La reconstrucció de Barcelona i altres mons

divendres, 15 de desembre de 2017

Santa Llúcia i les fires de desembre



Avui les llucietes s’han mudat. Corren alegres en grups pels carrers vestides amb la seva millor roba. Abrics gruixuts i barrets. Fa fred i el somriure es glaça als llavis. Van cap el Parc de la Ciutadella, on hi fan festa perquè avui és el dia de la seva patrona. Als pobles també hi fan festa. Després de missa canten pels carrers goigs i cançons, i recullen diners per obres de caritat. Una d’elles va guarnida amb una corona de flors i es fa passar per santa Llúcia acompanyada de les “cardenales”. Són modistes i costureres. L’ofici de cosir s’ha anat perdent i la força dels gremis medievals que van fer gran el comerç barceloní s’ha anat diluint; però sembla que ara reviu el comerç menestral davant la dictadura industrial. Però ja no fan festa. Potser caldrà posar fil a l’agulla.


Grup de noies al parc de la Ciutadella durant la festa de
les modistes del dia de Santa Llúcia, l'any 1933
Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Grup de modistes celebrant la diada de Santa Llúcia
a la plaça de Sant Jaume, l'any 1946
Carlos Pérez de Rozas (AFB)


Per què Santa Llúcia?

Segons les llegendes populars, Llúcia, que es venera a la capella i el carrer que duen el seu no al costat de la catedral, des del segle XIII, va ser una màrtir de Siracusa (la Saragossa medieval de Sicília), durant les persecucions de l'emperador Dioclecià, el 304. El seu promès, un ciutadà pagà, la va denunciar i va ser torturada per no voler renegar de la seva fe cristiana: li van extreure els ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) i finalment va ser decapitada per tossuda, una característica compartida per tots els màrtirs cristians dels primers temps. La iconografia artística de la santa la representa amb els ulls en una safata de plata. Aquesta relació amb els ulls va ser el motiu que se la veneri com a patrona de les modistes i els oficis relacionats amb la vista: electricistes, xofers, esmoladors, dissenyadors gràfics i escriptors: des de 1951, la Nit de Santa Llúcia és la festa de les lletres catalanes i la data en què es lliuren els premis Sant Jordi de Novel·la i Carles Riba de poesia.

Però on encara la santa mostra el seu ascendent popular és a la Fira de Santa Llúcia de pessebres i ornamentació nadalenca, que, des de 1786, i any rere any, se celebra a l’avinguda de la Catedral i a la plaça Nova, pels volts del 13 de desembre, diada de Santa Llúcia. La tria d’aquesta data per a la fira no és gratuïta, tot i que amb l’actual calendari se n’ha perdut la referència. En el calendari julià, l’anterior al gregorià que fem servir avui, instaurat l’any 1582 en els regnes hispànics, la data de celebració de la santa coincidia aproximadament amb els solstici d’hivern meteorològic perquè s’havia anat acumulant un error d’un dia cada 128 anys.

Segur que recordeu el refrany que diu “Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal”. Vol dir que per Santa Llúcia començava a allargar-se el dia, quan, en realitat, encara s’escurça. Joan Amades ens ho explica al Calendari de refranys (1933):

“Mentre s’aplicà l’antic calendari julià, es va acumular un desfasament progressiu respecte del cicle solar, que feia que al segle XVI els solsticis i equinoccis esdevinguessin 10 dies abans del que correspondria. El 1582 es va dur a terme la reforma gregoriana. El papa Gregori XIII, institueix el calendari gregorià, que determina que aquell any s’eliminin 10 dies: del 4 d’octubre es va passar directament al 15, la qual cosa va servir per ressituar els equinoccis i els solsticis a partir d’aquell any, i mantenir-ho per la redistribució dels anys de traspàs.”

Joan Arimany (2) ens ho deixa una mica més clar: els folkloristes del segle XIX pensaven que Santa Llúcia se celebrava el 23 de desembre i que amb la reforma gregoriana del calendari va passar a celebrar-se el 13 de desembre. Però sempre havia estat el 13 de desembre, malgrat que abans de la reforma del calendari de 1582 meteorològicament s’esqueia després de l’equinocci d’hivern.

Santa Llúcia és, doncs, la data tradicional d’inici de les festes nadalenques. Els interessos comercials, però, han avançat la data de la fira al penúltim cap de setmana de novembre i les parades són obertes fins la nit del 23 de desembre.


Capella de Santa Llúcia, al carrer del mateix nom


Només Santa Llúcia?

Durant el segle XIX i principi del XX, el 8 de desembre, la Puríssima, també havia format part de l’inici del cicle nadalenc. Instaurada com a festa el 1390 pel Consell de Cent, coincidia amb la de celebració de la fira de torrons i neules de la plaça de Sant Jaume.

Curiosament, pels volts de la Puríssima era també la data en què es començava a donar de menjar el Tió i se’l tapava amb una manta perquè no passes fred. El Tió és un ritual pagà d'origen rural relacionant amb l'abundància, que arriba a ciutat amb les primeres migracions vingudes de l'interior de Catalunya. Es representa amb un tronc vell, que ben alimentat augura el renaixement de la natura després de l'estació hivernal, i que és simbolitzat pels fruits secs i llaminadures que el Tió “caga” a cops de bastó. A pagès, un cop passat el Nadal, el Tió es cremava i les cendres servien per protegir la llar dels llamps, les cuques i altres perills.

Continuant amb les coincidències de dates i rituals pagans al voltant d’aquesta data, entre el 5 i el 6 de desembre se celebra Sant Nicolau, un sant cristià del segle IV, probablement llegendari, molt estès al nord i centre d’Europa. El personatge recull atributs pagans diversos i existeixen moltes hipòtesis sobre el seu origen i evolució; amb tot, acabarà sent en símbol del Nadal a principi del segle XIX, convertit en el Santa Claus nord-americà; i, a mitjan d’aquest mateix segle, en Pare Noel després de fondre’s amb el Bonhomme Noël, un personatge francès d’origen medieval, que representa l’any que es consumeix i que busca l’escalf davant el foc de les llars i al qual se li ofereixen presents perquè es recuperi. Serà l’evolució del comerç burgès i urbà, amb els seus aparadors i reclams, el que transformarà els costums convertint el Pare Noel en qui ofereix regals als nens a la vora del mateix foc i dins d’un mitjó: primer, llaminadures, i després, les joguines dels aparadors.

En les mateixes dates que Sant Nicolau, els països alpins celebren Krampus, un personatge també d’origen precristià que apareix en forma de dimoni la nit del 5 al 6 de desembre i recorre els carrers durant dues setmanes, uns cops sol i d’altres al costat de Sant Nicolau, fent sonar campanes i cadenes oxidades per espantar amb la seva presència els nens que s’han portat malament mentre Sant Nicolau premia els bons.

Totes aquestes coincidències en les dates estan relacionades tant amb la celebració del Nadal com en les tradicions paganes al voltant del solstici d’hivern mentre regia el calendari julià. A aquestes tradicions hi hem d’afegir les saturnals romanes, una festa carnavalesca que coincideix amb el començament de l'hivern i la fi de les feines agrícoles, i el culte a Mitra, el déu solar persa adoptat pels romans, el naixement del qual se celebrava també el 25 de desembre. Queda ben clar perquè es tria aquesta data per celebrar el Nadal: eliminar el rastre de les tradicions paganes que la gent continuava celebrant malgrat la imposició del cristianisme (vegeu El cicle de Nadal i una nadala).


Parada de pessebres a la catedral, l'any 1935
Josep Maria Sagarra (ANC)


Origen del pessebre

Deixant l’origen del cicle de Nadal i tornant al pessebre, però sense voler-nos estendre en un tema que té grans especialistes, la representació del pessebre (on tant el naixement com el verd que el guarneix anuncien la regeneració de la natura) està molt arrelada a Catalunya i als antics territoris de la Corona d’Aragó, com per exemple a Nàpols, on s'exposen centenars de pessebres, alguns d'ells centenaris. Més enllà de la iconografia dels llocs de culte (on pretenia explicar amb imatges la vida de Jesús a una població analfabeta) i del pessebre vivent de Francesc d’Assís (la Nit de Nadal de 1223, a Greccio, Úmbria, avui al Laci italià), que representa el naixement en un estable al voltant d’una menjadora d’animals, l’origen del pessebre com a escenografia en l’espai de la llar és del segle XVI, com a reacció a la reforma protestant. A Catalunya, tot i que hi ha referències d’un pessebre d’influència franciscana, el 1300, les primers dades de pessebres familiars són de finals del XVI.

A principis del segle XIX apareixen els primers pessebres amb moviment, amb titelles i ombres xineses, que es representen en els mateixos teatrets familiars (teatre d’alcova) on s’interpreten els sainets que acabaran donant origen al teatre català. Algunes fonts expliquen que, durant el segle XIX, a la fira de figures de pessebre hi havia venedors de ninots de cartró, que es movien estirant-los d’un cordill i que probablement estaven relacionats amb aquests titelles. Els venedors els feien moure a la parada i la canalla s’hi aturava embadalida.

Pel que fa als pessebres vivents, n’hi ha constància durant la segona meitat del XIX, tot i que no serà fins la dècada de 1950 que es representen com a espectacle familiar tal i com els coneixem avui. El primer és de 1956, a Engordany (Andorra), i el segueixen el de Castell d’Aro (1959) i Corbera de Llobregat (1962), entre molts d’altres, que segueixen el relat d’Els Pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús (1916), de Folch i Torres, un dels textos més famós i representats.

El costum de fer pessebres a la llar es va estendre ràpidament i va passar de les famílies benestants a les classes populars, fins a convertir-se en un espectacle que transcendeix durant els segles XIX i XX la intimitat d’esglésies i llars: era habitual anunciar a la premsa la presentació pública de pessebres en cases particulars i exposicions, com encara es fa ara. No és estrany, doncs, que l’any 1786 trobem esmentada la fira de Santa Llúcia per primera vegada al Calaix de sastre, el dietari que Rafael Amat i de Cortada (1746-1819), el baró de Maldà, va escriure des de l'any 1769 fins a la seva mort:

“Dia 13 de desembre, Santa Llúcia, Verge i Màrtir. Hi hagué festa dins de la Catedral, en la capella i altar a on s'hi venera, a un costat, la imatge de bulto de Santa Llúcia (lo qual altar i capella és dels mestres de cases), amb alguna relíquia; i fora els claustres en la capella i altar de Santa Llúcia; amb fira al davant en son carrer, de moltes casetes de pessebre, cabretes, palàcios del Rei Herodes, figures de barro i cartó primoroses, d'imatges de sants i pastors, bous i mules i altres bèsties que portenh prou empentes de gent en tal carrer, dintre de la capella de Santa Llúcia, claustros, capella i altar de la Puríssima Concepció, a on s'hi canten oficis celebrats per Srs. Canonges en estos dies de la novena, dintre de la Seu per oir missa la gent i encomanar-se a la gloriosa Santa per a que los conservi la vista i la claretat.”


La fira de Santa Llúcia, el 1945, a les escales i el Pla de la Seu
Arxiu de La Vanguardia


Les fires de pessebres

Recollint aquest testimoni, 1786 també és la data que dóna Joan Amades a El pessebre (1946) (1). Tenint en compte que el baró de Maldà escrivia el seu dietari des de 1769, no sembla probable que ja hi hagués fira anteriorment perquè n’hauria parlat; tot i així, no podem descartar que figures i casetes es venguessin a les fires de joguines, i el suro i la molsa es trobessin a les fires d’herbes.

Però la Fira de Santa Llúcia no ha estat sempre com la coneixem. Avui ocupa només l’avinguda de la Catedral, però fins al tombant dels segles XX-XXI també ocupava les escales del Pla de la Seu, anys abans els carrers al voltant de la Catedral, fins a principi de la dècada de 1950 els carrers del “barri perdut”, i fins l’esclat de la Guerra Civil les places i carrers del barri de la Catedral, allò que avui du el malnom de barri Gòtic.


La fira de Santa Llúcia al carrer de la Corríbia,
davant les escales de la Catedral, l'any 1912


Explica Amades que, durant el segle XIX es feia fira de pessebres en tres dates: per la Puríssima, a les places de Sant Jaume i Nova; per Santa Llúcia, a la plaça de la Catedral, els carrers del voltant i la plaça del Rei; i per Sant Tomàs (21 de desembre), a les places del Pi, de Sant Josep Oriol i del Born. En aquestes fires es venien figures, casetes i altres elements característics del pessebre, com ara ponts, fonts, molins, pous o pallers, que li donen a aquesta representació un típic caràcter teatral. El pessebre és de base popular, raó per la qual és ple d'anacronismes, d'elements que no es corresponen amb els temps que descriu l'escenificació i que s'han anat afegint i adaptant a les circumstàncies de cada època. Un pessebre és, per definició, heterodox, i té en el caganer la seva figura més emblemàtica a Catalunya i el País Valencià. Aquesta figura tan típica apareix a finals del segle XVII, i és probable que les seves deposicions simbolitzin la fertilitat de la terra i per extensió la prosperitat. També segueixen aquesta tradició escatològica a les Illes Canàries, Múrcia i Portugal.


Fira de la Puríssima a la plaça Nova 

Fira de la Puríssima a la plaça de Sant Jaume, el 1910
Frederic Ballell (AFB)


Pel que fa als elements propis per a la construcció del paisatge, com suro, molsa, murtra i herbam divers es venien a la fira situada a les escales de la Seu, on els graons permetien exposar un material que no necessitava la protecció d’una parada o caseta de fusta. Els nostres avis distingien perfectament ambdues fires: la de pessebres i la de l'herbei, que quedaven perfectament separades pels carrers de la Corríbia i del Bou de la Plaça Nova, malmesos amb els bombardeigs de la Guerra Civil i desapareguts amb els enderrocs de principi de la dècada de 1950 per obrir l’avinguda de la Catedral, que va acabar posant en contacte la Catedral amb la plaça Nova fins a confondre’s. De les altres fires, la postguerra només en va deixar el record en blanc i negre de les fotografies.


Fira de Santa Llúcia a la plaça del Rei, els anys 20
Josep Brangulí (ANC)


La Fira de Santa Llúcia ha canviat molt si es compara amb les que es feien abans. Aquestes fotos ens ho mostren: al principi, els venedors d'herbai s'instal·laven a l'aire lliure, a les escales de pla de la Seu, aprofitant els graons per exhibir la mercaderia; els firaires muntaven les parades amb una estructura de fustes, amb taulons fent de prestatges i cobertes amb una vela impermeabilitzada amb oli de llinosa, i quan es feia fosc s’il·luminaven amb llums de petroli o acetilè.


Fira de Santa Llúcia al carrer de la Pietat,
rere la catedral, l'any 1928
Arxiu Mas


Als anys de la dècada de 1960 encara s'hi podia veure algun llum de petroli i de gas entre bombetes de 25 watts, que convertien les paradetes dels carrers dels Comtes, Pietat, Bisbe, Montjuïc del Bisbe i Santa Llúcia, foscos i estrets, en casetes d'un pessebre urbà, oníric i laberíntic que fascinaven la canalla que, com era costum, anaven a passejar per la fira, amb penellons a les mans, que amb una mica de sort s'escalfaven amb una paperina de castanyes calentes; o si la sort anava acompanyada d'una mica de diners, el passeig podia acabar en una granja del carrer Petritxol amb una bona tassa de xocolata desfeta ben calenta.


Fira d'aviram a la Rambla de Catalunya, a principis del segle XX


I per Sant Tomàs...

Per Sant Tomàs, el 21 de desembre, i fins el 24 al vespre, hi havia també les fires d'aviram i bestiar de la Rambla de Catalunya, dels passeigs de Sant Joan i de la Indústria (avui, Picasso) i del carrer de Pujades, on la darrera parada, al costat esquerre de l’entrada del passeig dels Til·lers, va desaparèixer l’any 1996 perquè ja no els sortia a compte mantenir-la perquè molt poca gent mantenia el costum de comprar l’aviram viu.


Fira d'aviram al passeig de la Indústria (avui, Picasso), el 1909
Frederic Ballell (AFB)

Fira d'aviram al passeig de Sant Joan, el 1934
Carlos Pérez de Rozas (AFB)


La de joguines era la darrera de les fires i, per descomptat, la que atreia més a la canalla. Les primeres fires del XIX eren modestes, tant per les paradetes com per la mena de joguines que s’hi podien trobar: nines de drap, fireta, ninots de fang, soldats de plom, rutlles... Es feien sobretot a l’estiu, a les places i racons propers a les parròquies que celebraven la diada del sant: Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume, Santa Anna... Però la primera que s’instal·la com a fira de Reis ho fa al carrer del Carme. Després vindria la que coneixem: la Fira de Sant Tomàs i de Reis. Originària de 1877, s’instal·lava les vigílies del dia de Reis al passeig de Colom i a la Gran Via, on la burgesia començava a ocupar l’Eixample, i on encara hi és avui.

La fira comença pels volts de Sant Tomàs i resta oberta fins el mateix dia de Reis per si algun despistat necessita compra un regal de darrera hora abans de visitar la família. Avui les parades de joguines han perdut el pes que havien tingut anys enrere perquè les grans magatzems han segrestat la iniciativa ciutadana i els vells costums, i perquè l'oferta d'artesanies diverses s'han imposat amb el temps. Però unes quantes generacions encara recordem les parades de fusta de color verd i l'estesa de joguines, entre les quals sobresortia d'una manera especial la fireta i les llaminadures que reproduïen queviures, monedes gibrelletes amb caca de massapà i cigarretes de xocolata, que els nous costums han fet desaparèixer del mercat. Una cosa no ha canviat amb els anys: l'olor de xurros i xocolata desfeta, que és l'olor de la infantesa.




Romanç de Santa Llúcia

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l’any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira,
amiga, anem-hi de jorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats de molsa
i una enramada d’arboç
i una blanca molinera
i una ovella i un pastor.
Ho posarem, al migdia,
dins el nostre menjador,
i abans de seure a la taula
ens ho mirarem tots dos:
que una mica de muntanya
ens faci el menjar més dolç.

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l’any gloriós,
tals paraules m’acudien
quan he vist la meva amor.


Josep Maria de Sagarra
Desembre de 1915





Dins dels actes que des del 2014 celebren els 425 anys de les Festes de Sant Roc de la Plaça Nova, fins el 18 de febrer de 2018 es pot veure, a la Casa dels Entremesos, l'exposició "Perquè avui és Santa Llúcia... pels volts de la plaça Nova". És la darrera d'un seguit de mostres que ens han permès copsar la vida de l'antic bari de la Catedral i del seu centre neuràlgic, la plaça Nova amb exposicions com "El barri perdut", "La festa viscuda" o "Mirades de gegants". Ara, aquesta exposició pren com a fil argumental la Fira de Santa Llúcia al barri de la Catedral des de la perspectiva de l’ocupació de l’espai urbà com espai de socialització. Sobretot, se centra en les experiències dels veïns del barri, ja que el seu cicle vital queda marcat per les festes, les fires i els mercats, que donen vida i riquesa als seus carrers i places, però que també els aboquen a la invisibiltat que comporta la centralitat. A més, repassa les transformacions urbanístiques, que també afecten la Fira i tenen una incidència dramàtica en la vida del barri de la Catedral. Desenes de fotografies ens transporten en el temps; els temps del blanc i negre; al Barri Perdut. I el color ens recorda que el 2019 farà dos-cents cinquanta anys que mantenim la tradició, que les llums il·luminen la nit que fa olor de pessebre.


*

Notes

(1) En el pròleg del llibre hi consta l’any 1935 com a data de publicació per justificar l’edició en català, prohibida l’any 1946 quan es publica el llibre. Vegeu "El pessebre (1946) de Joan Amades, una edició clandestina?", a Piscolabis librorum.

(2) Joan Arimany, Dulia [web], 2015.




dilluns, 13 de novembre de 2017

Els barris del Camp de la Bota i Pequín

Els barris Pequín, en primer terme, i del Camp de la Bota,
separats per la riera d'Horta, l'any 1968
Fons TAF. Arxiu Nacional de Catalunya



"Només tindrà el do d'atiar l'esclat de l'esperança en el passat aquell historiador que està fermament convençut que fins i tot els morts no estaran resguardats si l'enemic venç. I aquest enemic no ha parat de vèncer."

Walter Benjamin
Tesis sobre la filosofia de la història, VI


Fins al 22 de novembre es pot visitar al Centre Cívic Sant Martí l’exposició "El Camp de la Bota: un barri que va lluitar per la seva dignitat". Un centenar d’imatges de l’època permeten reviure la història d’un barri que va creure en l’educació com a eina de transformació social. L’Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina reivindica el model comunitari i educatiu que es va impulsar al barri, i el director de l’Arxiu, Josep Maria Monferrer, creu que cal recuperar aspectes d’aquell model i aplicar-los al barri de la Mina. Podeu visitar l'exposició de dilluns a divendres de 10 a 14 h i 16 a 21.30 h, al carrer de la Selva de Mar, 215, 3a planta.


El Camp de la Bota, Pequín i el Parapet

El barri de barraques del Camp de la Bota estava situat entre l’antiga via del tren de la costa i la platja, a la banda nord de la desembocadura de la riera d'Horta, que feia de frontera entre Sant Martí de Provençals i Sant Adrià del Besòs, en una zona sovint inundada pels temporals de mar, com passava en tots els barris de barraques situats en el litoral. Avui, d'aquell espai no en queda res: la construcció del Fòrum va acabar amb tot rastre de la barriada i cal fer un esforç mental per imaginar-se com era aquell indret, raó per la qual és tan important recuperar-ne la memòria a través de les fotografies i els testimonis dels veïns que hi van viure.

Com explica Josep Maria Monferrer (1), abans que barri, va ser un espai de sorra i aiguamolls producte dels sediments i les transformacions del delta del Besòs, els mateixos sediments que van acabar conformant la plana baixa del Pla de Barcelona, que queda situada sota el graó barceloní, i que no va ser urbanitzable fins que les maresmes i les llacunes (topònims que trobem en carrers del Poblenou) es van assecar. Aquest graó encara es pot identificar sobra la trama de la ciutat seguint el corredor ferroviari de Sant Andreu, Sagrera i Clot, la plaça de les Glòries, la Meridiana, els carrers de Trafalgar i Fontanella, la plaça de Catalunya i el carrer de Pelai. Des de tots aquests indrets es pot observar el desnivell en la inclinació dels carrers o en la situació d'alguns elements com l'Estació del Nord o l'església de Santa Anna.

A principis del segle XIX les tropes napoleòniques franceses feien servir un talús de pedra i sorra, conegut com el parapet (que va donar nom a una part del barri) o butte. De la catalanització d'aquest mot francès, amb el qual es designa la petita elevació a la qual han d'apuntar els artillers en les pràctiques de tir, podria derivar la "bota" que dóna nom a l'indret i al barri. Però també podria fer referència a una peça d'artilleria anomenada també "bota", similar a un morter. L’any 1858 l'exèrcit espanyol va construir-hi un edifici fortificat, popularment anomenat el Castell de les Quatre Torres, que feia les funcions de polvorí i servia per controlar els moviments obrers, molt actius al Poblenou que en aquells anys es començava a industrialitzar. Al principi de la guerra civil el castell es va utilitzar com a lloc d'afusellaments de militars sublevats. Després de la victòria de les tropes franquistes es va transformar en una presó, on fins a l'any 1952 es van afusellar unes 1.700 persones, entre republicans, anarquistes i d'altres perseguits per la dictadura, la meitat dels executats a Catalunya. Els veïns de les barraques van haver de conviure anys amb els afusellaments, i encara hi ha veïns que recorden els trets a trenc d'alba. En memòria d'aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat, obra del valencià Miquel Navarro, amb un poema de Màrius Torres al·lusiu a la repressió. Amb les obres del Fòrum de les Cultures el monument ha quedat dins del parc.


Bugada estesa davant del Castell de les Quatre Torres
Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí


La història del Camp de la Bota no es pot deslligar de les barraques de l'altre costat de la Riera d'Horta, documentades ja des de 1870. Arran de mar hi havia un barri de pescadors conegut amb el nom de Pequín, segons la tradició per l’arribada d’un grup de pescadors xinesos procedents de les Filipines, aleshores una possessió espanyola. Va créixer amb l’arribada d’immigrants per les obres de l’Exposició Universal de 1888, però sobretot de la de 1929, que hi van anar a viure perquè no era possible trobar habitatges. De fet, el de l'habitatge va ser sempre la causa de la proliferació de barris de barraques, que es va agreujar durant les migracions de la postguerra.


Barri de Pequín, cap a la dècada de 1920
Fotografia: Frederic Ballell i Maymí
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Els temporals de 1932 i 1934 van destruir moltes cases de Pequín, i part dels habitants van fer barraques prop del castell, a les quals, a finals dels anys quaranta, s'hi van sumar les barraques del nucli veí del Parapet, al terme de Sant Adrià de Besòs. En la dècada de 1950, quan l'exèrcit va abandonar el castell, les denominacions Pequín i Parapet van desaparèixer i tota l'àrea va passar a ser anomenada com a Camp de la Bota. A finals dels anys 70 del passat segle XX, van ser enderrocades les barraques de Pequín i els veïns van ser reallotjats al barri de la Mina, de Sant Adrià, i al del Bruc, de Badalona.

La població va créixer amb la migració de la postguerra. L’any 1963, a Pequín, hi havia 378 barraques amb 1.968 persones, i, al Parapet, 289 barraques amb 1.447 habitants, amb 35 famílies gitanes. En total, 3.415 habitants en 667 barraques. Alguns censos eleven la població del barri per sobre de les 4.500 persones.

L’any 1953 el Castell va passar a ser de l’Església. Es va convertir en una escola avançada que seguia la “Pedagogia de l’Oprimit” de Paulo Freire. El sistema de Freire proposava que els nens aprenguessin a crear-se a si mateixos a través de les situacions viscudes en les seves vides quotidianes, convertint la seva experiència en el procés d'aprendre a transformar el seu món prenent consciència de la realitat en la qual viuen com a subjectes oprimits. Francesc Botey, l’escolapi que la dirigia, molt actiu entre la població gitana del barri, va ser detingut i tancat a la presó.


Una classe dins del Castell de les Quatre Torres, l'any 1967
Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina


L’alumne era el protagonista i l’escola funcionava amb un consell de delegats escollits entre els alumnes de cada curs, que marcava les pautes i les decisions que després ratificaven els professors.

Promogut per la comissió d'art, cada any es feia un concurs de dibuix entre els alumnes. El premi per al guanyador, triat per votació popular, era veure el seu dibuic convertit en un grafit amb ciment de secat ràpid, com el de la imatge que reproduïm. Com explica Monferrer, “les parets del castell estaven plenes d’aquests dibuixos fets per ells mateixos, de manera que ningú no les ratllava ni embrutava. Són dibuixos preciosos, sobretot els que feien els més petits. I per això penso que el castell no només era una escola sinó que era un lloc on els nens s’autoafirmaven com a persones”.


Un dels grafits gravat a la paret de l'escola del castell
Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina


Les condicions al barri, sense clavegueram ni serveis essencials, eren insalubres. Davant la desatenció per part de les autoritats, als anys seixanta assistents socials de Càritas van muntar la guarderia Los Ángeles, un dispensari i un centre social, que compartien espai amb llocs tan populars com els bars de la Montserrateta o del Pascual i el safareig. També es va fer equipaments específicament per a la població gitana: l’escola gitana Chipén Talí, el parvulari, la guarderia Belendai, la Cooperativa d’Artesania Gitana. Més tard es va crear l’escola nacional Manuel de Falla.


Dones fent la bugada en el safareig del Camp de la Bota, l'any 1967
Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina


La xifra de barraquistes no pararia d’augmentar fins que la majoria van ser reallotjats al polígon de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, als anys setanta. Però el Camp de la Bota encara va ser el destí de gent procedent d’altres barris de barraques, allotjats en uns deteriorats barracons municipals, on vivien 93 famílies, i l’any 1987 hi restaven 72 barraques amb 385 persones, la majoria d’ètnia gitana. Els últims habitants van abandonar el Camp de la Bota el juliol de 1989. Les transformacions urbanístiques del Fòrum de les Cultures del 2004 han esborrat qualsevol rastre del barri.

Diumenge 22 de febrer de 2015 es va fer un pas per recuperar la memòria dels barris de barraques de Barcelona amb la col·locació d’una placa commemorativa en homenatge als habitants del barri de barraques del Camp de la Bota, que va ser situada davant l’entrada principal del Museu Blau de Ciències Naturals, a l’edifici Fòrum, lloc que correspon a l’emplaçament d’un dels elements més característics del Camp de la Bota: el Castell de les Quatre Torres.


Ferroveller del Camp de la Bota, l'any 1967
Fotografia: Pau Barceló i Faix
Arxiu Nacional de Catalunya


*

(1) Josep Maria Monferrer, pedagog, activista i president de l'Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina, és autor del llibre El Camp de la Bota. Un espai i una història, però també de La història de Sant Adrià llegida des de la Mina. Un espai cobejat i una història conflictiva i Història del barri de la Mina (1969-2000).


Emplaçament dels barris de barraques del Camp de la Bota i Pequín

dijous, 19 d’octubre de 2017

Tornem a les atraccions Apolo i Montjuïc

Instal·lació de l'UtopiaMarket Il·lustració 2017, amb un diorama de
Caves Rovellats per a l'Exposició Internacional de 1929
i d'altres peces originals de les Atraccions Apolo
Col·lecció Pablo Ornaque. Foto: Enric H. March


L'Apolo va ser un parc d'atraccions situat a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla. Inaugurat amb el nom d'Autopark per Josep Vallès Rovira, l'any 1935, deixa de funcionar temporalment durant la Guerra Civil, per reobrir un cop acabat el conflicte armat, ara ja com a Atraccions Apolo.


Interior de la Gruta Màgica
Ferias y atracciones, de Juan-Eduardo Cirlot


Les atraccions estrella de l'Autopark van ser l'Autòdrom (Autovia) –un circuit amb automòbils de fira que circulaven per decorats de les principals ciutat del món– i les Coves del Drac (La Gruta Màgica) , unes muntanyes russes subterrànies, que començaven en una boca monstruosa, des d'on unes vagonetes et transportaven pel cel i l'infern a través de diorames de dimonis, mòmies i animals fantàstics en moviment. Un escenari fabulós en el disseny del qual hi va participar el famós escenògraf Salvador Alarma, autor de la decoració de locals mítics com el cafè de La Luna (La Lune), de la plaça de Catalunya, o de la sala de ball La Paloma.


Cartell litografiat de Ferran Teixidor (1936)


Va ser durant les dècades de 1950 i 1960 que el parc va gaudir del seu màxim esplendor amb atraccions com El Riu Misteriós, La Ciutat Encantada, el Laberint, Teatre del Guinyol, Tren Miniatura, Ninots Mecànics o la Casa de la Risa, sense oblidar la important col·lecció d'autòmats i la pista de ball i patinatge que juntament amb uns cavallets il·luminaven els vespres, les nits i les revetlles de la terrassa.


R. Arenys (1942)


Les Atraccions Apolo es van anar degradant durant els anys 70 i 80, sense deixar de ser un referent nostàlgic per a la generació posterior a la que visqué el seu gran esplendor, i finalment van deixar de funcionar el 1990, any en què van ser enderrocades i se'n va conservar només el Ball Apolo del carrer Nou que, rehabilitat, continua avui en funcionament. Amb elles també va desaparèixer la tronada Bodega Apolo, bar i escenari de cantants de segona fila i belles glòries que es negaven a retirar-se.




Al final de la seva vida l'Apolo s'havia convertit en un saló recreatiu. Les velles i magnífiques atraccions i els autòmats havien desaparegut i havien estat substituïdes per pinballs, primer, i màquines de videojocs, després. Però no tot s'havia perdut. La incansable activitat del col·leccionista (drapaire, es fa dir ell) Pablo Ornaque va aconseguir rescatar des de temps enrere molt d'aquell valuós material i els magnífics autòmats, que busquen des de fa molts anys un lloc on poder ser exposats permanentment. Una part dels decorats de l'Apolo van anar a parar al bar La Fira (aleshores propietat del mateix Ornaque), però el gruix important de la col·lecció no s'ha pogut exposar públicament. Primer ho vam intentar amb el Teatre Arnau (reivindicació que ens va posar feliçment en contacte) com a lloc d'exhibició del material de l'Apolo, del Cafè Espanyol, del Caspolino i altres llocs emblemàtics del Paral·lel, alhora que es proposava recuperar-ne l'escenari i establir un centre d'interpretació de la història d'aquesta gran avinguda barcelonina, gresol de l'oci popular de Barcelona, que en els anys de màxim esplendor es va comparar amb Montmarte i Broadway. Tot i que hem aconseguit salvar el Teatre Arnau per a les arts escèniques, finalment no hem pogut aconseguir que fos el lloc d'acollida de la col·lecció de Pablo Ornaque.

Ara, però, i com a ocasió única, tenim l'oportunitat de gaudir dels panells de les populars Fotos Cómica, aquells decorats que permetien fer-se una fotografia de record disfressats com els personatges dels decorats. Els panells seran exposats, durant el cap de setmana del 20 al 22 d'octubre, a l'UtopiaMarkets Il·lustració, un saló expositiu situat en la fàbrica modernista Utopia126, un espai singular del carrer Cristóbal de Moura, 126, al barri del Poblenou. Hi esteu tots convidats. Divendres 20, a les 19h, hi haurà la inauguració.


Panells de "Foto Cómica" de les Atraccions Apolo del
Paral·lel, exposats a l'UtopiaMarket Il·lustració 2017
Col·lecció Pablo Ornaque


El mercat reunirà, a més dels panells de l'Apolo, l'obra, que podrà ser adquirida pel públic, d'una setantena d'il·lustradors, entre els quals hi ha Miguel Gallardo, Clàudia Vives-Fierro, Javier Mariscal, Karin Du Croo, Meritxell Durán, Flavita Banana, Raquel Díaz Reguera, Pol Montserrat, DAQ o Jean Claude Bouthier. Durant els tres dies, a més del mercat, s'oferirà un programa d'activitats que acollirà diàlegs, tallers i projeccions, i una zona gastronòmica.




La col·lecció de panells de Foto Cómica de l'Apolo estarà acompanyada dels panells procedents de l’enyorat parc d'atraccions de Montjuïc, inaugurat el juny del 1966 i actiu fins el 27 de setembre del 1998. En aquest cas eren propietat de Foto Matarranz, que tenia l'estudi i una botiga de records del parc d'atraccions entre el teatre i els autos de xoc, i també gestionava les fotografies de les atraccions del Tibidabo.


Panells de "Foto Cómica" de les Atraccions de Montjuïc,
exposats a l'UtopiaMarket Il·lustració 2017
Col·lecció Pablo Ornaque

El parc d'atraccions de Montjuïc –tan desconegut per les noves generacions com l'Apolo– estava situat on avui hi ha els jardins Joan Brossa, prop del castell de Montjuïc, en uns terrenys que havien estat ocupats pel destacament militar d'artilleria de costa "Álvarez de Castro" (1897); l'antic parc d'atraccions Maricel (1930-1936), hereu del de la Foixarda de l'Exposició de 1929 i del qual se'n van aprofitar algunes atraccions.

La proximitat i el fàcil accés des de la ciutat, les més de 40 atraccions i el teatre-auditori a l'aire lliure, per on van passar els grups i els cantants més populars d'aquelles dècades, van ser els tres motius principals del seu èxit entre els barcelonins i els qui visitaven la ciutat, en uns anys en què el Tibidabo havia envellit, tot i que el seu encant residia, precisament, en la seva decadència.


© Luis Romero


A les modernes atraccions mecàniques com la Coctelera, la Gran Muntanya Russa, el Loco Ratón, el Zig-Zag o els mítics Zepelins, s'hi van afegir, després de la remodelació de 1973, noves atraccions com el El Tren Fantasma, Pulpo, Amor Express, El Barco Mississippí o Noriavisión, la roda més alta de l'Estat i un dels símbols del parc, que il·luminada de nit era una imponent imatge visible des de diversos punts de la ciutat.

A la dècada de 1990, l'aparició dels nous parcs d'atraccions i l'aparició de nous models d'oci i turisme (Port Aventura va ser inaugurat el 1995), van acabar amb un parc d'atraccions al qual se li acabava la concessió prorrogada de trenta anys i que, de tota manera, hauria necessitat una forta inversió poc compatible amb alguns interessos econòmics que volien rellançar el Tibidabo. El parc tancava les portes el 27 de setembre de 1998 i va ser desmantellat. Algunes atraccions van ser aprofitades per altres parcs, com El Barco Mississippi, que es troba actualment a Platja d'Aro. En els jardins Joan Brossa, que s'hi van construir posteriorment, s'hi van deixar alguns elements, com el quiosc de la Damm i l'edifici Para-sol, així com les escultures de Carmen Amaya, Charlie Rivel, Charles Chaplin i Joaquim Blume.

Tot plegat ja només és memòria i record, i per molt que n'esborrem la nostàlgia que no ens du enlloc, aquelles formes d'oci popular formen part del paisatge sentimental de moltes generacions. Recuperar-ne una part aquest cap de setmana a l'UtopiaMarket és una alegria temporal mentre esperem que algun dia la col·lecció de Pablo Ornaque trobi un espai on ser exposada. És un regal que Ornaque fa a la ciutat. Ell no demana res més que un espai adequat on fer-la visible; un espai d'exposició que sigui un passeig permanent on els barcelonins –amb els ulls negats de llàgrimes o no– puguin gaudir d'aquell paisatge recuperat amb la mateixa emoció que es contempla una catedral o l'obra de Gaudí.


Vinyeta de "Foto Cómica" d'una
auca de les Atraccions Apolo

dimecres, 4 d’octubre de 2017

La Transició i els esperpents

La Torna d'Els Joglars (1977)
Foto: Jordi Pascual


Els esperpents del 36

El 12 d'octubre de 1936, José Millán-Astray y Terreros (1879-1954), fundador de la Legión i digne representant de l'esperpent que tan bé va saber retratar Valle-Inclán (que no va arribar a viure l'alçament militar de 1936 perquè va morir el 5 de gener del mateix any), va cridar la cèlebre frase "¡Muera la inteligencia!".

Va ser a la Universitat de Salamanca, amb motiu de la celebració de la "Fiesta de la Raza". El professor Francisco Maldonado, seguint el protocol i les formalitats inicials, i després d'un apassionat discurs de José María Pemán, es va esplaiar violentament contra Catalunya i les "Vascongadas", a les quals va qualificar de "cánceres en el cuerpo de la nación" i va afegir que "el fascismo, que es el sanador de España, sabrá cómo exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos".

Miguel de Unamuno, que presidia la mesa, es va alçar lentament i va dir: "Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien, y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Quiero hacer algunos comentarios al discurso -por llamarlo de algún modo- del profesor Maldonado, que se encuentra entre nosotros. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao. El obispo [assenyalant el bisbe de Salamanca, Enric Pla i Deniel, adherit a la causa feixista], lo quiera o no lo quiera, es catalán, nacido en Barcelona. Pero ahora acabo de oír el necrófilo e insensato grito “¡Viva la muerte!” y yo, que he pasado mi vida componiendo paradojas que excitaban la ira de algunos que no las comprendían he de deciros, como experto en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. El general Millán-Astray es un inválido. No es preciso que digamos esto con un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero desgraciadamente en España hay actualmente demasiados mutilados. Y, si Dios no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo cómo se multiplican los mutilados a su alrededor."


Miguel de Unamuno, després de la topada amb Millán-Astray,
a Salamanca, acompanyat del bisbe Pla i Deniel, el 1936


Els esperpents de la Transició

L'any 1977 s'estrenava l'obra teatral La torna d'Els Juglars, prohibida després de les estrenes als teatres Argensola de Barbastre (Osca, 7 de novembre) i Bartrina de Reus (estrenada el 30 de novembre i prohibida després de la funció del 2 de desembre), i el consegüent consell de guerra contra alguns dels components de la companyia. Els fets van provocar un moviment popular sense precedents a Catalunya i Espanya per la llibertat d'expressió.


La Torna d’Els Joglars (1977). Fotografía
Foto: Pau Barceló. CDiMAE


La torna coincideix, en el temps, amb l'estrena de El puente, una pel·lícula espanyola de 1977, dirigida per Juan Antonio Bardem, amb guió de Javier Palmero, Daniel Sueiro i el mateix Bardem.

Juan (interpretat per un Alfredo Landa en plena transició com a actor) és un mecànic de cotxes que treballa en un taller de Madrid. Amb la seva parella planeja anar-se'n de vacances aprofitant un pont festiu, però el viatge no es du a terme perquè ella el deixa plantat. Després d'una trobada casual amb dues turistes estrangeres, decideix anar-se'n amb la moto a Torremolinos, una de les poblacions de la costa mediterrània amb turisme massiu i estrangeres amb biquini. Al llarg del trajecte, però, viurà un seguit d'aventures que mostren els canvis socials de l'Espanya del postfranquisme.

En una d'elles va a parar a la localitat de Tembleque (Toledo), on una companyia de teatre interpreta una paròdia de la Transició espanyola, amb els veïns fent d'actors.




Aquest divertit esperpent, que podeu veure en el vídeo adjunt, qüestiona un canvi polític que només va ser una maniobra que va permetre que les estructures polítiques i administratives de la dictadura es mantinguessin en l'aparell de l'Estat i en el sistema econòmic.




Tant La torna com El puente ens mostren no només les eines repressives de l'Estat, sinó la vigència d'aquesta repressió. Si a La torna els personatges que interpretaven la Guardia Civil portaven màscares i en El puente s'interpretava una mascarada, avui la caiguda de les caretes permeten veure la cara del monstre.

De 1959 és el poema "Noche triste de octubre. 1959" de Jaime Gil de Biedma (1929-1990), el poeta barceloní que la crítica adscriu a l'anomenada Escola de Barcelona, on va tenir de companys de viatge Alfonso Costafreda, José Agustín Goytisolo, Josep Maria Castellet i Gabriel Ferrater. El poema, tot i ser de les acaballes de la primera postguerra, tramet, amb Barcelona com a escenari, una grisor de plom que no ha desaparegut.


Noche triste de octubre. 1959

Definitivamente parece confirmarse que este invierno
que viene, será duro.
Adelantaron
las lluvias, y el Gobierno,
reunido en consejo de ministros,
no se sabe si estudia a estas horas
el subsidio de paro
o el derecho al despido,
o si sencillamente, aislado en un océano,
se limita a esperar que la tormenta pase
y llegue el día, el día en que, por fin,
las cosas dejen de venir mal dadas.

En la noche de octubre,
mientras leo entre líneas el periódico,
me he parado a escuchar el latido
del silencio en mi cuarto, las conversaciones
de los vecinos acostándose,
todos esos rumores
que recobran de pronto una vida
y un significado propio, misterioso.

Y he pensado en los miles de seres humanos,
hombres y mujeres que en este mismo instante,
con el primer escalofrío,
han vuelto a preguntarse por sus preocupaciones,
por su fatiga anticipada,
por su ansiedad para este invierno,
mientras que afuera llueve.

Por todo el litoral de Cataluña llueve
con verdadera crueldad, con humo y nubes bajas,
ennegreciendo muros,
goteando fábricas, filtrándose
en los talleres mal iluminados.
Y el agua arrastra hacia la mar semillas
incipientes, mezcladas en el barro,
árboles, zapatos cojos, utensilios
abandonados y revuelto todo
con las primeras Letras protestadas.

dilluns, 25 de setembre de 2017

Els zoos humans del Parque del Retiro de Madrid i de Barcelona

Grup d'indígenes filipins al Retiro (1887)
Museo Nacional de Antropología


Fins al 26 de novembre es pot visitar al Museo Nacional de Antropología de Madrid l’exposició “Imágenes de una exposición. Filipinas en el Parque del Retiro en 1887”. La mostra vol ser una reflexió a través de fotografies i objectes procedents de l'Exposición General de Filipinas de 1887.

Al Parque del Retiro, al costat de la Casa de Fieras, Madrid va viure un esdeveniment que s'emmarca en el context de les exposicions universals, que van sorgir en les principals ciutats europees des de mitjan segle XIX. Hi van ser exhibits quaranta-tres indígenes filipins de diferents grups ètnics: igorots, negritos, tagals, chamorros, carolins, moros de Joló (musulmans) i un grup d'habitants de les illes Visayas. Aquests individus els van acompanyar un grup de tabaqueres i teixidores, que tenien l'estatus de treballadors artesans i cobraven un sou. Elles i els musulmans passaven la nit en una pensió mentre la resta d'indígenes pernoctaven en el poblat construït per a l'ocasió. I cal afegir-hi la presència d'animals, com una serp pitó de set metres, dos carabaos (búfals d'origen asiàtic) i una grua.

La premsa de l'època ho anunciava de manera sensacionalista i parlava de festes salvatges, baralles de galls amb ganivetes als esperons a l'estil dels filipins, i danses i sacrificis rituals.




Transcorreguts 130 anys des de la seva exhibició, molt lluny en el temps (però veurem que no tant) i de les mentalitats que les feien possibles, el Museo Nacional de Antropología vol recorda aquelles mostres antropològiques i fer-nos reflexionar sobre la manera com es "va mostrar" Filipines als espanyols, el 1887. Una exposició, la de 1887, que, com totes les exhibicions antropològiques, eren una manera d'exercir el control polític i econòmic de les colònies, situades molt lluny de la metròpoli i, per tant, desconegudes per la majoria de ciutadans de l'Estat. Cuba, Puerto Rico, Filipines i altres illes del Pacífic eren les restes d'un imperi colonial que tenia els dies comptats. Quan, el 1898, Espanya perd la guerra contra els americans perd també els territoris d'Ultramar, i les possessions espanyoles quedaran reduïdes al Protectorat Espanyol al Marroc, Ifni, el Cap Juby, la Guinea Espanyola (independitzada l'any 1968, i de la qual en parlarem més avall) i el Sàhara Espanyol entregat al Marroc i Mauritània contra els desitjos dels sahrauís berbers, que volien constituir-se en estat independent.




Tant les exposicions universals com les de caràcter més monogràfic (econòmic i industrial) van servir per marcar pautes de com una nació havia de ensenyar les seves pròpies riqueses, incloent les colonials. Les celebrades a grans ciutats, com Londres o París, seran referents a l'hora d'assumir models expositius, però sobretot ho va ser l'Exposició Colonial d'Àmsterdam de 1883 (en la qual es va inspirar la mostra del Retiro). Aquesta novetat expositiva va generar "maneres de presentar" que van incloure tant les riqueses naturals com els elements d'un progrés tècnic, al costat dels habitants d'aquests països participants, de vegades, com una cosa pintoresca i diferenciada de la resta del món. El cientifisme, marcat pel positivisme, conduïa a què allò representat s'assumís com la realitat, posant, d’aquesta manera, el colonitzador per sobre dels indígenes “no desenvolupats”. A la fi del segle XIX gairebé cap europeu qüestionava el colonialisme i el domini sobre altres pobles, però no tots enfocaven de la mateixa manera aquesta realitat.


Baralles de galls, el 1887, al Retiro


Les institucions que van estar implicades van encarregar reportatges de l’exposició (com les que il·lustren aquest apunt), i seran els fotògrafs –no tots oficials– els qui acabaran creant unes imatges que han perdurat més enllà de la mostra i de la pròpia realitat filipina: no oblidem que els ciutadans no tenien cap altra referència del món que allò que se’ls ensenyava a les exposicions. De fet, res diferent del que succeeix avui quan els mitjans de comunicació seleccionen unes imatges i unes notícies, i no unes altres, per informar i il·lustrar l’actualitat. Si no hi ha esperit crític i contrast de la informació, només rebem una part de la realitat.

Un exemple de la manipulació fotogràfica es pot constatar en tres imatges que mostren la mateixa persona. En una d'elles podem veure-la en un estudi amb uns fons de selva i caracteritzat com un salvatge, mentre que en una altra està fotografiat vestit a la filipina, i en la tercera hi apareix amb jaqueta i corbata, com un europeu. A més, se sap que aquest home és mestre d'escola.


Una cabana filipina, al Retiro (1887)


L'organització de l'exposició madrilenya, gestada al llarg de diversos anys, va estar a càrrec de la Comisaría Regia i va ser fruit de l’esforç de Víctor Balaguer mentre va ser ministre d'Ultramar al Govern de l’Estat. La varietat d'interessos que van motivar-ne la posada en marxa, ja fossin econòmics, religiosos o polítics, i les persones que van participar-hi van condicionar el resultat final, i ni els uns ni les altres es van caracteritzar per la seva homogeneïtat. La presència física a l'arxipèlag (el coneixement de la realitat, condicionada o no) va marcar la barrera entre els diferents grups que van estar involucrats en el que va passar a Madrid en 1887, i les crítiques que l’exposició va rebre.




Els altres zoos humans madrilenys

L'any 1897, cap a finals del mes de setembre, en els jardins del Recreo del Buen Retiro (on avui hi ha el Palacio de Comunicaciones, al costat de la font de la Cibeles), s'hi va exhibir una part de la tribu aixanti que entre els mesos d'agost i novembre va fer estada a Barcelona i de la qual en parlem més endavant. Qui va contractar l'espectacle va ser l'empresari J. Jiménez Laynez.


Joa, el seu fill i José González, mosso del laboratori
Exposició aixanti del Retiro de Madrid (1897)
Archivo Fotográfico del Museo Nacional
de Antropología de Madrid


Tres anys més tard, entre el 10 de març i el 28 d'abril de 1900, en els mateixos jardins del Retiro, i contractada pel mateix empresari, era exhibida una tribu d'inuits (esquimals) de la península del Labrador, que eren portats des de Londres camí de París per a ser exhibits a l'exposició universal d'aquell mateix any. Amb el mateix esperit cientifista de totes aquestes exhibicions, el poble de Madrid "culte" (en aquests espectacles es paga entrada i, per tant, es limita l'accés a les classes amb poc poder adquisitiu, i "culte" és sinònim de "burgès") és convidat a veure els costums d'aquesta "curiosa" tribu, com es pot llegir en el catàleg de vuit pàgines que es va editar per a l'ocasió: Los habitantes del Polo Ártico en los jardines del Buen Retiro en Madrid. Primera exhibición en Europa de una aldea esquimal, del qual se'n conserva un exemplar en el Museu Nacional de Antropología. No era la primera perquè abans havien estat a Londres, però és clar, les illes britàniques són un altre món.


La tribu inuit del Retiro de Madrid (1900)


Exhibicions a Barcelona

Hem esmentat Víctor Balaguer (1824-1901) i potser algú s’haurà quedat amb el dubte. Sí, efectivament, estem parlant de qui va ser president de la Diputació de Barcelona (1868-1869), l’historiador i escriptor barceloní que va batejar els carrers de l’Eixample.

De la mateixa manera que el 1887 a Madrid eren exhibits els indígenes filipins, per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ser construït el Pavelló Colonial (al costat de l'entrada de l'avinguda del Marquès d'Argentera), on es van exposar productes de les colònies i hi va haver presència d'indígenes filipins.

També amb l'Exposició de 1888 com a referència, però sense formar-ne part, Francesc Darder, va instal·lar el Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica (1) al passeig de Gràcia de Barcelona, entre el carrer de Casp i la Gran Via. Entre espècimens de ciències naturals, hi va exposar cranis humans de diverses ètnies i el famós boiximà dissecat,  l'anomenat "Negre de Banyoles", que des de 1916 fins al 2000 va ser exhibit a la capital del Pla de l'Estany, on va anar a parar definitivament el Museu Darder.


El boiximà quan encara estava
al Museu Darder de Banyoles
© Museu Darder


Durant l'Exposició Internacional de 1929 hi va haver el Poblat Oriental, una mena de Poble Espanyol molt més reduït, que reproduïa carrers i edificacions amb comerços tradicionals de països diversos del nord d'Àfrica, com el Marroc, Tunícia i Egipte, i asiàtics com Turquia, Pèrsia, Birmània i Hong-Kong, o Palestina, que en el seu recinte reproduïa el Sant Sepulcre.


Aïcha llegeix les línies de les mans en un estand del Poblat Oriental
de l'Exposició Internacional de 1929


Pel que fa estrictament a zoos humans, Barcelona també en va acollir uns quants. Aquests zoos són iniciatives comercials privades properes a les atraccions de fira i allunyades de l'esperit de les exposicions oficials, i cal subratllar que no van tenir l'èxit de públic que tenien a la resta d'Europa. És probable que la moral catòlica, sempre tan paternalista, regules no només el tarannà personal sinó també les iniciatives comercials.


Indis a cavall, durant l'estada del circ de Buffalo Bill a Barcelona
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Barcelona (1889)


El primer de què es té notícia va ser el circ de Buffalo Bill's Wild West, que el 18 de desembre de 1889 es va instal·lar, durant cinc setmanes, a l'illa dels carrers Muntaner, Aribau i Rosselló, amb 200 indis americans i el mateix nombre de vaquers mexicans, i 200 animals, entre cavalls, búfals i bisons. La vida dels indis, espectacles a cavall i escenificacions d'atacs indis, assalts a diligències i batalles amb la cavalleria americana formaven part del programa. Malgrat tot, encara que l'exhibició antropològica hi era present, el format circense li donava un caràcter diferent respecte als zoos humans.


Cartell de l'exhibició aixanti a París (1895)


El segon gran espectacle, en aquest cas més pròpiament un zoo humà que no pas el del circ de Buffalo Bill, es va produir durant l'estiu i la tardor de 1897. Un poblat d'una tribu aixanti de l'Àfrica Occidental britànica (actualment, Ghana), va ser exhibit en un descampat de la Ronda de la Universitat proper a la plaça de Catalunya, i només va ser criticat perquè l'espai no estava aclimatat (els zoos humans eren anomenats eufemísticament "jardins d'aclimatació"), no hi havia arbres i els indígenes patien el sol de l'estiu. Durant la segona quinzena de setembre de 1897, una part dels indígenes del poblat va ser traslladada a Madrid, i segons algunes fonts també van estar a València. A la premsa de l'època se'n parlava en aquests termes de la presència dels aixanti a Barcelona:

"L'exhibició dels aixantis ofereix atractius. No fan habilitats com els artistes del Circ, ni es lliuren a exercicis aparatosos més o menys teatrals: allà, en el solar del carrer de la ronda de la Universitat [...] hi tenen el seu vilatge i s'hi estan com a casa seva" i és interessant "veure'ls per formar-se una idea del modus de ser d'un poble tan interessant." (2)


Tribu aixanti exhibida a Barcelona, en un solar de la Ronda
Universitat, proper a la plaça de Catalunya (1897)
Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC)


No ens estranyem. Com hem apuntat, tot i l'exhibició pública, aquestes "atraccions" antropològiques i anatòmiques estaven controlades, inicialment, tant per l'espai inequívoc de les grans exposicions universals com per l'esperit científic que les justificava: la medicina i l'antropologia. Però un cop l'atracció és al carrer hi ha altres elements que serveixen per cridar l'atenció del públic: la nuesa. Dones i homes indígenes despullats, que passen per sobre de la moral imperant precisament perquè no són tractats com a humans civilitzats, sinó com a una curiositat exòtica justificada pel seu caràcter salvatge en un context naturalista, com s'extreu dels comentaris a la premsa, on es parla de bellesa i esveltesa en sentit animal.


Cartell amb l'actuació de la tribu àrab dels Benj-Zoug-Zoug (1886)
Circo Ecuestre Barcelonés


L'èxit de l'experiència animarà els propietaris de les col·leccions antropològiques i anatòmiques a convertir-les en exposicions itinerants, i acabaran sent atraccions. Al marge de les exposicions, en la mesura que ens acostem a l'últim terç del XIX les fires seran el nínxol ecològic natural dels museus anatòmics. A finals del segle XIX, un cop més en un context circense, tornen els espectacles amb indígenes: la tribu àrab dels Benj-Zoug-Zoug (debuten el 18 de febrer de 1886), amb un programa farcit d'atraccions "africanes", i uns nans bengalís (1894) al Circ Eqüestre de la plaça de Catalunya.


Cartell amb l'actuació dels nans bengalís (1894)
Circo Ecuestre Barcelonés


A principis del segle XX, en el context dels parcs d'atraccions, el Turó Park acollirà tres zoos humans: una tribu mahometana i el seu harem (1913), la tribu dels himàlaies (1915) i el village lil·liputenc (1917). Els himàlaies eren anunciats a la premsa com a "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos".


El públic es passeja pel village senegalès instal·lat al Tibidabo (1915)
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya


I al Tibidabo se n'exhibien dues: un village senegalès (1915), una "original reproducción de un poblado, con sus calles, casas, iglesia, y sus diminutos habitantes"; i la darrera que tenim documentada, una tribu fulah de Guinea Equatorial, que des d'abril fins octubre de 1925 va ocupar, primer, la terrassa que tres anys més tard seria ocupada per l'atracció de l'avió, i més posteriorment van ser traslladats davant de l'hotel Florida.


Grups de nens fulah en una terrassa del Tibidabo (1925)


Barcelona va fer una cosa semblant amb l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”, que el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada va acollir des del juny de 2016 fins a finals de juny d’enguany. En aquest cas, es revisava la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola (fins a 1968 sempre present a les fires de mostres com una curiositat exòtica), i ens permetia recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, Barcelona es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.


Imatge de caça i adquisició de primats. Guinea Equatorial
Fons Sabater Pi. Universitat de Barcelona


L'últim zoo humà

Les exhibicions d'humans com a espectacle en els anomenats "jardins d'aclimatació" van atraure milions d'espectadors a Europa, Estats Units i Japó durant el segle XIX i principis del XX; no només a les exposicions universals, colonials i comercials, i en espectacles i atraccions, sinó també en circs i en barraques de fira, on l'exotisme dels indígenes va acabar deixant pas a les rareses i les malformacions físiques. La darrera d'aquestes exhibicions humanes es va produir l'any 1958 a Brussel·les (Bèlgica), en un village amb indígenes del Congo, aleshores encara una colònia belga a Àfrica. Com aquell que diu, fa quatre dies.

Ara no n'hi ha perquè els occidentals viatgen a llocs exòtics a fer de turista. Allà el reben amb vestits tradicionals, els fan danses rituals i els venen artesanies fabricades industrialment (probablement a la Xina), i tornen sense haver conegut gairebé res de la realitat d'aquelles societats. S'han invertit les tornes. Ara, els promotors de zoos humans són els tour operadors i els recintes es diuen resorts i creuers. Tot plegat té alguna cosa de justícia poètica.


Imatge del village congolès de Brussel·les (1958)


*


(1) Podeu trobar la història dels museus que va crear a Barcelona Francesc Darder (del qual l'any que ve se'n celebrarà el centenari de la seva mort) en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017).

(2) Citat per Contreras, J. i Terrades, I. "L'exhibició d'aixantis a Barcelona", a L'Avenç (1984), núm. 72, p. 30-36.

(3) Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Exhibiciones etnológicas vivas en España. Espectáculo y representación fotográfica". En:  Carmen Ortiz García, Antonio Cea Gutiérrez, Cristina Sánchez Carretero (coord,), Maneras de mirar: lecturas antropológicas de la fotografía. Madrid: CSIC, 2005.