La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 14 d’agost de 2017

Ahorro del hogar



A principis de l'any 1959, tot just set anys després de la desaparició de les cartilles de racionament, l'empresa Compañía Española de Propaganda Comercial posava en marxa les llibretes de l'Ahorro del hogar a Barcelona i València. El primer anunci a la premsa el feia Almacenes Tívoli, del número 17 del carrer de Casp, l'1 de març de 1959, i el darrer dia hàbil per fer-ne ús va ser el 14 d'agost de 1981.

Els comerços adherits incentivaven els seus clients regalant-los cupons per un valor que estava en funció de la despesa realitzada: per cada pesseta gastada la botiga obsequiava amb un cupó de tipus "P", que podien ser cupons de 5 i 10 quan la despesa era equivalent o superior. La llibreta tenia 32 pàgines, cada pàgina admetia 20 cupons, i per completar-la calia enganxar-n'hi 640 de tipus "P" o els equivalents de 5 i 10.


Botiga Ahorro del hogar del carrer Sepúlveda


Cada llibreta tenia inicialment un valor de 18 pessetes (que va variar amb els anys) i es podien bescanviar pel valor dels productes de la llar que s'oferien a les botigues del carrer de Muntaner, 13, i Sepúlveda, 156-158. Aquestes botigues eren de venda al públic; això vol dir que s'hi podia comprar i pagar amb diners, fer servir els cupons com a compra quan preu i valor coincidien, o fer-los servir de descompte i abonar la diferència a caixa. De fet, més que un incentiu d'estalvi animaven a consumir, com ho fan les compres a terminis, que permeten gastar allò que no tens o que supera el valor de la necessitat.

Quan entraves en aquells botigues plenes de petits electrodomèstics, dels primers estris de plàstic i d'acer inoxidable, de plats i gots de duralex ("El acero del vidrio", cantava la falca publicitària); palaus de la modernitat en color d'aquelles dècades que abandonaven la grisa postguerra i l'autarquia, on acabaves comprant més que no tenies pensat. Moltes llars encara tenien cuina econòmica i nevera de gel, mentre el safareig, on la canalla ens banyàvem, començava a ser substituït per les rentadores Bru i se somiava amb un Turmix i una cuina com la de la Doris Day.

La imatge casolana enganxant cupons amb la ràdio sonant de fons ens remet a altres escenes que són un record d'aire neorealista de pel·lícula en blanc i negre; amb mares, àvies i canalla al voltant d'una taula pelant faves i pèsols, tallant mongeta tendra o triant llenties i cigrons per separar-ne les pedres (i algun cuc); l'escena fa olor de braser i lleixiu, de col i patata bullida, i té ritme de bolero.


Més informació a Barcelofília.

dimarts, 8 d’agost de 2017

Madame Tussaud i el museu dels horrors

Madame Tussaud, esculpida en cera per Curtius
Foto: Getty Images


El 12 de juliol de 1789, dos dies abans de la presa de la Bastilla, una multitud envaeix els carrers de París. Com en un seguici fúnebre, els revoltats marxen brandant banderes negres i els caps de Necker, el ministre de Finances destituït, i del duc d'Orleans, tots dos oposats a la política absolutista de Lluís XVI. Els caps han estat robats del gabinet de figures de cera del doctor Curtius al Boulevard du Temple. Curtius és metge i escultor de figures de cera i anatòmiques. Però els caps no són obra seva, sinó de Marie Grosholtz, que pocs anys més tard serà coneguda com Madame Tussaud, creadora del museu de cera més important del món, la seu principal del qual és de visita obligada a Londres.

L'escena té un alt valor representatiu. Avui, els museus de cera són galeries de personalitats del passat, tot i que no hi falten personatges populars moderns. Abans, però, feien la funció de la fotografia: imatges fixes d'una realitat canviant que obligava a una frenètica tasca d'elaboració i actualització de les escenes a mida que es produïen els esdeveniments.


Màscares mortuòries de Robespierre i Maria Antonieta, en cera i
cabell natural, fetes a partir dels caps tallats a la guillotina


Des de finals del segle XVIII, els museus de cera s’estenen arreu del món. Sovint són barraques de fira que acompanyen els personatges en cera d'altres atraccions com panorames, llanternes màgiques, ombres xineses, fantasmagories, fenòmens humans i una càmera dels horrors amb aparells de tortura, escenes d’execucions i figures anatòmiques amb patologies venèries i els efectes de les drogues i l’alcohol. Des de principis del segle XIX fins al primer terç del XX, per Barcelona van desfilar desenes d’espectacles d’aquesta mena, que s‘instal·laven a la plaça de Catalunya, la Rambla i els carrer adjacents, i al Paral·lel, rovell de l’ou de l’oci popular.


