dissabte, 25 octubre de 2014

Passatge insòlit: barraques de fira a Santa Coloma de Gramenet



Si dijous passat, a la Biblioteca de Nou Barris, amb la xerrada “La parada dels monstres: fenòmens de fira a la Barcelona del XIX-XX” intentàvem rescatar el món de les barraques de fira finiseculars, aquest cap de setmana farem d’espectadors en el Passatge insòlit de Santa Coloma de Gramenet.

Passatge insòlit és una fira que es presenta per tercer any consecutiu als Jardins de la Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet. La cita, única en aquest gènere, acull vuit propostes de petit format: espectacles de fantasia a dins de carpes, atraccions que funcionen amb energia humana, xarlatans, titellaires, endevins i una llarga llista d’espècimens que fan una posada al dia de la màgia i l’estètica d’aquell univers que fascinava els nostres avis i rebesavis, i que ens continua fascinant a nosaltres com tantes vegades haureu pogut comprovar en aquest blog.

A la veu del clàssic “Passin i vegin!”, en aquest itinerari de propostes, que tindran sessions contínues els dies 25 i 26 d’octubre de 18 h a 22 h n’hi ha d’inspirades en les antigues barraques de fira, com és el cas d’El venedor d’històries, encarnat per Ireneu Tranis, que amb les seves narracions màgiques recupera l’esperit i les tècniques més populars de la tradició oral. Los Galindos i la companyia de marionetes Txo Titelles sumen els seus esforços a Matías o el desig de volar, en què presenten un dels més grans trapezistes de circ i la seva entranyable història. Antigua & Barbuda hi portarà dos artefactes: la màquina de relaxació Les tumbones i una sorpresa dissenyada per a l’ocasió. La companyia Onírica Mecánica representarà Circo Submarino, un circ que aixeca el teló per mostrar les misèries de l’última espècie extingida: l’ésser humà. Completen la programació Phi, el fenomen, de Palimpsest Teatre, centrat en el cinema mut, i tres espectacles de companyies estrangeres: El circ de les puces, de la francesa Les Petits Miracles, amb Mimi, Zaza i Lulu, els minúsculs protagonistes de l’espectacle, només invisibles als ulls dels escèptics; el també francès Moulin Cabot, amb llum tènue, estètica rovellada i la música d’un gramòfon apedaçat, i Poufff, dels holandesos Lichtbende, que es podrà veure al Teatre Sagarra i permetrà descobrir com es fabriquen els somnis amb un joc de llums i ombres.

No veurem nans, gegants, dones barbudes, caps parlants ni d’altres fenòmens d’aquell món excèntric del passat, però segur que ens deixarem endur per la màgia de la posada en escena que ens portarà a un paisatge que perdura en el vell cinema i els cartells dels antics espectacles de fira i de barraca ambulant.


Programa de Passatge insòlit


2013

2012

diumenge, 19 octubre de 2014

La bôite del Trole

 La cantonada del Trole, amb el primer anunci de sabons Lagarto (1925)


Fa un temps ja vaig parlar a Bereshit, a l’article “Tramvies i llangardaixos”, del bar El Trole  del passeig de Lluís Companys, entre la ronda de Sant Pere i el carrer Trafalgar, davant de l’Arc de Triomf. Nascut l’any 1896 amb el nom de Troley, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser castellanitzat per imperatiu legal. El Trole el recorden molts barcelonins per l’anunci de sabó Lagarto que coronava la façana.

En aquell article explicava la relació entre el nom del bar, els tramvies i la privilegiada situació del local. Construït on fins el seu enderroc hi va haver la muralla medieval i el baluard del Portal Nou, aquesta gran esplanada va ser des d’antic el punt on els camins, el d’Horta i el de Ribes, entraven a la ciutat de Barcelona; s’hi trobaven la riera d’en Malla i el Rec Comtal. Era, doncs, un punt neuràlgic de comunicació hi ho va ser durant molt de temps, sobretot en el moment en què es va instal·lar ben a prop el mercat del Born. Era el lloc de parada dels carruatges que havien d’entrar a la ciutat i on els carreters aprofitaven per esmorzar i les cavalleries per calmar la set en l’abeurador que el senyor Parera, l’avi del senyor Joan, l’actual propietari, va instal·lar davant del Trole.

El Trole a principis dels anys 70

Però el Trole, més enllà de la seva funció com a bar i lloc de reunió, amaga una història que poca gent sap exceptuant, és clar, els seus usuaris, que no la saben del tot.

Mitjans anys 60 els Parera van tenir una feliç idea: va convertir el Trole en una bôite juvenil per a noies i nois entre 15 i 18 anys, el diumenge a la tarda de quarts de sis a quarts de deu del vespre.

En aquella època no existia cap local d’aquestes característiques, on menors d’edat d’ambdós sexes poguessin escoltar música i ballar, i va caler un permís especial per posar en marxa la iniciativa. El permís l’havia de donar el Governador Civil de Barcelona, que en aquella època era Antonio Ibáñez Freire (1963-1966), un militar falangista que va lluitar amb la División Azul durant la Segona Guerra Mundial i que va ser condecorat amb la Creu de Ferro nazi. Però si per alguna cosa és recordat és perquè va ser l’encarregat de reprimir la caputxinada (març 1966), amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), i va allargar la seva glòria fins arribar a ser Ministre de l'Interior (1979) amb el Govern Suárez.

Gràcies a la corrupció que sempre ha guiat l’administració de l’Estat, es va poder obtenir l’autorització que va signar el propi governador. Però si la bôite del Trole va tenir èxit va ser gràcies a la música que hi sonava. Els Parera tenien un amic que treballava en uns estudis de gravació de Londres que els feia arribar les cintes de les darreres novetats del rock & roll i de la música pop britànica abans que els discos fossin editats a Espanya. Així, entre els vinils de Los Sírex i del Duo Dinámico, era possible, per exemple, escoltar la música de The Beatles abans que ningú.

Tot plegat va sorgir enmig de dos fenòmens musicals: el naixement d’un dels programes radiofònics insígnia de música moderna, Parada de éxitos de Radio Juventud, i l’actuació de The Beatles a La Monumental el 3 de juliol de 1965.

Parada de éxitos era dirigit i conduït per Agustín Rodríguez, sota el patrocini d’El Corte Inglés, que s’havia instal·lat a Barcelona el 1962. Agustín Rodríguez era conegut de la família Parera, la qual li feia arribar les novetats musicals en exclusiva i el presentador els tornava el favor tancant l’emissió de la nit del dissabte acomiadant el programa amb un “Hasta mañana en el Trole”.

