Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 19 de febrer de 2018

Els barris del Raval: vivers de revolucionaris

Nens al Raval, l'any 1934
Margaret Michaelis


Vivers de revolucionaris. Apunts històrics del districte cinquè (1), és un recull d'experiències personals i polítiques escrit per Emili Salut i publicat el 1938, que ha estat recuperat per l’Associació Cultural el Raval - El Lokal i editat dins la col·lecció "Històries del Raval" (núm. 5, 2017). Aquest col·lectiu, provinent de l’Ateneu Llibertari del Poble-sec i de gent del Barri Xino, regenta una llibreria al carrer de la Cera, 1 bis, on edita, ven i distribueix llibres, revistes i documents de cultura llibertària.

D'Emili Salut no se'n sap gairebé res. No es disposa ni de l'any de naixement ni de mort; sembla que feia de pintor de parets per algunes referències a companys d'ofici, i va ser un personatge que, sense estar a primera fila, va tenir un paper destacat dins del moviment obrer i anarquista barceloní, amb el qual es mostra sovint crític amb algunes actituds. Malgrat tot, Salut disposava d'un bon bagatge cultural, segurament autodidacta, com es desprèn dels seus escrits tant pel contingut com per l'excel·lent català que fa servir. A més, el seu germà Antoni i el seu fill, Emili Salut i Payà, van ser músics notables.

En la seva formació hi va tenir un paper destacat l'Ateneu Enciclopèdic Popular, una associació civil cultural fundada a Barcelona l'any 1902 per un grup d'intel·lectuals i obrers, sense cap tipus de filiació política o ideològica, que advocava per l'accés universal a la cultura coma forma d'emancipació social, i que va comptar, directament o indirectament amb personatges com Francesc Layret, Eladi Gardó, Josep Tubau, Salvador Seguí, Federico García Lorca, Joan Salvat-Papasseit, Joaquim Maurín, Víctor Colomer, Manuel Ainaud Sánchez, Albert Bastardas i Sampere, Jaume Aiguader i Miró, Josep Maria de Sucre, Joan Amades, Ángel Pestaña o Carles Fontserè. Disposava d'escola, biblioteca, gimnàs i una residència a la Molina, i seccions de literatura i belles arts, esperanto, excursionisme, fotografia, folklore, ciències naturals, filològica, esports de neu, alpinisme i espeleologia, cant i equips esportius de lluita grecoromana, gimnàstica sueca i d’aparells, boxa, rugbi, lluita a la corda i natació. Encara actiu, és el segon arxiu més gran del moviment obrer mundial després de l'IIHS d'Amsterdam.


La Barcelona Traction, Light and Power Company Limited,
coneguda com la Canadenca, el 1921
Brangulí, fotògrafs (ANC)


En tot cas, Vivers de revolucionaris és una obra notable tant pel testimoni personal viscut de primera mà, que ens permet conèixer com era la vida en aquell Districte V pobre, i a vegades miserable, i com es desenvolupaven les lluites obreres i el moviment anarquista. En aquest cas, és especialment important el retrat que fa de Salvador Seguir (1886-1923), el Noi del Sucre, també pintor, que va ostentar el seu primer càrrec polític com a membre de la Junta de la Societat de Pintors, que presidia Antoni Salut. Subratlla, en les seves paraules, la mitificació del personatge de Seguí com a militant anarcosindicalista, sobretot després del seu assassinat al carrer de la Cadena amb Sant Rafael, a mans de pistolers blancs del Sindicat Lliure, organització creada per militants carlins a l'Ateneu Legitimista, el 1919, i sota el posterior padrinatge de la Patronal Catalana i vinculats amb l'autoritat militar de Catalunya. Salut en dibuixa el perfil humà del Noi del Sucre, en critica alguns aspectes (com la no implicació en la causa catalana a Madrid), però en defensa d'altres, com el paper que Seguí va jugar a la vaga de la Canadenca (iniciada el 21 de febrer de 1919) quan va proposar la fi de la vaga general a canvi del retorn dels treballadors acomiadats i l'alliberament dels més de 3.000  empresonats. Aquella vaga va significar aconseguir la jornada de vuit hores 3 d'abril de 1919).


Cuina en una casa del Raval, el 1934
Margaret Michaelis (AFB)

Família en una casa del Barri Xino, dècada de 1930
Gabriel Casas i Galobardes (ANC)


El llibre de Salut presenta una doble tesi. La primera considera l'anarquisme barceloní com un producte natural de la misèria dels barris obrers en què va transcórrer la seva vida i que descriu que de manera molt crua a través de la vida al carrer, a les cases, a les tavernes, la prostitució, les fàbriques. La segona, que si l'anarquisme volia sobreviure havia d'evolucionar responsabilitzant-se dels problemes polítics i no prescindint-ne.




Si al Raval era possible aquesta pobresa endèmica era pel seu propi orígen. Fins a finals del segle XVIII el Raval va ser un espai d'horts, de convents i d'institucions de beneficència. No va ser fins que s'hi instal·len les primeres fàbriques que s'hi construeixen els primers habitatges obrers. És un barri sense història humana que en un segle es transforma en la zona industrial de Barcelona i en un gueto proletari, amb totes les deficiències d'un territori que no pateix l'evolució natural dels temps i la història, i li manquen serveis bàsics com escoles, clavegueram, sanitat o enllumenat. Una excepció és el carrer Nou de la Rambla (1788), que neix amb un esperit burgès (els Güell hi construeixen el seu palau), i que a més de ser la via natural que travessa tot el Raval serà la frontera entre la part industrial i la portuària, el primigeni Barri Xino que desapareixerà després de la Guerra Civil i traslladarà l'activitat econòmica (tavernes, prostitució) a la zona que hem conegut i coneixem.


Mercat a l'aire lliure al carrer de l'Arc del Teatre, el 1932 (AFB)


Unir els partits d'esquerra federals i autonomistes amb l'anarcosindicalisme era, segons ell, la millor solució per a una supervivència i hegemonia de tots dos. Però les radicalitzacions per tots dos costats i la desaparició de l'home pont que podia haver estat Salvador Seguí van fer que aquesta tesi no evolucionés.


Incendi a la fàbrica La Manresana del carrer de la Cera
amb Ronda de Sant Pau, el 1899
Antoni Esplugas (AFB)


Del llibre d'Emili Salut només se'n coneixien dos exemplars conservats i de difícil accés, per això és encomiable l'encert d'El Lokal en la publicació de l'exemplar que conserven. Estaria bé, però, fer-ne una edició crítica que ampliï les referències tant urbanes com històriques, i que recuperi la figura d'Emili Salut, si això és possible.

M'he permès de fer un resum del llibre de l'Emili Salut. El text que segueix està escrit amb el mateix ritme de la lectura. Són notes preses mentre llegia, amb alguns afegits personals, i després lligades sense cap altra voluntat estilística que la d'atrapar el lector com si estigués veien el tràiler d'una pel·lícula. Hi he afegit algunes fotografies d'època per acabar de dibuixar un retrat que en les paraules d'Emili Salut resulta punyent i que cal llegir.


Foto portada: Nens fumant, dècada de 1930
Gabriel Casas i Galobardes (ANC)


Vivers de revolucionaris (1938)

Infància dissortada, presons i distraccions

En el darrer terç dels segle XIX i el primer del XX, en una Barcelona en què les execucions eren un espectacle públic, la població obrera es concentrava en el Districte V en un ambient de misèria i insalubritat que no afavoria gens el desenvolupament de la infantesa: la canalla que no treballava matava les hores torturant gats pels carrers entre prostitutes, tavernes i mercats que ocupaven les voreres, entre rates i mosques.


Nens fumant al carrer, els anya 30
Agustí Centelles

Acadèmia artística del carrer Nou de la Rambla, 28


Els soldats repatriats de Cuba després de perduda la guerra amb els americans el 1898 omplien la caserna de les Drassanes, i sense destí militar, ofici ni benefici campaven pels carrers cantant guajiras, enyorant l’illa, i es convertien en els clients habituals de la prostitució mentre escampaven les malalties venèries pels carrers estrets i bruts, infestats de fàbriques i fum, i vigilats per la Presó d’Amàlia, bastió de la repressió, entre el so de les castanyoles de les acadèmies de cant i ball que proliferaven arreu, sortida ràpida per a moltes dones que deixaven el comerç de la carn per entretenir el públic als escenaris fets amb quatre fustes que proliferaven a les tavernes i els descampats del Paral·lel que tot just naixia.
La Galera del carrer d’en Robador, que havia estat presó, feia d’escola, tot conservant els barrots i la tristesa d’unes aules que d’alguna manera continuaven sent cel·les.


Patis de la presó de Reina Amàlia o Presó Vella, poc abans de ser
enderrocada l'any 1936. A l'esquerra es veu la cúpula del
Teatre Olympia de la Ronda de Sant Pau
Gabriel Casas i Galobardes (ANC)


L’alternativa eren les escoles de sala i alcova que ocupaven cases particulars, per a uns alumnes que en fer deu anys abandonarien l’estudi per anar a treballar i contribuir als insuficients salaris familiars, si la desgràcia no els portava a delinquir.


Carrer Sant Pau amb Robador, a la dècada de 1930. Les barraques,
la botiga de roba de León Alejandrovich i el cinema Argentina
ocupen l'espai de la Galera, l'antiga presó de dones
Brangulí, fotògrafs (ANC)


Entre vagabunds i esguerrats, diversos personatges, que la vida o la demència va convertir en populars, donaven color a la grisor de la vida i entretenien la canalla que, més enllà dels jocs de carrer (a voltes cruels com les batalles campals a cops de pedra), badava amb les pianoles de maneta que sonaven dia i nit, mentre a les tavernes, que pudien a vi, sardines en escabetx i bacallà, els obrers s’hi jugaven, els quartos, els del salari o els robats, en un entorn on barandes i pinxos n’eren els amos. Personatges com el Negre Descalç, el Noi de Tona, Garibaldi, la Marieta Enfarinada, o el Capità Budoy, que, al Torín, la plaça de toros de la Barceloneta, emulava les heroïcitats del famós Arban, que va desaparèixer en una de les seves ascensions en globus (vegeu La Monyos i altres personatges populars de Barcelona).


Els inicis del Paral·lel, amb el Salón Venus, el Trianon i el Pabellón
Soriano, cap el 1905, a l'antic Camp de les Xufles


Un entreteniment habitual que a la plaça s’acompanyava d’acròbates, corrides de toros i moxigangues còmiques, com aquelles pantomimes mímiques que la família Onofri van posar de moda al Teatre Circ Espanyol, en un Paral·lel on triomfava la Bella Chelito buscant-se la puça per tots els racons del cos, i on aviat triomfaria Raquel Meller cantant cuplets. Una avinguda popular, on cada setmana apareixia un local nou i on les barraques de fira presentaven personatges excèntrics i fenòmens de fira entre museus de cera i anatòmics que mostraven les nafres de la sífilis.


El Teatre Circ Espanyol del Paral·lel, el 1898


Misèria i revolucionaris

La misèria i l’ensenyament deficient convertien el Raval tant en escola de delinqüents com en viver de revolucionaris. Els obrers dels barris del Districte V nodrien i encapçalaven les vagues i les revoltes, com la vaga del metall de 1902 (14 de febrer) que va acabar amb la intervenció de l’exèrcit i que va immortalitzar Ramon Casas a La càrrega. Lluita anarquista que defugia consignes partidistes i un jovent, companys d’infantesa, que canviava les eines per les pistoles.


La taverna La Mina, del carrer de l'Arc del Teatre, 63, l'any 1913
El patí conduïa a les cases de dormir de Cal Jaume i Cal Ventura
Frederic Ballell (AFB)


I a les llars, mares sacrificades i dones maltractades, enmig de la misèria econòmica, fisiològica i moral. Gent amuntegada en cases que eren laberints i rateres, tavernes, cases de dormir, balls de patacada i prostíbuls, envoltats d’institucions de beneficència d’aire medieval. Que diferent de la Ciutat Vella de l’altra costat de la Rambla, que conserva el passat noble a les façanes, els patis i els salons!


Pavelló de malalts a l'antic Hospital de la Santa Creu


Un Hospital de la Santa Creu farcit de moribunds. La Presó Vella plena a vessar d’homes, dones i criatures, on tots eren companys o coneguts d’ofici o facècies. Pinxos de cafè concert, crupiers, manipuladors de vots de les tupinades monàrquiques, busca-raons, que es llevaven la vida els uns als altres a ganivetades al pati de la presó o a Montjuïc. Herois que alimentaven la imaginació d’un món que no es construïa amb la força del treball perquè els beneficis eren només per als amos. Presos que fora de la garjola es trobaven rere la caserna de les Drassanes, cau de vagabunds, soldats i prostitutes, i porta d’entrada al Barri Xino de la Criolla i Cal Sagristà, de locals de vici i perversió molt del gust de les classes benestants que baixaven al Xino a fer vida canalla; una barri mitificat per la literatura i les cròniques com si del port vell de Marsella es tractés. Un Barri Xino que de xinès no en tenia res, però que aplegava també el més tirat d’un personal vingut de l’Espanya profunda i la prostitució més podrida i infestada de tuberculosi, enmig de la qual intentava sobreviure la població més miserable de la ciutat mentre la Dictadura es gastava els quartos en l’Exposició Internacional i en un teatral Poble Espanyol, que era una ofensa a la realitat diària del carrer i a les necessitats d’aquella gent.


La Criolla i Cal Sagristà del carrer del Cid (al fons),
fotografiats des del carrer de Peracamps
Gabriel Casas i Galobardes (ANC)


Els grupuscles obrers, cadascun enarborant les seves banderes ideològiques, es reunien en el local de Sant Simplici, al carrer del mateix nom que porta al Pati Llimona, i solucionaven les seves diferències a cops de puny mentre, fora, les reivindicacions i els enfrontaments es repartien entre anarquistes, federalistes i radicals lerrouxistes, reclamant una pesseta més de salari o una hora menys de feina al dia. Després de la vaga de 1902, vingué el congrés sindicalista de 1908, i entre fracàs i fracàs, la lluita va acabar desembocant en la Setmana Tràgica de 1909.


Els efectes del foc durant la Setmana Tràgica en convent de
les Jerònimes del carrer de Sant Antoni Abat (1909)
Brangulí, fotògrafs (ANC)


Fàbriques i esglésies cremades

Un segle abans de la Setmana Tràgica població obrera creixia al voltant de les fàbriques situades prop de la plaça del Pes de la Palla, del Pedró i dels carres de Ponent i Tallers, impulsades pel valor i l’aparició de les màquines, amb Ca n'Erasme com a símbol d’honestedat empresarial. Però a finals del segle XIX, aquell niu de fàbriques s’havia estès i es convertia en el gresol decadent d’un territori superpoblat que superava les possibilitats d’uns barris insalubres. Les fàbriques agonitzaven i sovint eren cremades intencionadament posant en perill els habitatges i la vida dels obrers, cosa que no fa estrany que fos en el Raval on les pistoles i la crema d’esglésies van tenir més èxit i que la Setmana Tràgica comencés a les barricades de Sant Pau del Camp, mentre els cadàvers desenterrats de les monges jerònimes eren passejats pels carrers i abandonats a les barricades com si fossin escombraries (2).

La gent contempla els morts desenterrats
al convent de les Magdalenes (1909)
Frederic Ballell (AFB)


Aquella primera nit, donant fe que l’església que més il·lumina és la que crema, el foc s’estengué pels convents de la ciutat mentre s’obviava que la veritable revolta havia sorgit contra les lleves catalanes enviades a lluitar a la guerra del Marroc i acabava fent pagar els abusos contra la classe obrera a qui secularment l’havia enganyat i utilitzat: l’Església.


Mòmies desenterrades i exposades durant la Setmana Tràgica (1909)
Biblioteca del Pavelló de la República


Tradicions barcelonines

Les condicions de vida marquen els costums de la societat. No és estrany, doncs, que la devoció als sants anés acompanyada a la de l’ídol de la revolta del dia.


Fira de Sant Ponç al carrer de l'Hospital, l'any 1915
Carles Fargas Bonell (AFCEC)


Curanderes, remeieres i nigromants guarien malalties i foragitaven o atreien esperits segons necessitat (vegeu Un migdia al Portal de Sant Antoni). Prestamistes i usureres s’aprofitaven de les necessitats de la gent, però eren les dones les primeres a manifestar-se contra la guerra, la fam o l’encariment dels aliments (la vaga de subsistències del 10 al 26 de gener de 1918; un motí exclusivament de dones), mentre els homes feien de cul de taverna tot esperant que el cel es tenyís de roig. I entre revolta i revolta, vagues i trets, el Raval concentrava les festes i fires tradicionals: Sant Ponç, Sant Antoni i els Tres Tombs, la Mare de Déu del Carme, la fira de palmes i palmons de Sant Agustí, la Pasqua i les corals, Santa Llúcia amb parades de pessebres i figures fabricats a les llars necessitades i descregudes traint-li hores a la son per guanyar uns duros per donar de menjar a la canalla. Contradiccions d’una població obrera que a la fi s’havia de sotmetre a les necessitats primàries vinguessin del cel o de la terra. Una tristesa que s’il·luminava a la tarda del dissabte després de cobrar la setmanada quan s’omplien els comerços i les tavernes... O quan cremava una església.


Venda de tortells de Sant Antoni a la festa dels Tres Tombs, el 1931
Brangulí, fotògrafs (ANC)


Salvador Seguí

D’aquells ídols que els dies de revolta substituïen els sants, destacava Salvador Seguí (1886-1923), el Noi del Sucre, elevat als altars per les seves obres i al martiri pel crim que li llevà la vida d'un tret al carrer de la Cadena cantonada amb Sant Rafael. Fill de la misèria del barri, fruit d’aquest viver de revolucionaris, bregat en la lluita sindical des dels 17 anys, suplint la manca de formació escolar amb una capacitat oratòria i intel·lectual fruit de la seva inquietud, de la mateixa manera que conduí les masses a la revolta, les amansí el 1919 proposant posar fi a la vaga de la Canadenca (el 19 de març, a la plaça de Les arenes) a canvi del retorn dels obrers detinguts, en aquells anys que només les pistoles parlaven, els patrons mataven i la premsa anticatalana atacava anarquistes i republicans autonomistes il·lusionats per la fi de la Gran Guerra, que obria l’esperança a noves formes de govern i nous estats, mentre Barcelona, en mans dels lerrouxistes, es convertia en botí de guerra i colònia a cops de populisme amarat d’un fals republicanisme que es venia a la monarquia militarista de Madrid, entre corrupció i corrupció disfressada de patriotisme.


Salvador Seguí, el Noi del Sucre, a Madrid (1919)


L’Ateneu Enciclopèdic, el Cafè de l’Espanyol i la Presó Nova

Aquell viver revolucionari sorgit del carrer i de la misèria del Districte V es va fer fort gràcies a l’Ateneu Enciclopèdic, que es convertí en eina i acadèmia intel·lectual de molts obrers que després de llargues hores de treball hi acudien per instruir-se. I també afavorí la concreció d’aquell aprenentatge les cada cop més nodrides tertúlies de jovent que s’aplegaven en el Cafè Espanyol, aquell de la terrassa més llarga d’Europa; aula de lliure dissertació i saló de lectura que suplia la impossibilitat d’assistir a la universitat.


Biblioteca i sales de lectura de l'Ateneu Enciclopèdic


I va ser també escola, paradoxalment, per a Seguí i d’altres com ell, com el mateix Emili Salut, la Presó Nova, que en aquells primers anys li esqueia el nom de Presó Model perquè complia el que calia esperar d’un centre de reclusió que pretenia la reinserció dels presos en un temps en què ser anarquista era un defecte que calia corregir o una malaltia que calia guarir. Res nou: el lliurepensament ha estat i és el càncer del poder. A la Presó, Seguí, a més de menjar pa blanc, hi va aprendre música.


La terrassa del Cafè Espanyol
Josep Gaspar Serra (ANC)


Contertulians fidels, amics i passavolants van nodrir la tertúlia de l’Espanyol, com Andreu Nin. Obrers il·lustrats que compartien el seu neguit de coneixement, que gairebé mai els salvà de la mort, sempre perpetrada pels enemics de la llibertat.


*

Notes:

(1) Col·lecció "Històries del Raval" 5: Vivers de revolucionaris. Apunts històrics del districte cinquè, d’Emili Salut. Octubre 2017, 110 p. PVP 3€

(2) Sobre les mòmies desenterrades a les Jerònimes, explica Pere Coromines a Dietari. De la Solidaritat al catorze d’abril (Barcelona: Editorial Curial, 1974):

“28 de juliol del 1909. Els que atiaven el foc per dins del convent de les Jerònimes devien trobar, al caure una paret, unes monges momificades. La fantasia popular va veure allí monges mortes en el turment, enterrades de viu en viu.
Algunes portaven les mans ajuntades per cordes lligades a les munyeques: una altra duia la barra lligada per una banda cosida a l’estrenyecaps. No sé com devien estar enterrades que es conservessin tan bé, sent mortes de molts anys endarrere. No sé si la forma de l’enterrament podia donar lloc a la sospita: per l’estat de les mòmies no considero racional judicar la forma de la seva mort.
Amb les 11 mòmies que jo he vist, i potser alguna altra, es va formar una professó. Una d’elles la duien en la caixa pròpia, altres sobre fustes, alguna sencera a la mà o sobre un llençol. A davant hi anaven dos pendons d’un pal rodó i tela blanca, amb la llegenda en tinta escrita aixís: “Monjas enterrada bibas – Monjas emparedadas”. Alguns homes de l’acompanyament anaven amb candeles enceses. Sembla que la tropa els hi ha fet dur les monges a Ca la Ciutat. Més tard se n’ha trobat una en un carrer, arrimada dreta a la paret. En altres convents també han sigut profanades les sepultures.”

Bibliografia

Bengoechea, S. (2015). "Vuitanta-quatre dies de locaut a Barcelona (novembre 1919-gener 1920)", Catxipanda, 2 (1). Recuperat (11 de febrer de 2018).

Costa, Júlia. "Vivers de revolucionaris, una ciutat no tan llunyana"La panxa del bou.

Fernàndez, M. (1975). "Una nueva fuente històrica sobre la formacion de la ideologia anarquista barcelonesa: Emili Salut y su obra Vivers de revolucionaris". Convivium, núm. 44-45, 1975, p. 102-122.

dilluns, 15 de gener de 2018

Dones sàvies: bruixes, remeieres i trementinaires

La família de Cal Tamastim a Cornellana, a
principi de 1930. Càndida Majoral
és la nena del mig
Arxiu Cal Peret


Un passat que és molt viu

Càndida Majoral i Majoral, una de les últimes trementinaires encara vives, va morir el passat 4 de gener a Sant Julià de Lòria a pocs dies de complir els 101 anys d’edat. Havia nascut a cal Peret de Cornellana, a la vall de la Vansa i Tuixent, a l’Alt Urgell, el dia 2 de febrer de 1917, i ja de molt petita va començar a acompanyar la seva mare, Maria Majoral, a recollir i vendre herbes medicinals, trementina, olis i altres remeis tradicionals.

La notícia mereix que ens aturem un moment i fem memòria tant del passat com del present per saber de què i qui estem parlant. Per conèixer l’origen de les remeieres ens hauríem de remuntar a temps molt llunyans, molts segles enrere, però el coneixement que n’obtindríem no tindria un interès més gran si no recuperéssim del nostre record viu tant les llegendes que envolten la vida de les remeieres com la nostra relació amb el seu món.

Hauria de ser coneguda l’estreta relació que existeix entre les herbes remeieres i la farmacologia moderna: molts medicaments sintetitzen en el laboratori els principis actius de les herbes i el seu potencial curatiu obtingut del saber tradicional popular i de la pràctica dels apotecaris que preparaven específics en les oficines o obradors farmacèutics. Per exemple, el principi actiu de l’aspirina és el mateix que durant segles s’ha obtingut de l’escorça del salze, la salicina, i d’aquí el nom de l’àcid acetilsalicílic. Recuperades d’uns anys ençà, les infusions d’herbes i arrels, mels, xarops, alcohols i ungüents han format part de la medicina popular, però la industrialització i la comercialització n’han fet perdre l’origen. Els herbolaris (probablement el comerç urbà actiu més antic) formen part com a mínim del nostre record, i maldecaps, ansietats, indigestions, inflamacions, febres i alteracions orgàniques diverses, a voltes greus, han estat tractats amb èxit amb herbes, i molta gent recorda encara l’olor de les fulles i els fruits d’eucaliptus infusionant en un pot sobre el braser o l’estufa de la llar per guarir els refredats.

Però aquesta imatge idealitzada, que el record fa amable, de remeieres i herbolaris té una història trista quan l’Església dictamina que només Déu té poder sobre la vida de dones i homes i fa del coneixement ancestral paganisme i heretgia. Veiem-ho abans de tornar a parlar de Càndida Majoral i Majoral.


La Inquisició i les remeieres

El Tribunal del Sant Ofici o Inquisició s’instaura a les monarquies hispàniques l’any 1478 (1482 a Catalunya i la Corona d’Aragó) gràcies a una butlla del papa Sixt IV, i no és abolida fins 1834. La butlla papal autoritzava els Reis Catòlics a perseguir, torturar, jutjar i executar qualsevol heretge que es desviés del catolicisme, com els criptojueus (conversos que continuaven practicant el judaisme d’amagat) o qualsevol branca del protestantisme (calvinistes, luterans o mennonites). Però la persecució va abastar qualsevol tipus de dissidència política o moral: humanistes, lliurepensadors, homosexuals i lesbianes; i va ser el patíbul de bruixes i fetilleres. El conjunt d’aquestes dones aplegava majoritàriament les remeieres; és a dir, les dones sàvies que atresoraven el coneixement ancestral no només de les plantes i el seu valor curatiu, sinó que jugaven un paper dins la medicina popular i la ginecologia, exercint de llevadores. El coneixement i el poder sobre el cos de la dona els era arrabassat pel foc purificador de la foguera.

L’assistència al part va estar lligada al món de les dones fins que va passar a mans dels homes, el segle XV, i medicalitzada durant el segle XVII en el moment en què s’entén el part com a propi de la cirurgia i, per tant, competència dels homes, que eren els únics que, oficialment, podien ser cirurgians. La ginecologia –terme que apareix el segle XVIII– passava a ser l’especialitat mèdica que tractava el cos de la dona i les seves malalties com un objecte diferenciat del cos de l’home. Aquesta separació va portar la dona a ser observada com un individu subjecte a la seva condició sexual i a la seva variabilitat hormonal, i a atribuir-li malalties com la histèria, paraula que ve del grec (ὑστέρα, “úter”) a través del francès (hystérie), i que relaciona les afeccions del úter amb trastorns del comportament que duien sovint les dones a ser tancades en un manicomi (vegeu La medicina de les dones).

Malgrat tot plegat, a Catalunya les remeieres van subsistir en el món rural fins a la dècada de 1980, i en l’entorn urbà fins a la de 1960, en que els herbolaris resten com a únics dipositaris del comerç de les herbes. Tot i així, durant anys, la tradicional fira de Sant Ponç de Barcelona aplegava remeieres que venien de comarques i de llocs tant allunyats com els Pirineus i eren habituals els xarlatans que oferien pocions i ungüents prop dels mercats (vegeu Xarlatans i ciència popular). Algunes d’aquestes dones encara les hem conegut: al Clot, els anys 60, una velleta baixava del Collserola camí del mercat seguint el camí d’Horta i el torrent del Bogatell (actual carrer de Rogent) i la Sèquia Comtal.


Les trementinaires

Tornem amb Càndida Majoral, la trementinaire traspassada aquest gener de 2018 (1) i a qui el Diari d’Andorra entrevista encara no va un any. Càndida era la petita de tres germanes. Les altres dues, la Maria i la Rosa, també havien anat pel món amb la mare, Maria Majoral, a recollir i vendre herbes medicinals, trementina, olis i altres remeis tradicionals. Una tradició que continuaria amb algunes de les nétes i que faria que la mare de la Càndida acabés sent popularment coneguda com la trementinaire de les nenes rosses, fent referència al color del cabell de les filles. La Càndida va fer de trementinaire fins poc abans de casar-se, però la mare va continuar l’ofici fins gairebé els 70 anys.

Malgrat el secretisme que sempre ha envoltat l’ofici, el testimoni de la Càndida, juntament amb el d’altres trementinaires, ha estat essencial per a l’elaboració dels estudis etnogràfics que s’han fet els darrers anys sobre l’antic ofici de les dones de la vall de la Vansa i Tuixent, com el de l’antropòleg Joan Frigolé (2).

Com explica Clara Garí de Aguilera (3), les trementinaires eren dones originàries de zones de muntanya que es dedicaven a la recol·lecció d'herbes i l’elaboració d’olis essencials i remeis, productes que comercialitzaven, juntament amb te de roca, corona de rei, escabioses, serpolet, orella d'ós, milifulla, bolets secs, oli d'avet i de ginebre, per les masies i pobles de Catalunya al llarg d'unes rutes que eren recorregudes a peu i que abastava un territori força ampli, que incloïa les comarques dels dos Pallars, la Cerdanya, l'Urgell, l'Anoia, el Bages, Osona, els dos Vallès, el Barcelonès, la Selva, el Gironès, els dos Empordà i la Garrotxa; però també van arribar fins l'Aran, el sud de França, Tarragona i l'Aragó.


Trementinaires en ruta


Les trementinaires solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua.

Aquesta activitat, exercida durant el segle XIX i fins ben entrat el segle XX, però que es remunta a una tradició molt més antiga, permetia, en el cas de la vall de la Vansa i Tuixent, uns ingressos extres a famílies que vivien de l'agricultura i la ramaderia en un context d'autoconsum, i que els permetia el pagament de deutes, redempció de préstecs, pagaments per reducció del servei militar o dots dels “cabalers” (germans o germanes de l’hereu o la pubilla).

Cada trementinaire anava pel món acompanyada d'una aprenenta, que normalment era una filla, néta, neboda o germana més petita; o un fill si no hi havia cap més dona a la família. Generalment, i com elles mateixes explicaven, la que feia menys falta a les tasques de la llar o del camp. La més gran transmetia a l'aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina, sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s'hostatjaven en cases particulars on se les acollia a canvi d'herbes i remeis. D'aquesta manera, a més d'aportar un diners per a la família i el mas, durant el mesos que marxaven no feien despesa al mas, ja que s'allotjaven en les cases particulars que les requerien.

Les trementinaires anaven carregades amb farcells (o coixineres) plens de les herbes i unes llaunes on guardaven la trementina i els olis, d'avet i de ginebró, a més d'un podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes. Aprofitaven els viatges per comprar materials i objectes que els feien falta i no trobaven a la muntanya.


Les trementinaires Mercè Parramon i Dolors Pla,
fotografiades amb els estris de feina
Museu de les Trementinaires


La trementina era el producte principal usat en el seu ofici i del qual en deriva el mot trementinaire. Es tracta d'una substància que s'obté de la resina del pi roig (Pinus sylvestris), després de purificar-la. De la destil·lació d'aquesta trementina se n'obtenia l'essència de trementina, que s'utilitza per formular repel·lents per a polls i desinfectar ferides de persones i animals, i gels per a fregues o emplastres.

També feien servir la pega negra, que s'obté de la destil·lació seca del pi roig. Mesclada amb cera verge o oli d'oliva, s'utilitzava per a immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació, o s'aplicava sobre la pell per extreure una punxa.


Sofia Montaner, d'Ossera, a la Fira de Sant Ponç de Barcelona, els anys 50


L'activitat trementinaire va durar fins ben entrat el segle XX. La darrera trementinaire fou Sofia Montaner i Arnau (1908-1996) del poble d'Ossera, que va fer el seu darrer viatge l'any 1984, a l'edat de 73 anys.


Sofia Montaner i el seu marit,
Miquel Borrell, l'any 1989
Foto: Jordi Pasques

Com podem veure, d'algunes d'aquelles trementinaires se n'ha pogut recuperar el testimoni, d'altres s'hauran perdut per sempre. Ens explica Ramona Ibarra que la seva besàvia Montserrat Sanglès, que vivia a Tavertet, també en va ser, de trementinaire. Anava pel camp i hi recollia plantes remeier. Va viure fins als 112 anys. Un cop la Ramona va somiar que estava dalt d'una muntanya on hi havien arbres, i on parlava amb una senyora amb els cabells blancs, ben blancs, que li va dir: "Sóc la mare de l'avi Ton". L'avi Ton era l'avi matern de la Ramona, que mai ha pogut oblidar la Montserrat Sanglès, a qui la besnéta continua recordant i estimant com si fos entre nosaltres.

Segurament, pocs s'imaginaven que aquesta activitat hagués arribat fins a temps tan recents. Sobretot a ciutat, tenim tendència a pensar que la nostra manera de fer arrossega el món sencer, però la realitat és molt diversa. I ho és fins i tot entre el brogit de la ciutat, on molta gent encara va al bosc a collir herbes per fer infusions o farigola per fer-ne sopa.

I perquè no s’acabi oblidant aquesta activitat ancestral, el desembre de 1998 es va inaugurar a Tuixent el Museu de les Trementinaries, un homenatge a aquestes dones valentes, que forma part de la “Ruta dels oficis d’ahir”, promoguda pel Consell Comarcal de l’Alt Urgell.

El museu permet conèixer qui eren les trementinaires, quines herbes i remeis comercialitzaven i com organitzaven les seves rutes, sempre a peu, des de la vall de la Vansa i Tuixent, fins a les terres planes de l’interior i el litoral de Catalunya. A més, el museu es complementa amb el Jardí Urbà de les Trementinaires, situat pels carrers de Tuixent, i el Jardí Botànic de les Trementinaires, situat als afores.


Museu de les Trementinaires


*

Notes i bibliografia

(1) Informació publicada pel diari digital Viure als Pirineus.

(2) Frigolé i Reixach, Joan. Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2005.

(3) Garí de Aguilera, Clara. “Dones sàvies: les trementinaires, Sofia d'Ossera” [en línia]. Biblioteca Virtual de Investigación Duoda. Universitat de Barcelona. 9 de juliol de 2013 (modificat el 14 de febrer de 2017).


Bonet, Maria Àngels. “Remeis antics. Les Trementinaires”, Amindola, núm. 40 (11-13 agost 2000).

Folch Serra, Mireya. Voices of the place: dialogical landscape in the Catalan Pyrenees. Tesis. Departament de Geografia Queen’s University Ontario Canadà, 1990.

Pasques, Jordi. Lo Miquel i la Sofia, trementinaires d’Ossera. Enregistrament videogràfic (Ossera, 11 de juliol de 1989).