Barraca del Museu Roca, a principis del segle XX
Museu de les Arts Escèniques


La vida de Madame Tussaud és una història singular, i us l’explico en el número de juliol de la revista Historia de National Geographic, acompanyada de la ressenya del llibre Fantasmagoría. Magia, terror, mito y ciencia (La Felguera Editores), de Ramón Mayrata, que vam presentar el passat 28 de juny a la Llibreria Calders acompanyats de l’autor i del mag Sergi Buka.

Amb la Il·lustració i el creixement comercial de les gran ciutats europees naixia una burgesia amb unes ànsies de coneixement i curiositat que excedia el seu àmbit vital. Madame Tussaud, envoltada de personatges com Philidor i Robertson –i com ho faria Barnum als Estats Units– trasbalsaven el món de l’espectacle amb figures de cera, llanternes màgiques i fantasmagories, compartint escenaris amb mags i il·lusionistes que s’anomenaven físics recreatius i feien màgia espectral, com Joaquim Partagàs –El Rei de la Màgia– en el Salón Mágico de la Rambla de Barcelona, en un segle, el dels prodigis, que començava a abandonar les penombres dels llums de gas amb l'aparició de l'electricitat, i que culminaria amb la victòria absoluta del cinema.

Museus de cera i fantasmagories a banda, us animo a comprar aquest número de la revista Historia de National Geographic, un exemplar que compleix les expectatives de lectura amena i relaxada d’un sufocant mes d’agost.



dilluns, 17 de juliol de 2017

Llanternes màgiques i fantasmagories



Dimecres 28 de juny vam presentar el llibre Fantasmagoría. Magia, terror, mito y ciencia (La Felguera Editores), de Ramón Mayrata, a la llibreria Calders del barri de Sant Antoni, acompanyats de l'autor i del mag Sergi Buka, que ens va transportar al segle XIX amb una sessió de llanterna màgica amb peces de la seva magnífica col·lecció.

Antecessora del cinema, la llanterna màgica o múndia, que era el nom amb què era conegut l'aparell a Barcelona i Catalunya, permetia projectar imatges pintades en plaques de vidre sobre parets, llenç o cortines fum de salons i escenaris. Philidor i Robertson, els pioners, entretenien el públic amb fantasmes i espectres diabòlics. La Il·lustració havia tret la màgia dels escenaris religiosos i ara un públic àvid del món nou que anunciava la ciència es deixava terroritzar a la fina frontera de la il·lusió i la realitat. Pels camins, l'home de la múndia feia arribar l'espectacle de la llanterna pels pobles carregant-la sobre les espatlles; els burgesos feien exhibicions privades a casa seva i entre finals del segle XIX i principis del XX va acabar convertit en una joguina infantil mentre en cinema es convertia en el gran espectacle de masses.


Luikerwalen (l'home de la múndia)
Paul Gavarni (1840)


Fantasmagoría és el món dels espectres i els malsons, l'al·lucinació i el deliri... Una història inèdita i erudita de la humanitat explicada a través de la màgia, la il·lusió, les meravelles, les llums i les ombres. Una història que viatge des de que els homínids van controlar el foc fins la realitat virtual, passant per la caverna de Plató, el Segle de les Llums, el prodigiós segle XIX i la invenció del cinema.


Fantasmagories en el Convent de les Capuchines, el 1797
Mémoires récréatifs, scientifiques et anecdotiques du
physicien-aéronaute, d'E.G. Robertson (1831)


Philidor, Robertson i les fantasmagories són fills de la Revolució francesa, un període de la història que va ser un impressionant espectacle, l'eclosió d'un conflicte social i polític que es va resoldre, en els moments culminants, amb una extremada violència. En un París ple de sang, la fantasmagoria va atorgar vida i moviment a les sessions estàtiques de la llanterna màgica. Les imatges flotaven soles i enigmàtiques, aïllades del seu entorn, en una atmosfera en la qual les tenebres de la sala feien visibles les tenebres de l'esperit. Els éssers imaginaris van cobrar existència i moviment. Els morts van tornar aparentment a la vida. Les sessions maçòniques de Schröpfer o Cagliostro, els espectacles de Philidor o Robertson, de Rueda o Mantilla a Espanya, i els de Martin Aubée i Partagàs a Barcelona, sorgeixen alhora que la novel·la gòtica, amb la qual comparteixen el gust pel tètric, el meravellós i el fantasmagòric. Des de feia segles, els cervells havien estat ensinistrats per veure éssers que no són visibles: déus, dimonis, monstres o fantasmes. Tots aquests éssers improbables tenien en l'altre món el seu domicili. Igual que els avantpassats. Però amb la desaparició de la creença en una altra vida, van ser desallotjats del Més Enllà i van haver de ser reabsorbits per la ment. En certa manera, els pensaments es van saturar d'espectres que es materialitzaven a través del somni, els malsons, l'al·lucinació, el deliri o la bogeria. També a través de l'òptica. La fantasmagoria va ser la resposta tecnològica i artística d'una època que va fer visible aquesta poderosa càrrega espectral reclosa en el cervell.

Fantasmagoría. Magia, terror, mito y ciencia Ramón Mayrata ens mostra com la pràctica de desplaçar fantasmes o aparences enganyoses des dels somnis o la imaginació a l'espai físic es remunta a una història secular, on inicialment el virtual s'associa amb la màgia i la religió. Durant milers d'anys les tècniques de prestidigitació van ser emprades per a l'execució de la "trampa sagrada" per xamans i sacerdots com a component essencial del ritual religiós. Des del Renaixement, la màgia se secularitza i esdevé un art escènic que tindrà un paper crucial en la configuració de la manera de percebre i sentir la realitat de la cultura moderna, en les tecnologies que possibiliten la societat de l'espectacle, en l'aparició del cinema i en el desenvolupament de la realitat virtual que envaeix el nostre espai físic.

A continuació us deixo el text de la presentació del llibre. Sense voler ser cap justificació (quina relació tenim amb les fantasmagories perquè ens resultin tan atractives?), vaig voler dur-les al terreny personal i al d'una generació que va viure en voltada de fantasmes, a la frontera d'un món antic, el de la postguerra, que se'ns escolava entre els dits, un present que era ple d'ombres i un futur construït a cops d'imaginació entre llibres, atles, tebeos i sales de cinema. Vegeu la crònica de la presentació a Des de la meva riba, de Sícoris.





Text de la presentació de Fantasmagoría, de Ramón Mayrata

Linterna mágica y fantasmas

Antecesora del cine, la linterna mágica (o múndia, que era el nombre con el que era conocido el aparato en Barcelona y Cataluña) permitía proyectar imágenes pintadas en placas de vidrio sobre paredes, lienzos o cortinas humo en salones y escenarios. Philidor y Robertson, los pioneros, entretenían al público con fantasmas y espectros diabólicos. La Ilustración había sacado la magia de los escenarios religiosos y ahora un público ávido del mundo nuevo que anunciaba la ciencia se dejaba aterrorizar en la fina frontera de la ilusión y la realidad. Por los caminos, el hombre de la linterna hacía llegar el espectáculo a los pueblos cargándola sobre los hombros; los burgueses hacían exhibiciones privadas en su casa y entre finales del siglo XIX y principios del XX terminó convertida en un juguete infantil y arrinconada en los desvanes mientras el cine se convertía en el gran espectáculo de masas.


¿Más de 500 páginas?

¿Era necesario tanto espacio para hablar de un esctáculo efímero que durante un siglo compartió protagonismo con títeres, sombras chinescas, panoramas y museus de cera que hoy no son más que un recuerdo decimonónico? El propio libro nos da la respuesta. Hablar de fantasmagorías es hablar de la luz y las sombras y, por tanto de la interpretación y la representación de la realidad, sea lo que sea que significa esta palabra. Por esta razón, Ramón Mayrata nos propone un viaje que va desde los primeros homínidos que controlaron el fuego hasta la realidad virtual (otro juego de sombras que mediatiza la realidad), pasando por la caverna de Platón, el Renacimiento, la Revolución francesa, el Siglo de las Luces, los prodigios del siglo XIX.

Fantasmagoría es una historia antropológica, filosófica, religiosa y artística de la humanidad, donde los dioses, los espíritus, las sombras, los títeres, los autómatas, las figuras de cera y anatómicas toman los escenarios públicos y privados, de la mano del ilusionismo y la ciencia pregonados por los físicos recreativos, arrebatando a los sacerdotes el control de la realidad.

Probablemente, nunca hemos salido de la caverna de Platón. Y si el ilusionismo nos continúa fascinando es porque el concepto “ilusión” está preñado de significados que apelan a las emociones que la razón nos quiso robar: la inocencia, la fantasía, el sueño, el ensueño, el deseo y el engaño. Por esta razón nos atrapa la magia del ilusionista… O la magia del cine, de la pantalla, que de pequeño anticipaba tras la cortina de acceso a la sala imaginando las escenas de las voces ocultas tras el terciopelo raído de los cines de barrio.


Una experiencia generacional

Pero a pesar de todo lo dicho, ¿por qué escribir una historia de las fantasmagorías?

A pesar de sabernos engañados, la magia sigue apasionando generación tras generación, y cada una de ellas tiene sus motivos para dejarse arrastrar por ella. Pero Ramón y yo, y muchos de vosotros, compartimos unas experiencias que nos hacen ser la última generación de un mundo antiguo de luces y sombras que nos permite ser los últimos portadores de esa memoria.

Los nacidos entre los años 40 y principios de los años 60 vivimos el relato oral de los ecos de la posguerra, el hambre de Carpanta, las últimas luces de gas, las sombras de los hogares iluminados con bombillas de 25 vatios, los zootropos, linternas y caleidoscopios abandonados en las buhardillas, la persistente voz de fondo de la radio, las cocinas económicas y los braseros, las últimas colonias africanas y los viajes a través de las páginas de un atlas, el silencio de las tardes de verano con los rayos de sol filtrándose a través de las persianas…

Y con todo ello creamos nuestros fantasmas. A ellos nos aferramos ante una realidad tan cambiante que no da tiempo a atraparla. Y cuando sabes que el mundo está habitado de espíritus, la literatura, el cine y la magia se convierten en tu patria. Y en este sentido, Fantasmagoría era una historia necesaria porque habla de nosotros.

Llibreria Calders, Barcelona
28 de junio de 2017





Ramón Mayrata

Antropòleg, poeta, novel·lista, guionista d'espectacles de teatre i televisió i editor –va fundar l'editorial Frackson amb Juan Tamariz–, Mayrata és especialista en l'evolució i interpretació cultural de l'il·lusionisme. Imparteix cursos de literatura per a diverses universitats nord-americanes i d'història de l'il·lusionisme al Centro Universitario María Cristina de l'Escorial. Com a escriptor ha publicat les novel·les El imperio desierto, Alí Bey el Abasí i Miracielos, i diversos llibres de poemes i assajos. Fruit de la seva relació amb les arts escèniques i la tecnologia de la il·lusió són els assajos Por arte de magia, La sangre del turco i la col·laboració a Valle-Inclán. Houdini i el hombre que tenía rayos X en los ojos (La Felguera Editores, 2015. La seva última obra publicada és la novel·la El mago manco (2016).




La presentació del llibre de Ramón Mayrata coincideix amb la inauguració Llum! La llanterna màgica i la imatge digital. Complicitats entre els segles XIX i XXI, l'exposició que fins al 28 de gener de 2018 es podrà veure al Museu del Cinema de Girona.

La llanterna màgica va ser l'espectacle visual més popular, versàtil i creatiu anterior a l'arribada del cinema. Al llarg dels segles XVIII i sobretot del XIX, les projeccions d'imatges amb la llanterna màgica eren molt comuns, no només en teatres i sales d'espectacles, sinó també en centres docents, ateneus o en la intimitat de la llar.

Aquesta exposició vol mostrar què és la llanterna màgica, quines imatges es projectaven i en quins espais es realitzaven aquests espectacles. Els objectes exposats procedeixen de les col·leccions que es conserven en el Museu del Cinema i alguns dels quals és la primera vegada que es mostren en públic.

Però l'objectiu d'aquesta mostra no s'acaba aquí, sinó que va més enllà, comparant aquest espectacle precinematogràfic del segle XIX amb la cultura visual del segle XXI. Dues cultures visuals molt allunyades en el temps i en la tecnologia emprada, però que estan molt més a prop del que ens pensem.

En definitiva, aquesta exposició, a més de divulgar la llanterna màgica a través dels fons del Museu del Cinema, també vol suggerir al visitant algunes complicitats que, malgrat les distàncies, trobem entre aquest espectacle precinematogràfic i els usos de la imatge digital.

diumenge, 11 de juny de 2017

El Palau Reial Major i la plaça del Rei

La plaça del Rei, el 1928


El Palau Reial Major de Barcelona, documentat per primer cop amb aquest nom el 1116 per diferenciar-lo del Palau Reial Menor –que s'aixecava vora la plaça de Sant Miquel i que va ser enderrocat el 1847–, va ser la residència dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó.

Situat a la plaça del Rei, durant la segona meitat del segle XI el palau s'estenia des de la catedral romànica (de 1058, sota la planta de la gòtica actual, i a la vegada construïda sobre la basílica paleocristiana del segle IV; se'n poden visitar les restes en el Museu d'Història de Barcelona) fins a la plaça de Sant Iu. D'aquesta època és l'escalinata exterior, encara existent, on es feien les reunions dels membres del Consell de Cent quan encara no disposaven d'edifici propi.

Part de la plaça actual, juntament amb el terreny on avui s'aixeca el Palau del Lloctinent, formaven part del corral del Palau Reial. Tot i que quedava delimitat per una tanca, era un espai obert usat durant segles com a mercat. L'actual disposició rectangular de la plaça s'atribueix a un projecte d'urbanització dut a terme a la segona meitat del segle XIV, durant el regnat de Martí I, l'any 1403, per dignificar l'espai, tot desplaçant el mercat probablement cap a l'antiga plaça de les Cols (desapareguda amb l'obertura del carrer de Jaume I) a fi de crear un espai apte per a la celebració de justes, que fins aleshores s'havien dut a terme a l'actual passeig del Born (el terme "born" fa referència a aquest espai destinat al combat entre cavallers). Per saber-ne més sobre els mercats de Barcelona d'origen medieval, cliqueu aquest enllaç.


Palau del Lloctinent i plaça de Sant Iu
abans de la reforma


Dins d'aquest període de reformes del rei Martí, també va fer bastir un pas elevat (enderrocat l'any 1823) cap a la catedral al costat del portal de Sant Iu. El portal de Sant Iu estava on avui hi ha la placeta del mateix nom i que aleshores estava ocupada per l’anomenat Palau de Santa Eulàlia, que era una dependència del Palau Reial adossada a la paret occidental del Tinell (acostuma a haver-hi certa confusió en el significat dels termes "palau" i "saló" en els textos antics).


El Saló del Tinell ocupat per les clarisses
Dècada de 1920


Molt reformades al llarg de la història, de les parts de què es compon el conjunt el Saló del Tinell (anomenat vulgarment "Saló del Borboll" o "Gorgoll" pel soroll que hi feien els escrivans i els agents dels tribunals de la Reial Audiència) va ser construït pel mestre d'obres Guillem Carbonell, entre 1359 i 1362, per encàrrec de Pere el Cerimoniós. La capella palatina de Santa Àgata (que substituïa l'antic oratori del palau)  és de 1302 i va ser encarregada per Jaume el Just i Blanca de Nàpols, i construïda sobre la muralla romana, com es pot veure molt bé des de la plaça de Ramon Berenguer el Gran. El 1856 va ser restaurada per l'arquitecte Elies Rogent i el 1879 s'hi va crear el Museu Provincial d'Antiguitats amb un gran fons lapidari. A l'interior s'hi conserva el retaule del conestable Pere de Portugal, del pintor Jaume Huguet (1465). El tercer element, que s'hi entra per la plaça de Sant Iu, aplega les dependències del palau i el Verger, porticat. Va ser seu del tribunal de la Inquisició i de la Reial Audiència (que exercia el poder judicial en nom del rei)  i actualment és la seu del Museu Frederic Marès.


La Capella de Santa Àgata, el 1880
Museu d'Antiguitats


El Mirador del Rei Martí, situat entre el Palau del Lloctinent i el Palau Reial, va ser enllestit el 1555. No té res a veure, per tant, amb el rei Martí l'Humà, mort el 1410, però és possible que el nom recordi una torre més antiga que podia haver existit en aquest mateix lloc. Té planta rectangular i cinc pisos formats per galeries d'arcs de mig punt. Originalment acabava amb un teulat a quatre aigües.

El Palau del Lloctinent va ser construït per Antoni Carbonell entre 1549 i 1557, per encàrrec de Carles V, com a residència del representant del rei a Catalunya, però no va arribar mai a acomplir aquesta funció, però sí que va formar part de la Inquisició i del convent de Santa Clara, fins que amb la desamortització de 1836 torna a propietat civil i es converteix, el 1853, en seu de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, de propietat estatal. Amb entrada per la plaça i el carrer dels Comtes, l'edifici es bastí aprofitant pedra d'altres construccions, com per exemple, la procedent del cementiri jueu de Montjuïc, com es pot apreciar en les inscripcions hebrees de la façana.

Després del setge de Barcelona (1713-1714) durant la Guerra de Successió i amb la dissolució de l'aparell polític català arran de la victòria militar borbònica, al Palau Reial s'hi van instal·lar part de les tropes filipistes; i el 1718, el rei Felip V va cedir el palau a les monges clarisses, que provenien del convent de Santa Clara, enderrocat amb part del barri de la Ribera per construir-hi la Ciutadella militar.

Després de la Guerra Civil, les monges ja no hi retornen i el conjunt passa a ser propietat de l'Ajuntament de Barcelona. De la mà dels arquitectes municipals Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca, i sota la direcció d'Agustí Duran i Sanpere, es va recuperar el saló gòtic (que havia estat compartimentada per les monges) i va ser integrat al Museu d'Història de la Ciutat, fundat el 1943 i amb seu a la Casa Padellàs (que tanca la plaça del Rei pel carrer del Veguer), afectada per l'obertura de la Via Laietana i traslladada a la plaça del Rei des del carrer Mercaders.


Casa Padellàs al carrer Mercader
Gaseta de les Arts, anys 20


El trasllat de la Casa Padellàs va començar l'any 1930 i les obres de fonamentació van permetre descobrir les restes romanes del subsòl. Tot un conjunt de locals, edificacions carrers situats en un barri industrial de Barcino, que aplega una bugaderia (fullonica) i tintoreria (tinctoria), una factoria de salaó i garum (ceteria), i una de vinícola. Aturades durant la Guerra Civil, les obres es van continuar amb posterioritat i es van estendre més enllà de la plaça del Rei i conformen el jaciment que es pot visitar des del Museu d'Història de Barcelona.


Restes romanes descobertes a la plaça del Rei,
la dècada de 1930


Aquestes obres van transformar totalment la plaça i es va aprofitar per recuperar els elements gòtics dels edificis, que havien quedat amagats pels afegits dels segles posteriors. Amb la reforma arquitectònica i urbanística van desaparèixer també els arbres i la font neogòtica projectada per l'arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó, construïda el 1853 i retirada el 1935.


 La font gòtica i la columna romana de la plaça del Rei, el 1874
Foto: Joan Martí Centelles


Un altre element característic de la plaça va ser la columna romana. Construïda a partir de fragments de dues columnes malmeses en enderrocar, el 1850, un edifici del carrer de la Llibreteria, el seu destí havia de ser el Museu d'Antiguitats de la Capella de Santa Àgata, però a causa de l'excés de grandària es va haver de deixar, cap al 1879, a l'exterior, on hi va estar fins 1965, any en què va ser traslladada amb les restes del Temple d'August del carrer del Paradís. El nom d'aquest carrer no fa referència al Paradís bíblic, sinó a un hort plantat d'arbres; és a dir, un verger o jardí, que deuria créixer al voltat del temple quan aquest, enrunat o no, ja no complia les funcions originals, gràcies al dipòsit d'aigua (castellum aquae) construït per distribuir l'aigua de l'aqüeducte romà.


La Casa del Botxí, l'any 1923, amb escales i balcó, al costat
de la finca enderrocada per bastir-hi la casa Padellàs
Emili Pellicer Boulanger (Arxiu Fotogràfic del CEC


Entre la Capella de Santa Àgata i la Casa Padellàs, al costat d'una torre d'aigua de les fonts gòtiques de la ciutat, hi havia la Casa del Botxí, avui integrada al Museu. Aquí hi vivia el funcionari que s'encarrega d'executar els reus. Tot i estar en el centre neuràlgic de la ciutat antiga, aquest racó li permetia viure al marge dels ciutadans, amb els quals no hi tenia cap relació pel tabú que representava el seu contacte amb la mort.


Conjunt del Palau Reial Major i de la plaça del Rei, el 1860
Quarteró número 45 de Miquel Garriga i Roca
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona


El quarteró de Garriga i Roca ens permet identificar les dependències del Palau Reial ocupades per altres institucions i alguns elements desapareguts. A la plaça del Rei hi veiem la font, la torre d'aigua i les antigues escales; encara hi ha l'edifici vell on ara hi ha la Casa Padellàs; els habitatges que envolten el conjunt pel carrer de la Tapineria, seguint el traçat de la muralla romana, i els extrems dels carrers desapareguts amb l'obertura de la Via Laietana; la planta de l’església de Santa Clara dins del saló del Tinell i els accessos; la Sala de l’Audiència; o el Verger del Palau i els jardins del primer pis.


*

Nota

Dins del marc dels "Diàlegs" que organitza el Centre de Recerca i Debats de Museu d’Història de Barcelona, el passat dilluns 12 de juny de 2017, es va presentar la conferència “El Palau Reial Major de Barcelona: els grans  interrogants”, a càrrec de Ramon Pujades, del Museu d’Història de Barcelona, resum d'un treball de gran abast sobre el Palau Reial Major, que traurà a la llum per primer cop l'àmplia i poc coneguda història d'aquest conjunt medieval. Alguns dels detalls de l'article que heu llegit han estat presos, de memòria, de l'esmentada conferència.

dilluns, 29 de maig de 2017

Agustín Luengo, el gegant del museu del Doctor Velasco

Agustín Luengo, a Puebla de Alcocer,
amb la seva mare i un veí


L'any 2013 s'editava el llibre El hombre que compraba gigantes, de Luis C. Folgado de Torres (1), i el 2015, Luis Ángel Sánchez Gómez publicava l'article "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)" (2). El primer, a mig camí entre la ficció i la biografia novel·lada, narra la vida d’Agustín Luengo Capilla (Puebla de Alcocer, 1849-Madrid, 1875), personatge real que patia acromegàlia i que amb 2’35 metres d’alçada va ser un dels homes més alts del món. Agustín va ser comprat als seus pares pel propietari del Circo Luso i va ser passejat per tota Espanya com a atracció de fira. La primera part de la novel·la és un recorregut per la seva vida i l’adaptació al món del circ, on es barregen tant artistes amb d’altres anomalies físiques com personatges fronterers que troben en el món tancat i íntim del circ una forma de viure una vida que seria impossible a l’Espanya de “cerrado y sacristía” del XIX.

Agustín Luengo viu, amb mancances i desitjos, una vida més o menys feliç fora de l’Extremadura natal. Un dia actua a palau davant del rei Alfons XII, i serà allà on coneixerà el personatge central d’aquesta història: el doctor Pedro González de Velasco (1815-1892), fundador, l’any 1875, del Museo Nacional de Antropología, de Madrid. L’edifici del museu va ser prèviament casa seva i el material exposat prové de la seva pròpia col·lecció anatòmica.

La relació entre Agustín Luengo i González de Velasco va ser contractual. Velasco vivia la seva relació amb la medicina patològica amb el mateix entusiasme que un meteoròleg viu l’arribada d’un huracà. Una de les especialitats de Velasco era l’embalsamament, tècnica que feia servir per preservar qualsevol meravella mèdica. Sense voler desvetllar una història que de fet no és cap misteri ni cap enigma, el doctor s’interessa en les peculiaritats físiques d’Agustín i signa un contracte amb ell.

Però si per alguna cosa va ser conegut González de Velasco és pel trasbals que li va representar la mort de la seva filla, Concha, a l'edat de 15 anys, fet que també surt relatat a la novel·la. La nena patia un cas greu de tifus que va ser tractat pel doctor Benavente, pare de l’escriptor Jacinto Benavente. Veient que el tractament dispensat no donava cap resultat, va decidir actuar pel seu compte i li subministrà un purgant que va acabar causant la mort de la seva filla.


Esquela mortuòria de la filla de González de Velasco
Diario Oficial de Avisos de Madrid, 14 de maig de 1864


Desesperat per la pèrdua, de la qual no es recuperà mai més, Velasco va embalsamar la nena abans d’enterrar-la. Però un cop instal·lat a la casa-museu va decidir portar les restes mortals de Concha al seu domicili, exhumant-les del cementiri de San Isidro gairebé en perfecte estat. El cos va ser instal·lat en una de les estances de la casa amb un vestit de núvia, succés que va donar lloc a nombroses llegendes com les que es relaten a la novel·la, entre elles que el doctor i el seu ajudant i promès de la filla asseien el cadàver a la taula i la tractaven com si fos viva. L'escriptor aragonès Ramón J. Sender va escriure el conte La hija del doctor Velasco (3), sobre la seva vida. Què se’n va fer de la mòmia forma part de la llegenda de González de Velasco. Hi ha qui diu que és al Museo Nacional de Antropología; hi ha qui diu que és enterrada en el cementiri de San Isidro (4).

Amb un material com aquest i en un context tan ric com el dels circ i les fires ambulants, en una Espanya enterrada en l’obscurantisme i la negror de Goya i Gutiérrez Solana, i en el Madrid decimonònic, les possibilitats de la novel·la eren immenses, però ha faltat destresa narrativa i, sobretot, habilitat lingüística. No n’hi ha prou amb una bona història i un diccionari de castellà castís. Malgrat les intencions de l’autor, el relat es pla i sona fals per un excés d’artifici lèxic i per manca d’ofici. Malgrat tot, la novel·la es deixa llegir i és una bona introducció en un món que, com la sorra, se’ns escapa entre els dits. Posats a triar entre viure amb els monstres contemporanis de la cultura de masses televisiva i el lirisme trist de Freaks o del museu de González de Velasco, quedem-nos amb els horrors i les tenebres de l’imaginari secular.


