dimecres, 17 setembre de 2014

Teatre Arnau: l'últim teatre de Barcelona

Salón Arnau (1904)
Foto: Lluís Girau Iglesias


“Si volvemos al Paralelo, bajando de la montaña por la calle del Conde del Asalto, nos encontraremos con el punto neurálgico del barrio. Lo que resta de aquella picaresca de antaño se reúne todavía en la pequeña plaza que se forma en el cruce del Paralelo con la calle Nueva, entre el Español, el cine Arnau, la cascabelera “boîte” de Benito, un minúsculo parque de atracciones, dos o tres bares el Arnau, El Retiro, el kiosko Gayarre—, en donde se bebe y se vive, y dos misteriosos subterráneos que comen y devuelven la gente que engullen a todas las horas del día. Como fondo, vemos el más bello decorado ciudadano. Las chimeneas de la fábrica de gas por la que la luna juega al escondite en sus noches de salida. Este espacio está lleno de vitalidad, de bullicio, de follón.
Los que están en el ajo le llaman a este ágora de
mangantes “El Peñón”.
Ángel Zúñiga, Barcelona y la noche (1948)

Aquesta és la imatge de postguerra que ens dibuixa el periodista Ángel Zúñiga, corresponsal de La Vanguardia a Nova York durant 27 anys, podria ser el retrat de qualsevol dels racons del que va ser el Paral·lel històric, el Paral·lel que des de finals del segle XIX va absorbir l’oci popular de Barcelona, i que va fascinar per igual l’obrer, el menestral i el burgès fins a convertir-se en una mena de Brodway barceloní i frontera canalla de la ciutat.

Si ens interessa aquesta descripció tantes vegades utilitzada com a recurs de la memòria del passat és perquè de tot aquell ambient (el “minúsculo parque de atracciones” era el Caspolino, del qual ja n’hem parlat a Bereshit) només en queda l’edifici abandonat del teatre Arnau amb el bar El Retiro vetllant el cos moribund del casalot, que va tancar les portes definitivament el 2004 i va ser adquirit per l’Ajuntament el 2010 per donar-li l’extremunció.

Han estat diverses les veus que s’han alçat per recuperar aquest supervivent de temps remots, carregat d’història i de sentiments. La darrera ha estat la que des d’aquí hem impulsat a través de “Salvem el Teatre Arnau” (amb una proposta efectiva i viable) i que ha tingut el ressò suficient perquè la premsa i les associacions del Paral·lel, el Poble-sec i Sant Antoni facin seu aquest desig.

No es tracta només de salvar un teatre, que per ell sol ja seria motiu suficient, sinó d’evitar que desaparegui l’únic edifici que subsisteix d’aquella època i que manté l’estructura de fusta de les velles barraques. Salvant totes les distàncies, l’Arnau és el precedent romànic dels escenaris actuals.

Gràcies a Antoni Ramon Graells, que va recollir la informació per l’Observatori d’espais escènics —un projecte de recuperació d’espais teatrals en perill de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC)—, podem reconstruir els inicis de l’Arnau, que són també els inicis del Paral·lel.

Els inicis d’aquest Peñón que descriu Zúñiga, baluard i porta de comunicació del Raval amb la nova avinguda, fruit de l’enderroc de les muralles medievals (1854) es remunten a l’any 1894 quan Jaume Estruch hi construeix una taverna amb quatre fustes, que és com es van construir els primers locals del Paral·lel. Aquesta taverna farà companyia al primer teatre del Paral·lel, el Circo Español Modelo (Circo Teatro Español des de 1893, i antecedent del famós Teatro Español) i el lloc es convertirà aviat en el pol d’atracció i punt d’expansió de l’oci popular de l’avinguda.

El 1899, el propietari demana permís a l’Ajuntament per a construir un cobert en el patí interior, amb entrada pel carrer Nou, per instal·lar-hi uns billars. Així consta en l’expedient 934 de l’Arxiu Administratiu Municipal, on s’hi adjunten els plànols del projecte signat per l’arquitecte Salvador Vigo. La petició rep l’informe favorable el 18 de gener de 1900.

Plànol per instal·lar un cobert a la taverna que hi havia abans de l'Arnau
Arquitecte: Salvador Vigo, 1899. Arxiu Administratiu Municipal, Exp. 934

Segons Miquel Bádenas (El Paral.lel, història d'un mite: un barri de diversió i d'espectacles a Barcelona, 1998), l’any 1905 Jaume Estruch ven al cotillaire Jaume Arnau la quasi totalitat de la taverna, però es reserva la part del local que dóna al carrer les Tàpies per tal de continuar el negoci. Però és segur que es deu tractar d’un error de l’autor o d’impremta perquè segons consta en una resolució de la Comissió de Foment de l’Ajuntament el 16 de desembre de 1903 s’acorda:

“Desestimar la instancia relativa á que se autorice la instalación de un cinematógrafo en el titulado Salón Recreativo Arnau, situado en la calle del Conde del Asalto, esquina con el Paralelo, por tratarse de un edificio que ha sido construido sin haber solicitado el correspondiente permiso del Ayuntamiento”.

Com podem comprovar, el local adquirit per Jaume Arnau ja du el seu nom, senyal que n’era el propietari el 1903. A més, és el mateix Miquel Bádenas que aporta la notícia d’una denúncia del porter de vara del districte, amb data de 21 de desembre de 1903, que ens permet saber que l’Arnau ja estava construït:

“Jaime Arnau, habitante en la calle Conde del Asalto, 70, 1º, ha colocado seis focos eléctricos en la fachada del local recién construido en la expresada calle números 108 y 110 con fachada a la calle Marqués del Duero y conocido actualmente por Salón Arnau”.

Programa del 25 de juny de 1904
Font: Museu de les Arts Escèniques

En tot cas, serà l’any 1904 quan l’edifici tal i com el coneixem ara (l’estructura, perquè l’interior va ser reformat el 1982) va ser projectat per l’arquitecte Andreu Audet Puig: estructura de fusta amb façana plana, trencada per dues fileres de finestres, sis a sota (tapades en alguna ocasió) i quatre a dalt. Amb un aforament de 707 seients, sobre la platea s’obria un magnífic amfiteatre amb barana de ferro forjat.

Interior de l'Arnau des de l'amfiteatre (1912)
Font: Arxiu Mas

L’Arnau va acollir tots els gèneres teatrals i escènics que des dels seus inicis han fet història en el Paral·lel: pantomima, melodrama, sarsuela, music hall, revista... Va patir diverses reformes per adaptar-lo a les necessitats dels espectacles, com l’any 1911 quan va debutar amb gran èxit Raquel Meller. Però una de les més impactants havia de ser la que informava La Vanguardia el 15 de maig de 1915, just abans que el teatre canvies temporalment el seu nom pel de Folies Bergère, seguin la moda d’afrancesar els noms de les sales d’espectacles. El gran caricaturista i pintor Apa es va encarregar de la decoració del nou projecte:

“Se instalaron en uno de sus pisos artísticos dioramas de servicio y se amplió el local con una dependencia contigua para sus fiestas después del espectáculo, denominándole Salón Bleu. La decoración artística fue recomendada al artista Feliu Elias, más bien conocido por Apa. La profusa iluminación circular a base de bombillas de tonalidad amarilla, causó impacto por novedad.”

Le bain (1915), Feliu Elias Apa 
Salon Bleu de l'Arnau
Font: Arxiu Mas

Le couturier (1915), Feliu Elias Apa 
Salon Bleu de l'Arnau
Font: Arxiu Mas

Le première du matin (1915), Feliu Elias Apa 
Salon Bleu de l'Arnau
Font: Arxiu Mas

El 18 de setembre de 1930, l’Arnau recupera el seu nom i, sota la direcció de Francesc Benages, es du a terme la reforma de la sala per dedicar-la més específicament a cinema. El projecte incloïa “algunas obras de embellecimiento”, segons comentava Arte y Cinematografía, com també la instal·lació d’un equip Orpheo-Sincronic (de disc i banda) per a la projecció de films sonors, com explica Joan Munsó a Els cinemes de Barcelona (1995).

Al llarg dels anys l’Arnau va anar alternant les funcions de sala de cinema i teatre. Als anys 30 es va dedicar al cinema; torna al teatre durant els 40, i recupera la pantalla entre els anys 50 i 70. L’any 1977 Christa Leem va interpretar a l’escenari Estriptis català de Joan Brossa, un joc de cartes que el mateix Brossa va convertir en guió. L’Arnau recuperava el music hall, sobretot a partir de 1982, en què el teatre és reformat de nou. Els anys 90 seran els Lita Claver, la Maña. La nova aventura de l’Arnau arribarà fins l’any 1994, en que tanca, per obrir un cop més el 1995. A partir d’aquí l’Arnau seguirà una trajectòria discontínua amb espectacles puntuals fins arribar al 9 de juny de 2000, en que tanca definitivament.

L'Arnau actualment, poc abans de ser tapat amb una bastida

Ara que gràcies a “Salvem el Teatre Arnau”, l’Associació Talia Olympia, plataforma “Aturem el Pla Paral·lel” i diverses entitats cíviques i veïnals la recuperació de l’Arnau està sobre la taula, esperem que aquest vell teatre es converteixi, mantenint la seva estructura arquitectònica, en un centre d’interpretació de la història del Paral·lel. El punt de partida podria ser la idea i el treball d’investigació que es va dur a terme per a l’exposició Paral·lel 1892-1939: l’espectacle de la modernitat, que ha estat una de les mostres que ha tingut més èxit de públic dels darrers anys. El Museu de les Arts Escèniques es podria afegir al projecte aportant el fons que pertany al Paral·lel i dorm en els magatzem de l’Institut del Teatre davant de la impossibilitat d’exposar-lo. I finalment, la recuperació del teatre com a escenari podria permetre, amb la col·laboració de petites companyies, posar sobre les taules els vells espectacles que ara no tenen cabuda en els locals comercials: pantomima, melodrama, sainet, revista, cabaret, circ, màgia... Retornar la màgia del Paral·lel.


 Zonasec, 15 de setembre de 2014
Jordi Molina

dimecres, 3 setembre de 2014

Una excursió a les clavegueres

Ilustració Catalana (1907)
Foto: Adolf Mas

Aquest apunt no hauria estat possible sense la col·laboració de Tomàs Razquin, company en la recerca de la història perduda de la ciutat de Barcelona, que ens ha proporcionat part de la informació.

Avui viatjarem fins l’any 1907 i anirem sota terra. La història de Barcelona no s'explica només amb la seva vida sobre l'asfalt, sinó també amb el seu subsòl, les clavegueres. Des dels seus orígens, Barcelona disposa de sistemes de clavegueram que han anat evolucionant al ritme de la ciutat. Les primeres construccions, descobertes per Josep Antoni Brusi, es remunten a l'època romana, però l'actual clavegueram és, majoritàriament, fruit del treball d'enginyeria dissenyat per Pere García Fària i, posteriorment, per Albert Vilalta i González (Pla Vilalta, 1968), que comença a plantejar-se el sanejament i reaprofitament de les aigües residuals. És a partir del segle XIX que comença la història moderna del clavegueram de la ciutat amb la redacció, el 1891, del primer Pla de sanejament de García Fària, que s’estendria bàsicament a l’Eixample, la nova Barcelona que creixia com una teranyina cap als antics municipis del Pla.

El 25 de maig de 1907, dèiem, s’inauguraven els trams de clavegueram dels carrers Entença, Rocafort, Calàbria i Borrell, entre la Gran Via (aleshores carrer Cortes) i Consell de Cent. La recepció, presidida per l’alcalde Domènec Sanllehy, es va efectuar a la confluència del carrer Rocafort amb Consell de Cent, on es van reunir tots els convidats, autoritats, prohoms, arquitectes i premsa, i ciutadans curiosos.

Com es pot veure a la fotografia que encapçala aquest apunt, l’entrada a la claveguera va ser engalanada amb enramades que envoltaven la rampa d’accés, a través de la qual les personalitats van poder baixar al subsòl i recórrer el túnel en tota la seva extensió. Com explica una crònica de La Vanguardia, el tram va ser il·luminat amb bombetes elèctriques i amb llums d’acetilè les clavegueres secundàries que desaigüen a la principal que s’inaugurava. Els assistents van poder veure en funcionament un parell de vagonetes de recollida i transport d’escombreries, que per a l’ocasió havien estat guarnides amb flors i fullam, i il·luminades també amb llums d’acetilè. Tot plegat, un escenari de pessebre.

