha anat molt bé. Les fotografies del llibre són una meravella. I, oh sorpresa!, hi ha una foto on es veu un trocet molt petit dels cavallitos dibuixats per l'Opisso.

      Elimina
  9. No solo no tiene permiso de obras. No existe tampoco un proyecto de obra legalizado.

    La controversia del "patronato" cuando se realizó el tunel del tren de alta velocidad, ocultaba que tampoco existen unos planos detallados de la ejecución de los cimientos al inicio de la obra.

    Había un poco de "cangelo" por la posibilidad de derrumbe al ignorar si la tuneladora tocaría los cimientos, y hubo que realizar catas y estudios con nocturnidad y prisa para asegurar la integridad de la obra.

    Si cualquier otro constructor intentase realizar una obra semejante, acabaría en los juzgados.

    Saludos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En otro sentido, Rodericus, el caso és parecido al del Hotel Vela, que no cumple la Ley de costas. De todas maneras yo no me quejo por las cuestiones legales (ya sabemos que quien paga, manda), sino por el poco sentido que tiene la continuación de las obras, que no obedecen ni a la memoria de Gaudí ni a cuestiones de valor arquitectónico. Un saludo y gracias por tu comentario.

      Elimina
  10. QUE PINTARIA AN MIR HORES D'ARA?...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta és una molt bona pregunta, Oliva. Amb crítica o no, l'oli d'en Mir reflecteix una realitat costumista que posava en diàleg el temple, amb tot el que representa, amb una família de captaires i ens permet vuere la contradicció de l'escena. Avui, la Sagrada Família és un element turístic, amb la qual cosa la contradicció és encara més gran perquè els pobres els hem expulsat del temple.

      Elimina
  11. De vegades penso que el passat se’ns presenta com una al•lucinació, com aquests miratges típics dels nàufrags del desert que creuen veure aigua i oasis on només hi ha sorra, pensant que la veritat, la veritat de l’origen, que recordem amb trampes o que ni tant sols hem conegut, s’ha de preservar perquè d’aquesta manera preservem la puresa de la sorra que hem perdut. Però és que mai vam ser purs, només nens, i, a més, no vam ser ni som els únics nens de la història.

    Perquè, en realitat, de què estem parlant, del passat o del present?, parlem de la gent o parlem de nosaltres?

    Comprenc tots els arguments contraris a la continuació de les obres, me’n faig càrrec i respecto, com no podria ser d’altre manera, les seves raons que són totalment lògiques i perfectament construïdes i enquadrades en els sentiments i punts de vista actuals en aquesta mena de coses, sobre tot si pel mig hi ha els demoníacs interessos del turisme que tothom detesta excepte, perdó per la ironia, quan ells són, precisament, els turistes.

    A la pregunta retòrica que fas sobre la continuació o no de les obres de la Catedral si no hagués estat acabada i que respons amb un “no crec que ningú s’atrevís”, em permetràs discrepar i afirmar de manera irreverent, i aparentment cínica, que sí, que molts s’atrevirien, no en tinc cap dubte. I segurament no farien malament

    La Sagrada Família actual és moltes coses, també un clar i viu exemple i reflex de la nostra història, ella, la construcció i la seva circumstància, expressa amb claredat el que som. I què som?, uns extraordinaris pastissers que estan fent la millor mona de Pasqua del món, i que la fem de pedra perquè no podríem fer-la de xocolata.

    I les legions de turistes que la visiten?, està clar que no tenen a res a veure amb els pobres que Joaquim Mir va pintar, però sí són els seus descendents, no només japonesos, i alhora un dels fenòmens de veritable cultura de masses més autèntic entre molts, igual com, per exemple, l’extraordinària visió de l’skyline de Benidorm i el seu turisme de masses.

    En definitiva, ja saps com penso, que qui no recorda el passat no pot saber com es diu, però en aquesta qüestió en concret em permetràs discrepar de nou i fer com tu, no amagar-me tampoc i dir que a mi em sembla molt bé -malgrat els evidents nyaps i errors i la penosa obra d’en Subirachs-, la continuació de les obres, pel seu significat present que considero molt valuós, pel record de les mones que em regalava el meu padrí Marià quan era nen i per tots aquells anys que el meu pare va pagar una petita contribució per a la seva finalització, al menys una pedra és d’ell.

    Amén i disculpa l’extensió del comentari que quasi emula a la SF.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, et podria contestar en els mateixos termes que he contestat al Joaquim. Malgrat la meva crítica, m'agrada mirar-me el fenomen des de fora i veure'l evolusionar en la mesura que diu alguna cosa de nosaltres com a barcelonins i que descriu el fenomen turístic. Hi ha, però, un aspecte moral darrere de tot plegat que és el que he volgut manifestar en el meu apunt. La Sagrada Família té una significació concreta i l'envolta molta hipocresia. Però com a reflex de la condició humana, benviguda sigui sempre i quan no faci gaire sang, per molt que resulti dur viure com creix la criatura, que com totes va ser nen i pot acabar sent un monstre. El millor de la seva existència són les postals turístiques i les fotos fetes amb polaroid.

      Elimina
  12. Els interessos turistics tamben formaran part de la Historia algun dia, i el temps donarà la raó als qui no entenen la seva magnitud. No us queixeu tant. Ruines cobertes de falgueres les trobareu a les pintures del Meifren, l'Armet o d'en Mir... El millor d'una època és imaginar-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho sé, Joaquim. En sóc plenament conscient. La meva postura és, de fet, relativista. Expresso un desig amb una certa vehemència, però gaudeixo per igual amb els fenòmens antagònics. Per posar un exemple, m'entusiasmen les fotografies de Martin Parr i la seva estètica kitsch. Perquè, no ens enganyem, la Sagrada Família i el seu entorn tant estètic com turístic és kitsch. I això té un valor. En aquest sentit, jo m'imagino l'època.

      Elimina
  13. Coincido en la opinion de que continuar las obras sin el arquitecto, sin planos detallados, solo siguiendo bocetos y apuntes no tiene ningún sentido. Y si añadimos los pastiches de Subirachs en la fachada de la pasión......

    La muerte estos dias de Zaha Adid estos dias pondrá sobre la mesa el dilema entre acabar algúnos de su proyectos, o dejarlos sin ejecutar. Porque esta mujer peleaba incansablemente para que constructores y administraciones respetasen escrupulosamente sus proyectos al realizarlos, sin hacer "interpretaciones aproximadas" de sus obras.

    Saludos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Supongo, Rodericus, que como es una obra privada pueden hacer lo que les dé la gana. El caso de Gaudí es diferente del de Zaha Adid. Gaudí dejó escrito que quienes la continuaran lo hicieran adaptándose a los gustos de las generaciones venideras. En fin... Que hagan lo que quieran, pero que no nosvendan lo que no es. A lo mejor, con el tiempo, hasta le vemos la gracia a Subirachs!

      Elimina
  14. Si es dels pobres perque pagar per entrar.
    Si es expiatori només salvarem l'anima del turistes i japoneses.
    Torneunos lo nostre. .......

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una bona reflexió, Andreu. Aquesta és la contradicció que volia reflectir amb el meu article.

      Elimina
  15. Tot i que durant un temps vaig ser dels que defensaven que s’havien d’haver aturat les obres de la Sagrada Família, des de fa uns anys crec tot el contrari, que és totalment lícit acabar el temple. Aquest canvi d’opinió no és un caprici sinó que ha estat el resultat de conèixer amb més profunditat tant la figura de Gaudí com la història i el significat del propi temple. Coneixement que espero ampliar amb la lectura del llibre d’en Daniel Venteo.
    Malgrat la percepció contemporània de fira de les vanitats, la Sagrada Família és un edifici fascinant. És molt fàcil avui en dia fer broma amb el qualificatiu que feia servir Gaudí de "Catedral dels pobres", però per a ell aquesta frase estava plena de significat, era la idea que l'inspirava, com si estès construint una mena d’anti-catedral. D’altra banda, Gaudí era conscient de que l’obra s’allargaria per més d’un segle i que aniria recollint diferents estils arquitectònics. Per tant, tot i que és qüestionable si s’havia de continuar després de la mort de l’arquitecte, penso que també hi ha tot el dret a respectar la voluntat de l’arquitecte i del promotor i acabar-la.
    Figues d’un altre paner són, però, las maneres com s’està acabant. L’estètica dels anys 80 de la Façana de la Passió no cassa bé al meu parer amb l’estètica de la Façana del Naixement i l’interior del temple amb les voltes fetes de formigó, capitells il·luminats i escales de cargol amb balcons em recorda més que res l’aspecte d’un megacentre comercial contemporani. Però això és majoritàriament el nostre món occidental actualment, un gran centre comercial, i, per tant, la Sagrada Família n’és un magnífic reflex.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sens dubte, Manel, la Sagrada Família té un valor històric afegit insuperable que permetrà una lectura gairebé dia a dia de la transformació no només de la idea original de Gaudí i dels seus successors, sinó també la del resultat final vinculat als temps i les persones. En el fons, és inevitable vessar ideologia i estètica en els posicionaments tant d'un costat com de l'altre. M'agrada la imatge del centre comercial perquè reflecteix molt bé el signe dels temps. Tenim l'exemple de Les Arenes.

