La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 25 de setembre de 2017

Els zoos humans del Parque del Retiro de Madrid i de Barcelona

Grup d'indígenes filipins al Retiro (1887)
Museo Nacional de Antropología


Fins al 26 de novembre es pot visitar al Museo Nacional de Antropología de Madrid l’exposició “Imágenes de una exposición. Filipinas en el Parque del Retiro en 1887”. La mostra vol ser una reflexió a través de fotografies i objectes procedents de l'Exposición General de Filipinas de 1887.

Al Parque del Retiro, al costat de la Casa de Fieras, Madrid va viure un esdeveniment que s'emmarca en el context de les exposicions universals, que van sorgir en les principals ciutats europees des de mitjan segle XIX. Hi van ser exhibits quaranta-tres indígenes filipins de diferents grups ètnics: igorots, negritos, tagals, chamorros, carolins, moros de Joló (musulmans) i un grup d'habitants de les illes Visayas. Aquests individus els van acompanyar un grup de tabaqueres i teixidores, que tenien l'estatus de treballadors artesans i cobraven un sou. Elles i els musulmans passaven la nit en una pensió mentre la resta d'indígenes pernoctaven en el poblat construït per a l'ocasió. I cal afegir-hi la presència d'animals, com una serp pitó de set metres, dos carabaos (búfals d'origen asiàtic) i una grua.

La premsa de l'època ho anunciava de manera sensacionalista i parlava de festes salvatges, baralles de galls amb ganivetes als esperons a l'estil dels filipins, i danses i sacrificis rituals.




Transcorreguts 130 anys des de la seva exhibició, molt lluny en el temps (però veurem que no tant) i de les mentalitats que les feien possibles, el Museo Nacional de Antropología vol recorda aquelles mostres antropològiques i fer-nos reflexionar sobre la manera com es "va mostrar" Filipines als espanyols, el 1887. Una exposició, la de 1887, que, com totes les exhibicions antropològiques, eren una manera d'exercir el control polític i econòmic de les colònies, situades molt lluny de la metròpoli i, per tant, desconegudes per la majoria de ciutadans de l'Estat. Cuba, Puerto Rico, Filipines i altres illes del Pacífic eren les restes d'un imperi colonial que tenia els dies comptats. Quan, el 1898, Espanya perd la guerra contra els americans perd també els territoris d'Ultramar, i les possessions espanyoles quedaran reduïdes al Protectorat Espanyol al Marroc, Ifni, el Cap Juby, la Guinea Espanyola (independitzada l'any 1968, i de la qual en parlarem més avall) i el Sàhara Espanyol entregat al Marroc i Mauritània contra els desitjos dels sahrauís berbers, que volien constituir-se en estat independent.




Tant les exposicions universals com les de caràcter més monogràfic (econòmic i industrial) van servir per marcar pautes de com una nació havia de ensenyar les seves pròpies riqueses, incloent les colonials. Les celebrades a grans ciutats, com Londres o París, seran referents a l'hora d'assumir models expositius, però sobretot ho va ser l'Exposició Colonial d'Àmsterdam de 1883 (en la qual es va inspirar la mostra del Retiro). Aquesta novetat expositiva va generar "maneres de presentar" que van incloure tant les riqueses naturals com els elements d'un progrés tècnic, al costat dels habitants d'aquests països participants, de vegades, com una cosa pintoresca i diferenciada de la resta del món. El cientifisme, marcat pel positivisme, conduïa a què allò representat s'assumís com la realitat, posant, d’aquesta manera, el colonitzador per sobre dels indígenes “no desenvolupats”. A la fi del segle XIX gairebé cap europeu qüestionava el colonialisme i el domini sobre altres pobles, però no tots enfocaven de la mateixa manera aquesta realitat.


Baralles de galls, el 1887, al Retiro


Les institucions que van estar implicades van encarregar reportatges de l’exposició (com les que il·lustren aquest apunt), i seran els fotògrafs –no tots oficials– els qui acabaran creant unes imatges que han perdurat més enllà de la mostra i de la pròpia realitat filipina: no oblidem que els ciutadans no tenien cap altra referència del món que allò que se’ls ensenyava a les exposicions. De fet, res diferent del que succeeix avui quan els mitjans de comunicació seleccionen unes imatges i unes notícies, i no unes altres, per informar i il·lustrar l’actualitat. Si no hi ha esperit crític i contrast de la informació, només rebem una part de la realitat.

Un exemple de la manipulació fotogràfica es pot constatar en tres imatges que mostren la mateixa persona. En una d'elles podem veure-la en un estudi amb uns fons de selva i caracteritzat com un salvatge, mentre que en una altra està fotografiat vestit a la filipina, i en la tercera hi apareix amb jaqueta i corbata, com un europeu. A més, se sap que aquest home és mestre d'escola.


Una cabana filipina, al Retiro (1887)


L'organització de l'exposició madrilenya, gestada al llarg de diversos anys, va estar a càrrec de la Comisaría Regia i va ser fruit de l’esforç de Víctor Balaguer mentre va ser ministre d'Ultramar al Govern de l’Estat. La varietat d'interessos que van motivar-ne la posada en marxa, ja fossin econòmics, religiosos o polítics, i les persones que van participar-hi van condicionar el resultat final, i ni els uns ni les altres es van caracteritzar per la seva homogeneïtat. La presència física a l'arxipèlag (el coneixement de la realitat, condicionada o no) va marcar la barrera entre els diferents grups que van estar involucrats en el que va passar a Madrid en 1887, i les crítiques que l’exposició va rebre.




Els altres zoos humans madrilenys

L'any 1897, cap a finals del mes de setembre, en els jardins del Recreo del Buen Retiro (on avui hi ha el Palacio de Comunicaciones, al costat de la font de la Cibeles), s'hi va exhibir una part de la tribu aixanti que entre els mesos d'agost i novembre va fer estada a Barcelona i de la qual en parlem més endavant. Qui va contractar l'espectacle va ser l'empresari J. Jiménez Laynez.


Joa, el seu fill i José González, mosso del laboratori
Exposició aixanti del Retiro de Madrid (1897)
Archivo Fotográfico del Museo Nacional
de Antropología de Madrid


Tres anys més tard, entre el 10 de març i el 28 d'abril de 1900, en els mateixos jardins del Retiro, i contractada pel mateix empresari, era exhibida una tribu d'inuits (esquimals) de la península del Labrador, que eren portats des de Londres camí de París per a ser exhibits a l'exposició universal d'aquell mateix any. Amb el mateix esperit cientifista de totes aquestes exhibicions, el poble de Madrid "culte" (en aquests espectacles es paga entrada i, per tant, es limita l'accés a les classes amb poc poder adquisitiu, i "culte" és sinònim de "burgès") és convidat a veure els costums d'aquesta "curiosa" tribu, com es pot llegir en el catàleg de vuit pàgines que es va editar per a l'ocasió: Los habitantes del Polo Ártico en los jardines del Buen Retiro en Madrid. Primera exhibición en Europa de una aldea esquimal, del qual se'n conserva un exemplar en el Museu Nacional de Antropología. No era la primera perquè abans havien estat a Londres, però és clar, les illes britàniques són un altre món.


La tribu inuit del Retiro de Madrid (1900)


Exhibicions a Barcelona

Hem esmentat Víctor Balaguer (1824-1901) i potser algú s’haurà quedat amb el dubte. Sí, efectivament, estem parlant de qui va ser president de la Diputació de Barcelona (1868-1869), l’historiador i escriptor barceloní que va batejar els carrers de l’Eixample.

De la mateixa manera que el 1887 a Madrid eren exhibits els indígenes filipins, per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ser construït el Pavelló Colonial (al costat de l'entrada de l'avinguda del Marquès d'Argentera), on es van exposar productes de les colònies i hi va haver presència d'indígenes filipins.

També amb l'Exposició de 1888 com a referència, però sense formar-ne part, Francesc Darder, va instal·lar el Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica (1) al passeig de Gràcia de Barcelona, entre el carrer de Casp i la Gran Via. Entre espècimens de ciències naturals, hi va exposar cranis humans de diverses ètnies i el famós boiximà dissecat,  l'anomenat "Negre de Banyoles", que des de 1916 fins al 2000 va ser exhibit a la capital del Pla de l'Estany, on va anar a parar definitivament el Museu Darder.


El boiximà quan encara estava
al Museu Darder de Banyoles
© Museu Darder


Durant l'Exposició Internacional de 1929 hi va haver el Poblat Oriental, una mena de Poble Espanyol molt més reduït, que reproduïa carrers i edificacions amb comerços tradicionals de països diversos del nord d'Àfrica, com el Marroc, Tunícia i Egipte, i asiàtics com Turquia, Pèrsia, Birmània i Hong-Kong, o Palestina, que en el seu recinte reproduïa el Sant Sepulcre.


Aïcha llegeix les línies de les mans en un estand del Poblat Oriental
de l'Exposició Internacional de 1929


Pel que fa estrictament a zoos humans, Barcelona també en va acollir uns quants. Aquests zoos són iniciatives comercials privades properes a les atraccions de fira i allunyades de l'esperit de les exposicions oficials, i cal subratllar que no van tenir l'èxit de públic que tenien a la resta d'Europa. És probable que la moral catòlica, sempre tan paternalista, regules no només el tarannà personal sinó també les iniciatives comercials.


Indis a cavall, durant l'estada del circ de Buffalo Bill a Barcelona
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Barcelona (1889)


El primer de què es té notícia va ser el circ de Buffalo Bill's Wild West, que el 18 de desembre de 1889 es va instal·lar, durant cinc setmanes, a l'illa dels carrers Muntaner, Aribau i Rosselló, amb 200 indis americans i el mateix nombre de vaquers mexicans, i 200 animals, entre cavalls, búfals i bisons. La vida dels indis, espectacles a cavall i escenificacions d'atacs indis, assalts a diligències i batalles amb la cavalleria americana formaven part del programa. Malgrat tot, encara que l'exhibició antropològica hi era present, el format circense li donava un caràcter diferent respecte als zoos humans.


Cartell de l'exhibició aixanti a París (1895)


El segon gran espectacle, en aquest cas més pròpiament un zoo humà que no pas el del circ de Buffalo Bill, es va produir durant l'estiu i la tardor de 1897. Un poblat d'una tribu aixanti de l'Àfrica Occidental britànica (actualment, Ghana), va ser exhibit en un descampat de la Ronda de la Universitat proper a la plaça de Catalunya, i només va ser criticat perquè l'espai no estava aclimatat (els zoos humans eren anomenats eufemísticament "jardins d'aclimatació"), no hi havia arbres i els indígenes patien el sol de l'estiu. Durant la segona quinzena de setembre de 1897, una part dels indígenes del poblat va ser traslladada a Madrid, i segons algunes fonts també van estar a València. A la premsa de l'època se'n parlava en aquests termes de la presència dels aixanti a Barcelona:

"L'exhibició dels aixantis ofereix atractius. No fan habilitats com els artistes del Circ, ni es lliuren a exercicis aparatosos més o menys teatrals: allà, en el solar del carrer de la ronda de la Universitat [...] hi tenen el seu vilatge i s'hi estan com a casa seva" i és interessant "veure'ls per formar-se una idea del modus de ser d'un poble tan interessant." (2)


Tribu aixanti exhibida a Barcelona, en un solar de la Ronda
Universitat, proper a la plaça de Catalunya (1897)
Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC)


No ens estranyem. Com hem apuntat, tot i l'exhibició pública, aquestes "atraccions" antropològiques i anatòmiques estaven controlades, inicialment, tant per l'espai inequívoc de les grans exposicions universals com per l'esperit científic que les justificava: la medicina i l'antropologia. Però un cop l'atracció és al carrer hi ha altres elements que serveixen per cridar l'atenció del públic: la nuesa. Dones i homes indígenes despullats, que passen per sobre de la moral imperant precisament perquè no són tractats com a humans civilitzats, sinó com a una curiositat exòtica justificada pel seu caràcter salvatge en un context naturalista, com s'extreu dels comentaris a la premsa, on es parla de bellesa i esveltesa en sentit animal.


Cartell amb l'actuació de la tribu àrab dels Benj-Zoug-Zoug (1886)
Circo Ecuestre Barcelonés


L'èxit de l'experiència animarà els propietaris de les col·leccions antropològiques i anatòmiques a convertir-les en exposicions itinerants, i acabaran sent atraccions. Al marge de les exposicions, en la mesura que ens acostem a l'últim terç del XIX les fires seran el nínxol ecològic natural dels museus anatòmics. A finals del segle XIX, un cop més en un context circense, tornen els espectacles amb indígenes: la tribu àrab dels Benj-Zoug-Zoug (debuten el 18 de febrer de 1886), amb un programa farcit d'atraccions "africanes", i uns nans bengalís (1894) al Circ Eqüestre de la plaça de Catalunya.


Cartell amb l'actuació dels nans bengalís (1894)
Circo Ecuestre Barcelonés


A principis del segle XX, en el context dels parcs d'atraccions, el Turó Park acollirà tres zoos humans: una tribu mahometana i el seu harem (1913), la tribu dels himàlaies (1915) i el village lil·liputenc (1917). Els himàlaies eren anunciats a la premsa com a "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos".


El públic es passeja pel village senegalès instal·lat al Tibidabo (1915)
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya


I al Tibidabo se n'exhibien dues: un village senegalès (1915), una "original reproducción de un poblado, con sus calles, casas, iglesia, y sus diminutos habitantes"; i la darrera que tenim documentada, una tribu fulah de Guinea Equatorial, que des d'abril fins octubre de 1925 va ocupar, primer, la terrassa que tres anys més tard seria ocupada per l'atracció de l'avió, i més posteriorment van ser traslladats davant de l'hotel Florida.


Grups de nens fulah en una terrassa del Tibidabo (1925)


Barcelona va fer una cosa semblant amb l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”, que el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada va acollir des del juny de 2016 fins a finals de juny d’enguany. En aquest cas, es revisava la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola (fins a 1968 sempre present a les fires de mostres com una curiositat exòtica), i ens permetia recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, Barcelona es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.


Imatge de caça i adquisició de primats. Guinea Equatorial
Fons Sabater Pi. Universitat de Barcelona


L'últim zoo humà

Les exhibicions d'humans com a espectacle en els anomenats "jardins d'aclimatació" van atraure milions d'espectadors a Europa, Estats Units i Japó durant el segle XIX i principis del XX; no només a les exposicions universals, colonials i comercials, i en espectacles i atraccions, sinó també en circs i en barraques de fira, on l'exotisme dels indígenes va acabar deixant pas a les rareses i les malformacions físiques. La darrera d'aquestes exhibicions humanes es va produir l'any 1958 a Brussel·les (Bèlgica), en un village amb indígenes del Congo, aleshores encara una colònia belga a Àfrica. Com aquell que diu, fa quatre dies.

Ara no n'hi ha perquè els occidentals viatgen a llocs exòtics a fer de turista. Allà el reben amb vestits tradicionals, els fan danses rituals i els venen artesanies fabricades industrialment (probablement a la Xina), i tornen sense haver conegut gairebé res de la realitat d'aquelles societats. S'han invertit les tornes. Ara, els promotors de zoos humans són els tour operadors i els recintes es diuen resorts i creuers. Tot plegat té alguna cosa de justícia poètica.


Imatge del village congolès de Brussel·les (1958)


*


(1) Podeu trobar la història dels museus que va crear a Barcelona Francesc Darder (del qual l'any que ve se'n celebrarà el centenari de la seva mort) en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017).

(2) Citat per Contreras, J. i Terrades, I. "L'exhibició d'aixantis a Barcelona", a L'Avenç (1984), núm. 72, p. 30-36.

(3) Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Exhibiciones etnológicas vivas en España. Espectáculo y representación fotográfica". En:  Carmen Ortiz García, Antonio Cea Gutiérrez, Cristina Sánchez Carretero (coord,), Maneras de mirar: lecturas antropológicas de la fotografía. Madrid: CSIC, 2005.


7 comentaris :

  1. Como siempre, una excelente información.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel! He afegit unes quantes il·lustracions a l'apartat de Barcelona.

      Elimina
  2. En efecte, els nous zoos humans s’han instal·lat als resorts turístics. L’exotisme, sota el pretext d’una ànsia de coneixement que sempre resulta esbiaixat, continua sent un ham irresistible. La versió més matussera del relativisme antropològic, però, no acaba de desaparèixer del tot: no fa gaires anys, vaig sentir una conversa on algú d’aquí li deia a un sud-americà: “si Colón no os hubiera descubierto, aun andaríais en taparrabos”.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però més que el relativisme, Sícoris, m'espanta els alts nivells d'ignorància, la facilitat amb què s'opina sobre qualsevol tema i la mala fe amb què es fan cert comentaris. S'ha perdut la dignitat de l'ignorant (que d'ignorant no en tenia res) que no alçava la veu sense arguments i que aspirava a aprendre. Gent que ha anat a escola, avui prefereix creure mentides i escampar-les que fer l'esforç (i aquest és un dels conceptes clau perduts) per contrastar el que pensa abans de vomitar-ho. I aquesta és la seva feblesa.

      Elimina
  3. NACIONALISTAS EUROPEUS: RETIREM AS PALAS DE BURRO QUE TÊM ENFIADAS NA CABEÇA!
    .
    ---»»» Reconheçam que o problema é global: QUALQUER POVO AUTÓCTONE do planeta que queira ter o SEU espaço no planeta, que queira sobreviver pacatamente no planeta, que queira prosperar ao SEU RITMO... corre sérios riscos de levar com um genocídio em cima!
    Um exemplo: em pleno século XXI tribos da Amazónia têm estado a ser massacradas por madeireiros, garimpeiros, fazendeiros com o intuito de lhes roubarem as terras... muitas das quais para serem vendidas posteriormente a multinacionais (uma obs: é imenso o património no Brasil que tem estado a ser vendido à alta finança).
    .
    .
    É NECESSÁRIO MOBILIZAR RESISTENTES AUTÓCTONES DO PLANETA PARA O SEPARATISMO!
    (manifesto em divulgação, ajuda a divulgar)
    .
    .
    UM PROBLEMA GLOBAL -» mercenários (ao serviço da alta finança), aspirantes (a donos-disto-tudo) e penduras (lambe-botas) estão impregnados de hitlerianismo: não suportam a existência de outros!
    [nota: nazi não é ser alto e louro, blá, blá... mas sim, a busca de pretextos com o objectivo de negar o Direito à Sobrevivência de outros]
    .
    .
    Os MERCENÁRIOS ao serviço da alta finança (capital global) trabalham para a eliminação de fronteiras: a alta finança ambiciona terraplanar as Identidades, dividir/dissolver as Nações para reinar...
    .
    Os mercenários gostam de evocar (como se tal fosse o único valor existente no planeta) que o SEPARATISMO vai provocar problemas económicos.
    Na sua cegueira anti-Trump (tocou no tema-tabu -» fronteiras), os mercenários chegaram ao ponto de andar a evocar a imigração para a América... quer dizer, ao mesmo tempo que eles andam por aí a acusar povos de deixarem 'pegada ecológica' no planeta, em simultâneo, os mercenários revelam um COMPLETO DESPREZO pelo holocausto massivo cometido sobre povos nativos na América do Norte, na América do Sul, na Austrália, que (apesar de serem economicamente pouco rentáveis) tiveram o «desplante»... de quererem ter o seu espaço no planeta, de quererem sobreviver pacatamente no planeta, de quererem prosperar ao seu ritmo.
    .
    .
    ASPIRANTES: pessoal dotado de uma elevada taxa demográfica... ambiciona/aspira ser dono-disto-tudo.
    .
    .
    PENDURAS: na Europa existem muitas comunidades nativas penduras -» não trabalham para a sustentabilidade da sociedade (média de 2.1 filhos por mulher)... penduram-se na boa produção demográfica de outros!
    [e mais, os penduras ao mesmo tempo que são contra a repressão dos Direitos das mulheres, em simultâneo, são uns lambe-botas da boa produção demográfica daqueles que tratam as mulheres como 'úteros ambulantes' - exemplo: islâmicos]
    {Os penduras são uns lambe-botas dos aspirantes a donos-disto-tudo e da alta finança}
    .
    .
    .
    ---»»» Todos Diferentes, Todos Iguais... ou seja, todas as Identidades Autóctones devem possuir o Direito de ter o SEU espaço no planeta -» inclusive as de rendimento demográfico mais baixo, inclusive as economicamente menos rentáveis.
    -» Os 'globalization-lovers', UE-lovers e afins, que fiquem na sua... desde que respeitem os Direitos dos outros... e vice-versa.
    ---» blog http://separatismo--50--50.blogspot.com/.
    .
    Nota: Os Separatistas-50-50 não são fundamentalistas: leia-se, para os separatistas-50-50 devem ser considerados nativos todas as pessoas que valorizam mais a sua condição 'nativo', do que a sua condição 'globalization-lover'.

    ResponElimina
  4. Una de castizos:
    A la inauguración en El Retiro, frente al Palacio de Cristal, de la Exposición de las Filipinas, acudió aquella princesa, La Chata, en compañía del torero Frascuelo. Frascuelo pertenecía a las partidas de la porra monárquicas, que daban palizas a periodistas, escritores y republicanos en general. Su gran rival en los ruedos, Lagartijo, lo era también fuera: Se declaraba republicano y en la inauguración de la Plaza de Toros de París (estuvo en pie poco tiempo, construida con dinero de ganaderos españoles y de la propia Embajada de España) se negó a brindar un toro precisamente a La Chata, allí presente.
    Abrazos.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Menuda infanta La Chata, José Luis! Tan aclamada por el Madrid popular y monárquico, ¡a saber si su pasión por los toreros tenía como origen los mismos furores que su madre!

      Elimina