Acabada l’excursió, i com que ja se sap que no hi ha inauguració sense brindis, la Comisión del Ensache va oferir als convidats un lunch. On? Dins de la mateixa claveguera. Adossades a una de les parets, es va estendre una llarga filera de taules que ocupava tot el tram inaugurat. Tovalles de fil, coberteria, vaixella de porcellana i copes de cristall, i tot plegat adornat amb garlandes de roses i clavells.

Ilustració Catalana (1907)
Foto: Adolf Mas

Animat pels assistents, l’alcalde Sanllehy va proferir el següent brindis entusiasta (que escurcem per a no avorrir):

“Desde el fondo de esta cloaca, que constituye una parte de la magna empresa acometida por el Ayuntamiento de Barcelona para sanear nuestra hermosa, nuestra incomparable ciudad, felicito cordialmente á cuantos han cooperado á ella.
La obra realizada, la que se halla en vías de ejecución y la que se realizará próximamente, pues está acordada ya por el Ayuntamiento, demuestran el empuje, la vitalidad potente de Barcelona, pues únicamente ciudades que como la nuestra han llegado ya a la plenitud de su desarrollo y cultura, y tienen conciencia de su vigoroso poder, son capaces de llevarlas á feliz término.
[...]El hecho de que el Ayuntamiento se preocupe de la higienización del subsuelo, no significa que Barcelona sea, como algunos pretenden, una ciudad malsana, en manera alguna; nuestra ciudad, por su clima y por sus condiciones naturales resulta, á no dudarlo, una de las más sanas. Si de la comparación de las estadísticas demográficas de Barcelona con las de otras capitales extranjeras de su importancia, resulta que la cifra de su mortalidad es mayor tal vez se deba á que nuestras estadísticas son más aproximadas á la realidad que las otras.”

Després de les rondes de discursos, els convidats van ocupar els seus respectius llocs a la taula, on se’ls va oferir uns sandvitxos de brioix, no sabem farcits de què, que van ser regats amb xampany, i finalment van ser obsequiats amb cigars havans.

Fora al carrer ens podem imaginar la multitud encuriosida davant la incertesa del que s’estava coent sota terra, mentre unes veus d’ultratomba i el fum dels havans sortia per la boca de la claveguera que s’havia empassat els homes que dirigien els seus destins. Talment com a l’infern.

Plano detallado de Barcelona y su alcantarillado
Pla de sanejament (1891), Pere García Fària

divendres, 22 agost de 2014

Les fonts de Montjuïc

Jardins de la Font del Gat (N. Coll Salieti)


A En tren pels parcs de Barcelona a principis del segle XX vam parlar de quins eren els llocs d’esbarjo dels barcelonins. Abans de l’enderroc de les muralles (1854) la Muralla de Mar va ser el lloc habitual de passeig molt abans que la Rambla. El passeig de l’Esplanada (1802) i el Jardí del General (1816), entre el barri de Ribera i la ciutadella militar (que no seria parc fins el 1888), van ser els primers jardins de la ciutat. A mitjan segle XIX es començaven a construir els primers jardins al passeig de Gràcia. S’iniciava la urbanització del Tibidabo l’any 1889 de la mà del doctor Andreu, el 1912 s’inaugurava el Turó Park i fins l’Exposició Internacional de 1929 no es començava a urbanitzar el niu de pedreres en què des dels romans s’havia convertit Montjuïc, d’on sortia la pedra amb què s’alçà la ciutat segle rere segle. Aquesta urbanització va marcar el cant del cigne de les fonts de Montjuïc i de les fontades.


Les fontades


Pujant a Montjuïc (1910-1920)

“[...] otras de las tradiciones de la verbena de San Juan era de acabar con la coca entre las frondas de Montjuich, mientras la ciudad parecía arder en medio de jubilosas hogueras, y se encendía bajo el fuego multicolor de la vistosa y espectacular pirotecnia. A finales de siglo, prosiguiéndose, entre otras, una vieja costumbre, los barceloneses castizos, los menestrales de gorra, blusa y alpargatas, de corazón limpio como el Julián de «La verbena de la Paloma», se concentraban en los merenderos de la montaña, los que recaían al final de la calle Conde del Asalto, y por el Pueblo Seco se encaramaban a la montaña. En las noches de San Juan y San Pedro los barceloneses comían la «coca de forner» tapizada de azúcar y salpicada de piñones tostados, en las «Font del Gat» de la «Satalia», «d'en Pessetes», del «Geperut», «d'en Conna» o en la «Font Trobada».”

Arturo Llopis, La Vanguardia, 24 de juny de 1965


El costum de fer fontades és una tradició que es remunta segles enrere quan la devoció popular va convertir les ermites de la muntanya (com les de Sant Julià, Sant Ferriol, Sant Beltran o Santa Madrona, documentada el 1403 i única que continua dempeus) en lloc de romiatge. Aquestes excursions solien acabar al voltant d’alguna de les fonts de Montjuïc, on s’aprofitava per menjar i passar el dia, motiu pel qual aviat es van convertir en menjadors a l’aire lliure. Les fonts es van anar complementant amb petites explotacions comercials on es venien aigua amb sucre, xarops i orxates, anissos i bolados. Amb el temps aquestes petites explotacions esdevingueren els famosos merenderos on els més grans encara recorden els balls i les revetlles que s’hi feien.

El públic d’aquestes fontades era eminentment popular. Els barcelonins de la segona meitat del segle XIX i del primer terç del XX treballaven en jornades inacabables i esgotadores, inclosos els dissabtes i molts diumenges. No existien mitjans de transport que permetessin fer grans desplaçaments d'anada i tornada en un sol dia, com sí ho podien fer les classes acomodades que gaudien de transport privat i de segones residències al camp i a la muntanya. Les famílies aprofitaven els pocs dies de festa per fer el que més desitjaven: gaudir d'una jornada de llum solar, bé tan escàs en una ciutat que portava des del segle XIII tancada dins del mateix recinte emmurallat i on la revolució industrial havia disparat la demografia, els problemes d’habitatge i la insalubritat.