Esquelet del gegant extremeny a la sala del Doctor Velasco
del Museo Nacional de Antrpología de Madrid


Per la seva banda, l'article "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)", de Luis Ángel Sánchez Gómez aprofundeix en la figura de Pedro González Velasco i estudia els museus anatòmics organitzats pel doctor en dos dels seus domicilis particulars del Madrid vuitcentista, projectes en els quals pren sentit la figura del gegant Agustín Luengo. El text revisa les circumstàncies que fan possible la creació d'aquests museus, vinculats tant amb l'estudi i la docència de l'anatomia com amb els projectes polítics de regeneració i modernització de la medicina espanyola que tracta de posar en marxa el seu propietari. Es comenten les seves singulars col·leccions (d'anatomia, teratologia, zoologia, etnografia i curiositats diverses) i s'analitza la projecció docent i sociopolítica d'ambdós centres, sense l'existència dels quals no hagués estat possible que Velasco construís poc després el seu gran Museu Antropològic, seu de l'actual Museo Nacional de Antropología de Madrid.

Amb posterioritat a aquest apunt,  Luis Ángel Sánchez Gómez publicava l'article "Anatomías míticas: el caso de Agustín Luengo Capilla, 'El Gigante Extremeño'" (5), el propòsit del qual és revisar la història vital i sobretot la història post mortem d'Agustín Luengo Capella. Estudia les circumstàncies que el vinculen amb el doctor Velasco i la conseqüència última d'aquesta relació: que el seu cos passi a formar part del Museu Antropològic fundat pel metge segovià en 1875, actual seu del Museu Nacional d'Antropologia a Madrid. Seguidament, l'article analitza el procés de formació de la llegenda creada al voltant de Luengo i Velasco.

També de Luis Ángel Sánchez Gómez és l'assaig La niña. Tragedia y leyenda de la hija del doctor Velasco (6), que narra la mort de Conchita, la filla del doctor Velasco, l'exhumació, la momificació, per acabar vestint-la i maquillant-a per dipositar-la en una urna a casa seva. Temps després, la llegenda comença a caminar, i creix, i es transforma, incorporant elements purament ficticis, cada cop més extravagants i macabres. L'autor revisa amb rigor el que esdevingué realment i les diferents versions de la llegenda, i compara el «cas de Conchita» amb altres impactants exemples de preservació de cossos documentats durant el segle XIX i començaments del XX. El llibre acaba amb una suggerent proposta que ens permetrà comprendre, i fins i tot explicar, la singular conducta del pare.

Si no en la seva totalitat, el Museo Nacional de Antropología de Madrid mostra en una petita sala part de la col·lecció del Doctor Velasco, que ens permet acostar-nos a com eren aquells museus decimonònics. Barcelona, com hem explicat diverses vegades, va gaudir del pas de més d'una vintena de museus anatòmics entre els anys 1848 i 1938. D'aquelles col·leccions, que es mostraven en la frontera de la ciència i de l'espectacle, la del Museu Roca va sobreviure tancada en uns magatzems del Paral·lel fins 1987, però quan va aparèixer ningú la va voler i va acabar a mans d'un col·leccionista a Bèlgica. D'altra banda, la col·lecció del Museu de la Història de la Medicina de Catalunya continua tancada, com la resta del fons del museu, per manca d'espai. Un ric patrimoni que no es pot mostrar al públic per manca d'interès de les institucions polítiques, com passa amb altres fons com el del Museu de les arts escèniques o el de farmàcia, entre d'altres.


*
  
Fragment de diari amb la crònica de la presentació del cos
d'Agustín Luengo a l'Exposició Universal de París de 1878




Motllo del cos d'Agustín Luengo
Museo Nacional de Antropología



*


Notes i bibliografia:

(1) Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)" [en línia]. Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia, vol 67, nº 2 (2015). Madrid: Instituto de Historia del CSIC.

(2) Folgado de Torres, Luis C. El hombre que compraba gigantes. Madrid: Áltera, 2013.

(3) Sender, Raúl J. La llave y otras narraciones. Madrid: Emesa, 1969.

(4) Dorado Fernández, Enrique, et al. “La momia de la hija del doctor Velasco. Disección de una leyenda” [en línia]. Revista de la Escuela de Medicina Legal. Febrero de 2010. [PDF]

(5)  Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Anatomías míticas: el caso de Agustín Luengo Capilla, 'El Gigante Extremeño'" [en línia]. Revista Historia Autónoma, núm. 10 (2017). Universitat Autónoma de Madrid.

(6) Sánchez Gómez, Luis Ángel. La niña. Tragedia y leyenda de la hija del doctor Velasco. Sevilla: Editorial Renacimiento, 2017.



Sala del Doctor Velasco del Museo Nacional
de Antropología de Madrid
Foto: Enric H. March