L’entrada a aquella bôite improvisada costa 30 pessetes i donava dret a una consumició. El Trole disposava d’un altell d’aquells amb barana de fusta com el del cafè Zurich i de la instal·lació d’un equip d’altaveus i d’un reproductor de cintes magnetofòniques. Durant un temps, els dos espais, bar i altell, van compartir l’ambient musical amb el partit de futbol que televisava TVE el diumenge a les vuit del vespre, en uns anys en què encara eren poques les llars que tenien receptor de televisió. Més endavant, quan es va consolidar la iniciativa, la zona de ball es va traslladar a la sala que es va habilitar en el soterrani.

En Joan Parera explica l’enrenou que va provocar tot plegat. Primer, perquè els assistents eren menors i s’hi barrejaven noies i nois, sense mares ni adults que fessin d’espelma. Després, perquè abans de l’hora d’obertura s’aplegava una bona quantitat de gent davant del bar, cosa que no era ben vista per la policia, que dissolia qualsevol grup de més de tres persones per evitar “conspiracions”. Però l’autorització signada pel governador feia tancar les boques de l’autoritat subalterna.

En aquells anys, l’única possibilitat que hi havia de muntar un guateque en un local públic per a gent molt jove era fent veure que se celebrava una festa d’aniversari o un esdeveniment semblant. El Trole no només oferia l’espai per aquest jovent sinó la possibilitat d’escoltar música actual i de primera mà. L’èxit va durar fins que la permissivitat governamental es va estendre i altres locals més ben condicionats van oferir música en directe amb el conjunts del moment, com per exemple el San Carlos Club del carrer Gran de Gràcia.

Avui el Trole sobreviu saludablement només com a bar, amb una terrassa de vistes privilegiades cap a l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella, en aquell indret que va ser porta d’entrada a la Barcelona murallada, nus de comunicacions i una finestra d’acords i aire fresc.

divendres, 3 octubre de 2014

L'Herbolari del Pi i el jardí botànic desaparegut

Auca de David Grió Garriga,
pel 110 aniversari de l'Herbolari del Pi (1950)


Quan es parla de la botiga més antiga de Barcelona sempre surt el nom de la Cereria Subirà de la Baixada de la Llibreteria, que llueix un rètol en l’interior on es diu que va ser fundada l’any 1761. És cert que el comerç va obrir les portes en aquest any, però ho va fer en un local del carrer de l’Argenteria, i no es va instal·lar en la ubicació actual fins l’any 1909. Però encara que prenguéssim aquella data com a referència, aquesta cereria no seria la botiga més antiga de la ciutat.

Al carrer Sant Pere més Baix hi ha la Farmàcia Padrell (actualment, Fonoll), instal·lada en aquest indret poc després de 1714, quan Felip V va fer enderrocar part del barri de la Ribera per construir la ciutadella militar. Abans d’aquest trasllat, la Farmàcia Padrell tenia les portes obertes a la Ribera, prop de Santa Maria del Mar, des de 1561. És a dir, tant per l’any de fundació com per l’any de la instal·lació definitiva en el lloc actual, la Farmàcia Padrell és el comerç i la botiga més antiga de Barcelona.

La farmàcia Padrel del carrer Sant Pere més Baix,
fundada l'any 1561

Malgrat que podem trobar (encara) algunes botigues que remunten el seu origen a la primera meitat del segle XIX (Can Culleretes, 1786, carrer d'en Quintana; l’Herbolari del Rei, 1828, carrer del Vidre; Restaurant 7 Portes, 1836, passeig d'Isabel II; o la Farmàcia Nadal, antiga Doctor Masó, 1850, Rambla amb Bonsuccés), si les mirem des del punt de vista gremial les farmàcies i els herbolaris són les que preserven millor l’aroma de l’antiguitat. Malgrat l’evolució, no són poques les farmàcies que conserven estris i mobiliari originals; però són els herbolaris, sobretot, els que han aconseguit que el temps s’hagi aturat entre les seves parets. Tant pel que fa a l’estètica com al servei que ofereixen i que ens permet traslladar-nos a l’Edat Mitjana, com és el cas especial de l’Herbolari del Rei.

La relació entre apotecaris (els antics farmacèutics) i els herbolaris és molt directa. En les plantes tradicionals que s’han fet servir per guarir malalties s’hi ha descobert amb el temps els principis actius que la farmàcia moderna obté en els laboratoris per a la fabricació de medicaments. Els grans herbolaris del passat eren botànics i eren, per tant, coneixedors experts de les propietats de les plantes. L’especialització, però, va dur els apotecaris a separar-se no només dels herbolaris, sinó també d’altres oficis com la cereria, l’adrogueria o els confiters. A més, la medicina popular, amb remeieres, curanderos, xarlatans i frares (a l’Edat Mitjana als frares se’ls prohibí exercir la medicina), sempre ha buscat els seus propis espais fora dels coneixements acadèmics. Encara avui gaudeix de bona salut, i la Fira de Sant Ponç, patró dels herbolaris, que se celebra cada 11 de maig al carrer Hospital, n’és la mostra més viva i festiva.

Els Salvador (1626-1855), il·lustre família de naturalistes i apotecaris activa a la ciutat des del segle XVI, van tenir oberta la seva farmàcia del carrer Ample cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui ocupada per l’edifici de Correus) fins que el 1855 va tancar les portes després de la mort del darrer dels Salvador, Josep Salvador i Soler (1804-1855). Del llegat d’aquesta família se’n pot veure el gabinet d’història natural original, una de les col·leccions naturals i científiques més importants d’Europa i una de les poques que ha arribat gairebé íntegres fins als nostres dies, a l’exposició Salvadoriana: el gabinet de curiositats de Barcelona, instal·lada en el Jardí Botànic de Montjuïc.

El jardí botànic dels Salvador estava situat entre la muralla i el Portal
de Sant Antoni (40) per sota del carrer de Sant Antoni Abat (39)
Fragment d'un plànol de 1806 (ICC, RM19425)

El carrer dels Salvador, situat al Raval, prop del portal de Sant Antoni, fa honor a aquesta família en un lloc no gens gratuït perquè va ser en aquest indret on aquests apotecaris tenien el jardí botànic que els subministrava les plantes necessàries per a molt dels remeis que elaboraven en la seva oficina. El Raval va ser durant molt de temps un espai situat als afores de la ciutat (d’aquí el seu nom), que va créixer als marges dels camins principals que menaven més enllà de la Rambla. Abans de la industrialització, va ser terra d’hortes, esglésies, monestirs i hospitals, i de jardins botànics cuidats dins dels claustres monacals.

Si bé la venda ambulant d’herbes recollides per velles a la muntanya va existir fins els anys 60, els herbolaris de Barcelona també han gaudit dels jardins botànics com a font de subministrament fins a principis del segle XX. On era aquest jardí botànic? Ara hi anem.

Després del supervivent Herbolari del Rei (1828) del carrer del Vidre, l’altre gran herbolari de la ciutat va ser l'Herbolari del Pi, fundat l’any 1840 i situat a la Riera del Pi número 19 (actual carrer del Cardenal Casañas, rep el nom de la riera que entrava pel Portal dels Orbs o de l'Àngel, i seguia per Cucurulla, carrer i plaça del Pi, i desguassava a la Rambla). La botiga estava davant de l’església del Pi i al costat de l’edifici de la Confraria de la Sang, als baixos del qual havia l’enyora Estamperia del Pi. La Confraria de la Sang va gaudir de gran fama entre els barcelonins perquè, guarnits amb túniques i capirots negres, els seus membres van assistir a totes les execucions públiques des del segle XIV fins 1897, any de la darrera a mans del botxí titular de l’Audiència de Barcelona, Nicomedes Méndez.

La història de l’Herbolari del Pi és força peculiar. El negoci va ser fundat per Josep Villar o Villard, un botànic d’origen francès. Explica algun cronista que, gelós de les infidelitats de la seva dona, la va apallissar fins creure-la morta, i va fugir cap a França sense saber que la seva muller continuava viva i conduint el negoci.

Posteriorment, el negoci va passar a mans d’un altre botànic, Maurici Torras. Per no perdre els costums de la casa, el senyor Torras s’entenia amb la seva criada, Pilar Bruballa. Sense saber què n’opinava la família, la Pilar va tenir sort perquè al morir Maurici el botànic va llegar a la criada l’herbolari i d’altres instal·lacions relacionades amb l’ofici. Convertida en mestressa, Pilar Bruballa va dirigir el negoci fins poc abans de morir, moment en què, quina sorpresa, va decidir deixar en herència una part de les seves possessions a la seva criada, amb la qual no sabem quina mena de relació les unia.

La botiga, però, va passar a mans d’Agustí Garriga Bofill, que provenia d’una coneguda família d’apotecaris i herbolaris de Viladrau, de la qual també en són descendents l’escriptor Guerau de Liost (Jaume Bofill i Matas, 1878-1933) i el farmacèutic i escriptor Jaume Bofill i Ferro (1893-1968), company de lletres de Carles Riba, Carner, Manent i Obiols, que se havien reunit més d’un cop a Ca l’Herbolari, la casa senyorial dels Bofill, fundada per rebesavi, que havia estat herbolari de cambra de Carles III.

De l’Agustinet, com era conegut entre familiars i amistat properes, no en saben cap embolic de faldilles. Era un carlí que havia estat president d’honor dels requetès de Barcelona: a la rebotiga s’hi reunien els seus amics, presidits per un retrat dedicat de Carles VII.

El va succeir el seu nét David Griñó Garriga, que va ser el propietari del negoci fins que va tancar la botiga. Home polifacètic, va compaginar la botànica amb el dibuix de goigs, la poesia i, sobretot, amb la divulgació de la cultura d’arrel popular, de la qual va escriure llibres de remeis, herbes, receptes, oficis i bolets, entre d’altres. Seves són les poesies de les rajoles que adornen el carrer Comtal.

Va redecorar l’herbolari amb els mobles de la farmàcia que en Pompeu Gener, Peius, periodista i farmacèutic de formació, tenia en el número 2 de la plaça del Pi, just a l’esquerre de l’entrada del carrer de Petritxol. Heretada del pare, la farmàcia d’en Peius era coneguda pels seus xarops, i donava darrere per darrere amb l’Herbolari del Pi. Quan la farmàcia va tancar, David Griñó es va quedar el mobiliari, d’estil modernista i decorat amb dibuixos d’Apel·les Mestres, que feien companyia als tres figures que presidien la botiga: una estatueta de la deessa Flora, que ens recordava les arrels clàssiques i mítiques del coneixement; un retrat del científic Carl von Linné, pare de la taxonomia moderna; i una altra estàtua amb un personatge típic dels vells herbolaris, el “nen de les sangoneres”. Quan encara es feien sagnies, aquests animalets els criaven i el venien els herbolaris, dins d’unes peixeres i a la vista del públic.

Entrada de l'Herbolari del Pi, en el Poble Espanyol

L’Herbolari del Pi va sobreviure en el seu emplaçament original fins que als anys 50 va ser traslladat al Poble Espanyol de Montjuïc, convertit en una relíquia per a turistes i despistats (l’any 2008 encara hi era, però em temo que d'uns mesos ençà ha perdut part de la seva integritat). Va ser poc després que se celebrés el 110 aniversari del seu naixement, motiu pel qual el mateix David Griñó li va dedicar una auca (la que encapçala aquest apunt), coincidint amb la celebració de la diada de Sant Ponç de 1950.

Interior de l'Herbolari del Pi, en el Poble Espanyol

Però aquí no s’acaba la història d’aquesta emblemàtica botiga. Com hem dit més amunt, la criada de Pilar Bruballa va heretar una part del negoci, tan espectacular com ho era l’herbolari: un jardí botànic. Una mansió que duia per nom La Florida i que alhora que jardí era un viver de sangoneres i magatzem d’herbes i llavors.

El jardí botànic de l'Herbolari del Pi, segon una publicitat de 1879

La magnífica finca, de dimensions considerables (més gran que una illa de l’Eixample), estava situada, com es pot llegir en un full publicitari, a la carretera del Clot (actual carrer de Ribes), prop del Fort Pius, just al darrere del Teatre Nacional de Catalunya, en el que aleshores era el terme municipal de Sant Martí de Provençals.

Fragment d'un plànol de 1890, amb el jardí botànic
situat entre la carretera de Ribes i el carrer Casp

De la mansió i del jardí botànic encara se’n conservaven restes destinades a altres usos a principis dels anys 50. Si deixem de banda el jardí botànic del monestir de Pedralbes, el de La Florida, va ser l’últim dedicat a subministrar plantes, llavors i sangoneres als herbolaris i als apotecaris. Si en lloc del Clot aquest jardí botànic hagués estat situat en un indret més “noble” de la ciutat, potser hauria tingut més oportunitats de sobreviure. Però no ens lamentem: l’arqueologia només es pot fer sobre les ruïnes del passat.

 Factura de 1879 a nom de Mauricio Torras,
signada per la seva criada Pilar Bruballa

dimarts, 23 setembre de 2014

Shanà tovà 5775


ראש השנה
Rosh ha-Shanà 5775
Shanà tovà umetukà
Anyada buena i dulse
Feliç i dolç Any Nou


El Rosh Ha-Shanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tishrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2014 amb els dies 25 (al capvespre del dia 24) i 26 de setembre (per als jueus de la diàspora).

Som a l'any 5775 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. I com cada any, ens repetim quan afirmem que, com totes les dades religioses aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall. Alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5775 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers.

La festa comença la vigília de l'1 de Tishrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el shofar, un instrument fet de banya d'animal kósher (pur; com la cabra, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).

Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregaria, de reflexió, de penediment, de record i de bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i mangranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Yom Kippur, el Dia del Perdó (10 de Tishrí, és a dir, al capvespre del 3 d'octubre d'enguany).

A les postals antigues que normalment acompanyen la celebració del Rosh Ha-Shanà en aquest blog, avui hem volgut acostar-nos al pop kitsch de les dècades de 1960 i 1970, tan comú a totes les festivitats populars i religioses de totes les cultures.




L'Avinu Malkenu (Pare nostre), com el que interpreta Barbra Streisand en aquest vídeo, és un exemple de pregària per aquestes dates. I tant si s'és creient com si no, les pregàries, com els salms, fan de bon escoltar i li posen màgia a l'atzar estel·lar.


[+]

Rosh ha-Shanà 5772
Rosh ha-Shanà 5773
Rosh ha-Shanà 5774

[Les postals antigues de felicitació del Rosh ha-Shanà han estat baixades de The Magnes Collection of Jewish Art and Life]

dimecres, 17 setembre de 2014

Teatre Arnau: l'últim teatre de Barcelona

Salón Arnau (1904)
Foto: Lluís Girau Iglesias


“Si volvemos al Paralelo, bajando de la montaña por la calle del Conde del Asalto, nos encontraremos con el punto neurálgico del barrio. Lo que resta de aquella picaresca de antaño se reúne todavía en la pequeña plaza que se forma en el cruce del Paralelo con la calle Nueva, entre el Español, el cine Arnau, la cascabelera “boîte” de Benito, un minúsculo parque de atracciones, dos o tres bares el Arnau, El Retiro, el kiosko Gayarre—, en donde se bebe y se vive, y dos misteriosos subterráneos que comen y devuelven la gente que engullen a todas las horas del día. Como fondo, vemos el más bello decorado ciudadano. Las chimeneas de la fábrica de gas por la que la luna juega al escondite en sus noches de salida. Este espacio está lleno de vitalidad, de bullicio, de follón.
Los que están en el ajo le llaman a este ágora de
mangantes “El Peñón”.
Ángel Zúñiga, Barcelona y la noche (1948)

Aquesta és la imatge de postguerra que ens dibuixa el periodista Ángel Zúñiga, corresponsal de La Vanguardia a Nova York durant 27 anys, podria ser el retrat de qualsevol dels racons del que va ser el Paral·lel històric, el Paral·lel que des de finals del segle XIX va absorbir l’oci popular de Barcelona, i que va fascinar per igual l’obrer, el menestral i el burgès fins a convertir-se en una mena de Brodway barceloní i frontera canalla de la ciutat.

Si ens interessa aquesta descripció tantes vegades utilitzada com a recurs de la memòria del passat és perquè de tot aquell ambient (el “minúsculo parque de atracciones” era el Caspolino, del qual ja n’hem parlat a Bereshit) només en queda l’edifici abandonat del teatre Arnau amb el bar El Retiro vetllant el cos moribund del casalot, que va tancar les portes definitivament el 2004 i va ser adquirit per l’Ajuntament el 2010 per donar-li l’extremunció.

Han estat diverses les veus que s’han alçat per recuperar aquest supervivent de temps remots, carregat d’història i de sentiments. La darrera ha estat la que des d’aquí hem impulsat a través de “Salvem el Teatre Arnau” (amb una proposta efectiva i viable) i que ha tingut el ressò suficient perquè la premsa i les associacions del Paral·lel, el Poble-sec i Sant Antoni facin seu aquest desig.

No es tracta només de salvar un teatre, que per ell sol ja seria motiu suficient, sinó d’evitar que desaparegui l’únic edifici que subsisteix d’aquella època i que manté l’estructura de fusta de les velles barraques. Salvant totes les distàncies, l’Arnau és el precedent romànic dels escenaris actuals.

Gràcies a Antoni Ramon Graells, que va recollir la informació per l’Observatori d’espais escènics —un projecte de recuperació d’espais teatrals en perill de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC)—, podem reconstruir els inicis de l’Arnau, que són també els inicis del Paral·lel.

Els inicis d’aquest Peñón que descriu Zúñiga, baluard i porta de comunicació del Raval amb la nova avinguda, fruit de l’enderroc de les muralles medievals (1854) es remunten a l’any 1894 quan Jaume Estruch hi construeix una taverna amb quatre fustes, que és com es van construir els primers locals del Paral·lel. Aquesta taverna farà companyia al primer teatre del Paral·lel, el Circo Español Modelo (Circo Teatro Español des de 1893, i antecedent del famós Teatro Español) i el lloc es convertirà aviat en el pol d’atracció i punt d’expansió de l’oci popular de l’avinguda.

El 1899, el propietari demana permís a l’Ajuntament per a construir un cobert en el patí interior, amb entrada pel carrer Nou, per instal·lar-hi uns billars. Així consta en l’expedient 934 de l’Arxiu Administratiu Municipal, on s’hi adjunten els plànols del projecte signat per l’arquitecte Salvador Vigo. La petició rep l’informe favorable el 18 de gener de 1900.

Plànol per instal·lar un cobert a la taverna que hi havia abans de l'Arnau
Arquitecte: Salvador Vigo, 1899. Arxiu Administratiu Municipal, Exp. 934

Segons Miquel Bádenas (El Paral.lel, història d'un mite: un barri de diversió i d'espectacles a Barcelona, 1998), l’any 1905 Jaume Estruch ven al cotillaire Jaume Arnau la quasi totalitat de la taverna, però es reserva la part del local que dóna al carrer les Tàpies per tal de continuar el negoci. Però és segur que es deu tractar d’un error de l’autor o d’impremta perquè segons consta en una resolució de la Comissió de Foment de l’Ajuntament el 16 de desembre de 1903 s’acorda:

“Desestimar la instancia relativa á que se autorice la instalación de un cinematógrafo en el titulado Salón Recreativo Arnau, situado en la calle del Conde del Asalto, esquina con el Paralelo, por tratarse de un edificio que ha sido construido sin haber solicitado el correspondiente permiso del Ayuntamiento”.

Com podem comprovar, el local adquirit per Jaume Arnau ja du el seu nom, senyal que n’era el propietari el 1903. A més, és el mateix Miquel Bádenas que aporta la notícia d’una denúncia del porter de vara del districte, amb data de 21 de desembre de 1903, que ens permet saber que l’Arnau ja estava construït:

“Jaime Arnau, habitante en la calle Conde del Asalto, 70, 1º, ha colocado seis focos eléctricos en la fachada del local recién construido en la expresada calle números 108 y 110 con fachada a la calle Marqués del Duero y conocido actualmente por Salón Arnau”.

Programa del 25 de juny de 1904
Font: Museu de les Arts Escèniques

En tot cas, serà l’any 1904 quan l’edifici tal i com el coneixem ara (l’estructura, perquè l’interior va ser reformat el 1982) va ser projectat per l’arquitecte Andreu Audet Puig: estructura de fusta amb façana plana, trencada per dues fileres de finestres, sis a sota (tapades en alguna ocasió) i quatre a dalt. Amb un aforament de 707 seients, sobre la platea s’obria un magnífic amfiteatre amb barana de ferro forjat.

Interior de l'Arnau des de l'amfiteatre (1912)
Font: Arxiu Mas

L’Arnau va acollir tots els gèneres teatrals i escènics que des dels seus inicis han fet història en el Paral·lel: pantomima, melodrama, sarsuela, music hall, revista... Va patir diverses reformes per adaptar-lo a les necessitats dels espectacles, com l’any 1911 quan va debutar amb gran èxit Raquel Meller. Però una de les més impactants havia de ser la que informava La Vanguardia el 15 de maig de 1915, just abans que el teatre canvies temporalment el seu nom pel de Folies Bergère, seguin la moda d’afrancesar els noms de les sales d’espectacles. El gran caricaturista i pintor Apa es va encarregar de la decoració del nou projecte. Què se'n va fer d'aquestes obres murals? Continuen amagades a l'Arnau sota capes de pintura?:

“Se instalaron en uno de sus pisos artísticos dioramas de servicio y se amplió el local con una dependencia contigua para sus fiestas después del espectáculo, denominándole Salón Bleu. La decoración artística fue recomendada al artista Feliu Elias, más bien conocido por Apa. La profusa iluminación circular a base de bombillas de tonalidad amarilla, causó impacto por novedad.”

Le bain (1915), Feliu Elias Apa 
Salon Bleu de l'Arnau
Font: Arxiu Mas

Le couturier (1915), Feliu Elias Apa 
Salon Bleu de l'Arnau
Font: Arxiu Mas

Le première du matin (1915), Feliu Elias Apa 
Salon Bleu de l'Arnau
Font: Arxiu Mas

El 18 de setembre de 1930, l’Arnau recupera el seu nom i, sota la direcció de Francesc Benages, es du a terme la reforma de la sala per dedicar-la més específicament a cinema. El projecte incloïa “algunas obras de embellecimiento”, segons comentava Arte y Cinematografía, com també la instal·lació d’un equip Orpheo-Sincronic (de disc i banda) per a la projecció de films sonors, com explica Joan Munsó a Els cinemes de Barcelona (1995).

Al llarg dels anys l’Arnau va anar alternant les funcions de sala de cinema i teatre. Als anys 30 es va dedicar al cinema; torna al teatre durant els 40, i recupera la pantalla entre els anys 50 i 70. L’any 1977 Christa Leem va interpretar a l’escenari Estriptis català de Joan Brossa, un joc de cartes que el mateix Brossa va convertir en guió. L’Arnau recuperava el music hall, sobretot a partir de 1982, en què el teatre és reformat de nou. Els anys 90 seran els Lita Claver, la Maña. La nova aventura de l’Arnau arribarà fins l’any 1994, en que tanca, per obrir un cop més el 1995. A partir d’aquí l’Arnau seguirà una trajectòria discontínua amb espectacles puntuals fins arribar al 9 de juny de 2000, en que tanca definitivament.

L'Arnau actualment, poc abans de ser tapat amb una bastida

Ara que gràcies a “Salvem el Teatre Arnau”, l’Associació Talia Olympia, plataforma “Aturem el Pla Paral·lel” i diverses entitats cíviques i veïnals la recuperació de l’Arnau està sobre la taula, esperem que aquest vell teatre es converteixi, mantenint la seva estructura arquitectònica, en un centre d’interpretació de la història del Paral·lel. El punt de partida podria ser la idea i el treball d’investigació que es va dur a terme per a l’exposició Paral·lel 1892-1939: l’espectacle de la modernitat, que ha estat una de les mostres que ha tingut més èxit de públic dels darrers anys. El Museu de les Arts Escèniques es podria afegir al projecte aportant el fons que pertany al Paral·lel i dorm en els magatzem de l’Institut del Teatre davant de la impossibilitat d’exposar-lo. I finalment, la recuperació del teatre com a escenari podria permetre, amb la col·laboració de petites companyies, posar sobre les taules els vells espectacles que ara no tenen cabuda en els locals comercials: pantomima, melodrama, sainet, revista, cabaret, circ, màgia... Retornar la màgia del Paral·lel.


 Zonasec, 15 de setembre de 2014
Jordi Molina


 Zonasec, 15 d'octubre de 2014
Albert Hernández




dimecres, 3 setembre de 2014

Una excursió a les clavegueres

Ilustració Catalana (1907)
Foto: Adolf Mas

Aquest apunt no hauria estat possible sense la col·laboració de Tomàs Razquin, company en la recerca de la història perduda de la ciutat de Barcelona, que ens ha proporcionat part de la informació.

Avui viatjarem fins l’any 1907 i anirem sota terra. La història de Barcelona no s'explica només amb la seva vida sobre l'asfalt, sinó també amb el seu subsòl, les clavegueres. Des dels seus orígens, Barcelona disposa de sistemes de clavegueram que han anat evolucionant al ritme de la ciutat. Les primeres construccions, descobertes per Josep Antoni Brusi, es remunten a l'època romana, però l'actual clavegueram és, majoritàriament, fruit del treball d'enginyeria dissenyat per Pere García Fària i, posteriorment, per Albert Vilalta i González (Pla Vilalta, 1968), que comença a plantejar-se el sanejament i reaprofitament de les aigües residuals. És a partir del segle XIX que comença la història moderna del clavegueram de la ciutat amb la redacció, el 1891, del primer Pla de sanejament de García Fària, que s’estendria bàsicament a l’Eixample, la nova Barcelona que creixia com una teranyina cap als antics municipis del Pla.

El 25 de maig de 1907, dèiem, s’inauguraven els trams de clavegueram dels carrers Entença, Rocafort, Calàbria i Borrell, entre la Gran Via (aleshores carrer Cortes) i Consell de Cent. La recepció, presidida per l’alcalde Domènec Sanllehy, es va efectuar a la confluència del carrer Rocafort amb Consell de Cent, on es van reunir tots els convidats, autoritats, prohoms, arquitectes i premsa, i ciutadans curiosos.

Com es pot veure a la fotografia que encapçala aquest apunt, l’entrada a la claveguera va ser engalanada amb enramades que envoltaven la rampa d’accés, a través de la qual les personalitats van poder baixar al subsòl i recórrer el túnel en tota la seva extensió. Com explica una crònica de La Vanguardia, el tram va ser il·luminat amb bombetes elèctriques i amb llums d’acetilè les clavegueres secundàries que desaigüen a la principal que s’inaugurava. Els assistents van poder veure en funcionament un parell de vagonetes de recollida i transport d’escombreries, que per a l’ocasió havien estat guarnides amb flors i fullam, i il·luminades també amb llums d’acetilè. Tot plegat, un escenari de pessebre.

Acabada l’excursió, i com que ja se sap que no hi ha inauguració sense brindis, la Comisión del Ensache va oferir als convidats un lunch. On? Dins de la mateixa claveguera. Adossades a una de les parets, es va estendre una llarga filera de taules que ocupava tot el tram inaugurat. Tovalles de fil, coberteria, vaixella de porcellana i copes de cristall, i tot plegat adornat amb garlandes de roses i clavells.

Ilustració Catalana (1907)
Foto: Adolf Mas

Animat pels assistents, l’alcalde Sanllehy va proferir el següent brindis entusiasta (que escurcem per a no avorrir):

“Desde el fondo de esta cloaca, que constituye una parte de la magna empresa acometida por el Ayuntamiento de Barcelona para sanear nuestra hermosa, nuestra incomparable ciudad, felicito cordialmente á cuantos han cooperado á ella.
La obra realizada, la que se halla en vías de ejecución y la que se realizará próximamente, pues está acordada ya por el Ayuntamiento, demuestran el empuje, la vitalidad potente de Barcelona, pues únicamente ciudades que como la nuestra han llegado ya a la plenitud de su desarrollo y cultura, y tienen conciencia de su vigoroso poder, son capaces de llevarlas á feliz término.
[...]El hecho de que el Ayuntamiento se preocupe de la higienización del subsuelo, no significa que Barcelona sea, como algunos pretenden, una ciudad malsana, en manera alguna; nuestra ciudad, por su clima y por sus condiciones naturales resulta, á no dudarlo, una de las más sanas. Si de la comparación de las estadísticas demográficas de Barcelona con las de otras capitales extranjeras de su importancia, resulta que la cifra de su mortalidad es mayor tal vez se deba á que nuestras estadísticas son más aproximadas á la realidad que las otras.”

Després de les rondes de discursos, els convidats van ocupar els seus respectius llocs a la taula, on se’ls va oferir uns sandvitxos de brioix, no sabem farcits de què, que van ser regats amb xampany, i finalment van ser obsequiats amb cigars havans.

Fora al carrer ens podem imaginar la multitud encuriosida davant la incertesa del que s’estava coent sota terra, mentre unes veus d’ultratomba i el fum dels havans sortia per la boca de la claveguera que s’havia empassat els homes que dirigien els seus destins. Talment com a l’infern.

Plano detallado de Barcelona y su alcantarillado
Pla de sanejament (1891), Pere García Fària

divendres, 22 agost de 2014

Les fonts de Montjuïc

Jardins de la Font del Gat (N. Coll Salieti)


A En tren pels parcs de Barcelona a principis del segle XX vam parlar de quins eren els llocs d’esbarjo dels barcelonins. Abans de l’enderroc de les muralles (1854) la Muralla de Mar va ser el lloc habitual de passeig molt abans que la Rambla. El passeig de l’Esplanada (1802) i el Jardí del General (1816), entre el barri de Ribera i la ciutadella militar (que no seria parc fins el 1888), van ser els primers jardins de la ciutat. A mitjan segle XIX es començaven a construir els primers jardins al passeig de Gràcia. S’iniciava la urbanització del Tibidabo l’any 1889 de la mà del doctor Andreu, el 1912 s’inaugurava el Turó Park i fins l’Exposició Internacional de 1929 no es començava a urbanitzar el niu de pedreres en què des dels romans s’havia convertit Montjuïc, d’on sortia la pedra amb què s’alçà la ciutat segle rere segle. Aquesta urbanització va marcar el cant del cigne de les fonts de Montjuïc i de les fontades.


Les fontades


Pujant a Montjuïc (1910-1920)

“[...] otras de las tradiciones de la verbena de San Juan era de acabar con la coca entre las frondas de Montjuich, mientras la ciudad parecía arder en medio de jubilosas hogueras, y se encendía bajo el fuego multicolor de la vistosa y espectacular pirotecnia. A finales de siglo, prosiguiéndose, entre otras, una vieja costumbre, los barceloneses castizos, los menestrales de gorra, blusa y alpargatas, de corazón limpio como el Julián de «La verbena de la Paloma», se concentraban en los merenderos de la montaña, los que recaían al final de la calle Conde del Asalto, y por el Pueblo Seco se encaramaban a la montaña. En las noches de San Juan y San Pedro los barceloneses comían la «coca de forner» tapizada de azúcar y salpicada de piñones tostados, en las «Font del Gat» de la «Satalia», «d'en Pessetes», del «Geperut», «d'en Conna» o en la «Font Trobada».”

Arturo Llopis, La Vanguardia, 24 de juny de 1965


El costum de fer fontades és una tradició que es remunta segles enrere quan la devoció popular va convertir les ermites de la muntanya (com les de Sant Julià, Sant Ferriol, Sant Beltran o Santa Madrona, documentada el 1403 i única que continua dempeus) en lloc de romiatge. Aquestes excursions solien acabar al voltant d’alguna de les fonts de Montjuïc, on s’aprofitava per menjar i passar el dia, motiu pel qual aviat es van convertir en menjadors a l’aire lliure. Les fonts es van anar complementant amb petites explotacions comercials on es venien aigua amb sucre, xarops i orxates, anissos i bolados. Amb el temps aquestes petites explotacions esdevingueren els famosos merenderos on els més grans encara recorden els balls i les revetlles que s’hi feien.

El públic d’aquestes fontades era eminentment popular. Els barcelonins de la segona meitat del segle XIX i del primer terç del XX treballaven en jornades inacabables i esgotadores, inclosos els dissabtes i molts diumenges. No existien mitjans de transport que permetessin fer grans desplaçaments d'anada i tornada en un sol dia, com sí ho podien fer les classes acomodades que gaudien de transport privat i de segones residències al camp i a la muntanya. Les famílies aprofitaven els pocs dies de festa per fer el que més desitjaven: gaudir d'una jornada de llum solar, bé tan escàs en una ciutat que portava des del segle XIII tancada dins del mateix recinte emmurallat i on la revolució industrial havia disparat la demografia, els problemes d’habitatge i la insalubritat.

El promontori de Montjuïc fa de partició entre dues zones deltaiques, la dels rius Besòs i Llobregat, la qual cosa no fa estrany que hi abundessin les fonts, tot i que la peculiar orografia ha provocat la seva aparició i desaparició al llarg dels temps fins arribar als temps actuals en que tota l’aigua de la muntanya és canalitzada i els records són testimonials.

Segons explica Francesc Carreras Candi a la memòria llegida l’any 1902 a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1), de l'any 959 és la primera referència d’una font a Montjuïc, la Font d'Ocua, també coneguda com “La Cova”, i que possiblement fos la Font del Geperut, on consta que hi havia una cova. El 1263, els frares dominics del convent de Santa Caterina, en virtut d'una concessió reial, van iniciar els treballs per dur a terme la primera canalització pública de Barcelona amb aigua de Montjuïc. Probablement el cabal no era abundós, ja que es va prohibir utilitzar-la per a altres usos que no fossin estrictament els d’aigua de boca.

A començaments de segle XIV era molt popular visitar la capella de Sant Julià cada 9 de gener, diada dels sant. Els barcelonins eren atrets pel paisatge que l'envoltava i la font que brollava a la vora. Esmentada ja en el segle X, en el lloc de l’antiga església de Sant Julià de Montjuïc hi consta després l’existència d’una parròquia, al menys fins el 1323. Lluís Desplà la va reedificar el 1487 i se sap que més tard hi va acollir un ermità. Fou enderrocada al segle XVII, a l’època de la construcció del castell de Montjuïc (2).

També hi ha notícies el 1565 sobre la Font de Santa Madrona, propera a la capella del mateix nom. Uns anys abans s'hi havia instal·lat un grup de jesuïtes però tenien problemes d'abastiment d'aigua de la cisterna, que fallava molt sovint. Com a solució s'hi va conduir l'aigua de la Font de Sant Julià, que en aquells anys restava abandonada.

A finals del segle XVI i inicis del XVII, el rector de Vallfogona assenyalava la Font dels Tarongers com la més famosa d'aquell moment, en el recull de poesies La armonia del Parnás (Barcelona, 1703). Podria tractar-se de la Font Trobada o de la Font d'en Conna, que eren situades al torrent dels Tarongers.




Baixant de la Font del Gat. Les fonts populars de Montjuïc

“Paisatge bonic, és el Parc de Montjuïc,
una fontana bella es veu al mig,
que amb molta gran il·lusió
va inspirar una cançó molt feliç.”


Aquest fragment pertanyen a la sardana d’Enric Morera (1926) que dóna nom a una de les dues úniques fonts que resten avui i segurament una de les poques que encara sobreviu a l’imaginari dels barcelonins que no siguin veïns de la muntanya de Montjuïc i dels barris que en formen part, i és la que dóna nom a l'exposició Baixant de la Font del Gat. Les fonts populars de Montjuïc.

Aquesta exposició es pot veure fins el 30 de novembre de 2014 en una petita instal·lació al Castell de Montjuïc, que recrea la Font del Gat amb imatges i a través d’un viatge sensorial (música i so ambiental), contextualitzat amb fotografies d'algunes de les fonts d’autors com Frederic Ballell, Carlos Pérez de Rozas o Josep Brangulí, pioners i introductors del fotoperiodisme a la ciutat durant el primer quart del segle XX, i reproduccions de dibuixos i litografies de Lola Anglada i Pau Febrés Yll. La mostra s’acompanya d’una altra exposició temporal, Montjuïc 1915, primera mirada, de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, testimoni de la transformació de la muntanya a principis del segle XX, amb imatges de Merletti, Roisin, Sagarra, Brangulí, Godes o Pérez de Rozas, que van retratar de forma continuada i sistemàtica el procés d’urbanització de la muntanya amb motiu de la celebració de la gran Exposició Internacional de 1929.

L'exposició no és una reconstrucció històrica de les fonts i dels seus origens, sinó una evocació del que va ser aquell temps en què la muntanya de Montjuïc era lloc de trobades i excursions populars. Per complementar-la farem un recorregut i n'explicarem l'origen i la localització de cada una d'elles.


Les fonts


La Font del Gat (1930), de Josep Maria de Sagarra

La Font del Gat és situada a la part baixa dels Jardins de Labiral, entrant pel passeig de Santa Madrona. Un conjunt de camins, terrasses i racons s'adapten al relleu del terreny amb pèrgoles, miradors, escales, rampes i una cascada monumental, des de l’avinguda de Miramar, al costat de la Fundació Joan Miró. Aquest jardins van ser propietat del periodista i polític republicà Josep Laribal fins que van ser comprats per l’Ajuntament l’any 1909, i oberts al públic el dia de la revetlla de Sant Joan de 1910.

Dins d’aquests mateixos jardins, però en els terrenys que acabarien sent l’Escola del Bosc, hi havia la Font de Labiral o del Parc de Baix. I entremig de totes dues i va haver la Font d’en Pessetes, que rebia aquest nom perquè es diu que l’any 1848 s’hi va trobar una olla plena de monedes d’or, la qual cosa va traure gent que hi anava a buscar fortuna i en van quedar uns versos populars:

Busca en la font d’en Pessetes
el que mai no has de trobar:
un home que amb les mans fredes
s’hagi sabut escalfar (3)

La Font Trobada

La Font Trobada, també coneguda com de la Magnèsia pel seu contingut en sals d’aquest mineral, era situada al final d'un caminet costerut del Torrent dels Tarongers, entre la part alta del carrer Roser i del carrer Nou. L’any 1778, el Baró de Maldà en feia esment en el seu Calaix de Sastre:

“Cosa de poch temps hà se hà descubert una Font, á la que nomenan Trobada al peu de la montaya de Montjuich, que fá proba als que hán begut de la dita aigua, facilitant-los l'orina i purgació del ventrell. Yo no la hé probada per no tenirla menester.”

La font rajava en un pati que també s'utilitzava com a pista de ball, i on el 1817 es va inaugurar un quiosc de refrescos i s'hi va col·locar una placa que deia:

“Año 1817. El teniente general don Andrés Pérez de Herrasti, gobernador de Barcelona, dedica a sus habitantes este delicioso y saludable sitio, descuidado por tantos siglos.”

Josep Fiter i Inglés, en un article publicat a La Ilustración de Barcelona l’any 1882, la descrivia com un dels llocs més pintorescos de la ciutat i parlava d’un pont rústic que se sustentava entre la frondositat dels arbres. La Font Trobada va subsistir durant anys fins que amb la construcció de la piscina descoberta del Club Natació Montjuïc la font va quedar a l'interior del bar de les instal·lacions. Quan el 1992 Antoni Moragas va construir la nova piscina olímpica sobre l'antiga, la font va desaparèixer definitivament.

La Font Trobada sota la piscina de Montjuïc (1978)


Ben a prop de la Font Trobada, en un protocol (4) de 1843 s'esmenta la Font d'en Peretes en el Torrent dels Jueus, que no és més que un tram del Torrent dels Tarongers que convertit en cami menava antigament cap el cementiri jueu de Montjuïc. En aquest mateix indret també hi va haver el merendero i la Font de la Torre Forta, davant de l'actual plaça de Dante, i la Font de Vista Alegre.

La Font d'en Conna

La Font d'en Conna estava situada al cap de munt del carrer Nou, prop de la Font Trobada, en una raconada al costat d’on surt el funicular a l’aire lliure. Hi havia un restaurant especialitzat en menjar de cassola. Tenia pista de ball i molta mala fama, tant per les baralles com per les trobades sexuals. L’Esquella de la Torratxa en feia broma dient que per allà hi havia passat sis generacions veient “el cargol que treu banya” i fent créixer la població de Barcelona. La mateixa Esquella descrivia així l’indret:

“Té torrent sense aigua, però té torrent; té quatre acacies que semblen noves; té tres bardices amb poesía; té un pedregar mateix que a Suiça, i té font, que ni és termal, ni és sulfurosa, ni sòdica; lo qual vol dir que és saludable, a més d’un regust de pólvora que traspúa del castell, que és lo que la fa de més bon beure.” (5)

La Font dels Tres Pins

La Font dels Tres Pins és l’altra supervivent. Rep aquest nom pels tres pins que es destaquen en el bosquet on es troba. Davant de la Fundació Miró i els Jardins de Labiral, a l’altre costat de l’avinguda de Mirarmar, al capdamunt d’unes escales de pedra a mà dreta queda el pas barrat per una porta de ferro, però per l'esquerra passarem pel mig d'un viver i d'una escola s’arriba a una zona abandonada i feréstega, espai que durant molt de temps va ser ocupat pel barri de barraques de Tres Pins. Si entrem dins el recinte del viver, hi ha un camí que puja tot dret cap a la font. Antigament, l'aigua sortia entre les pedres “con chorrear cantarino y glugluteante", com descrivia Luis Baile Lisón l’any 1940 a Montjuich de Antaño. Era potser el lloc més popular de la muntanya. La gent hi pujava els diumenges a dinar, a fer música i a ballar, i eren atesos en un petit mostrador on es podien comprar begudes i llogar focs per cuinar. El Dimecres de Cendra era també un dels llocs preferits per anar-hi a enterrar la sardina que posava fi al Carnestoltes i encetava la Quaresma.

La Font de la Satalia, també molt popular pels seus balls, estava al capdamunt del carrer Margarit, que ens deixa, precisament, entre el barri de la Satalia i el camp de futbol. La història d’aquest barri està lligat a les seves fonts: la Font del Geperut era al final del carrer del Poeta Cabanyes, i la Font de la Mina, al final del carrer Radas, sempre a l’altre costat del passeig de l’Exposició. Malgrat que les fonts ja no hi són, l’abundància d’aigua del subsòl del barri fa que, encara avui, es puguin trobar construccions hidràuliques alimentades amb curs d’aigua natural que reguen els horts i jardins del barri que abans van ser molt abundants.

La Font del Tir estava dins del que avui són les instal·lacions del Tir Esportiu de Barcelona, sota el Castell de Montjuïc i al costat de les restes del cementiri jueu medieval.

La Font de la Guatlla estava situada a la barriada del mateix nom, al final del carrer de la Font Florida. Era propietat de la Cooperativa de Cases Barates d’Obrers i Funcionaris de l’Ajuntament. Aquesta font encara l’hem vist rajar, però ara és tancada amb una reixa i fins fa poc hi havia un cartell que deia: “Se ruega a los usuarios guardar silencio, los vecinos que duermen se lo agradecerán, de lo contrario nos veremos obligados a cerrar la fuente.”

Pels camins que duien de Can Valero cap a la Zona Franca dos portaven cap a dues fonts que els vells habitants de les barraques de Montjuïc encara deuen recordar. El camí de la Font de la Mamella, avui desaparegut però que els registres arqueològics mantenen viu perquè a la cruïlla amb el Camí del Molí Antic, entre el Castell i el cementiri, hi ha un jaciment iber amb restes d’una cabana, una sitja i una llar de foc.

El Gurugú (ca. 1910)

Més avall, on es troben el carrer del Foc amb Mare de Déu del Port, hi ha el carrer de l’Esparver, relíquia del vell camí del mateix nom que arriba fins la part superior del Sot del Migdia, lloc on estava situat el Pla del Gurugú, una de les zones d’esbarjo preferides de les classes populars de principis del segle XX, amb un quiosc, bancs i zona de ball. Ramon Anglès, oriünd de la muntanya, li explicava al biòleg Sergi García (6) que ell era fill del mas de l’Esparver, desaparegut juntament amb la deu d’aigua cristal·lina, la Font de l’Esparver, que formava un rierol que veient avui el paisatge urbà resulta inversemblant.

La Musclera de Can Tunis

Tenim notícies d'altres com les de l'Ecce-homo, la Pedrera, o Can Tunis i Mare de Déu del Port, aquestes a la banda de la Marina de Can Tunis on abundaven els merenderos com La Musclera (vegeu la foto). Podria ser que alguns d'aquests noms facin referència a balls i zones d'esbarjo com El Rosal, La Walkiria, El Bosque, El Recreo o l'esmentat Gurugú. No hem trobat més documentació però hi insistirem. Les fonts són només una part de la història de Montjuïc. Una part important perquè l’aigua acaba conformant la vida i aplega la gent. Avui Montjuïc ja no és aquella muntanya rural del passat. Les obres olímpiques van acabar d’esborrar els camins que ens indicaven l’activitat humana mil·lenària. Però si la mirem amb atenció, sota les pedres i els arbustos s’hi amaga el passat.

Localització d'algunes fonts de Montjuïc sobre
un plànol (fragment) de 1928 (ICC)

*

Notes:

(1) Carreras y Candi, Francesch. Lo Montjuich de Barcelona. Barcelona: Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1903.

(2) Baucells i Reig, Josep. Vivir en la Edad Media: Barcelona y su entorno en los siglos XIII y XIV (1200-1344). Vol. II. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2005.
Ramos, M. Lluïsa. Catalunya Romànica. Vol. XX. Barcelona. Enciclopèdia Catalana, 1992.

(3) Citat a Estanislau Roca, Montjuïc, la muntanya de la ciutat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1996, p. 385.

(4) AHPB. Sabater y Martínez P. Manuales 1843, 44, 45, ff. 42-43.

(5) L’Esquella de la Torratxa, 23 de juliol de 1914.

(6) Sergi García, "Els valors naturals de Montjuïc", Carrer 101, març-abril de 2007.

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum