dilluns, 25 de juliol de 2016

Un fortí al Somorrostro


Pescadors a la platja del Somorrostro. Frederic Ballell, 1915
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Buscant imatges i informació per al recull dedicat a Somorrostro i literatura que publicarem el proper 2017, he topat diverses vegades amb la fotografia de la platja del Somorrostro que encapçala aquest apunt, realitzada per Frederic Ballell l’any 1915, i dipositada actualment a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Com que la fotografia no documenta el barri de barraques que anys més tard s’estendria per tota la platja, l’he desestimada per il·lustrar els fragments literaris que tenen aquest barri com a protagonista. A tocar del Somorrostro ja hi va haver les anomenades barraques de mar en els segles XVI i XVII, abans que l’indret adquirís aquest nom, i a mitjans del segle XIX es constituí com a barri de pescadors fins arribar a convertir-se el barri de 1.400 barraques que va desaparèixer l’any 1966 sota la piqueta, no per raons socials, sinó per evitar que Franco veiés mentre presidia les maniobres navals que van tenir lloc en aquella data aquell poblament que no s'adeia amb l'esperit trionfalista del règim.

Però a força de mirar la fotografia de Ballell, hi ha alguns detalls que criden l’atenció. El primer és la descripció que l’Arxiu Fotogràfic fa de la imatge: “Nens jugant a estirar l'arc a la platja del Somorrostro l'any 1915, una de les zones històricament més deprimides de la ciutat”. No cal fixar-s’hi gaire per adonar-se que els personatges no són nens jugant, sinó pescadors estirant l'art (no l'arc), un tipus de pesca, com s'indica a la següent fotografia, possiblement també de Ballell. Un error sense més importància.




D’altra banda, sí que crida molt més l’atenció i resulta interessant el terraplè de l’esquerra que serveix de suport i fonament a algunes de les construccions i fàbriques que s’estenen paral·leles a la línia de platja. La forma inclinada de la part baixa té tot l’aspecte d’una escarpa i està rematada per un cordó decorat per caps antropomòrfics. És l’estructura típica de la paret externa d’una fortificació.

Buscant documentació hem trobat una fotografia en un exemplar de la revista Barcelona Atracción, editada per la Societat d’Atracció de Forasters entre els anys 1908 i 1936. En aquesta imatge de 1936 es poden apreciar amb detall l’escarpa, el cordó i els caps; i a més, el peu de foto indica que es tracta de restes de l’antiga Ciutadella militar de Barcelona que, començada a construir l’any 1716 després de la derrota de 1714 contra les tropes borbòniques, fou enderrocada entre els anys 1869 i 1878 i per construir-hi l’actual Parc de la Ciutadella.


Restes de la ciutadella a la platja del Somorrostro
Barcelona Atracción, 1936


L’afirmació sembla raonable, però caldria precisar-la. Els baluards de la Ciutadella, amb els seus contraforts, sobresortien poc més enllà dels actuals límits del parc. En el cas del Baluard de Don Felip, la part més extrema superava per poc l’actual passeig de Circumval·lació. Per tant, l’estructura perimetral de la fortalesa no podia arribar fins a la platja. Es podria pensar que formava part del Fortí de Don Carles, que estava unit a la Ciutadella per un llarg viaducte fortificat, arribava fins la platja i servia com a castell de guaita de la zona marítima.


Planta de la fortalesa de la Ciutadella, amb el fortí
de Don Carles a la vora de la platja
Arxiu Històric de Barcelona


Sobre aquest terraplè es construí la Secció Marítima de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, aprofitant el fortí com a pavelló, que estava unida al recinte de l’exposició del Parc de la Ciutadella també amb un pont com en el cas del fortí. Després de l'exposició el fortí va ser enderrocat i en aquell indret s'hi va construir l'Hospital d'Infecciosos (el llatzeret), que després esdevindria l'Hospital de Mar. Les restes del fortí a la foto de 1936 van quedar com a testimoni, amb la plaça de toros del Torín i la fàbrica de gas custodiant-lo a esquerra i a dreta respectivament.


Fragment d'un plànol de Barcelona (D. J. M. Serra, 1890. ICC),
amb el pont que uneix el Parc de la Ciutadella amb la Secció
Marítima de l'Exposició Universal de 1888,
a la zona on hagué el Fortí de Don Carles


Però encara es pot precisar més l'origen i l'ús del terraplè. Si ens fixem en el plànol superior, de 1890, el Fortí de Don Carles està molt separat de la costa i no encaixa amb les fotografies, on la construcció és sobre la sorra de la platja.




La solució la trobem en plànol topogràfic geomètric realitzat per Miquel Garriga i Roca l'any 1862. Aquí es pot veure i llegir perfectament que la fortificació pertany a una bateria defensiva de tot el conjunt, Ciutadella Militar i Fortí de Don Carles. L'última relíquia supervivent d'aquelles construccions militars fins que les obres de la Barcelona olímpica van acabar amb les fàbriques i van obrir la ciutat al mar. D’aquella fortalesa, que com el Castell de Montjuïc havia servit per controlar la ciutat rebel en lloc de defensar-la, havien sobreviscut el Palau del Governador, convertit en institut d'ensenyament secundari; l'Arsenal, ara seu del Parlament de Catalunya; i la capella castrense, que es resisteix a abandonar aquest món que no és el seu. Edificacions que s'alcen impertèrrites sense saber que els bustos antropomòrfics del fortí romanien castigats sobre la sorra, d’esquena a la ciutat, veient com les barraques del Somorrostro els privaven de la vista del mar, esperançades quan la marina de Franco va desembarcar sobre la platja fins que la piqueta les va convertir en engrunes i els donà el descans etern.


*

Agraïments:

En la recerca documental i planimètrica hi han participat Francisco Arauz i Alfred Puig, als quals agraïm la seva col·laboració com en tantes d'altres ocasions.

dilluns, 11 de juliol de 2016

Barcelona, ciutat de canòdroms i decadència de postguerra

Foto: Arnim Schulz



[Actualitzat 10 de juliol de 2016]


La relació amb els canòdroms és generacional, molt semblant a com ho explicava Xavier Theros a l'article "Historias de perros veloces", que publicava a El País l'agost de 2011. És generacional perquè forma part del paisatge físic i emocional d'una determinada època. Canòdroms com el Pabellón del Deporte eren una relíquia del passat que ens posava en contacte amb la postguerra, amb els ambients que havien sobreviscuts al passat temporal i moral a la ciutat, entre la dècada de 1960 i principis de la de 1970, fins la desaparició dels tramvies. El Price, les Atracciones Apolo, el Caspolino del Paral·lel o els burots que encara quedaven dempeus; el Somorrostro, del qual el 2016 se'n celebra el 50 aniversari de l'enderrocament (1966), i que, com un espectacle del far west, es podia observar des del passeig Marítim que acabava bruscament a l'hospital del Mar; l'asil del Parc amb la immensa bassa d'aigua en el seu sostre... I si l'experiència es volia tenir a l'estómac, en una graneria de Collblanc podies comprar farines de garrofa i de guixes per fer farinetes, el plat per excel·lència dels anys de la gana.

