Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 19 de febrer de 2018

Els barris del Raval: vivers de revolucionaris

Nens al Raval, l'any 1934
Margaret Michaelis


Vivers de revolucionaris. Apunts històrics del districte cinquè (1), és un recull d'experiències personals i polítiques escrit per Emili Salut i publicat el 1938, que ha estat recuperat per l’Associació Cultural el Raval - El Lokal i editat dins la col·lecció "Històries del Raval" (núm. 5, 2017). Aquest col·lectiu, provinent de l’Ateneu Llibertari del Poble-sec i de gent del Barri Xino, regenta una llibreria al carrer de la Cera, 1 bis, on edita, ven i distribueix llibres, revistes i documents de cultura llibertària.

D'Emili Salut no se'n sap gairebé res. No es disposa ni de l'any de naixement ni de mort; sembla que feia de pintor de parets per algunes referències a companys d'ofici, i va ser un personatge que, sense estar a primera fila, va tenir un paper destacat dins del moviment obrer i anarquista barceloní, amb el qual es mostra sovint crític amb algunes actituds. Malgrat tot, Salut disposava d'un bon bagatge cultural, segurament autodidacta, com es desprèn dels seus escrits tant pel contingut com per l'excel·lent català que fa servir. A més, el seu germà Antoni i el seu fill, Emili Salut i Payà, van ser músics notables.

En la seva formació hi va tenir un paper destacat l'Ateneu Enciclopèdic Popular, una associació civil cultural fundada a Barcelona l'any 1902 per un grup d'intel·lectuals i obrers, sense cap tipus de filiació política o ideològica, que advocava per l'accés universal a la cultura coma forma d'emancipació social, i que va comptar, directament o indirectament amb personatges com Francesc Layret, Eladi Gardó, Josep Tubau, Salvador Seguí, Federico García Lorca, Joan Salvat-Papasseit, Joaquim Maurín, Víctor Colomer, Manuel Ainaud Sánchez, Albert Bastardas i Sampere, Jaume Aiguader i Miró, Josep Maria de Sucre, Joan Amades, Ángel Pestaña o Carles Fontserè. Disposava d'escola, biblioteca, gimnàs i una residència a la Molina, i seccions de literatura i belles arts, esperanto, excursionisme, fotografia, folklore, ciències naturals, filològica, esports de neu, alpinisme i espeleologia, cant i equips esportius de lluita grecoromana, gimnàstica sueca i d’aparells, boxa, rugbi, lluita a la corda i natació. Encara actiu, és el segon arxiu més gran del moviment obrer mundial després de l'IIHS d'Amsterdam.


La Barcelona Traction, Light and Power Company Limited,
coneguda com la Canadenca, el 1921
Brangulí, fotògrafs (ANC)


En tot cas, Vivers de revolucionaris és una obra notable tant pel testimoni personal viscut de primera mà, que ens permet conèixer com era la vida en aquell Districte V pobre, i a vegades miserable, i com es desenvolupaven les lluites obreres i el moviment anarquista. En aquest cas, és especialment important el retrat que fa de Salvador Seguir (1886-1923), el Noi del Sucre, també pintor, que va ostentar el seu primer càrrec polític com a membre de la Junta de la Societat de Pintors, que presidia Antoni Salut. Subratlla, en les seves paraules, la mitificació del personatge de Seguí com a militant anarcosindicalista, sobretot després del seu assassinat al carrer de la Cadena amb Sant Rafael, a mans de pistolers blancs del Sindicat Lliure, organització creada per militants carlins a l'Ateneu Legitimista, el 1919, i sota el posterior padrinatge de la Patronal Catalana i vinculats amb l'autoritat militar de Catalunya. Salut en dibuixa el perfil humà del Noi del Sucre, en critica alguns aspectes (com la no implicació en la causa catalana a Madrid), però en defensa d'altres, com el paper que Seguí va jugar a la vaga de la Canadenca (iniciada el 21 de febrer de 1919) quan va proposar la fi de la vaga general a canvi del retorn dels treballadors acomiadats i l'alliberament dels més de 3.000  empresonats. Aquella vaga va significar aconseguir la jornada de vuit hores 3 d'abril de 1919).


Cuina en una casa del Raval, el 1934
Margaret Michaelis (AFB)

Família en una casa del Barri Xino, dècada de 1930
Gabriel Casas i Galobardes (ANC)


El llibre de Salut presenta una doble tesi. La primera considera l'anarquisme barceloní com un producte natural de la misèria dels barris obrers en què va transcórrer la seva vida i que descriu que de manera molt crua a través de la vida al carrer, a les cases, a les tavernes, la prostitució, les fàbriques. La segona, que si l'anarquisme volia sobreviure havia d'evolucionar responsabilitzant-se dels problemes polítics i no prescindint-ne.




Si al Raval era possible aquesta pobresa endèmica era pel seu propi orígen. Fins a finals del segle XVIII el Raval va ser un espai d'horts, de convents i d'institucions de beneficència. No va ser fins que s'hi instal·len les primeres fàbriques que s'hi construeixen els primers habitatges obrers. És un barri sense història humana que en un segle es transforma en la zona industrial de Barcelona i en un gueto proletari, amb totes les deficiències d'un territori que no pateix l'evolució natural dels temps i la història, i li manquen serveis bàsics com escoles, clavegueram, sanitat o enllumenat. Una excepció és el carrer Nou de la Rambla (1788), que neix amb un esperit burgès (els Güell hi construeixen el seu palau), i que a més de ser la via natural que travessa tot el Raval serà la frontera entre la part industrial i la portuària, el primigeni Barri Xino que desapareixerà després de la Guerra Civil i traslladarà l'activitat econòmica (tavernes, prostitució) a la zona que hem conegut i coneixem.


Mercat a l'aire lliure al carrer de l'Arc del Teatre, el 1932 (AFB)


Unir els partits d'esquerra federals i autonomistes amb l'anarcosindicalisme era, segons ell, la millor solució per a una supervivència i hegemonia de tots dos. Però les radicalitzacions per tots dos costats i la desaparició de l'home pont que podia haver estat Salvador Seguí van fer que aquesta tesi no evolucionés.


Incendi a la fàbrica La Manresana del carrer de la Cera
amb Ronda de Sant Pau, el 1899
Antoni Esplugas (AFB)


Del llibre d'Emili Salut només se'n coneixien dos exemplars conservats i de difícil accés, per això és encomiable l'encert d'El Lokal en la publicació de l'exemplar que conserven. Estaria bé, però, fer-ne una edició crítica que ampliï les referències tant urbanes com històriques, i que recuperi la figura d'Emili Salut, si això és possible.

M'he permès de fer un resum del llibre de l'Emili Salut. El text que segueix està escrit amb el mateix ritme de la lectura. Són notes preses mentre llegia, amb alguns afegits personals, i després lligades sense cap altra voluntat estilística que la d'atrapar el lector com si estigués veien el tràiler d'una pel·lícula. Hi he afegit algunes fotografies d'època per acabar de dibuixar un retrat que en les paraules d'Emili Salut resulta punyent i que cal llegir.


Foto portada: Nens fumant, dècada de 1930
Gabriel Casas i Galobardes (ANC)


Vivers de revolucionaris (1938)

Infància dissortada, presons i distraccions

En el darrer terç dels segle XIX i el primer del XX, en una Barcelona en què les execucions eren un espectacle públic, la població obrera es concentrava en el Districte V en un ambient de misèria i insalubritat que no afavoria gens el desenvolupament de la infantesa: la canalla que no treballava matava les hores torturant gats pels carrers entre prostitutes, tavernes i mercats que ocupaven les voreres, entre rates i mosques.


Nens fumant al carrer, els anya 30
Agustí Centelles

Acadèmia artística del carrer Nou de la Rambla, 28


Els soldats repatriats de Cuba després de perduda la guerra amb els americans el 1898 omplien la caserna de les Drassanes, i sense destí militar, ofici ni benefici campaven pels carrers cantant guajiras, enyorant l’illa, i es convertien en els clients habituals de la prostitució mentre escampaven les malalties venèries pels carrers estrets i bruts, infestats de fàbriques i fum, i vigilats per la Presó d’Amàlia, bastió de la repressió, entre el so de les castanyoles de les acadèmies de cant i ball que proliferaven arreu, sortida ràpida per a moltes dones que deixaven el comerç de la carn per entretenir el públic als escenaris fets amb quatre fustes que proliferaven a les tavernes i els descampats del Paral·lel que tot just naixia.
La Galera del carrer d’en Robador, que havia estat presó, feia d’escola, tot conservant els barrots i la tristesa d’unes aules que d’alguna manera continuaven sent cel·les.


Patis de la presó de Reina Amàlia o Presó Vella, poc abans de ser
enderrocada l'any 1936. A l'esquerra es veu la cúpula del
Teatre Olympia de la Ronda de Sant Pau
Gabriel Casas i Galobardes (ANC)


L’alternativa eren les escoles de sala i alcova que ocupaven cases particulars, per a uns alumnes que en fer deu anys abandonarien l’estudi per anar a treballar i contribuir als insuficients salaris familiars, si la desgràcia no els portava a delinquir.


Carrer Sant Pau amb Robador, a la dècada de 1930. Les barraques,
la botiga de roba de León Alejandrovich i el cinema Argentina
ocupen l'espai de la Galera, l'antiga presó de dones
Brangulí, fotògrafs (ANC)


Entre vagabunds i esguerrats, diversos personatges, que la vida o la demència va convertir en populars, donaven color a la grisor de la vida i entretenien la canalla que, més enllà dels jocs de carrer (a voltes cruels com les batalles campals a cops de pedra), badava amb les pianoles de maneta que sonaven dia i nit, mentre a les tavernes, que pudien a vi, sardines en escabetx i bacallà, els obrers s’hi jugaven, els quartos, els del salari o els robats, en un entorn on barandes i pinxos n’eren els amos. Personatges com el Negre Descalç, el Noi de Tona, Garibaldi, la Marieta Enfarinada, o el Capità Budoy, que, al Torín, la plaça de toros de la Barceloneta, emulava les heroïcitats del famós Arban, que va desaparèixer en una de les seves ascensions en globus (vegeu La Monyos i altres personatges populars de Barcelona).


Els inicis del Paral·lel, amb el Salón Venus, el Trianon i el Pabellón
Soriano, cap el 1905, a l'antic Camp de les Xufles


Un entreteniment habitual que a la plaça s’acompanyava d’acròbates, corrides de toros i moxigangues còmiques, com aquelles pantomimes mímiques que la família Onofri van posar de moda al Teatre Circ Espanyol, en un Paral·lel on triomfava la Bella Chelito buscant-se la puça per tots els racons del cos, i on aviat triomfaria Raquel Meller cantant cuplets. Una avinguda popular, on cada setmana apareixia un local nou i on les barraques de fira presentaven personatges excèntrics i fenòmens de fira entre museus de cera i anatòmics que mostraven les nafres de la sífilis.


El Teatre Circ Espanyol del Paral·lel, el 1898


Misèria i revolucionaris

La misèria i l’ensenyament deficient convertien el Raval tant en escola de delinqüents com en viver de revolucionaris. Els obrers dels barris del Districte V nodrien i encapçalaven les vagues i les revoltes, com la vaga del metall de 1902 (14 de febrer) que va acabar amb la intervenció de l’exèrcit i que va immortalitzar Ramon Casas a La càrrega. Lluita anarquista que defugia consignes partidistes i un jovent, companys d’infantesa, que canviava les eines per les pistoles.


La taverna La Mina, del carrer de l'Arc del Teatre, 63, l'any 1913
El patí conduïa a les cases de dormir de Cal Jaume i Cal Ventura
Frederic Ballell (AFB)


I a les llars, mares sacrificades i dones maltractades, enmig de la misèria econòmica, fisiològica i moral. Gent amuntegada en cases que eren laberints i rateres, tavernes, cases de dormir, balls de patacada i prostíbuls, envoltats d’institucions de beneficència d’aire medieval. Que diferent de la Ciutat Vella de l’altra costat de la Rambla, que conserva el passat noble a les façanes, els patis i els salons!


Pavelló de malalts a l'antic Hospital de la Santa Creu


Un Hospital de la Santa Creu farcit de moribunds. La Presó Vella plena a vessar d’homes, dones i criatures, on tots eren companys o coneguts d’ofici o facècies. Pinxos de cafè concert, crupiers, manipuladors de vots de les tupinades monàrquiques, busca-raons, que es llevaven la vida els uns als altres a ganivetades al pati de la presó o a Montjuïc. Herois que alimentaven la imaginació d’un món que no es construïa amb la força del treball perquè els beneficis eren només per als amos. Presos que fora de la garjola es trobaven rere la caserna de les Drassanes, cau de vagabunds, soldats i prostitutes, i porta d’entrada al Barri Xino de la Criolla i Cal Sagristà, de locals de vici i perversió molt del gust de les classes benestants que baixaven al Xino a fer vida canalla; una barri mitificat per la literatura i les cròniques com si del port vell de Marsella es tractés. Un Barri Xino que de xinès no en tenia res, però que aplegava també el més tirat d’un personal vingut de l’Espanya profunda i la prostitució més podrida i infestada de tuberculosi, enmig de la qual intentava sobreviure la població més miserable de la ciutat mentre la Dictadura es gastava els quartos en l’Exposició Internacional i en un teatral Poble Espanyol, que era una ofensa a la realitat diària del carrer i a les necessitats d’aquella gent.


La Criolla i Cal Sagristà del carrer del Cid (al fons),
fotografiats des del carrer de Peracamps
Gabriel Casas i Galobardes (ANC)


Els grupuscles obrers, cadascun enarborant les seves banderes ideològiques, es reunien en el local de Sant Simplici, al carrer del mateix nom que porta al Pati Llimona, i solucionaven les seves diferències a cops de puny mentre, fora, les reivindicacions i els enfrontaments es repartien entre anarquistes, federalistes i radicals lerrouxistes, reclamant una pesseta més de salari o una hora menys de feina al dia. Després de la vaga de 1902, vingué el congrés sindicalista de 1908, i entre fracàs i fracàs, la lluita va acabar desembocant en la Setmana Tràgica de 1909.


Els efectes del foc durant la Setmana Tràgica en convent de
les Jerònimes del carrer de Sant Antoni Abat (1909)
Brangulí, fotògrafs (ANC)


Fàbriques i esglésies cremades

Un segle abans de la Setmana Tràgica població obrera creixia al voltant de les fàbriques situades prop de la plaça del Pes de la Palla, del Pedró i dels carres de Ponent i Tallers, impulsades pel valor i l’aparició de les màquines, amb Ca n'Erasme com a símbol d’honestedat empresarial. Però a finals del segle XIX, aquell niu de fàbriques s’havia estès i es convertia en el gresol decadent d’un territori superpoblat que superava les possibilitats d’uns barris insalubres. Les fàbriques agonitzaven i sovint eren cremades intencionadament posant en perill els habitatges i la vida dels obrers, cosa que no fa estrany que fos en el Raval on les pistoles i la crema d’esglésies van tenir més èxit i que la Setmana Tràgica comencés a les barricades de Sant Pau del Camp, mentre els cadàvers desenterrats de les monges jerònimes eren passejats pels carrers i abandonats a les barricades com si fossin escombraries (2).

La gent contempla els morts desenterrats
al convent de les Magdalenes (1909)
Frederic Ballell (AFB)


Aquella primera nit, donant fe que l’església que més il·lumina és la que crema, el foc s’estengué pels convents de la ciutat mentre s’obviava que la veritable revolta havia sorgit contra les lleves catalanes enviades a lluitar a la guerra del Marroc i acabava fent pagar els abusos contra la classe obrera a qui secularment l’havia enganyat i utilitzat: l’Església.


Mòmies desenterrades i exposades durant la Setmana Tràgica (1909)
Biblioteca del Pavelló de la República


Tradicions barcelonines

Les condicions de vida marquen els costums de la societat. No és estrany, doncs, que la devoció als sants anés acompanyada a la de l’ídol de la revolta del dia.


Fira de Sant Ponç al carrer de l'Hospital, l'any 1915
Carles Fargas Bonell (AFCEC)


Curanderes, remeieres i nigromants guarien malalties i foragitaven o atreien esperits segons necessitat (vegeu Un migdia al Portal de Sant Antoni). Prestamistes i usureres s’aprofitaven de les necessitats de la gent, però eren les dones les primeres a manifestar-se contra la guerra, la fam o l’encariment dels aliments (la vaga de subsistències del 10 al 26 de gener de 1918; un motí exclusivament de dones), mentre els homes feien de cul de taverna tot esperant que el cel es tenyís de roig. I entre revolta i revolta, vagues i trets, el Raval concentrava les festes i fires tradicionals: Sant Ponç, Sant Antoni i els Tres Tombs, la Mare de Déu del Carme, la fira de palmes i palmons de Sant Agustí, la Pasqua i les corals, Santa Llúcia amb parades de pessebres i figures fabricats a les llars necessitades i descregudes traint-li hores a la son per guanyar uns duros per donar de menjar a la canalla. Contradiccions d’una població obrera que a la fi s’havia de sotmetre a les necessitats primàries vinguessin del cel o de la terra. Una tristesa que s’il·luminava a la tarda del dissabte després de cobrar la setmanada quan s’omplien els comerços i les tavernes... O quan cremava una església.


Venda de tortells de Sant Antoni a la festa dels Tres Tombs, el 1931
Brangulí, fotògrafs (ANC)


Salvador Seguí

D’aquells ídols que els dies de revolta substituïen els sants, destacava Salvador Seguí (1886-1923), el Noi del Sucre, elevat als altars per les seves obres i al martiri pel crim que li llevà la vida d'un tret al carrer de la Cadena cantonada amb Sant Rafael. Fill de la misèria del barri, fruit d’aquest viver de revolucionaris, bregat en la lluita sindical des dels 17 anys, suplint la manca de formació escolar amb una capacitat oratòria i intel·lectual fruit de la seva inquietud, de la mateixa manera que conduí les masses a la revolta, les amansí el 1919 proposant posar fi a la vaga de la Canadenca (el 19 de març, a la plaça de Les arenes) a canvi del retorn dels obrers detinguts, en aquells anys que només les pistoles parlaven, els patrons mataven i la premsa anticatalana atacava anarquistes i republicans autonomistes il·lusionats per la fi de la Gran Guerra, que obria l’esperança a noves formes de govern i nous estats, mentre Barcelona, en mans dels lerrouxistes, es convertia en botí de guerra i colònia a cops de populisme amarat d’un fals republicanisme que es venia a la monarquia militarista de Madrid, entre corrupció i corrupció disfressada de patriotisme.


Salvador Seguí, el Noi del Sucre, a Madrid (1919)


L’Ateneu Enciclopèdic, el Cafè de l’Espanyol i la Presó Nova

Aquell viver revolucionari sorgit del carrer i de la misèria del Districte V es va fer fort gràcies a l’Ateneu Enciclopèdic, que es convertí en eina i acadèmia intel·lectual de molts obrers que després de llargues hores de treball hi acudien per instruir-se. I també afavorí la concreció d’aquell aprenentatge les cada cop més nodrides tertúlies de jovent que s’aplegaven en el Cafè Espanyol, aquell de la terrassa més llarga d’Europa; aula de lliure dissertació i saló de lectura que suplia la impossibilitat d’assistir a la universitat.


Biblioteca i sales de lectura de l'Ateneu Enciclopèdic


I va ser també escola, paradoxalment, per a Seguí i d’altres com ell, com el mateix Emili Salut, la Presó Nova, que en aquells primers anys li esqueia el nom de Presó Model perquè complia el que calia esperar d’un centre de reclusió que pretenia la reinserció dels presos en un temps en què ser anarquista era un defecte que calia corregir o una malaltia que calia guarir. Res nou: el lliurepensament ha estat i és el càncer del poder. A la Presó, Seguí, a més de menjar pa blanc, hi va aprendre música.


La terrassa del Cafè Espanyol
Josep Gaspar Serra (ANC)


Contertulians fidels, amics i passavolants van nodrir la tertúlia de l’Espanyol, com Andreu Nin. Obrers il·lustrats que compartien el seu neguit de coneixement, que gairebé mai els salvà de la mort, sempre perpetrada pels enemics de la llibertat.


*

Notes:

(1) Col·lecció "Històries del Raval" 5: Vivers de revolucionaris. Apunts històrics del districte cinquè, d’Emili Salut. Octubre 2017, 110 p. PVP 3€

(2) Sobre les mòmies desenterrades a les Jerònimes, explica Pere Coromines a Dietari. De la Solidaritat al catorze d’abril (Barcelona: Editorial Curial, 1974):

“28 de juliol del 1909. Els que atiaven el foc per dins del convent de les Jerònimes devien trobar, al caure una paret, unes monges momificades. La fantasia popular va veure allí monges mortes en el turment, enterrades de viu en viu.
Algunes portaven les mans ajuntades per cordes lligades a les munyeques: una altra duia la barra lligada per una banda cosida a l’estrenyecaps. No sé com devien estar enterrades que es conservessin tan bé, sent mortes de molts anys endarrere. No sé si la forma de l’enterrament podia donar lloc a la sospita: per l’estat de les mòmies no considero racional judicar la forma de la seva mort.
Amb les 11 mòmies que jo he vist, i potser alguna altra, es va formar una professó. Una d’elles la duien en la caixa pròpia, altres sobre fustes, alguna sencera a la mà o sobre un llençol. A davant hi anaven dos pendons d’un pal rodó i tela blanca, amb la llegenda en tinta escrita aixís: “Monjas enterrada bibas – Monjas emparedadas”. Alguns homes de l’acompanyament anaven amb candeles enceses. Sembla que la tropa els hi ha fet dur les monges a Ca la Ciutat. Més tard se n’ha trobat una en un carrer, arrimada dreta a la paret. En altres convents també han sigut profanades les sepultures.”

Bibliografia

Bengoechea, S. (2015). "Vuitanta-quatre dies de locaut a Barcelona (novembre 1919-gener 1920)", Catxipanda, 2 (1). Recuperat (11 de febrer de 2018).

Costa, Júlia. "Vivers de revolucionaris, una ciutat no tan llunyana"La panxa del bou.

Fernàndez, M. (1975). "Una nueva fuente històrica sobre la formacion de la ideologia anarquista barcelonesa: Emili Salut y su obra Vivers de revolucionaris". Convivium, núm. 44-45, 1975, p. 102-122.

dilluns, 15 de gener de 2018

Dones sàvies: bruixes, remeieres i trementinaires

La família de Cal Tamastim a Cornellana, a
principi de 1930. Càndida Majoral
és la nena del mig
Arxiu Cal Peret


Un passat que és molt viu

Càndida Majoral i Majoral, una de les últimes trementinaires encara vives, va morir el passat 4 de gener a Sant Julià de Lòria a pocs dies de complir els 101 anys d’edat. Havia nascut a cal Peret de Cornellana, a la vall de la Vansa i Tuixent, a l’Alt Urgell, el dia 2 de febrer de 1917, i ja de molt petita va començar a acompanyar la seva mare, Maria Majoral, a recollir i vendre herbes medicinals, trementina, olis i altres remeis tradicionals.

La notícia mereix que ens aturem un moment i fem memòria tant del passat com del present per saber de què i qui estem parlant. Per conèixer l’origen de les remeieres ens hauríem de remuntar a temps molt llunyans, molts segles enrere, però el coneixement que n’obtindríem no tindria un interès més gran si no recuperéssim del nostre record viu tant les llegendes que envolten la vida de les remeieres com la nostra relació amb el seu món.

Hauria de ser coneguda l’estreta relació que existeix entre les herbes remeieres i la farmacologia moderna: molts medicaments sintetitzen en el laboratori els principis actius de les herbes i el seu potencial curatiu obtingut del saber tradicional popular i de la pràctica dels apotecaris que preparaven específics en les oficines o obradors farmacèutics. Per exemple, el principi actiu de l’aspirina és el mateix que durant segles s’ha obtingut de l’escorça del salze, la salicina, i d’aquí el nom de l’àcid acetilsalicílic. Recuperades d’uns anys ençà, les infusions d’herbes i arrels, mels, xarops, alcohols i ungüents han format part de la medicina popular, però la industrialització i la comercialització n’han fet perdre l’origen. Els herbolaris (probablement el comerç urbà actiu més antic) formen part com a mínim del nostre record, i maldecaps, ansietats, indigestions, inflamacions, febres i alteracions orgàniques diverses, a voltes greus, han estat tractats amb èxit amb herbes, i molta gent recorda encara l’olor de les fulles i els fruits d’eucaliptus infusionant en un pot sobre el braser o l’estufa de la llar per guarir els refredats.

Però aquesta imatge idealitzada, que el record fa amable, de remeieres i herbolaris té una història trista quan l’Església dictamina que només Déu té poder sobre la vida de dones i homes i fa del coneixement ancestral paganisme i heretgia. Veiem-ho abans de tornar a parlar de Càndida Majoral i Majoral.


La Inquisició i les remeieres

El Tribunal del Sant Ofici o Inquisició s’instaura a les monarquies hispàniques l’any 1478 (1482 a Catalunya i la Corona d’Aragó) gràcies a una butlla del papa Sixt IV, i no és abolida fins 1834. La butlla papal autoritzava els Reis Catòlics a perseguir, torturar, jutjar i executar qualsevol heretge que es desviés del catolicisme, com els criptojueus (conversos que continuaven practicant el judaisme d’amagat) o qualsevol branca del protestantisme (calvinistes, luterans o mennonites). Però la persecució va abastar qualsevol tipus de dissidència política o moral: humanistes, lliurepensadors, homosexuals i lesbianes; i va ser el patíbul de bruixes i fetilleres. El conjunt d’aquestes dones aplegava majoritàriament les remeieres; és a dir, les dones sàvies que atresoraven el coneixement ancestral no només de les plantes i el seu valor curatiu, sinó que jugaven un paper dins la medicina popular i la ginecologia, exercint de llevadores. El coneixement i el poder sobre el cos de la dona els era arrabassat pel foc purificador de la foguera.

L’assistència al part va estar lligada al món de les dones fins que va passar a mans dels homes, el segle XV, i medicalitzada durant el segle XVII en el moment en què s’entén el part com a propi de la cirurgia i, per tant, competència dels homes, que eren els únics que, oficialment, podien ser cirurgians. La ginecologia –terme que apareix el segle XVIII– passava a ser l’especialitat mèdica que tractava el cos de la dona i les seves malalties com un objecte diferenciat del cos de l’home. Aquesta separació va portar la dona a ser observada com un individu subjecte a la seva condició sexual i a la seva variabilitat hormonal, i a atribuir-li malalties com la histèria, paraula que ve del grec (ὑστέρα, “úter”) a través del francès (hystérie), i que relaciona les afeccions del úter amb trastorns del comportament que duien sovint les dones a ser tancades en un manicomi (vegeu La medicina de les dones).

Malgrat tot plegat, a Catalunya les remeieres van subsistir en el món rural fins a la dècada de 1980, i en l’entorn urbà fins a la de 1960, en que els herbolaris resten com a únics dipositaris del comerç de les herbes. Tot i així, durant anys, la tradicional fira de Sant Ponç de Barcelona aplegava remeieres que venien de comarques i de llocs tant allunyats com els Pirineus i eren habituals els xarlatans que oferien pocions i ungüents prop dels mercats (vegeu Xarlatans i ciència popular). Algunes d’aquestes dones encara les hem conegut: al Clot, els anys 60, una velleta baixava del Collserola camí del mercat seguint el camí d’Horta i el torrent del Bogatell (actual carrer de Rogent) i la Sèquia Comtal.


Les trementinaires

Tornem amb Càndida Majoral, la trementinaire traspassada aquest gener de 2018 (1) i a qui el Diari d’Andorra entrevista encara no va un any. Càndida era la petita de tres germanes. Les altres dues, la Maria i la Rosa, també havien anat pel món amb la mare, Maria Majoral, a recollir i vendre herbes medicinals, trementina, olis i altres remeis tradicionals. Una tradició que continuaria amb algunes de les nétes i que faria que la mare de la Càndida acabés sent popularment coneguda com la trementinaire de les nenes rosses, fent referència al color del cabell de les filles. La Càndida va fer de trementinaire fins poc abans de casar-se, però la mare va continuar l’ofici fins gairebé els 70 anys.

Malgrat el secretisme que sempre ha envoltat l’ofici, el testimoni de la Càndida, juntament amb el d’altres trementinaires, ha estat essencial per a l’elaboració dels estudis etnogràfics que s’han fet els darrers anys sobre l’antic ofici de les dones de la vall de la Vansa i Tuixent, com el de l’antropòleg Joan Frigolé (2).

Com explica Clara Garí de Aguilera (3), les trementinaires eren dones originàries de zones de muntanya que es dedicaven a la recol·lecció d'herbes i l’elaboració d’olis essencials i remeis, productes que comercialitzaven, juntament amb te de roca, corona de rei, escabioses, serpolet, orella d'ós, milifulla, bolets secs, oli d'avet i de ginebre, per les masies i pobles de Catalunya al llarg d'unes rutes que eren recorregudes a peu i que abastava un territori força ampli, que incloïa les comarques dels dos Pallars, la Cerdanya, l'Urgell, l'Anoia, el Bages, Osona, els dos Vallès, el Barcelonès, la Selva, el Gironès, els dos Empordà i la Garrotxa; però també van arribar fins l'Aran, el sud de França, Tarragona i l'Aragó.


Trementinaires en ruta


Les trementinaires solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua.

Aquesta activitat, exercida durant el segle XIX i fins ben entrat el segle XX, però que es remunta a una tradició molt més antiga, permetia, en el cas de la vall de la Vansa i Tuixent, uns ingressos extres a famílies que vivien de l'agricultura i la ramaderia en un context d'autoconsum, i que els permetia el pagament de deutes, redempció de préstecs, pagaments per reducció del servei militar o dots dels “cabalers” (germans o germanes de l’hereu o la pubilla).

Cada trementinaire anava pel món acompanyada d'una aprenenta, que normalment era una filla, néta, neboda o germana més petita; o un fill si no hi havia cap més dona a la família. Generalment, i com elles mateixes explicaven, la que feia menys falta a les tasques de la llar o del camp. La més gran transmetia a l'aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina, sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s'hostatjaven en cases particulars on se les acollia a canvi d'herbes i remeis. D'aquesta manera, a més d'aportar un diners per a la família i el mas, durant el mesos que marxaven no feien despesa al mas, ja que s'allotjaven en les cases particulars que les requerien.

Les trementinaires anaven carregades amb farcells (o coixineres) plens de les herbes i unes llaunes on guardaven la trementina i els olis, d'avet i de ginebró, a més d'un podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes. Aprofitaven els viatges per comprar materials i objectes que els feien falta i no trobaven a la muntanya.


Les trementinaires Mercè Parramon i Dolors Pla,
fotografiades amb els estris de feina
Museu de les Trementinaires


La trementina era el producte principal usat en el seu ofici i del qual en deriva el mot trementinaire. Es tracta d'una substància que s'obté de la resina del pi roig (Pinus sylvestris), després de purificar-la. De la destil·lació d'aquesta trementina se n'obtenia l'essència de trementina, que s'utilitza per formular repel·lents per a polls i desinfectar ferides de persones i animals, i gels per a fregues o emplastres.

També feien servir la pega negra, que s'obté de la destil·lació seca del pi roig. Mesclada amb cera verge o oli d'oliva, s'utilitzava per a immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació, o s'aplicava sobre la pell per extreure una punxa.


Sofia Montaner, d'Ossera, a la Fira de Sant Ponç de Barcelona, els anys 50


L'activitat trementinaire va durar fins ben entrat el segle XX. La darrera trementinaire fou Sofia Montaner i Arnau (1908-1996) del poble d'Ossera, que va fer el seu darrer viatge l'any 1984, a l'edat de 73 anys.


Sofia Montaner i el seu marit,
Miquel Borrell, l'any 1989
Foto: Jordi Pasques

Com podem veure, d'algunes d'aquelles trementinaires se n'ha pogut recuperar el testimoni, d'altres s'hauran perdut per sempre. Ens explica Ramona Ibarra que la seva besàvia Montserrat Sanglès, que vivia a Tavertet, també en va ser, de trementinaire. Anava pel camp i hi recollia plantes remeier. Va viure fins als 112 anys. Un cop la Ramona va somiar que estava dalt d'una muntanya on hi havien arbres, i on parlava amb una senyora amb els cabells blancs, ben blancs, que li va dir: "Sóc la mare de l'avi Ton". L'avi Ton era l'avi matern de la Ramona, que mai ha pogut oblidar la Montserrat Sanglès, a qui la besnéta continua recordant i estimant com si fos entre nosaltres.

Segurament, pocs s'imaginaven que aquesta activitat hagués arribat fins a temps tan recents. Sobretot a ciutat, tenim tendència a pensar que la nostra manera de fer arrossega el món sencer, però la realitat és molt diversa. I ho és fins i tot entre el brogit de la ciutat, on molta gent encara va al bosc a collir herbes per fer infusions o farigola per fer-ne sopa.

I perquè no s’acabi oblidant aquesta activitat ancestral, el desembre de 1998 es va inaugurar a Tuixent el Museu de les Trementinaries, un homenatge a aquestes dones valentes, que forma part de la “Ruta dels oficis d’ahir”, promoguda pel Consell Comarcal de l’Alt Urgell.

El museu permet conèixer qui eren les trementinaires, quines herbes i remeis comercialitzaven i com organitzaven les seves rutes, sempre a peu, des de la vall de la Vansa i Tuixent, fins a les terres planes de l’interior i el litoral de Catalunya. A més, el museu es complementa amb el Jardí Urbà de les Trementinaires, situat pels carrers de Tuixent, i el Jardí Botànic de les Trementinaires, situat als afores.


Museu de les Trementinaires


*

Notes i bibliografia

(1) Informació publicada pel diari digital Viure als Pirineus.

(2) Frigolé i Reixach, Joan. Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2005.

(3) Garí de Aguilera, Clara. “Dones sàvies: les trementinaires, Sofia d'Ossera” [en línia]. Biblioteca Virtual de Investigación Duoda. Universitat de Barcelona. 9 de juliol de 2013 (modificat el 14 de febrer de 2017).


Bonet, Maria Àngels. “Remeis antics. Les Trementinaires”, Amindola, núm. 40 (11-13 agost 2000).

Folch Serra, Mireya. Voices of the place: dialogical landscape in the Catalan Pyrenees. Tesis. Departament de Geografia Queen’s University Ontario Canadà, 1990.

Pasques, Jordi. Lo Miquel i la Sofia, trementinaires d’Ossera. Enregistrament videogràfic (Ossera, 11 de juliol de 1989).

diumenge, 31 de desembre de 2017

Centenari Josep Domènech i Estapà

L'església de Sant Andreu i la plaça Orfila, cap el 1918,
abans de l'obertura del passeig de Torres i Bages
Foto: Carles Fargas i Bonell (AFCEC)


Hem arribat fins al darrer dia d’aquest 2017 tot esperant que algú es dignés no només recordar sinó celebrar el centenari d'un dels arquitectes més importants de Barcelona: Josep Domènech i Estapà (Tarragona, 1858 - Cabrera de Mar, 5 de setembre de 1917). A mitjà d'any, conversant amb Andreu Carrascal, arxiver en cap del COAC, ens sorpreníem que no s'hagués endegat per part de les institucions cap esdeveniment per celebrar l'efemèride, segurament pel recolzament institucional que sí ha merescut l'Any Puig i Cadafalch. L'any 2016, Sergio Fuentes Milà presentava la seva tesi sobre l'arquitecte, de la qual n'és fruit el llibre que el mes de novembre va ser publicat pel Centre d'Estudis Ignasi Iglésias en el número 9 de la col·lecció de monografies històriques Finestrelles: Josep Domènech i Estapà. Últim arquitecte municipal de Sant Andreu de Palomar (1883-1897). Però a partir d'aquí, el silenci ha estat total.

El mateix va passar el 2016 quan el centenari de la mort de Pere Falqués i Urtí (Sant Andreu de Palomar, 1850 - Barcelona, 1916) va passar per la ciutat en silenci absolut. Segurament, Falqués és encara més popular que Domènech i Estapà; si més no, la seva obra és més reconeixible pels barcelonins. Arquitecte municipal des de 1889 a 1914, plaça que va guanyar a l'insigne Lluís Domènech i Montaner, és l'autor d'edificis com la Parròquia de Sant Andreu de Palomar (1881); la Torre Macosa de la fàbrica metal·lúrgica dels germans Girona, al Poblenou (1882); el Mercat del Clot (1884-1889); Ca la Vila de l'antic municipi de Sant Martí de Provençals, a la plaça de Valentí Almirall del Clot (1865-1888); els palaus de les Ciències i de l'Agricultura de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, al Parc de la Ciutadella, avui desapareguts, (1887-1888); alguns dels pavellons del desapapregut Escorxador General de Barcelona (1891-1979) la seu de l'antiga Tinença d'Alcaldia de l'Eixample, avui seu del Districte, al carrer d'Aragó, al qual li falta el pinacle original (1893); la font de la plaça de Sant Pere (1893); la Central Catalana d'Electricitat de l'avinguda de Vilanova, 12 (1896-1899), de la qual falta l'esvelta xemeneia (1887-1961); el monument a Rius i Taulet del passeig de Lluís Companys amb Pujades (1897-1901); l'antiga Central Telefònica del carrer d'Avinyó, 11, encarregat per Josep Laribal, director del diari El Diluvio, i signat per Luis de Miguel Roca, on Falqués feia de mestre d'obres (1902); la marquesina del bar Torino (1902-1911); la desapareguda església de Sant Martí del Clot (1903-1936); els fanals del passeig de Lluís Companys (1905-1907), malmesos i reconstruïts entre 1991 i 1998; els trenta-dos bancs-fanals del passeig de Gràcia (1906; modificats a partir de la dècada de 1950); el monument a Serafí Pitarra de la plaça del Teatre (1906); els fanals del Cinc d'Oros (1909-1957), reposats a l'avinguda de Gaudí (1985); l'antiga Escola d'Arts i Oficis del carrer de Rogent, 51, al Clot (1911); el Mercat de Sants (1913); la Casa de la Lactància de la Gran Via, 475-477 (1913); la central de bombament d'aigües de Montcada (1915); o la remodelació de l'Arsenal de la Ciutadella en Museu de Belles Arts, avui Parlament de Catalunya (1915). També va impulsar, amb bona previsió, la construcció dels túnels del metro quan es va obrir la Via Laietana, tot i que el metro no es construí fins al 1926; va guanyar el concurs de remodelació de la plaça de Catalunya (1889); i és l'autor del plànol topogràfic de la ciutat.

Tornant a Domènech i Estapà, a més d'arquitecte va ser catedràtic de geodèsia (1888) i de geometria descriptiva (1895) a la Universitat de Barcelona, i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts (1883), que posteriorment presidí (1914). Aquest mateix anys, va ser nomenat arquitecte municipal de Sant Andreu de Palomar, càrrec que va exercir durant 14 anys (el 1897 es produeix l'annexió dels pobles del Pla), temps durant el qual va impulsar diferents obres i reformes urbanístiques que segueixen vigents en l'actualitat. Va dissenyar la cúpula de l'església de Sant Andreu de Palomar i la façana de la parròquia, que va quedar inacabada, i és l'autor del retaule major. Va modernitzar els sistemes hidràulics que controlaven l'excés d'aigua de les rieres que creuaven el poble de Sant Andreu amb el disseny de pous amb un sistema de palanques modernes que permetien desaiguar les rieres més ràpidament, alhora que construïa diversos ponts per facilitar-ne el creuament.


La presó Model des del carrer de Rosselló, cap la dècada de 1930
Arxiu fotogràfic de l'AGA


Com a arquitecte del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts va dur a terme obres com la Presó Model (1881-1904), en col·laboració amb Salvador Viñals Sabaté, anomenada inicialment "Cárcel Preventiva"; el Palau de Justícia (1887-1908), en col·laboració amb Enric Sagnier; i l'Hospital Clínic (1895-1906), sobre un projecte original d'Ignasi C. Bartrolí (1881), i l'església de l'Hospital (1906-1959), al carrer de Villarroel davant de Rosselló i avui desapareguda.


El Palau de Justícia, l'any 1906. A la dreta, l'Sportsmen's Club

L'Hospital Clínic i la Facultat de Medicina, anys 1907-1915
Brangulí Fotògrafs (ANC)

L'església de l'Hospital Clínic, enderrocada el 1959
Foto: Gabriel Casas i Galobardes (ANC)


Autor de múltiples obres a molts pobles i ciutats de Catalunya (cases particulars o edificis d'habitatges), a Barcelona destaquen, a més de les tres obres esmentades, construccions com els desapareguts tallers de sastreria dels magatzems El Águila (1858-1917), al carrer de Sepúlveda amb Rocafort; el Palau Simon (1886-1966), al carrer de Mallorca amb Pau Claris i enderrocat després de reconvertir-se en Col·legi Loreto; el Palau Montaner, actual Delegació del Govern espanyol a Barcelona (1889-1896, amb Lluís Domènech i Montaner); l’Acadèmia de Ciències (1893); la Fàbrica de Gas i la Torre de l'Aigua (1893-1909), a la Barceloneta; l'antiga Catalana de Gas (1893-1895) del Portal de l'Àngel; l'asil per a cecs Empar de Santa Llúcia (1904-1909), posteriorment Museu de la Ciència i actual CosmoCaixa; l'Observatori Fabra (1906); la Casa Domènech i Estapà (1909), al carrer de València, 241; la Casa Asunción Belloso (1909-ca. 1950), a la Rambla de Catalunya amb València, molt reformada i quasi irreconeixible; l'església de la Mare de Déu del Carme i convent de Carmelites (1910-1921, acabat pel seu fill Josep Domènech i Mansana), a la Diagonal amb Roger de Llúria, avui desaparegut; l'estació de la Magòria (1912).

Amb elements modificats dels estils clàssics, Domènech i Estapà va crear un estil propi, ben acceptat pels medis oficials, allunyat tant de l'historicisme pur com del Modernisme. Sergio Fuentes defensa que "era un arquitecte molt peculiar i molt eclèctic. Té un lèxic arquitectònic propi que reconeix la seva obra. Destaca per fer ús d'elements com les rodes dentades i els triples arcs i pel colossalisme de la seva arquitectura. A més, té un component futurista perquè introdueix estructures de ferro estranyes no comunes a l'època". Fuentes ha inventat una terminologia nova que defineix l'estil i la ideologia de Domènech i Estapà: l'estapisme.

L’arxiu professional de l’arquitecte va ser donat al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC), el 1994, per Joan Bassegoda i Nonell, catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i director de la Càtedra Gaudí.

I a continuació us deixem algunes fotografies, en rigorós blanc i negre, d'edificis que continuen dempeus i d'altres actualment desapareguts, en aquest cas amb enllaços a Barcelofília perquè en conegueu els detalls.

al carrer de Sepúlveda amb Rocafort, l'any 1915

Palau Simon (1886-1966), al carrer de Mallorca
amb Pau Claris, el 1902
Foto: Arxiu Mas

Jardí del Col·legi Loreto al Palau Simon, cap a 1950
Foto: Arxiu de La Vanguardia

Palau Montaner, actual Delegació del Govern
espanyol a Barcelona

Acadèmia de Ciències (1893),
a la Rambla, el 1985

Fàbrica de Gas i Torre de l'Aigua,
a la Barceloneta, l'any 1910

L'antiga Catalana de Gas del Portal de l'Àngel,
a l'esquerra, la dècada de 1910
Lluís Girau Iglesias (AFB)

L'asil per a cecs Empar de Santa Llúcia, l'any 1979,
després Museu de la Ciència i ara CosmoCaixa

L'Observatori Fabra en construcció, l'any 1904
Foto: Josep Duandó. Diputació de Barcelona

Casa Domènech Estapà del carrer de València, 241,
amb l'aspecte original, l'any 1910

Casa Asunción Belloso, a la Rambla de Catalunya
amb València, amb l'aspecte original, l'any 1909

Església i convent (enderrocat) de la Mare de Déu del Carme,
a la Diagonal amb Roger de Llúria, el 1920

Estació de la Magòria, l'any 1914



divendres, 15 de desembre de 2017

Santa Llúcia i les fires de desembre



Avui les llucietes s’han mudat. Corren alegres en grups pels carrers vestides amb la seva millor roba. Abrics gruixuts i barrets. Fa fred i el somriure es glaça als llavis. Van cap el Parc de la Ciutadella, on hi fan festa perquè avui és el dia de la seva patrona. Als pobles també hi fan festa. Després de missa canten pels carrers goigs i cançons, i recullen diners per obres de caritat. Una d’elles va guarnida amb una corona de flors i es fa passar per santa Llúcia acompanyada de les “cardenales”. Són modistes i costureres. L’ofici de cosir s’ha anat perdent i la força dels gremis medievals que van fer gran el comerç barceloní s’ha anat diluint; però sembla que ara reviu el comerç menestral davant la dictadura industrial. Però ja no fan festa. Potser caldrà posar fil a l’agulla.


Grup de noies al parc de la Ciutadella durant la festa de
les modistes del dia de Santa Llúcia, l'any 1933
Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Grup de modistes celebrant la diada de Santa Llúcia
a la plaça de Sant Jaume, l'any 1946
Carlos Pérez de Rozas (AFB)


Per què Santa Llúcia?

Segons les llegendes populars, Llúcia, que es venera a la capella i el carrer que duen el seu no al costat de la catedral, des del segle XIII, va ser una màrtir de Siracusa (la Saragossa medieval de Sicília), durant les persecucions de l'emperador Dioclecià, el 304. El seu promès, un ciutadà pagà, la va denunciar i va ser torturada per no voler renegar de la seva fe cristiana: li van extreure els ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) i finalment va ser decapitada per tossuda, una característica compartida per tots els màrtirs cristians dels primers temps. La iconografia artística de la santa la representa amb els ulls en una safata de plata. Aquesta relació amb els ulls va ser el motiu que se la veneri com a patrona de les modistes i els oficis relacionats amb la vista: electricistes, xofers, esmoladors, dissenyadors gràfics i escriptors: des de 1951, la Nit de Santa Llúcia és la festa de les lletres catalanes i la data en què es lliuren els premis Sant Jordi de Novel·la i Carles Riba de poesia.

Però on encara la santa mostra el seu ascendent popular és a la Fira de Santa Llúcia de pessebres i ornamentació nadalenca, que, des de 1786, i any rere any, se celebra a l’avinguda de la Catedral i a la plaça Nova, pels volts del 13 de desembre, diada de Santa Llúcia. La tria d’aquesta data per a la fira no és gratuïta, tot i que amb l’actual calendari se n’ha perdut la referència. En el calendari julià, l’anterior al gregorià que fem servir avui, instaurat l’any 1582 en els regnes hispànics, la data de celebració de la santa coincidia aproximadament amb els solstici d’hivern meteorològic perquè s’havia anat acumulant un error d’un dia cada 128 anys.

Segur que recordeu el refrany que diu “Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal”. Vol dir que per Santa Llúcia començava a allargar-se el dia, quan, en realitat, encara s’escurça. Joan Amades ens ho explica al Calendari de refranys (1933):

“Mentre s’aplicà l’antic calendari julià, es va acumular un desfasament progressiu respecte del cicle solar, que feia que al segle XVI els solsticis i equinoccis esdevinguessin 10 dies abans del que correspondria. El 1582 es va dur a terme la reforma gregoriana. El papa Gregori XIII, institueix el calendari gregorià, que determina que aquell any s’eliminin 10 dies: del 4 d’octubre es va passar directament al 15, la qual cosa va servir per ressituar els equinoccis i els solsticis a partir d’aquell any, i mantenir-ho per la redistribució dels anys de traspàs.”

Joan Arimany (2) ens ho deixa una mica més clar: els folkloristes del segle XIX pensaven que Santa Llúcia se celebrava el 23 de desembre i que amb la reforma gregoriana del calendari va passar a celebrar-se el 13 de desembre. Però sempre havia estat el 13 de desembre, malgrat que abans de la reforma del calendari de 1582 meteorològicament s’esqueia després de l’equinocci d’hivern.

Santa Llúcia és, doncs, la data tradicional d’inici de les festes nadalenques. Els interessos comercials, però, han avançat la data de la fira al penúltim cap de setmana de novembre i les parades són obertes fins la nit del 23 de desembre.


Capella de Santa Llúcia, al carrer del mateix nom


Només Santa Llúcia?

Durant el segle XIX i principi del XX, el 8 de desembre, la Puríssima, també havia format part de l’inici del cicle nadalenc. Instaurada com a festa el 1390 pel Consell de Cent, coincidia amb la de celebració de la fira de torrons i neules de la plaça de Sant Jaume.

Curiosament, pels volts de la Puríssima era també la data en què es començava a donar de menjar el Tió i se’l tapava amb una manta perquè no passes fred. El Tió és un ritual pagà d'origen rural relacionant amb l'abundància, que arriba a ciutat amb les primeres migracions vingudes de l'interior de Catalunya. Es representa amb un tronc vell, que ben alimentat augura el renaixement de la natura després de l'estació hivernal, i que és simbolitzat pels fruits secs i llaminadures que el Tió “caga” a cops de bastó. A pagès, un cop passat el Nadal, el Tió es cremava i les cendres servien per protegir la llar dels llamps, les cuques i altres perills.

Continuant amb les coincidències de dates i rituals pagans al voltant d’aquesta data, entre el 5 i el 6 de desembre se celebra Sant Nicolau, un sant cristià del segle IV, probablement llegendari, molt estès al nord i centre d’Europa. El personatge recull atributs pagans diversos i existeixen moltes hipòtesis sobre el seu origen i evolució; amb tot, acabarà sent en símbol del Nadal a principi del segle XIX, convertit en el Santa Claus nord-americà; i, a mitjan d’aquest mateix segle, en Pare Noel després de fondre’s amb el Bonhomme Noël, un personatge francès d’origen medieval, que representa l’any que es consumeix i que busca l’escalf davant el foc de les llars i al qual se li ofereixen presents perquè es recuperi. Serà l’evolució del comerç burgès i urbà, amb els seus aparadors i reclams, el que transformarà els costums convertint el Pare Noel en qui ofereix regals als nens a la vora del mateix foc i dins d’un mitjó: primer, llaminadures, i després, les joguines dels aparadors.

En les mateixes dates que Sant Nicolau, els països alpins celebren Krampus, un personatge també d’origen precristià que apareix en forma de dimoni la nit del 5 al 6 de desembre i recorre els carrers durant dues setmanes, uns cops sol i d’altres al costat de Sant Nicolau, fent sonar campanes i cadenes oxidades per espantar amb la seva presència els nens que s’han portat malament mentre Sant Nicolau premia els bons.

Totes aquestes coincidències en les dates estan relacionades tant amb la celebració del Nadal com en les tradicions paganes al voltant del solstici d’hivern mentre regia el calendari julià. A aquestes tradicions hi hem d’afegir les saturnals romanes, una festa carnavalesca que coincideix amb el començament de l'hivern i la fi de les feines agrícoles, i el culte a Mitra, el déu solar persa adoptat pels romans, el naixement del qual se celebrava també el 25 de desembre. Queda ben clar perquè es tria aquesta data per celebrar el Nadal: eliminar el rastre de les tradicions paganes que la gent continuava celebrant malgrat la imposició del cristianisme (vegeu El cicle de Nadal i una nadala).


Parada de pessebres a la catedral, l'any 1935
Josep Maria Sagarra (ANC)


Origen del pessebre

Deixant l’origen del cicle de Nadal i tornant al pessebre, però sense voler-nos estendre en un tema que té grans especialistes, la representació del pessebre (on tant el naixement com el verd que el guarneix anuncien la regeneració de la natura) està molt arrelada a Catalunya i als antics territoris de la Corona d’Aragó, com per exemple a Nàpols, on s'exposen centenars de pessebres, alguns d'ells centenaris. Més enllà de la iconografia dels llocs de culte (on pretenia explicar amb imatges la vida de Jesús a una població analfabeta) i del pessebre vivent de Francesc d’Assís (la Nit de Nadal de 1223, a Greccio, Úmbria, avui al Laci italià), que representa el naixement en un estable al voltant d’una menjadora d’animals, l’origen del pessebre com a escenografia en l’espai de la llar és del segle XVI, com a reacció a la reforma protestant. A Catalunya, tot i que hi ha referències d’un pessebre d’influència franciscana, el 1300, les primers dades de pessebres familiars són de finals del XVI.

A principis del segle XIX apareixen els primers pessebres amb moviment, amb titelles i ombres xineses, que es representen en els mateixos teatrets familiars (teatre d’alcova) on s’interpreten els sainets que acabaran donant origen al teatre català. Algunes fonts expliquen que, durant el segle XIX, a la fira de figures de pessebre hi havia venedors de ninots de cartró, que es movien estirant-los d’un cordill i que probablement estaven relacionats amb aquests titelles. Els venedors els feien moure a la parada i la canalla s’hi aturava embadalida.

Pel que fa als pessebres vivents, n’hi ha constància durant la segona meitat del XIX, tot i que no serà fins la dècada de 1950 que es representen com a espectacle familiar tal i com els coneixem avui. El primer és de 1956, a Engordany (Andorra), i el segueixen el de Castell d’Aro (1959) i Corbera de Llobregat (1962), entre molts d’altres, que segueixen el relat d’Els Pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús (1916), de Folch i Torres, un dels textos més famós i representats.

El costum de fer pessebres a la llar es va estendre ràpidament i va passar de les famílies benestants a les classes populars, fins a convertir-se en un espectacle que transcendeix durant els segles XIX i XX la intimitat d’esglésies i llars: era habitual anunciar a la premsa la presentació pública de pessebres en cases particulars i exposicions, com encara es fa ara. No és estrany, doncs, que l’any 1786 trobem esmentada la fira de Santa Llúcia per primera vegada al Calaix de sastre, el dietari que Rafael Amat i de Cortada (1746-1819), el baró de Maldà, va escriure des de l'any 1769 fins a la seva mort:

“Dia 13 de desembre, Santa Llúcia, Verge i Màrtir. Hi hagué festa dins de la Catedral, en la capella i altar a on s'hi venera, a un costat, la imatge de bulto de Santa Llúcia (lo qual altar i capella és dels mestres de cases), amb alguna relíquia; i fora els claustres en la capella i altar de Santa Llúcia; amb fira al davant en son carrer, de moltes casetes de pessebre, cabretes, palàcios del Rei Herodes, figures de barro i cartó primoroses, d'imatges de sants i pastors, bous i mules i altres bèsties que portenh prou empentes de gent en tal carrer, dintre de la capella de Santa Llúcia, claustros, capella i altar de la Puríssima Concepció, a on s'hi canten oficis celebrats per Srs. Canonges en estos dies de la novena, dintre de la Seu per oir missa la gent i encomanar-se a la gloriosa Santa per a que los conservi la vista i la claretat.”


La fira de Santa Llúcia, el 1945, a les escales i el Pla de la Seu
Arxiu de La Vanguardia


Les fires de pessebres

Recollint aquest testimoni, 1786 també és la data que dóna Joan Amades a El pessebre (1946) (1). Tenint en compte que el baró de Maldà escrivia el seu dietari des de 1769, no sembla probable que ja hi hagués fira anteriorment perquè n’hauria parlat; tot i així, no podem descartar que figures i casetes es venguessin a les fires de joguines, i el suro i la molsa es trobessin a les fires d’herbes.

Però la Fira de Santa Llúcia no ha estat sempre com la coneixem. Avui ocupa només l’avinguda de la Catedral, però fins al tombant dels segles XX-XXI també ocupava les escales del Pla de la Seu, anys abans els carrers al voltant de la Catedral, fins a principi de la dècada de 1950 els carrers del “barri perdut”, i fins l’esclat de la Guerra Civil les places i carrers del barri de la Catedral, allò que avui du el malnom de barri Gòtic.


La fira de Santa Llúcia al carrer de la Corríbia,
davant les escales de la Catedral, l'any 1912


Explica Amades que, durant el segle XIX es feia fira de pessebres en tres dates: per la Puríssima, a les places de Sant Jaume i Nova; per Santa Llúcia, a la plaça de la Catedral, els carrers del voltant i la plaça del Rei; i per Sant Tomàs (21 de desembre), a les places del Pi, de Sant Josep Oriol i del Born. En aquestes fires es venien figures, casetes i altres elements característics del pessebre, com ara ponts, fonts, molins, pous o pallers, que li donen a aquesta representació un típic caràcter teatral. El pessebre és de base popular, raó per la qual és ple d'anacronismes, d'elements que no es corresponen amb els temps que descriu l'escenificació i que s'han anat afegint i adaptant a les circumstàncies de cada època. Un pessebre és, per definició, heterodox, i té en el caganer la seva figura més emblemàtica a Catalunya i el País Valencià. Aquesta figura tan típica apareix a finals del segle XVII, i és probable que les seves deposicions simbolitzin la fertilitat de la terra i per extensió la prosperitat. També segueixen aquesta tradició escatològica a les Illes Canàries, Múrcia i Portugal.


Fira de la Puríssima a la plaça Nova 

Fira de la Puríssima a la plaça de Sant Jaume, el 1910
Frederic Ballell (AFB)


Pel que fa als elements propis per a la construcció del paisatge, com suro, molsa, murtra i herbam divers es venien a la fira situada a les escales de la Seu, on els graons permetien exposar un material que no necessitava la protecció d’una parada o caseta de fusta. Els nostres avis distingien perfectament ambdues fires: la de pessebres i la de l'herbei, que quedaven perfectament separades pels carrers de la Corríbia i del Bou de la Plaça Nova, malmesos amb els bombardeigs de la Guerra Civil i desapareguts amb els enderrocs de principi de la dècada de 1950 per obrir l’avinguda de la Catedral, que va acabar posant en contacte la Catedral amb la plaça Nova fins a confondre’s. De les altres fires, la postguerra només en va deixar el record en blanc i negre de les fotografies.


Fira de Santa Llúcia a la plaça del Rei, els anys 20
Josep Brangulí (ANC)


La Fira de Santa Llúcia ha canviat molt si es compara amb les que es feien abans. Aquestes fotos ens ho mostren: al principi, els venedors d'herbai s'instal·laven a l'aire lliure, a les escales de pla de la Seu, aprofitant els graons per exhibir la mercaderia; els firaires muntaven les parades amb una estructura de fustes, amb taulons fent de prestatges i cobertes amb una vela impermeabilitzada amb oli de llinosa, i quan es feia fosc s’il·luminaven amb llums de petroli o acetilè.


Fira de Santa Llúcia al carrer de la Pietat,
rere la catedral, l'any 1928
Arxiu Mas


Als anys de la dècada de 1960 encara s'hi podia veure algun llum de petroli i de gas entre bombetes de 25 watts, que convertien les paradetes dels carrers dels Comtes, Pietat, Bisbe, Montjuïc del Bisbe i Santa Llúcia, foscos i estrets, en casetes d'un pessebre urbà, oníric i laberíntic que fascinaven la canalla que, com era costum, anaven a passejar per la fira, amb penellons a les mans, que amb una mica de sort s'escalfaven amb una paperina de castanyes calentes; o si la sort anava acompanyada d'una mica de diners, el passeig podia acabar en una granja del carrer Petritxol amb una bona tassa de xocolata desfeta ben calenta.


Fira d'aviram a la Rambla de Catalunya, a principis del segle XX


I per Sant Tomàs...

Per Sant Tomàs, el 21 de desembre, i fins el 24 al vespre, hi havia també les fires d'aviram i bestiar de la Rambla de Catalunya, dels passeigs de Sant Joan i de la Indústria (avui, Picasso) i del carrer de Pujades, on la darrera parada, al costat esquerre de l’entrada del passeig dels Til·lers, va desaparèixer l’any 1996 perquè ja no els sortia a compte mantenir-la perquè molt poca gent mantenia el costum de comprar l’aviram viu.


Fira d'aviram al passeig de la Indústria (avui, Picasso), el 1909
Frederic Ballell (AFB)

Fira d'aviram al passeig de Sant Joan, el 1934
Carlos Pérez de Rozas (AFB)


La de joguines era la darrera de les fires i, per descomptat, la que atreia més a la canalla. Les primeres fires del XIX eren modestes, tant per les paradetes com per la mena de joguines que s’hi podien trobar: nines de drap, fireta, ninots de fang, soldats de plom, rutlles... Es feien sobretot a l’estiu, a les places i racons propers a les parròquies que celebraven la diada del sant: Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume, Santa Anna... Però la primera que s’instal·la com a fira de Reis ho fa al carrer del Carme. Després vindria la que coneixem: la Fira de Sant Tomàs i de Reis. Originària de 1877, s’instal·lava les vigílies del dia de Reis al passeig de Colom i a la Gran Via, on la burgesia començava a ocupar l’Eixample, i on encara hi és avui.

La fira comença pels volts de Sant Tomàs i resta oberta fins el mateix dia de Reis per si algun despistat necessita compra un regal de darrera hora abans de visitar la família. Avui les parades de joguines han perdut el pes que havien tingut anys enrere perquè les grans magatzems han segrestat la iniciativa ciutadana i els vells costums, i perquè l'oferta d'artesanies diverses s'han imposat amb el temps. Però unes quantes generacions encara recordem les parades de fusta de color verd i l'estesa de joguines, entre les quals sobresortia d'una manera especial la fireta i les llaminadures que reproduïen queviures, monedes gibrelletes amb caca de massapà i cigarretes de xocolata, que els nous costums han fet desaparèixer del mercat. Una cosa no ha canviat amb els anys: l'olor de xurros i xocolata desfeta, que és l'olor de la infantesa.




Romanç de Santa Llúcia

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l’any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira,
amiga, anem-hi de jorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats de molsa
i una enramada d’arboç
i una blanca molinera
i una ovella i un pastor.
Ho posarem, al migdia,
dins el nostre menjador,
i abans de seure a la taula
ens ho mirarem tots dos:
que una mica de muntanya
ens faci el menjar més dolç.

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l’any gloriós,
tals paraules m’acudien
quan he vist la meva amor.


Josep Maria de Sagarra
Desembre de 1915





Dins dels actes que des del 2014 celebren els 425 anys de les Festes de Sant Roc de la Plaça Nova, fins el 18 de febrer de 2018 es pot veure, a la Casa dels Entremesos, l'exposició "Perquè avui és Santa Llúcia... pels volts de la plaça Nova". És la darrera d'un seguit de mostres que ens han permès copsar la vida de l'antic bari de la Catedral i del seu centre neuràlgic, la plaça Nova amb exposicions com "El barri perdut", "La festa viscuda" o "Mirades de gegants". Ara, aquesta exposició pren com a fil argumental la Fira de Santa Llúcia al barri de la Catedral des de la perspectiva de l’ocupació de l’espai urbà com espai de socialització. Sobretot, se centra en les experiències dels veïns del barri, ja que el seu cicle vital queda marcat per les festes, les fires i els mercats, que donen vida i riquesa als seus carrers i places, però que també els aboquen a la invisibiltat que comporta la centralitat. A més, repassa les transformacions urbanístiques, que també afecten la Fira i tenen una incidència dramàtica en la vida del barri de la Catedral. Desenes de fotografies ens transporten en el temps; els temps del blanc i negre; al Barri Perdut. I el color ens recorda que el 2019 farà dos-cents cinquanta anys que mantenim la tradició, que les llums il·luminen la nit que fa olor de pessebre.


*

Notes

(1) En el pròleg del llibre hi consta l’any 1935 com a data de publicació per justificar l’edició en català, prohibida l’any 1946 quan es publica el llibre. Vegeu "El pessebre (1946) de Joan Amades, una edició clandestina?", a Piscolabis librorum.

(2) Joan Arimany, Dulia [web], 2015.