La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 13 de març de 2017

Galeries comercials de Barcelona, del segle XIX al XXI

 Passatge Bacardí


Les primeres galeries comercials


Les galeries comercials enteses com a passatges coberts destinats als serveis d’oci (cafès, teatres, cinemes) i botigues on s’exposen mercaderies per a la venda apareixen a Europa durant el segle XIX –sobretot durant la Belle Époque, entre l’últim terç del segle XIX i la Gran Guerra (1914-1918)–, en el context de les reformes urbanes que transformen els centres històrics de les ciutats en benefici dels eixamples moderns i els grans bulevards. Són els anys en què les burgesies procedents, en bona part, de la revolució industrial conquereixen nous espais de la ciutat fugint dels centres històrics altament densificats, a causa, principalment, del creixement de la població en uns nuclis que havien estat tancats per muralles. És el cas de Barcelona, on la burgesia que habitava els carrers de Montcada i Ample, construiran els seus habitatges en els pobles del Pla, com Sarrià, Sant Gervasi o Horta, i, sobretot, a l’Eixample projectat per Ildefons Cerdà l’any 1859, expansió que va ser possible, precisament, gràcies a l’enderroc de la muralla, iniciat l’any 1854.

Les galeries i passatges coberts vuitcentistes, construïts amb luxoses estructures de ferro i vidre, i posteriorment integrats en la planta baixa dels edificis, permeten garantir l’aïllament dels carrers, cada cop més transitats per ciutadans de tota mena. Tenen, per tant, un component classista, que permet passejar sense barrejar-se amb les classes baixes i subalternes que han conquerit la ciutat. Com deia Walter Benjamin en els seus apunts inacabats sobre els Passagen-Werk (1), la separació dels dos mons s’aconsegueix creant un univers que ens porta directament a l’imaginari dels qui hi passegen a través d’objectes i situacions que componen un collage que ens remet directament a les cambres de meravelles. Si aquestes volien representar el món de les ciències naturals, els passatges i les galeries ens porten als productes de consum i als llocs d’oci que recreen un cert luxe i una manera d’entendre la vida dels burgesos.

Un altre símil el podem trobar amb els parcs d’atraccions, que conformen un món tancat que representa de forma simbòlica la vida a través de l’atzar, la fortuna, la por, el cel, l’infern o els laberints. Així ho veia Juan Eduardo Cirlot a Ferias y atracciones (2), mentre els surrealistes, com Aragon, que definia els passatges comercials com una exaltació del món de la màgia i la il·lusió, on els productes de consum són fantasmagories perquè van més enllà del seu valor d’ús i de canvi. No serà estrany que moltes d’aquestes galeries hi integrin espectacles com panorames i cinemes. I ho veurem més clar encara si tenim present l’estructura laberíntica que mostren moltes de les galeries comercials que hem conegut, i com, en les darreres dècades, han evolucionat fins a convertir-se en centres comercials i lúdics on és possible –i aquesta és la intenció– passar-hi el dia sencer.

Perquè això sigui possible, però, caldrà arribar a la dècada de 1950 del segle quan després de la Segona Guerra Mundial es produeixi l’esclat definitiu de la societat de consum i veiem aquelles galeries classistes convertides en paradisos d’un consumisme que travessa transversalment totes les classes socials. Es crea entre la classe obrera la il·lusió d’aspirar a classe mitjana, i que aquesta busqui en els usos que fa dels espais comercials i lúdics –com havien fet els burgesos de les galeries del segle XIX– una manera d’integrar-se en l’estructura social conquerint el seu espai. No és res diferent del que passa en la resta de l’espai urbà. Entre finals del segle XIX i principis del XX les masses populars conquerien el Paral·lel –immensa galeria descoberta– al mateix ritme que la burgesia ho feia a l’Eixample. I avui, la gent passeja pel passeig de Gràcia de mercaderies prohibitives i fan la despesa al Portal de l’Àngel, continuació natural del passeig de Gràcia amb el Corte Inglés fent-hi de frontissa.


 Passage des Panoramas (París), 1910


La primera galeria comercial va ser la Galerie de Bois o Camp des Tartares, construïda el 1786 pel Duc d'Orléans, en els jardins del Palau Reial de París, avui desapareguda. Però la més antiga que es conserva és el Passage des Panoramas, construïda el 1799, també a París. Aquesta galeria rep el nom dels panorames instal·lats a l’entrada del Boulevard de Montmartre, uns aparells de grans dimensions anteriors al cinema que permetien des de l’interior d’una rotonda veure imatges de grans ciutats i paisatges del món, creant efectes realistes gràcies a la llum i la perspectiva. Hi havia també una de les entrades al Théâtre des Variétés. París, a més de ser la ciutat precursora d’aquestes construccions, encara conserva més d’una vintena de galeries, va estendre la moda per ciutats com Milà, Nantes, Nàpols, Viena, Praga, Londres, Berlín, Trieste. Brussel·les, Istanbul...


Panorames i Théâtre des Variétés del Passage des Panoramas
des del Boulevard de Montmartre, en un gravat de Gilbert, 1802


Les galeries comercials de Barcelona al segle XIX

Barcelona també va formar part d’aquella eclosió urbana burgesa, però no ho va fer inicialment en el nou Eixample sinó dins de muralles. Els exemples són pocs i no van reeixir perquè en aquella ciutat de carrers atapeïts i densament poblada l’autèntic nucli comercial de mitjan segle XIX va ser el carrer de Ferran (1827/1876/1910). Els espais guanyats a les edificacions religioses després de les desamortitzacions (Medizábal, 1836; Madoz, 1855) van ser utilitzats per guanyar-hi places o per construir-hi equipaments com el Liceu o el mercat de Sant Josep (Boqueria). Tot i així, són d’aquesta època els passatges Bacardí i del Crèdit, però no tindrem en compte altres passatges com Magarola, Madoz, de la Pau o del Rellotge perquè no s’ajusten a la tipologia, en uns casos perquè no són coberts, d’altres perquè són tancats o perquè no són comercials.


Un quiosc de la Rambla, davant de l'entrada del
passatge Bacardí, a principis del segle XX


Passatge Bacardí (ca.1850)

Projectat per l’arquitecte Francesc Daniel Molina per encàrrec del propietari Ramon de Bacardí, uneix la Rambla (números 40-42) amb la plaça Reial (1850-1859), en el solar de l'antic convent dels Caputxins, enderrocat el 1836. Abans de construir-hi la plaça va ser lloc habitual d'espectacles de circ ambulant, i entre 1843 i 1848 hi va funcionar el Teatre Nou de Caputxins.

El tram més pròxim a la Rambla suporta l'edifici superior; en canvi, la meitat més pròxima a la plaça Reial està coberta per un envidriat a l'alçada de la coberta, que il·lumina tot l'espai. Una galeria, d’estructura de ferro i totalment envidria, travessa perpendicularment el passatge a mitja alçada.


Consergeria del passatge del Crèdit, 1953
Henri Cartier-Bresson


Passatge del Crèdit (1879)

Projectat per l’arquitecte Magí Rius i Mulet per encàrrec de la Societat Catalana General de Crèdit, l’edifici de què forma part va ser construït en part del solar del Convent de l'Ensenyança, enderrocat entre 1873 i 1874 per permetre enllaçar el carrer de Ferran amb la plaça de Sant Jaume. Aquest passatge és conegut perquè hi va néixer el pintor Joan Miró.

Com es feia al Passage des Panoramas de París, entre 1891 i 1900, al numero 1 del passatge hi va haver el Panorama Imperial, seguint una tradició que ha Barcelona va començar amb l’Exposició Universal de 1888 i que va portar en aquest final de segle diversos panorames de gran format a la ciutat: Waterloo (1888) a la plaça de Catalunya; Plewna (1888-1889) i Setge de París (1889-1890) a la Gran Via amb rambla de Catalunya; o el de les Coves de Mallorca (1888-1889) a Fontanella amb plaça de Catalunya.


Cartell del Panorama Imperial
anunciant La Tierra Santa al
passatge del Crèdit, el 1900


Al llarg dels anys, el Panorama Imperial del passatge del Crèdit, acompanyat per música de fonògraf, va anar canviant les vistes estereoscòpiques o diorames per temporades, i el públic va poder veure paisatges urbans i monuments d’Itàlia (Venècia, Milà, Pisa, Roma, Gènova, Florència, Nàpols, Pompeia, Torí), Espanya (Aranjuez, La Granja amb els interiors del Palau d’Isabel de Borbó), Suïssa, Portugal, Àustria, una excursió als Pirineus, Algèria, Tunis, Marroc, Amèrica del Nord, les exposicions universals de Chicago de 1883 i París de 1900, maniobres militares a Alemanya o La Tierra Santa, que el desembre de 1900 s’exhibiria al carrer de Rivadeneyra, enfront de l’església de Santa Anna. La Tierra Santa era un autèntic panorama, realitzat pel pintor italià Surdi, que abastava una superfície aparent de 60 quilòmetres, amb muntanyes, grutes i més de tres-centes figures modelades per escultors italians com Monteverdo, Cifariello, Spalmach o Pescarella, repartides per les poblacions palestines i els llocs més emblemàtics de la història sagrada.


Passatges reconvertits

Existeixen alguns passatges, com Bernardí Martorell, Sert i Manufactures, que neixen durant la segona meitat del segle XIX, a partir de velles edificacions que han perdut el seu ús original, no com a galeries comercials sinó com a llocs de pas, però que amb el temps aniran adquirint aquest caràcter a mida que s’hi instal·lin comerços.

Passatge de Bernardí Martorell (ca. 1850)

Situat en el carrer de l’Hospital, 99, l’uneix amb el de Sant Rafael. Va ser fruit del tancament de la casa-fàbrica de l’industrial tèxtil que li dóna nom, bastida com a tal l’any 1829 aprofitant una finca anterior. Però la fàbrica tanca el 1849 i els nous habitatges que s’hi construeixen acaben conformant el passatge. No neix com a galeria comercial, però amb el temps s’hi acabarà convertint.

També de la segona meitat del segle XIX són els passatges Sert i Manufactures, que comuniquen el carrer de Trafalgar amb el de Sant Pere més Alt travessant dues antigues fàbriques i salvant el desnivell entre tots dos carrers, produït a causa del graó barceloní, un escarpament geològic que divideix la plana barcelonina en dues parts, i que també podem identificar a l’Estació del Nord o al carrer de Rivadeneyra, que uneix la plaça de Catalunya amb l’església de Santa Anna.


Passatge Sert, 2013 (b/n)
Passió per Barcelona


Passatge Sert (1867)

Amb entrada pels carrers de Sant Pere més Alt, 49-51, i Trafalgar, 38, té el seu origen en la fàbrica de tapissos de Sert Germans i Solà. És un passatge descobert, amb botigues, restaurants i cafès a banda i banda del recorregut.


Passatge de les Manufactures, 2012 (b/n)
Marcel Albet


Passatge de les Manufactures (1876, Indústria fins 1980)

Amb entrada pels carrers de Sant Pere més Alt, 31, i Trafalgar, 26, té el seu origen en la fàbrica de teixits de Joan Cirici. És un passadís cobert que travessa tota la finca, el primer tram del qual, al carrer de Trafalgar, és més elevat i el separen de la part baixa 28 graons. En els últims temps, totes les botigues eren tancades i només funcionava un bar a l’entrada del carrer de Sant Pere més Alt. Actualment és en obres per construir-hi un hotel i caldrà veure quin serà l’ús que se li donarà al passatge.


Cartell de Fayans Català, 1904
Feliu Elias (MNAC)


Fayans Català (1900-1982)

Rebatejades per imperatiu polític com a Fayans Catalán i conegudes en els darrers anys com a Galeries Fayans, aquestes galeries ja no seguien el model parisenc sinó que estaven integrades com a passadissos interiors a la planta baixa de l’edifici de la Gran Via de les Corts Catalanes, 615 (primer Cortes, 250, i durant la dictadura José Antonio Primo de Rivera, 615).

Fundades per Marian Burguès, procedent de Sabadell, com a taller i botiga de ceràmica, van ser conegudes sobretot com a sala d’art i exposicions del noucentisme de la mà de Santiago Segura, nebot de Burguès, i gràcies a la col·laboració d’artistes com Miquel Utrillo, Xavier Nogués i Xènius. L’any 1915, Segura funda les Galeries Laietanes i les Fayans acolliran exclusivament la botiga de ceràmica i objectes artístics, perfumeria, queviures i una agència de viatges que dispensava els bitllets d’interrail.


De principis del segle XX fins a la República

Galeries Laietanes (1915-24 de maig 1958)

Situades a l’actual Gran Via de les Corts Catalanes, 613 (primer Cortes, 248, i José Antonio Primo de Rivera durant la dictadura) van ser creades pel marxant i promotor artístic Santiago Segura com a galeria d’art, substituint les veïnes Fayans del seu oncle.




Les Galeries Laietanes es van convertir en un dels focus més actius de promoció de l'art noucentista i de les avantguardes. Al soterrani s'hi va instal·lar un celler que com els 4 Gats per als modernistes, va ser un dels punts de trobada dels artistes i intel·lectuals de l'època. L'interior era decorat amb pintures murals al tremp de Xavier Nogués, amb llegendes i inscripcions humorístiques. Després de la guerra, el celler va ser convertit en magatzem i les pintures van ser arrencades i posades a la venda, i actualment, una bona part es troben al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Les galeries, però, van continuar la seva activitat artística; l'any 1949, per exemple, hi va exposar Joan Miró. L'any 1918 s'hi va crear la Llibreria Nacional Catalana, on Salvat-Papasseit hi va treballar com a encarregat i editor, fet que recorda la catifa commemorativa que s'hi va col·locar l'any 2010.


 Passatge Mil vuit-cents


Passatge Mil vuit-cents (1931)

Situat en el carrer del Carme, 31, porta cap a la plaça de la Gardunya, darrere del mercat de la Boqueria. Neix com a galeria comercial l’any 1931 durant la reforma de la casa Torrents, una edificació de la segona meitat del segle XVII. Les botigues del passatge ocupen el lloc on eren les quadres a l'època en què la construcció era un habitatge unifamiliar. De la casa es conserven els tres portals escarsers i la porta de l'escala, i la façana, amb tres balcons i una finestra a cada pis, coberta d'esgrafiats d'estil Lluís XV, amb plafons amb temes mitològics, gerros de flors i putti, sanefes i garlandes.


Un passadís del Encants Nous


Encants Nous (1931/1959)

Els Encants Nou o Local de Vendes es constitueixen l’any 1930 a iniciativa d'un grup de paradistes del Mercat Fira de Bellcaire, que decideixen escindir-se dels Encants Vells situats al Camp del Sidral (plaça de les Glòries). El lloc triat va ser el solar de l'antic camp de futbol del Martinenc, situat entre els carrers de València, Dos de Maig i Enamorats. Després d’uns anys de precarietat, no serà fins els anys 50 que es decideix construir-hi un gran bloc d’habitatges amb les galeries ocupant la planta baixa de gairebé tota l’illa, obres que no acabaran del tot fins l’any 1968, amb un laberíntic entramat de passadissos que acullen comerços de tota mena, i que tot i no oferir cap tipus d’atracció ni oci (a banda d’algun bar) és l’exemple més paradigmàtic d’un món dins d’un món. Malgrat que als Encants Nous no podem parlar pròpiament de galeries fins aquesta data, hem volgut situar la seva història abans de la guerra per oferir el contrast entre les galeries burgeses i la iniciativa popular dels Encants, i poder-nos situar en el segon gran període de la vida de les galeries comercials barcelonines.


Les galeries comercials durant la postguerra i la fi de la dictadura

Acabada la guerra, les galeries comercials van representar una de les propostes per retornar l’activitat i la normalitat a una ciutat molt castigada pel conflicte. Amb l’Avinguda de la Llum podem parlar de les primeres galeries comercials tal i com les entenem avui, com a conjunt de d’establiments i comerços de caràcter popular, i seran les que donaran el tret de sortida a l’aparició de noves propostes al llarg de les dècades entre 1940 i 1960 que, depenent de la seva situació, aspiraran al caràcter burgès de les del segle XIX.


L'Avinguda de la Llum la dècada de 1950


Avinguda de la Llum (1940-1999)

Com ja vam explicar a Bereshit, la idea original era construir una ciutat subterrània (la Ciutat de la Llum) des de la rambla de Catalunya fins a la plaça d'Urquinaona, aprofitant les instal·lacions subterrànies de l'estació de Barcelona (plaça de Catalunya), inici i final dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que s'havia inaugurat amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Al final, aquella galeria comercial es va quedar en només 175 metres de passadís, on al llarg dels temps els negocis (hi va haver seixanta-cinc locals) van anar canviant, però en la memòria popular hi ha quedat el cinema Avenida de la Luz (1943-1992), que en els seus anys daurats havia projectat pel·lícules infantils i va acabar convertit en una sala X on s'exhibien pel·lícules pornogràfiques; els billars; la taverna de Montroy-Pedro Masana; les neules i galetes Pampers, que aromatitzaven tota l’avinguda; la Granja Royal (la casa dels dònuts); el Colmado Fortuny; la Bomboneria Cataluña; o el local del dibuixant BON.


Cinema Avenida de la Luz, 1943


Va néixer com un espai brillant que contrastava amb la grisor dels carrers de Barcelona, tot just un any després d’acabada la guerra. Però per molta llum que acompanyés el nom, ve al cap aquella imatge grisa de les parets i les columnes; els locals de maquinària de teixir, màquines d’escriure, el local de la Singer de màquines de cosir, l’armeria Beristáin, les taquilles d’apostes del canòdrom Avenida, l’oficina de col·locació de noies per al servei domèstic... Amb els anys l’avinguda va agafar aspecte de cementiri (una de les botigues era de làpides); cinema, billars i lavabos eren les catacumbes on anar a buscar plaer sexual ràpid i anònim. Consigna de maletes, dutxes, bugaderia, perruqueria. Rodamons. Les estacions antigues de tren tenien més aspecte de punt d’arribada que de sortida.

A partir de la dècada de 1970 va començar el seu declivi més pronunciat. L'enderrocament, l’any 1999, de la major part dels edificis d'aquella illa per aixecar-hi el centre comercial El Triangle va significar la mort de l'Avinguda de la Llum, les columnes de la qual encara es poden veure avui, integrades en la botiga de perfums Sephora, i en el vestíbul de les entrades dels carrers de Balmes i Bergara.


Galeries Maldà la dècada de 1940


Galeries Maldà (1942)

Projectades per l’arquitecte Josep Maria Sagnier, es van construir durant la primera postguerra en el jardins del palau de Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, original del segle XVII. Amb entrada per la plaça i el carrer del Pi i pel carrer de Portaferrissa, són les galeries comercials més antigues que continuen en actiu, malgrat el tancament de molts del negocis antics

Com en el cas de l’Avinguda de la Llum, en un antic saló del palau, a més de bar, el 4 de desembre de 1945 s’hi va inaugurar el cinema Maldà, que continua en cartellera, i el 1980 una de les sales del palau va ser convertida en l’espai teatral Círcol Maldà, com ja ho havia fet el Baró de Malda l’any 1799. Abans de ser cinema, l’antic saló havia estat un teatre de titelles.


Cinema Maldà, el 1980
Arxiu Jaume Figueras


Durant una reforma del cinema, l’any 2006, darrera de la pantalla va aparèixer una fornícula entre d’altres restes d’una antiga capella construïda durant la Guerra Civil per l’Asociación de Mujeres Patriotas Vascas. Tenia una cabuda d’unes set-centes persones i s’hi celebraven misses i celebracions religioses clandestines, com expliquen Albert Manent i Josep Raventós a L'Església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939).


Magda Pla al taulell de la Policlínica de bebès


La botiga més emblemàtica de les Galeries Maldà és la Policlínica de bebès (local 52). Inaugurada l’any per Maria Rigol, és l’únic taller de reparació de nines que queda a Barcelona. Quan es va inaugurar el local, hi havia altres negocis com aquest, com la Clínica de nines del carrer de la Tapineria. Maria Rigol va morir el 2014 amb 97 anys i des d’aleshores porta el negoci tota sola la seva filla, Magda Pla, que a més de fer de cirurgiana es dedica també a la confecció de vestits a mida per a les nines.


 El carrer de la Dona d'Horta, on avui hi ha les Galeries Horta


Galeries Horta (1959)

Les Galeries Horta tenen entrada per la plaça d'Eivissa, 6, i el carrer Tajo, i formen part de la planta baixa d’un edifici construït per una caixa d’estalvis. Remodelades, continuen en actiu i amb bona salut perquè es troben en el cor comercial i històric d’Horta. Segueixen en part el traçat de l'antic carrer de la Dona, que unia el centre de la població amb el barri de la Clota. La construcció de l'edifici i les galeries a finals de la dècada de 1950 van canviar definitivament aquell paisatge rural de casetes, pous i el taller de carros d'en Cebrià Riera.

Com ens explica la Carme Martín, en Cebrià, a més de carreter, exercia de curandero, seguint la tradició de les velles remeieres que encara vam conèixer carretejant herbes de la muntanya fins els anys 60. Ell, però, es feia dir “Doctor en Botànica”.


Galerías Conde (ca. 1945-1989)

Cap a mitjan de la dècada de 1940 es van inaugurar les Galerías Conde al carre Nou de la Rambla, 60 (aleshores Conde del Asalto), amb entrada també pel carrer del Marquès de Barberà). Van ser potser les galeries comercials amb un públic més populars, sobretot pel barri on eren situades, l’antic Districte 5è, convertit en Xino després de la desaparició del barri de les Drassanes. A diferència de les galeries més cèntriques, a les Conde s’hi aplegaven botigues que si no eren de primera necessitat tampoc eren d’articles de luxe o de complements. El que les feia atractives era, precisament, el que hem explicat més amunt: aquesta mena d’il·lusió de veure aplegats en un laberint negocis diversos. Si preguntes als veïns, recorden la cafeteria, la papereria on la canalla comprava i canviava cromos, l’ocelleria que hi donava el toc exòtic, les botigues de novetats i gèneres de punt, i la perruqueria. Però, sobretot, el patge dels Reis d’Orient i, com no podia faltar, una atracció: els Miralls Màgics que distorsionaven el cos, com els de les Atraccions Apolo, i que servien de reclam tant dels nens i nenes com dels pares, i il·lustren perfectament el component simbòlic de les galeries.

A finals dels anys 80, quan l’edifici es va enderrocar, les galeries vivien en plena decadència amb gairebé tots els locals tancats.


 El saló de te i la font del Palau Samà de la Galeria Condal


Galeria Condal (1946-2016)

Situada en el número 11 del passeig de Gràcia, la Galeria Condal neix, entre 1946 y 1949, del projecte dissenyat per l'arquitecte Lluís Bonet Garí, amb influència de l'Escola de Chicago, per encàrrec del Banco Vitalicio de España -avui grup Generali-, propietari de l'edifici. El 1990 va passar a dir-se Condal Corner.

A més del vestíbul d'entrada al banc, la galeria tenia 22 locals per a botigues, un saló de te (1951-1990) -que va mantenir fins el darrer dia la distinció de les cafeteries burgeses- i una petita i selecta sala d'espectacles per a poc més de quatre-cents espectador, concebuda com a cinema i per a concerts. El cinema Galería Condal va ser inaugurat el 13 de desembre de 1946, abans que fossin acabades les obres de l'edifici, i va tancar el 13 d'abril de 1986 després d'uns anys de degradació tant de la sala com de la programació, que va acabar oferint pel·lícules catalogades "S".

L'edifici es va construir després d'enderrocar el Palau Samà, que ocupava aquesta cantonada del passeig de Gràcia amb la Gran Via des de finals de la dècada de 1860. Del palau només va sobreviure la font de marbre dels jardins, que va ser ubicada en el centre de la lluerna que il·luminava la galeria. Tot esperant una nova ubicació, la font va ser desmuntada el 2016 després d'unes reformes que van mutilar la galeria en desconnectar les dues entrades.

Galerías Universidad (1954-1977)

Situades en el número 3 de la plaça Universitat, les Galerías Universidad van ocupar l’espai deixat pel Salón Tirolés (1950-1954), una sala de varietats popular que oferia revista, ball i màgia, i que va durar pocs anys.

Dissenyades per Domingo Serra, van ser inaugurades el 21 de desembre de 1954. Disposaven de dos nivells; la planta baixa aplegava una trentena de locals, amb una cafeteria i una oficina de loteria i d'Apuestas Mutuas Deportivo Benéficas a l'entrada més propera a la ronda de Sant Antoni. Al fons del local, una font lluminosa decorava l'espai i a través d'una escala de marbre s'accedia al nivell superior, on es feien exhibicions de moda i artesania, i on, l'any 1955, es va inaugurar una sala de projeccions que oferia gratuïtament documentals i filmets publicitaris. A mitjans de la dècada de 1970, les galeries van tancar i l'immoble va ser adquirit per Finques Forcadell, que hi va construir la seva seu.


Galerías Astoria, el 1958


Galerías Astòria (1955-1968)

Les Galerías Astoria van ser inaugurades el dia 15 de desembre de 1955 en el número 133 de la Rambla, amb entrada i sortida també pel carrer Xuclà. Van ser construïdes sobre una part del solar dels antics magatzems El Siglo(1881-1932), que van acabar consumits pel foc d'un incendi pel Nadal de 1932. La desaparició dels magatzems va permetre obrir el carrer del Pintor Fortuny fins a la Rambla i durant més de vint anys aquell solar es va fer servir durant anys com a espai d'oci de teatres ambulants, circ i barraques de fira, fins que no es va obrir el carrer del Pintor Fortuny.

El promotor de les galeries va ser Sánchez Egea aprofitant l'eufòria econòmica un cop acabada l'autarquia i la moda d'aquesta mena de comerços. El negoci no va funcionar tan bé com s’esperava, i a partir del 19 de desembre de 1959 una part de les galeries van ser adquirides per la família Amat i convertides en el Superservis, un dels primers supermercats de la ciutat, fins el tancament de les galeries, el 1968, que serien convertides definitivament en supermercat, primer Simago, el 1969, i més tard Carrefour.


Les galeries i l'hotel Manila, el 1957, des del carrer Pintor Fortuny


Galerías i Hotel Manila (1957-1991)

Dos anys després de la construcció de les Galerías Astoria es va construir l’Hotel Manila just al costat, fent cantonada amb el carrer del Pintor Fortuny i ocupant la resta del solar dels magatzems El Siglo. Amb doble entrada per la Rambla i Pintor Fortuny, s’accedia a la recepció de l’hotel per una galeria comercial amb botigues de luxe. L’any 1991 va canviar la propietat del negoci, el Manila es va convertir en Le Méridien i les galeries van desaparèixer convertides en part de la recepció.


Passatge Arcàdia


Passatge Arcàdia (1957)

El passatge Arcàdia va ser construït com a passadís d'unió del carrer de Tuset, 14-16, amb el de Balmes, 179, projectat per l’arquitecte Sebastià Bonet i Ayet entre 1956 i 1960. A l'edifici del costat de l'entrada de Tuset s'hi va inaugurar, el 1957, el cinema Arcadia (1957-1998), que acabaria donant nom oficiós al passatge. L'Arcadia va ser el segon cinema de Barcelona amb categoria d'art i assaig després del Publi del passeig de Gràcia, aquelles sales que ens van permetre accedir a una modernitat (a voltes estrany) que no era permesa a les pantalles comercials.

A l'interior hi va haver el bar Stork Club (avui Arkadia Newage), que va ser un més dels pols d'atracció d'aquella Gauche Divine que freqüentava el barri, com els fotògrafs Colita i Xavier Miserachs, el director de cinema Joaquim Jordà, o Oriol Regàs, que va ser aquí on va gestar la idea d'obrir Bocaccio (3).

Amb alts i baixos, com totes les galeries comercials d'aquesta època, conserva encara, entre una perruqueria, un despatx de loteria i un quiosc de premsa, alguns dels negocis dels anys seixanta, com la xarcuteria Aragón, tota una curiositat en aquest entorn i aquesta barriada on són tan poc habituals els comerços tradicionals. També hi sobreviu la galeria d'art Carmen Sallent o la sastreria de Jaume Balart, ara regentada pel seu fill, que entre peces de roba i maniquins exposa pintures i dibuixos de Xavier Cugat, client i amic del sastre. La botiga de col·leccionisme d'en Joan Ginjoan omple el passatge d'un encant antic amb les vitrines on exposa postals, sifons i ampolles de refrescos pirografiades que ens porten a una antiguitat prou recent com per fer-nos còmplices.

Galerías Olimpia (1955)

Situades en el xamfrà de la ronda de Sant Pau amb el carrer d’Aldana, on va haver el Teatre Circ Olympia (1924-1947), van ser inaugurades a mitjans de la dècada de 1950 en un solar que va ser lloc d’estada de circs ambulants fins que no s’hi va construir el nou immoble, compartint espai amb el descampat de l’altra vorera de la ronda, l’actual plaça de Josep Maria Folch i Torres, construïda on va haver la presó de Reina Amàlia (1839-1936) i anteriorment el convent de Sant Vicenç de Paül, construït el 1833 i desamortitzat i incendiat només dos anys després. La presó de Reina Amàlia, que acollia dones, nens i homes (només per a dones a partir de 1904, quan es va inaugurar la Model), va ser, a més de lloc de reclusió i d’execucions públiques a garrot, una de les institucions repressives més infames de la ciutat. Tant és així que, el 1936, va ser enderrocada amb l’ajut dels ciutadans com si fos la presa de la Bastilla.


 El Teatre Circ Olympia el Dia de la Fe de la Falange
29 d'octubre de 1944. Pérez Rozas (AFB)


El Teatre Circ Olympia va ser un dels teatres més grans no només de Barcelona, sinó de tot l’Estat. A les 3.000 localitats s’hi sumava una pista que ocupava part de la platea davant de l’escenari i que tant podia fer-se servir com a pista de circ com de piscina per a espectacles aquàtics. Fins no fa gaire temps, les restes de les gàbies dels animals del circ es podien en el subsòl d’un garatge proper.

Pel que fa a les galeries, a partir dels anys 90 van patir un progressiu abandonament que arriba fins avui, malgrat l’ús esporàdics com a mercat de roba i objectes vintage, i l’obertura de negocis relacionats bàsicament amb la música.





Drugstore Passeig de Gràcia (1967-1992)

El mes de juny de 1967 s'inaugurava el Drugstore del passeig de Gràcia, 71, el primer dels quatre que hi va haver a Barcelona. Tot i que mantenia els principis bàsics dels passatges i les galeries comercials integrats en un edifici, el seu horari s'allargava fins a altes hores de la matinada i estaven pensat per al públic noctàmbul que volia trobar un lloc on fer una copa després de sortir dels espectacles nocturns o que volia allargar la nit, però també com a espai on era possible comprar qualsevol article de necessitat fora dels horaris estàndard.


Drugstore Passeig de Gràcia


Com ens explica Barcelofília, a la inauguració, que va aplegar a la plana major de la intel·lectualitat barcelonina del moment, hi van ser Salvador Dalí i l'actor George Hamilton. El local, seguint l'itinerari d'entrada des del passeig de Gràcia, presentava en primer lloc la barra de la cafeteria, després seguia una sèrie de botigues -les de moda hi van tenir molta tirada en els primers anys-, una llibreria amb les parets de vidre de format no gaire gran però molt atapeïda de llibres, un bar restaurant amb un altell i al fons una botiga de queviures, conserves, licors i vins, on hi havia una porta que donava al passatge Domingo.


Cartell del Drugstore David (1969)


Galeries i Drugstore David (1969)

La història de les Galeries David del carrer Tuset, 19, estan associades l'antiga fàbrica de cotxes David, que va ser inaugurada l'any 1931 al carrer d'Aribau, 230-240. El 1942, una vegada acabada la Guerra Civil, es va començar a parcel·lar l’edifici per a petites indústries, magatzems i oficines, i els clients podien accedir per una rampa a cadascuna de les plantes amb el seu propi vehicle.A partir de 1958, l'empresa David va incorporar serveis automobilístics i va conformar l'edifici com un espai integral d'aparcament i pupil·latge de vehicles amb estació de servei inclosa, situada a la segona planta de l'edifici.

L'any 1964 es va ampliar amb la finca de Tuset, 19, i entre 1967 i 1969 es van inaugurar una terrassa i les Galeries David. Aprofitant l'esplendor que el carrer Tuset va adquirir durant els anys d'aquella primera modernitat que girava. sobretot, al voltant dels fills de casa bona i de la Gauche Divine, el 20 d’octubre de 1973 es van remodelar, es va fer un accés per la Travessera de Gràcia i es van passar a dir Drugstore David, apuntant-se a l’èxit del local del passeig de Gràcia.

Amb els anys, les galeries han anat canviat i adaptant-se, i per no apartar-se de l'oci que acompanya aquestes instal·lacions comercials, hi inclou un gimnàs.

Drugstore Liceo (1972-1982)

El dia 16 de setembre de 1972 obria portes el tercer drugstore de la ciutat, a la part baixa de la Rambla, al costat del Teatre del Liceu.

El local disposava de planta baixa, primer pis i soterrani, on es podien trobar les botigues i els productes habituals d'aquesta mena de galeries comercials: bars i cafeteries, quiosc, perfumeria, boutiques, discos, llibreria, vins i licors, joguines i articles de regal, estanc i, fins i tot, una xarcuteria.

La diferència amb els altres drugstores va ser, precisament, el seu emplaçament. Si bé la Rambla propiciava la clientela habitual d'aquest locals, a partir de la matinada es convertia en reclam de prostitutes, delinqüents i drogoaddictes, i la confluència de tot plegat generava problemes i baralles constants.

Drug Blau (1973-1978)

Situat en el número 33 de la plaça de Lesseps, al capdamunt del Príncep d'Astúries, antiga Riera de Cassoles, nom que es reivindica per a la frontera natural dels barris i antics municipis de Gràcia i Sant Gervasi.

El Drug Blau ocupava la planta baixa d'un peculiar edifici de color blau, i oferia restaurant self-service dia i nit, boutiques de roba, perfumeria, floristeria i complements, llibreria, discos, una perruqueria unisex i un local de jocs recreatius.


De la dictadura als centres comercials


El Mercadillo de Portaferrissa (2002)


El Mercadillo (1975)

Sucursal de l'antic Mercadillo de Balmes, que cantonada amb Sant Hermenegild, no està situat exactament en un passatge, sinó en el vestíbul de la Casa Martí i Fàbregas del carrer de Portaferrissa, 17, un palau del segle XVIII, reformat per Francesc Batlle però projectat per Garriga i Roca l'any 1864. Conegut popularment com “El Camell”, aplega botigues de roba, complements i articles de regal, i un bar que ocupa el jardí elevat d’estil renaixentista original de la finca. Neix com a una forma alternativa de comerç, que triomfa entre la joventut, sobretot per l’oferta de productes artesans i per una nova manera de relacionar-se i entendre el consum.

Bulevard Rosa (1978)

Inaugurat el 14 de desembre de 1978, ocupa els passadissos interiors de l’illa delimitada pel passeig de Gràcia, Aragó, rambla de Catalunya, València. És hereu del Salón Rosa (1932-1974) del passeig de Gràcia, 55, un dels llocs de trobada de l’alta societat i local de referència per a una part de la generació de la postguerra. El Bulevard implicarà una nova modernitat allunyada del reducte hippy del Mercadillo, al posar a l’abast de la joventut el concepte de roba de “marca” lluny dels preus prohibitius de les botigues selectes del passeig de Gràcia.


El Publi Cinema el dia de l'estrena de Repulsión de Polanski


Fins el 2005, en el baixos del Bulevard hi va haver els cinemes Publi 1 i 2, inaugurats el 1976 substituint el Publi Cinema inaugurat el 1932, que va ser la primera sala d’art i assaig amb la projecció, un març de 1967, de Sueños, d'Ingmar Bergman.

Pedralbes Center (1989), a l’edifici El Dau de Diagonal, Joan Güell, Europa; i Via Wagner (1985-1993), a l'illa delimitada per Diagonal-Beethoven-Bori i Fontestà i Ganduxer al voltant de la plaça Wagner, són dues conseqüències de l’èxit del Bulevard Rosa, un amb més fortuna que l’altre, i serveixen d'exemple a una llarga llista de galeries comercials de barri que han anat naixent i morint pel camí com Diagonal Center, Argentina Center, Galeria Sarrià, Nou Boulevard, Galeries Virrei, Urgell Center, Gralla Hall, Galeria Turó, Centre Comercial Diagonal-Montseny, Centre Comercial Maragall...


Centre Comercial Gran Via - Galeries Diputació (1982)

Hem deixat per al final el Centre Comercial Gran Via, de la Gran Via de les Corts Catalanes, 691-695, al barri de Fort Pienc, per explicar una anècdota i arribar a l’epíleg d’aquest article. Aquestes galeries comercials, que apleguen botigues de tota mena, bar mercat, comparteixen nom amb el centre comercial Gran Via 2 de l’Hospitalet de Llobregat. Heus aquí l’origen d’aquest “2”, diferenciació que no evita que a les galeries de Fort Pienc rebin constantment trucades de clients que les confonen.


Epíleg... o no

Amb la fi de la dictadura comença una nova etapa per a les galeries comercials, que tindrà el seu màxim exponent en el Bulevard Rosa i que ens portarà directament cap a una nova manera d’entendre les galeries comercials, ja no com a passatges o part d’un edifici, sinó com a centres autònoms, petites ciutats on es possible trobar-hi tot tipus de botiga i de servei, bar, restaurants, multicinemes i múltiples formes d’oci, amb la finalitat no només de captar clients, sinó oferint la possibilitat de passar-hi el dia sencer com en un parc d’atraccions del consum. Maremàgnum, Centre de la Vila, Glòries Centre, L'Illa, Diagonal Mar, Gran Via 2, Les Arenes, La Maquinista o Heron City són alguns d’aquest centre comercials que a més de productes de consum tenen una plaça central, una mena d’àgora que s’ha convertit en lloc de troba, socialització i intercanvi. Sens dubte, podríem fer valoracions de tota mena tant pel que fa als hàbits de consum com a la forma de relacionar-se. Però això és una altra història.


*


Notes

1. Buck-Morss, B. Dialéctica de la mirada. Walter Benjamin y el projecto de los pasajes. Barcelona: Visor, 1995.
2. Cirlot, Juan Eduardo. Ferias y atracciones. Barcelona: Argos, 1950.
3. Xavier Theros, "Una Arcàdia burgesa", Ara.

Manuel Delgado, "Àgora i simulacre en els nous centres comercials", Revista d'etnologia de Catalunya,  1998, núm. 12.

Aquest article forma part del treball de recerca per a un reportatge de Betevé sobre les galeries comercials de Barcelona.


Agraïments

Cristina Aparicio, Antonio Gascón, Magda Pla, Xavier Theros, Toni Oller, Marc Piquer, Carme Martí, Andrés Paredes, Marcel Albet, Miquel F. Pacha, Carme Grandas, Barcelofília, Passió per Barcelona, David SA i els veïns del carrer Nou de la Rambla i voltants.

dissabte, 4 de març de 2017

De París a Barcelona: cadàvers, memòria, veneració i espectacle

Visitants a la Morgue de París, el 1816
Wellcome Library (6158i), Londres


El rebuig i l’atracció cap els cadàvers són les dues cares d’una mateixa moneda, la mort. Els enterrem en un intent de tornar-los al fang primordial, però insistim a retenir el seu alè vital, la seva ànima. Se’ls fotografia –com les imatges postmortem que es feien antigament quan el cos del mort era encara calent– o se’ls transforma embalsamant-los, petrificant-los, congelant-los, cremant-los, deixant-los a l’aire lliure perquè les bèsties recullin el seu esperit, o convertint-los en imatges de cera. Se’ls plany de cos present –el de ploramorts havia estat un ofici fins no fa gaires anys–, es fan altars, criptes sumptuoses, catacumbes o reliquiaris que exposen restes humanes santes o cossos incorruptes. D’una manera o una altra, hi ha un intent de perpetuar la vida donant una nova oportunitat al cadàver, i ens la donem a nosaltres mateixos perpetuant la seva presència i el seu record.

El dia de Tots Sants es visiten cementiris, es renoven les flors (naturals i de plàstic) i s’encenen llànties; es fan misses de difunts i processons, o actes festius per encarar-se a la mort, com fan a Mèxic. Pot semblar estranya aquesta necessitat de mirar cara a cara la mort, però fer-ho ha estat, també, una atracció morbosa, fins al punt que a París es va convertir en un espectacle, i visitar el dipòsit on s’exposaven els cadàvers va formar part, durant el segle XIX, dels costums dels parisencs.


Gravat de la Morgue de París
Harper's Weekly, 1874


Al voltant del segle XVI es va començar a exposar els cossos dels morts sense identificar al Chatelet de París perquè els parisencs els identifiquessin els ofegats al Sena, els suïcides i les víctimes de crim i infanticidi a través d'una finestra. L’any 1804, es va construir la Morgue a Île de la Cité, però l’espectacle com a tal no arribarà fins la segona meitat del segle XIX, el 1868, quan s’obre un nou dipòsit la plaça de Île-de-France, darrere de Notre-Dame, amb un espai públic d’exhibició amb grans finestrals, on els cadàvers nus apareixen sobre taules inclinades de marbre, refrescats amb un fil d’aigua.


Gravat de la Morgue de París


L’apogeu d’aquesta morbosa atracció arribarà a finals del XIX quan es converteix en un fenomen turístic. Als parisencs curiosos, amb nens inclosos, s’hi afegien turistes britànics, que se n’havien fet ressò a través de les lectures de Dickens. I camuflats entre els visitants, s’hi van amagar uns personatges curiosos, els assassins, que allargaven el plaer sàdic contemplant la seva obra en públic, com els artistes. En parla Émile Zola a la novel·la Thérèse Raquin: "El marit de la Teresa era mort, però l'assassí volia que el cadàver fos trobat en un acte formal".

Per raons morals i d’higienisme, la Morgue va tancar les seves portes al públic el març de 1907, i va ser substituït des de 1914 per l’Institut médico-légal. Però fins aleshores, 40.000 visitants al dia passaven per la Morgue amb el mateix esperit morbós amb què visitaven els zoològics humans –en deien “jardins d’aclimatació”, com si parlessin de plantes–, que van arribar amb les exposicions universals i s’hi van quedar fins el primer terç del segle XX –a Bèlgica, que encara mantenia la colònia del Congo, el darrer es va exhibir durant la dècada de 1960.


Tribu aixanti (actualment Ghana), exhibida a Barcelona, 1897
Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC)


Com ja hem explicat d’altres vegades, Barcelona no va ser aliena als espectacles de zoos humans. A la ciutat es van exhibir la tribu dels aixanti, prop de la plaça de Catalunya; la tribu àrab dels benj-zoug-zoug i els nans bengalís, al Circ Eqüestre; una tribu mahometana i el seu harem, el village lil·liputenc i la tribu del himàlaies, al Turó Park; i un village senegalès, al Tibidabo.


Capella del Corralet de l'antic
Hospital de la Santa Creu
W. Weber (1923-1928)


Es van exhibir cadàvers? Com es va fer a París, no n’hi ha cap dada. Però mentre es van fer disseccions a l’Acadèmia de Cirurgia (actual Reial Acadèmia de Medecina), els cadàvers s’acumulaven al Corralet (després substituït per l’amfiteatre anatòmic) i el cementiri situats en el recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu, al barri del Raval. Aquell espectacle, sense ser una atracció, era visible des dels carrerons que aleshores l’envoltaven, i era habitual deixar-s’hi caure per veure-hi els morts. Ho explica Joan Sales a la novel·la Incerta Glòria:

“[…] Quan érem petits, travessàvem quatre vegades cada dia el pati de l’hospital de la Santa Creu per anar i tornar del nostre carrer al del Carme, on hi havia l’escola laica d’on els papàs eren mestres. Ell es deturava de vegades davant del “corralet”, que així anomenàvem el dipòsit de cadàvers; donava a un carreró transversal i només una reixa el separa dels transeünts. Jo m’havia d’arrapar a la reixa i posar-me de puntetes per veure els morts; n’hi solia haver tres o quatre cada dia, de vegades més. Com que estaven dipositats de cara a la reixa, el que se’n veia millor eren els peus descalços: uns peus grocs... i bruts. ¡Quina tristesa, la d’aquells peus! ‘Vet aquí la fi que ens espera’, deia invariablement en Llibert, ‘si no ens espavilem’”.

Ossari de l'antic Hospital de la Santa Creu
Alexandre Marletti Quaglia (1925)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Al voltant del cementiri de l'Antic Hospital de la Santa s'han explicat històries de fantasmes i ànimes, propiciades per l’obscurantisme i la devoció popular, i es va generar el culte religiós al Sant Crist del Corralet que presidia l’arc d’entrada: tres confraries (la del Sant Crist del Corralet, la Confraria de les Ànimes del Purgatori i la Pia Unió del Santíssim Rosari) es tornaven tots els diumenges i festes de guardar per passar un rosari cantat.

En aquell indret hi havia un impressionant ossari, que va aparèixer entre 1925 i 1931 quan es van fer les obres per instal·lar-hi la Biblioteca de Catalunya. Ara, l’antic espai del corralet és la plaça del Doctor Fleming, aliena als humors en descomposició que van impregnar el sòl, o al tràfic de cadàvers que segons Joan Amades servien per fer encanteris: podies comprar un mort per un duro.

Que el robatori i la venda de cadàvers era habitual ho confirma la documentació sobre el cementiri de l'Hospital. La Junta del Cementiri General de Barcelona denuncia, entre 1837 i 1841 (AHSCSP Govern de l'antic Hospital. Vol. III. Inv. 1. Carpeta 5/3. Número: 25495), la insalubritat de les condicions de trasllat de cadàvers al cementiri del Poblenou i l'enterrament deficient dels morts, a cura dels dements de l'Hospital. Fins el segle XIX, en el Bethlem Royal Hospital de Londres, que acollia malalts mentals, per un penic es podia visitar els bojos, el comportament dels quals s'havia convertit en un espectacle. Durant el 1814, el Bethlem va rebre 96.000 visites; probablement l'espectacle més gran de Londres.

Ernest Benach i el Miquel Pueyo expliquen a Mort certa, hora incerta. De l’edat mitjana a la societat digital (2013) com l’augment de l’interès per l’anatomia i per la dissecció que es va produir durant el període de la Il·lustració va ser un gran potenciador de l’ofici dels lladres de cadàvers:

"[…L]’anatomia es va convertir en un una part del bagatge cultural dels il·lustrats, i no únicament dels professionals de la medicina, de tal manera que aficionats rics com el príncep napolità Raimondo di Sangro tenien a casa el seu gabinet de dissecció i un públic selecte assistia a sessions de dissecció en els teatres anatòmics, amb un entusiasme no menor que el desplegat per anar al teatre o assistir a la lectura d’una tesi. […] Com era d’esperar, aquesta passió per la dissecció i el nombre limitat de cossos disponibles per ésser manipulats van propiciar un intens tràfic de cadàvers, que eren sostrets dels cementiris. […] En una sola nit, la del 12 al 13 de gener de 1786, el cementiri de Saint Eustache, a París, va denunciar la substracció de 10 cossos i, com a reacció, els nous cementiris […] es van dotar de murs elevats i torres de vigilància, per intentar posar fre a l’activitat dels lladregots de cossos."

En un altre sentit, entre 1848 i 1938 a Barcelona es van exhibir una trentena de museus anatòmics, com el de Francesc Roca. Eren col·leccions de figures anatòmiques pensades inicialment per a la didàctica de la medicina però que van trobar una segona vida com a atracció, primer burgesa i després popular, en un escenari que jugava amb la ciència i l'atracció morbosa, i que van compartir espai durant molts anys amb els museus de cera tradicionals, que complien el paper de la transmissió de fets i personatges històrics i esdeveniments d'actualitat. En cap cas eren cadàvers (tot i que la literatura ha jugat amb l'equívoc) però sí que tenien la representació del cos com a substitut de la realitat.

Si en voleu saber més del Corralet, els morts, les ànimes i els museus anatòmics, hi trobareu capítols en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis, que serà presentat el proper dijous 16 de març a la Sala Ciutat. Hi esteu tots convidats!




Més enllà de la mort

El dissabte 4 de març de 2017, la historiadora Érica Couto-Ferreira va presentar a la llibreria Chronos de Barcelona el llibre Cuerpos. Las otras vidas del cadàver (GasMask Editores, Màlaga, 2017).

Doctora amb la tesi Etnoanatomía y partonomía del cuerpo humano en sumerio y acadio. El léxico ugu-mu, Érica Couto-Ferreira ha estat investigadora de l’Institut d’Assiriologia de la Universitat de Heidelberg, i les seves línies d’investigació són sobre lexicografia sumeroacàdia, història del cos, transmissió dels sabers mèdics i salut de les dones a la Mesopotàmia antiga. A més de publicar diversos articles i col·laborar en revistes especialitzades, gestiona el blog En la lista negra de rareses bibliogràfiques sobre literatura i assaig de ciència-ficció, terror i fantasia.

A Cuerpos, l’autora ens guia per un inquietant, divertit i filosòfic retaule de mòmies, esquelets, "petrificats" i altres despulles terribles -i belles-, i en el procés ens regala una reflexió sobre tots nosaltres. L’obra ens mostra l'art de petrificadors rivals que competien per descobrir la millor tècnica de conservació de cadàvers, l'exposició artística dels difunts, les execucions públiques (amb famosos botxins que van escriure les seves memòries), el consum de parts del cos humà amb fins mèdics, la circulació de relíquies, vampirisme, etc. Tot això esquitxat de reflexions filosòfiques i referències literàries que defensen la idea que la vida del cadàver pot ser més duradora que la del cos animat.