      Elimina
    2. Enric, si en té raó la persona que en diu la llunyannia de la Sagrada Família i les dues persones tan pròperes i tan correctament, jo en tinc de dir que Antòni Gaudí, no n'és pas cap d'aquests dos senyors, hi que ell és va comprometre en día 3 de Novembre (l'any no el recordo), a continuar els dos pams que un altre arquitecte havía començat, en principi n'Antòni Gaudí anava vestit una mica com aquest senyors, però en possar-s'he a fer la Basílica de la Sagrada Família, en va deixar tota mena de vanitats, no estava pas tancada per cap tanca la Sagrada Família, i a més Antòni Gaudí quan veia a les persones que aguativen com en treballaven, en va demanar que en possessin cadires, les persones s'hi van seure, però acte seguit Enric, és van possar a ajudar a treballar en realitzar-la, n'Antòni Gaudí estimava molt els nens i nenes, hi amb el senyor que en va comprar el terreny que tenia (crec) una petita editorial, que les seves restes estan dins la Sagrada Família al costat de les d'Antòni Gaudí, va arribar un moment en que no en tenien de diners, i tot dos és van dirigir casa pis per pis per a demanar l'almoina que els volguessin donar per a construir la Sagrada Família, amb portes que és van tancar sense donar-los res. T'explico Enric, n'Antòni Gaudí passava cada dia per un carrer de Gràcia (no en sé el nom), en un d'ells hi havía una lleteria, i Antòni Gaudí es prenia cada matí un got de llet, i la lletera, li donava cada día una pesseta per a la Sagrada Família, Jo i ma mare n'hen estat sòcies, ara fa un parell d'anys aproximadament que ja no en cobren res, però algún día en tornaré a donar una petita quota, n'Antòni Gaudí en té el meu cor que sempre l'estimará. No en va tenir gaires amistats, per què en veia la malicia en les persones, en va ser un gran amic d'en Jacint Verdaguer, poeta, escriptor i prevere.
      En té molt més que un valor històric, afeguit és una obra feta amb el sentiment pur cap al Creador de la Terra i de la Vida, que per a mí n'és Déu, en Jacint Verdaguer que tot hi que en va escriure infinitat de poesies i de versos que no se'l classifica com el correspon com a millor poeta del món, començava les seves epístoles amb les majuscules aquestes:- JMJ, que en vol dir Jesús Maria Josep.

      Elimina
    3. Moltes gràcies pel teu comentari, Ramona, en què mostres l'estimació per Gaudí i la seva obra. En els darrers anys han estat diverses les ocasions (fins i tot en congressos) en les quals s'han volgut presentar fotografies inèdites d'Antoni Gaudí, i cap ha estat autèntica: la més famosa va ser aquella que el suposat Gaudí passava davant de l'edifici històric de la Universitat. Fins i tot va sortir als diaris com a gran descobriment. Salutacions cordials.

      Elimina
  16. Vaya por fin lo he leido, y sigo en lo mío ni una palabra sobre los escarceos del señor Antonio con los obreros, fotos hay de los obreros desnudos tomandoles moldes para Cristos, siempre hombres nunca féminas.
    Si él abandonó el estilo seudo-falso-gótico que tanto gustaba a los que ahora se llamarían "lazis", mientras en el resto de España se construía en seudo mudejar como seña de identidad...¿que hay de todo eso?... que hay de
    su vida privada? era el arquitecto de la burguesía no lo olvidemos, era el mas solicitado, no? ¿tendría un sueldo altísimo?...¿Que ocurrió con su cadaver cuando fue profanada la tumba y quemada?....Nadie dice ni mú.
    Comprenderás que no hable de la Mona de Pascua, tengo la carrera de Arquitectura y no voy a esplayarme en gustos particulares, lo hecho, hecho está. pero me molesta que no se hable de su biografía particular.Ni de la sospechosa relación con el señor Conde.
    Por otro lado, Enric un gran trabajo de tu parte y un agradecimiento a espolonearme para que leyera lo portí escrito.
    Siempre en contacto.JordiBarceloneta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, gracias por tu comentario. De los escarceos y la vida privada de Gaudí nada sé, excepto dónde comprava la ensaimada que se comía cada mañana para desayunar antes de ir a la obra. Pero soy todo oídos! Sobre la burguesía, todos los arquitectos de aquella época eran burgueses, como lo eran todos sus clientes, por lo que poco tenemos con qué comparar. El obrero que no vivía en una colonia fabril y el menestral se construían su propia vivienda, como mucho con la ayuda de un "mestre d'obres". Sobre la Mona de Pascua, que hagan lo que quieran. Mi oposición és más por los criterios estéticos seguidos que por el hecho en sí de terminarla. Pero como fiel decadentista, la hibiera dejado como estaba al morir Gaudí. Un abrazo!

      Elimina