dilluns, 28 juliol de 2014

Boilerplate, l'heroi de la Primera Guerra Mundial (1914-1918)


Un dia com avui, 28 de juliol de 1914, Àustria va declarar la guerra a Sèrbia. Ara que se celebra el centenari de la Gran Guerra (1914-1918) és el moment de recuperar Boilerplate, un soldat de fortuna i aventurer nascut en la segona meitat del segle XIX. Boilerplate va lluitar com a soldat al costat de Teddy Roosevelt a la Guerra de Cuba (1898); va participar a la rebel·lió bòxer (1900); va viatjar al Pol Sud; va participar en la Revolució Mexicana, on va fer amistat amb Pancho Villa (1911); va acompanyar Lawrence d'Aràbia durant la Rebel·lió Àrab (1916); va fer d'actor en els inicis del cinema, al costat del gran mag i escapista Houdini (The Master Mystery, 1918); una llarga llista d'aventures que acaben amb la seva desaparició al final de la primera guerra mundial en el batalló perdut del major Whittlesey.

Amic de Mark Twain i Nikola Tesla, repassar la seva biografia ens permet veure'l al costat de les gran personalitats que van marcar l'esdevenir del món entre aquells dos segles, el XIX i el XX, que havien de canviar el panorama científic, geogràfic i polític del món. Un personatge que ens recorda el magistral Zelig, de Woody Allen.

Cartell de la pel·lícula The Master Mystery (1916), 
amb Harry Houdini

Però la vida de Boilerplate no hauria estat possible sense el científic i inventor Archibald Balthazar Campion, nascut a Chicago el 1862 i mort a la mateixa ciutat el 1938, deixant darrere seu desenes de patents que el van convertir en milionari i li van permetre tirar endavant el seu gran projecte, la creació d'un robot, un giny mecànic que havia d'esdevenir un soldat indestructible que evités les morts humanes en els conflictes bèl·lics. Naixia, d'alguna manera, el primer superheroi. Naixia Boilerplate.


De manera resumida, aquest és l'argument de Boilerplate: History's Mechanical Marvel (2009), de Paul Guinan i Anina Bennett, un híbrid de novel·la gràfica i àlbum de fotografies. Guinan va comprar els drets per fer el llibre a una pàgina web que havia creat el robot Boilerplate fent veure que era real.

Boilerplate a la Guerra hispanoamericana (1898)

La novel·la il·lustrada ens explica amb detall la vida de Boilerplate, acompanyant-la de fotografies i documents que permeten crear la il·lusió que el personatge realment va existir fins que va caure a mans de l'exèrcit alemany. Un divertiment del qual en tenen els drets cinematogràfic la Paramount i el prolífic J. J. Abrams.

dilluns, 21 juliol de 2014

El Gòlem i l’àlter ego de HAL 9000



[Article publicat en el número 2 de la revista Tentacles]


L'any 1892 el compositor britànic Harry Dacre (1860-1922) escrivia "Daisy Bell", una de les cançons més populars del music hall del segle XIX, que va popularitzar Katie Lawrence l'any 1899.

Entre els anys 1961 i 1962, el físic John Larry Kelly, de Bell Labs, utilitza un ordinador IBM704 per sintetitzar per primer cop la veu humana i fa servir la cançó de Harry Dacre.


La història continua, i l'any 1968 "Daisy Bell" s'havia de convertir en una de les cançons més tristes del cinema. Sortíem un vespre del cinema Florida, just al costat de l'enyorat Price de les vetllades de boxa i de lluita lliure, després d'haver participat en un espectacle visual com fins aleshores no havíem vist mai en una pantalla. No teníem edat per entendre ni el significat ni el sentit narratiu de 2001: una odissea de l'espai, d'Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke; l'ús de la música, la coreografia, el so com a tècnica narrativa, els efectes especials i tots els elements tècnics ens van segrestar el poc enteniment. Vaig sortir del cinema, el mateix dia de l'estrena, amb nou anys i la sensació d'haver participat en un esdeveniment important. Vam créixer sense ser-ne conscients.

Però un regust agre ens quedava a la boca després d'haver presenciat la trista mort de HAL 9000 mentre s'esllanguia cantant "Daisy, Daisy", la cançó que li havia ensenyat el seu instructor, Mr. Langley, a la planta de HAL Laboratories d'Urbana, Illinois, on va néixer un 12 de gener de 1992, cent anys després que Dacre la composés sense saber que seria l'últim alè de HAL i del seu àlter ego, el Gòlem.

El Gòlem en una escena de la pel·lícula Der Golem 
(1915 i 1920), de Henrik Galeen i Paul Wegener,
basada en la novel·la de Gustav Meyrink

Kubrick, jueu fill de pares emigrats des de l'est d'Europa (1), juga amb la idea del Gòlem, un gegant de pedra al qual li dóna vida, segons la càbala, la paraula hebrea emet (אמת), que significa "veritat", escrita en el seu front. Coneixem aquesta figura llegendària, entre d'altres autors, a través de Jakob Grimm, a El periódico para ermitas (1808); Ludwig Achim von Arnim, amb Isabela de Egipto (1812); E.T.A. Hoffmann i Der Sandmann (1816); pel conte El Gòlem, de Isaac Bashevis Singer; però sobretot per El Golem (1915) de l'escriptor austríac Gustav Meyrink (1868-1932), i per les tres versions de la pel·lícula Der Golem (1914, 1917 i 1920), de Paul Wegener. Malgrat tot, El Gòlem i els fets miraculosos del Maharal de Praga (1909), obra clàssica de les lletres hebrees del segle XX, de Yudl Rosenberg (Rodomsko, Polònia, 1859 - Mont-real, 1935), rabí, cabalista i estudiós de la tradició jueva, és la història que narra el mite modern del Gòlem.

La llegenda explica que el rabí Loew va construir el Gòlem per defensar el gueto de Praga de l'antisemitisme. Quan el gegant de pedra embogeix i comença a matar indiscriminadament, com l'ordinador HAL de 2001, Loew el sacrifica esborrant-li del frontl'àlef (א), primera lletra de l'alefat i principi de totes les coses, fins que queda la paraula met (מת), "mort", de la mateixa que David Bowman apaga els sistemes cognitius de HAL, que es va apagant mentre canta "Daisy, Daisy".

D'acord amb la llegenda, les restes del Gòlem estan guardades en un taüt a l'àtic de la sinagoga Staronová, o Sinagoga Vella-Nova, de Praga, i pot ser retornat a la vida de nou si és necessari. Només caldrà connectar de nou el sistema operatiu.




*

Nota:

[1] Kubrick va deixar sense realitzar una pel·lícula sobre l'Holocaust. Com afirmen Jan Harlan, durant molt de temps productor executiu del director nord-americà, i la seva filla, volia fer una pel·lícula sobre l'Holocaust, però mai va tenir un bon guió. Kubrick volia aconseguir els drets de la novel·la de Louis Begley, Wartime Lies, la història d'un nen jueu i la seva tia que fugen de l'ocupació nazi de Polònia. Begley  s'havia mostrat reticent a cedir els drets del seu llibre, però la seva admiració per Kubrick va suavitzar la seva postura.

Una vegada més, Kubrick es va embarcar en una investigació exhaustiva. Va fer la localització d'escenaris per Europa i va posar en marxa el càsting: Uma Thurman i l'actriu holandesa Johanna ter Steeg es perfilaven com a candidates al paper de la tia. Però va tenir la mala sort que Spielberg es va avançar amb La llista de Schindler i Kubrick va desestimar temporalment posar en el mercat una pel·lícula de temàtica tan semblant.


 Número 2 de la revista Tentacles

dilluns, 14 juliol de 2014

La Barcelona de Chomón



[Publicat originalment el juny de 2012]


Segundo de Chomón (Terol, 1871 - París, 1929), tècnic fotogràfic, inventor d'efectes especials, càmera, pintor, productor i director, és un dels pioners del cinema i una figura fonamental dels primers anys de la seva història. Va començar la seva trajectòria a Barcelona, el 1902, pintant pel·lícules amb un sistema inventat per ell, ajudat per la seva dona, Julienne Mathieu, que havia treballat per a Méliès. Aquell mateix any fabrica la seva pròpia càmera de cine i roda la primera pel·lícula, Choque de trenes (1902). El 1905 viatja a París i en poc temps es converteix en un dels tècnics més importants de la Pathé Frères. Especialitzat en cinema de màgia i fantasia, les seves pel·lícules són plenes de fantasmagories, bruixots, diables, transformacions inversemblants i substitucions meravelloses, mons d'una imaginació desbocada, cosa que va fer que se'l conegués com el Méliès espanyol.

No m'estendré ni en la vida ni en l'obra de Chomón perquè no és l'objectiu d'aquest apunt. Abans d'anar a París i durant els dos anys posterior a la tornada a Barcelona (1910-1912), Chomón va filmar molts documentals, entre ells n'hi ha dos de Barcelona, molt breus, però que ens permeten veure, com és costum en aquest blog (l'enllaç BCN: plató de cinema us hi porta), aspectes urbans antics de la ciutat en imatges cinematogràfiques primitives, tant professionals com amateurs.

Barcelone, parc au crépuscle (1904) està rodat en 35mm i té una durada de 2'07". Està filmat des d'una barca que voreja el perímetre de l'estany del Parc de la Ciutadella.


Barcelone et son Parc (1911), rodat també en 35mm, i amb una durada de 2'05", té un títol enganyós perquè només el final de la pel·lícula és dins del Parc de la Ciutadella. La resta és un passeig pel port de Barcelona, el Portal de la Pau, amb un immens mercat a l'aire lliure, el monument a Colom, el principi de la Rambla, el Passeig de Colom i, finalment, el Parc, un altre cop filmat des d'una barca, ara al voltant de la rotonda que fa de terrassa sobre l'aigua. En alguns catàlegs es menciona el documental Barcelone, principale ville de la Catalogne (1912), que probablement sigui la mateixa pel·lícula amb un títol alternatiu, ja que en cap cas apareixen esmentats els dos títols en una mateixa llista.



[Extres]

Ombres de plata, de Marc Parrot. Espectacle musical basat en les pel·lícules de Chomón [tràiler].

dilluns, 7 juliol de 2014

Los Autos Locos: víctimes i botxins



[Publicat originalment el juny de 2011]

Qui no recorda Los autos locos, de Hanna-Barbera, la sèrie de dibuixos animats inspirada en la pel·lícula La carrera del siglo (1965)? I dels cotxes de carreres i els seus pilots? El Súper Ferrari, conduït per Pierre Nodoyuna i Patán;el Rocomóvil, dels germans Macana, Piedro i Roco; l'Espantomóvil, amb Los Tenebrosos; l'Auto Súperconvertible, del professor Locovitch; l'Stuka Rakuda, pilotat pel baró Hans Fritz; el Compact Pussycat, de Penélope Glamour; el Súper Chatarra Special, conduït pel sergent Blast i el soldat Meekly; l'Antigualla, amb Mafio i la seva banda; l'Alambique Veloz d'Arkansas, conduït per Lucas el granger i l'Oso Miedoso; el Superheterodino, de Pedro Bello; i el Troncoswagen, de Brutus i Listus.


Però el que deu saber poca gent és el resultat de les curses. Entre 1968 i 1969 es van fer 34 episodis i 34 curses. En totes elles es va donar la classificació sencera i hi ha, per tant, un rànquing. Aquí el teniu:



Pierre Nodoyuna no només no aconsegueix guanyar mai una carrera, tampoc les acaba. És la imatge del malvat que és castigat per la seva maldat. Tot i així, el dolent de la pel·lícula és qui més simpatia genera entre els seguidors dels dibuixos animats. El mateix passa amb d'altres personatges de dibuixos animats i còmics que formen part del nostre imaginari infantil (i no tan infantil). Un exemple paradigmàtic és el Coyote del Correcaminos. I podem trobar més exemples: Silvestre i Piolín, el Gavilán i el Gallo Claudio, Tom i Jerry; o si busquem en els còmics, un que em té el cor robat: Iznogoud, el visir que vol ser "califa en lloc del califa", Haroun el Poussah.

Acceptaríem la victòria del Coyote sobre el Correcaminos? Mireu el següent vídeo. Ens farà riure perquè forma part del joc intel·lectual, però acabaríem amb la diversió.


En aquesta lluita entre víctima i botxí hi ha en joc, normalment, dos aspectes ben diferenciats. Un, aconseguir menjar; l'altre, aconseguir el poder. I, en darrera instància, aconseguir la supremacia és l'objectiu en tots dos casos. Que el "dolent" no aconsegueixi mai l'objectiu té molt de didàctic, però ens allunya de la faula, que tendeix a donar una lliçó després d'un drama. Drama i no tragèdia perquè la lliçó moral pretén trencar el determinisme de la tragèdia ensenyant-nos que podem modificar el destí si actuem correctament.

Però els dibuixos animats fan encara un pas que va més enllà del drama i la tragèdia perquè la finalitat última és l'humor; un humor que se sustenta en la ironia. Fills com som del canvi de paradigma cultural després de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust, amb l'existencialisme i amb la irrupció abassegadora de la cultura popular, el drama ja no és possible, per això els dibuixos animats ens permeten aquesta visió bipolar d'un "jo" que és, a la vegada, víctima i botxí. Ens permet deixar anar la nostra violència atàvica contra una víctima que som nosaltres mateixos, i sortir-ne vencedors. Riem de la nostra debilitat i en sortim reforçats com si sortíssim de la consulta del psicoanalista.

És aquesta una possible explicació de per què tanta violència mai ha deixat petja en nosaltres: els dibuixos no estan en el pla del real, sinó del simbòlic. És per aquesta raó que podem veure una pel·lícula de Tarantino i riem en lloc de matar el veí només arribar a casa. Això és possible perquè formem part de la Història i de la Cultura: no som aliens a la història de les idees i les formes, les haguem après a l'escola o de la veu de l'àvia.

Ara hi ha una queixa generalitzada que atribueix la violència en la societat a la violència dels productes audiovisuals, quan el problema està en qui rep l'estímul. Hi ha una generació (com a mínim) sense referents històrics i sense models conductuals. Una generació que viu en un univers que comença el dia que van néixer, i que a manca d'altres referents beu d'una mitologia creada exprés, molt onírica: la cosmogonia sincrètica dels jocs de rol, dels jocs audiovisuals, del manga de més consum, de la literatura màgica, de vampirs, de l'astrologia.

En el millor dels casos, un bon dia cau a les seves mans Lovecraft, Mary Shelley, Stoker, Carroll, Tolkien, Poe... i el món comença a prendre sentit i es remunten a un temps molt llunyà, un temps on hi té les arrels tot el que ens envolta, tant si ho podem tocar amb les mans com si només té cabuda en la nostra ment.

dilluns, 30 juny de 2014

Barcelona... de vacances

Barcelona, ciudad de invierno (1908), de Hassall

A vegades oblidem que Barcelona és filla de comerciants i de turistes. A mig camí d’Emporiae i Tarraco, Barcino creix com a intermediària, no sense gran competència amb Baetulo, entre el gran nucli comercial fundat pels grecs i la capital, gràcies al seu port, i es converteix en colònia d’acollida de legionaris llicenciats que troben en el sol, les vinyes i les oliveres de la costa del Llevant d’Hispania el lloc ideal on retirar-se o fer prosperar grans villae rústiques. Aquests veterans llicenciats es van convertir en el gruix de les classes mitjanes afavorides per August, fundador de la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino entre el 15 i el 13 aec, i de qui enguany se'n celebren els 2000 anys de la seva mort. L'emperador es carrega els latifundia de les oligarquies municipals i troba en aquelles classes mitjanes els nous clients que recolzaran la política augusta, i que cantarà Virgili a les Geòrgiques idealitzant la vida al camp i alliberant els provincians de sentir-se inferiors a la plebs de Roma. Barcelona es convertia en terra de promissió sota la mirada encuriosida dels ibers laietans, que des dels turons es pregunten com es pot sobreviure a la intempèrie de la plana.

Després d’una pròspera Edat Mitjana funcionant com a metròpoli i estació marítima –que va començar amb uns estira i arronsa amb els andalusins i que va acabar amb l’error d’enviar de vacances els jueus–, i uns segles posteriors anant a reculons i fent fora humanistes i il·lustrats, la indústria ens va portar la figura del burgès, que fos indígena dedicat a les indianes, restaurador italià, perruquer francès o holandès comerciant d’aiguardents, va conquerir el Pla i la muntanya de Barcelona amb torres d’estiueig allà on dels ibers només en quedaven pedres. I no arribaven més forans a la ciutat com no fos com a mà d’obra barata entre les dues grans exposicions de 1888 i 1929.

Per posar remei a l’aire provincià que va tenyir Barcelona, l’any 1908 una entitat privada subvencionada per l’Ajuntament i la Diputació va posar en marxa la Sociedad de Atracción de Forasteros per convertir la ciutat en destí turístic i posar a disposició de viatgers i turistes tota mena d'informació sobre Barcelona i Catalunya.

Aquell mateix any es va encarregar el primer cartell de promoció de la ciutat. Sota el lema “Barcelona, ciudad de invierno”, es va convocar un concurs per dissenyar-lo. Però va ser declarat desert perquè les cinquanta-cinc obres dels artistes que hi van participar retrataven la ciutat tal com era, lletja i trista. No entenien que l'objectiu era representar la ciutat no tal com era, sinó tal com havia de ser percebuda pels turistes: la identitat turística havia de venir de fora, no de dins, en un joc de mostrar i amagar, simular i dissimular. A De la vida privada (1982), Lluís Flaquer explica, tot parlant del concepte de “secret”, que aquest mostrar i amagar crea una zona d’ombres entre la claredat i l’obscuritat que permet “el sorgiment d’un segon món al costat del món més patent i visible”. La il·lusió i el miratge que omplen la maleta del viatger.

D’un nou concurs, el 1909, va sortir el cartell triat, pintat per l’anglès Hassall, on apareix la silueta d'una dona elegantment vestida, amb l'estàtua de Colom al fons. En aquells anys la Sagrada Família no era encara una icona i Puig i Cadafalch encara no havia reinventat el Barri Gòtic. El cartell era una crida als europeus que volien trobar en el clima mediterrani una alternativa a l’hivern continental i a les estacions balneàries de l'Europa imperial. I abans que empíricament, s’atreia el turista amb un eslògan, sempre més potent que qualsevol realitat.

A més del cartell, que va ser distribuït per mig món, es va filmar el documental Barcelona, perla del Mediterráneo (1912-1913), pel·lícula que es creia perduda fins que va ser trobada als Encants de Barcelona. També es va editar la revista Barcelona Atracción (1910-1936; recuperada entre 1945 i 1954 per la Junta Provincial de Turismo) i una col·lecció de guies turístiques, Select guide (en català, castellà, francès i anglès), dirigides i redactades per Joaquim i Josep M. Folch i Torres. El plànol adjunt pertany a una d’aquestes guies. S’hi pot observar que com a proposta és molt més integradora que no pas les actuals.

Plano munumental de Barcelona (1915-1920), de la Select guide

Amb la Gran Guerra (1914-1918), de la qual ara en celebrem el centenari de l’inici i dintre de quatre en celebrarem l’acabament, Barcelona es va tornar cosmopolita; es va tornar obrera i revolucionària; es va fer gran el 1931 i la van esterilitzar entre 1936 i 1939 convertint-la, ara sí, en ciutat d'hivern amb cel de plom. Va créixer abans i després de la Guerra Civil. Es va tornar més que mai receptora d’immigrants de maleta de cartró i se li vam omplir les costures de deixadesa, misèria i barraques, encara que no sempre anaven junts els tres substantius perquè les maletes anaven plenes d'esperança i dignitat.

Anirem ràpids amb els rentats de cara. La dictadura la va convertir en “Ciudad de Ferias y Congresos”. La democràcia la va fer olímpica. I el neoliberalisme va construir “la millor botiga del món”. Albert Garcia Espuche i Teresa Navas ho van exposar molt bé en el CCCB amb “Retrat Barcelona” (1995): entreu i mireu; hi ha documentals i el No-Do de quan anàvem a la Fira de Mostres a veure aparadors d'il·lusions.

Ara es continuen fent documentals per promocionar la ciutat. I cada cop que se’n fa un s’impedeix que Barcelona es mostri amb naturalitat. Potser ens queixem de vici i ja està bé que els turistes envaeixin la Rambla. Al cap i a la fi, la Rambla és un mite. Fa quatre dies que és un passeig: abans de l’enderroc de les muralles els barcelonins passejaven per la muralla de Mar a lluir la muda i passejar el tortell; i durant molts segles va ser un col·lector que desguassava en el Cagalell, estany de nom prou sonor. Com els rius, que ho són perquè porten aigua, o les clavegueres, perquè porten residus, la Rambla és turística només perquè porta gent.

Al títol de l’apunt us convidava a anar de vacances. Al final se m’ha anat la mà. Inicialment, només volia posar, amb una breu introducció, el vídeo de la cançó “Barraques” de l’àlbum Ciutat (2011) del grup Temps. La lletra i la música són d’Albert Marquès i la veu de María Campos Salvador. Mireu i escolteu aquesta Geòrgica contemporània, amb lloança final de vida precària. I recordeu: viatjar és tornar a un lloc on ja s’hi ha estat (amb la imaginació, la literatura, el cinema...). A Cancun no se'ns hi ha perdut res.




[Boles extres]

Saida Palou i Rubio, Barcelona, destinació turística. Un segle d'imatges i promoció pública. Bellcaire d'Empordà: Edicions Vitel·la, 2012.

Albert Blasco Peris, Barcelona Atracción (1910-1936). Una revista de la Sociedad de Atracción de Forasteros. Tesi. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2005.

dilluns, 23 juny de 2014

La Marina de Sants i Can Tunis

Plànol de la Marina de Sants i l'Hospitalet (1926)



Per a en Jaume Almirall i Carreras


El plànol adjunt (al final de l'apunt el trobareu amb més resolució) ens mostra la situació geogràfica de la Marina de l'Hospitalet i Sants, Can Tunis, les platges i els seus camps de cultiu a principis dels anys 40. La zona situada entre la Riera Blanca, frontera natural amb l'Hospitalet de Llobregat i que als plànols és a l'esquerra de l'Hipòdrom de Can Tunis (1883-1934) i el riu Llobregat és la Marina de l'Hospitalet (en color més fosc al plànol), expropiada l’11 de maig de 1920, quan les Corts dicten la Ley de expropiación de terrenos para los puertos francos de Barcelona y Santander. La línia de tren i l'estació de Can Tunis marca la nova frontera entre els dos municipis. La zona situada a la dreta de la Riera Blanca és la Marina de Sants, municipi independent fins 1897.

El seu origen va lligat a la construcció del castell de Port a finals del segle X, juntament amb la capella de Mare de Déu de Port. Aquest port fa referència a la possibilitat que la primitiva fundació romana de Barcelona i que fos en aquesta banda de Montjuïc que els romans construïssin el primer port de Barcino abans no es construís sobre el Mont Tàber la ciutat que coneixem. Hi havia hagut un antic castell, anomenat castell de Port documentat el 1020, però no se sap si estava situat en un turó proper a Montjuïc, on a l'inici del segle XX encara hi havia una torre, o al peu de la muntanya al costat de la capella de la Mare de Déu de Port. Les restes van desaparèixer totalment al ser obertes la carretera de Can Tunis i la via fèrria (1).

La Torre del Port, suposades restes del Castell del Port

Actualment és la Zona Franca-Port, un gran espai d'activitats industrials i logístiques, sense cap presència de sectors residencials. No és un barri, doncs, perquè no té població. Sí que ho és, però el que s'estén al llarg del passeig de la Zona Franca, enclavat en el districte de Sants-Montjuïc i que aplega diverses barriades, com Port, Can Tunis, Cases Barates, Can Clos, Polvorí, Foment, Sant Cristòfol (la Seat), Estrelles Altes, la Vinya, Plus Ultra, Santiveri i la Colònia Bausili. L'any 1929 es va produir els primers intents de dotar la ciutat d'un port franc lliure d'aranzels per a la importació i l'exportació de mercaderies. Però quan es va constatar la inviabilitat del projecte, es va decidir crear un gran polígon industrial, del qual va ser símbol i motor la localització dins seu de la seu central de la fàbrica de cotxes Seat, els anys 50. Aquesta es va convertir en un dels principals símbols dels canvis econòmics i productius viscuts a la ciutat amb motiu de l'aplicació a tot el país del pla de desenvolupament del govern franquista.

La foto mostra la Marina en primer pla, amb la fàbrica de la SEAT, 
inaugurada a finals de 1950 (en el plànol requadrada en color taronja). 
Al fons es veu la muntanya de Montjuïc i la barriada de Can Tunis

La Marina de Sants va ser fins a primers del segle XVIII terra d'aiguamolls, com l'Estany del Port (les restes, existents encara als anys 60, l'anomenaven el llac). Va ser la família Antúnez, propietària de terrenys, qui va fer dessecar la zona (1711-1809) i va propiciar l'aparició del conreu, masies i hostals, com el de Can Tunis.

Hostal Can Tunis, a la carretera del Port (1900)

S'hi van instal·lar indústries tèxtils durant el segle XVIII, però el lent procés d'industrialització (a partir de mitjans segle XIX s'hi van instal·lar empreses com la Fàbrica dels Ossos, la Shell, l'Arsenal o el Vidriol, moltes d'elles properes a la platja) va permetre que l'aspecte rural de la zona es mantingués fins als anys 60 amb la presència de les nombroses masies que apareixen al plànol, i de les quals només sobreviu, amb horts i bestiar, Can Mestres, en el Camí de Can Clos.

La Farola durant els anys 60

La Farola era el nom que rebia el far del Llobregat, on recordo que fins als anys 70 els pescadors venien i preparaven musclos i peix en els merenderos. El far era de les poques construccions sòlides de la zona, raó per la qual es feia servir com a refugi i feia les funcions d'escola. L'àvia de l'Àngels Rodríguez Santalucía, veïna de la Marina durant molts anys, hi va néixer i hi va fer de mestra.

Els pares de la Magda Jiménez Ureña van viure a Can Tunis fins als anys 50, quan va néixer la Magda i van decidir marxar. Ens ha cedit una fotografia de 1948 on apareixen els seus pares i les seves germanes davant d'una barraca d'aire mariner.

La família de la Magda a Can Tunis (1948)

Amb l'ampliació de la Zona Franca, van anar desapareixent les masies. Dues de les últimes masies a desaparèixer van ser Can Teulada Verda i Cal Tano, de la família Subirachs-Almirall. Eren a tocar, precisament, del camí de la Farola. Les fotografies d'aquestes masies han estat cedides per Jaume Almirall (1924), descendent dels antics propietaris, i amb qui des de fa un temps tinc el privilegi de gaudir, juntament amb la Joana, la seva esposa, d'una estreta amistat. Aquest apunt és una manera d'agrair aquesta amistat i els records personals i familiars que ha compartit amb mi.

Can Teulada Verda (1958)

El carro de Can Teulada Verda anant cap el Born. A la façana hi ha pintat 
el rètol “Propiedad del Consorcio del Puerto Franco” (ca. 1920)

Cal Tano (1942)

Des de principis de segle XX, però, diverses onades migratòries propiciaren la construcció de barriades obreres com El Sifón, Mare de Déu del Port, les Cases Duran de la Colònia Agrícola, Les Cases Barates (2) o el grup d'habitatges Eduard Aunós, al voltant de la fàbrica El Prat Vermell, com explica en els seus assajos i novel·les Paco Candel, arribat a la Zona Franca durant la dictadura de Primo de Rivera.

Contra la teoria de Carreras Candi, que atribueix el topònim Can Tunis a la presència de pirates tunecins durant el segle XVI, el nom prové de l'antropònim de la família Antúnez, i és el nom com va ser coneguda la zona a mida que es perdé la relació amb Sants. El barri de Can Tunis pròpiament dit té l’origen en un barri de pescadors anomenat Fraga, en els terrenys dessecats pels Antúnez en el segle XVIII. Però no va ser fins el 1883, amb la dessecació definitiva de l’estany feta per una societat agrícola per tal d’instal·lar-hi l'hipòdrom (que va servir com a camp d’aviació de Barcelona fins al trasllat al Prat), que es va desenvolupar aquesta zona. Aquell mateix any van començar les obres del cementiri del Sud-oest i el 1913 es posava en marxa el tramvia del Morrot. Cap a finals dels anys 40 un grup de veïns afectats pels successius trasllats de la població obrera que s'instal·lava a la Zona Franca va crear un nou nucli de barraques en terrenys municipals vora el cementiri, anomenat la Muntanyeta o Jesús i Maria. El 1964 ja hi havia 3.600 habitants, la majoria treballadors. La progressiva urbanització de la Zona Franca, juntament amb l’ampliació del port de Barcelona (1966), va obrir obrir un procés de negociacions per aconseguir la desaparició de les barraques (el 1970 hi vivien encara 300 famílies). 

Can Tunis als anys 50, al costat del cementiri,
amb el Morrot i el port al fons

Queda, però, un petit nucli de cases al final del passeig de la Mare de Déu del Port a tocar del passeig de Can Tunis, on sobreviuen algun bar i una botiga de làpides; i un altre grup de cases, le Torres de la Marina, a tocar de la fàbrica Santiveri, i una pineda sobre el carrer Motors, amb un restaurant dins d'un tancat on tens la il·lusió de recuperar els merenderos d'abans, com La Bona Aigua.

Res en queda de les barriades de pescadors, que s'estenien al llarg del litoral; de Cal Pellofa, saló de ball i teatre; de La Caseta de Nit, cinema, sala de ball i teatre; del cinema Salón Antúnez, davant de l'església; de la cooperativa La Flor de Maig; dels Banys Públics o del Tiro Pichón. Mires al voltant i l'autopista i el cementiri són el testimoni de la vida que passa de llarg i dels morts, que amb les seves flors de plàstic enyoren els camps de conreu i el mar.

D'altres morts només van trobar descans entre barraques, runa i xeringues. Als anys setanta ja només quedaven uns quants blocs habitats principalment per famílies gitanes, sota Montjuïc anant cap el Morrot. El barri va degradar-se molt i va convertir-se en un punt de tràfic i de consum de drogues. Va desaparèixer del tot l'any 2004. En van deixar constància abans de l'enderroc Paco Toledo i José González Morandi en el documental Can Tunis, otra visión de Barcelona., que podeu veure al final de l'apunt. Un altre barri marginal. Una lacra oculta més que s'amagava rere la façana de la modernitat de Barcelona.

Les antigues marines de l'Hospitalet i de Sants, els anys 40

Situació de les darreres masies de la Marina, 
l'any 1947, i el lloc que ocuparien ara després 
de l'ampliació de la Zona Franca
(Muntatge de Luis V. Bagán Nebot)

Sobre la Marina de l'Hospitalet, les fotos següents mostren diferents aspectes d'aquella platja durant els anys 10 del segle XX, quan encara pertanyia a l'Hospitalet. Van ser publicades el 1913 en el número 344 de la revista La Actualidad, arran d'un naufragi (3).

La platja, amb els estris que els pescadors feien servir per a la pesca 
de l'angula. Al fons es distingeix el promontori de Montjuïc

El pescador Andreu Pérez Aparici, al riu amb la seva barca

Barraca de pescadors


Notes:

(1) Vegeu la nota 15 de "Vademècum 'Provençana, bressol de l’Hospitalet'" (II), del blog de l'Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana.

(2) Sobre Les Cases Barates és imprescindible la lectura del llibre Rastros de rostros sobre un padro rojo (y negro). Las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta, de Pere López Sánchez. Podeu trobar tota la informació en el blog i a Facebbok.

(3) Amb l'excepció de Can Teulada Verda, els plànols i les fotos han estat documentats a L'Hospitalet de Llobregat: imatges retrospectives d'una ciutat, de Luis V. Bagán Nebot.

Vegeu també, per una crònica més general i personal dels barris de la Marina, La cruel guerra, blog d'Antonio Santafé Pérez; i també  de Francesc Sifré, "Registre d'un barri debolit: Can Tunis", Butlletí de la Societat d'Onomàstica, LIV-LV, 443-455, Barcelona, 1993.




Fragment del Plano de la zona del Puerto Franco de Barcelona y terrenos adyacentes (1926)
Font: Institut Cartogràfic de Catalunya, RM 249227

dilluns, 16 juny de 2014

Atracciones Paralelo, una barraca de tir


Buscant informació sobre la història menys coneguda del Paral·lel acabes topant amb coses curioses. Aquesta no és tan espectacular com el Cabaret de la Muerte, però sembla igual de misteriosa.

A la que és potser la botiga de col·leccionisme més fascinant de Barcelona, El desván encantado, he aconseguit la postal que encapçala aquest apunt. Una fotografia feta des de dins d’una caseta de tir de fira de las Atracciones Paralelo. Per la roba dels personatges podem situar-la a la postguerra, entre els anys 40 i 50.

Us estareu preguntant quines són aquestes atraccions. Jo m’he estat preguntant el mateix durant mesos. La foto no mostra cap detall que ens ajudi. Al fons es veuen tres llums que podrien estar tant a l’exterior com en un local. Les úniques atraccions estables conegudes al Paral·lel són les Atracciones Apolo y el Caspolino. Les hemeroteques no ens han donat cap pista, però durant la xerrada del dimarts 10 juny a la Biblioteca Joan Oliver del barri de Sant Antoni, sobre el Caspolino, vaig aprofitar per ensenyar la fotografia als assistents i ningú recordava unes atraccions amb aquest nom. Però sí que vam estar d’acord que fins entrats els anys 60 a les voreres del Paral·lel s’hi instal·laven barraques de firaires i parades de venda de melons o de xufles, tramussos i cacauets.

I tot va ser reconstruint aquelles voreres que als més grans els va venir al cap les barraques de fira que hi havia a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla, en el número 52, davant de l’edifici on fins l’any 1941 havia el cabaret Pompeya, els anys 40 hi va haver el Salón Casablanca i durant els anys 50 el saló i els jardins Bagdad, antecessor de l’actual palau del porno barceloní. De fet, va ser en aquell tros de Paral·lel, al voltant del primer teatre, el Circo Español Modelo (1893-1893; després Circo Teatro Español, entre 1893 i 1907, abans d’esdevenir el Teatro Español que tots hem conegut), on es van començar a establir les barraques i els barracons que van acabar configurant el Montmartre barceloní.


A la fotografia superior es veuen les barraques a la vorera del Paral·lel. Si són o no de les Atracciones Paralelo queda només com una possibilitat. També se’n veuen davant del Caspolino, a l’esquerra. Comença a no quedar memòria viva dels espectacles efímers que es movien pels carrers de Barcelona. Però insistirem.

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum