Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Las manos mágicas



Quan busquem en els records dels primers anys de la televisió (a Barcelona es va començar a emetre de forma regular a partir de febrer de 1959) sempre ens vénen a la memòria les sèries nord-americanes, els dibuixos animats, o com a molt a espais de producció pròpia com Novela, Estudio 1, Escala Hi-Fi, Historias para no dormir, Cesta y puntos, Galas del Sábado, Reina por un día, i tants d’altres, que si ens han deixat empremta ha estat –deixant de banda la seva qualitat o no– per la novetat del mitjà i perquè la programació era molt curta.

Les emissions diàries començaven al migdia i es tancava la programació a mitja tarda; la programació de vespre s’iniciava a les sis amb Antena infantil, que incloïa Los Chiripitifláuticos i dibuixos animats, seguia amb la novel·la i el Telediario, que donava pas a la programació de nit, que no acabava mai més tard de quarts d’una i que es tancava amb el sermó d'un capellà i l'himne espanyol. Fins l’aparició de l’UHF, el 1966, només hi havia un canal (VHF), i qualsevol cosa que es programés deixava algun record en les nostres ments. Durant molts anys, per exemple, només s'emetien tres pel·lícules durant la setmana: Sesión de tarde (dissabte a la tarda), Sesión de noche (dissabte a la nit) i Cine Club (UHF).

No sempre es podia ajustar la programació al ritme continu d’emissió i no hi havia prou publicitat com per omplir els buits que es produïen entre un programa i un altre. Una part del problema es va solucionar amb les locutores de continuïtat (Isabel Bauza, Marisa Medina, Irene Mir, Marisol González, Marisa Abad...) que recitaven la programació que es podria veure en la següent franja horària. Però quan això no era suficient, o quan hi havia talls entre els centres emissor i receptors (força freqüents als anys 60), es produïa màgia. Féssim el que féssim, estàvem alerta per si la veu en off de continuïtat anunciava “Les ofrecemos unos minutos de...”, que podien ser musicals, però sobretot de dibuixos animats o de cinema còmic. Tot un extra que ens omplia d’alegria. I parlant de màgia, hi havia un petit espai, que no arribava als quatre minuts, que es feia servir per solucionar aquests problemes de continuïtat, i se’n feien un o dos segons les necessitats: Las manos mágicas. D’origen nord-americà, Trick and Treat with The Magic Hands (1956) es componia de 130 episodis filmats en 16 mm, i es van començar a emetre l'any 1967 per al públic de parla hispana. Sobre un fons negre, unes mans, les del mag Leo Behnke, executaven un truc de màgia mentre una veu en off (George Mather en la versió original) explicava amb detall els passos a seguir.


Leo Behnke


Les imatges i la veu, com passava amb la majoria de sèries televisives antigues, i com passava amb la ràdio, han quedat gravades en la memòria juntament amb la sintonia i la lletra del programa, traduïda al castellà neutre dels primers anys de la televisió. El vídeo que adjunto (com els tres programes sencers del final de l'apunt) produiran un clic en la vostra ment, que us transportarà, com per art de màgia, cinquanta anys enrere, sobretot quan escolteu la lletra de la cançó d'obertura, que deia:

Las manos mágicas le dirán la forma de aprender bonitos trucos que de magia son... El resto depende de usted



[Boles extres]

Trick and Treat with the Magic Hands_1
Trick and Treat with the Magic Hands_2
Trick and Treat with the Magic Hands_3

16 comentaris :

  1. Quines mans més expressives, parlen!

    La sintonia és tot un record!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Li has ensenyat a les teves filles, Galderich?

      Elimina
  2. Waw, ho recordo perfectament, i recordo la sintonia en castellà. Per cert, aquesta era l'època en que, quan la imatge no es veia bé, feia neu o es desplaçava, el pare de la familia donava uns copets a l'aparell, tocava les banyes de l'antena i, si no se'n sortia, acabava dient: "Es d'ells".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Jordi! Una època en la qual teníem diàlegs amb l'aparell de televisió.

      Elimina
    2. A Calafell el repetidor te molts problemes i q
      Uan veus la TV pixelada o en stop... A casa hem recuperat el : es d'ells!

      Elimina
    3. Ha, ha... Que bo, nenanoi!

      Elimina
  3. No les recordo però són fantàstiques les ballarines mans aquestes.
    Estaria bé que a la tele ens donéssin sorpreses com aquesta, sense avisar, en lloc de la merda programada que ens projecten.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per desgràcia, kalamar, les teles ara no deixen marge a la improvisació. Tota la graella està controlada.

      Elimina
  4. Per descomptat, les recordo perfectament. Com bé dius, aquestes primeres emissions ens van quedar marcades a l'ADN i seran per sempre inoblidables.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Allau, ens conformàvem amb ben poc: una melodia i una mica de màgia.

      Elimina
  5. les recordo perfectament i en castellà.. las manos mágicas les diran tararararará.. i aquelles mans blanques ballant per la pantalla de la tele.. fantàstic!
    fins i tot millor que el locomotoro de los chiripitifláuticos amb el se me mueven los mofletes..:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lolita, potser la màgia i el misteri ens feien sentir més grans davant de l'infantilisme de Los Chiripitifláuticos.

      Elimina
  6. Ho recordava vagament, però en sentir la música, de seguida he retrocedit en el temps (quin poder d'evocació!). I el que m'ha vingut al cap és que "Las manos mágicas" em feien una mica de ràbia perquè el que jo esperava sempre durant aquests temps morts dins la programació, eren els dibuixos animats.

    Ara m'ho miro amb uns altres ulls, clar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, veus, a mi m'era igual. En tenia prou amb la sorpresa.

      Els records deuen estar lligats d'un fill: n'estires un i en surten a patades per molt amagats que estiguin.

      Elimina
  7. Em, deixaven embadalida mirant-les.... Encara em passa !!!

    Gràcies per fer-nos recordar coses boniques.

    El "És d'ells" comentari del pare d'en Jordi, quan no funcionava be la tele era un recurs molt assistit i repetit a totes les llars!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina gran capacitat de suggestió que teníem, oi Carme? I ens encantàvem amb tot!

      Elimina