D'altres espais han sobreviscut més temps i el record és més generalitzat, com els banys de la Barceloneta: Sant Sebastià, Sant Miquel, Orientals, Astilleros; llocs de record amable i familiar tot i que pels racons i les ombres s'hi amagava el misteri de la carn. L’aquàrium de l’Instituto de Investigaciones Pesqueras, les muscleres de l'escullera, les parades que s'instal·laven el diumenge al matí al passeig Nacional i els bulliciosos restaurants de la platja de la Barceloneta, a peu de sorra, olor de peix i bronzejador d'oli de coco.

Més selecte, a Sarrià hi havia Piscines i Sports, que va acollir campionats esportius escolars, olimpíades populars i tota mena d'activitats culturals, balls i revetlles. Durant els anys de la guerra va esdevenir un centre de reclutament. Durant la Dictadura va recuperar la seva funció com a centre privat de pràctica esportiva amb el nom espanyolitzat de Piscinas y Deportes.

També l'Avenida de la Luz (1940-1990), que va néixer com a modern carrer comercial subterrani però que els anys van convertir en un lloc trist i decadent; igual que el seu cinema i d'altres cinemes miserables com el Cine Mar, freqüentats per prostitutes i borratxos que hi buscaven sostre i refugi fins que arribés la nit. Les Termes Municipals de la plaça d'Espanya o els Baños Turcos del carrer Calàbria amb Sepúlveda també van veure com s'escrostonaven les seves parets i perdien la pàtina moderna dels seus primers dies.


El canòdrom Pabellón l'any 1989
Foto: Gustau Nacarino


Aquell imaginari infantil i adolescent ha acabat deixant un gust pels llocs decadents a la darrera generació que va viure el llum de gas i va veure els trens traient fum. Desaparegut el Price (1934-1973), el gran palau de la boxa i la lluita lliure (també espectacles de postguerra), el canòdrom del Pabellón del Deporte era, sens dubte, el que reflectia millor els temps de les cartilles de racionament i de l'autarquia amb la decadència dels llebrers, de la gent que freqüentava les curses i de les instal·lacions. Homes i dones d'edat indefinida i jubilats que hi passaven la tarda apostant, medrant i buscant companyia a les grades, o els més inquiets en els lavabos públics. Pels racons encara s'hi sentia l'olor de zotal, de puro ranci i colònia barata.


Plànol del Pabellón del Deporte


Construït l'any 1950 i enderrocat el 2001, les instal·lacions del Pabellón del Deporte, que a més de canòdrom (a partir de 1953) havien funcionat com a pista poliesportiva, quedaven amagades dins de l'interior de l'illa de cases de la Gran Via, Llança i Sepúlveda. Amb la construcció del Palau d'Esports de Montjuïc l'any 1955 per als Jocs del Mediterrani, el Pabellón va entrar ràpidament en decadència. Els anys 60 ja estava atrotinat, però quant més t'enfilaves per les grades superiors, les seves estructures de fusta protegides per barres de ferro oxidat, amb bancs de pedra, estaven més abandonades i feia més difícil creure que la gent havia omplert aquell palau a l'aire lliure per veure uns mundials de hoquei sobre patins, vetllades de boxa, bàsquet i ciclisme (s'hi compaginava la funció de velòdrom amb la de canòdrom, sobre el qual es muntaven les tribunes desmuntables de pista). L'any 1952 s'hi va fer l'espectacle Viena sobre hielo, però l'actuació inaugural es va haver de suspendre per la pluja. També va ser l'aigua la que va obligar a traslladar alguns partits del mundial d'hoquei patins de 1954 a la sala oval del Palau Nacional de Montjuïc. Podeu veure aquí les últimes imatges del Canòdrom Pabellón.


Canòdrom Meridiana


Un altre canòdrom està en la memòria recent dels barcelonins. El Meridiana (1963-2006), situat entre els carrers Ignasi de Ros, Pardo, Riera d'Horta i Concepció Arenal, havia de ser el Centre d'Art Contemporani, salvaguardant l'oval de la pista i l'edifici catalogat, dissenyat per Antoni Bonet i Josep Puig, però no va reeixir i ara sembla que es convertirà en Parc de Recerca Creativa. Malgrat la modernitat de les instal·lacions, l'ambient continuava tenint un cert aire decadent per l'espectacle i per una afició que com la dels bingos haurà acabat trobant altres formes d'oci.


© Fons Enric H. March


Potser també hi haurà qui recordi el canòdrom Diagonal (1962-1984), que es va dir Avenida fins 1979. Situat a la Diagonal al costat del Club de Polo, l'afició era tan gran que hi havia unes taquilles a l'avinguda de la Llum que en despatxava apostes, com ja ho havia fet d'altres canòdroms, que també havien venut butlletes en el Cafè Espanyol del Paral·lel. A manca d'hipòdrom (el de Barcelona era a Can Tunis i va subsistir entre 1883 i 1934), aquest canòdrom volia acollir un públic més selecte, per aquesta raó les instal·lacions comptaven amb una magnífica terrassa de 85 metres de llarg per 20 d'ample, amb unes graderies amb 72 llotges i un acollidor saló social que disposava de llar de foc, bar i restaurant, i oferia sessions nocturnes. Va tancar l'any 1984, però les ruïnes van ser presents uns quants anys fins les obres olímpiques. El banderí que il·lustra l'apunt el vaig rescatar d'entre la runa.


Una passió que neix durant la República

L'afició per les curses de llebres a Barcelona no és una novetat de la postguerra; no neix com una forma de circ per entretenir les masses i fer que oblidin els problemes socials i polítics derivats de la guerra i la repressió. Neix durant la República fruit d'una moda que s'havia estès per tot el món i d'un negoci extraordinari al voltant de les apostes, tot plegat afavorit per una liberalització de les formes i els costums que no hem de mirar amb els ulls d'avui. També havien estat habituals els espectacles de baralles de galls des de principis del segle XIX fins que es van prohibir l'any 1913, malgrat que van continuar de forma clandestina fins que durant la República van desaparèixer definitivament. La sensibilitat vers el patiment dels animals és relativament recent, com es fa palès amb les corrides de toros, que a Catalunya i les Illes Canàries estan prohibides però no a la resta d'Espanya ni a França.

Dèiem que l'afició naixia els anys 30, i potser el que sorprendrà als barcelonins és que a la ciutat hi hagi hagut vuit canòdroms. El blog Barcelofília ens ha anat oferint els apunt dedicats a aquestes instal·lacions i a Bereshit hem volgut sistematitzar i ordenar aquesta informació per tenir-ne una cronologia clara i enllaçarem cada canòdrom a les notes que ens aporta aquest blog dedicat a la Barcelona desapareguda.




El primer canòdrom de què tenim notícia és el Park (1932 -1951), rebatejat com Parque quan després de la Guerra Civil es van castellanitzar tots els noms estrangers, però que popularment era conegut com Sol de Baix, i estava situat on avui hi ha la plaça del mateix nom, sota la travessera de Les Corts, entre Carles III i Joan Güell, en uns terrenys adquirits pel FC Barcelona l'any 1926 i on van jugar les seccions d'atletisme, beisbol, basquet, rugbi i hoquei. A més de curses de llebrers també s'hi van fer competicions de cavalls trotons, de motocicletes dirt-track i a principis dels anys 40 la secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants hi va organitzar algunes proves ciclistes. Els terrenys van ser recomprats pel FC Barcelona quan es va construir el Camp Nou


Kennel Club


El segon canòdrom va ser Kennel Club (1934-1938), construït a la Torre Melina, al final de l'avinguda del 14 d'Abril (Diagonal), en els terrenys on després s'instal·laria el Reial Club de Polo.


Canòdrom Club Guinardó (1935)
Josep Brangulí (ANC)


El tercer va ser el Canòdrom Club Catalunya (1934-1936) del Guinardó, situat en el Torrent de Melis entre l'Hospital de Sant Pau i l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Acabada la guerra es va convertir el Campo de Deportes del Frente de Juventudes i posteriorment en el camp de futbol del Martinenc.


Publicitat de La Vanguardia anunciant la inauguració
del canòdrom del Guinardo el 28 de juny de 1935


El quart canòdrom va ser el Kennel de Sarrià (1935-1938), que després de l'aturada de la guerra es va dir Canódromo Barcelona (1940-1944). Estava situat en els terrenys de Can Ràbia a la carretera de Sàrria, on el Reial Polo Club tenia les seves instal·lacions abans de traslladar-se a l'avinguda 14 d'Abril (Diagonal). A Can Ràbia també hi havia Piscines i Sports, avui convertits en uns jardins amb terrasses, restaurants i cinemes.


Plànol del Canódrom Barcelona


El cinquè canòdrom va ser el del Pabellón del Deporte (1950-1999), que ja hem esmentat abans i del qual en podeu veure un magnífic reportatge fotogràfic dels seus darrer dies, fet per Josep Lluís Navarro Garrich.


Canòdrom Loreto (1959)
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

El sisè va ser el Loreto (1955-1962), situat entre els carrers Loreto, Bordeus i la carretera de Sarrià. L'any 1962 la Sociedad Galguera Loreto va vendre els terrenys a una immobiliària i va muntar unes noves instal·lacions a la Diagonal, al costat del Reial Club de Polo: el Canódromo Avenida.

El setè canòdrom va ser, doncs, aquest Avenida, després rebatejat Diagonal (1962-1984), i el vuité el Meridiana (1963-2006), dels quals ja n'hem parlat al principi de l'apunt.


Canòdrom Badalona
Foto: Facu Martínez


El 24 de setembre de 1935, La Vanguardia publicava que s'estaven fent gestions per construir un canòdrom a les instal·lacions del Resus Esportiu, que s'havia d'inaugurar el dia de Tots Sants del mateix any. No he trobat, però, cap notícia que certificqui que aquesta s'arribés a realitzar.

Entre els anys 60 i 80 del segle XX Catalunya tenia quatre dels disset canòdroms que funcionaven a Espanya. Al Pabellón, el Diagonal i el Meridiana caldria afegir el Canòdrom Badalona, actiu durant els anys 70 i 80 al barri de Can Claris, on avui hi ha el Pavelló Olímpic. Sense la possibilitat de mantenir l'única instal·lació que quedava, el Meridiana, a causa de la pujada d'impostos que la Generalitat va imposar a les apostes privades, la Federació Catalana de Llebrers, adscrita a la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, es va dissoldre el 16 de novembre de 2007. Mai més es va tornar a sentir per megafonia l'avís "Dentro de breves momentos quedarán cerradas las taquillas para la venta de boletos".


Canòdrom Badalona
Foto: Victor Van Der Helm




Fragment de la pel·lícula Petit indi (2009), de Marc Recha, enregistrat al Canòdrom Meridiana. La pel·lícula va ser estrenada tres anys després de tancar el canòdrom, el 22 de febrer de 2006, però Recha el va fer reviure per immortalitzar-lo a la seva cinta.


dilluns, 13 de juny de 2016

Barcelona, metròpoli colonial



Barcelona, metròpoli colonial

Des del dia 10 de juny, el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada acull l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”. Comissariada per Andrés Antebi (antropòleg, documentalista i un dels fundadors de l’Observatori de la Vida Quotidiana), Pablo González Morandi (antropòleg), Alberto López Bargados (professor d'Antropologia Social a la Universitat de Barcelona) i Eloy Martín Corrales (historiador), ens mostra la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola i ens permet recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, la Ciutat Comtal es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.


Colònies espanyoles a Àfrica


Fent memòria del passat colonial

Quan viatjar i l’accés a la informació no eren tan assequibles com ara, el coneixement del món ens arribava oralment, o a través del cinema i la lectura. En tot cas, la percepció de la realitat sempre té molt de subjectiu i la imaginació, sovint programada institucionalment, juga un paper fonamental en el constructe social i cultural. Aquesta és la raó per la qual la llegenda i la història a vegades es confonem en l’imaginari col·lectiu.

La infantesa de les generacions formades amb la lectura de tebeos han estat també viatgeres i aventureres a través de les narracions de les històries gràfiques i de les pàgines dels atles. La imaginació buscava el desconegut i les terres exòtiques més allà de les fronteres conegudes, de la mateixa manera que al carrer ens aventuraven als límits prohibits del barri: el finis terrae dels mapes antics.

Una font de coneixement ha estat per a molts nens els segells de correus. Les imatges i els noms dels països ens parlaven de terres llunyanes, com les etiquetes d’hotels de les velles maletes de viatge, i en molts casos de països que havien deixat d’existir durant la transformació que Europa havia patit en el període d’entreguerres. Alguns tornarien després de la caiguda del mur, però Bòsnia, Sèrbia, Ruhr, Sarre o Candia tenien ressons imperials i colonials.

Durant els anys 60 vam assistir a la desaparició de l’imaginari colonial espanyol. Els sons dels tambors ens arribaven de llocs com Río Muni (Mbini), Fernando Poo (Bioko), Elobey, Annobon i Corisco (Mandyi), unificats a partir de 1926 sota el nom de Guinea Espanyola; i Río de Oro, Ifni, Cabo Juby, unificats amb el nom d’Àfrica Occidental Espanyola i més tard Sàhara Espanyol. Més llunyà quedava el Protectorat del Marroc, que aplegava ciutats importants com Tànger, Tetuan o Orà, a les regions de Yebala, Tarfaya i el Rif. Del Rif en coneixíem, sobretot, el Desastre d’Annual, la batalla on Abd el-Krim (Abd al-Karim) va ridiculitzar l’exèrcit espanyol i va aconseguir crear la República del Rif, de vida efímera (1923-1926).

El Sàhara Espanyol, que en el nostre imaginari ens porta a històries de la mili, va ser entregat al Marroc i Mauritània el 27 de febrer de 1976, després de la marxa verda (1975), composta de 300.000 colons i 25.000 soldats marroquins, que va acabar malmetent els drets dels sahrauís (berbers) a la independència.

El Protectorat va ser entregat al Marroc l’any 1956, i d’aquella colònia en queden les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla (el Marroc les continua reclamant) i els enclavaments repartits per la costa de Perejil, Peñón de Vélez de la Gomera, Islas Alhucemas i Islas Chafarinas. Les illes Canàries també són territorialment africanes, però el aborígens canaris (els anomenats guanxes, de probable origen berber) van ser gairebé exterminats i els pocs que van quedar es van difuminar entre la població colona. Malgrat tot, el MPAIAC (Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario), creat per Antonio Cubillo el 1964, va reivindicar les arrels guanxes i africanes de les illes i la independència a través de la lluita armada amb les Fuerzas Armadas Guanches (FAG), fins que l’organització es va dissoldre el 1979.


Centre d'Ikunde de l'Ajuntament de Barcelona
© Zoològic de Barcelona


Guinea Equatorial

Pel que fa a Río Muni, Fernando Poo, Elobey, Annobón i Corisco, la colònia va ser possessió espanyola entre 1885 i 1968. Va ser unificada el 1926, i el 1959, convertida en la Guinea Espanyola, Fernando Poo i Río Muni (riu Mbini, batejat com a “Benito” pels colonitzadors) van adquirir l’estatus de províncies espanyoles d’Ultramar. I va ser en aquell 1959 que l'Ajuntament de Barcelona (amb el finançament del Zoològic, Parcs i Jardins i el Museu Etnològic, aleshores dirigit per August Panyella) muntava a Ikunde un Centre d'Experimentació i Adaptació Animal, que va proveir d'animals el zoològic de Barcelona i el més famós dels quals va ser Copito de Nieve. En llengua fang (ètnia que comparteix el territori guineà amb els bubi) el nom original era Nfumu Ngui ("goril·la blanc"), i Jordi Sabater (primatòleg i conservador ded centre, a qui uns caçadors van vendre l'animal, l’any 1966) el va anomenar Floquet de Neu. Inicialment presentat a Tele/eXpres com a Blancaneus, va fer fortuna el nom de Sabater quan la revista de la National Geographic el va treure en portada del març del 1967 amb el nom Snowflake. Un blanc entre negres, el Floquet de Neu es va convertir en la icona de la Barcelona del tardofranquisme.


Porcioles rep el Floquet de Neu a Barcelona
Foto: Pérez de Rozas (1967)


Però aquesta no va ser l’única relació de Barcelona amb la colònia guineana. Des del segle XIX, els territoris guineans s’havien convertit en subministradors d’esclaus que nodrien la industria espanyola a Amèrica, sobretot a l’estrella de la Corona, Cuba, gran productora i exportadora de canya de sucre, especialment en forma de rom: moltes empreses dedicades a aquest licor, ara multinacionals, duen cognoms catalans com Bacardí, Brugal o Barceló. El rom cremat i les havaneres que ens transporten melangiosament a les llegendàries Antilles són fruit de la suor d’esclaus guineans. Cuba, conjuntament amb Puerto Rico, Filipines i Guam, es van perdre després de la Guerra de Cuba, el 1898, i un any després Espanya va vendre a l'Imperi alemany els arxipèlags de les Marianes, Palau i les Carolines, al Pacífic.


Publicitat de la Compañía Anónima de Productos Africanos


A finals del segle XIX, però, Río Muni, Fernando Poo, Elobey, Annobon i Corisco es van convertir també en centres productors de cacau, cafè i fustes nobles, principalment, i van ser també empreses barcelonines les que es van aprofitar de les colònies: la fàbrica serradora de la Compañía Nacional de Colonización Africana (ALENA), on arribaven els grans troncs d'ocumé per a la fabricació de contraplacats des de les concessions que tenia a Guinea; Cafés y Maderas de Guinea SA (CAMASA); o la Compañía Anónima de Productos Africanos (CAPA). I entre els empresaris amb nom, el pare de Fèlix Millet (espoliador del Palau de la Música), que va enviar el fill a fer-se la pell dura a les plantacions africanes, propietat de la Compañía Agrícola Industrial de Fernando Poo, que el pare presidia. La hisenda més gran de l'illa, productota de cafè i cacau, es deia, per a més glòria, Montserrat.

Mentrestant, els missioners claretians de Vic s’encarregaven de les tasques d’evangelització de les poblacions autòctones alhora que es convertien en els primers exploradors i colons que desenvolupen l’acció extractiva de les riqueses de Guinea. La religió exercia un fort paper aculturitzador, malgrat que el missioners van fixar la literatura i la gramàtica de les llengües locals i, en certa manera, es van convertir en notàris d'investigacions antropològiques i han conservat un valuós fons fotogràfic que testimonia el procés colonitzador.



Xocolata Batanga



Però les empreses més populars van ser les que explotaven les plantacions de cacau per a la producció de xocolata o derivats, com Batanga (que va editar l’àlbum de cromos A través de África), Amatller i Cola-Cao. Totes elles feien servir la imatge paternalista del negret al servei del consum de l’home blanc, com queda ben reflectit a la cançó “Yo soy aquel negrito del África tropical que cultivando cantaba la canción del Cola-Cao”.


 El pot de Cola-Cao dels anys 60 que
hem cedit a l'exposició


“Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial” ens permet mirar enrere i analitzar amb mirada crítica el nostre passat. Un acte de contrició que no demana necessàriament penitència però que sí ens fa conscients i ens permet enriquir qualsevol discurs. No n’hi ha prou amb demanar la retirada de l’estàtua de López y López, marquès de Comillas, fundador de la Compañía Transatlántica a la Cuba colonial (1850), de la Compañía General de Tabacos de Filipinas (1881) i cofundador i primer president del Banco Hispano Colonial (1876). Cal contextualitzar la història i entendre que som fills del passat, amb tots els seus encerts i errors, i que ser-ne conscients ens ajudarà a no repetir-los. Amb el pic com a argument ens caldria enderrocar tot el modernisme, per posar un exemple; amb la pala acabarem desenterrant el passat enderrocat amb un lament. Només l’esperit crític, l’acte de contrició de la raó, ens salva.


dimecres, 18 de maig de 2016

Barcino i la plaça de Sant Miquel

L'església de Sant Miquel en el seu emplaçament original, l'any 1868,
poc abans de ser enderrocada i la portalada traslladada a l'església
de la Mercè. A l'esquerra, l'edifici de l'Ajuntament
Museu Nacional d'Art de Catalunya
Foto: Joan Martí


En l'homenatge que li va dedicar el Museu d'Història de Barcelona dimecres 18 de maig, Francisca Pallarès Salvador va pronunciar  la conferència "Barcino: excavacions a la plaça de Sant Miquel. Experiències i records". La doctora Pallarès és arqueòloga, formada a la Universitat de Barcelona, i va estar vinculada des de 1958 a l’Istituto Internazionale di Studi Liguri de Bordighera, institució de la qual va ser directora a partir del 1978. Ha publicat nombrosos treballs sobre arqueologia romana, entre les quals destaca Las excavaciones de la Plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino (1969) i La topografia e le origini di Barcellona romana (1970).

La història de l'església de Sant Miquel i de la plaça que en du el nom és un dels relats més desgraciats  de la Barcelona vella. Sant Miquel era una de les esglésies més antigues de la ciutat. El temple va ser construït en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l'any 1147, segurament sobre una basílica anterior bastida sobre les antigues termes que, en part, estan soterrades sota la plaça. Aquest reaprofitament de la infraestructura romana va ser la causa que la nau de l'església tingués la peculiaritat d'estar alçada per sota del nivell del carrer. El paviment de la nau conservava el mosaic de les antigues termes del segle II, amb peixos i monstres marins negres sobre fons blanc, que va ser arrencat durant l'enderroc i es conserva avui al Museu d'Arqueologia de Catalunya.



A dalt, fragment del mosaic de les termes de Sant Miquel;
a baix, dibuix amb la reconstrucció hipotètica
Museu Arqueològic de Catalunya



Aquestes termes públiques podrien ser els banys que el senador barceloní Luci Minici Natal Quadroni (Barcino, 97 – ?) va donar a la ciutat l'any 125, com es fa constar en una de les dues inscripcions conservades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, que l'esmenten a ell i al seu pare, també senador i company de l'emperador Trajà.


Inscripció que esmenta la donació de les termes a Barcino
Museu Arqueològic de Catalunya
Foto: Sebastià Giralt


Durant l'excavació del jaciment realitzada en la campanya de 1968, en què hi va participar entre d'altres la doctora Francisca Pallarès, es va identificar, entre d'altres estructures, les sales corresponents a un apoditerium (vestidor), al caldarium i al frigidarium, així com l'entrada del forn i el que podria ser la piscina. També va ser descobert un cardo minor, que coincideix amb l’actual Baixada de Sant Miquel i el carrer de la Font de Sant Miquel, que separa les termes d’una casa romana (domus), parcialment destruïda en aixecar l'edifici nou de l’Ajuntament.


Detall de les escales que baixen a l'àrea calefactada del
balneum de la domus de la plaça de Sant Miquel
Fotografia: Maria Raya i Bea Miró (MUHBA)


Però la troballa més excepcional del jaciment de la plaça de Sant Miquel va ser la inscripció, fragmentada en tres parts, amb el nom fundacional de Barcino i que permetia confirmar l'origen augustal de la colònia.


COL[ONIA] · IVL[IA] · AVG[VSTA] · FAV[ENTIA] · PAT[ERNA]
BARCIN[O]
IIIIIII VIRI · AVGUSTAL 

Museu d'Història de Barcelona


Pel que fa a l'església, sobre la porta lateral romànica se n'hi va afegir, el segle XVI, una altra, obra de René Ducloux d'estil gòtic tardà, però amb elements clarament renaixentistes, com les pilastres dels brancals, decorades amb grotescs.  Al timpà hi ha l'arcàngel Sant Miquel i als costats els arcàngels Rafael i Gabriel. Les imatges originals van ser destruïdes el 1936 i refetes acabada la guerra. L'única resta coneguda de l'edifici romànic (de finals del segle XII o principis del XIII) era una portalada amb dues columnes i capitells de tradició coríntia que va aparèixer, tapiada, en l'enderroc del 1868: llavors se'n van fer fotografies, però va ser destruïda.


Quarteró 8 de Miquel Garriga i Roca (1856-1862), amb la localització
de l'església de Sant Miquel i la plaça, al costat de l'Ajuntament
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Reg. 11458)


El 1835 va perdre la categoria d'església parroquial i va passar a ser capella particular de l'Ajuntament de Barcelona, el qual en decretà finalment l'enderrocament, que va tenir lloc l'any 1869 per poder ampliar les dependències de l'Ajuntament. Aquesta ampliació es va rematar durant l'època Porcioles amb l'enderroc l'illa de cases situada entre els carrers Pas de l'Ensenyança, Font de Sant Miquel, del Mico i la plaça de Sant Miquel, per bastir, entre 1962 i 1969 l'horrible edifici de dotze plantes conegut amb el nom de Novíssim i rebaixat a vuit l'any 1994.

La portalada gòtico-renaixentista es va desmuntar i va ser traslladada a l'església de la Mercè, al carrer Ample, on ara fa de portada del transsepte i encara s'hi poden veure el números amb què es van marcar les pedres per a ser traslladades. El campanar també es va desmuntar i, amb afegits, es va col·locar al costat de l'actual parròquia de la Concepció, al carrer d'Aragó, antiga església del monestir de Jonqueres, traslladada des del seu lloc original quan es va obrir la Via Laietana a principis del segle XX.


Façana de l'església de Sant Miquel
Dibuix d'Eduard Gràcia (AHCB)


Un altre dels elements que va ser salvat de l'església de Sant Miquel és un capitell bizantí procedent de l’església de Sant Polyeuktos (524) de Constaltinople, la més gran abans de la construcció de Santa Sofia. El temple va ser construïda durant el regnat de Justí I (450-527) per ordre de Anicia Juliana (462-528), filla de l'emperador romà d'Occident, Anici Olibri (472), com a símbol del poder imperial.

Va restar dempeus fins el segle XI, moment a partir del qual els seus elements més significatius es van disseminar per la Mediterrània i van
ser aprofitats en altres construccions, com per exemple en les esglésies de Sant Joan i Sant Pau de Venècia.


El capitell bizantí de Sant Miquel
transformat en pila baptismal
Autor desconegut (AFB)


Sobre l'arribada del capitell a Barcelona hi ha dues versions. Una d'elles, d'origen llegendari, diu que la van dur els almogàvers, però és sabut que aquesta companyia catalanoaragonesa de mercenaris no va saquejar Constantinoble. Sí que ho van fer, però, els venecians. La segona hipòtesi, precisament, la més plausible explica que el capitell podia haver arribar des de Sicília, conquerida pels catalans l’any 1282. L’illa hauria pogut ser una via de penetració de l’espoli sistemàtic de restes arqueològiques per part dels venecians. El misteri, però, encara perviu i res no s’ha pogut demostrar.

El capitell va romandre a l’església de Sant Miquel fins la revolució de 1868, quan va ser enderrocada, i acompanyat de la porta i d'altres peces va anar a parar a la Junta d’Obres de l’església de la Mercè.

A l’església de la Mercè va servir, després de buidat, com a pica baptismal fins els fets del dia 19 de juliol de 1936, moment en què fou rescatat per la Comissaria General de Museus Arqueològics de Catalunya (creada el 21 de juliol) i es conserva en el Museu d'Arqueologia de Catalunya.

*

Bibliografia

Pallarés, Francisca. "Las excavaciones de la plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino", Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, XIII, 1969. Ajuntament de Barcelona - Museu d'Història de la Ciutat, p. 5-42.

Miró i Alaix, Carme. "Els balnea de les domus de Barcino", QUARHIS, 7 (2011), p. 68-83.



dimarts, 10 de maig de 2016

El Saturno Parque, el Cabaret de la Muerte i altres atraccions misterioses

Catàleg de la inauguració del Saturno Parque (1911)
© Xavi Rodríguez (Bloggercoaster)


Quan la Ciutadella va ser el Coney Island de Barcelona

L’any 1911 es complien deu any de la inauguració de les atraccions del Tibidabo i en feia prop de quaranta de la desaparició dels Camp Elisis, inaugurats el 1853 en el passeig de Gràcia entre els carrer d’Aragó i Rosselló, i desmantellats el 1872, i del qual només un passatge amb el seu nom en recorda l’existència.

El 1911 dos projectes es posaven en marxa. Un, el Gran Casino de l’Arrabassada (1911-1934), del qual en queden múltiples restes (escales, balustrades, túnels i pous) escampades per Collserola i ocultes en el bosc. L’altre, el Saturno Parque (1911-1926), que va ocupar dos emplaçaments diferents dins del Parc de la Ciutadella. Fins el 1916, en el Pati d’Armes, entre l’actual Parlament de Catalunya i l’institut Verdaguer; i d’aquesta data fins que tanca el 1926, en la zona ocupada per l’estany del Parc, la Cascada i zones adjacents.

Ens interessa parlar del Saturno Parque (després rebatejat com a Saturno Park) perquè el coneixement que es té de les atraccions que el componien s’ha obtingut a les hemeroteques a través de la premsa, o de les moltes postals que circulen, però no d’una font directe, cosa que sí hem pogut fer recentment i que ha reportat moltes sorpreses.


El Luna Park de Coney Island (NY), il·luminat de nit, el 1906
Col·lecció Detroit Publishing Company (Library of Congress)


El Saturno Parque pren com a referència els Luna Park de Coney Island, a Nova York, i el de París, i pretén convertir-se en el gran centre atraccions i d’oci popular de Barcelona. La comparació, però, és purament formal perquè el parc d’atraccions barceloní no tenia ni la magnitud ni la capacitat d’atracció del Luna Park novaiorquès, capaç de rebre un milió de visitants en un sol dia si sumem atraccions, restaurants i platges. Malgrat tot, l’entorn del Parc de la Ciutadella li donava un aspecte grandiós i elegant que es multiplicava a la nit amb els milers de llums estàtics que il·luminaven les atraccions i els que es movien al ritme dels trens, els cotxes i les vagonetes circulant incessantment sota la música i la cridòria del públic excitat.


El Saturno Parque il·luminat de nit (1915)
Col·lecció Roisin (AEFC)


Entre les atraccions del Saturno, que van anar variant amb els anys, destacaven el Patín Siglo XX (un tobogan gegant), l’Skating Ring (pista de patinatge), la Plataforma de la Risa o Rueda del Diablo (una pista giratòria que feia perdre l’equilibri), els Columpios reales (barques que es gronxaven, com les del Caspolino), el Planeten-tunnelbahn (un carrusel ondulatori), La Taberna de la Destrucción (un pim-pam-pum), la Flecha de los cigarros, el Laberinto de la escalera diabólica, el Tiro automático con figuras móviles, el Cucut (un capgròs autòmat), el trenet Metropolitan miniature (vegeu En tren pels parcs de Barcelona) i un Tiro de pichón que permetia disparar amb armes de veritat sobre coloms, conills i pollastres, en uns temps en què eren habituals no només les atraccions de tir amb animals, sinó que per Barcelona s'escampaven locals amb espectacles de lluites d'animals.

Les atraccions estrella, però, eren les famoses Witching Waves (onades embruixades, a les quals s’entrava a través d’unes grutes amb estalagmites i estalactites), el Water Chute (vagonetes llançades a l’aigua d’un estany per una pendent), el Tobogan Glissoir (en forma de tirabuixó amb tres pistes) i una muntanya russa de grans dimensions coneguda com Los Urales. Aquesta atracció havia vingut de València, on el 1909 havia presidit la zona d'esbarjo de l'Exposició Regional. Hi destacava un cuc enorme a meitat del recorregut que semblava engolir les vagonetes. Les vies s'enlairaven fins a 30 metres d’alçada i sembla que va arribar a ser la muntanya russa més llarga d'Europa.

A més d'establiments de restauració, refrescos, cafeteries i bars, el parc comptava amb salons fotogràfics que permetien fer caricatures i caracteritzacions, bàscules, telescopis, gramòfons, cinetoscopis (una màquina d’ús individual que permetia veure una pel·lícula introduint una moneda) i un aparell que permetia recuperar forces mitjançant corrents elèctrics. L'electricitat estava de moda-

També hi havia un teatre i un cinema en un edifici d’aires egipcis i babilònics, i el Kaiser Panorama, un aparell òptic que permetia que vint persones alhora poguessin veure imatges il·luminades en tres dimensions (estereografies), atracció molt popular a tot Europa, que il·lustraven, com si fossin reals, els esdeveniments “més importants del món” de la història antiga i actual: paisatges, guerres, incendis, terratrèmols, inundacions, erupcions de volcans, naufragis, crims, comèdies, tragèdies i festes, que satisfeien la curiositat de la gent en un temps en què viatjar era un luxe i no era possible conèixer el món de cap altra manera. S’anunciava com el panorama favorit del kàiser alemany Guillem II. Procedent dels anys del precinema, aquests aparells encara atreien més públic que el cinema, un art sense prou entitat que compartia espai com a element de transició entre els espectacles escènics.


Gravat d'un Kàiser Panorama de 1880


Fenòmens, autòmats i inferns

A banda de les atraccions, el Luna Park de Coney Island, igual que els parcs d’atraccions de les grans ciutats americanes i europees, atreien el públic, sobretot abans del triomf del cinema com a espectacle de masses, amb autòmats, màgia, fantasmagories, barraques de fira que exhibien fenòmens i tota mena de manifestacions que resultaven exòtiques o incomprensibles per a un públic fàcil d’enganyar.

El Saturno no va ser aliè a aquestes experiències malgrat que la premsa no se’n va fer ressò, com ha passat sovint a Barcelona amb aquelles manifestacions d’oci popular que s’escapaven de l’ortodòxia o que eren prou excèntriques com perquè el bon gust i el seny no les publicités.

Pel que fa als fenòmens, és coneguda la presència dels famosos Paquito i Vendeen, un nan i un gegant que van fer força fortuna per tot Europa i que eren del gust barceloní com ho demostra la continuada exhibició de parelles similars des de mitjan segle XIX, com han deixat constància a les cartelleres, però que es remunta a moltes dècades abans. Entre les moltes exhibicions que el nan Paquito feia hi havia des de números circenses a corrides de toros més o menys còmiques, com la que oferí el juliol de 1914, seguint una tradició habitual al Toril de la Barceloneta i en molts espais improvisats de la ciutat.

Entre les atraccions desconegudes fins ara, una de les que despertava la curiositat del públic era el Departamento de los fenómenos, misterios y enigmas. Repartits en escenaris diferents hi havia cinc autòmats:

Cabeza de María Stuart: En un tron i sobre dos sabres, el cap de Maria d’Escòcia, que va morir decapitada el 1587 per ordre de la reina Isabel I d’Anglaterra, movia els ulls, plorava, reia i contestava les preguntes del públic.

La mujer pez: Un altre cap parlant que responia preguntes, però aquest cop dins d’un aquàrium de vidre ple d’aigua i peixos.

La mujer sirena: En aquest cas una bella ondina surt del mar a la posta del sol i fa contorsions sospesa a l’aire, sense cap subjecció aparent, i al so de la música. Després de diverses piruetes, se submergeix de nou dins de l’aigua.

El busto enigmático de Silvia: La noia que respon al nom de Sílvia només té mig cos que reposa sobre una tauleta. La seva és una història trista i la va explicant mentre el públic puja a l’escenari per veure el bust de prop.

La Ninfa de las Flores: En un escenari en forma de teatret de fusta, decorat a l’estil japonès amb garlandes, borles i espelmes enceses, un gerro mostra un ram de flors que es van obrint al so d’una música melancòlica mentre entre els pètals apareix el cap d’una nimfa d’aspecte oriental, que també parla i respon les preguntes del públic.

Sota el títol genèric de Diversiones familiares Dorwan, aquest personatge dirigia i oferia “espectàculos instructivos y morales” que recreaven quadres plàstics amb al·legories de la naturalesa, de l’infern i representacions de l’Antic Testament. Les imatges se succeïen com il·lusions passatgeres que apareixien i s'esvanien com a meteors fugitius fent servir, en paraules de Dorwan, “un método eminentemente científico”.

Le Chevalier Dorwan, que és com es feia dir aquest artista, es va donar a conèixer a Barcelona l'any 1910. Va començar actuant al teatre Apolo i al Gran Via, per passar al Poliorama on s'hi va passar fins a final d'any. Posava sobre l'escenari un espectacle de fantasmagories que s'anomenava La habitación celestial, que era presentat amb un experiment científic que desafiava les lleis de la física. Jugava amb efectes òptics i lumínics per fer aparèixer figures evanescents com fantasmes.

Les atraccions amb emocions fortes començaven amb el Camino del infierno, una recreació, com anunciaven, de “lo que se cree de las regiones infernales”. Era una mena de túnel del terror, amb passadissos a diferents nivells que conduïen “por los caminos montañosos del Averno” i als quals s’accedia amb unes plataformes elevadores. Els terres inestables, els efectes òptics i la projecció de fantasmagories procuraven un autèntic descens als inferns.


El Cabaret de la Muerte del Paral·lel (1926)


El plat fort, però, era el Teatro del Cabaret de la Muerte y el Paraíso. Vam sentir parlar per primer cop del Cabaret de la Muerte arran del descobriment d’un espectacle que amb aquest nom s’exhibia en el número 72 de l’avinguda del Paral·lel, entre els anys 1925 i 1926, en els soterranis del Café Concert Sevilla. Si aquest descobriment va ser una sorpresa, ho és més saber que un espectacle semblant i amb el mateix nom ja existia l’any 1911 quan es va inaugurar el Saturno Parque.


El Cabaret de la muerte del Saturno Parque, amb imatges del Cabaret du Néant de París



El Cabaret du Néant del Saturno Parque,
en uns anuncis de 1911



L’escenografia del Cabaret de la Muerte del Saturno era semblant al del Cabaret du Néant, fundat el 1892 per l’il·lusionista Antonin Dorville, amic de Georges Méliès, i situat en el número 34 del Boulevard de Clichy de París. El local parisenc, que funcionava alhora com a taverna, oferia espectacles relacionats amb la mort, els fantasmes i l’infern, en un ambient d’esquelets, calaveres i taüts, mentre els clients prenien begudes que s’anunciaven fetes de sang, pus i esputs de tuberculosos, i on s’entretenia els espectadors amb trucs d’il·lusionisme i fantasmagories.

El nom i les imatges del Cabaret du Néant es feien servir, precisament, com a reclam de l’espectacle del Saturno Parque. Una de les atraccions proposava als espectadors ser introduïts en un taüt per a ser transformat en un esquelet sota el suggeridor anunci que proclama la transfiguració de les ànimes. L’espectacle, en un entorn similar al d’una cripta, durava una hora mentre una música tètrica composta especialment per al show aterria un públic ingenu i necessitat d’emocions fortes.

Probablement, l’espectacle del Paral·lel deuria ser semblant a aquest del Saturno Parque, mentre el Café Concert Sevilla feia les funcions de taverna, diferenciant-se d’aquesta manera del Cabaret du Néant, que compaginava les dues funcions.

El Teatro del Cabaret de la Muerte y el Paraíso completava la seva oferta amb les Experiencias anatómicas que, sense saber exactament què contenien, oferia “operaciones instructivas, morales y atractivas” que ens porta a pensar en l’existència d’un petit reservat que mostrava un gabinet de figures anatòmiques de cera que podien mostrar el procés de gestació i el part, amb una atractiva Venus anatòmica, o els estralls de les malalties venèries, com més tard va fer el Museu Roca.

Hi ha encara molt per descobrir en el món de l’oci popular de la Barcelona del segle XIX i principis del XX. La recerca és lenta i costosa, però les descobertes són grans, com ho van ser els museus anatòmics que es van exhibir a la ciutat. El coneixement d’aquestes atraccions i exhibicions del Saturno Parque ha estat casual gràcies a la localització d’un catàleg de la inauguració de l’any 1911. Quan es tracta d’espectacles itinerants la dificultat de trobar-ne algun rastre augmenta. Pel camí hem trobat zoològics humans que s'exhibien en el Tibidabo i el Turó Park, on una tribu himàlaia era exhibida, el setembre de 1915, entre espectacles de sardanes, putxinel·lis o la casa encantada, i que eren descrits com "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos". La recerca continua.


 Tobogan Glissoir

Muntanyes russes Los Urales

Water chute

Witching Waves

dilluns, 25 d’abril de 2016

El Quijote, el cap parlant i les carasses de Barcelona



Capítulo LXII

Que trata de la aventura de la cabeza encantada,
con otras niñerías que no pueden dejar de contarse

Les aventures del Quijote i el cap parlant de Barcelona en el
4t centenari de la mort de Miguel de Cervantes (1547-1616)
i altres històries de caps i carasses


"[...] archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única" són paraules que Cervantes posa en boca de don Quijote, i que si bé reflecteixen l'estima de Cervantes per Barcelona, acaben convertides en ironia després de la visita del bon cavaller a la ciutat.

Arribats don Quijote i Sancho a Barcelona, s’hostatgen en el palauet de don Antonio Moreno, en algun indret entre el Born, Montcada i el carrer Ample, aleshores la zona noble de Barcelon. Don Antonio és amic de Roque Guinart, que havia acompanyat els dos protagonistes fins el Portal de Mar. Avisat de les desventures del de la Mancha, el ric cavaller barceloní, amic “de holgarse a lo honesto y afable”, decideix burlar-se de don Quijote perquè “no son burlas las que duelen, ni hay pasatiempos que valgan si son con daño de tercero". Després d’un sopar i d'un ball li mostrarà els misteris del cap parlant de Barcelona, com aquells que al costat de fantasmagories i fenòmens van meravellar els nostres avantpassats, durant el segle XIX i principis del XX, en teatres i barraques de fira, com ho il·lustra la portada de 1926 de la revista Virolet.

[...] Levantados los manteles, y tomando don Antonio por la mano a don Quijote, se entró con él en un apartado aposento, en el cual no había otra cosa de adorno que una mesa, al parecer de jaspe, que sobre un pie de lo mesmo se sostenía, sobre la cual estaba puesta, al modo de las cabezas de los emperadores romanos, de los pechos arriba, una que semejaba ser de bronce. Paseóse don Antonio con don Quijote por todo el aposento, rodeando muchas veces la mesa, después de lo cual dijo:

— Agora, señor don Quijote, que estoy enterado que no nos oye y escucha alguno, y está cerrada la puerta, quiero contar a vuestra merced una de las más raras aventuras, o, por mejor decir, novedades que imaginarse pueden, con condición que lo que a vuestra merced dijere lo ha de depositar en los últimos retretes del secreto.

[…] Suspenso estaba don Quijote, esperando en qué habían de parar tantas prevenciones. En esto, tomándole la mano don Antonio, se la paseó por la cabeza de bronce y por toda la mesa, y por el pie de jaspe sobre que se sostenía, y luego dijo:

— Esta cabeza, señor don Quijote, ha sido hecha y fabricada por uno de los mayores encantadores y hechiceros que ha tenido el mundo, que creo era polaco de nación y dicípulo del famoso Escotillo, de quien tantas maravillas se cuentan; el cual estuvo aquí en mi casa, y por precio de mil escudos que le di, labró esta cabeza, que tiene propiedad y virtud de responder a cuantas cosas al oído le preguntaren. Guardó rumbos, pintó carácteres, observó astros, miró puntos, y, finalmente, la sacó con la perfeción que veremos mañana, porque los viernes está muda, y hoy, que lo es, nos ha de hacer esperar hasta mañana. En este tiempo podrá vuestra merced prevenirse de lo que querrá preguntar, que por esperiencia sé que dice verdad en cuanto responde.

Admirado quedó don Quijote de la virtud y propiedad de la cabeza, y estuvo por no creer a don Antonio; pero, por ver cuán poco tiempo había para hacer la experiencia, no quiso decirle otra cosa sino que le agradecía el haberle descubierto tan gran secreto. Salieron del aposento, cerró la puerta don Antonio con llave, y fuéronse a la sala, donde los demás caballeros estaban. En este tiempo les había contado Sancho muchas de las aventuras y sucesos que a su amo habían acontecido.

[...] Otro día le pareció a don Antonio ser bien hacer la experiencia de la cabeza encantada, y con don Quijote, Sancho y otros dos amigos, con las dos señoras que habían molido a don Quijote en el baile, que aquella propia noche se habían quedado con la mujer de don Antonio, se encerró en la estancia donde estaba la cabeza. Contóles la propiedad que tenía, encargóles el secreto y díjoles que aquél era el primero día donde se había de probar la virtud de la tal cabeza encantada; y si no eran los dos amigos de don Antonio, ninguna otra persona sabía el busilis del encanto, y aun si don Antonio no se le hubiera descubierto primero a sus amigos, también ellos cayeran en la admiración en que los demás cayeron, sin ser posible otra cosa: con tal traza y tal orden estaba fabricada.

[...] Con esto se acabaron las preguntas y las respuestas, pero no se acabó la admiración en que todos quedaron, excepto los dos amigos de don Antonio, que el caso sabían. El cual quiso Cide Hamete Benengeli declarar luego, por no tener suspenso al mundo, creyendo que algún hechicero y extraordinario misterio en la tal cabeza se encerraba; y así, dice que don Antonio Moreno, a imitación de otra cabeza que vio en Madrid, fabricada por un estampero, hizo ésta en su casa, para entretenerse y suspender a los ignorantes; y la fábrica era de esta suerte: la tabla de la mesa era de palo, pintada y barnizada como jaspe, y el pie sobre que se sostenía era de lo mesmo, con cuatro garras de águila que dél salían, para mayor firmeza del peso. La cabeza, que parecía medalla y figura de emperador romano, y de color de bronce, estaba toda hueca, y ni más ni menos la tabla de la mesa, en que se encajaba tan justamente, que ninguna señal de juntura se parecía. El pie de la tabla era ansimesmo hueco, que respondía a la garganta y pechos de la cabeza, y todo esto venía a responder a otro aposento que debajo de la estancia de la cabeza estaba. Por todo este hueco de pie, mesa, garganta y pechos de la medalla y figura referida se encaminaba un cañón de hoja de lata, muy justo, que de nadie podía ser visto. En el aposento de abajo correspondiente al de arriba se ponía el que había de responder, pegada la boca con el mesmo cañón, de modo que, a modo de cerbatana, iba la voz de arriba abajo y de abajo arriba, en palabras articuladas y claras; y de esta manera no era posible conocer el embuste.”

Segunda parte del ingenioso caballero
don Quijote de la Mancha (1615),
Miguel de Cervantes, cap. LXII




Les carasses: moros i meuques

Les carasses també estan relacionades amb els caps parlants. Eren autòmats que representaven el cap tallat d'un sarraí que movia els ulls i la boca. Les carasses estaven situades sota els orgues d'algunes esglésies i eren accionats pels organistes. La tradició només funcionava un sol dia a l'any, sempre dins el cicle nadalenc. Com explica Xavier Cordomí, els estudiosos, però, no es posen d'acord en el dia exacte. Segons Joan Basegoda i Nonell era el dia dels Sants Innocents, Aureli Capmany ho situa a la nit de Nadal abans de la missa del Gall, Joan Amades diu que era el dia de cap d'any, i d'altres autors apunten el dia de Sant Esteve. És molt possible, però, que cada població i cada parròquia la fes funcionar en diades diferents.

Les carasses tenien dues funcions. Una, la d'espantar la canalla i alliçonar-la: l'amenaça que vindrà el moro Mussa ha perviscut a Barcelona i altres indrets de parla catalana fins avui.  L'altra, més festiva, regalar als nens llaminadures i castanyes que el moro escopia per la boca. Aquest costum, ben arrelat a tot Catalunya, va ser prohibit per les autoritats eclesiàstiques perquè la cridòria i el to festiu no era propi d'una església. Aquest va ser el darrer espectacle profà foragitat dels temples, com ho havien estat els misteris i les representacions teatrals d'arrel pagana com el Cant de la Sibil·la, actualment recuperat. Avui els arguments serien que es tractava d'una representació políticament incorrecte.


La carrassa de la catedral de Barcelona (1914)
Fons fotogràfic Josep Salvany
Biblioteca de Catalunya


Malgrat tot, encara es conserven dues d'aquestes carasses. La de la catedral, del segle XVI, que es pot veure al costat esquerre de la galeria que hi ha sobre la portalada principal, i la carassa de la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, que es pot contemplar a l’Arxiu Parroquial. Hi ha constància dues carrasses més a Barcelona. La de Santa Maria del Mar es va cremar durant la Guerra Civil. De la que se suposa que hi havia a l'església del desaparegut Palau Reial Menor, al carrer d'Ataülf, no n'hi ha cap documentació.


La carassa de Sant Just i Pastor
Arxiu Parroquial


L’any 1988 la Coordinadora de Gegants i Bestiari de Ciutat Vella va recuperar novament la imatge d’una carassa, obra del mestre imatger Manel Casserras i Boix, que la va fer inspirant-se en la de la catedral. La figura es deixa veure únicament els caps de setmana de desembre, abans de Nadal, a la Fira de Santa Llúcia. Es passeja entre les parades i fa un tomb per les places i carrers del voltant de la catedral llançant caramels per la boca als nens i nenes que l’esperen. Cada dia que surt l’arrossega una colla diferent de la Ciutat Vella, que la fa ballar al so de gralles i tabals. La Carassa de Barcelona es pot veure en exposició permanent a la sala dels Gegants Històrics de la Casa dels Entremesos de la Ciutat Vella, situada en el número 2 del carrer de les Beates.


La Carassa de Barcelona a la plaça Nova


Pel que fa a les populars carasses que trobem en algunes cantonades dels carrer de Ciutat Vella hi ha molt a dir. Són escultures de pedra que representen el cap d'un personatge, com les que hi ha al carrer de Mirallers amb Vigatans; al de les Mosques amb Flassaders (el Papamosques); la Caterina del carrer Mestres Casals i Martorell (antic carrer de la Claveguera), preservada temporalment en el Museu d'Història de Barcelona perquè es va enderrocar l'edifici; o la del carrer de les Panses. Tradicionalment s'ha dit que servien per assenyalar bordells, però aquesta afirmació, sense negar que en algun cas pugui ser cert, té molt de llegenda com tants altres misteris de la ciutat que si ho són és perquè no hi ha cap explicació prou documentada.

*

La reproducció de la portada de Virolet, del 26 de juny de 1926, ha estat cedida per Jordi Artigas.

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum