Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

diumenge, 7 de juny del 2015

El llibre de les fonts de Barcelona del mestre Socies (1650)



El passat 8 de juny, l’historiador Xavier Cazeneuve va presentar en el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), dins les sessions de “Diàlegs d'Història Urbana i Patrimoni”, la xerrada La circulació de l’aigua a la Barcelona moderna: el Llibre de les fonts del mestre Socies. Cazeneuve -un dels artífex de la web Barchinona, que recull un complet índex i programa de recursos per a la història i la historiografia de Barcelona-, va parlar del context històric en què comença a posar-se les bases documentals del que acabarà sent la revolució de l’aigua a Barcelona, que no arribarà fins a mitjan segle XIX. Una època molt tardana, però que ve justificada per l’enderroc de les muralles (1854), la construcció de l’Eixample i l’annexió dels pobles del Pla (1897).

Francesc Socies (actiu a Barcelona durant el segle XVII) va redactar, per encàrrec del Consell de la ciutat, el Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que es conserva a l'Arxiu Històric de Barcelona. El manuscrit, encara mai editat, és una crònica molt precisa que recull l’estat de la infraestructura hidrogràfica de la ciutat. Socies descriu la circulació subterrània de l’aigua, els pous, les fonts i l’abastament d’aigua amb una precisió mil·limètrica que converteix aquesta obra en una guia de la Barcelona del XVII, en un moment crític de creixement poblacional en el qual l'únic proveïment d'aigua de boca de Barcelona era la canalització procedent del Collserola i que alimentava les primeres fonts de la ciutat.

Com és possible que una ciutat gran com Barcelona, la més gran de l'Estat i una de les més grans d'Europa tingués un subministrament d'aigua tan deficient? Fem un breu recorregut per la història de l'aigua a la ciutat.



Els inicis de l'abastiment d'aigua

A Barcino, el proveïment d’aigua s’efectuava a través de l’aqüeducte construït el segle I, que des del riu Besòs entrava a la ciutat per la Porta Praetoria de l’actual plaça Nova de Barcelona. L’evidència i la imatge que els barcelonins tenim d’aquesta construcció hidràulica són l’arc i els dos pilars que entren a la Casa de l’Ardiaca, que són una reconstrucció que van projectar els arquitectes Serra-Ràfols i Florensa, l'any 1958. De descobriment més recent són els quatre arcs que van aparèixer en enderrocar l'edifici del carrer Duran i Bas i que va permetre obrir la plaça del Vuit de Març. Dins la ciutat, l'aigua es distribuïa utilitzant dos castellum aquae cap a les fonts públiques, les termes i les domus (en aquest ordre) i per a usos industrials.


Hipòtesi de la distribució d'aigua a Barcino
(Orengo i Miró, 2004)


A partir de l'Alta Edat Mitjana l'aqüeducte va caure en desús i es va anar degradant fins a desaparèixer, mentre es multiplicava l’ús de les aigües freàtiques captades a través de pous, com s’evidencia en els noms d’alguns carrers com Pou de l’Estany, Pou de l'Estanc, Pou de la Figuera, Pou de la Figuereta, Pou Dolç o Pou de la Cadena. L'existència d'aquests pous i el control que n'exercia el govern de la ciutat s'evidencia en dues inscripcions que han sobreviscut a la façana de la catedral. Una, a la façana de la capella de Santa Llúcia, a tocar del carrer del Bisbe, on es pot llegir "A 2 canas lo pov"; és a dir, el pou és a 5,64 metres (1 cana equival a 12 pams, i un pam, a 23,5 centímetres). L'altra és al carrer dels Comtes davant de la Baixada de la Canonja. S'hi pot llegir "Lo pov". A la mateixa façana de la catedral, a l'angle que formen els carrers de Santa Llúcia i del Bisbe, hi podem veure el patró que es feia servir per mesurar una cana. A l'escletxa que forma el ressalt de la pedra s'hi posava una canya i es tallava a la mida justa per evitar cap tipus d'engany en les mesures.


Les dues inscripcions de la façana de la catedral
Fotos: Dani Cortijo


La cana de l'angle dels carrers
de Santa Llúcia i Bisbe


No calia cap altre subministrament d'aigua que els pous perquè la Barcelona del segle X era una ciutat empobrida i destruïda després del saqueig d'Almansor (985). Segles més tard, amb una Barcelona en ple esplendor, es van començar a fer les primeres canalitzacions davant la necessitats d'aigua potable. Els frares de Santa Caterina van ser els primers a canalitzar aigua viva fins el seu convent (les restes del qual són visibles sota el mercat de Santa Caterina), el 1263. I a les acaballes del segle XIII els consellers de la ciutat van fer conduir aigua de Montjuïc, que a mitjans segle XIV encara rajava en alguns carrers de Barcelona, però sempre va ser deficient (vegeu Fonts de Montjuïc).

La construcció del Rec Comtal cap el segle X va substituir l’aqüeducte romà seguint un traçat semblant, però les seves aigües no es destinaven al consum sinó a l’agricultura i com a força motriu dels molins (13 molins fariners i 2 drapers) i de la indústria manufacturera, tant fora com dins de la ciutat (tota la indústria relacionada amb el tèxtil en el barri de Sant Pere: teixits, tints, blanquers, assaonadors...), i seria el motor de desenvolupament dels prats d’indianes a partir del segle XVIII. No va ser fins el 1703 que el canal no va ser utilitzat com a subministrament d’aigua de boca a la ciutat. Una canalització portava aigua del Rec Comtal des d'una fibla del Clot fins a un dipòsit situat en una de les torres de Sant Sever o Canaletes: una solució pensada inicialment per a regar els arbres de la Rambla i que el 1744 es va allargar fins a la caserna dels Estudis (l'antic edifici universitari que tancava la Rambla), a institucions benèfiques i religioses, i després a la font de la Porta Ferrissa. La solució va acabar sent insuficient i insalubre.

Més tard, l’augment del consum va dur el baró de La Linde a reproveir el cabal del Rec obrint una nova mina a Montcada (la mina vella), que s'inaugura l’any 1786 i va estar activa fins 1826, any en què es posa en funcionament l'anomenat aqüeducte baix de Montcada (soterrat) que portava l’aigua a la ciutat fins al repartidor de Jesús (entre el passeig de Gràcia, Aragó, Pau Claris i Consell de Cent). Aquest aqüeducte subterrani va estar en funcionament fins l'epidèmia de tifus de 1914, moment en què es planteja la reestructuració del subministrament d’aigua que, amb les modificacions i modernitzacions necessàries, arribarà als nostres dies amb l'aparició de diverses companyies que portaran l'aigua des del Llobregat, el Ter, Dosrius o les capes freàtiques del Besòs, i que en pocs anys (finals del XIX) acabaran sota el control d'una sola: la Companyia General d'Aigües de Barcelona (1).


 Captació d'aigües de Barcelona


Però ens havíem quedat en el segle XIV, amb l’aigua de boca extreta dels pous i la necessitat anar a buscar aigua més lluny per pal·liar el creixement de la ciutat medieval que s’estenia en burgs i vilanoves més enllà de les muralles romanes, reclosa inicialment dins les muralles bastides per Jaume I (segle XIII) i a partir de 1368 amb el tercer recinte, que abastaria el Raval. L'aigua es va anar a buscar a Montjuïc, dèiem, però la solució efectiva van ser les fonts de la serra de Collserola i del turó de la Rovira. Construïdes les mines de captació, el Consell de Cent va començar a canalitzar l’aigua procedent de les deus de muntanya i a conduir-la fins a les fonts públiques situades a l’interior de les muralles. Les aigües confluïen a la caseta de la Travessera (a l'actual carrer d'en Regàs) i per la Riera de Sant Miquel i el passeig de Gràcia arribava al repartidor de Jesús esmentat anteriorment, on fins el 1863 hi va haver la font i el Raval de Jesús. Des d'aquí, la canalització, feta de tubs ceràmics, anava al Portal de l'Àngel i entrava a la ciutat seguint la plaça de Santa Anna, el carrer del Bisbe, la plaça de Sant Jaume i el Pla del Palau, amb ramificacions diverses.


Font de Santa Anna (1918)
Josep Brangulí. ANC


Fou l’inici de la xarxa de distribució d’aigua. Algunes d’aquestes fonts, construïdes als anys de l’esplendor del Gòtic, encara ragen, segueixen funcionant 600 anys després. La més antiga és la font de Santa Anna, al fons del Portal de l’Àngel (1356), que conserva un abeurador de cavalls dels viatgers que s’hostatjaven al proper Hostal del Vallès i els de les diligències que sortien de la ciutat per la plaça de Santa Anna. L’any 1375 va ser ampliada amb una font de vuit costats, dels qual actualment n'hi ha cinc amb dues aixetes al cos central. L’any 1819 va ser ampliada, però l’aspecte actual és del 1918, any en què s’hi van posar els plafons de ceràmica noucentista, obra de Josep Aragay. Els gerros que coronen la part superior són de l’any 2002 a partir dels motlles originals, perquè els que es van posar el 1918 es van fer malbé i es van perdre. En el cos central hi ha l’escut de la ciutat esculpit en pedra i a quatre dels cinc cossos es poden veure els mascarons d’on sortien els brocs d’aigua.


Font de Sant Just


Li segueix en antiguitat la font d’En Fiveller, a la plaça de Sant Just, de 1367, malgrat que l'aspecte actual és fruit d'una reconstrucció del segle XIX. Sobre la façana principal hi ha, esculpits en pedra, la imatge de Sant Just amb la palma del martiri entre els escuts de Catalunya i de la ciutat. En els laterals del carrer de la Palma de Sant Just i del carrer dels Lledó, enmig dels dos escuts hi ha un relleu que mostra un falcó amb una perdiu entre les urpes, imatge que vol recordar l’afició de Fiveller a la cacera. Una balustrada de la part superior, que amaga un jardí, va ser afegida el 1884. El nom de Fiveller prové de la llegenda que atribueix a aquest conseller de la ciutat (1406-1427) la construcció de la font a partir de la llegenda que explica que va descobrir una deu mentre caçava a Collserola i va fer dur l'aigua fins la plaça de Sant Just.


Font de Santa Maria del Mar


La font de Santa Maria del Mar, anomenada també dels Senyors perquè subministrava aigua a les cases i casalots del carrer de Montcada (1402). La façana amb els tres brocs d'aigua està coronada per un rosetó, i el lateral mostra els corresponents escuts de Barcelona i Catalunya amb dues gàrgoles que representen un drac i un lleó. La barana i el jardí superiors són originaris de 1526, any en què el veí Gaspar Ferrer va ser autoritzat a plantar-hi tarongers i murtres.

La font de Sant Jordi (1449, en substitució d'una del segle anterior), en el claustre de la Catedral, a l’angle més proper la porta de la Pietat, dins d'un templet. Construïda pel mestre d’obres Escuder, al centre hi ha una clau de volta amb l’escena de Sant Jordi lluitant amb el Drac, dels escultors Antoni i Joan Claperós.


La font de Sant Jordi de la Catedral


A aquestes fonts s'hi podrien afegir la del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat i la de la Casa de l'Ardiaca, totes dues del segle XV, però de caràcter exclusivament ornamental.

D’altres han desaparegut, com la del Pla de la Boqueria, construïda l'any 1314 i abastida amb aigua de Montjuïc, avui substituïda per una de 1830. Tampoc existeixen la font de la plaça del Blat (actualment plaça de l'Àngel), o la de Sant Miquel (1390), darrere de l’Ajuntament, eliminada juntament amb l’església de Sant Miquel: un carrer i la plaça ens recorden l’emplaçament, sota el paviment de la qual dormen les restes d’unes termes romanes, un mosaic de les quals es podia veure dins l’església fins l’enderroc de 1869.


Font de Sant Joan (1908)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


La font de Sant Honorat (1356) va ser eliminada quan l’any 1823 es va eixamplar la plaça de Sant Jaume enderrocant l’església de Sant Jaume i el fossar, que ocupaven l’espai davant de l’actual façana (1847) de l’Ajuntament (la façana gòtica de 1399 és la del carrer de la Ciutat). Segons Víctor Balaguer (no n'hi ha proves documentals), aquesta font procedia del Call, del carrer de la Font, que després de la destrucció de la jueria, l’any 1391, seria batejat, precisament, com de Sant Honorat.


La font de Sant Honorat, a la plaça de Sant Jaume
Dessins du Voyage pittoresque et historique
de l'Espagne, par A. Laborde


La font de l'Àngel a la plaça de Sant Sebastià,
amb la rampa de la muralla de mar al fons
Maurici Vilumara (1870). AHCB


Tampoc existeix la font de l’Àngel (1399), situada a les voltes de l’antiga plaça de Sant Sebastià (avui d’Antonio López, davant de Correus); ni la de Sant Joan (segle XV), a la cantonada de la Riera de Sant Joan amb el carrer de n'Avellà (Avellana), malmesa el segle XVIII quan s’hi va construir a sobre l’hospital de l’església de Santa Marta, i derruïda el 1912 quan es va obrir la Via Laietana. Més recentment, entre finals de la dècada de 1980 i principis de la de 1990, va desaparèixer misteriosament la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell a l’enderrocar l’edifici que fa cantonada entre Tantarantana i Carders. Mai s'ha sabut on va anar a parar, tot i que sempre s'ha sospitat que és al jardí d'una casa particular, diuen que de l'Empordà.


La font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell (1965)
Foto: Isabel Trabal Tallada / Pere Grau


La del Palau del Lloctinent, a la façana que dóna a la plaça del Rei, és de 1549, any de la construcció de l'edifici. La de Portaferrissa no és gòtica. El nom fa referència a la Porta Ferrissa de la muralla de Jaume I (segle XIII). La font actualment adossada a un edifici del segle XVIII que fa cantonada, té el seu origen en la font pública que el 1604 s'havia instal·lat a l'altra banda de la Rambla i que els jesuïtes van demanar de traslladar-la (1680) a una de les torres de la porta de la muralla. Quan la muralla va ser enderrocada a finals del segle XVIII, la font es va mantenir al seu lloc. Les rajoles de ceràmica que recrea l'antiga muralla són obra de Joan Baptista Guivernau i van ser afegides el 1959.

La font de la plaça del Pedró, amb el monument de Santa Eulàlia, és de 1673 i està considerada el monument més antic de la ciutat. La resta de fonts antigues de Barcelona són del segle XIX: Canaletes (en substitució d'una del segle XVI), Sant Pere de les Puel·les, la del Vell (plaça del Teatre, enderrocada el 1877), carrer Nou de la Rambla, plaça del Rei (desapareguda entre 1931 i 1934 durant la reforma de la plaça) i un llarg etcètera que s'escapa a la nostra intenció.

Les fonts gòtiques, però, es concentraven a l’àrea més central de la ciutat. L’aigua es distribuïa també a algunes institucions hospitalàries i religioses, i a un nombre reduït de cases privilegiades i edificis civils, com la Llotja, on es va fer arribar l’aigua el 1402 substituint l’aigua de pou. Els barris més densos i actius de la ciutat eren els menys servits. Les escasseses recurrents van ser l’estímul de noves iniciatives per assegurar i ampliar l’aprovisionament. Durant els tres segles següents, la conservació i l’ampliació de fonts i mines van ser una preocupació constant dels consellers, que designaven un mestre de les fonts com a responsable de les mines, les conduccions, les fonts i l’evacuació. Aquest és el càrrec que va ostentar Francesc Socies, l'autor del monumental Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que ens ha servir per fer aquest breu resum per la història de l'aigua de boca a la ciutat.


Notes:

(1) Per a l'abastament d'aigua a Barcelona a partir del segle XIX:

Guàrdia, Manuel (ed.). La revolució de l'aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - MUHBA, 2011.

Martín Pascual, Manel. El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l'aigua a la Barcelona del segle XIX. Barcelona: Editorial Dalmau, 1999.

Martín Pascual, Manel. Barcelona: aigua i ciutat. L'abastament d'aigua entre les dues exposicions (1888-1929). Barcelona: Marcial Pons Editorial, 2009.


*

La història del Rec Comtal, de les fonts gòtiques i de l'abastament d'aigua a la ciutat de Barcelona des de la fundació de la Barcino romana la trobareu en el llibre El Rec Comtal. 1.000 anys d'història (Viena Edicions, 2016).


30 comentaris :

  1. Tiene pinta de ser más que interesante ¡¡¡¡
    Un abrazo
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, és una ocasió per saber quina mena d'aigües corrien sota Barcelona el segle XVII. Literal i metafòricament.

      Elimina
  2. Aquest blog sí que és una font de coneixements!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sícoris! Avui no és més que una nota ràpida i resumida per anunciar aquesta xerrada per a friquis de les catacumbes barcelonines.

      Elimina
  3. Poniéndome al día con el lenguaje de mi nieta, un artículo mega-interesante. Despierta mi curiosidad lo de: "va desaparèixer misteriosament la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell a l’enderrocar l’edifici que fa cantonada entre Tantarantana i Carders." Estas desapariciones misteriosas...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Eugenio! No sé qué tiene el agua que provoca esa atracción. Las fuentes siempre fueron espacio de mitos y leyendas, y aún hoy son objeto de atención. Aunque sabemos que circula canalizada, imaginarnos agua fluyendo libremente por el subsuelo de la ciudad nos transporta a lo primigenio.

      El de la fuente desaparecida es sólo uno de los ejemplos de patrimonio evanescente. A veces se pierde en los almacenes municipales, pero otros casos son muy sospechosos: una fuente gótica no se la traga la tierra.

      Elimina
    2. Diuen que corre per l'Empordà

      Elimina
    3. Això he sentit dir jo també, Lluís.

      Elimina
  4. Tants anys passant per davant de la font de la Plaça del Pedró sense saber que és el monument més antic de la ciutat! Ara la miraré amb uns altres ulls! Per cert, poc a veure deuen tenir les celebracions dels culés a la font de Canaletes amb els mites i llegendes als que fas referència! Futbol i interès per la història no tenen perquè ser incompatibles, però poca lectura em sembla a mi que tenen els que s'enfilen a la font...

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'entrada, Toronto, res fa pensar que hi hagi relació entre les celebracions futboleres i la font, però no ho descartis. A les antigues deus s'hi veneraven desses i nimfes i s'hi ha acabat fent aplecs i fontades.

      Elimina
  5. Un apunt ben refrescant! És curiosa aquesta evolució de les fonts a Barcelona i sobretot del seu subministrament aqüàtic

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, ho és. I malgrat la gran exposició "La revolució de l'aigua a Barcelona" que es va fer al Tinell, la història de l'aigua a Barcelona està encara per fer.

      Elimina
  6. jo recordo vagament la font de sant agustí vell...la van treure quan van fer un edifici nou amb una ¡Caixa als baixos....els veïns en reclamàven el retorn i sempre hi havia pintades (crec recordar que alguna vegada inclus algú va arribar a destrossar els vidres de sucursal reclamant el retorn de la font)
    Hi van fer una imitació-myap amb ciment...
    Suposo que deu estar a alguna masia de l'Empordà ....

    ResponElimina
    Respostes
    1. (la recordo poc perquè era petita)...també per aquella època va desapareixer misteriosament unes arcades molt maques a tocar el passeig de sant joan , on ara hi ha el dispensari més o menys...

      Elimina
    2. És el que sempre s'ha especulat: que és al jardí d'un espavilat. Jo confio que un dia apareixerà.
      Les arcades no les recordo. No sóc capaç de visualitzar què hi havia abans del CAP. Recordo perfectament el cinema Triunfo, però l'edifici del costat.

      Elimina
  7. les arcades les recordo perque hi havia una botiga d'articles de vimet i tenien tot de cistells i de productes penjant al voltant dels arcs.... des del punt de vista d'una criatura, era un lloc fascinant :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no ho recordo gens. Cal dir que jo no sóc del barri i no vaig començar a moure-m'hi fins 1979. Ara hi visc des de 1991.

      La botiga de vímet donava a Rec Comtal o a Davant de Portal Nou?

      Per cert, "anònim", qui ets?

      Elimina
    2. estava a la cantonada amb rec comtal...es correspon a l'edifici on hi ha ara l'ambulatori

      Elimina
  8. Ets una "font" de coneixements, Enric. Cuántes coses s'apren amb el teu blog, sempre tan interesant...
    Jo tampoc recordo la botiga de vímet per més que hi penso...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Montse. És només un petit resum per situar informació que normalment està dispersa i que així permet situar un tema concret d'una manera més clara.

      I pel que fa a la botiga, és ben bé que ens fixem en allò que ens interessa. A l'arinac li cridava l'atenció i la fascinava, i li ha deixat un record precís.

      Elimina
  9. M'has fet gaudir! El de l'aigua de velles recs i fonts, com de fet tot el que té relació amb els cursos subterranis, és un dels meus temes predilectes i d'aquells que sempre m'evoquen coses. M'has fet pensar precisament en London Under, el gran llibre de Peter Ackroyd, que dedica un capítol a les fonts, déus i brolladors desapareguts de la capital anglesa. El coneixes? Si no, crec que et faria xalar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no, no conec el llibre del Peter Akroyd. Li faré un cop d'ull, sens dubte. Encara que sigui un tòpic, Londres i París són dos mites literaris, i es difícil abstreure's de les imatges de Dickens i Hugo malgrat que siguin mons ja desapareguts.

      Jo vaig viure durant quinze anys sobre un safareigs immensos del Clot, on la canalla ens banyàvem quan canviaven l'aigua. I encara recordo l'olor que feia el safareig de casa on em banyaven amb una edat edat en què és difícil recordar res. Estava predestinat a l'atracció de les deus. I perquè vegis fins a quin punt, des que visc a Ciutat Vella, fa vint-i-quatre anys, pel meu dormitori passarien, si encara estigués dempeus, les arcades de l'aqüeducte de Barcino.

      Elimina
  10. La feina que fas, Enric, per fer saber coses desconegudes (si més no per a mi) és extraordinària. No té preu. Et felicito un cop més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel. Sempre procuro aportar algun plus que faci atractiu un tema. En el cas de l'aigua, tan vital, encara en desconeixem moltes.

      Elimina
  11. Una mes d´interessant del teu "pou de sabiduria", ! sempre ens fas sentir mes amor per la nostra Ciutat . Un dia o tindrem tot amb un sol llibre teu a
    l´estil d´en Joan Amades,,,i que no trigui molt !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ets molt amable, Jaume. Sóc un humil notari conscient de les coses que ens agraden de la ciutat, que gaudeixo quan ho puc compartir, sobretot quan puc aportar informació nova.

      Elimina
  12. Interesantíssim !!! però tenia entès que la font més antiga era la de Sant Just (1356 )abans que la de Santa Anna ( 1367).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Miquel! La primera font va ser la de Santa Anna (1356) i la segona la de Sant Just (1367). I té la seva lògica. Primer per qüestions constructives: la canalització passava primer per per Santa Anna. A banda, aquesta font tenia una importància cabdal pel que fa a les comunicacions amb la ciutat, ja que era el lloc d'on partien les diligències (he afegit la informació a l'apunt). Molta gent pensa que Sant Just és més antiga perquè la data que s'acostuma a donar és la de 1375, data en què es va construir la font anterior a la que hi ha ara (també he afegit aquesta informació per evitar malentesos.

      Elimina
  13. Aclarit, gracies Enric. Ets un pou de ciència ( mai millor dit)!!! Tenia entès que en Fivaller havia pagat de la seva butxaca la conducció de una deu des de Collcerola fins la la font de sant Just.
    Tota la explicació és molt didàctica i ben resumida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies un cop més, Miquel. Si la història d'en Fivaller fos certa, la construcció de la font l'hauríem de situar entre 1406 i 1427, que és el període en que va ser conseller de la ciutat. Es contradiu, doncs, amb l'antiguitat de la font.

      Elimina