La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dijous, 19 d’octubre de 2017

Tornem a les atraccions Apolo i Montjuïc

Instal·lació de l'UtopiaMarket Il·lustració 2017, amb un diorama de
Caves Rovellats per a l'Exposició Internacional de 1929
i d'altres peces originals de les Atraccions Apolo
Col·lecció Pablo Ornaque. Foto: Enric H. March


L'Apolo va ser un parc d'atraccions situat a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla. Inaugurat amb el nom d'Autopark per Josep Vallès Rovira, l'any 1935, deixa de funcionar temporalment durant la Guerra Civil, per reobrir un cop acabat el conflicte armat, ara ja com a Atraccions Apolo.


Interior de la Gruta Màgica
Ferias y atracciones, de Juan-Eduardo Cirlot


Les atraccions estrella de l'Autopark van ser l'Autòdrom (Autovia) –un circuit amb automòbils de fira que circulaven per decorats de les principals ciutat del món– i les Coves del Drac (La Gruta Màgica) , unes muntanyes russes subterrànies, que començaven en una boca monstruosa, des d'on unes vagonetes et transportaven pel cel i l'infern a través de diorames de dimonis, mòmies i animals fantàstics en moviment. Un escenari fabulós en el disseny del qual hi va participar el famós escenògraf Salvador Alarma, autor de la decoració de locals mítics com el cafè de La Luna (La Lune), de la plaça de Catalunya, o de la sala de ball La Paloma.


Cartell litografiat de Ferran Teixidor (1936)


Va ser durant les dècades de 1950 i 1960 que el parc va gaudir del seu màxim esplendor amb atraccions com El Riu Misteriós, La Ciutat Encantada, el Laberint, Teatre del Guinyol, Tren Miniatura, Ninots Mecànics o la Casa de la Risa, sense oblidar la important col·lecció d'autòmats i la pista de ball i patinatge que juntament amb uns cavallets il·luminaven els vespres, les nits i les revetlles de la terrassa.


R. Arenys (1942)


Les Atraccions Apolo es van anar degradant durant els anys 70 i 80, sense deixar de ser un referent nostàlgic per a la generació posterior a la que visqué el seu gran esplendor, i finalment van deixar de funcionar el 1990, any en què van ser enderrocades i se'n va conservar només el Ball Apolo del carrer Nou que, rehabilitat, continua avui en funcionament. Amb elles també va desaparèixer la tronada Bodega Apolo, bar i escenari de cantants de segona fila i belles glòries que es negaven a retirar-se.




Al final de la seva vida l'Apolo s'havia convertit en un saló recreatiu. Les velles i magnífiques atraccions i els autòmats havien desaparegut i havien estat substituïdes per pinballs, primer, i màquines de videojocs, després. Però no tot s'havia perdut. La incansable activitat del col·leccionista (drapaire, es fa dir ell) Pablo Ornaque va aconseguir rescatar des de temps enrere molt d'aquell valuós material i els magnífics autòmats, que busquen des de fa molts anys un lloc on poder ser exposats permanentment. Una part dels decorats de l'Apolo van anar a parar al bar La Fira (aleshores propietat del mateix Ornaque), però el gruix important de la col·lecció no s'ha pogut exposar públicament. Primer ho vam intentar amb el Teatre Arnau (reivindicació que ens va posar feliçment en contacte) com a lloc d'exhibició del material de l'Apolo, del Cafè Espanyol, del Caspolino i altres llocs emblemàtics del Paral·lel, alhora que es proposava recuperar-ne l'escenari i establir un centre d'interpretació de la història d'aquesta gran avinguda barcelonina, gresol de l'oci popular de Barcelona, que en els anys de màxim esplendor es va comparar amb Montmarte i Broadway. Tot i que hem aconseguit salvar el Teatre Arnau per a les arts escèniques, finalment no hem pogut aconseguir que fos el lloc d'acollida de la col·lecció de Pablo Ornaque.

Ara, però, i com a ocasió única, tenim l'oportunitat de gaudir dels panells de les populars Fotos Cómica, aquells decorats que permetien fer-se una fotografia de record disfressats com els personatges dels decorats. Els panells seran exposats, durant el cap de setmana del 20 al 22 d'octubre, a l'UtopiaMarkets Il·lustració, un saló expositiu situat en la fàbrica modernista Utopia126, un espai singular del carrer Cristóbal de Moura, 126, al barri del Poblenou. Hi esteu tots convidats. Divendres 20, a les 19h, hi haurà la inauguració.


Panells de "Foto Cómica" de les Atraccions Apolo del
Paral·lel, exposats a l'UtopiaMarket Il·lustració 2017
Col·lecció Pablo Ornaque


El mercat reunirà, a més dels panells de l'Apolo, l'obra, que podrà ser adquirida pel públic, d'una setantena d'il·lustradors, entre els quals hi ha Miguel Gallardo, Clàudia Vives-Fierro, Javier Mariscal, Karin Du Croo, Meritxell Durán, Flavita Banana, Raquel Díaz Reguera, Pol Montserrat, DAQ o Jean Claude Bouthier. Durant els tres dies, a més del mercat, s'oferirà un programa d'activitats que acollirà diàlegs, tallers i projeccions, i una zona gastronòmica.




La col·lecció de panells de Foto Cómica de l'Apolo estarà acompanyada dels panells procedents de l’enyorat parc d'atraccions de Montjuïc, inaugurat el juny del 1966 i actiu fins el 27 de setembre del 1998. En aquest cas eren propietat de Foto Matarranz, que tenia l'estudi i una botiga de records del parc d'atraccions entre el teatre i els autos de xoc, i també gestionava les fotografies de les atraccions del Tibidabo.


Panells de "Foto Cómica" de les Atraccions de Montjuïc,
exposats a l'UtopiaMarket Il·lustració 2017
Col·lecció Pablo Ornaque

El parc d'atraccions de Montjuïc –tan desconegut per les noves generacions com l'Apolo– estava situat on avui hi ha els jardins Joan Brossa, prop del castell de Montjuïc, en uns terrenys que havien estat ocupats pel destacament militar d'artilleria de costa "Álvarez de Castro" (1897); l'antic parc d'atraccions Maricel (1930-1936), hereu del de la Foixarda de l'Exposició de 1929 i del qual se'n van aprofitar algunes atraccions.

La proximitat i el fàcil accés des de la ciutat, les més de 40 atraccions i el teatre-auditori a l'aire lliure, per on van passar els grups i els cantants més populars d'aquelles dècades, van ser els tres motius principals del seu èxit entre els barcelonins i els qui visitaven la ciutat, en uns anys en què el Tibidabo havia envellit, tot i que el seu encant residia, precisament, en la seva decadència.


© Luis Romero


A les modernes atraccions mecàniques com la Coctelera, la Gran Muntanya Russa, el Loco Ratón, el Zig-Zag o els mítics Zepelins, s'hi van afegir, després de la remodelació de 1973, noves atraccions com el El Tren Fantasma, Pulpo, Amor Express, El Barco Mississippí o Noriavisión, la roda més alta de l'Estat i un dels símbols del parc, que il·luminada de nit era una imponent imatge visible des de diversos punts de la ciutat.

A la dècada de 1990, l'aparició dels nous parcs d'atraccions i l'aparició de nous models d'oci i turisme (Port Aventura va ser inaugurat el 1995), van acabar amb un parc d'atraccions al qual se li acabava la concessió prorrogada de trenta anys i que, de tota manera, hauria necessitat una forta inversió poc compatible amb alguns interessos econòmics que volien rellançar el Tibidabo. El parc tancava les portes el 27 de setembre de 1998 i va ser desmantellat. Algunes atraccions van ser aprofitades per altres parcs, com El Barco Mississippi, que es troba actualment a Platja d'Aro. En els jardins Joan Brossa, que s'hi van construir posteriorment, s'hi van deixar alguns elements, com el quiosc de la Damm i l'edifici Para-sol, així com les escultures de Carmen Amaya, Charlie Rivel, Charles Chaplin i Joaquim Blume.

Tot plegat ja només és memòria i record, i per molt que n'esborrem la nostàlgia que no ens du enlloc, aquelles formes d'oci popular formen part del paisatge sentimental de moltes generacions. Recuperar-ne una part aquest cap de setmana a l'UtopiaMarket és una alegria temporal mentre esperem que algun dia la col·lecció de Pablo Ornaque trobi un espai on ser exposada. És un regal que Ornaque fa a la ciutat. Ell no demana res més que un espai adequat on fer-la visible; un espai d'exposició que sigui un passeig permanent on els barcelonins –amb els ulls negats de llàgrimes o no– puguin gaudir d'aquell paisatge recuperat amb la mateixa emoció que es contempla una catedral o l'obra de Gaudí.


Vinyeta de "Foto Cómica" d'una
auca de les Atraccions Apolo

dimecres, 4 d’octubre de 2017

La Transició i els esperpents

La Torna d'Els Joglars (1977)
Foto: Jordi Pascual


Els esperpents del 36

El 12 d'octubre de 1936, José Millán-Astray y Terreros (1879-1954), fundador de la Legión i digne representant de l'esperpent que tan bé va saber retratar Valle-Inclán (que no va arribar a viure l'alçament militar de 1936 perquè va morir el 5 de gener del mateix any), va cridar la cèlebre frase "¡Muera la inteligencia!".

Va ser a la Universitat de Salamanca, amb motiu de la celebració de la "Fiesta de la Raza". El professor Francisco Maldonado, seguint el protocol i les formalitats inicials, i després d'un apassionat discurs de José María Pemán, es va esplaiar violentament contra Catalunya i les "Vascongadas", a les quals va qualificar de "cánceres en el cuerpo de la nación" i va afegir que "el fascismo, que es el sanador de España, sabrá cómo exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos".

Miguel de Unamuno, que presidia la mesa, es va alçar lentament i va dir: "Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien, y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Quiero hacer algunos comentarios al discurso -por llamarlo de algún modo- del profesor Maldonado, que se encuentra entre nosotros. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao. El obispo [assenyalant el bisbe de Salamanca, Enric Pla i Deniel, adherit a la causa feixista], lo quiera o no lo quiera, es catalán, nacido en Barcelona. Pero ahora acabo de oír el necrófilo e insensato grito “¡Viva la muerte!” y yo, que he pasado mi vida componiendo paradojas que excitaban la ira de algunos que no las comprendían he de deciros, como experto en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. El general Millán-Astray es un inválido. No es preciso que digamos esto con un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero desgraciadamente en España hay actualmente demasiados mutilados. Y, si Dios no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo cómo se multiplican los mutilados a su alrededor."


Miguel de Unamuno, després de la topada amb Millán-Astray,
a Salamanca, acompanyat del bisbe Pla i Deniel, el 1936


Els esperpents de la Transició

L'any 1977 s'estrenava l'obra teatral La torna d'Els Juglars, prohibida després de les estrenes als teatres Argensola de Barbastre (Osca, 7 de novembre) i Bartrina de Reus (estrenada el 30 de novembre i prohibida després de la funció del 2 de desembre), i el consegüent consell de guerra contra alguns dels components de la companyia. Els fets van provocar un moviment popular sense precedents a Catalunya i Espanya per la llibertat d'expressió.


La Torna d’Els Joglars (1977). Fotografía
Foto: Pau Barceló. CDiMAE


La torna coincideix, en el temps, amb l'estrena de El puente, una pel·lícula espanyola de 1977, dirigida per Juan Antonio Bardem, amb guió de Javier Palmero, Daniel Sueiro i el mateix Bardem.

Juan (interpretat per un Alfredo Landa en plena transició com a actor) és un mecànic de cotxes que treballa en un taller de Madrid. Amb la seva parella planeja anar-se'n de vacances aprofitant un pont festiu, però el viatge no es du a terme perquè ella el deixa plantat. Després d'una trobada casual amb dues turistes estrangeres, decideix anar-se'n amb la moto a Torremolinos, una de les poblacions de la costa mediterrània amb turisme massiu i estrangeres amb biquini. Al llarg del trajecte, però, viurà un seguit d'aventures que mostren els canvis socials de l'Espanya del postfranquisme.

En una d'elles va a parar a la localitat de Tembleque (Toledo), on una companyia de teatre interpreta una paròdia de la Transició espanyola, amb els veïns fent d'actors.




Aquest divertit esperpent, que podeu veure en el vídeo adjunt, qüestiona un canvi polític que només va ser una maniobra que va permetre que les estructures polítiques i administratives de la dictadura es mantinguessin en l'aparell de l'Estat i en el sistema econòmic.




Tant La torna com El puente ens mostren no només les eines repressives de l'Estat, sinó la vigència d'aquesta repressió. Si a La torna els personatges que interpretaven la Guardia Civil portaven màscares i en El puente s'interpretava una mascarada, avui la caiguda de les caretes permeten veure la cara del monstre.

De 1959 és el poema "Noche triste de octubre. 1959" de Jaime Gil de Biedma (1929-1990), el poeta barceloní que la crítica adscriu a l'anomenada Escola de Barcelona, on va tenir de companys de viatge Alfonso Costafreda, José Agustín Goytisolo, Josep Maria Castellet i Gabriel Ferrater. El poema, tot i ser de les acaballes de la primera postguerra, tramet, amb Barcelona com a escenari, una grisor de plom que no ha desaparegut.


Noche triste de octubre. 1959

Definitivamente parece confirmarse que este invierno
que viene, será duro.
Adelantaron
las lluvias, y el Gobierno,
reunido en consejo de ministros,
no se sabe si estudia a estas horas
el subsidio de paro
o el derecho al despido,
o si sencillamente, aislado en un océano,
se limita a esperar que la tormenta pase
y llegue el día, el día en que, por fin,
las cosas dejen de venir mal dadas.

En la noche de octubre,
mientras leo entre líneas el periódico,
me he parado a escuchar el latido
del silencio en mi cuarto, las conversaciones
de los vecinos acostándose,
todos esos rumores
que recobran de pronto una vida
y un significado propio, misterioso.

Y he pensado en los miles de seres humanos,
hombres y mujeres que en este mismo instante,
con el primer escalofrío,
han vuelto a preguntarse por sus preocupaciones,
por su fatiga anticipada,
por su ansiedad para este invierno,
mientras que afuera llueve.

Por todo el litoral de Cataluña llueve
con verdadera crueldad, con humo y nubes bajas,
ennegreciendo muros,
goteando fábricas, filtrándose
en los talleres mal iluminados.
Y el agua arrastra hacia la mar semillas
incipientes, mezcladas en el barro,
árboles, zapatos cojos, utensilios
abandonados y revuelto todo
con las primeras Letras protestadas.