dilluns, 25 d’abril de 2016

El Quijote, el cap parlant i les carasses de Barcelona



Capítulo LXII

Que trata de la aventura de la cabeza encantada,
con otras niñerías que no pueden dejar de contarse

Les aventures del Quijote i el cap parlant de Barcelona en el
4t centenari de la mort de Miguel de Cervantes (1547-1616)
i altres històries de caps i carasses


"[...] archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única" són paraules que Cervantes posa en boca de don Quijote, i que si bé reflecteixen l'estima de Cervantes per Barcelona, acaben convertides en ironia després de la visita del bon cavaller a la ciutat.

Arribats don Quijote i Sancho a Barcelona, s’hostatgen en el palauet de don Antonio Moreno, en algun indret entre el Born, Montcada i el carrer Ample, aleshores la zona noble de Barcelon. Don Antonio és amic de Roque Guinart, que havia acompanyat els dos protagonistes fins el Portal de Mar. Avisat de les desventures del de la Mancha, el ric cavaller barceloní, amic “de holgarse a lo honesto y afable”, decideix burlar-se de don Quijote perquè “no son burlas las que duelen, ni hay pasatiempos que valgan si son con daño de tercero". Després d’un sopar i d'un ball li mostrarà els misteris del cap parlant de Barcelona, com aquells que al costat de fantasmagories i fenòmens van meravellar els nostres avantpassats, durant el segle XIX i principis del XX, en teatres i barraques de fira, com ho il·lustra la portada de 1926 de la revista Virolet.

[...] Levantados los manteles, y tomando don Antonio por la mano a don Quijote, se entró con él en un apartado aposento, en el cual no había otra cosa de adorno que una mesa, al parecer de jaspe, que sobre un pie de lo mesmo se sostenía, sobre la cual estaba puesta, al modo de las cabezas de los emperadores romanos, de los pechos arriba, una que semejaba ser de bronce. Paseóse don Antonio con don Quijote por todo el aposento, rodeando muchas veces la mesa, después de lo cual dijo:

— Agora, señor don Quijote, que estoy enterado que no nos oye y escucha alguno, y está cerrada la puerta, quiero contar a vuestra merced una de las más raras aventuras, o, por mejor decir, novedades que imaginarse pueden, con condición que lo que a vuestra merced dijere lo ha de depositar en los últimos retretes del secreto.

[…] Suspenso estaba don Quijote, esperando en qué habían de parar tantas prevenciones. En esto, tomándole la mano don Antonio, se la paseó por la cabeza de bronce y por toda la mesa, y por el pie de jaspe sobre que se sostenía, y luego dijo:

— Esta cabeza, señor don Quijote, ha sido hecha y fabricada por uno de los mayores encantadores y hechiceros que ha tenido el mundo, que creo era polaco de nación y dicípulo del famoso Escotillo, de quien tantas maravillas se cuentan; el cual estuvo aquí en mi casa, y por precio de mil escudos que le di, labró esta cabeza, que tiene propiedad y virtud de responder a cuantas cosas al oído le preguntaren. Guardó rumbos, pintó carácteres, observó astros, miró puntos, y, finalmente, la sacó con la perfeción que veremos mañana, porque los viernes está muda, y hoy, que lo es, nos ha de hacer esperar hasta mañana. En este tiempo podrá vuestra merced prevenirse de lo que querrá preguntar, que por esperiencia sé que dice verdad en cuanto responde.

Admirado quedó don Quijote de la virtud y propiedad de la cabeza, y estuvo por no creer a don Antonio; pero, por ver cuán poco tiempo había para hacer la experiencia, no quiso decirle otra cosa sino que le agradecía el haberle descubierto tan gran secreto. Salieron del aposento, cerró la puerta don Antonio con llave, y fuéronse a la sala, donde los demás caballeros estaban. En este tiempo les había contado Sancho muchas de las aventuras y sucesos que a su amo habían acontecido.

[...] Otro día le pareció a don Antonio ser bien hacer la experiencia de la cabeza encantada, y con don Quijote, Sancho y otros dos amigos, con las dos señoras que habían molido a don Quijote en el baile, que aquella propia noche se habían quedado con la mujer de don Antonio, se encerró en la estancia donde estaba la cabeza. Contóles la propiedad que tenía, encargóles el secreto y díjoles que aquél era el primero día donde se había de probar la virtud de la tal cabeza encantada; y si no eran los dos amigos de don Antonio, ninguna otra persona sabía el busilis del encanto, y aun si don Antonio no se le hubiera descubierto primero a sus amigos, también ellos cayeran en la admiración en que los demás cayeron, sin ser posible otra cosa: con tal traza y tal orden estaba fabricada.

[...] Con esto se acabaron las preguntas y las respuestas, pero no se acabó la admiración en que todos quedaron, excepto los dos amigos de don Antonio, que el caso sabían. El cual quiso Cide Hamete Benengeli declarar luego, por no tener suspenso al mundo, creyendo que algún hechicero y extraordinario misterio en la tal cabeza se encerraba; y así, dice que don Antonio Moreno, a imitación de otra cabeza que vio en Madrid, fabricada por un estampero, hizo ésta en su casa, para entretenerse y suspender a los ignorantes; y la fábrica era de esta suerte: la tabla de la mesa era de palo, pintada y barnizada como jaspe, y el pie sobre que se sostenía era de lo mesmo, con cuatro garras de águila que dél salían, para mayor firmeza del peso. La cabeza, que parecía medalla y figura de emperador romano, y de color de bronce, estaba toda hueca, y ni más ni menos la tabla de la mesa, en que se encajaba tan justamente, que ninguna señal de juntura se parecía. El pie de la tabla era ansimesmo hueco, que respondía a la garganta y pechos de la cabeza, y todo esto venía a responder a otro aposento que debajo de la estancia de la cabeza estaba. Por todo este hueco de pie, mesa, garganta y pechos de la medalla y figura referida se encaminaba un cañón de hoja de lata, muy justo, que de nadie podía ser visto. En el aposento de abajo correspondiente al de arriba se ponía el que había de responder, pegada la boca con el mesmo cañón, de modo que, a modo de cerbatana, iba la voz de arriba abajo y de abajo arriba, en palabras articuladas y claras; y de esta manera no era posible conocer el embuste.”

Segunda parte del ingenioso caballero
don Quijote de la Mancha (1615),
Miguel de Cervantes, cap. LXII




Les carasses: moros i meuques

Les carasses també estan relacionades amb els caps parlants. Eren autòmats que representaven el cap tallat d'un sarraí que movia els ulls i la boca. Les carasses estaven situades sota els orgues d'algunes esglésies i eren accionats pels organistes. La tradició només funcionava un sol dia a l'any, sempre dins el cicle nadalenc. Com explica Xavier Cordomí, els estudiosos, però, no es posen d'acord en el dia exacte. Segons Joan Basegoda i Nonell era el dia dels Sants Innocents, Aureli Capmany ho situa a la nit de Nadal abans de la missa del Gall, Joan Amades diu que era el dia de cap d'any, i d'altres autors apunten el dia de Sant Esteve. És molt possible, però, que cada població i cada parròquia la fes funcionar en diades diferents.

Les carasses tenien dues funcions. Una, la d'espantar la canalla i alliçonar-la: l'amenaça que vindrà el moro Mussa ha perviscut a Barcelona i altres indrets de parla catalana fins avui.  L'altra, més festiva, regalar als nens llaminadures i castanyes que el moro escopia per la boca. Aquest costum, ben arrelat a tot Catalunya, va ser prohibit per les autoritats eclesiàstiques perquè la cridòria i el to festiu no era propi d'una església. Aquest va ser el darrer espectacle profà foragitat dels temples, com ho havien estat els misteris i les representacions teatrals d'arrel pagana com el Cant de la Sibil·la, actualment recuperat. Avui els arguments serien que es tractava d'una representació políticament incorrecte.


La carrassa de la catedral de Barcelona (1914)
Fons fotogràfic Josep Salvany
Biblioteca de Catalunya


Malgrat tot, encara es conserven dues d'aquestes carasses. La de la catedral, del segle XVI, que es pot veure al costat esquerre de la galeria que hi ha sobre la portalada principal, i la carassa de la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, que es pot contemplar a l’Arxiu Parroquial. Hi ha constància dues carrasses més a Barcelona. La de Santa Maria del Mar es va cremar durant la Guerra Civil. De la que se suposa que hi havia a l'església del desaparegut Palau Reial Menor, al carrer d'Ataülf, no n'hi ha cap documentació.


La carassa de Sant Just i Pastor
Arxiu Parroquial


L’any 1988 la Coordinadora de Gegants i Bestiari de Ciutat Vella va recuperar novament la imatge d’una carassa, obra del mestre imatger Manel Casserras i Boix, que la va fer inspirant-se en la de la catedral. La figura es deixa veure únicament els caps de setmana de desembre, abans de Nadal, a la Fira de Santa Llúcia. Es passeja entre les parades i fa un tomb per les places i carrers del voltant de la catedral llançant caramels per la boca als nens i nenes que l’esperen. Cada dia que surt l’arrossega una colla diferent de la Ciutat Vella, que la fa ballar al so de gralles i tabals. La Carassa de Barcelona es pot veure en exposició permanent a la sala dels Gegants Històrics de la Casa dels Entremesos de la Ciutat Vella, situada en el número 2 del carrer de les Beates.


La Carassa de Barcelona a la plaça Nova


Pel que fa a les populars carasses que trobem en algunes cantonades dels carrer de Ciutat Vella hi ha molt a dir. Són escultures de pedra que representen el cap d'un personatge, com les que hi ha al carrer de Mirallers amb Vigatans; al de les Mosques amb Flassaders (el Papamosques); la Caterina del carrer Mestres Casals i Martorell (antic carrer de la Claveguera), preservada temporalment en el Museu d'Història de Barcelona perquè es va enderrocar l'edifici; o la del carrer de les Panses. Tradicionalment s'ha dit que servien per assenyalar bordells, però aquesta afirmació, sense negar que en algun cas pugui ser cert, té molt de llegenda com tants altres misteris de la ciutat que si ho són és perquè no hi ha cap explicació prou documentada.

*

La reproducció de la portada de Virolet, del 26 de juny de 1926, ha estat cedida per Jordi Artigas.

dilluns, 18 d’abril de 2016

D'excursió al mont Tàber

Placa que marca la cota altimètrica del punt més alt
del mont Tàber, al carrer del Paradís


L’altre dia, el bon amic Joanot Pasqual em preguntava a quina declinació llatina pertanyia el topònim Taber, el nom amb què es conegut el petit turó que els romans aprofiten per fundar Barcino juntament amb l’altre turó on s’assenta la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor. La resposta no és fàcil i pressuposa que el nom és d’època romana. Però, i si no fos així?

Aquesta petita elevació rep a l’Edat Mitjana els nom de puig del Miracle o mons Tàber. El lingüista Joan Coromines, autor de l'Onomasticon Cataloniae i dels diccionaris etimològics tant de la llengua catalana o com de la castellana, creu que l’origen del topònim és religiós i que segueix la moda del segle XIV, quan molts noms de lloc són canviats per mots bíblics.

En el cas de Taber, el nom faria referència al mont Tabor (הַר תָּבוֹר), un turó de Galilea a l'extrem nord-est de la plana d'Esdreló (anomenada també de Jezrahel o de Megiddo, a Israel). El Tabor és esmentat diverses vegades a l'Antic Testament, i el cristianisme el venera perquè la tradició diu que en aquest cim es va produir la transfiguració de Jesús, és a dir, aquell moment en què la naturalesa divina passa a acompanyar l’aparença humana del messies cristià. El segle V s'hi va fer una basílica bizantina, substituïda el 1924 per l'actual església de la Transfiguració.

De la mateixa època en què Taber/Tabor apareix a la toponímia barcelonina, també ho són altres noms com el de la Vall d’Hebron (חֶבְרוֹן), habitada per ermitans fins que el segle XIV s'hi va construir el monestir de Sant Jeroni, desaparegut durant el segle XIX i del qual només queden les restes de la capella de Santa Magdalena, amagada entre la vegetació que envolta la carretera de Sant Cugat.

D’aquesta mateixa època són les llegendes que atribueixen l’origen de Barcelona a la fundació d’Hèrcules (Hèracles) i Mercuri (Hermes), de la qual parlàvem fa poc arran de la publicació de La Barcelona d’Hermes. En aquest context, doncs, també podria ser que un Taber d’origen romà o adoptat pels romans s’associés al Tabor hebreu en uns temps en què el poder reial atribuïa orígens antics als elements patrimonials per justificar-ne el dret de possessió a través d’una fictícia línia successòria que relacionaria emperadors, comtes i monarques al llarg dels temps.

Si l’origen medieval del nom Taber és cert, la resposta a la pregunta del Joanot seria que aquest topònim no es declina perquè no és llatí. Però... i si ho fos?

Com a bon etimòleg inquiet, Joan Coromines intenta rascar una mica més i fa algunes comparacions. Jugant amb els ètims i la localització geogràfica, esmenta alguns paral·lelismes com Tavertet (Osona), un poblet medieval situat sobre la cinglera que domina el pantà de Sau i el riu Ter; i l'illa de Tau, l'actual Sète (Llenguadoc), que abans es deia Tàvaro. En un plom escrit amb signes ibèrics del poblat d’Ullastret (Baix Empordà) hi apareix escrit “taberku”. Ben a prop d’aquest poblat n’hi ha un altre, el del Puig de l’Illa d’en Reixac, un promontori que fins ben entrada l'època moderna va ser un illot al mig de l'estany d’Ullastret, avui dessecat. Com explica Antoni Jaquemot, iberista i expert en onomàstica, és possible que el nom de taber, o el també conegut tavaro, vulgui dir "costa, pujada, turó", de tabar>patar, que ha donat topònims com Albatàrrec (Batarri), Tabarra (Navarra). I estenent-nos una mica més encara podríem pensar en turons específics en forma de promontori sobre una extensió d’aigua, com són els primers topònims esmentats.

Quina relació té tot plegat amb el Tàber i Barcino? Intentarem veure-ho si li posem una mica d’imaginació.

El passat dimecres 13 d’abril, la Carme Miró, responsable del Pla Barcino, l’arqueòleg Jordi Ramos i l’arquitecte Pep Llinàs, van exposar els resultats de les intervencions arqueològiques de les torres 27 i 28 de la muralla, i els plans de recuperació del recinte fortificat i la seva integració en el teixit urbà i ciutadà. Una de les inquietuds a l’hora de projectar la visibilitat de la muralla és aconseguir que el vianant sigui capaç de copsar-ne la magnitud com ho haurien fet els viatgers o els enemics de l’època a l’acostar-se a Barcino quan la colònia romana no tenia al seu voltant cap impediment urbanístic ni geogràfic que n’impedissin la visibilitat.

Cal que ens imaginem Barcino com un poblament lleugerament elevat sobre un promontori, aleshores coronat per les muralles del segle III; una mena de petita península limitada a banda i banda per la badia on desembocava la riera de Sant Joan, situada aproximadament a l’actual Via Laietana, i després desviada per la desapareguda plaça de l’Oli i convertida en el Merdançar, que passava pel carrer dels Assaonadors; i la riera del Pi i la Rambla per l’altra banda, que amb el temps acabarien formant aiguamolls i el Cagalell, els vestigis del qual encara es poden identificar en les depressions d’alguns indrets del Raval.


 Gràfic amb la hipotètica línia de costa des de la prehistòria a avui


Només cal que tanquem els ulls i ens imaginem Barcino sobre el mar, en un taber envoltat d’aigua, perquè ràpidament prengui sentit l’etimologia proposada per Jaquemot i que ens porta als símils comentats per Joan Coromines. Si és així, Taber es deuria declinar en els primers moments en què s’hi estableix la colònia romana, però aviat el turó va deixar de ser una referència quan en el cim s’hi construeix el temple d’August (en queden quatre columnes en el carrer del Paradís, 10, seu del Centre Excursionista de Catalunya) i es converteix en l’epicentre del fòrum de la ciutat. Així, doncs, davant la manca d’informació al respecte parafrasejarem la dita castellana i farem “mutis por el foro”.


El perquè de Barcino

Ja que som fent el turista a Barcino, plantegem-nos una altra pregunta que ronda de fa temps el magí dels historiadors. Quina va ser la raó de ser de Barcino? Per què se’ls acut als romans establir una colònia en un lloc com el Tàber no tenint-ne cap necessitat?

La ruta comercial entre les dues grans poblacions de la Mediterrània, Emporiae i Tarraco ja tenia Baetulo (Badalona) com a eix central i lloc de control de la costa central i de les rutes cap el Vallès.

Emporion, enclau grec des del 580 aec i ciutat romana amb el nom d'Emporiae des del 197 aec després de la segona Guerra Púnica (218 aec), és un dels grans centres comercials de la Mediterrània. Tarraco, que també té els seus orígens en la segona Guerra Púnica, esdevindria una de les grans ciutats de l’imperi, capital de la Hispania Citerior i després de la província Tarraconense. Baetulo és fundada ex novo cap l’any 100 aec també sobre un turó vora el mar. Poblada amb colons itàlics, es convertirà en una ciutat dinàmica i pròspera gràcies a una economia agrícola especialitzada en la producció i exportació de vi.

En aquest context ens podem imaginar les naus romanes navegant d’Emporiae a Tarraco fent escala a Baetulo i divisant l’skyline del litoral barcinonensis amb un imponent Montjuïc dominant l’estuari del Rubricatus (l’embocadura del Llobregat, que aleshores arribava fins a Ad Fines, prop de l’actual Martorell), i la coqueta elevació del Tàber, ambdós poblats per laietans que es miraven les naus des dels turons ignorant que aviat es convertirien en mà d’obra dels romans.

A Montjuïc, pel costat sud, hi van construir un primitiu port que serviria segurament per mantenir la flota a recer del mal temps i on es va desenvolupar alguna mena d'indústria i magatzems. I al Tàber, que en aquell temps deuria tenir el caràcter idíl·lic que altres colonitzadors van veure a la Costa Brava segles més tard, hi van construir una colònia d’acollida de legionaris llicenciats que ocuparan les vil·les del camp (ager) i que troben en el sol, les vinyes i les oliveres de la plana el lloc ideal on desenvolupar una activitat econòmica i retirar-se. Naixia, entre el 15 i el 13 aec, de la mà d’August, Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, una colònia de ciutadans romans amb un estatus que els feia lliures de pagar impostos.

Barcino era una ciutat bàsicament administrativa, que aplegava dins del territori murallat institucions polítiques i religioses, grans vil·les (com les del carrer de la Fruita i Avinyó), termes i un petit nucli industrial (bugaderia, tints, salaons i vins), diferent d’urbs com Baetulo i Tarraco. La seva fundació va comportar la romanització de l’entorn rural i la transformació del mode de producció i de la propietat de la terra, que esborra el rastre dels antics habitants de la zona, així com el model d’assentament. Quan pensem en Barcino hem de mirar més enllà de les muralles i així entendrem perquè el Pla de Barcelona ha estat tan ric en masies, que hem acabat destruint.

Però Barcino, com explicàvem a Barcelona... de vacances, també es convertia en terra de promissió senzillament perquè era bonica. I mentrestant, els ibers laietans es preguntaven, amb mirada encuriosida, com es pot sobreviure a la intempèrie de la plana podent mirar la línia de l'horitzó des dels turons.


dijous, 14 d’abril de 2016

Pere Català i Pic: fotografia, publicitat, avantguarda i literatura (1889-1971)



23 d’abril. Festa de Sant Jordi

Signatura del llibre per part de l’autor, Pablo Giori, a la parada de l’editorial Rafael Dalmau a la Rambla, davant del Liceu.


Pere Català Pic (Valls, 1889-Barcelona, 1971) va viure l’evolució de la fotografia des del pictorialisme fins la seva confirmació com a gènere artístic amb un llenguatge propi, que es veurà estimulat per les avantguardes del primer terç del segle XX, i que en el cas tant català com espanyol tindrà el seu punt àlgid durant la Segona República.

El cognom ens crida ràpidament l’atenció perquè ens remet a Francesc Català Roca, el popular fotògraf de la Barcelona dels anys 50 i 60 del segle XX, que tots identifiquem amb el barri Xinès. I no anirem errats perquè Català Roca n’és fill, i conjuntament amb el seu germà Francesc conformem una de les nissagues de fotògrafs més important del país.


Aixafem el feixisme (1937)
@Arxiu Pere Català Pic


El passat 14 d'abril se celebrava el 85è aniversari de la proclamació de la Segona República, una data especialment adient per recuperar la figura de Pere Català Pic, autor de l'emblemàtica fotografia Aixafem el feixisme, realitzada el 1937, dos anys abans que esclatés la Segona Guerra Mundial. Però Català Pic és molt més que aquesta fotografia històrica.

Els progressos tècnics i científics aplicats a la fotografia, els mitjans de reproducció mecànica i la seva aportació al camp de la publicitat obriran unes vies d’experimentació totalment inèdites que convertiran Pere Català Pic en un pioner i en un referent dins la modernitat europea, que es veurà estroncat amb la Guerra Civil, període durant el qual es va crear el Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, on Català Pic va ser una peça clau amb cartells tan famosos com el de la creu gamada, però també com a escriptor amb articles com els que va publicar a la revista Nova Iberia.

Però millor que parlar-ne nosaltres és que ho faci Pablo Giori, autor del llibre Pere Català i Pic. Fotografia, publicitat, avantguarda i literatura (1889-1971), biografia publicada per Rafael Dalmau Editor i que arribarà als lectors aquest proper Sant Jordi, abans de la presentació oficial del llibre el 10 de maig al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya.

Publiquem a continuació el text de la introducció de Pablo Giori a la biografia de Català Pic, i que l’autor cedeix en primícia exclusiva a Bereshit per fer-nos arribar a tots un tast de la vida d’aquest artista cabdal dins la història de la fotografia però que fins ara no ha rebut el reconeixement oficial que es mereix.


Català i Pic. Fotografia, publicitat, avantguarda i literatura (1889-1971)
Introducció, de Pablo Giori

La biografia que teniu a les vostres mans és un intent de reconstruir la vida d’un personatge que va ser reconegut com a l’home de la càmera però que és realment molt més que això; és un personatge polifacètic, un autodidacta, un heterodox, un self-made man: una persona que ve del no res i que amb l’esforç arribarà ser algú destacat. Però aquesta història parla no només dels èxits i de la fama (que no aconsegueix mai en vida), sinó també de les ombres i dels problemes d’una quotidianitat marcada per les guerres i per l’ascens de la modernitat, de les avantguardes, dels canvis socials.

El que sabíem fins ara de la vida de Pere Català Pic era molt fragmentari, producte de la falta de coneixement de l’abast i del contingut del seu arxiu. Ara que coneixem detalladament tot el que va conservar, hem descobert aspectes desconeguts de la seva personalitat, col·laboracions amb personalitats i institucions fins ara no explorades, una gran quantitat d’obra inèdita i la documentació necessària per entendre el funcionament del seu estudi fotogràfic. Aquesta biografia recupera el seu dia a dia, la seva tasca (fotogràfica, literària i personal) i el seu pensament i ens permet entendre un home clau de la història de la fotografia catalana, però també ens obre les portes de la seva quotidianitat per entendre la seva projecció social. En aquest sentit, el personatge (ell mateix explica la seva vida com si ho fos) ens parla de la seva obra i també de tot un ampli ventall de personalitats, moments històrics i institucions de les quals ell va formar part. Aquesta biografia no es tanca en si mateixa, ni es redueix a explicar una vida, sinó que es un document de les transformacions socials, culturals i també econòmiques viscudes a Catalunya durant els vuitanta anys més convulsos del segle passat.

Pere Català Pic va haver de deixar els estudis amb dotze anys, molt d’hora per algú que volia estudiar Filosofia i Lletres, i va començar a treballar al Banc Hispano Americà el 1902. Lluitant al CADCI per la jornada intensiva i en un viatge a Roma troba la seva passió i es fa retratista. Més endavant va a Valls a establir-se i fa retrats i fotografies de monuments per a la Mancomunitat de Catalunya. En aquella època, Valls, encara que capital de comarca, era un petit poble sense gaire activitat, cosa que Català Pic i un grup d’amics canviaran radicalment. Creen l’agrupació Amics de les Belles Coses, la secció vallenca del CADCI i s’uneix a la Unió Gremial i de la Cambra de Comerç; lluita per modernitzar la ciutat, vol nous trens, un camp d’aviació, millor transport, més turisme, més obertura. Finalment, la política toca a la seva porta i cal comprometre’s amb el progrés però no es presenta com a candidat, vol marxar.

Amb la República veu que cal desplaçar-se a Barcelona en busca de la modernitat, la psicologia, la publicitat i la fotografia, una barreja estranya que en aquella època el converteix en avantguardista. Coneix món, viatja i crea, fa publicitats per als clients més importants i es destaca com a professor de psicologia publicitària. Escriu un llibre sobre la seva recerca en psicologia publicitària, producte de les seves classes i dels estudis experimentals, que queda inèdit. Durant la guerra crea amb Jaume Miravitlles el Comissariat de Propaganda i fa un del cartells de guerra més famós: «Aixafem el Feixisme». Com a cap d’Edicions té contactes amb tots els intel·lectuals, publica la reconeguda revista Nova Ibèria i més de dos-cents llibres, revistes, auques, pamflets en quatre llengües. Els bombardeigs, la gana, els intel·lectuals que ajuden a la República, tres anys sense fer fotografies, l’exili i la mort. Fins aquí el personatge es bastant conegut, després de la guerra la seva vida era un misteri.


Barri Gòtic (1935)
@Arxiu Pere Català Pic


Català Pic va començar a escriure la seva autobiografia almenys sis vegades: esborranys, manuscrits i cartes demostren que des del seu exili interior, després de la mort de la seva dona i de l’inici de l’hivern franquista, va intentar explicar-se fragmentàriament. Va començar com una forma de recuperar la memòria, però també d’acceptar que alguna cosa s’havia acabat; els anys revoltosos i enèrgics de la seva tardana joventut no tornarien mai més. Reprèn la feina a poc a poc quan les pors de les represàlies amainen, va recuperant l’alegria, cal seguir treballant, ha de mantenir tota la família. Els clients demanen publicitats, a poc a poc, i cal començar des de zero l’empresa familiar; els amics exiliats tornen a omplir les penyes literàries. La Fira de Mostres i l’economia franquista dels anys cinquanta li permeten pagar els deutes i refer la seva vida.

Retorna també aquell anhel de joventut i la vida li dóna una segona oportunitat: serà un literat autodidacta, tal com va passar amb la fotografia. Treballa molt intensament, escriu contes, novel·les, narracions, obres de teatre, poemes, assajos. Una part de la seva obra literària de la postguerra es troba directament relacionada amb la seva vida (explica coses que li van passar de forma ficcionalitzada, el que ens dóna una informació molt valuosa) i la resta té un punt pedagògic, un missatge per millorar el món. Tanmateix, la cultura catalana no té força, el franquisme l’ofega i els catalanistes es barallen entre ells, no hi ha lloc per un heterodox, per un escriptor que no ho sembla o que ho intenta massa tard, quan la vida li deixa temps. És amic d’escriptors i d’editors, no vol pagar per editar i ningú s’arrisca per ell. Seguirà fent, ferm a l’actitud amb què viu tota la vida: treballar, treballar, treballar i tornar a començar quantes vegades calgui. L’alegria de la família, dels amics i de les penyes es barreja amb el dol de la vellesa, es cansa, no pot treballar, dorm poc; a més, sembla que fer-se gran vol dir, també, acomiadar-se, setmana a setmana, dels amics. Quan ell mor, mor tota una generació d’aquella nascuda a finals del segle XIX, serà un dels seus últims representants. Mor sense reconeixement, sense exposicions retrospectives, sense l’obra literària publicada, però això mai li pesarà: sap que ha viscut a la seva manera, respectant el seus ideals, i que tot sol ha pogut tirar endavant una família i una indústria.


 El Retocador. Gràfiques Cantín 
@Arxiu Pere Català


Encara que el seu ofici va ser la fotografia, la seva actitud era la d’un humanista, com la del seu amic Salvador Espriu: «Però hem viscut per salvar-vos els mots per retornar-vos el nom de cada cosa». Ho conservarà tot, tot per terra com si fos un trencaclosques, tot al seu arxiu on el seu fill, Pere Català i Roca, treballa salvant altres mots que calen per recuperar la cultura catalana. Quan aquest mor, l’any 2009, l’arxiu segueix intacte però totalment desorganitzat, feia ja onze anys de la darrera exposició de les obres de Català Pic. L’actitud de literat humanista del pare i la d’historiador del fill fan que tot es conservi, només s’havia de posar en ordre: tres estius de la família i dos anys d’ordenació, catalogació i sistematització del fons. La documentació que es conserva a l’arxiu familiar, més de vint-i-cinc mil documents i quinze mil fotografies, és un llegat valuosíssim que comencem a mostrar amb aquesta recerca.

La importància d’aquesta biografia és que no només tracta de fotografia sinó que a través d’un personatge cabdal explica la història catalana del segle XX, endinsant-se en el dia a dia d’un fotògraf, l’obra i el pensament d’un d’aquells que van creure que es podia canviar el món. El llarg recorregut d’aquesta vida, de la diligència a cavalls de finals de segle XIX a l’avió a reacció dels anys setanta, ens ajuda a entendre d’una manera molt propera com era el ofici de fotògraf, però també com es van viure els grans canvis socials del segle passat.

Aquesta biografia que escric amb tinta en aquestes pàgines és una manera de concloure la seva tasca i de donar forma a això que va intentar tantes vegades sense sortir-se’n: inscriure la seva vida en la història.


Halógrafo. Conde del Asalto, 3 
@Arxiu Pere Català


*

Pablo Giori (Tucumán, Argentina, 1986) ha estudiat Filologia Hispànica i investiga temes de cultura popular, fotografia, història, música, societat civil i nacionalisme, i forma part del grup «Itineraris reformistes, perspectives revolucionàries (1909-1949)» de la Universitat de Girona. Des del 2012 treballa en l’Arxiu Pere Català, i el 2013 va guanyar el Premi Fundació Ciutat de Valls per aprofundir en el coneixement de la figura de Pere Català i Pic.

*

Presentació del llibre Pere Català i Pic. Fotografia, publicitat, avantguarda i literatura, 1889-1971

23 d’abril. Festa de Sant Jordi

Signatura del llibre per part de l’autor, Pablo Giori, a la parada de l’editorial Rafael Dalmau a la Rambla, davant del Liceu.

10 de maig

Presentació oficial del llibre a la Sala d'Actes del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, plaça Nova, 5, a les 19:30h, a càrrec de Jep Martí, director de l’Arxiu Municipal de Valls, Pablo Giori, autor, i Rafael Català i Dalmau, editor i nét de Pere Català Pic.

diumenge, 10 d’abril de 2016

Hermes i la fundació mítica de Barcelona

Les columnes del temple d'August de Barcino
en una postal de principis del segle XX,
on encara s'atribueix a Hèrcules (ATV)


Els components del grup Caçadors d'Hermes acaben de publicar el llibre La Barcelona d'Hermes (Albertí Editor, 2016), on recullen una part de l'àmplia imagineria d'aquest déu relacionat amb la fundació mítica de la ciutat. Per saber d'on ve aquesta passió divina, haurem de començar pel principi, i de l'origen històric anirem al desplegament monumental del segle XIX, tot passant per l'Edat Mitjana, mare de totes les llegendes.


Els orígens històrics de Barcelona

Barcelona va ser fundada al voltant de dos turons, el Tàber i el que ocupa actualment la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor per l’emperador Octavi August, cap a l’any 10 aec, amb el nom de Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. Des de temps anteriors, però, el pla i els turons que el delimiten ja estaven habitat per tribus ibèriques, com ho testimonien les restes arqueològiques dels turons de la Rovira i el Putxet, darrere de l’Hospital de Sant Pau, a la Sagrera, a la plaça de la Gardunya, al carrer d’en Ripoll i, sobretot a la Muntanya de Montjuïc, zona on es concentra una gran part de les restes d’època ibèrica de Barcelona.


COL[ONIA] · IVL[IA] · AVG[VSTA] · FAV[ENTIA] · PAT[ERNA]
BARCIN[O]
Museu d'Història de Barcelona (fragment)


La historiografia parla de dos possibles ciutats ibèriques, Barkeno i Laie, a partir de troballes numismàtiques, que es van identificar amb dos poblats situats respectivament al mont Tàber i a Montjuïc.

La inscripció Barkeno (interpretada com a topònim) apareix en dues dracmes de plata datades el segle III aec. Una va ser adquirida a un antiquari parisenc l’any 1847, i es conserva al Museu de Copenhaguen a Dinamarca. L’altra va desaparèixer l’any 1936 mentre es trobava dipositada al Gabinet Numismàtic de Catalunya, al Museu Nacional d’Art de Catalunya.


Dracma de plata amb la inscripció BARKENO
Museu de Copenhaguen


D’altra banda, les monedes de bronze, l’as i els seus derivats, encunyades al segle II aec, amb la llegenda Laiesken van fer pensar en una Laie, però no es va tenir en compte que no feia referència a un poblat, sinó a una tribu i s’hauria de traduir com “moneda dels laietans”, ja que el sufix -sken fa la funció de genitiu plural. De la mateixa manera, no es pot provar que les monedes fossin encunyades a Barcelona, sinó que podien provenir d’una seca situada a qualsevol altre dels poblats de l’àrea laietana.


Els orígens mítics

Explica una llegenda que Barcelona va ser fundada pel cartaginès Amílcar Barca cap a l’any 230 aec amb el nom de Barkeno, topònim que es fa derivar del cognom Barca, i del qual vindria el romà Barcino. Aquesta llegenda no té cap fonament ni historiogràfic ni arqueològic i és fruit de la imaginació d’historiadors medievals del segle XV com Pere Tomic (Bagà, segle XV-abans del 1481), autor de la crònica Històries e conquestes dels reis d’Aragó, acabada el 1438 i que és un intent d’història general des de la creació del món fins al començament del regnat d’Alfons el Magnànim; o Jeroni Pau (Barcelona, segle XV-1497), autor de Barcino (1491).

Una altra llegenda, situa la fundació molt més enllà en el temps de la mà d’Hèrcules (Hèracles, en grec), 400 anys abans de la fundació de Roma. En aquesta versió, Hèrcules, després del quart dels dotze treballs imposats a l’heroi com a penitència per haver matat els seus fills en un atac de bogeria induït per la deessa Hera, s'uneix als argonautes liderats per Jàson a la recerca del velló d'or (la llana d’un moltó alat), creuant la Mediterrània mitjançant nou vaixells. Una tempesta dispersa la flota prop de la costa catalana i es perd la novena nau. Jàson n'encarrega la recerca a Hèrcules, que la troba al costat d'un suau turó que s’identifica amb Montjuïc, lloc on, de fet, els romans van construir el primer port barceloní. Als tripulants els va agradar tant el lloc que amb l'ajuda d'Hèrcules i Hermes hi van fundar una ciutat amb el nom de Barcanona (barca novena), que ens acosta al Barchinona medieval però no pas al Barcino romà que és més fàcil identificar amb Barkeno.

El nom d’Hèrcules persisteix a la toponímia barcelonina donant nom al carrer que va des de la plaça de Sant Just al carrer de la Ciutat, precisament en un dels turons fundacionals de la colònia romana i al costat de la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, que tants misteris i sorpreses amaga, com podeu veure a l'article De l'Infern al Purgatori: la basílica dels Sants Just i Pastor.

La presència d’Hermes (Mercuri per als romans) al costat d’Hèrcules no és gratuïta. Hermes, el dels peus lleugers, el missatger dels déus, que coneixem representat amb unes sandàlies alades (talàries), coronat amb un barret d’ala ampla i plana (pétasos), i amb un bastó d’herald o caduceu, també alat i amb dues serps enroscades, és el déu civilitzador i simbolitza, entre moltes altres coses el comerç. La ciutat es construeix i s'administra mitjançant les arts transmeses pel déu Hermes.

Però entre el conscient i l’inconscient la relació entre el déu i Barcelona s’ha manifestat al llarg dels temps d’una manera especialment palpable a la nostra ciutat tot i que sovint ens passa desapercebuda. La Barcelona del segle XV que va estendre la llegenda fundacional veia en Hermes el símbol d’aquell comerç que havia fet gran la ciutat i havia dut les seves naus a escampar-ne el poder a través de la Mediterrània. Però el creixement industrial i comercial de Barcelona durant el segle XIX va dur a recuperar la figura del déu i a escampar-lo pels carrers i les façanes dels edificis de la ciutat.




Els caçadors d’Hermes

Aquesta relació mitològica que situa Barcelona en un lloc privilegiat de l’Olimp ha dut a un grup de bloguers a constituir-se en Caçadors d’Hermes, associació que, com el seu nom indica, van sortir de safari per la ciutat a la cacera de les representacions d’aquest déu. Els anys d’aventura dels onze components han donat com a resultat l’edició d’un llibre, La Barcelona d’Hermes (Albertí Editor, 2016),  il·lustrat amb 193 imatges d’Hermes localitzades en llocs emblemàtics de la ciutat com a façana marítima, el Barri Gòtic, la Rambla, la plaça de Catalunya, la rambla de Catalunya, el passeig de Gràcia, el Born i la Ciutadella, la Via Laietana o els cementiris. Les imatges van acompanyades d’entrevistes amb personalitats de diversos camps de la vida cultural barcelonina: Xavier Theros, Mireia Valls, Max, Guillem Martínez, Ricard Martínez, Dani Cortijo, Aureli Vázquez, Imma Santos, Daniel Venteo, José Pardo i Carme Grandas.

I per descomptat, dels onze caçadors autors del llibre (i els seus respectius blogs), amics i companys en l’aventura de divulgar la història de la ciutat, sobretot aquella que no sempre és evident a la mirada profana dels vianants:

Enrique Camós i Ángeles Durán, Milerenda
Jordi Casadevall, Instantsbarna
Mariana Estallés, A las andadas
Núria Manchado, BCN last call
Roser Messa, Cosas de Absenta
Andrés Paredes, VeoDigital
Neus Prats i Albert Muñoz, La meva Barcelona
Xavi Soro, Las crónicas de Thot
Alba Vendrell, La BCN que me gusta


L'Hermes que no va poder ser

No vull acabar aquesta crònica sense aportar-hi un granet de sorra. Segurament queden encara moltes representacions d’Hermes amagades pels racons de la ciutat i, per tant, auguro una llarga vida als caçadors.

L’any 1873, en plena febre industrial, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar un grup escultòric monumental que representés la Ciència, la Indústria i el Comerç, i que havia de ser col·locat davant de la Llotja, l’edifici gòtic i neoclàssic que millor representa l’evolució expansiva del comerç barceloní i la puixança industrial i artística de la burgesia: llotja de contracció, Consulat del Mar, acadèmia de Belles Arts i borsa.


La Ciència, el Comerç i la Indústria, Tenes (1873)
Imatge cedida per Palau Antiguitats


El projecte no es va dur a terme mai i en el seu lloc hi ha el monument (1884) al navilier i negrer Antonio López y López, marquès de Comillas. Sí que es conserva, però, un gravat de 1873, signat per un desconegut Tenes, amb les tres al·legories abans esmentades, amb un Hermes nu. El gravat pertany a una col·lecció privada però avui el comparteixo amb tots vosaltres i a la salut dels caçadors d’Hermes.

dijous, 31 de març de 2016

La catedral dels pobres

La Sagrada Família a principis del segle XX, en un entorn rural
Foto del doctor Cèsar Comas Llaberia


La Sagrada Família desconeguda

El passat dijous 31 de març, es va presentar a la Llibreria del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (Cooperativa d'Arquitectes Jordi Capell), a la plaça Nova de Barcelona, el llibre Sagrada Família desconeguda (Efadós) de Daniel Venteo. El volum recull les millors imatges del primer segle d’història de la Sagrada Família, a través de la mirada de fotògrafs com Ballell, Mas, Roisin, Zerkowitz, els Merletti, Brangulí o Francesc Català-Roca, i redescobrim l’anomenada “catedral dels pobres” ideada per Antoni Gaudí, que va signar el projecte el desembre de 1884 i la va deixar inacabada el 10 de juny de 1926, data en què va morir després de ser atropellat per un tramvia, tres dies abans.

El 31 de desembre de 1881, Josep Maria Bocabella, llibreter i filantrop pietós, va adquirir uns terrenys que acabarien delimitats pels carrers de Mallorca, Marina, Provença i Sardenya per 172.000 pessetes, amb diners obtinguts d'almoines, per aixecar un temple dedicat a la Sagrada Família i construir-hi unes escoles, que va començar l'arquitecte murcià Francisco de Paula del Villar després que el bisbe Urquinaona hi posés la primera pedra el dia de Sant Josep de 1882. El projecte es va aturar per desavinences professionals, i el 1883 Gaudí passava a encarregar-se de les obres.

Des de la mort de Gaudí el temple expiatori de la Sagrada Família ha prosseguit la seva construcció finançat a través d’almoines (d’aquí el concepte de “temple expiatori”: expiar els pecats pagant) i allargant-se en el temps seguint la tradició de les catedrals medievals, fins a convertir-se en una de les icones arquitectòniques de Barcelona, com ho confirmen el nombre ingent de fotografies i turistes japonesos que envaeixen cada any els carrers que l’envolten.

No me n’amagaré. Sóc a la nòmina dels detractors de la continuació de les obres i defensor que la vegetació s’enfilés torres amunt fins convertir el temple en un jardí romàntic i decadent. Això no treu que assistís a la presentació del llibre perquè el bon amic Daniel Venteo ha fet una bona feina i les fotografies són un testimoni impagable. Ho vaig fer, però, en representació dels qui vam defensar que sense Gaudí no es podia dur a terme el projecte com l’arquitecte l’anava concebent dia a dia en el seu cap, cosa que va quedar definitivament demostrada quan –ironies del destí– el 10 de juny de 1986, el mateix dia i mes en què va morir Gaudí, Josep Maria Subirachs signava el contracte per fer-se càrrec dels ninots que adornen el pastís. El 20 de juliol de 1936, dos dies després de l'alçament militar feixista que va originar la Guerra Civil, el temple va ser incendiat i el foc va destruir el taller on l’arquitecte guardava esbossos, maquetes i models, que també van sucumbir a les flames purificadores.

És cert que el mateix Gaudí va preveure que quan ell no hi fos les generacions futures anirien completant la construcció del temple adaptant-la als gustos dels temps. Però la Sagrada Família és filla d'una follia com ho van ser, per posar un exemple radical, la construcció de les piràmides d'Egipte. Si ara se'ns plantegés el cas d'acabar la catedral de Barcelona com sí va decidir de fer-ho Manel Girona a finals del segle XIX, ho faríem? No crec que ningí s'hi atrevís. Per què amb la Sagrada Família sí? Perquè hi ha molts interessos darrere que res tenen a veure amb l'esperit de Gaudí.


Els afores del Clot

Jo sóc fill del Clot i, com a tal, la Sagrada Família, on anàvem a patinar, era una de les curiositats dels afores del barri, que no superava per res la fàbrica de la Damm. Pel passatge d’Anglesola, travessant horts –amb moreres que alimentaven els nostres cucs de seda–, corrals –on els galls encara anunciaven la sortida del sol a mitjan anys 60– i petits tallers –que ens subministraven coixinets per fer les rodes dels carrets–, sortíem fora del barri passant per la casa on vivia l’Home dels coloms. L’olor d’ordi alegrava els sentits i la planta embotelladora ens feia embadalir davant la vidriera, acompanyats del so monocord de les màquines com una salmòdia.

En direcció a Barcelona, passat el vell camí d’Horta (ara carrer del Freser), fàbriques i magatzems s’escampaven encara entre casetes baixes nascudes a les vores dels antics torrents de Milans, del Notari o d’en Mariné, convertits en passatges, i les noves edificacions dissimulaven el territori despoblat on es va decidir construir la Sagrada Família i que havia estat del municipi de Sant Martí de Provençals fins l’any 1897, en què es va produir l’annexió forçada a Barcelona.


El Poblet

El temple, però, va ser construït prop d’un petit nucli habitat de Sant Martí anomenat el Poblet, l’any 1868, en un entorn rural d’agricultura bàsicament de secà (blat, ordi, oliveres i vinya) i ramaderia, que amb el temps va esdevenir industrial, sobretot amb la instal·lació de la fàbrica de la Sedeta (1899) o la fàbrica de cervesa de La Bohemia (1905; Damm a partir de 1910) i els límits del qual es consideren compresos entre les Saleses (ara passeig de Sant Joan amb València) i el temple de la Sagrada Família. El “carrer major” del Poblet era el tros del carrer València entre aquestes dues edificacions. Del nucli n queden alguns passatges amb construccions baixes originalment per a obrers, que guarden la trama de l’Eixample: Bofill, Font Maiol, Gaiolà o Mariné. El lloc més antic, anterior a la construcció del barri, és el camí dels Enamorats, encara existent, que recorda una antiga masia en el camí que unia el Fort Pius amb el Clot. Prop del Poblet, per sobre de la Sagrada Família i fent frontera amb Gràcia hi ha el barri del Camp d’en Grassot, comprès entre els carrers Pare Maria Claret, Torrent d’en Mariné , Còrsega i passeig de Sant Joan, i que també es pot reconèixer avui sobre la trama de l’Eixample pels passatges que travessen les illes, com el que du el nom del barri.


El Poblet i el Camp d'en Grassot, en els límits entre Barcelona i
Sant Martí, i el temple de la Sagrada Família en forma de creu
Fragment del plànol Barcelona y sus alrededores (1890)
Font: ICC RM 24466


La catedral dels pobres

Va ser Gaudí qui es va referir al temple expiatori de la Sagrada Família com “la catedral dels pobres” i aquest va ser el nom d’un oli sobre tela de Joaquim Mir (1873-1940), pintor de la Colla del safrà o Colla de Sant Martí amb Isidre Nonell, Ricard Canals, Ramon Pichot, Juli Vallmitjana i Adrià Gual, amb qui Mir pintava a l’aire lliure als afores de Sant Martí de Provençals donant als quadres el característic color ocre ensafranat que dóna nom a la colla.


La catedral dels pobres (1898), Joaquim Mir
Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza
Museu Nacional d'Art de Catalunya


La catedral dels pobres (1898), fent honor al sobrenom del temple, mostra una família de pobres captaires davant d’una Sagrada Família encara en els seus inicis, enmig de les pedres que treballen els picapedrers. Si la fotografia del temple envoltat de cabres que encapçala aquest apunt captiva pel seu valor rural, la pintura de Mir ens mostra un alt valor iconogràfic que contrasta la magnitud del projecte amb la pobresa humana representada per una família que immediatament ens fa pensar en el relat evangèlic.


Caballitos baratos (1901), Opisso
Diputació de Biscaia


Però si no en tenim prou amb aquesta mirada realista i crítica, encara tenim una altra mostra, poc coneguda, de la relació que s’estableix entre les obres humanes i divines. L’any 1901, Opisso (1880-1966) ens oferia un dibuix on contrasta l’expiació representada per la Sagrada Família a mig construir amb un grup divers de gent (obrers, menestrals, pagesos, soldats i canalla) que entretenen l’espera terrenal amb un carrusel, que Opisso titula irònicament com Caballitos baratos.

Si algú té cap dubte sobre el que representa la Sagrada Família, Mir i Opisso ens refreguen per la cara la realitat, que si en aquells anys era molt evident perquè els contrastos eren punyents, avui la dissimula la façana turística que emmascara aquest gran bolet.



dissabte, 26 de març de 2016

Contra el patiment, Aspirina



La Setmana Santa ens porta el ressò, com amb una veu en off, del relat escenificat de la passió, mort i resurrecció del rabí Jehoshuà (יהושע), el Jesús (Ἰησοῦς) dels evangelis, que de messies i fill de Déu passarà a ser Déu dels cristians per obra i gràcia de Saül de Tars (שאול התרסי), més conegut com a Pau, fariseu educat també com a rabí i convertit a la nova fe després de caure del cavall camí de Damasc, l'any 36, sense haver conegut Jesús.

Condemnat a la creu, a més de profeta Jesús va ser probablement un guerriller galileu (1). Per als romans, la pena de crucifixió estava destinada als reus de sedició i traïció, no als de conflictes religiosos que, d'altra banda, eren competència del Sanedrí i de les autoritats jueves. El galileu es passejava amb els seus acòlits cenyint espasa: Simó ben Johanan (שמעון בן יוֹחָנָן), l'apòstol Pere, li talla una orella al criat del Gran Sacerdot quan són detinguts a Jerusalem (2).

Com ja havíem explicat a La sagrada forma de l'aspirina, els anys 40, en el període més sagnant de postguerra espanyola, Bayer anunciava la miraculosa aspirina fent servir aquesta parafernàlia religiosa que il·lustra aquest apunt. Mentrestant, l'empresa alemanya, aleshores integrada en el consorci IG-Farben (amb Basf i Hoechst) de la indústria nazi, col·laborava a produir el gas Ziklon-B, l'àcid cianhídric que es feia servir a Auschwitz per solucionar definitivament el mal de cap nacionalsocialista: 1,3 milions de jueus assassinats, només en aquest lager.

Avui és Dissabte Sant. Jesús és mort i enterrat. Al vespre els fidels faran la Vetlla Pasqual esperant que ressusciti passada la mitjanit a la vora del foc. Sempre el foc purificador. El ritual corprèn, com qualsevol mite o llegenda. Però és ple d'esperança.

Per il·luminar la tètrica nit d'aquella postguerra de restriccions de llum, aquesta targeta publicitària era feta amb una substància fosforescent que permetia reproduir una fantasmagoria de Jesús a la paret si miraves fixament la imatge durant trenta segons. Ja no corprèn; espanta!




[+]

Bereshit ha fet donació d'aquesta imatge al Morbid Anatomy Museum de Nova York


Notes:

(1) Si voleu saber més sobre les arrels jueves del cristianisme, llegiu La sinagoga cristiana (Barcelona: Muchnik, 1989), de Josep Montserrat Torrents, historiador i doctor en Teologia i Filosofia. I sobre la relació del Jesús històric amb els grups armats oposats a la dominació romana, llegiu Jesús, el galileo armado (Madrid: Edaf, 2007), del mateix autor.

(2)  Segons Jn, 18; els altres evangelistes no n'esmenten el nom: Mt 26,47-56; Mc 14,43-50; Lc 22,47-53)

dijous, 24 de març de 2016

La festa de Purim



Purim (en hebreu פורים, Purim, “sort”) és una festivitat jueva molt semblant al Carnaval, que se celebra el dia 14 del mes d'Adar i que es correspon aquest 2016 (5776 en el calendari hebreu) amb el 24 de març, coincidint enguany, casualment amb la Setmana Santa cristiana. Coses de la Lluna i la ironia del destí.

Durant aquesta celebració es commemora els fets que relata el Llibre d'Ester. Escrit en el segle V aec, aquest llibre de la Tanakh (la Bíblia hebrea) explica la història de la reina Ester, situada durant l'exili jueu a Babilònia (587-538 aec). El rei persa Assuerus (probablement Xerxes) després de repudiar la seva primera esposa, Vasti, per desobeir-lo, es casa amb Ester, filla adoptiva de Mardoqueu, després de triar-la entre les dones més belles del regne. Aman, governador del rei, proclama l’extermini de la comunitat jueva després que Mardoqueu es negués a postrar-se davant seu en senyal de submissió, sense saber que l’esposa del rei és també jueva. Avisada per Mardoqueu, Ester intercedeix davant el rei arriscant la vida i aconsegueix que s'anul·li el decret i que Aman sigui executat.


Disfresses de Purim a Trzebinia, Polònia (1938)


Durant la lectura del Llibre d’Ester, cada cop que es pronuncia el nom d'Aman es colpeja el terra i els infants fan soroll amb carraques, en senyal de desaprovació. Entre disfresses, regals, càntics i alcohol, és típic menjar orelles d'Aman, unes pastes fetes de farina, sucre, ous i suc de taronja, que es farceixen de dàtils i nous, o de melmelada.

Llibre més llegendari que històric, és l’únic dels que componen la Bíblia hebrea i cristiana on no surt esmentat ni un sol cop el nom de Déu. I diu una tradició que quan s'oblidin totes les obres profètiques i hagiogràfiques, el Llibre d'Esther encara serà recordat i el Purim se celebrarà sempre.



Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum