La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 14 d’agost de 2017

Ahorro del hogar



A principis de l'any 1959, tot just set anys després de la desaparició de les cartilles de racionament, l'empresa Compañía Española de Propaganda Comercial posava en marxa les llibretes de l'Ahorro del hogar a Barcelona i València. El primer anunci a la premsa el feia Almacenes Tívoli, del número 17 del carrer de Casp, l'1 de març de 1959, i el darrer dia hàbil per fer-ne ús va ser el 14 d'agost de 1981.

Els comerços adherits incentivaven els seus clients regalant-los cupons per un valor que estava en funció de la despesa realitzada: per cada pesseta gastada la botiga obsequiava amb un cupó de tipus "P", que podien ser cupons de 5 i 10 quan la despesa era equivalent o superior. La llibreta tenia 32 pàgines, cada pàgina admetia 20 cupons, i per completar-la calia enganxar-n'hi 640 de tipus "P" o els equivalents de 5 i 10.


Botiga Ahorro del hogar del carrer Sepúlveda


Cada llibreta tenia inicialment un valor de 18 pessetes (que va variar amb els anys) i es podien bescanviar pel valor dels productes de la llar que s'oferien a les botigues del carrer de Muntaner, 13, i Sepúlveda, 156-158. Aquestes botigues eren de venda al públic; això vol dir que s'hi podia comprar i pagar amb diners, fer servir els cupons com a compra quan preu i valor coincidien, o fer-los servir de descompte i abonar la diferència a caixa. De fet, més que un incentiu d'estalvi animaven a consumir, com ho fan les compres a terminis, que permeten gastar allò que no tens o que supera el valor de la necessitat.

Quan entraves en aquells botigues plenes de petits electrodomèstics, dels primers estris de plàstic i d'acer inoxidable, de plats i gots de duralex ("El acero del vidrio", cantava la falca publicitària); palaus de la modernitat en color d'aquelles dècades que abandonaven la grisa postguerra i l'autarquia, on acabaves comprant més que no tenies pensat. Moltes llars encara tenien cuina econòmica i nevera de gel, mentre el safareig, on la canalla ens banyàvem, començava a ser substituït per les rentadores Bru i se somiava amb un Turmix i una cuina com la de la Doris Day.

La imatge casolana enganxant cupons amb la ràdio sonant de fons ens remet a altres escenes que són un record d'aire neorealista de pel·lícula en blanc i negre; amb mares, àvies i canalla al voltant d'una taula pelant faves i pèsols, tallant mongeta tendra o triant llenties i cigrons per separar-ne les pedres (i algun cuc); l'escena fa olor de braser i lleixiu, de col i patata bullida, i té ritme de bolero.


Més informació a Barcelofília.

dimarts, 8 d’agost de 2017

Madame Tussaud i el museu dels horrors

Madame Tussaud, esculpida en cera per Curtius
Foto: Getty Images


El 12 de juliol de 1789, dos dies abans de la presa de la Bastilla, una multitud envaeix els carrers de París. Com en un seguici fúnebre, els revoltats marxen brandant banderes negres i els caps de Necker, el ministre de Finances destituït, i del duc d'Orleans, tots dos oposats a la política absolutista de Lluís XVI. Els caps han estat robats del gabinet de figures de cera del doctor Curtius al Boulevard du Temple. Curtius és metge i escultor de figures de cera i anatòmiques. Però els caps no són obra seva, sinó de Marie Grosholtz, que pocs anys més tard serà coneguda com Madame Tussaud, creadora del museu de cera més important del món, la seu principal del qual és de visita obligada a Londres.

L'escena té un alt valor representatiu. Avui, els museus de cera són galeries de personalitats del passat, tot i que no hi falten personatges populars moderns. Abans, però, feien la funció de la fotografia: imatges fixes d'una realitat canviant que obligava a una frenètica tasca d'elaboració i actualització de les escenes a mida que es produïen els esdeveniments.


Màscares mortuòries de Robespierre i Maria Antonieta, en cera i
cabell natural, fetes a partir dels caps tallats a la guillotina


Des de finals del segle XVIII, els museus de cera s’estenen arreu del món. Sovint són barraques de fira que acompanyen els personatges en cera d'altres atraccions com panorames, llanternes màgiques, ombres xineses, fantasmagories, fenòmens humans i una càmera dels horrors amb aparells de tortura, escenes d’execucions i figures anatòmiques amb patologies venèries i els efectes de les drogues i l’alcohol. Des de principis del segle XIX fins al primer terç del XX, per Barcelona van desfilar desenes d’espectacles d’aquesta mena, que s‘instal·laven a la plaça de Catalunya, la Rambla i els carrer adjacents, i al Paral·lel, rovell de l’ou de l’oci popular.


Barraca del Museu Roca, a principis del segle XX
Museu de les Arts Escèniques


La vida de Madame Tussaud és una història singular, i us l’explico en el número de juliol de la revista Historia de National Geographic, acompanyada de la ressenya del llibre Fantasmagoría. Magia, terror, mito y ciencia (La Felguera Editores), de Ramón Mayrata, que vam presentar el passat 28 de juny a la Llibreria Calders acompanyats de l’autor i del mag Sergi Buka.

Amb la Il·lustració i el creixement comercial de les gran ciutats europees naixia una burgesia amb unes ànsies de coneixement i curiositat que excedia el seu àmbit vital. Madame Tussaud, envoltada de personatges com Philidor i Robertson –i com ho faria Barnum als Estats Units– trasbalsaven el món de l’espectacle amb figures de cera, llanternes màgiques i fantasmagories, compartint escenaris amb mags i il·lusionistes que s’anomenaven físics recreatius i feien màgia espectral, com Joaquim Partagàs –El Rei de la Màgia– en el Salón Mágico de la Rambla de Barcelona, en un segle, el dels prodigis, que començava a abandonar les penombres dels llums de gas amb l'aparició de l'electricitat, i que culminaria amb la victòria absoluta del cinema.

Museus de cera i fantasmagories a banda, us animo a comprar aquest número de la revista Historia de National Geographic, un exemplar que compleix les expectatives de lectura amena i relaxada d’un sufocant mes d’agost.