La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimecres, 18 de maig de 2016

Barcino i la plaça de Sant Miquel

L'església de Sant Miquel en el seu emplaçament original, l'any 1868,
poc abans de ser enderrocada i la portalada traslladada a l'església
de la Mercè. A l'esquerra, l'edifici de l'Ajuntament
Museu Nacional d'Art de Catalunya
Foto: Joan Martí


En l'homenatge que li va dedicar el Museu d'Història de Barcelona dimecres 18 de maig, Francisca Pallarès Salvador va pronunciar  la conferència "Barcino: excavacions a la plaça de Sant Miquel. Experiències i records". La doctora Pallarès és arqueòloga, formada a la Universitat de Barcelona, i va estar vinculada des de 1958 a l’Istituto Internazionale di Studi Liguri de Bordighera, institució de la qual va ser directora a partir del 1978. Ha publicat nombrosos treballs sobre arqueologia romana, entre les quals destaca Las excavaciones de la Plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino (1969) i La topografia e le origini di Barcellona romana (1970).

La història de l'església de Sant Miquel i de la plaça que en du el nom és un dels relats més desgraciats  de la Barcelona vella. Sant Miquel era una de les esglésies més antigues de la ciutat. El temple va ser construït en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l'any 1147, segurament sobre una basílica anterior bastida sobre les antigues termes que, en part, estan soterrades sota la plaça. Aquest reaprofitament de la infraestructura romana va ser la causa que la nau de l'església tingués la peculiaritat d'estar alçada per sota del nivell del carrer. El paviment de la nau conservava el mosaic de les antigues termes del segle II, amb peixos i monstres marins negres sobre fons blanc, que va ser arrencat durant l'enderroc i es conserva avui al Museu d'Arqueologia de Catalunya.



A dalt, fragment del mosaic de les termes de Sant Miquel
(Museu Arqueològic de Catalunya)
A baix, gravat de P. P. Moles (1765)
amb la reconstrucció hipotètica



Aquestes termes públiques podrien ser els banys que el senador barceloní Luci Minici Natal Quadroni (Barcino, 97 – ?) va donar a la ciutat l'any 125, com es fa constar en una de les dues inscripcions conservades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, que l'esmenten a ell i al seu pare, també senador i company de l'emperador Trajà.


Inscripció que esmenta la donació de les termes a Barcino
Museu Arqueològic de Catalunya
Foto: Sebastià Giralt


Durant l'excavació del jaciment realitzada en la campanya de 1968, en què hi va participar entre d'altres la doctora Francisca Pallarès, es va identificar, entre d'altres estructures, les sales corresponents a un apoditerium (vestidor), al caldarium i al frigidarium, així com l'entrada del forn i el que podria ser la piscina. També va ser descobert un cardo minor, que coincideix amb l’actual Baixada de Sant Miquel i el carrer de la Font de Sant Miquel, que separa les termes d’una casa romana (domus), parcialment destruïda en aixecar l'edifici nou de l’Ajuntament.


Detall de les escales que baixen a l'àrea calefactada del
balneum de la domus de la plaça de Sant Miquel
Fotografia: Maria Raya i Bea Miró (MUHBA)


Però la troballa més excepcional del jaciment de la plaça de Sant Miquel va ser la inscripció, fragmentada en tres parts, amb el nom fundacional de Barcino i que permetia confirmar l'origen augustal de la colònia.


COL[ONIA] · IVL[IA] · AVG[VSTA] · FAV[ENTIA] · PAT[ERNA]
BARCIN[O]
IIIIIII VIRI · AVGUSTAL 

Museu d'Història de Barcelona


Pel que fa a l'església, sobre la porta lateral romànica se n'hi va afegir, el segle XVI, una altra, obra de René Ducloux d'estil gòtic tardà, però amb elements clarament renaixentistes, com les pilastres dels brancals, decorades amb grotescs.  Al timpà hi ha l'arcàngel Sant Miquel i als costats els arcàngels Rafael i Gabriel. Les imatges originals van ser destruïdes el 1936 i refetes acabada la guerra. L'única resta coneguda de l'edifici romànic (de finals del segle XII o principis del XIII) era una portalada amb dues columnes i capitells de tradició coríntia que va aparèixer, tapiada, en l'enderroc del 1868: llavors se'n van fer fotografies, però va ser destruïda.


Quarteró 8 de Miquel Garriga i Roca (1856-1862), amb la localització
de l'església de Sant Miquel i la plaça, al costat de l'Ajuntament
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Reg. 11458)


El 1835 va perdre la categoria d'església parroquial i va passar a ser capella particular de l'Ajuntament de Barcelona, el qual en decretà finalment l'enderrocament, que va tenir lloc l'any 1869 per poder ampliar les dependències de l'Ajuntament. Aquesta ampliació es va rematar durant l'època Porcioles amb l'enderroc l'illa de cases situada entre els carrers Pas de l'Ensenyança, Font de Sant Miquel, del Mico i la plaça de Sant Miquel, per bastir, entre 1962 i 1969 l'horrible edifici de dotze plantes conegut amb el nom de Novíssim i rebaixat a vuit l'any 1994.

La portalada gòtico-renaixentista es va desmuntar i va ser traslladada a l'església de la Mercè, al carrer Ample, on ara fa de portada del transsepte i encara s'hi poden veure el números amb què es van marcar les pedres per a ser traslladades. El campanar també es va desmuntar i, amb afegits, es va col·locar al costat de l'actual parròquia de la Concepció, al carrer d'Aragó, antiga església del monestir de Jonqueres, traslladada des del seu lloc original quan es va obrir la Via Laietana a principis del segle XX.


Façana de l'església de Sant Miquel
Dibuix d'Eduard Gràcia (AHCB)


Un altre dels elements que va ser salvat de l'església de Sant Miquel és un capitell bizantí procedent de l’església de Sant Polyeuktos (524) de Constaltinople, la més gran abans de la construcció de Santa Sofia. El temple va ser construïda durant el regnat de Justí I (450-527) per ordre de Anicia Juliana (462-528), filla de l'emperador romà d'Occident, Anici Olibri (472), com a símbol del poder imperial.

Va restar dempeus fins el segle XI, moment a partir del qual els seus elements més significatius es van disseminar per la Mediterrània i van
ser aprofitats en altres construccions, com per exemple en les esglésies de Sant Joan i Sant Pau de Venècia.


El capitell bizantí de Sant Miquel
transformat en pila baptismal
Autor desconegut (AFB)


Sobre l'arribada del capitell a Barcelona hi ha dues versions. Una d'elles, d'origen llegendari, diu que la van dur els almogàvers, però és sabut que aquesta companyia catalanoaragonesa de mercenaris no va saquejar Constantinoble. Sí que ho van fer, però, els venecians. La segona hipòtesi, precisament, la més plausible explica que el capitell podia haver arribar des de Sicília, conquerida pels catalans l’any 1282. L’illa hauria pogut ser una via de penetració de l’espoli sistemàtic de restes arqueològiques per part dels venecians. El misteri, però, encara perviu i res no s’ha pogut demostrar.

El capitell va romandre a l’església de Sant Miquel fins la revolució de 1868, quan va ser enderrocada, i acompanyat de la porta i d'altres peces va anar a parar a la Junta d’Obres de l’església de la Mercè.

A l’església de la Mercè va servir, després de buidat, com a pica baptismal fins els fets del dia 19 de juliol de 1936, moment en què fou rescatat per la Comissaria General de Museus Arqueològics de Catalunya (creada el 21 de juliol) i es conserva en el Museu d'Arqueologia de Catalunya.

*

Bibliografia

Pallarés, Francisca. "Las excavaciones de la plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino", Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, XIII, 1969. Ajuntament de Barcelona - Museu d'Història de la Ciutat, p. 5-42.

Miró i Alaix, Carme. "Els balnea de les domus de Barcino", QUARHIS, 7 (2011), p. 68-83.



dimarts, 10 de maig de 2016

El Saturno Parque, el Cabaret de la Muerte i altres atraccions misterioses

Catàleg de la inauguració del Saturno Parque (1911)
© Xavi Rodríguez (Bloggercoaster)


Quan la Ciutadella va ser el Coney Island de Barcelona

L’any 1911 es complien deu anys de la inauguració de les atraccions del Tibidabo i en feia prop de quaranta de la desaparició dels Camp Elisis, inaugurats el 1853 en el passeig de Gràcia entre els carrer d’Aragó i Rosselló, i desmantellats el 1872, i del qual només un passatge amb el seu nom en recorda l’existència.

El 1911 dos projectes es posaven en marxa. Un, el Gran Casino de l’Arrabassada (1911-1934), del qual en queden múltiples restes (escales, balustrades, túnels i pous) escampades per Collserola i ocultes en el bosc. L’altre, el Saturno Parque (25 de maig de 1911-1926), que va ocupar dos emplaçaments diferents dins del Parc de la Ciutadella. Fins el 1916, en el Pati d’Armes, entre l’actual Parlament de Catalunya i l’institut Verdaguer; i d’aquesta data fins que tanca el 1926, en la zona ocupada per l’estany del Parc, la Cascada i zones adjacents.

Ens interessa parlar del Saturno Parque (després rebatejat com a Saturno Park) perquè el coneixement que es té de les atraccions que el componien s’ha obtingut a les hemeroteques a través de la premsa, o de les moltes postals que circulen, però no d’una font directe, cosa que sí hem pogut fer recentment i que ha reportat moltes sorpreses.


El Luna Park de Coney Island (NY), il·luminat de nit, el 1906
Col·lecció Detroit Publishing Company (Library of Congress)


El Saturno Parque pren com a referència els Luna Park de Coney Island, a Nova York, i el de París, i pretén convertir-se en el gran centre atraccions i d’oci popular de Barcelona. La comparació, però, és purament formal perquè el parc d’atraccions barceloní no tenia ni la magnitud ni la capacitat d’atracció del Luna Park novaiorquès, capaç de rebre un milió de visitants en un sol dia si sumem atraccions, restaurants i platges. Malgrat tot, l’entorn del Parc de la Ciutadella li donava un aspecte grandiós i elegant que es multiplicava a la nit amb els milers de llums estàtics que il·luminaven les atraccions i els que es movien al ritme dels trens, els cotxes i les vagonetes circulant incessantment sota la música i la cridòria del públic excitat.


El Saturno Parque il·luminat de nit (1915)
Col·lecció Roisin (AEFC)


Entre les atraccions del Saturno, que van anar variant amb els anys, destacaven el Patín Siglo XX (un tobogan gegant), l’Skating Ring (pista de patinatge), la Plataforma de la Risa o Rueda del Diablo (una pista giratòria que feia perdre l’equilibri), els Columpios reales (barques que es gronxaven, com les del Caspolino), el Planeten-tunnelbahn (un carrusel ondulatori), La Taberna de la Destrucción (un pim-pam-pum), la Flecha de los cigarros, el Laberinto de la escalera diabólica, el Tiro automático con figuras móviles, el Cucut (un capgròs autòmat), el trenet Metropolitan miniature (vegeu En tren pels parcs de Barcelona) i un Tiro de pichón que permetia disparar amb armes de veritat sobre coloms, conills i pollastres, en uns temps en què eren habituals no només les atraccions de tir amb animals, sinó que per Barcelona s'escampaven locals amb espectacles de lluites d'animals.


El Pim-pam-pum del Saturno Park (1913)


Les atraccions estrella, però, eren les famoses Witching Waves (onades embruixades, a les quals s’entrava a través d’unes grutes amb estalagmites i estalactites), el Water Chute (vagonetes llançades a l’aigua d’un estany per una pendent), el Tobogan Glissoir (en forma de tirabuixó amb tres pistes) i una muntanya russa de grans dimensions coneguda com Los Urales. Aquesta atracció havia vingut de València, on el 1909 havia presidit la zona d'esbarjo de l'Exposició Regional. Hi destacava un cuc enorme a meitat del recorregut que semblava engolir les vagonetes. Les vies s'enlairaven fins a 30 metres d’alçada i sembla que va arribar a ser la muntanya russa més llarga d'Europa.

A més d'establiments de restauració, refrescos, cafeteries i bars, el parc comptava amb salons fotogràfics que permetien fer caricatures i caracteritzacions, bàscules, telescopis, gramòfons, cinetoscopis (una màquina d’ús individual que permetia veure una pel·lícula introduint una moneda) i un aparell que permetia recuperar forces mitjançant corrents elèctrics. L'electricitat estava de moda-

També hi havia un teatre i un cinema en un edifici d’aires egipcis i babilònics, i el Kaiser Panorama, un aparell òptic que permetia que vint persones alhora poguessin veure imatges il·luminades en tres dimensions (estereografies), atracció molt popular a tot Europa, que il·lustraven, com si fossin reals, els esdeveniments “més importants del món” de la història antiga i actual: paisatges, guerres, incendis, terratrèmols, inundacions, erupcions de volcans, naufragis, crims, comèdies, tragèdies i festes, que satisfeien la curiositat de la gent en un temps en què viatjar era un luxe i no era possible conèixer el món de cap altra manera. S’anunciava com el panorama favorit del kàiser alemany Guillem II. Procedent dels anys del precinema, aquests aparells encara atreien més públic que el cinema, un art sense prou entitat que compartia espai com a element de transició entre els espectacles escènics.


Gravat d'un Kàiser Panorama de 1880


Fenòmens, autòmats i inferns

A banda de les atraccions, el Luna Park de Coney Island, igual que els parcs d’atraccions de les grans ciutats americanes i europees, atreien el públic, sobretot abans del triomf del cinema com a espectacle de masses, amb autòmats, màgia, fantasmagories, barraques de fira que exhibien fenòmens i tota mena de manifestacions que resultaven exòtiques o incomprensibles per a un públic fàcil d’enganyar.

El Saturno no va ser aliè a aquestes experiències malgrat que la premsa no se’n va fer ressò, com ha passat sovint a Barcelona amb aquelles manifestacions d’oci popular que s’escapaven de l’ortodòxia o que eren prou excèntriques com perquè el bon gust i el seny no les publicités.

Pel que fa als fenòmens, és coneguda la presència dels famosos Paquito i Vendeen, un nan i un gegant que van fer força fortuna per tot Europa i que eren del gust barceloní com ho demostra la continuada exhibició de parelles similars des de mitjan segle XIX, com han deixat constància a les cartelleres, però que es remunta a moltes dècades abans. Entre les moltes exhibicions que el nan Paquito feia hi havia des de números circenses a corrides de toros més o menys còmiques, com la que oferí el juliol de 1914, seguint una tradició habitual al Torin de la Barceloneta i en molts espais improvisats de la ciutat.

Entre les atraccions desconegudes fins ara, una de les que despertava la curiositat del públic era el Departamento de los fenómenos, misterios y enigmas. Repartits en escenaris diferents hi havia cinc autòmats:

Cabeza de María Stuart: En un tron i sobre dos sabres, el cap de Maria d’Escòcia, que va morir decapitada el 1587 per ordre de la reina Isabel I d’Anglaterra, movia els ulls, plorava, reia i contestava les preguntes del públic.

La mujer pez: Un altre cap parlant que responia preguntes, però aquest cop dins d’un aquàrium de vidre ple d’aigua i peixos.

La mujer sirena: En aquest cas una bella ondina surt del mar a la posta del sol i fa contorsions sospesa a l’aire, sense cap subjecció aparent, i al so de la música. Després de diverses piruetes, se submergeix de nou dins de l’aigua.

El busto enigmático de Silvia: La noia que respon al nom de Sílvia només té mig cos que reposa sobre una tauleta. La seva és una història trista i la va explicant mentre el públic puja a l’escenari per veure el bust de prop.

La Ninfa de las Flores: En un escenari en forma de teatret de fusta, decorat a l’estil japonès amb garlandes, borles i espelmes enceses, un gerro mostra un ram de flors que es van obrint al so d’una música melancòlica mentre entre els pètals apareix el cap d’una nimfa d’aspecte oriental, que també parla i respon les preguntes del públic.

Sota el títol genèric de Diversiones familiares Dorwan, aquest personatge dirigia i oferia “espectàculos instructivos y morales” que recreaven quadres plàstics amb al·legories de la naturalesa, de l’infern i representacions de l’Antic Testament. Les imatges se succeïen com il·lusions passatgeres que apareixien i s'esvanien com a meteors fugitius fent servir, en paraules de Dorwan, “un método eminentemente científico”.

Le Chevalier Dorwan, que és com es feia dir aquest artista, es va donar a conèixer a Barcelona l'any 1910. Va començar actuant al teatre Apolo i al Gran Via, per passar al Poliorama on s'hi va passar fins a final d'any. Posava sobre l'escenari un espectacle de fantasmagories que s'anomenava La habitación celestial, que era presentat amb un experiment científic que desafiava les lleis de la física. Jugava amb efectes òptics i lumínics per fer aparèixer figures evanescents com fantasmes.

Les atraccions amb emocions fortes començaven amb el Camino del infierno, una recreació, com anunciaven, de “lo que se cree de las regiones infernales”. Era una mena de túnel del terror, amb passadissos a diferents nivells que conduïen “por los caminos montañosos del Averno” i als quals s’accedia amb unes plataformes elevadores. Els terres inestables, els efectes òptics i la projecció de fantasmagories procuraven un autèntic descens als inferns.


El Cabaret de la Muerte del Paral·lel (1926)


El plat fort, però, era el Teatro del Cabaret de la Muerte y el Paraíso. Vam sentir parlar per primer cop del Cabaret de la Muerte arran del descobriment d’un espectacle que amb aquest nom s’exhibia en el número 72 de l’avinguda del Paral·lel, entre els anys 1925 i 1926, en els soterranis del Café Concert Sevilla. Si aquest descobriment va ser una sorpresa, ho és més saber que un espectacle semblant i amb el mateix nom ja existia l’any 1911 quan es va inaugurar el Saturno Parque.


El Cabaret de la muerte del Saturno Parque, amb imatges del Cabaret du Néant de París



El Cabaret du Néant del Saturno Parque,
en uns anuncis de 1911



L’escenografia del Cabaret de la Muerte del Saturno era semblant al del Cabaret du Néant, fundat el 1892 per l’il·lusionista Antonin Dorville, amic de Georges Méliès, i situat en el número 34 del Boulevard de Clichy de París. El local parisenc, que funcionava alhora com a taverna, oferia espectacles relacionats amb la mort, els fantasmes i l’infern, en un ambient d’esquelets, calaveres i taüts, mentre els clients prenien begudes que s’anunciaven fetes de sang, pus i esputs de tuberculosos, i on s’entretenia els espectadors amb trucs d’il·lusionisme i fantasmagories.

El nom i les imatges del Cabaret du Néant es feien servir, precisament, com a reclam de l’espectacle del Saturno Parque. Una de les atraccions proposava als espectadors ser introduïts en un taüt per a ser transformat en un esquelet sota el suggeridor anunci que proclama la transfiguració de les ànimes. L’espectacle, en un entorn similar al d’una cripta, durava una hora mentre una música tètrica composta especialment per al show aterria un públic ingenu i necessitat d’emocions fortes.

Probablement, l’espectacle del Paral·lel deuria ser semblant a aquest del Saturno Parque, mentre el Café Concert Sevilla feia les funcions de taverna, diferenciant-se d’aquesta manera del Cabaret du Néant, que compaginava les dues funcions.

El Teatro del Cabaret de la Muerte y el Paraíso completava la seva oferta amb les Experiencias anatómicas que, sense saber exactament què contenien, oferia “operaciones instructivas, morales y atractivas” que ens porta a pensar en l’existència d’un petit reservat que mostrava un gabinet de figures anatòmiques de cera que podien mostrar el procés de gestació i el part, amb una atractiva Venus anatòmica, o els estralls de les malalties venèries, com més tard va fer el Museu Roca.

Hi ha encara molt per descobrir en el món de l’oci popular de la Barcelona del segle XIX i principis del XX. La recerca és lenta i costosa, però les descobertes són grans, com ho van ser els museus anatòmics que es van exhibir a la ciutat. El coneixement d’aquestes atraccions i exhibicions del Saturno Parque ha estat casual gràcies a la localització d’un catàleg de la inauguració de l’any 1911. Quan es tracta d’espectacles itinerants la dificultat de trobar-ne algun rastre augmenta. Pel camí hem trobat zoològics humans que s'exhibien en el Tibidabo i el Turó Park, on una tribu himàlaia era exhibida, el setembre de 1915, entre espectacles de sardanes, putxinel·lis o la casa encantada, i que eren descrits com "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos". La recerca continua.


 Tobogan Glissoir

Muntanyes russes Los Urales

Water chute

Witching Waves