Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Stadia et non stadia

Estadi olímpic d'Atenes


El cros és l'atletisme en estat pur, és l'essència, és el primat alçat sobre les seves extremitats inferiors lluitant contra el medi per la seva supervivència. La ruta és l'explosió de l'atletisme popular, és l'ocupació de l'espai urbà, la civitas en el seu espai natural, l'àgora de l'esport. La pista és la mesura de totes les coses des del punt de vista atlètic.

No ens podem sostreure de la mesura, de la geometria, de l'espai mil·limetrat i tancat. És l'hortus conclusus, fent un salt metafòric arriscat, on coneixement i vida busquen la pauta en l'esforç. És a l'stadium on totes les mirades són posades sobre tots i cadascun dels atletes, cíclicament, permanentment. No podem deixar de mirar la grada i sentir els ulls posats sobre el nostre cos, el nostre esforç, sobre els nostres moviments. I l'espectador viu d'aquest esforç; viu de l'energia transformada en força. És l'estètica dels cossos; una coreografia. És una ètica perquè, tot i valorar per igual tots els esforços, es pren partida per uns o uns altres. L'empatia dels sentiments. Cadascú ha col·locat les fulles de llorer en un cap determinat abans no s'hagi creuat la línia d'arribada. I no saps si ets tu. I un cop traspassada aquesta línia, les mirades només són per l'heroi de les fulles de llorer. La victòria és més excelsa, però la derrota també pot ser més amarga. A l'atleta li cal un esforç extra per assumir el lloc que la pista li té destinat. És l'escola de la humilitat.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada