La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 25 de juliol de 2016

Un fortí al Somorrostro


Pescadors a la platja del Somorrostro. Frederic Ballell, 1915
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Buscant imatges i informació per al recull dedicat a Somorrostro i literatura que publicarem el proper 2017, he topat diverses vegades amb la fotografia de la platja del Somorrostro que encapçala aquest apunt, realitzada per Frederic Ballell l’any 1915, i dipositada actualment a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Com que la fotografia no documenta el barri de barraques que anys més tard s’estendria per tota la platja, l’he desestimada per il·lustrar els fragments literaris que tenen aquest barri com a protagonista. A tocar del Somorrostro ja hi va haver les anomenades barraques de mar en els segles XVI i XVII, abans que l’indret adquirís aquest nom, i a mitjans del segle XIX es constituí com a barri de pescadors fins arribar a convertir-se el barri de 1.400 barraques que va desaparèixer l’any 1966 sota la piqueta, no per raons socials, sinó per evitar que Franco veiés mentre presidia les maniobres navals que van tenir lloc en aquella data aquell poblament que no s'adeia amb l'esperit trionfalista del règim.

Però a força de mirar la fotografia de Ballell, hi ha alguns detalls que criden l’atenció. El primer és la descripció que l’Arxiu Fotogràfic fa de la imatge: “Nens jugant a estirar l'arc a la platja del Somorrostro l'any 1915, una de les zones històricament més deprimides de la ciutat”. No cal fixar-s’hi gaire per adonar-se que els personatges no són nens jugant, sinó pescadors estirant l'art (no l'arc), un tipus de pesca, com s'indica a la següent fotografia, possiblement també de Ballell. Un error sense més importància.




D’altra banda, sí que crida molt més l’atenció i resulta interessant el terraplè de l’esquerra que serveix de suport i fonament a algunes de les construccions i fàbriques que s’estenen paral·leles a la línia de platja. La forma inclinada de la part baixa té tot l’aspecte d’una escarpa i està rematada per un cordó decorat per caps antropomòrfics. És l’estructura típica de la paret externa d’una fortificació.

Buscant documentació hem trobat una fotografia en un exemplar de la revista Barcelona Atracción, editada per la Societat d’Atracció de Forasters entre els anys 1908 i 1936. En aquesta imatge de 1936 es poden apreciar amb detall l’escarpa, el cordó i els caps; i a més, el peu de foto indica que es tracta de restes de l’antiga Ciutadella militar de Barcelona que, començada a construir l’any 1716 després de la derrota de 1714 contra les tropes borbòniques, fou enderrocada entre els anys 1869 i 1878 i per construir-hi l’actual Parc de la Ciutadella.


Restes de la ciutadella a la platja del Somorrostro
Barcelona Atracción, 1936


L’afirmació sembla raonable, però caldria precisar-la. Els baluards de la Ciutadella, amb els seus contraforts, sobresortien poc més enllà dels actuals límits del parc. En el cas del Baluard de Don Felip, la part més extrema superava per poc l’actual passeig de Circumval·lació. Per tant, l’estructura perimetral de la fortalesa no podia arribar fins a la platja. Es podria pensar que formava part del Fortí de Don Carles, que estava unit a la Ciutadella per un llarg viaducte fortificat, arribava fins la platja i servia com a castell de guaita de la zona marítima.


Planta de la fortalesa de la Ciutadella, amb el fortí
de Don Carles a la vora de la platja
Arxiu Històric de Barcelona


Sobre aquest terraplè es construí la Secció Marítima de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, aprofitant el fortí com a pavelló, que estava unida al recinte de l’exposició del Parc de la Ciutadella també amb un pont com en el cas del fortí. Després de l'exposició el fortí va ser enderrocat i en aquell indret s'hi va construir l'Hospital d'Infecciosos (el llatzeret), que després esdevindria l'Hospital de Mar. Les restes del fortí a la foto de 1936 van quedar com a testimoni, amb la plaça de toros del Torín i la fàbrica de gas custodiant-lo a esquerra i a dreta respectivament.


Fragment d'un plànol de Barcelona (D. J. M. Serra, 1890. ICC),
amb el pont que uneix el Parc de la Ciutadella amb la Secció
Marítima de l'Exposició Universal de 1888,
a la zona on hagué el Fortí de Don Carles


Però encara es pot precisar més l'origen i l'ús del terraplè. Si ens fixem en el plànol superior, de 1890, el Fortí de Don Carles està molt separat de la costa i no encaixa amb les fotografies, on la construcció és sobre la sorra de la platja.




La solució la trobem en plànol topogràfic geomètric realitzat per Miquel Garriga i Roca l'any 1862. Aquí es pot veure i llegir perfectament que la fortificació pertany a una bateria defensiva de tot el conjunt, Ciutadella Militar i Fortí de Don Carles. L'última relíquia supervivent d'aquelles construccions militars fins que les obres de la Barcelona olímpica van acabar amb les fàbriques i van obrir la ciutat al mar. D’aquella fortalesa, que com el Castell de Montjuïc havia servit per controlar la ciutat rebel en lloc de defensar-la, havien sobreviscut el Palau del Governador, convertit en institut d'ensenyament secundari; l'Arsenal, ara seu del Parlament de Catalunya; i la capella castrense, que es resisteix a abandonar aquest món que no és el seu. Edificacions que s'alcen impertèrrites sense saber que els bustos antropomòrfics del fortí romanien castigats sobre la sorra, d’esquena a la ciutat, veient com les barraques del Somorrostro els privaven de la vista del mar, esperançades quan la marina de Franco va desembarcar sobre la platja fins que la piqueta les va convertir en engrunes i els donà el descans etern.


*

Agraïments:

En la recerca documental i planimètrica hi han participat Francisco Arauz i Alfred Puig, als quals agraïm la seva col·laboració com en tantes d'altres ocasions.

dilluns, 11 de juliol de 2016

Barcelona, ciutat de canòdroms i decadència de postguerra

Foto: Arnim Schulz



[Actualitzat 10 de juliol de 2016]


La relació amb els canòdroms és generacional, molt semblant a com ho explicava Xavier Theros a l'article "Historias de perros veloces", que publicava a El País l'agost de 2011. És generacional perquè forma part del paisatge físic i emocional d'una determinada època. Canòdroms com el Pabellón del Deporte eren una relíquia del passat que ens posava en contacte amb la postguerra, amb els ambients que havien sobreviscuts al passat temporal i moral a la ciutat, entre la dècada de 1960 i principis de la de 1970, fins la desaparició dels tramvies. El Price, les Atracciones Apolo, el Caspolino del Paral·lel o els burots que encara quedaven dempeus; el Somorrostro, del qual el 2016 se'n celebra el 50 aniversari de l'enderrocament (1966), i que, com un espectacle del far west, es podia observar des del passeig Marítim que acabava bruscament a l'hospital del Mar; l'asil del Parc amb la immensa bassa d'aigua en el seu sostre... I si l'experiència es volia tenir a l'estómac, en una graneria de Collblanc podies comprar farines de garrofa i de guixes per fer farinetes, el plat per excel·lència dels anys de la gana.

D'altres espais han sobreviscut més temps i el record és més generalitzat, com els banys de la Barceloneta: Sant Sebastià, Sant Miquel, Orientals, Astilleros; llocs de record amable i familiar tot i que pels racons i les ombres s'hi amagava el misteri de la carn. L’aquàrium de l’Instituto de Investigaciones Pesqueras, les muscleres de l'escullera, les parades que s'instal·laven el diumenge al matí al passeig Nacional i els bulliciosos restaurants de la platja de la Barceloneta, a peu de sorra, olor de peix i bronzejador d'oli de coco.

Més selecte, a Sarrià hi havia Piscines i Sports, que va acollir campionats esportius escolars, olimpíades populars i tota mena d'activitats culturals, balls i revetlles. Durant els anys de la guerra va esdevenir un centre de reclutament. Durant la Dictadura va recuperar la seva funció com a centre privat de pràctica esportiva amb el nom espanyolitzat de Piscinas y Deportes.

També l'Avenida de la Luz (1940-1990), que va néixer com a modern carrer comercial subterrani però que els anys van convertir en un lloc trist i decadent; igual que el seu cinema i d'altres cinemes miserables com el Cine Mar, freqüentats per prostitutes i borratxos que hi buscaven sostre i refugi fins que arribés la nit. Les Termes Municipals de la plaça d'Espanya o els Baños Turcos del carrer Calàbria amb Sepúlveda també van veure com s'escrostonaven les seves parets i perdien la pàtina moderna dels seus primers dies.


El canòdrom Pabellón l'any 1989
Foto: Gustau Nacarino


Aquell imaginari infantil i adolescent ha acabat deixant un gust pels llocs decadents a la darrera generació que va viure el llum de gas i va veure els trens traient fum. Desaparegut el Price (1934-1973), el gran palau de la boxa i la lluita lliure (també espectacles de postguerra), el canòdrom del Pabellón del Deporte era, sens dubte, el que reflectia millor els temps de les cartilles de racionament i de l'autarquia amb la decadència dels llebrers, de la gent que freqüentava les curses i de les instal·lacions. Homes i dones d'edat indefinida i jubilats que hi passaven la tarda apostant, medrant i buscant companyia a les grades, o els més inquiets en els lavabos públics. Pels racons encara s'hi sentia l'olor de zotal, de puro ranci i colònia barata.


Plànol del Pabellón del Deporte


Construït l'any 1950 i enderrocat el 2001, les instal·lacions del Pabellón del Deporte, que a més de canòdrom (a partir de 1953) havien funcionat com a pista poliesportiva, quedaven amagades dins de l'interior de l'illa de cases de la Gran Via, Llança i Sepúlveda. Amb la construcció del Palau d'Esports de Montjuïc l'any 1955 per als Jocs del Mediterrani, el Pabellón va entrar ràpidament en decadència. Els anys 60 ja estava atrotinat, però quant més t'enfilaves per les grades superiors, les seves estructures de fusta protegides per barres de ferro oxidat, amb bancs de pedra, estaven més abandonades i feia més difícil creure que la gent havia omplert aquell palau a l'aire lliure per veure uns mundials de hoquei sobre patins, vetllades de boxa, bàsquet i ciclisme (s'hi compaginava la funció de velòdrom amb la de canòdrom, sobre el qual es muntaven les tribunes desmuntables de pista). L'any 1952 s'hi va fer l'espectacle Viena sobre hielo, però l'actuació inaugural es va haver de suspendre per la pluja. També va ser l'aigua la que va obligar a traslladar alguns partits del mundial d'hoquei patins de 1954 a la sala oval del Palau Nacional de Montjuïc. Podeu veure aquí les últimes imatges del Canòdrom Pabellón.


Canòdrom Meridiana


Un altre canòdrom està en la memòria recent dels barcelonins. El Meridiana (1963-2006), situat entre els carrers Ignasi de Ros, Pardo, Riera d'Horta i Concepció Arenal, havia de ser el Centre d'Art Contemporani, salvaguardant l'oval de la pista i l'edifici catalogat, dissenyat per Antoni Bonet i Josep Puig, però no va reeixir i ara sembla que es convertirà en Parc de Recerca Creativa. Malgrat la modernitat de les instal·lacions, l'ambient continuava tenint un cert aire decadent per l'espectacle i per una afició que com la dels bingos haurà acabat trobant altres formes d'oci.


© Fons Enric H. March


Potser també hi haurà qui recordi el canòdrom Diagonal (1962-1984), que es va dir Avenida fins 1979. Situat a la Diagonal al costat del Club de Polo, l'afició era tan gran que hi havia unes taquilles a l'avinguda de la Llum que en despatxava apostes, com ja ho havia fet d'altres canòdroms, que també havien venut butlletes en el Cafè Espanyol del Paral·lel. A manca d'hipòdrom (el de Barcelona era a Can Tunis i va subsistir entre 1883 i 1934), aquest canòdrom volia acollir un públic més selecte, per aquesta raó les instal·lacions comptaven amb una magnífica terrassa de 85 metres de llarg per 20 d'ample, amb unes graderies amb 72 llotges i un acollidor saló social que disposava de llar de foc, bar i restaurant, i oferia sessions nocturnes. Va tancar l'any 1984, però les ruïnes van ser presents uns quants anys fins les obres olímpiques. El banderí que il·lustra l'apunt el vaig rescatar d'entre la runa.


Una passió que neix durant la República

L'afició per les curses de llebres a Barcelona no és una novetat de la postguerra; no neix com una forma de circ per entretenir les masses i fer que oblidin els problemes socials i polítics derivats de la guerra i la repressió. Neix durant la República fruit d'una moda que s'havia estès per tot el món i d'un negoci extraordinari al voltant de les apostes, tot plegat afavorit per una liberalització de les formes i els costums que no hem de mirar amb els ulls d'avui. També havien estat habituals els espectacles de baralles de galls des de principis del segle XIX fins que es van prohibir l'any 1913, malgrat que van continuar de forma clandestina fins que durant la República van desaparèixer definitivament. La sensibilitat vers el patiment dels animals és relativament recent, com es fa palès amb les corrides de toros, que a Catalunya i les Illes Canàries estan prohibides però no a la resta d'Espanya ni a França.

Dèiem que l'afició naixia els anys 30, i potser el que sorprendrà als barcelonins és que a la ciutat hi hagi hagut vuit canòdroms. El blog Barcelofília ens ha anat oferint els apunt dedicats a aquestes instal·lacions i a Bereshit hem volgut sistematitzar i ordenar aquesta informació per tenir-ne una cronologia clara i enllaçarem cada canòdrom a les notes que ens aporta aquest blog dedicat a la Barcelona desapareguda.




El primer canòdrom de què tenim notícia és el Park (1932 -1951), rebatejat com Parque quan després de la Guerra Civil es van castellanitzar tots els noms estrangers, però que popularment era conegut com Sol de Baix, i estava situat on avui hi ha la plaça del mateix nom, sota la travessera de Les Corts, entre Carles III i Joan Güell, en uns terrenys adquirits pel FC Barcelona l'any 1926 i on van jugar les seccions d'atletisme, beisbol, basquet, rugbi i hoquei. A més de curses de llebrers també s'hi van fer competicions de cavalls trotons, de motocicletes dirt-track i a principis dels anys 40 la secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants hi va organitzar algunes proves ciclistes. Els terrenys van ser recomprats pel FC Barcelona quan es va construir el Camp Nou


Kennel Club


El segon canòdrom va ser Kennel Club (1934-1938), construït a la Torre Melina, al final de l'avinguda del 14 d'Abril (Diagonal), en els terrenys on després s'instal·laria el Reial Club de Polo.


Canòdrom Club Guinardó (1935)
Josep Brangulí (ANC)


El tercer va ser el Canòdrom Club Catalunya (1934-1936) del Guinardó, situat en el Torrent de Melis entre l'Hospital de Sant Pau i l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Acabada la guerra es va convertir el Campo de Deportes del Frente de Juventudes i posteriorment en el camp de futbol del Martinenc.


Publicitat de La Vanguardia anunciant la inauguració
del canòdrom del Guinardo el 28 de juny de 1935


El quart canòdrom va ser el Kennel de Sarrià (1935-1938), que després de l'aturada de la guerra es va dir Canódromo Barcelona (1940-1944). Estava situat en els terrenys de Can Ràbia a la carretera de Sàrria, on el Reial Polo Club tenia les seves instal·lacions abans de traslladar-se a l'avinguda 14 d'Abril (Diagonal). A Can Ràbia també hi havia Piscines i Sports, avui convertits en uns jardins amb terrasses, restaurants i cinemes.


Plànol del Canódrom Barcelona


El cinquè canòdrom va ser el del Pabellón del Deporte (1950-1999), que ja hem esmentat abans i del qual en podeu veure un magnífic reportatge fotogràfic dels seus darrer dies, fet per Josep Lluís Navarro Garrich.


Canòdrom Loreto (1959)
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

El sisè va ser el Loreto (1955-1962), situat entre els carrers Loreto, Bordeus i la carretera de Sarrià. L'any 1962 la Sociedad Galguera Loreto va vendre els terrenys a una immobiliària i va muntar unes noves instal·lacions a la Diagonal, al costat del Reial Club de Polo: el Canódromo Avenida.

El setè canòdrom va ser, doncs, aquest Avenida, després rebatejat Diagonal (1962-1984), i el vuité el Meridiana (1963-2006), dels quals ja n'hem parlat al principi de l'apunt.


Canòdrom Badalona
Foto: Facu Martínez


El 24 de setembre de 1935, La Vanguardia publicava que s'estaven fent gestions per construir un canòdrom a les instal·lacions del Resus Esportiu, que s'havia d'inaugurar el dia de Tots Sants del mateix any. No he trobat, però, cap notícia que certificqui que aquesta s'arribés a realitzar.

Entre els anys 60 i 80 del segle XX Catalunya tenia quatre dels disset canòdroms que funcionaven a Espanya. Al Pabellón, el Diagonal i el Meridiana caldria afegir el Canòdrom Badalona, actiu durant els anys 70 i 80 al barri de Can Claris, on avui hi ha el Pavelló Olímpic. Sense la possibilitat de mantenir l'única instal·lació que quedava, el Meridiana, a causa de la pujada d'impostos que la Generalitat va imposar a les apostes privades, la Federació Catalana de Llebrers, adscrita a la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, es va dissoldre el 16 de novembre de 2007. Mai més es va tornar a sentir per megafonia l'avís "Dentro de breves momentos quedarán cerradas las taquillas para la venta de boletos".


Canòdrom Badalona
Foto: Victor Van Der Helm




Fragment de la pel·lícula Petit indi (2009), de Marc Recha, enregistrat al Canòdrom Meridiana. La pel·lícula va ser estrenada tres anys després de tancar el canòdrom, el 22 de febrer de 2006, però Recha el va fer reviure per immortalitzar-lo a la seva cinta.