El promontori de Montjuïc fa de partició entre dues zones deltaiques, la dels rius Besòs i Llobregat, la qual cosa no fa estrany que hi abundessin les fonts, tot i que la peculiar orografia ha provocat la seva aparició i desaparició al llarg dels temps fins arribar als temps actuals en que tota l’aigua de la muntanya és canalitzada i els records són testimonials.

Segons explica Francesc Carreras Candi a la memòria llegida l’any 1902 a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1), de l'any 959 és la primera referència d’una font a Montjuïc, la Font d'Ocua, també coneguda com “La Cova”, i que possiblement fos la Font del Geperut, on consta que hi havia una cova. El 1263, els frares dominics del convent de Santa Caterina, en virtut d'una concessió reial, van iniciar els treballs per dur a terme la primera canalització pública de Barcelona amb aigua de Montjuïc. Probablement el cabal no era abundós, ja que es va prohibir utilitzar-la per a altres usos que no fossin estrictament els d’aigua de boca.

A començaments de segle XIV era molt popular visitar la capella de Sant Julià cada 9 de gener, diada dels sant. Els barcelonins eren atrets pel paisatge que l'envoltava i la font que brollava a la vora. Esmentada ja en el segle X, en el lloc de l’antiga església de Sant Julià de Montjuïc hi consta després l’existència d’una parròquia, al menys fins el 1323. Lluís Desplà la va reedificar el 1487 i se sap que més tard hi va acollir un ermità. Fou enderrocada al segle XVII, a l’època de la construcció del castell de Montjuïc (2).

També hi ha notícies el 1565 sobre la Font de Santa Madrona, propera a la capella del mateix nom. Uns anys abans s'hi havia instal·lat un grup de jesuïtes però tenien problemes d'abastiment d'aigua de la cisterna, que fallava molt sovint. Com a solució s'hi va conduir l'aigua de la Font de Sant Julià, que en aquells anys restava abandonada.

A finals del segle XVI i inicis del XVII, el rector de Vallfogona assenyalava la Font dels Tarongers com la més famosa d'aquell moment, en el recull de poesies La armonia del Parnás (Barcelona, 1703). Podria tractar-se de la Font Trobada o de la Font d'en Conna, que eren situades al torrent dels Tarongers.




Baixant de la Font del Gat. Les fonts populars de Montjuïc

“Paisatge bonic, és el Parc de Montjuïc,
una fontana bella es veu al mig,
que amb molta gran il·lusió
va inspirar una cançó molt feliç.”


Aquest fragment pertanyen a la sardana d’Enric Morera (1926) que dóna nom a una de les dues úniques fonts que resten avui i segurament una de les poques que encara sobreviu a l’imaginari dels barcelonins que no siguin veïns de la muntanya de Montjuïc i dels barris que en formen part, i és la que dóna nom a l'exposició Baixant de la Font del Gat. Les fonts populars de Montjuïc.

Aquesta exposició es pot veure fins el 30 de novembre de 2014 en una petita instal·lació al Castell de Montjuïc, que recrea la Font del Gat amb imatges i a través d’un viatge sensorial (música i so ambiental), contextualitzat amb fotografies d'algunes de les fonts d’autors com Frederic Ballell, Carlos Pérez de Rozas o Josep Brangulí, pioners i introductors del fotoperiodisme a la ciutat durant el primer quart del segle XX, i reproduccions de dibuixos i litografies de Lola Anglada i Pau Febrés Yll. La mostra s’acompanya d’una altra exposició temporal, Montjuïc 1915, primera mirada, de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, testimoni de la transformació de la muntanya a principis del segle XX, amb imatges de Merletti, Roisin, Sagarra, Brangulí, Godes o Pérez de Rozas, que van retratar de forma continuada i sistemàtica el procés d’urbanització de la muntanya amb motiu de la celebració de la gran Exposició Internacional de 1929.

L'exposició no és una reconstrucció històrica de les fonts i dels seus origens, sinó una evocació del que va ser aquell temps en què la muntanya de Montjuïc era lloc de trobades i excursions populars. Per complementar-la farem un recorregut i n'explicarem l'origen i la localització de cada una d'elles.


Les fonts


La Font del Gat (1930), de Josep Maria de Sagarra

La Font del Gat és situada a la part baixa dels Jardins de Labiral, entrant pel passeig de Santa Madrona. Un conjunt de camins, terrasses i racons s'adapten al relleu del terreny amb pèrgoles, miradors, escales, rampes i una cascada monumental, des de l’avinguda de Miramar, al costat de la Fundació Joan Miró. Aquest jardins van ser propietat del periodista i polític republicà Josep Laribal fins que van ser comprats per l’Ajuntament l’any 1909, i oberts al públic el dia de la revetlla de Sant Joan de 1910.

Dins d’aquests mateixos jardins, però en els terrenys que acabarien sent l’Escola del Bosc, hi havia la Font de Labiral o del Parc de Baix. I entremig de totes dues i va haver la Font d’en Pessetes, que rebia aquest nom perquè es diu que l’any 1848 s’hi va trobar una olla plena de monedes d’or, la qual cosa va traure gent que hi anava a buscar fortuna i en van quedar uns versos populars:

Busca en la font d’en Pessetes
el que mai no has de trobar:
un home que amb les mans fredes
s’hagi sabut escalfar (3)

La Font Trobada

La Font Trobada, també coneguda com de la Magnèsia pel seu contingut en sals d’aquest mineral, era situada al final d'un caminet costerut del Torrent dels Tarongers, entre la part alta del carrer Roser i del carrer Nou. L’any 1778, el Baró de Maldà en feia esment en el seu Calaix de Sastre:

“Cosa de poch temps hà se hà descubert una Font, á la que nomenan Trobada al peu de la montaya de Montjuich, que fá proba als que hán begut de la dita aigua, facilitant-los l'orina i purgació del ventrell. Yo no la hé probada per no tenirla menester.”

La font rajava en un pati que també s'utilitzava com a pista de ball, i on el 1817 es va inaugurar un quiosc de refrescos i s'hi va col·locar una placa que deia:

“Año 1817. El teniente general don Andrés Pérez de Herrasti, gobernador de Barcelona, dedica a sus habitantes este delicioso y saludable sitio, descuidado por tantos siglos.”

Josep Fiter i Inglés, en un article publicat a La Ilustración de Barcelona l’any 1882, la descrivia com un dels llocs més pintorescos de la ciutat i parlava d’un pont rústic que se sustentava entre la frondositat dels arbres. La Font Trobada va subsistir durant anys fins que amb la construcció de la piscina descoberta del Club Natació Montjuïc la font va quedar a l'interior del bar de les instal·lacions. Quan el 1992 Antoni Moragas va construir la nova piscina olímpica sobre l'antiga, la font va desaparèixer definitivament.

La Font Trobada sota la piscina de Montjuïc (1978)


Ben a prop de la Font Trobada, en un protocol (4) de 1843 s'esmenta la Font d'en Peretes en el Torrent dels Jueus, que no és més que un tram del Torrent dels Tarongers que convertit en cami menava antigament cap el cementiri jueu de Montjuïc. En aquest mateix indret també hi va haver el merendero i la Font de la Torre Forta, davant de l'actual plaça de Dante, i la Font de Vista Alegre.

La Font d'en Conna

La Font d'en Conna estava situada al cap de munt del carrer Nou, prop de la Font Trobada, en una raconada al costat d’on surt el funicular a l’aire lliure. Hi havia un restaurant especialitzat en menjar de cassola. Tenia pista de ball i molta mala fama, tant per les baralles com per les trobades sexuals. L’Esquella de la Torratxa en feia broma dient que per allà hi havia passat sis generacions veient “el cargol que treu banya” i fent créixer la població de Barcelona. La mateixa Esquella descrivia així l’indret:

“Té torrent sense aigua, però té torrent; té quatre acacies que semblen noves; té tres bardices amb poesía; té un pedregar mateix que a Suiça, i té font, que ni és termal, ni és sulfurosa, ni sòdica; lo qual vol dir que és saludable, a més d’un regust de pólvora que traspúa del castell, que és lo que la fa de més bon beure.” (5)

La Font dels Tres Pins

La Font dels Tres Pins és l’altra supervivent. Rep aquest nom pels tres pins que es destaquen en el bosquet on es troba. Davant de la Fundació Miró i els Jardins de Labiral, a l’altre costat de l’avinguda de Mirarmar, al capdamunt d’unes escales de pedra a mà dreta queda el pas barrat per una porta de ferro, però per l'esquerra passarem pel mig d'un viver i d'una escola s’arriba a una zona abandonada i feréstega, espai que durant molt de temps va ser ocupat pel barri de barraques de Tres Pins. Si entrem dins el recinte del viver, hi ha un camí que puja tot dret cap a la font. Antigament, l'aigua sortia entre les pedres “con chorrear cantarino y glugluteante", com descrivia Luis Baile Lisón l’any 1940 a Montjuich de Antaño. Era potser el lloc més popular de la muntanya. La gent hi pujava els diumenges a dinar, a fer música i a ballar, i eren atesos en un petit mostrador on es podien comprar begudes i llogar focs per cuinar. El Dimecres de Cendra era també un dels llocs preferits per anar-hi a enterrar la sardina que posava fi al Carnestoltes i encetava la Quaresma.

La Font de la Satalia, també molt popular pels seus balls, estava al capdamunt del carrer Margarit, que ens deixa, precisament, entre el barri de la Satalia i el camp de futbol. La història d’aquest barri està lligat a les seves fonts: la Font del Geperut era al final del carrer del Poeta Cabanyes, i la Font de la Mina, al final del carrer Radas, sempre a l’altre costat del passeig de l’Exposició. Malgrat que les fonts ja no hi són, l’abundància d’aigua del subsòl del barri fa que, encara avui, es puguin trobar construccions hidràuliques alimentades amb curs d’aigua natural que reguen els horts i jardins del barri que abans van ser molt abundants.

La Font del Tir estava dins del que avui són les instal·lacions del Tir Esportiu de Barcelona, sota el Castell de Montjuïc i al costat de les restes del cementiri jueu medieval.

La Font de la Guatlla estava situada a la barriada del mateix nom, al final del carrer de la Font Florida. Era propietat de la Cooperativa de Cases Barates d’Obrers i Funcionaris de l’Ajuntament. Aquesta font encara l’hem vist rajar, però ara és tancada amb una reixa i fins fa poc hi havia un cartell que deia: “Se ruega a los usuarios guardar silencio, los vecinos que duermen se lo agradecerán, de lo contrario nos veremos obligados a cerrar la fuente.”

Pels camins que duien de Can Valero cap a la Zona Franca dos portaven cap a dues fonts que els vells habitants de les barraques de Montjuïc encara deuen recordar. El camí de la Font de la Mamella, avui desaparegut però que els registres arqueològics mantenen viu perquè a la cruïlla amb el Camí del Molí Antic, entre el Castell i el cementiri, hi ha un jaciment iber amb restes d’una cabana, una sitja i una llar de foc.

El Gurugú (ca. 1910)

Més avall, on es troben el carrer del Foc amb Mare de Déu del Port, hi ha el carrer de l’Esparver, relíquia del vell camí del mateix nom que arriba fins la part superior del Sot del Migdia, lloc on estava situat el Pla del Gurugú, una de les zones d’esbarjo preferides de les classes populars de principis del segle XX, amb un quiosc, bancs i zona de ball. Ramon Anglès, oriünd de la muntanya, li explicava al biòleg Sergi García (6) que ell era fill del mas de l’Esparver, desaparegut juntament amb la deu d’aigua cristal·lina, la Font de l’Esparver, que formava un rierol que veient avui el paisatge urbà resulta inversemblant.

La Musclera de Can Tunis

Tenim notícies d'altres com les de l'Ecce-homo, la Pedrera, o Can Tunis i Mare de Déu del Port, aquestes a la banda de la Marina de Can Tunis on abundaven els merenderos com La Musclera (vegeu la foto). Podria ser que alguns d'aquests noms facin referència a balls i zones d'esbarjo com El Rosal, La Walkiria, El Bosque, El Recreo o l'esmentat Gurugú. No hem trobat més documentació però hi insistirem. Les fonts són només una part de la història de Montjuïc. Una part important perquè l’aigua acaba conformant la vida i aplega la gent. Avui Montjuïc ja no és aquella muntanya rural del passat. Les obres olímpiques van acabar d’esborrar els camins que ens indicaven l’activitat humana mil·lenària. Però si la mirem amb atenció, sota les pedres i els arbustos s’hi amaga el passat.

Localització d'algunes fonts de Montjuïc sobre
un plànol (fragment) de 1928 (ICC)

*

Notes:

(1) Carreras y Candi, Francesch. Lo Montjuich de Barcelona. Barcelona: Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1903.

(2) Baucells i Reig, Josep. Vivir en la Edad Media: Barcelona y su entorno en los siglos XIII y XIV (1200-1344). Vol. II. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2005.
Ramos, M. Lluïsa. Catalunya Romànica. Vol. XX. Barcelona. Enciclopèdia Catalana, 1992.

(3) Citat a Estanislau Roca, Montjuïc, la muntanya de la ciutat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1996, p. 385.

(4) AHPB. Sabater y Martínez P. Manuales 1843, 44, 45, ff. 42-43.

(5) L’Esquella de la Torratxa, 23 de juliol de 1914.

(6) Sergi García, "Els valors naturals de Montjuïc", Carrer 101, març-abril de 2007.

dilluns, 11 agost de 2014

La vida dels jueus a Palestina

Llauner jueu a la Ciutat Vella de Jerusalem (1890)
Ken & Jenny Jacobson Orientalist Photography Collection


L’abril de 1913 un equip de filmació sortia d’Odessa en vaixell per preparar una pel·lícula, The Life of the Jews in Palestine, sobre la vida dels jueus de la regió. El productor, Noah Sokolovsky, amb el suport de la companyia Mizrakh, va passar dos mesos filmant les ciutats, les aldees i les comunitats agrícoles d'Eretz Israel habitades ininterrompudament per famílies jueves des que Roma va destruir el Segon Temple l’any 70 EC fins a la fi del domini otomà després de la Gran Guerra (1914-1918), que convertia el territori en el Mandat Britànic de Palestina. La pel·lícula va ser presentada a Viena l’agost de 1913 i poc després desapareixia a causa del conflicte bèl·lic del qual ara se’n celebra el centenari.

El 1997, el negatiu original de vuitanta minuts va ser trobat a França perquè la cinta havia estat enviada per Mizrakh des d'Odessa a París per ser processada en els laboratoris cinematogràfics de la Gaumont. La pel·lícula va ser restaurada i editada per Yaacov Gross i l’any 2000 va ser projectada en diversos festivals (vegeu la crítica de The New York Times).

La nau de Sokolovsky salpava d'Odessa l'abril de 1913, acompanyat, entre d’altres, de noranta-dos passatgers jueus (el 30% de la població d’Odessa era jueva, la majoria exterminada durant l’ocupació nazi), que anaven a Israel per motius diversos: educatius, per raons de salut, per visitar la família durant la Pasqua o a fer turisme. El viatge va durar onze dies, després de fer escala a Constantinoble, Alexandria fins arribar a Jaffa.

L’arribada de l’equip de Sokolovsky va ser tot un esdeveniment per al yishuv, nom que rebien els jueus de l’Imperi otomà. El Gymnasium Herzliyà, l’escola de Tel Aviv, i el col·legi de mestres de Jaffa van interrompre durant uns dies l’activitat escolar per poder ser filmats, com es pot veure a la primera part de la pel·lícula.

El Gymnasium Herzliyà de Tel Aviv (ca. 1915)

Més endavant, la càmera ens porta a veure l’explotació agrícola de Pétah Tikvà, especialitzada en el cultiu de la taronja, i com les caravanes de camells carreguen caixes d’aquesta fruita per dur-les al port de Jaffa per ser exportades.

A Zikron Iaaqov, Sokolovksy i el seu equip filmen a la sortida de la sinagoga després del servei religiós del shabat. Zikron, important per la indústria vitivinícola, era coneguda com el "París d'Eretz Israel": mentre a tota la regió els seus habitants, tant jueus com àrabs, vivien sota una economia de subsistència i pobresa, Zikron tenia una economia molt activa que la va convertir en centre d'atracció de les modes que venien d'Europa (1).

Sinagoga de Zikron Iaaqov

Un altre fragment ens mostra la construcció de l'edifici del Technion, l’Institut Tecnològic d’Israel, a Haifa, i expressa l'orgull que 100 dels 130 treballadors de la construcció fossin jueus. La pel·lícula segueix per altres localitats com Haderà, Kinneret, Rosh Pinà, Jericó, Rishon LeTzion, Nes Tzionà, Guederà i Tiberíades, on se’ns mostren les dues yeshivot (escoles talmúdiques) de la ciutat, que acollien 2.000 sefardites i 2.000 asquenasites hassídics.

En el fragment filmat a Migdal hi surt un home amb un sol braç llaurant darrere d'un cavall. Aquest camperol era Joseph Trumpeldor, un veterà de la guerra russojaponesa (1904-1905), on va perdre el braç en combat. A la Gran Guerra, després que els turcs expulsessin milers de jueus de Palestina cap a Egipte, Zeev Jabotinsky i Trumpeldor van formar un grup que es va oferir per combatre al costat dels britànics. Londres només va acceptar que constituïssin un cos de suport per portar subministraments al front emprant mules. Així va néixer el Cos de Mules de Sió, que es va autodefinir com la primera unitat de combat jueva en 2.000 anys. Més tard, aquest cos va créixer fins a convertir-se en la Legió Jueva que va participar en la conquesta britànica de Palestina.

L’equip de filmació es va dirigir amb tren cap a Jerusalem (a finals del XIX la meitat de la població jueva vivia dins les muralles de la Ciutat Vella de Jerusalem), on es pot veure la multitud resant davant del Mur, durant la Pasqua jueva, i la visita a la tomba de Shimon haTzaddik, Simó el Just, summe sacerdot durant el temps del Segon Temple. Camí d’Hebron es poden veure les tombes de Raquel i les dels patriarques, però només des de l’exterior perquè els musulmans no permetien als 1.200 jueus de la ciutat entrar al santuari.

L'últim fragment mostra un festival celebrat a Rehovot que va atreure 6.000 jueus de tot Palestina. Aquest festival va ser el precursor dels Jocs Macabeus, una mena de jocs de la Commonwealth que aplega esportistes d’Israel i jueus d’arreu del món.

La pel·lícula, muda però narrada per l'actor israelià Yoram Gaon (sense subtítols), mostra que la vida jueva a Palestina el 1913 era vibrant i productiva 35 anys abans de la fundació del nou estat d'Israel. Sota el domini turc als jueus se’ls permetia establir-se a qualsevol lloc de l’imperi excepte a Palestina per evitar que es poguessin equilibrar les poblacions autòctones musulmana i jueva, que l’any 1913 era de 150.000 habitants contra uns 500.000 musulmans (producte de l’expansió de l’Islam durant segles). A l’esclatar la Primera Guerra Mundial els turcs i la població musulmana van expulsar i massacrar milers de jueus palestins (es va reduir la població jueva a una tercera part). La victòria britànica i francesa al final de la guerra sobre alemanys, austríacs i turcs va convertir Palestina en un mandat britànic mentre la regió síria quedava en mans franceses. La nova situació va permetre la recuperació de la població jueva, però l’estabilitat ja no es va recuperar mai més, sobretot en el moment en què l’enfrontament contra els britànics va posar els caps àrabs a favor de l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Acabada la guerra es creen els nous estats de la zona: Israel, Jordània, Síria, Líban i Iraq. Però aquesta és una altra història.




Nota:

(1) Per saber-ne més sobre els costums en el vestir a la Palestina de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, vegeu Ayala Raz, "Fashion in Eretz-Israel: What we Were Wearing in the Early Days of this Century", Israel Review of Arts and Letters, 1998/107-8. O una acceptable traducció al català amb Google.


[+]

Pel·lícules antigues de Jerusalem a Terres d’Edom


Mapa en perspectiva de Jerusalem (1928)

dilluns, 4 agost de 2014

L'aroma del sexe


Descobríem el sexe a finals dels anys 60 i principis dels 70. El descobríem bàsicament per intuïció perquè aquella Barcelona de barri que ens va tocar viure, encara fragmentada per les costures que la trama de Cerdà no havia bastit, vivia les darreres alenades d’una llarga postguerra animada pel nacionalcatolicisme que tot ho cobria de tenebres. Amb les escoles segregades per sexes, pecàvem de pensament, paraula, obra i omissió, però sempre en solitari.

El sexe era un aroma, a vegades subtil, a vegades groller. A la costura d’unes mitges negres s’hi amagava la fina línia de l’erotisme, i sota les mantellines de missa, tots els pecats, que al Xino s’exhibien sense pudor i a pes. La imatgeria ens arribava del cinema, que també era un aroma. La fascinació de la pantalla. La mateixa pantalla on més tard hi vam anar a buscar pell nua amb l’excusa del cinema d’art i assaig mentre d’altres anaven a buscar la verdor més enllà dels Pirineus.

Entre calaixos de llenceria fina i pastilles d’Heno de Pravia (una altra aroma), a casa s’hi amagaven alguns exemplars de París-Hollywood, aquella revista francesa de pubis difuminats que amagaven una realitat més densa, com deixaven endevinar els negligés. I l’adroguer de sota casa, entre Codorniz i Codorniz i repressions de postguerra, m’hi amagava estudis anatòmics vinguts del món lliure. Res que es pogués trobar en un quiosc.

Però si als quioscs no es podia trobar res relacionat amb l’erotisme fins a mitjan anys 70, què és aquest “Sobre sorpresa gigante Rosa” que encapçala l’apunt i que es venia l’any 1966? Un interrogant gran i vermell com un fanal de prostíbul i els dos rombes que indiquen la classificació moral del contingut acompanyen una insinuant Elizabeth Montgomery, protagonista de la sèrie nord-americana Embrujada, que ens mira des de la portada vestida amb un deshabillé.

Si voleu saber quin era el contingut d’aquest sobre que per 5 pessetes ens ofereix “magníficas postales a todo color tamaño gigante de las más bellas artistas (autorizadas)”, haureu d’anar a la Galeria d’imatges X que compartim amb els companys Galderich, Leblanky i Carles Hernando.

També hi ha l’opció de tancar els ulls i que cadascú es deixi endur per l’aroma dels seus records.

dilluns, 28 juliol de 2014

Boilerplate, l'heroi de la Primera Guerra Mundial (1914-1918)


Un dia com avui, 28 de juliol de 1914, Àustria va declarar la guerra a Sèrbia. Ara que se celebra el centenari de la Gran Guerra (1914-1918) és el moment de recuperar Boilerplate, un soldat de fortuna i aventurer nascut en la segona meitat del segle XIX. Boilerplate va lluitar com a soldat al costat de Teddy Roosevelt a la Guerra de Cuba (1898); va participar a la rebel·lió bòxer (1900); va viatjar al Pol Sud; va participar en la Revolució Mexicana, on va fer amistat amb Pancho Villa (1911); va acompanyar Lawrence d'Aràbia durant la Rebel·lió Àrab (1916); va fer d'actor en els inicis del cinema, al costat del gran mag i escapista Houdini (The Master Mystery, 1918). Una llarga llista d'aventures que inclou el combat que va dispuitar contra el campió mundial dels pesos pesants, Jack Johnson; el gegant negre que l'any 1916 va lluitar a La Monumental de Barcelona amb Arthur Cravan, el poeta dadaista. Una vida agitada que acaba amb la seva desaparició al final de la Gran Guerra (1918) en el batalló perdut del major Whittlesey.

Boilerplate contra Jack Johnson

Amic de Mark Twain i Nikola Tesla, repassar la seva biografia ens permet veure'l al costat de les gran personalitats que van marcar l'esdevenir del món entre aquells dos segles, el XIX i el XX, que havien de canviar el panorama científic, geogràfic i polític del món. Un personatge que ens recorda el magistral Zelig, de Woody Allen.

Cartell de la pel·lícula The Master Mystery (1916), 
amb Harry Houdini

Però la vida de Boilerplate no hauria estat possible sense el científic i inventor Archibald Balthazar Campion, nascut a Chicago el 1862 i mort a la mateixa ciutat el 1938, deixant darrere seu desenes de patents que el van convertir en milionari i li van permetre tirar endavant el seu gran projecte, la creació d'un robot, un giny mecànic que havia d'esdevenir un soldat indestructible que evités les morts humanes en els conflictes bèl·lics. Naixia, d'alguna manera, el primer superheroi. Naixia Boilerplate.


De manera resumida, aquest és l'argument de Boilerplate: History's Mechanical Marvel (2009), de Paul Guinan i Anina Bennett, un híbrid de novel·la gràfica i àlbum de fotografies. Guinan va comprar els drets per fer el llibre a una pàgina web que havia creat el robot Boilerplate fent veure que era real.

Boilerplate a la Guerra hispanoamericana (1898)

La novel·la il·lustrada ens explica amb detall la vida de Boilerplate, acompanyant-la de fotografies i documents que permeten crear la il·lusió que el personatge realment va existir fins que va caure a mans de l'exèrcit alemany. Un divertiment del qual en tenen els drets cinematogràfic la Paramount i el prolífic J. J. Abrams.

dilluns, 21 juliol de 2014

El Gòlem i l’àlter ego de HAL 9000



[Article publicat en el número 2 de la revista Tentacles]


L'any 1892 el compositor britànic Harry Dacre (1860-1922) escrivia "Daisy Bell", una de les cançons més populars del music hall del segle XIX, que va popularitzar Katie Lawrence l'any 1899.

Entre els anys 1961 i 1962, el físic John Larry Kelly, de Bell Labs, utilitza un ordinador IBM704 per sintetitzar per primer cop la veu humana i fa servir la cançó de Harry Dacre.


La història continua, i l'any 1968 "Daisy Bell" s'havia de convertir en una de les cançons més tristes del cinema. Sortíem un vespre del cinema Florida, just al costat de l'enyorat Price de les vetllades de boxa i de lluita lliure, després d'haver participat en un espectacle visual com fins aleshores no havíem vist mai en una pantalla. No teníem edat per entendre ni el significat ni el sentit narratiu de 2001: una odissea de l'espai, d'Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke; l'ús de la música, la coreografia, el so com a tècnica narrativa, els efectes especials i tots els elements tècnics ens van segrestar el poc enteniment. Vaig sortir del cinema, el mateix dia de l'estrena, amb nou anys i la sensació d'haver participat en un esdeveniment important. Vam créixer sense ser-ne conscients.

Però un regust agre ens quedava a la boca després d'haver presenciat la trista mort de HAL 9000 mentre s'esllanguia cantant "Daisy, Daisy", la cançó que li havia ensenyat el seu instructor, Mr. Langley, a la planta de HAL Laboratories d'Urbana, Illinois, on va néixer un 12 de gener de 1992, cent anys després que Dacre la composés sense saber que seria l'últim alè de HAL i del seu àlter ego, el Gòlem.

El Gòlem en una escena de la pel·lícula Der Golem 
(1915 i 1920), de Henrik Galeen i Paul Wegener,
basada en la novel·la de Gustav Meyrink

Kubrick, jueu fill de pares emigrats des de l'est d'Europa (1), juga amb la idea del Gòlem, un gegant de pedra al qual li dóna vida, segons la càbala, la paraula hebrea emet (אמת), que significa "veritat", escrita en el seu front. Coneixem aquesta figura llegendària, entre d'altres autors, a través de Jakob Grimm, a El periódico para ermitas (1808); Ludwig Achim von Arnim, amb Isabela de Egipto (1812); E.T.A. Hoffmann i Der Sandmann (1816); pel conte El Gòlem, de Isaac Bashevis Singer; però sobretot per El Golem (1915) de l'escriptor austríac Gustav Meyrink (1868-1932), i per les tres versions de la pel·lícula Der Golem (1914, 1917 i 1920), de Paul Wegener. Malgrat tot, El Gòlem i els fets miraculosos del Maharal de Praga (1909), obra clàssica de les lletres hebrees del segle XX, de Yudl Rosenberg (Rodomsko, Polònia, 1859 - Mont-real, 1935), rabí, cabalista i estudiós de la tradició jueva, és la història que narra el mite modern del Gòlem.

La llegenda explica que el rabí Loew va construir el Gòlem per defensar el gueto de Praga de l'antisemitisme. Quan el gegant de pedra embogeix i comença a matar indiscriminadament, com l'ordinador HAL de 2001, Loew el sacrifica esborrant-li del frontl'àlef (א), primera lletra de l'alefat i principi de totes les coses, fins que queda la paraula met (מת), "mort", de la mateixa que David Bowman apaga els sistemes cognitius de HAL, que es va apagant mentre canta "Daisy, Daisy".

D'acord amb la llegenda, les restes del Gòlem estan guardades en un taüt a l'àtic de la sinagoga Staronová, o Sinagoga Vella-Nova, de Praga, i pot ser retornat a la vida de nou si és necessari. Només caldrà connectar de nou el sistema operatiu.




*

Nota:

[1] Kubrick va deixar sense realitzar una pel·lícula sobre l'Holocaust. Com afirmen Jan Harlan, durant molt de temps productor executiu del director nord-americà, i la seva filla, volia fer una pel·lícula sobre l'Holocaust, però mai va tenir un bon guió. Kubrick volia aconseguir els drets de la novel·la de Louis Begley, Wartime Lies, la història d'un nen jueu i la seva tia que fugen de l'ocupació nazi de Polònia. Begley  s'havia mostrat reticent a cedir els drets del seu llibre, però la seva admiració per Kubrick va suavitzar la seva postura.

Una vegada més, Kubrick es va embarcar en una investigació exhaustiva. Va fer la localització d'escenaris per Europa i va posar en marxa el càsting: Uma Thurman i l'actriu holandesa Johanna ter Steeg es perfilaven com a candidates al paper de la tia. Però va tenir la mala sort que Spielberg es va avançar amb La llista de Schindler i Kubrick va desestimar temporalment posar en el mercat una pel·lícula de temàtica tan semblant.


 Número 2 de la revista Tentacles

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum