La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 13 de juny de 2016

Barcelona, metròpoli colonial

Porcioles rep el Floquet de Neu a Barcelona
Foto: Pérez de Rozas (1967)


Barcelona, metròpoli colonial

Des del dia 10 de juny, el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada acull l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”. Comissariada per Andrés Antebi (antropòleg, documentalista i un dels fundadors de l’Observatori de la Vida Quotidiana), Pablo González Morandi (antropòleg), Alberto López Bargados (professor d'Antropologia Social a la Universitat de Barcelona) i Eloy Martín Corrales (historiador), ens mostra la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola i ens permet recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, la Ciutat Comtal es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.


Colònies espanyoles a Àfrica


Fent memòria del passat colonial

Quan viatjar i l’accés a la informació no eren tan assequibles com ara, el coneixement del món ens arribava oralment, o a través del cinema i la lectura. En tot cas, la percepció de la realitat sempre té molt de subjectiu i la imaginació, sovint programada institucionalment, juga un paper fonamental en el constructe social i cultural. Aquesta és la raó per la qual la llegenda i la història a vegades es confonem en l’imaginari col·lectiu.

La infantesa de les generacions formades amb la lectura de tebeos han estat també viatgeres i aventureres a través de les narracions de les històries gràfiques i de les pàgines dels atles. La imaginació buscava el desconegut i les terres exòtiques més allà de les fronteres conegudes, de la mateixa manera que al carrer ens aventuraven als límits prohibits del barri: el finis terrae dels mapes antics.

Una font de coneixement ha estat per a molts nens els segells de correus. Les imatges i els noms dels països ens parlaven de terres llunyanes, com les etiquetes d’hotels de les velles maletes de viatge, i en molts casos de països que havien deixat d’existir durant la transformació que Europa havia patit en el període d’entreguerres. Alguns tornarien després de la caiguda del mur, però Bòsnia, Sèrbia, Ruhr, Sarre o Candia tenien ressons imperials i colonials.

Durant els anys 60 vam assistir a la desaparició de l’imaginari colonial espanyol. Els sons dels tambors ens arribaven de llocs com Río Muni (Mbini), Fernando Poo (Bioko), Elobey, Annobon i Corisco (Mandyi), unificats a partir de 1926 sota el nom de Guinea Espanyola; i Río de Oro, Ifni, Cabo Juby, unificats amb el nom d’Àfrica Occidental Espanyola i més tard Sàhara Espanyol. Més llunyà quedava el Protectorat del Marroc, que aplegava ciutats importants com Tànger, Tetuan o Xauen, a les regions de Yebala, Villa Bens (Tarfaya) i el Rif. Del Rif en coneixíem, sobretot, el Desastre d’Annual, la batalla on Abd el-Krim (Abd al-Karim) va ridiculitzar l’exèrcit espanyol i va aconseguir crear la República del Rif, de vida efímera (1923-1926).

El Sàhara Espanyol, que en el nostre imaginari ens porta a històries de la mili, va ser entregat al Marroc i Mauritània el 27 de febrer de 1976, després de la Marxa verda (1975), composta de 300.000 colons i 25.000 soldats marroquins, que va acabar malmetent els drets dels sahrauís (berbers) a la independència.

El Protectorat va ser entregat al Marroc l’any 1956, i d’aquella colònia en queden les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla (el Marroc les continua reclamant) i, repartits per la costa, els enclavaments de Perejil, Peñón de Vélez de la Gomera, Islas Alhucemas i Islas Chafarinas. Les illes Canàries també són territorialment africanes, però el aborígens canaris (els anomenats guanxes, de probable origen berber) van ser gairebé exterminats i els pocs que van quedar es van difuminar entre la població colona. Malgrat tot, el MPAIAC (Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario), creat per Antonio Cubillo el 1964, va reivindicar les arrels guanxes i africanes de les illes i la independència a través de la lluita armada amb les Fuerzas Armadas Guanches (FAG), fins que l’organització es va dissoldre el 1979.


Centre d'Ikunde de l'Ajuntament de Barcelona
© Zoològic de Barcelona


Guinea Equatorial

Pel que fa a Río Muni, Fernando Poo, Elobey, Annobón i Corisco, la colònia va ser possessió espanyola entre 1885 i 1968. Va ser unificada el 1926, i el 1959, convertida en la Guinea Espanyola, Fernando Poo i Río Muni (riu Mbini, batejat com a “Benito” pels colonitzadors) van adquirir l’estatus de províncies espanyoles d’Ultramar. I va ser en aquell 1959 que l'Ajuntament de Barcelona (amb el finançament del Zoològic, Parcs i Jardins i el Museu Etnològic, aleshores dirigit per August Panyella) muntava a Ikunde un Centre d'Experimentació i Adaptació Animal, que va proveir d'animals el zoològic de Barcelona i el més famós dels quals va ser Copito de Nieve. En llengua fang (ètnia que comparteix el territori guineà amb els bubi) el nom original era Nfumu Ngui ("goril·la blanc"), i Jordi Sabater (primatòleg i conservador ded centre, a qui uns caçadors van vendre l'animal, l’any 1966) el va anomenar Floquet de Neu. Inicialment presentat a Tele/eXpres com a Blancaneus, va fer fortuna el nom de Sabater quan la revista National Geographic el va treure en portada el març del 1967 amb el nom Snowflake. Un blanc entre negres, el Floquet de Neu es va convertir en la icona de la Barcelona del tardofranquisme.

Però aquesta no va ser l’única relació de Barcelona amb la colònia guineana. Des del segle XIX, els territoris guineans s’havien convertit en subministradors d’esclaus que nodrien la industria espanyola a Amèrica, sobretot a l’estrella de la Corona, Cuba, gran productora i exportadora de canya de sucre, especialment en forma de rom: moltes empreses dedicades a aquest licor, ara multinacionals, duen cognoms catalans com Bacardí, Brugal o Barceló. El rom cremat i les havaneres que ens transporten melangiosament a les llegendàries Antilles són fruit de la suor d’esclaus guineans. Cuba, conjuntament amb Puerto Rico, Filipines i Guam, es van perdre després de la Guerra de Cuba, el 1898, i un any després Espanya va vendre a l'Imperi alemany els arxipèlags de les Marianes, Palau i les Carolines, al Pacífic.


Publicitat de la Compañía Anónima de Productos Africanos


A finals del segle XIX, però, Río Muni, Fernando Poo, Elobey, Annobon i Corisco es van convertir també en centres productors de cacau, cafè i fustes nobles, principalment, i van ser també empreses barcelonines les que es van aprofitar de les colònies: la fàbrica serradora de la Compañía Nacional de Colonización Africana (ALENA), on arribaven els grans troncs d'ocumé per a la fabricació de contraplacats des de les concessions que tenia a Guinea; Cafés y Maderas de Guinea SA (CAMASA); o la Compañía Anónima de Productos Africanos (CAPA). I entre els empresaris amb nom, el pare de Fèlix Millet (espoliador del Palau de la Música), que va enviar el fill a fer-se la pell dura a les plantacions africanes, propietat de la Compañía Agrícola Industrial de Fernando Poo, que el pare presidia. La hisenda més gran de l'illa, productota de cafè i cacau, es deia, per a més glòria, Montserrat.

Mentrestant, els missioners claretians de Vic s’encarregaven de les tasques d’evangelització de les poblacions autòctones alhora que es convertien en els primers exploradors i colons que desenvolupen l’acció extractiva de les riqueses de Guinea. La religió exercia un fort paper aculturitzador, malgrat que el missioners van fixar la literatura i la gramàtica de les llengües locals i, en certa manera, es van convertir en notàris d'investigacions antropològiques i han conservat un valuós fons fotogràfic que testimonia el procés colonitzador.



Xocolata Batanga



Però les empreses més populars van ser les que explotaven les plantacions de cacau per a la producció de xocolata o derivats, com Batanga (que va editar l’àlbum de cromos A través de África), Amatller i Cola-Cao. Totes elles feien servir la imatge paternalista del negret al servei del consum de l’home blanc, com queda ben reflectit a la cançó “Yo soy aquel negrito del África tropical que cultivando cantaba la canción del Cola-Cao”.




“Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial” ens permet mirar enrere i analitzar amb mirada crítica el nostre passat. Un acte de contrició que no demana necessàriament penitència però que sí ens fa conscients i ens permet enriquir qualsevol discurs. No n’hi ha prou amb demanar la retirada de l’estàtua de López y López, marquès de Comillas, fundador de la Compañía Transatlántica a la Cuba colonial (1850), de la Compañía General de Tabacos de Filipinas (1881) i cofundador i primer president del Banco Hispano Colonial (1876). Cal contextualitzar la història i entendre que som fills del passat, amb tots els seus encerts i errors, i que ser-ne conscients ens ajudarà a no repetir-los. Amb el pic com a argument ens caldria enderrocar tot el modernisme, per posar un exemple; amb la pala acabarem desenterrant el passat enderrocat amb un lament. Només l’esperit crític, l’acte de contrició de la raó, ens salva.